No ho sabíeu (II)? La gran oportunitat d’Artur Mas

Barcelona - Divendres, 28 de maig de 2010

A un article anterior, quan va esclatar Pretòria, deixava ja algunes coses clares. Avui, quan el sumari del cas Pretòria pretén embrutar a tothom, crec que he de repetir que estem en una societat anestesiada i hipòcrita i amb una premsa poc valenta i, en algun cas, amb interessos inconfessables en el seu finançament.

Després d'haver parlat personalment amb Artur Mas fa uns dies, i haver llegit el llibre de Pilar Rahola, crec que he fet una aproximació i un retrat molt real d'aquesta persona de la qual ningú hagués dit fa uns anys que li pot tocar assolir una responsabilitat important en la nostra màxima institució nacional. Estic convençut que possiblement "el nen" no té res a veure amb tot aquest afer, però és impossible que durant tants i tants anys de conèixer els personatges de Pretòria i d'haver treballat al costat del 'capo' Prenafeta, no hagués sentit o olorat, com a mínim, la flaire de la corrupció. Per aquest motiu, i davant el desengany i el desencís el país, i en uns moments de greu crisi econòmica, cal exigir-li mesures severes i contundents, i que aparti de la direcció de CDC a tota persona relacionada de manera directa o indirecta amb "aconseguidors", despatxos d'assessorament, comissionistes, etcètera, etcètera. I tothom m'entén.

A més, per dignitat nacional, cal que el probable futur president de la Generalitat, Artur Mas, ens garanteixi que serà la policia de Catalunya i els jutges catalans els que intervindran, amb el suport total del govern, per eradicar els 'pretorians', i que no sigui mai més possible que el país en torni a tenir. I que ens garanteixi que no hi haurà uns poderosos als que el nostre sistema judicial i policial tindrà por, perquè els propers consellers d'Interior i de Justícia, i els caps de la nostra judicatura, gaudiran del suport de tots, i en primer lloc, del possible futur president. 

Si no es fa això, el nostre país tornarà a permetre que s'arribi a l'actual situació, que podria haver-se eradicat fa 25 anys, quan qui escriu aquestes línees va anunciar que hi havia un "sector del negocis", centrat en Lluís Prenafeta, que feia un mal terrible al país. I és que amb la seva activitat, més o menys legal o al·legal, feia una pedagogia que s'estenia sense que ningú s'atrevís a tallar-ho. I pitjor encara: per sobre d'ell potser sentien pudor, però es tapaven el nas.

No ho sabíeu?

Barcelona - Dimarts, 3 de novembre de 2009

Em preocupa que una part de la classe política, intel·lectual i periodística estigui exercint els darrers dies el fariseisme, l'amnèsia històrica i la hipocresia. Ningú sabia a què es dediquen alguns importants dirigents, amb els seus despatxos d'assessorament i influències? Ningú sabia d'on sortien les misses per alimentar estomacs agraïts dels mitjans de comunicació, de la política i d'alguns sectors socials? 
La veritat és que el nostre país porta dècades de por i de submissió als sectors poderosos, i molts dels nostres dirigents han callat convertint-se, d'alguna manera, en còmplices de la impunitat amb que certs "sectors dels negocis" han treballat durant aquest temps.

Fa més de vint anys vaig ser expulsat de Convergència Democràtica de Catalunya, partit que vaig ajudar modestament a fundar, perquè em van acusar d'haver fet falsos testimonis sobre el Secretari General de la Presidència, Lluís Prenafeta, i el que vaig anomenar en aquell moment la "pedagogia de la corrupció". Vaig advertir, també, que després d'haver creat la policia del meu país amb un equip de gent, no podia silenciar el que veia que s'estava consolidant: unes maneres de fer que un dia posarien en perill i farien explotar el partit i la societat catalana. Ningú va fer-ne cas; tan sols un exdirector de La Vanguardia, bon amic meu, em va dir que patentés i cobrés 'copyrights' de l'expressió "sectors dels negocis". Amb el temps, i vist que tothom tolerava i callava el que jo havia denunciat i era vist amb normalitat per una part de la societat, vaig anar deixant passar els anys.

El problema no és Prenafeta, i menys una persona respectable políticament, i amb el qual vaig col·laborar molt a gust al Departament de Governació, Macià Alavedra, sinó que durant aquestes dècades, les maneres de fer avui sota sospita s'han estès, consolidat i, fins i tot, normalitzat. I han creat una xarxa de complicitats, conscientment o inconscient, que ha arrelat en el si d'algunes forces polítiques i sectors econòmics i financers del país. Que ningú entengui, però, que la suposada corrupció és generalitzada, ja que la immensa majoria dels polítics i servidors públics del país són honestos.

Ara, amb la mal anomenada Operació Pretòria, el jutge 'vedette' Baltasar Garzón fa una exhibició del poder de l'estat, i deixa en ridícul el nostre sistema polític, judicial i policial. I això em dol profundament, perquè la culpa és nostra.

Actualment, és possible que ens trobem davant d'una operació d'estat, que aprofita el cas Millet i el Pretòria, ja que, permeteu-me que us digui, no crec en les coincidències ni les casualitats. Però per tal que no ens torni a passar, cal tallar de soca-rel el nostre fariseisme, la nostra amnèsia històrica i hipocresia, i ser capaços de fer neteja al nostre país abans que la vinguin a fer de fora, ni que sigui de manera oportunista o intencionada. 

Qui sap si tot acabarà en no res, perquè possiblement el que s'ha descobert fins ara és la "xocolata del lloro". Voldria equivocar-me.

CiU demana eleccions espanyoles anticipades: farol o full de ruta popular?

Barcelona - Divendres, 28 de maig de 2010

A la capital d'Espanya, encara tremolen els vidres de l'expectació que hi havia concentrada al Congrés dels Diputats, aquest dijous. El portaveu de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, va impedir que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero patís un revés i no pogués aprovar el seu pla antidèficit. Una derrota que hauria comportat, inevitablement, eleccions anticipades perquè l'executiu espanyol s'hauria vist incapaç d'aprovar una mesura amb majúscules. La federació va decidir jugar fort veient que el PNB s'hi oposava i que Mariano Rajoy no feia cas a Merkel i Sarkozy, i també hi votava en contra. 

Per què va jugar així CiU? Per responsabilitat? Per evitar que s'avancessin els comicis i coincidissin amb els catalans? Segurament, per ambdós motius. Però, sigui com sigui, per què Duran va demanar eleccions anticipades a partir de finals d'any? Va ser un farol per marcar paquet davant Zapatero o CiU ja està pensant en un pacte amb el PP? Duran i Lleida va deixar ben clar a Zapatero que CiU salvava el decret antidèficit però que això no volia dir res més. És a dir, que molt probablement es pot repetir la mateixa escena de debilitat parlamentària del PSOE a l'hora d'aprovar els pressupostos de l'any que ve i, consumat aquest escenari, no hi ha altra sortida que convocar eleccions perquè la federació no tornarà a ajudar els socialistes. 

És evident que, si es confirma el triomf de CiU a Catalunya que pronostiquen les enquestes i torna a governar, la federació guanyarà força. Però el que també li passarà és que tornarà a veure's amb l'obligació de negociar amb el govern espanyol. I un factor clar és que la vella guàrdia del PSOE –i també cada cop més els joves, que no tenen una gran connexió amb ERC i ICV- està desitjosa d'entendre's amb els nacionalistes catalans encara que això signifiqui que el PSC abandoni la Generalitat. Amb un escenari com aquest obert a partir de finals d'any, només hi ha dues explicacions perquè CiU desitgi destronar un Zapatero que es veuria obligat a cedir en molts apartats donada la seva fragilitat parlamentària al Congrés.

Un motiu és que vegin el PSOE en hores baixes i incapaç de governar a Espanya, amb les conseqüents pèrdues econòmiques i deteriorament de les relacions internacionals. L'altra possibilitat és que CiU ja tingui decidit de portar a terme un pacte de llarg abast amb el Partit Popular. De fet, l'any que ve hi ha una altra data clau que influirà en els pactes de llarg abast: l'alcaldia de Barcelona. Xavier Trias està ben posicionat però necessitarà un soci. I si bé un pacte amb ERC pot aclarir les aliances al Principat en clau nacional, una entesa amb el PP confirmaria un període d'entesa en clau espanyola. El temps dirà.

Diagonal i consultes sobiranistes

Barcelona - Dimarts, 18 de maig de 2010

El sobiranisme ha aconseguit aquest cap de setmana una nova victòria gràcies al nyap de la consulta sobre la Diagonal organitzada per l'Ajuntament de Barcelona. Després de veure el que ha passat amb aquest referèndum, molts dels arguments que servien per desacreditar les consultes sobiranistes han quedat desactivats.

L'arma més poderosa que tenien els unionistes per relativitzar la importància de les consultes era la participació. Asseguraven que un 20% de participació era insuficient, que representava una punxada, i demostrava que la independència no interessava a la gent. Doncs bé, ara resulta que la participació a la consulta de la Diagonal no ha superat el discret llistó del 12% i ningú li ha tret un gram de validesa al resultat. No solament han quedat ajornades sine die les reformes previstes sinó que a més el resultat ha provocat una crisi al govern municipal.

Però hi ha un segon argument que reforça el moviment sobiranista, que és comparar els dos processos. En el cas de la Diagonal, s'han acumulat una sèrie d'errors tècnics que han fet vorejar el ridícul, tot i tenir al darrera una estructura professionalitzada i un pressupost de 3 milions d'euros. En canvi, la realització tècnica de les consultes ha estat fins ara impecable, tot i que depèn exclusivament d'una estructura basada en el voluntariat.

I en tercer lloc, la comparativa democràtica dels dos processos també es decanta cap al sobiranisme. Des de l'Ajuntament de Barcelona es va fer tot el possible per amagar una de les opcions de la pregunta als electors, la que no interessava als promotors de la consulta, que era la de deixar les coses com estan. I ho han fet amb tant poca habilitat que finalment ha estat la guanyadora, perquè els ciutadans han acabat fent un vot de censura. Pel que fa a les consultes sobiranistes, l'actitud és tota la contrària: es va a buscar per igual a tots els votants, els del sí i els del no, perquè el que interessa és la participació. Les dues opcions són tractades amb el mateix interès per part dels organitzadors, demostrant un alt grau de consciència democràtica. 

Encara queda com a mínim l'onada del 20 de juny de les consultes sobiranistes i vist el que ha passat aquest diumenge, els seus organitzadors poden anar amb el cap ben alt i amb la consciència tranquil·la, perquè el que ha passat a Barcelona els omple d'arguments per seguir endavant.

Manolo Lama a Hamburg.

Manolo,

Només haig de dir que les imatges que has protagonitzat, juntament amb alguns seguidors del Club Atlético de Madrid, son de veritable mal gust i completament desafortunades.

La vida, amic Manolo, dóna moltes voltes... i per 2' has pensat que eres un xicot eixerit i graciós, però l'has espifiada completament.

És lleig i lamentable que un periodista busqui aquesta mena de entreteniment al circ. Pensa que això només podria anar a pitjor, lleig Manolo, molt lleig.

Tothom té dret a equivocar-se, però això, no és un error.

No hi ha prou amb que et disculpis. Menys quan ho has fet, però no a l'escena i la misèria humana que has caricaturitzat penosament.

Suposo que finalment, t'adonaràs de què el respecte al caigut és de ser com a mínim agraït, amb aquesta vida que per molts és trista, buida i sense sentit.

*********************************

Manolo,

Sólo tengo que decir que las imágenes que has protagonizado, junto con algunos seguidores del Club Atlético de Madrid, son de verdadero mal gusto y completamente desafortunadas.
La vida, amigo Manolo, da muchas vueltas ... y por 2 has pensado que eras un muchacho vivaracho y gracioso, pero lo has espifiada completamente.

Es feo y lamentable que un periodista busque este tipo de entretenimiento en el circo. Piensa que esto sólo podría ir a peor, feo Manolo, muy feo.
Todos tienen derecho a equivocarse, pero eso, no es un error.
No basta con que te disculpes. Menos cuando lo has hecho, pero no a la escena y la miseria humana que has caricaturizado penosamente.

Supongo que finalmente, te darás cuenta de que el respeto al caído es ser como mínimo agradecido, con esta vida que para muchos es triste, vacía y sin sentido.

Cornuts i pagar el beure

Barcelona - Dimarts, 11 de maig de 2010

A l'espera del que pugui explicar José Luís Rodríguez Zapatero demà al Congrés de Diputats, la retallada del dèficit públic pot acabar convertint-se en una eina de recentralització pressupostària i girar-se contra els interessos de l'autogovern de Catalunya. El secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, ja ha avançat que les comunitats autònomes hauran d'assumir part de la retallada que ha de comportar un estalvi de 15.000 milions d'euros, que es la xifra a què s'ha compromès el govern espanyol davant la UE per tallar els rumors sobre un possible contagi grec.

Per aconseguir aquest objectiu, el govern espanyol descarta la pujada d'impostos ni tampoc pensa tocar el subsidi d'atur, amb la qual cosa la retallada se centrarà en la despesa, cosa que pot acabar afectant serveis socials essencials com la sanitat o l'educació, transferits a les autonomies. En el cas català, aquesta retallada se sumaria a la precària situació financera de la Generalitat, ofegada per un sistema de finançament totalment insuficient, que no aconsegueix solucionar ni de lluny el dèficit fiscal que pateix Catalunya.

Per aquest motiu, és sorprenent la reacció comprensiva i fins i tot entregada del president de la Generalitat, José Montilla, posant-se a disposició de l'executiu de Zapatero i assegurant que tothom ha de contribuir a reduir el dèficit públic. Seran les polítiques socials les que més en sortiran perjudicades, les que precisament Montilla es vantava de voler impulsar des del govern català. Abans que els governs autonòmics hi ha molta administració estatal per aprimar. Una cosa és ser responsable, cosa que s'ha d'exigir a qualsevol governant, però l'altre és ser cornuts i pagar el beure. Per aquí ja no hi hauríem de passar.

"No, no funciona. Potser, llavors, diguem-los que vostè ja ha votat..." "Sí, sí, exacte"

Expertos en lectura de labios transcriben el diálogo del alcalde con el informático. El Ayuntamiento confirma que Hereu salió con dudas de si realmente había votado.

Tres expertas en lectura labial, otras dos personas capaces de leer los labios y un profesional en comunicación no verbal han analizado para La Vanguardia qué sucedió y qué se dijo cuando el alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, acudió a votar el lunes en la consulta sobre la reforma de la Diagonal. 

Un vídeo de LaVanguardia.es que captó la secuencia muestra las extrañas circunstancias que se produjeron durante y después de la votación de Hereu (requirió la presencia de su asistenta de prensa y de un técnico, no tocó más la pantalla y después aseguró que había votado pese a que nadie más pudo hacerlo en ese lugar y a esa hora). Esta secuencia ha despertado muchas dudas sobre si el alcalde realmente logró votar en ese preciso momento.

Aunque desde el Ayuntamiento se aseguró el lunes a este diario en reiteradas ocasiones que sí lo hizo, ayer ya no estaba tan claro. El jefe de alcaldía, Enric Casas, reconoció que Hereu salió de la sede del distrito de Les Corts donde pensaba participar en la consulta con dudas respecto a si realmente llegó a votar. Dado que el alcalde no estaba convencido de haberlo hecho, sus colaboradores le aconsejaron que acudiera a la mesa de reclamación de incidencias que el Ayuntamiento ha instalado en la planta tercera del edificio consistorial de la plaza Sant Miquel, donde los ciudadanos pueden acudir para comprobar si su voto ha quedado registrado o si tienen dudas de que alguien haya podido votar en su lugar. Así lo hizo Jordi Hereu entre las 16.30 y 17 h del pasado lunes. ¿Cuál fue el resultado de la pesquisa del alcalde? Enric Casas, su directo colaborador, asegura desconocerlo. 

A continuación se reproduce el diálogo, en catalán, y captado por la cámara, que mantuvo el alcalde a partir del momento en que se sentó en la mesa de votación y que todos los expertos consultados coinciden en detallar: 

Hereu: ... es posa dintre [la tarjeta de votación]

Mujer de la mesa de votación: Sí. 

Pasa una rato y Hereu llama a su responsable de prensa. 

Hereu: Escolta, aquí hi ha un tema que hem de... Heu de modificar [palabra incomprensible] i no sé. 

Responsable de prensa: Vale. [Y dirigiéndose a la mujer al cargo de la mesa de votación] Hi ha una modificació que de fet no funciona [palabra incomprensible] algú. 

Mujer: El vaig a buscar? 

Responsable de prensa: [Dirigiéndose a la mujer] Sí, sí, si us plau. [Y continúa dirigiéndose al alcalde] Esperem un moment. Anem a buscar algú. 

Pasan unos segundos... 

Hereu: [A los periodistas] Bueno, no ho veieu [en referencia a la pantalla de votación], eh? 

Periodista: Què passa, alcalde? 

Alcalde: Nooo...

Llega el jefe técnico, toca una vez la pantalla y se dirige a Hereu 

Técnico: No, no funciona. 

Hereu: Vale. 

Técnico: Potser llavors diguem-los que vostè ja ha votat. 

Hereu: Sí, sí, exacte. [El técnico vuelve a hablar pero no se ve qué dice]. Vale, vale, perfecte. Pues ja hi és. Ja està. 

El técnico muestra el pulgar hacia arriba varias veces en señal de éxito. Hereu se levanta y se va. 

Hereu también habló con sus gestos, que reflejaban "sorpresa primero, frustración, cabreo y control de tensión", asegura Xavier Orozco, profesor en técnicas de comunicación en La Salle. Este experto, habituado a analizar vídeos de políticos en sus clases, recalca que por los gestos de Hereu no se puede saber qué sucedió, pero señala que después de levantarse y saludar a las responsables del punto de votación, el alcalde no hace el gesto más esperable en un político de su experiencia: en lugar de pararse y posar con una sonrisa cómplice, oculta la mirada y cruza rápidamente y cabizbajo el círculo de periodistas. Orozco no sabe las razones, pero tiene muy claro qué significa esto: "No es un momento de alegría".

LA DIAGONAL: UN PASTÍS DE 50M€ ANUALS

Per transformar radicalment una artèria pública principal com la Diagonal, i un sistema de transport públic secularment comprovat com el Bus o el Metro, el debat ciutadà no pot limitar-se a la decoració, sino que ha d'entrar en l'arrel de l'ordenament urbanístic: estructura territorial de mobilitat, impacte sobre barris afectats, impacte atmosfèric, agents urbans implicats, costos colaterals. El debat de fons real hauria d'haver estat:

1.- Es prioritari pacificar el trànsit d'una artèria vertebradora territorial, al cost de convertir l'Eixample en la nova xarxa de trànsit rodat massiu? Volem abocar els més de 100mil automòbils/día que absorbeix la Diagonal, sobre els ja saturats carrers de Rossellò, Provença, Mallorca i Consell de Cent? O es millor pacificar el trànsit en aquest barri, on el comerç de centralitat minva, aprop de les finestres on la gent dorm, segons el model Cerdà primigeni, recuperat fa poc per l'Agencia d'Ecologia Urbana, amb més carrers tipus Enric Granados?

2.- Cóm s'absorbirà l'impacte atmosfèric de la tala massiva d'arbres? Cóm es compensarà l'absorciò de CO2 de la quadruple filera de palmeres i plàtans centenaris, quines copes equivalen a 60Has, 6 grans parcs, durant el temps de les obres i fins el creixement dels nous arbres, uns 12 anys?

3.- Quina modalitat de transport públic convé més als ciutadans? Tramvía, Metro o Bus, doncs aquests determinen formes diferents. Induïnt enormes problemes sobre la semaforització de tot el Centre, les opcions municipals A i B dediquen 2 carrils només al Tramvia. El Metro ni es considera per car, i el Bus queda expulsat! 

Tant si guanya A com B, uns 50 milions de billets anuals es transvasaran del Bus a TRAM S.A., imperceptiblement pels usuaris, doncs comprarem la mateixa T 10 o el billet, on no es veu a quí els paguem. L'ATM cobra unificadament els billets, amb aparença de servei públic; però desprès, la recaptació es reparteix proporcionalment als respectius usuaris entre els ens integrants, siguin públics: Renfe, FGC i TMB, o els ens privats a qui l'ATM ha donat concessions, com el Tramvía del Llobregat i el Besòs: TRAM S.A. Però el capital de TRAM S.A. es 77% privat: Alstom 20,25%; Fomento de Construcciones y Contratas 19,3%; COMSA 12,4%; Acciona 10,48%; MARFINA 10%(Sarbus, concessionaris Renault); DETREN 4,8%(UTE amb Marfina).

Acceptarem detraure uns 50 milions d'euros cada any de la recaptació de TMB, de proprietat i gestió pública controlable, per regalar-los a la gestora privada TRAM S.A.? Li cedirem gratis 30kms de carril, 15 Has públiques, per explotació privada permanent, a canvi només del cost de l'obra, igual a la facturació d'un sol any? Podrem garantir desprès la viabilitat econòmica del sistema públic de transport metropolità sense aquests enormes excedents en les línies rendibles, que compensen les línies deficitàries? O també privatitzaran aquestes? Front aquestes xifres, el cost d'un nou Metro, o d'un nou túnnel de Renfe, sería calderilla, però el benefici sería públic...

Es tracta d'un regal prou gran al grup de multinacionals i grans constructores: TRAM S.A., com per entendre el cost de 3M€ de l'enorme propaganda, i en plena crisi! 
Prou per entendre també perquè necessita ser legitimat. I per tant, que el que s'està plebiscitant encobertament, sí o sí, tant a A com a B, no es res més que un parti prismunicipal: la privatització de la Diagonal.


4 de maig 2010

Ada Llorens
Arquitecta, urbanista, paisatgista


Ara ja sabeu per què es molt important votar, del 10 al 16 de maig, anant'hi o des de casa a www.bcn.cat/diagonal.