dimarts, 10 de setembre del 2013

Fwd: Enjoy....

Carta presentació de la candidatura de Marid 2020 exposat per l'actual Alcaldesa (no triada a les urnes) de Madrid. Sra Botella.

dimarts, 3 de setembre del 2013

La Via Catalana: un pas ferm endavant

La Via Catalana: un pas ferm endavant

La Via Catalana és un pas ferm endavant i també és la constatació que la bona gent del país va per davant dels seus dirigents i organitzacions polítiques. Catalunya durant els darrers 40 anys, perduda ja la generació política de la transició, ha generat una classe política molt oficialista i poruga. Una classe política que s'ha cregut que tenim institucions sense adonar-se'n que aquestes, tot i que serveixen per pagar-los el sou de cada mes, són de fireta i sols serveixen per a donar continuitat a la gran gàbia de l'estat de les autonomies.


Per aquest motiu ha hagut d'ésser la societat civil catalana i la bona gent del país, patriota i sobiranista, qui ha hagut d'empènyer i de generar el terratrèmol de la manifestació de l'Onze de Setembre de 2012, una fita que ha obligat a un replantejament global de les estratègies de les organitzacions polítiques i que ha posat en qüestió els fonaments de la dependència de l'Estat espanyol.


Hores d'ara, seriosament, ningú no creu en la possibilitat d'una entesa amb l'Estat, i en el cas que hi hagués alguna "pastanaga", aquesta no seria més que una maniobra dilatòria de l'unionisme per a aconseguir apaivagar l'onada independentista. 

Quatre-cents quilòmetres de mans enllaçades de gent que creu que Catalunya té dret a dirigir els seus propis destins, a construir la seva pròpia societat nacional i a consolidar el model social europeu i avançat que somiem, això serà la Via Catalana. I tot això no sorgeix del pensament d'una o dues generacions, més joves, que no van viure el franquisme ni el postfranquisme --que també! A aquesta tendència, doncs, s'hi han afegit altres generacions de catalans desenganyades i desencisades de la mà oberta cap a Espanya i de l'intent de construir una Espanya plural, que no sols no ha estat possible sinó que ha pretès (i pretén) assimilar Catalunya a la nació espanyola.
Els nostres dirigents han de reflexionar sobre la gran responsabilitat que tindran: hi haurà xoc de trens més o menys violent, hi haura intervenció de l'Estat... fins a on s'atreviran?"
Catalunya, doncs, el dia 11 --i sense oblidar la resta de la nació-- ha d'ensenyar a tots els ciutadans del país la seva voluntat i fermesa, i s'ha de projectar al món. Perquè aquest vegi i entengui el conflicte democràtic que tenim els catalans amb Espanya. L'Onze de Setembre d'enguany i la Via Catalana per la independència és sols un graó més dels molts que haurem de pujar per a arribar a la llibertat i a la que hi haurem de sumar la gran majoria de ciutadans del país.

L'unionisme, l'espanyolisme, cada vegada està més crispat i desorientat: aquest és conscient que, a pesar de l'ofensiva mediàtica, política i de clavegueres de l'Estat, els catalans no s'han acollonit i les estelades, ja un tant descolorides, onejen i donen la cara perquè tothom vegi la voluntat d'un poble. 

Però ara també han de reflexionar els dirigents de les nostres forces polítiques sobre la gran responsabilitat que tindran durant la resta d'any i durant tot el 2014: hi haurà xoc de trens més o menys violent, hi haura intervenció de l'Estat... fins a on s'atreviran? I els nostres polítics i classe dirigent hauran d'aguantar ferms, i no passa res --ans al contrari-- si usen la justícia, els tribunals o pitjor encara la Guària Civil, perquè si ho fan el nostre col·lectiu Joan Creixell està convençut que segur que guanyarem. Avui a Europa i al món, cada any que passa, es consoliden cada cop més les formes democràtiques. I l'actualitat política i internacional de les darreres setmanes ho posa en evidència. 

La Via Catalana és una eina, un símbol i una pàgina de la nostra història que explicarem en un futur als nostres fills i néts. I tots hem de poder dir: "Jo hi era". No hi podeu fallar perquè hem de cobrir tots i cadascun dels trams. I tampoc no hem d'acceptar cap mena de provocació: la Diada ha d'ésser un 11 de setembre exemplar sense cap mena d'incident ni violència.

Carta de Mossèn Ballarin al President Mas


Amic Mas, no et tracto d'honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i honorabilitats.

De la mena que et costarà que la gent t'entengui, no tens res de l'èpica gloriosa del President Macià ni d'aquella follia urgellenca del malaurat Companys. I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.
No esperis que ningú t'acabi d'entendre en allò més bell que ets. Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaries de la política del país.
Ets el tipus d'home més estrany que produeix la política d'aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d'ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairbé enlloc en aquest país i en el seu govern.
Ves que et dic, ets un home normal, la mena més estranya d'homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l'instint de mestre Pujol no l'enganyava.
De patac vas trobar-te amb aquells d'enllà. Com que no em ve d'una ratlla t'ho explicaré com un dels meus records del temps de la República. Discutint de l'Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya". Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d'Espanya" i feia l'elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d'Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.
Aquest era l'esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco.
Per no allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d'ençà de la transició, tots els governs d'enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.
I en aquestes vas sortir tu. Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans i molt menys anant de gairell com l'edifici de Bankia mai no serà capaç de saber què s'amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.
Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d'independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se'ns arronsa el melic tenint-ho per impossible. I vet ací. Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.
Ja hi vam ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les eleccions. Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense els pollastrets de vuit rals t'han picotejat sense compassió ni respecte.
He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític. Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat tu ets l'únic camí.
Tu ets l'únic camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T'han bastonejat, amb el que diuen els diaris d'enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se'ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.
Josep M. Ballarin  
24/12/2012

dijous, 29 d’agost del 2013

Las puertas del cielo y el samurai

Las puertas del cielo y el samurai

Un guerrero, un samurái, fue a ver al Maestro Zen Hakuin 

y le preguntó: "¿Existe el infierno? ¿Existe el cielo? 

¿Dónde están las puertas que llevan a ellos? ¿Por dónde 

puedo entrar?".


Era un guerrero sencillo. Los guerreros siempre son sencillos, sin astucia 
en sus mentes, sin matemáticas. Sólo conocen dos cosas: la vida y la muerte. 
El no había venido a aprender ninguna doctrina; sólo quería saber 
dónde estaban las puertas, para poder evitar la del infierno y entrar en 
el cielo. Hakuin le respondió de una manera que sólo un guerrero podía 
haber entendido.

"¿Quién eres?", le preguntó Hakuin.
Las puertas del cielo y el samurai
Las puertas del cielo y el samurai
"Soy un samurái", le respondió el guerrero. En Japón, ser un samurái es algo 
que da mucho prestigio. Quiere decir que se es un guerrero perfecto, un 
hombre que no dudaría un segundo en arriesgar su vida. "Soy un samurái, 
un jefe de samuráis. Hasta el Emperador mismo me respeta", dijo.

Hakuin se rió y contesto: "¿Un samurái, tú? Pareces un mendigo".

El orgullo del samurái se sintió herido y olvidó para qué había venido. Saco su 
espada y ya estaba a punto de matar a Hakuin cuando éste le dijo": Esta es la 
puerta del infierno. Esta espada, esta ira, este ego, te abren la puerta".

Esto es lo que un guerrero puede comprender. Inmediatamente el samurái 
entendió. Puso de nuevo la espada en su cinto y Hakuin dijo: Aquí se abren las 
puertas del cielo".

El cielo y el infierno están dentro de ti. Ambas puertas están dentro de ti. 
Cuando te comportas de forma inconsciente, estás a las puertas del infierno; 
cuando estás alerta y consciente estas en las puertas del cielo.

La mente es el cielo, la mente es el infierno y la mente tiene la capacidad de
convertirse en uno de ellos. Pero la gente sigue pensando que existe en alguna 
parte, fuera de ellos mismos… El cielo y el infierno no están al final de la vida, 
están aquí y ahora. A cada momento las puertas se abren…en un segundo se 
puede ir del infierno al cielo, del cielo al infierno.

dijous, 15 d’agost del 2013

El aumento del independentismo en Catalunya

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar. Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes? Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%? ¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia? ¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€? ¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%? ¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo? ¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya? ¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso? Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas? Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español? ¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes? Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos. España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.

divendres, 26 de juliol del 2013

CATALANIZAR ESPAÑA

CATALANIZAR ESPAÑA

No se asusten. No se trata de abogar por el dominio del catalán sobre el resto de los españoles; no se trata de sustituir la hegemonía madrileña por la barcelonesa.. Además, dudo que a los catalanes les interesase. Los catalanes perdieron, hace mucho tiempo, sus ambiciones hegemonistas - más o menos desde aquel episodio fulgurante de los almogávares - y desde entonces se han dedicado a su propio florecimiento, en vez de malgastar energías en subyugar a los demás. Tal vez porque fueron los primeros, entre los pueblos de Europa, que comprendieron que imperialismo es contrario a democracia. Hay que temer muy pocas cosas de los catalanes, y la que menos, afanes de señorío.

Lo que aquí sugerimos es cosa muy distinta y más profunda: que la catalanicidad pase a ser parte operante del alma española, hasta ahora no fecundada por ella: que el hecho catalán no se reduzca a aquella esquina, sino que se incluya en el resto de la nación, no para aplastar lo que es genuino de cada tierra, sino para ensancharlo, potenciarlo y enriquecerlo, haciéndolo más apto para la nueva situación que España inicia. Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como "espíritu español", apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus
ingredientes principales. 
Bien distinto nos hubiera ido, muchas desventuras nos hubiésemos ahorrado, de haber ocurrido así. Pues pudo haber tiempos en que, para ser algo en el mundo, lo mejor era descabezar moros, cruzar cordilleras o conquistar imperios con una docena de hombres. Pero esos tiempos han pasado hace muchos siglos, y al empeñarnos en sujetar el alma española a tales características, la hemos empequeñecido, mutilándola y haciéndola poco apta para las nuevas circunstancias.
No recuerdo quién dijo, que la única forma de hacer una nación moderna de España, era llenar el país de suizos o ingleses. ¡Y eso teniendo al lado a los catalanes! ¡Qué ceguera¡ ¡Qué desatino¡. Cataluña ha sido la gran desconocida para el resto de España; desde luego más desconocida que Francia, Italia, Inglaterra o la misma Alemania. Se conoce más la literatura rusa que la catalana, y nuestro conocimiento de Cataluña, está hecho a base de cuatro lugares comunes, todos ellos erróneos cuando no agraviantes. Sólo los que, por azares de la vida, hemos tenido la suerte de que nuestras familias fueran a residir allí, pudimos darnos cuenta de las enormes diferencias que hay, entre lo que se cree en el resto de España que son los catalanes, y lo que son en realidad.
España no tiene que ir fuera de sus fronteras a buscar virtudes cívicas modernas: las tiene dentro de ella misma en Cataluña, y no me refiero sólo a la laboriosidad, al sentido organizador y de empresa, a la iniciativa. Me refiero a algo más valioso y raro: a la mezcla de tradición y modernidad que hace
a los países a la vez estables y dinámicos, al espíritu de cooperación, sin el que una nación no pasa de reino de taifas; al respeto a la intimidad ajena, algo prácticamente desconocido en el resto de España, y que tal vez sea la cualidad más preciosa del espíritu catalán. Todo ello lo necesita España, hoy más que nunca, pues es con esos mimbres con los que se teje auténtica democracia. Sin ellos de poco sirven Constituciones, partidos, urnas.
Cataluña viene adelantándose durante los últimos siglos al resto de España, y la gran tragedia de ésta ha sido no seguir la dirección que le marcaba la que, a fin de cuentas, era su avanzadilla europea. ¿Ocurrirá otra vez algo parecido? ¿Se construirá la nueva democracia española con la colaboración de los políticos catalanes, o seguirá ignorándoseles? Y cuando hablo de políticos catalanes no me refiero a los de allí nacidos, para pasar luego por el filtro de Madrid: me refiero a los catalanes cien por cien, gentes que nos digan las cosas un poco bruscamente, sin rodeos: que nos transmitan su sentido común, su instinto práctico, su conciencia de responsabilidad individual y colectiva. Algo que estamos necesitando cada vez más angustiosamente.

Cuando oigo decir a personas sensibles, inteligentes, que Cataluña no puede separarse "porque el Ejército no lo permitiría", siento como un puñetazo en plena cara. ¿Pero todavía estamos con éstas? ¿Todavía no hemos aprendido?.No. Cataluña no puede separarse porque la necesitamos, hoy más que nunca, y hay que decírselo cuanto antes, bien alto, sin rubores, sin vergüenzas. Necesitamos no sólo su industria, su arte, su organización, su modernidad, sino también su espíritu, su ejemplo, sus líderes, su "seny". Y espero que ella también nos necesite a nosotros, para ser algo más que un rincón delicioso, cultivado y pintoresco en el Mediterráneo, y proyectar continentalmente, a través de España, el espíritu catalán, que todavía tiene mucho que decir en esa Europa por hacer.

José María Carrascal
Periodista de «ABC" (Madrid)

dilluns, 15 de juliol del 2013

La millor radiografia de CiU?

A Catalunya l'eix polític que més funciona, especialment des d'un punt de vista sociològic, no és malgrat les aparences el de dreta-esquerra, o catalanisme –espanyolisme, sinó pro-CiU / anti-CiU. El que més mobilitza a la política catalana és estar a favor o en contra de CiU. Per què? Bé, les preguntes que aquests dies estan fent algunes agrupacions de CDC a la seva militància sobre el procés sobiranista i sobre els processos de dinàmica interna del partit ens poden donar la clau.

Dins d'aquestes preguntes, n'hi ha dues que són reveladores: "Si l'estat espanyol ofereix un repartiment dels impostos més just i cedeix sobirania fiscal, et semblaria bé que s'aturés el procés independentista?". I, "Per què creus que els moviments associatius, veïnals, cívics i culturals són gairebé sempre contraris a CDC?". 

Crec que aquestes dues preguntes són molt bones, probablement la millor radiografia de quin és el problema feta des de dins del partit. M'explico. Si són capaços de preguntar si un pacte fiscal hauria d'aturar el procés independentista és que veuen factible que una part de la seva militància pugui contestar que sí. És a dir que, finalment, el peix al cove continuaria formant part de l'ADN convergent: l'important són els diners, la resta (maltractament i injustícies múltiples) pot passar a un segon pla.

I si el que importa per sobre de tot són els diners, aleshores és fàcil contestar la segona pregunta: "Per què creus que els moviments associatius, veïnals, cívics i culturals són gairebé sempre contraris a CDC?" Doncs, això.
Cal que CiU s'allunyi del peix al cove. Ho tenim a tocar. Quina oportunitat per treure el millor de nosaltres mateixos!"
CDC és un veritable catch-all party, és a dir, un partit amb vocació de centralitat i àmplies majories en el que la ideologia perd potència definitòria. Ens ho posa de manifest, un cop més, una altra pregunta sobre la ideologia de cada militant (liberal, verd, democristià, comunista, socialdemòcrata o socialista), i sobre el model de país (independent, federal, autonòmic o regional). S'imaginen quin sentit tindrien aquestes mateixes preguntes en altres partits? Els catch-all parties probablement són els partits amb més possibilitats d'adaptar-se als canvis (positiu) i també els que més fàcilment poden conservar l'status-quo (negatiu).

Com deia el filòsof "el que és, és" i no cal esglaiar-se. Sinó treballar-hi, tot assumint la realitat i els seus matisos. És evident ─ara i fa deu anys─ que CDC ha de ser central en el camí cap a la independència. I que cal que en aquesta etapa el guiïn de manera més prioritària que mai els principis, la dignitat, la vocació de transversalitat política i social. En sentit invers, allunyar-se del peix al cove, del tactisme de curt termini, del sí però no, de la indefinició típica dels partits (només) de quadres. Això que li deixin a d'altres. Ho tenim a tocar. Quina oportunitat per treure el millor de nosaltres mateixos!