L’actuació del PSC a Madrid té més derivades de les previstes a Barcelona

Barcelona - Dijous, 21 de maig de 2009

La política de declaracions, de gestos i de joc curt queda, sovint, retratada en els grans debats. És el que ha passat aquesta setmana al debat de política general espanyol, del qual tant el tripartit com CiU n'han sortit sense obtenir cap tipus de rèdit polític de la debilitat parlamentària del president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero.

El PSC ha estat, un cop més, incapaç de desmarcar-se d'un PSOE que s'havia d'esforçar molt més del que ho va fer (perquè no seria just reconèixer que no ho va fer) si realment volia, en precampanya de les eleccions europees, aconseguir el suport d'ERC, ICV o fins i tot de CiU a les seves resolucions o pactar-ne algunes de contingut estrictament català. Aquest cop les incoherències dels socialistes catalans entre el que havien votat a Barcelona i votaven a Madrid eren especialment sensibles, atès que tenien a veure amb temes com el desplegament de l'Estatut, l'aeroport del Prat o el finançament.

El fracàs del debat, que no va ser capaç de plasmar el treballat bon clima d'entesa política de les darreres setmanes amb els nous ministres Manuel Chaves i José Blanco, va servir a la sessió de control al Parlament a Artur Mas per furgar en la ferida de José Montilla. El cap de l'oposició va tornar a deixar en evidència la poca capacitat d'influència dels 25 diputats del socialisme català a Madrid, que fins ara s'han mostrat eficaços per poc més que per barrar el pas al PP al govern de l'Estat.

L'actuació dels diputats del PSC a les Corts espanyoles no hauria de tenir, d'entrada, res a veure amb la marxa del govern català i amb la seva estabilitat. Però ERC, inquieta per la lentitud en el desplegament de l'Estatut i les males perspectives del finançament, està cada cop més mosca amb aquest assumpte i els seus dirigents, a risc d'apujar potser massa el llistó, no paren d'assegurar que la situació es torna cada cop més insostenible políticament. Hi ha qui, fins i tot a les files de l'oposició, està convençut que Montilla acabarà dient no al finançament el 15 de juliol, que és la data, ara sembla que definitiva, que ha marcat Zapatero. Si ho fa blindarà el seu govern però els arguments d'ERC seran més aviat febles. No podrà exhibir cap rèdit en forma de reducció de dèficit fiscal però si vantar-se de la fermesa del PSC amb el PSOE. 

Per això els republicans ja comencen a plantejar, davant la incomoditat dels socialistes, que arribat el cas vagin més enllà i activin mecanismes de pressió parlamentària a Zapatero, a qui sembla que només es pot persuadir amb la no aprovació dels propers pressupostos generals de l'Estat. Si els èxits no arriben abans del proper curs polític ja pot ser massa tard per salvar 'el soldat Montilla'.

Trencant la Guardiola

Barcelona - Dimecres, 20 de maig de 2009

Quants maldecaps, per bo i per dolent, genera ara mateix aquest nom a Can Barça. És de domini públic que les despeses per pagar juagdors i tècnics aplicant la tècnica del fixe més les variables es dispararà aquesta temporada. Si el Barça acaba guanyant la Lliga de Campions, el club pagarà 39 milions d'euros extra, una xifra molt superior a la que el més optimista hagués firmat a l'inici de la temporada.

I tot això gràcies a Pep Guardiola, l'home que ha acabat seduïnt tothom amb els seus mètodes. Guardiola contra guardiola. El Barça hi surt guanyant de totes totes, però convenç el sistema de les primes per objectius?

 

És clar, en un any d'èxits el pressupost es dispararà tot i que, en gran mesura, aquestes despeses es sufraguen amb els ingressos que genera la pròpia trajectòria. Per això s'enténen els ingressos directes -el que es guanya amb cada eliminatòria superada a la Champions, les samarretes venudes, els nous abonats...- i els intangibles –la imatge del club en surt reforçada, la projecció internacional, les propostes que arribaran...- i que, tot plegat, faran créixer l'economia del club a curt i mitjà termini. Amb això n'hi haurà prou? No és per desenterrar fantasmes nuñistes, però la pela és la pela i més en temps de crisis. El Barça ha de permetre l'opció d'arribar a una despesa extra de 39 milions d'euros?

 

Amb l'eufòria que governa actualment l'entorn culé, probablement són poques les veus que es queixaran d'aquest fet. Les primes a pagar per la Lliga ja estaven contemplades en el pressupost inicial. El premi per la Champions es subvencionarà amb els ingressos que genera la mateixa competició europea. Ara tan sols falta treure els diners per amortitzar el títol de Copa. Aquest sistema de les primes per aconseguir abaratir la fitxa dels jugadors és relativament nou en el món del futbol professional, almenys a la lliga espanyola, i el Barça n'és el principal impulsor. Casualment, ara mateix n'és el principal perjudicat. Però ara que el sistema es gira en contra és un bon moment per comprovar si és qüestionable o no. El filòsof digué: "penso, llavors existeixo". Que tothom –socis principalment- hi reflexioni però difícilment s'alçaran veus en contra. Un nou èxit del Barça contemporani?

Barcelona, DIJOUS, 14/05/2009

FC _Barcelona 4 - Atl. Bilbao 1

TVE destitueix el director d'esports Julián Reyes per no emetre la xiulada al Mestalla

Les afeccions catalana i basca s'uniren per a xiular als Borbons i a l'himne espanyol

La direcció de Televisió Espanyola ha destituït el director d'esports de la cadena, Julián Reyes. TVE no va emetre ahir la sonora xiulada (vídeo) al Mestalla mentre sonava l'himne espanyol i els Borbons entraven a la llotja del camp, just abans que comencés el partit entre el Barça i l'Athletic de Bilbao. En canvi, mentre passava tot això, TVE va fer unes connexions amb Bilbao i Barcelona (vídeo). La realització censurada de TVE ha causat polèmica.

A mitja part va oferir l'himne espanyol, però sense els xiulets, i es va dir que no s'havia emès abans a causa d'un error humà. Segons la direcció tot plegat és un error molt greu, es van incomplir les instruccions de la cadena i se'n fa responsable a Reyes. 

Vegeu en aquest vídeo la desconnexió que va fer TVE en el moment de la xiulada a l'himne, el so que hi havia realment al camp i l'emissió en diferit de l'himne amb l'omissió dels xiulets.

Pitada: http://www.facebook.com/ext/share.php?sid=81192368750&h=pRCn6&u=03OAS

Resum partit, gols: http://www.facebook.com/ext/share.php?sid=76419104870&h=JBhpB&u=9U6gz

Indescriptible

Barcelona - Dijous, 7 de maig de 2009

Resulta difícil escriure sobre un fet indescriptible. I és que fins aquest dimecres al vespre semblava insuperable el que va passar la nit del 2 de maig al Bernabéu. Ara bé, a Stamford Bridge les emocions han superat els seus límits.

És cert que una cosa poc té a veure amb l'altra. A Madrid la situació va ser excepcional, amb un domini constant, eliminant monstres creats per la premsa madrilenya, guanyant al camp de l'etern rival, amb un joc excels, amb un marcador per a la història. A Londres la situació també va ser excepcional, però aquí el Barça no va jugar un bon partit, el Chelsea va poder sentenciar, l'arbitratge va ser protagonista, l'eliminació va ser el titular durant molts i molts minuts. I plaff!, d'un moment a l'altre, el Barça va passar d'estar fora a estar dins. A Roma...

Molts titulars ajuden a imaginar-se aquestes emocions indescriptibles d'Stamford Bridge. La sort dels campions? Kaiserlautern? I és que Kaiserlautern i també la sort dels campions també són indescriptibles. Just el dia en que el Barça possiblement es mereixia no guanyar, en que l'àrbitre va perjudicar el Chelsea, en que el Barça va guanyar amb un gol al minut 92 i en l'únic xut a porteria de tot el partit. El que va passar a Stamford Bridge, exclusivament en aquells 90 minuts, va tenir una resolució injusta. 

Ara bé, la classificació per a la final de la lliga de Campions va fer justícia a una trajectòria, a un futbol, a una visió global. Però com sempre, el futbol és tant capritxós que tant pot caure per la banda del dolent com per la banda del bo. En definitiva, com va dir el president Joan Laporta després de l'empat al camp del Chelsea, "el futbol estima el futbol".

La classificació per a la final de Roma tanca un calendari tremendament dur. En aquestes poques setmanes però, el Barça ha guanyat al camp del Madrid, ha sentenciat la lliga i s'ha mantingut viu a la Lliga de Campions. Ara s'obre un altre tram del calendari, el punt i final. S'obre el cercle exitós que es tancarà a finals de maig. En les pròximes setmanes el Barça pot ser campió de lliga, juga la final de la Copa contra l'Athletic Club el 13 de maig i el dia 27, la final de la Champions a Roma. Londres, París, Roma. Per tancar la trilogia, sona bé, oi? El 2 a 6 al Bernabéu marca el camí cap a la història que ha dibuixat l'equip de Guardiola. De moment, els culers ja han trepitjat dos cops Canaletes i encara no s'ha guanyat res! Això és significatiu i és que, els culers, entesos sociològicament com a culers, agafats al discurs i al tarannà de Guardiola també han canviat. Assaboreixen no només l'èxit sinó també el camí. Com gairebé tot en aquests últims dies, indescriptible...

Ni trens ni diners

Barcelona - Dissabte, 25 d'abril de 2009

Quinze dies després del nomenament de José Blanco com a ministre de Foment sembla haver desaparegut l'eufòria amb què els socialistes catalans van rebre la substitució de Magdalena Álvarez.

L'energia amb què els nous ministres de Zapatero han reprès les negociacions amb el govern per posar fil a l'agulla als temes pendents no està sent suficient per arribar a un acord.

Des de principis d'any el govern havia treballat amb la previsió d'acabar assolint un acord de mínims. Així, per exemple, el PSC buscava la manera de convèncer a Esquerra de no trencar el govern si hi havia un mal acord. A més a més, la maquinària mediàtica socialista es va mobilitzar per repetir als quatre vents que la crisi obligaria conformar-se amb menys del previst.

Afortunadament, però, l'estratègia socialista no va arribar a bon port i Montilla ja sap per boca de Puigcercós que Esquerra no acceptarà menys del que accepti CiU. A més a més, el sector més catalanista del PSC, encapçalat per Antoni Castells, es va revelar davant l'estratègia de l'aparell. Castells, que es juga el prestigi personal en aquesta negociació, no està disposant acceptar un acord que no sigui favorable als interessos de Catalunya. 

Així les coses, tot plegat està com fa quinze dies. És a dir, bones paraules però pocs acords. Tot i que la voluntat de les parts és tancar tant el finançament com el traspàs de Rodalies el mes de maig les coses no pinten massa bé. Un dels símptomes més clars és que un fet tan menor -comprat amb el finançament- com és el traspàs de Rodalies està comportant més maldecaps dels previstos.

Tot i que l'Estatut reconeix competències exclusives en matèria de Rodalies a la Generalitat, el govern espanyol no vol deixar de tenir la paella pel mànec i exigeix que sigui Renfe qui segueixi oferint el servei a Barcelona. Per justificar-ho, Foment al·lega que no pot dividir Renfe perquè la liberalització ferroviària que es produirà a la UE requereix que l'Estat tingui una gran empresa. A més a més, asseguren que els sindicats s'hi posicionarien en contra perquè perdrien força negociadora. Per tot plegat, Foment ofereix poca cosa més que el fet de marcar els horaris dels trens i un petit compromís pressupostari fins el 2015, sense garantia de continuïtat. 

La conclusió lògica és, doncs, que no existeix cap canvi d'actitud ni de fons amb els nomenaments dels nous ministres. Al contrari, amb presses per poder preparar tranquil·lament la presidència de torn de la Unió Europea, Zapatero vol tancar el meló autonòmic que ell solet va obrir.

Ridao no cedeix davant Zapatero

Barcelona - Divendres, 24 d'abril de 2009
Els catalans han de quedar satisfets amb la compareixença del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, al Congrés dels Diputats, per explicar la remodelació del seu govern. Especialment, per la contundència que va exhibir el portaveu d'ERC a la cambra i secretari general de la formació, Joan Ridao.

Des de fa setmanes, el PSOE pateix una soledat parlamentària amb majúscules i, per combatre-la, ha decidit apostar per acostar-se al bloc d'esquerres, dins del qual els republicans tenen una posició de força pels seus tres diputats. Aquesta situació podia fer témer que Ridao, seduït pels cants de sirena de Zapatero, assumís un rol fals d'estadista i salvés el mandatari espanyol de la crema. Però el dimecres, 22 d'abril, es va poder comprovar que el líder d'ERC a Madrid no es vendrà per un plat de llenties. S'ha de dir que Zapatero va jugar molt malament les seves cartes, dimecres passat.

En primer lloc, Zapatero va centrar el seu discurs a descriure la situació econòmica i va obviar que, si havia demanat de comparèixer a la cambra, era per explicar els motius de la crisi de govern que ha acabat amb el cessament de Pedro Solbes com a principal moviment. Aquest fet –rebut amb crítiques per part de totes les formacions-, i el seu to agre amb la majoria de portaveus, especialment amb el del PNB, Josu Erkoreka, el va portar a un carreró sense sortida. Un atzucac del qual només en podia sortir abraçant-se a Ridao. 

Però el portaveu d'Esquerra, en lloc de rebre'l amb els braços oberts i fer gala de ser el soci preferent, li va recordar que, mentre no es resolgui la reforma del finançament de forma satisfactòria amb Catalunya i no es desencalli el desplegament de l'Estatut, no pot comptar amb ells més enllà de qüestions molt puntuals. Dins el cercle d'Esquerra, al Congrés, es descrivia la situació de forma molt gràfica. "Ens ha volgut fer una llepada i només faltava baixar-nos els pantalons", comentaven al grup dels republicans. 

Però Ridao, segons asseguren, era molt conscient que no era el moment de fer-li favors, ni tan sols quan Zapatero va voler fer una broma en to de complicitat, afirmant que no li importa que se'l compari amb un lateral dret, en termes futbolístics. Els republicans explicaven, divertits, que podrien haver-li seguit el joc, sabent l'afecció del president espanyol pel Futbol Club Barcelona, però afegien que "si vol que li diguem que és com Dani Alves, que comenci a complir amb el que diu l'Estatut". No és l'hora d'afluixar. I, per sort, els polítics catalans en comencen a aprendre.

Èxit de la ràdio en català, però preocupació per Catalunya Ràdio

Barcelona - Dimecres, 22 d'abril de 2009

Avui s'han fet públiques les dades d'audiència de l'EGM, segons les quals Catalunya Ràdio ha deixat de ser l'emissora més escoltada al país, després d'un lideratge de tretze anys. Al rànquing s'hi enfila Rac1, l'emissora del grup Godó, que ha anat guanyant audiència onada rere onada, fins a situar-se en 469.000 oients, enfront dels 454.000 de Catalunya Ràdio.

L'emissora pública catalana sent, a més, l'alè al seu clatell de la SER, que es troba situada només 2.000 seguidors per sota. La substitució d'Antoni Bassas per Neus Bonet ha estat un factor decisiu per al canvi de posicions dins del rànquing: El Matí de Catalunya Ràdio ha deixat de ser el programa més sintonitzat, per cedir l'honor a l'espai de Rac-1 que condueix Jordi Basté. L'ampolla es pot veure com mig plena o mig buida.

La ràdio és un espai on el català gaudeix de molt bona salut, i el fet que les dues primeres emissores siguin en aquesta llengua, i que la líder sigui a més de propietat privada, és símptoma d'una certa normalitat. Però caldria analitzar també si Catalunya Ràdio, amb tot el seu pressupost, capital humà, i una clara posició d'avantatge pel que fa a freqüències desplegades, està aprofitant tot el seu potencial. Cal girar les mirades a dues persones. D'una banda, Jordi Sarsanedas, el director de l'emissora que va aconseguir sobreviure a la posada en marxa de la Llei de la CCMA. De l'altra, Neus Bonet, que va saltar de la direcció de programes de la casa fins a la conducció del programa matinal, cosa que va despertar molts dubtes, tenint en compte que la 'fórmula Bonet' per als matins radiofònics ja era coneguda, perquè ella havia locutat els matinals d'Ona Catalana, amb escàs èxit. I difícilment podia encarnar la renovació que el director de l'emissora esgrimia com a motiu per haver sacrificat Bassas. 

Encara s'hi podria afegir un tercer nom, el de Montserrat Minobis. Va ser l'exdegana del Col•legi de Periodistes qui va obrir la porta a l'exili de moltes estrelles de l'emissora a la competència de Rac 1. En aquells moments, les interpretacions més maquiavèliques asseguraven veure-hi una voluntat decidida d'afavorir la Ser a compte de Catalunya Ràdio, però la realitat ha fet que Godó hagi capitalitzat aquests èxits. De la mateixa manera que es comencen a veure signes de canvis –que esperem que siguin més profunds i més visibles properament– a TV3 des de la incorporació de Mònica Terribas com a directora, a Catalunya Ràdio cal un reimpuls de l'emissora, que probablement passi per una renovació del seu equip directiu.