Navarro no se'n surt

Pere Navarro, Surt, Se'n, Política, PSC, CEO, Avancem, Joan Ignasi Elena

Són pocs encara els que s'atreveixen a verbalitzar-ho públicament, però els dubtes sobre si Pere Navarro és l'home adequat per ressuscitar el PSC i liderar una alternativa d'esquerres a Catalunya creixen a mesura que passen les setmanes. Sis mesos després de ser escollit primer secretari del PSC, continua sent un desconegut entre més de la meitat dels seus votants, segons la darrera enquesta del CEO.

A més, el PSC no remunta electoralment i els sectors crítics comencen a prendre força, com s'ha vist aquest cap de setmana passat amb la constitució d'Avancem, liderat per Joan Ignasi Elena. 

Navarro s'ha quedat sol en el tema del pacte fiscal, on fins i tot la UGT i CCOO s'han sumat a la proposta del concert econòmic que fan CiU, ICV i ERC. 

Els arguments del PSC per no sumar-s'hi són excuses de mal pagador i només s'expliquen per la por a ser desautoritzat per un PSOE que no li perdona haver recolzat Carme Chacón. La renegociació de les relacions amb els socialistes espanyols continua pendent i tot sembla indicar que no passaran de ser un retoc cosmètic.
Les bases del PSC es tornen a moure i Navarro haurà de saber llegir bé què passa si vol sobreviure
Davant aquest escenari, les veus crítiques com les d'Àngel Ros cada cop es fan sentir més i Joan Ignasi Elena, que inicialment va optar pel consens, com Ros, en el congrés del PSC, ha decidit tirar pel dret i aquest dissabte va constituir Avancem reunint més de dues-centes persones a Sant Feliu de Codines. 

A l'acte hi van assistir dirigents d'ERC i d'ICV, a més de representants de la societat civil, i tots els discursos que es van sentir van reclamar la necessitat d'una nova esquerra catalana que planti cara al govern de CiU però que també sigui independent del PSOE i assumeixi el dret a decidir sense complexos. Les bases del PSC es tornen a moure i Navarro haurà de saber llegir bé què passa si vol sobreviure.

El que segur que és impossible...

Jordi Pujol 
Editorial / 13 de juny de 2012

Un dels arguments més potents –per a molts el més potent– contra la independència és la gran dificultat d'aconseguir-la. I és cert que seria molt difícil. Per la radical oposició de l'Estat espanyol, primer. Per una actitud molt reticent de la Unió Europea, també.

Un dels arguments més potents –per a molts el més potent– contra la independència és la 

Amb el benentès que hi ha exemples recents d'acceptació d'un nou estat per part de la UE. Amb reserves o fins i tot rebuig inicial, però finalment acceptant-lo. Però és cert que en el nostre cas, d'antuvi, costaria. 

Tampoc no seria fàcil aconseguir l'àmplia majoria social que requereix una proclamació d'independència. I segur que d'entrada no hi hauria unanimitat. Però és que no hi ha cap independència que s'hagi proclamat ni per unanimitat ni, normalment, per una majoria aclaparadora. Llevat de casos de crisis molt greus i d'implosió de l'imperi dominant –és el cas d'alguns països excomunistes. Hi ha independències recents d'Europa que s'han proclamat amb menys del seixanta per cent dels vots. I fa quinze o vint anys la del Quebec s'hauria proclamat –la llei ho permetia– amb una majoria simple del cinquanta per cent (però els independentistes es varen quedar just per sota del cinquanta per cent dels votants). O sia que sí que és veritat que aconseguir la independència és molt difícil. 

Però en el cas de Catalunya, tal com estan les coses, el més difícil de tot és sobreviure com a país, amb personalitat pròpia i amb estructures socials positives en les condicions polítiques i institucionals, econòmiques i financeres que ens imposen. I també seria impossible, en aquestes condicions, mantenir la nostra identitat.

Diuen: «La independència és molt difícilment viable, i té riscos». I és veritat. Però amb la no independència, en el marc que Espanya ens imposa, el que no és viable és Catalunya i el seu desenvolupament identitari, però també econòmic i social. 

No és possible, per exemple, mantenir el nostre estat del benestar en el nivell en què durant els darrers trenta anys l'hem situat. I que fa possible la cohesió social, la convivència, la integració de la immigració i el reforçament del país. Un país que té poc poder polític i molt poc poder de coacció, i que per tant només pot sobreviure si és capaç de construir una societat acollidora i de progrés social.

I, evidentment, en les condicions que ens imposen, no podrem mantenir una identitat sempre pressionada i molt sovint agredida. 

Deia fa poc en Salvador Cardús que «una nació necessita un estat per poder sobreviure i garantir el progrés dels seus ciutadans». I és així. També es podria dir que el que realment requereix, més que no pas un estat i una bandera a l'ONU, és poder de decisió en allò que és fonamental per construir la societat que els seus ciutadans necessiten i per garantir i enfortir la seva identitat. Més que no pas la independència formal. I de fet tradicionalment aquesta ha estat l'orientació majoritària del nacionalisme català. Però això ha estat un miratge. El que Espanya vol i vol imposar és la residualització de Catalunya. El seu gradual esborrament. La seva pèrdua d'identitat i de capacitat de construir una societat de qualitat per a tots els seus ciutadans. Una evolució que ara creu que pot accelerar. I és el que fa. 

Vol fer impossible que Catalunya estigui en condicions de construir una societat de qualitat i de mantenir la seva identitat. És a dir, vol fer impossible la Catalunya que molts catalans volem, que volem molts dels set milions de catalans que som.

Arribats a aquest punt s'entén que hi hagi un creixent estat d'opinió favorable a la independència. Que és difícil, però no més que la supervivència de Catalunya a l'Espanya que es va dibuixant. I que té l'avantatge que el camí que es fa –poc o molt, parcial o total i definitiu– no es fa en la direcció de l'esborrament, sinó en el de l'afirmació. No en el d'una creixent passivitat, sinó en el de la creativitat. No en el del no ser sinó en el de ser. I en el de la dignitat. I finalment en el del progrés material, social i moral. I en el de la capacitat d'oferir un horitzó positiu i no resignat al nostre poble.

"L'estat del benestar dels rics"

Estat Del Benestar, Rics, Marta Rovira, UE, Artur Mas, Bauman, Estat Espanyol, Deute

Aquests dies, enmig de la frenètica actualitat sobre el rescat i la intervenció de l'Estat espanyol, m'ha vingut al cap l'expressió "l'estat del benestar dels rics". És una expressió que pot semblar demagògica, però que reflecteix molt bé el que es percep entre tanta opacitat i maquillatge. L'expressió no és meva, és de Bauman. Admiro l'art que té aquest sociòleg de prestigi internacional: posa significat a la realitat que ens envolta, encara que sigui la nostra realitat, la més contemporània, la que vivim, la que és més difícil d'interpretar. I li posa un significat clarivident.

En plena crisi econòmica i financera nord-americana preguntaven a Bauman sobre l'estat del benestar i ell responia que feia temps que l'estat del benestar era "l'estat del benestar dels rics". Aquell estat que destina la major part dels recursos públics a rescatar el sector privat, empresarial i financer, i a retallar polítiques públiques, drets socials i els pilars bàsics de la igualtat d'oportunitats. I per a fer què? Per continuar el mateix rumb, per no aprendre del passat, per tornar a confiar en l'endeutament i el consum i la desregulació. 

L'expressió de Bauman, clara i gràfica com poques, es va confirmar quan el govern nord-americà va fer públics els ajuts que havia destinat als sectors privats l'any 2006: cap a 92.000 M de dòlars a grups empresarials com General Motors o IBM, i uns 700.000 M de dòlars a rescatar entitats bancàries i financeres (un 10% referent a primes addicionals per alts directius). I, com deia, això és el que es percep aquests dies amb el rescat europeu a l'Estat Espanyol.

Deixem clara una cosa d'entrada: una de les condicions del préstec que l'Eurogrup concedeix a l'Estat Espanyol és precisament que l'Estat accepti sotmetre's a la tutela i als requisits que imposa la UE. I això vol dir que la UE supervisarà les polítiques econòmiques, el Pressupost General de l'Estat i les ràtios de dèficit públic. Ras i curt: Espanya és un estat intervingut, com Grècia o Irlanda. 
La factura la pagarem entre tots, amb noves retallades i més pujades d'impostos. Heus aquí, doncs, 'l'estat del benestar dels rics'"
L'operació salvarà algunes entitats financeres que han jugat amb el diner fàcil i que són responsables de la situació actual. Les mateixes entitats que amb la connivència de molts polítics irresponsables, han finançat obres faraòniques de l'Estat i d'algunes comunitats autònomes. Unes obres faraòniques que no s'han planejat des de la racionalitat econòmica, sinó a partir d'un nacionalisme d'Estat aclaparador.

I, és clar, la pregunta del milió, la pregunta que rau en l'expressió de Bauman és: qui en pagarà la factura? Doncs la factura la pagarem entre tots, amb noves retallades i més pujades d'impostos. Heus aquí, doncs, "l'estat del benestar dels rics". M'atreveixo a dir que Bauman sentenciaria, a més, que aquesta intervenció comportarà més espoli fiscal per al nostre país. Nosaltres pagarem un doble preu: més espoli fiscal és més espoli social.

I què hem de fer davant d'això? Doncs almenys tres coses. D'entrada demanar a l'Eurogrup que sigui més transparent del que mai ho serà l'Estat espanyol i que ens expliqui sota quines condicions ha concedit el crèdit. Què en demanarà a canvi? Un allargament de les pensions, un augment de l'IVA...?? Els que pagarem la factura tenim el dret a saber-ho. En segon lloc, sol·licitar a l'Eurogrup que posi racionalitat econòmica en les decisions que ha de prendre l'Estat espanyol a partir d'ara i exigir que abandoni el nacionalisme d'estat que li fa defensar, per exemple, el corredor central enlloc del mediterrani. I, en tercer lloc, reclamar al President Mas que tingui veu directa en el marc de la intervenció europea, que expliqui que hi ha uns ciutadans cornuts i que a sobre paguen el beure (o el deute!), i que posi via cap a l'anomenada "transició nacional", que com molt bé diu el President Junqueras, si creiem en el nostre país, si som nosaltres els que decidim, ens en sortirem!

Esport i política

La presidenta de la Comunitat de Madrid ha esvalotat el galliner amb unes declaracions, coherents amb la seva pràctica política i la seva trajectòria, que han esgarrifat fins i tot algun destacat membre del seu propi partit. Si xiulen la monarquia o l'himne, que suspenguin el partit! I ja està, ella es queda tranquil·la i satisfeta. L'Esperanza Aguirre és d'aquells espècimens de la política activa que es fan les declaracions al damunt. No hi poden fer més, és superior a ells mateixos.

Però el que m'ha cridat més l'atenció ha sigut la reacció d'adversaris i col·legues de la presidenta madrilenya en la línia argumental que no s'ha de barrejar esport i política. Em sap greu però determinades afirmacions són d'un gran cinisme. L'esport i la política sempre han anat plegats. Només des de les posicions predominants s'ha volgut defensar que s'havien de separar, perquè saben, de fet, que és impossible, i amb aquest discurs de no barrejar esport i política continuen, des de la política, controlant l'esport.

Hi ha exemples d'això a tot el món. Des dels desgraciats esdeveniments amb motiu del Mundial d'Argentina de 1978 on la dictadura argentina va fer i desfer com va voler, fins al Mundial de rugbi celebrat a la Sudàfrica, on Mandela havia passat de la presó a la presidència del país i que va servir com a element de cohesió nacional, de superació de conflictes racials, podríem posar infinitat d'exemples en què la política ha utilitzat l'esport, i també exemples en què l'esport ha fet política.
No deixa de ser curiós com reacciona una part important de la caverna mediàtica i política espanyola amb la final de la Copa del Rei"
Un dels personatges més influents de l'esport mundial del segle XX, Juan Antonio Samaranch, peça clau per aconseguir els Jocs Olímpics del 1992 per Barcelona, entre d'altres coses tenia un passat fonamentat en la política, amb càrrecs en l'àmbit municipal en ple franquisme i posteriorment fent d'ambaixador d'Espanya a una plaça estratègica a nivell mundial com era Moscou. I malgrat tot, va arribar al cim del món de l'esport. Ell personificava l'exemple més clar de la connivència entre esport i política.

I preguntem-nos tots plegats si els èxits de les seleccions d'aquí i d'arreu no són considerats com a èxits propis dels respectius governs, més enllà de la tasca que hagi pogut fer la respectiva federació esportiva de torn? O no serveixen grans èxits esportius per apaivagar moments crítics en la política? Ni tan sols cal posar cap exemple, són ben recents.

Encara més. Si Catalunya no té seleccions pròpies és per motius estrictament polítics, no pas esportius. La pressió que va fer el govern espanyol i la seva diplomàcia per a què Catalunya no fos reconeguda com a membre de ple dret de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) és un exemple més que clar, de com la política intervé en el món de l'esport. O algú s'atreveix a dir que això no és política?.

No deixa de ser curiós com reacciona una part important de la caverna mediàtica i política espanyola amb la final de la Copa del Rei. Una copa, per cert, on el titular del trofeu, no assistirà a l'esdeveniment. I no se sap ben bé si l'absència serà deguda a motius esportius, o a motius polítics.

Catalonian strike

Catalonian strike: arrests and vandalism in Barcelona – video => http://www.linkinho.com/cByo 

Plou sobre mullat

Jordi Turull, Plou, Catalunya, Mas Colell, Espanya

L'ofec econòmic que pateix Catalunya va ser ratificat ahir pel conseller Mas Colell quan va presentar les dades de la balança fiscal entre Catalunya i Espanya. Les relacions econòmiques entre Catalunya i l'Estat espanyol són insostenibles i s'han agreujat considerablement amb la crisi i l'incompliment del pagament dels seus deutes.

Cada any marxen de Catalunya més de 16.000 milions d'euros i no tornen. Injust.

La radiografia econòmica evidencia una clara sagnia, un drenatge i una inanició fiscal que debilita els sector productiu, l'administració pública catalana i l'estat del benestar. Però com afecten aquestes grans xifres a la butxaca de cada ciutadà, com esgoten a la nostra ciutadania? Cada català s'ha de resignar en veure com cada any aporta 2.251 euros sense que li representin cap benefici en serveis i prestacions.

L'Estat incompleix els deutes pendents amb Catalunya com el pagament de la disposició addicional tercera i el fons de competitivitat. Amb els ajustos, el govern central ens obliga a complir un objectiu de dèficit duríssim, tot i que satisfem i prestem serveis finalistes com Ensenyament, Salut i Benestar; mentre que a ell s'aplica uns objectius plausiblement lleugers. L'Estat espanyol fa un discurs de duresa però s'aplica a ell mateix una recepta molt tova. No ens volem esmunyir de les responsabilitats que ens pertoquen, però cal un anivellament progressiu d'acord amb cada administració i la rigidesa del dèficit dels serveis que presten.

Des de Catalunya alimentem altres territoris de l'Estat des dels anys 80, sense que aquests hagin estat capaços de crear una infraestructura pròpia, necessària i suficient per poder caminar sols, amb una autonomia econòmica, financera eficient i competitiva. Cal trobar una solució, constructiva, que ens tregui del cul de sac econòmic i del perpetu diàleg de sords a nivell polític.

En definitiva, des de 1986 que plou sobre mullat. La mitjana del dèficit fiscal des d'aleshores és d'un 8% del PIB. Els "donatius" de Catalunya generen riquesa altres indrets de l'Estat, mentre paradoxalment s'afebleix la nostra economia, perdem musculatura i capacitat de progrés econòmic i social. Cal acabar amb aquest tracte injust i apostar com a País i a una sola veu pel pacte fiscal, perquè tenint la clau de la caixa deixaria de ploure sobre mullat

Aires de renovació a CDC

Dijous, 9 de febrer del 2012

En el si de CDC, i de cara al Congrés del partit, comencen a endevinar-se estratègies diferents a les que ha seguit Artur Mas fins ara i així noves cares censurades en el passat emergeixen. 
Oriol Pujol conscient de la seva força, però també de la debilitat de ser fill de qui és, vol impregnar la seva candidatura a la secretaria general d'un consens capaç de superar els enfrontaments en el si del propi "pinyol".

Pujol-Turull-Rull

Barcelona · És sabut que el "pinyol" ja no existeix. Això implica que la unitat de projecte i de maneres de fer del postpujolisme hagi desaparegut tot i que les altes quotes de poder que acapara la formació han aconseguit que les divergències internes no surtin a la superfície. 

Així ens trobem que Artur Mas, l'indiscutible president, es troba envoltat pels seus dos pretorians: Quico Homs i Germà Gordó, que fan tot el possible per aïllar-lo de la resta del partit i la seva problemàtica. Un potent David Madí,no fa tant estret col·laborador de Mas, es troba massa enfeinat amb els negocis familiars i Endesa i tampoc no acaba de combregar amb algunes de les decisions preses pel govern i el partit tot i que la seva lleialtat al president continua sent inqüestionable. Un Oriol Pujol, que va rebre un fort correctiu de l'entorn del president amb la creació del govern dels millors..., que ha optat per crear un "pinyol" propi. Pujol amb una forta personalitat està creant un equip fidel, però a la vegada plural, que amb intel·ligència i oblidant problemes del passat, inclou diversos dels valors que havien estat fins fa poc claus pel partit. 

Per tant,i pensant en el Congrés de CDC, Oriol Pujol està potenciant dos joves valors de CDC, que fins ara havien format part de sectors diferents de la formació:Josep Rull i Jordi Turull. Ambdós diputats amb molta experiència al Parlament de Catalunya es caracteritzen per ser dues persones properes i amb capacitat de diàleg que poden aportar a Oriol Pujol les simpaties de diferents sectors del partit. Perden, doncs, importància en la maquinària de CDC Coromines i Homs, que tot i fer les ponències del Congrés no tindran el protagonisme que se'ls augurava de cara al futur.

A CDC hi ha preocupació, no pas pel Congrés, que serà un passeig militar per Oriol Pujol i el seu equip, sinó perquè quan ja ha passat més d'un any de l'inici de la legislatura planen més obscurs que clars en la gestió del govern. A més a més, tot sembla indicar que el president Mas no se n'adona, del que ja és un clam en el si de la formació, cal fer canvis i aplicar la cirurgia en el seu entorn i en alguns dels departaments de la Generalitat i que una política de retallades i austeritat sense un programa en positiu al darrera l'està exposant a ell i al govern al rebuig i a la dura crítica per part d'amplis sectors socials, i més recentment a una certa decepció de sectors econòmics, empresarials i financers. 

També entre les bases més veteranes i històriques de CDC, que tot i processar un gran respecte per l'hereu polític de Jordi Pujol, Artur Mas, li fan arribar a l'expresident, del qui ell mateix diu que està retirat, missatges perquè intervingui i faci arribar a la societat que la transició nacional defensada per Mas no és la depressió nacional en la que s'està convertint. El proper congrés, per tant, s'afronta en el si d'una aparent unitat i unanimitat del partit, que de ben segur no es veurà pertorbada almenys mentre CiU no perdi part del seu immens poder actual. I és que és sabut que és quan el poder s'escapa que les escletxes s'engrandeixen i comencen a sagnar.

Oriol Pujol, Josep Rull, Jordi Turull, i la resta de l'equip que està preparant la seva cursa a la secretaria general, hauran de ser molt hàbils ja que si la crisi econòmica continua i l'estat no permet al govern de CiU "vendre" cap èxit polític tindran molt feina. La nova direcció haurà d'ésser capaç de donar un missatge engrescador i en positiu i hauria de plantejar-se un canvi d'aliances cap a les forces de clars orígens democràtics per poder d'aquest manera generar la majoria social que ens portarà irremeiablement al dret a decidir.