Declaració Institucional del President Pujol en relació a l'acord de finançament

Declaració del MH Sr. Jordi Pujol

Barcelona, 20 de juliol de 2009



Ha estat norma meva d'ençà del final de la meva presidència de la Generalitat el desembre del 2003 procurar intervenir poc, com menys millor o gens, en els debats pròpiament polítics. Això no significa que hagi renunciat al meu apassionat interès per Catalunya i per la seva gent, i al meu determini de sempre de servir-los en allò que pugui i correspongui a la meva situació, ni tampoc que hagi renunciat a fer pública la meva opinió en moments o temes de gran i especial transcendència. I ara es dóna un cas d'aquests, amb motiu de la molt llarga negociació del nou finançament que Catalunya ha de tenir com a conseqüència de l'aplicació del nou Estatut. Més encara tenint en compte que alguns protagonistes de l'actual debat han apel·lat al que en diuen el meu sentit i el meu significat institucionals suposadament favorables al nou sistema de finançament pactat i acceptat pel govern de la Generalitat. Més val per tant que jo mateix doni a conèixer el meu criteri sobre aquest tema.



-----------------------------



D'entrada he d'informar que vaig presidir la reunió extraordinària del comitè executiu de la Federació de Convergència i Unió del dia 14 i que vaig estar plenament d'acord amb la posició contrària a l'acord sobre finançament que es va adoptar . I per tant amb la posició expressada aquell mateix dia en nom del Comitè Executiu per en Duran Lleida i després per l'Artur Mas, i mantinguda fins avui mateix.



El nou finançament serà millor que el que teníem. Però ha estat sempre així: ho va ser l'any 1993 pactant amb el PSOE, i també els anys 1996 i 2001 pactant amb el PP. En aquests tres casos sobre la base de l'Estatut de 1979, és a dir, sense el nou Estatut que ben aplicat hauria de representar un canvi positiu molt substancial. De fet a hores d'ara no sabem ben bé quin serà el guany, però la perspectiva és preocupant, perquè per les dades que ens donen ni en la millor de les hipòtesis donarien la millora substancial i definitiva que l'Estatut havia de significar. I el que sí que sabem és que l'acord de finançament no s'ajusta al nou Estatut.



Hem discutit el nou Estatut durant anys i l'hem aprovat en el Parlament amb el 90% dels vots. Es va negociar amb el Govern espanyol i es va discutir i aprovar a les Corts. D'aquestes discussions en va sortir un Estatut sensiblement retallat, però malgrat tot millor que l'anterior i acceptat i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya. Té tota la lògica del món i és de justícia que reclamem el seu compliment i el cas és que el nou acord no el compleix. No s'ajusta al model de finançament inclòs en el nou Estatut. Realment no el compleix.



Tinc prou experiència – també en aquest tema de la negociació amb l'administració espanyola i de les actituds polítiques i emocionals de tot Espanya- per comprendre les dificultats amb les que s'han hagut d'enfrontar el President Montilla i el Conseller Castells. També sé per experiència què significa negociar amb l'aigua al coll i tinc prou sentit de la responsabilitat per no deixar-me arrossegar a la crítica fàcil. Però això no treu que si l'acord no s'ajusta a l'Estatut i la solució realment no resol els nostres problemes com a país més enllà del que pugui ser una millora a curt termini – i encara problemàtica- això no s'hagi de denunciar. Si després de tantes retallades Catalunya accepta que el finançament no s'ajusti a l'Estatut, com podrem defensar el nostre dret? En això i en tot: en diners ara mateix, en competències, en respecte institucional, en temes lingüístics i culturals, etc.



Podria passar que es creés un estat d'opinió que considerés que el no compliment de l'Estatut no té importància si el guany econòmic és d'una certa entitat. A part que no està gens garantit que el guany sigui suficient ni amb prou seguretat de futur una actitud així equivaldria a una greu manca de visió política, de visió de país. Finalment el que compta per a què un país sigui respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals. Per això s'ha fet el nou Estatut, que és el que ara marca la diferència amb la situació anterior. Si això no és respectat pels de fora i defensat des de dintre no tindrem un futur col·lectiu estable i realment constructiu.



S'entén que per desconcert i per cansament – el procés ha estat extenuant- hi hagi gent disposada a acceptar aquest acord o el que sigui, encara que vulneri l'Estatut i ens tanqui portes de futur. Però també s'ha d'entendre i fins i tot agrair, que hi hagi gent disposada a assumir la responsabilitat de denunciar l'incompliment de l'Estatut i ara especialment de les seves disposicions financeres. És a dir, de les que han d'assegurar el benestar dels ciutadans de Catalunya, la competitivitat i el creixement de l'economia catalana, unes bones polítiques socials, el suport a una bona política cultural, etc. I que tot plegat permeti reforçar la cohesió social, la integració i la promoció de les persones (el que se'n diu l'ascensor social) Amb esperit positiu, però enèrgic, és a dir, no submís ni a cap mena pressió ni a la resignació pròpia del cansament col·lectiu. Qui pensi que l'acord vulnera l'Estatut i no resol els problemes del país ha de tenir el coratge de dir-ho. Encara que això provoqui crítiques.



Tanco aquí aquesta declaració personal. Els arguments que aquests dies s'utilitzen en la discussió sobre la bondat de l'acord no solament són molt discutibles pel que fa al futur sinó que tergiversen seriosament el que ha estat la història del finançament des de fa molts anys. Potser això requerirà alguna nova explicació a fi d'evitar la deformació del que ha estat aquesta història. Però això tindrà, si arriba el cas, un to molt més propi de debat polític que el que desitjo donar a aquesta declaració.




Resumint:



Considero que l'acord a què s'ha arribat per part del Govern de la Generalitat i el Govern espanyol no és un bon acord perquè:



- incompleix l'Estatut.

- no resol d'una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya

- per tant no elimina els factors d'insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya pugui fer en el futur una política prou potent de modernització, d'increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i d'atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l'ascensor social) i la seva integració.

CiU intenta aprofitar el seu no al finançament per agafar impuls per les eleccions

Divendres, 17 de juliol de 2009

CiU se l'ha jugat. Quedant fora del consens en matèria de finançament i amb la vista posada ja en les properes eleccions al Parlament, Artur Mas ha fet una aposta contundent i que, depèn de com evolucioni un model que encara té

algunes incògnites per resoldre (sobre tot lligades al rendiment dels impostos), pot donar-li cert recorregut polític. 

Millorar el model aconseguit pel tripartit, que canvia la lògica que havia inspirat els models de finançament fins ara, serà un dels seus reclams electorals. Més tenint en compte que, quan es vagi a eleccions catalanes, la legislatura espanyola només serà a la meitat de recorregut i els deu diputats de CiU podrien donar molt joc a Madrid si és la federació qui, de nou, presideix la Generalitat. Per disgust dels sectors més sobiranistes del seu partit, Mas es presentarà a les properes eleccions amb una oferta de peix al cove. Millorat i aprenent dels errors del passat, però peix al cove al cap i a la fi.

A diferència del que va passar amb l'Estatut, que l'acord de finançament tirés o no endavant no depenia pas de la federació nacionalista, sinó del Govern català en exclusiva. Aquesta era una negociació entre governs en la que CiU es podia permetre quedar fora del consens.

Ara bé, fer-ho té un cert risc. La campanya del tripartit i el govern en defensa del model serà intensa per més que hi hagi dubtes sobre la paraula donada per Zapatero. I les desqualificacions cap a CiU (Castells va assegurar que les xifres que anava oferint la federació sobre la quantitat final eren com una "tómbola") seran gruixudes. Les crítiques del PP i el suport explícit de l'establishment sindical i empresarial català, que la federació sempre ha aspirat a representar millor que ningú, a les xifres aconseguides pel conseller Castells i per ERC faran la resta. Per primer cop en molts anys la federació haurà de remar de veritat contra corrent.

Cap mitjà de comunicació està, aquest cop, defensant amb contundència la posició dels nacionalistes. Una situació a la qual, quan va dir no a l'Estatut, ERC va sobreviure i a la que CiU sobreviurà. Mas ha arriscat. Un sí segurament hauria estat més còmode. Però haver dit que no al sistema, malgrat que pocs dubten que com a president de la Generalitat l'hauria subscrit, li dóna més capacitat de proposta a nivell electoral.

El moment Artur Mas

Barcelona - Dilluns, 29 de juny de 2009

"Si no hi ha un bon acord de finançament, s'haurà esgotat la via constitucional i estatutària". Amb aquesta frase Artur Mas posava tota la carn que li queda a la graella. Tal com fèiem la setmana passada en aquesta mateixa crònica amb Joan Puigcercós, Artur Mas també es juga el seu futur en els pròxims mesos, potser setmanes.

Les eleccions europees no han deixat descontent el president de CiU, però tampoc li han suposat un impuls definitiu per a les pròximes eleccions catalanes.

És evident que tot i que l'expectativa electoral de Convergència creix, Mas -tot i la Casa Gran- no aconsegueix capitalitzar el malestar i la desafecció de la societat catalana. Ja hem explicat alguns cops que el candidat escollit per a les europees, Ramon Tremosa, era un bon element per demostrar el gir sobiranista que ha fet el partit -que no pas els socis d'Unió. A Tremosa, però, li ha faltat carisma per poder afrontar unes eleccions realment complicades, tot i que se n'ha sortit prou bé.

Amb tot, Mas sap que les europees són una referència, però el seu gran moment -o darrera oportunitat- li arriba ara. Amb 50 anys, i per tercera vegada, aspirarà a la presidència de la Generalitat. I, tot i que en els dos comicis anteriors s'ha imposat als socialistes, el fet de no haver pogut governar farà que no pugui optar a una quarta oportunitat. És hora, doncs, que Mas demostri que serà molt millor president que Montilla. El peix el cove ha mort i Mas ha de ser capaç de trencar el cove per no caure mai més en la temptació.

Per molt bon finançament que arribi -que tampoc arribarà- després de la deslleialtat mostrada per l'estat cap partit que es digui catalanista pot tenir com a horitzó nacional ser una autonomia d'Espanya. Només si Mas és capaç de transmetre bé aquest missatge podrà esgarrapar vots de la cada vegada més gran bossa de votants descontents i desmotivats per l'actual situació política. I per aconseguir aquest objectiu sembla que Mas i el seu equip per fi han entès que la millor manera no és fer sang d'Esquerra Republicana.

Tal com van demostrar els candidats independents a les europees, Tremosa i Junqueras, hi ha pastís per repartir per tots. Perquè el fet que CiU i ERC tornin a entrar en la guerra fratricida que van mantenir en les últimes eleccions només beneficia els altres partits i no fan cap bé al votant nacionalista, que cada vegada està més expectant per noves opcions allunyades dels partits polítics tradicionals.

La bombolla immobiliària del catalanisme

Barcelona - Dimarts, 19 de maig de 2009

Quan la bombolla immobiliària ja ha esclatat sorgeix la del catalanisme. Així a l'entorn d'ERC trobem  Sobirania i Progrés, Dret a Decidir, Reagrupament.cat i Esquerra Independentista i al de CiU La Casa Gran del Catalanisme, Plataforma per la Sobirania, Convergència2.0, Catalunya Estat Lliure, Refundar Convergència, Llivergents, Plataforma dels 10.000 a Brussel·les , Centre d'Estudis Sobiranistes,Fundació Catalunya Oberta, Associació el Matí i avui encara se'n presenta una de nova: Sobirania i Justícia. I ja veurem si demà se'n presenten tres o quatre més...

Sobirania i Justícia està formada per persones de gran prestigi que ens mereixen un gran respecte com Max Cahner i Joan Vallvé a més de centenars de professionals de CDC  i Unió inclosos alguns dels seus fundadors que ara han volgut donar la cara per l'independentisme. I això no ho dubtem és  positiu pel país. Però l'aparició d'aquestes múltiples plataformes no deixa de ser una evidència clara i contundent de manca de lideratge de CiU i ERC vers les seves pròpies bases militants i vers la societat civil del país. Tot plegat  hauria de fer  reflexionar els seus dirigents. La bombolla immobiliària feta a base de cases, casetes,apartaments, associacions i plataformes diverses són la metàfora de la impotència i la incapacitat  d'aquests partits polítics de consolidar un projecte i un lideratge polític potent.

Per avançar Catalunya i els Països Catalans no necessiten de cap bombolla ni que aquesta sigui catalanista sinó el que necessiten són persones amb capacitat de lideratge amb un projecte nacional  al darrere i disposades a arriscar-se per convertir-lo en una realitat. Caldria també  que alguns dels militants, que amb el seu partidisme i sectarisme, han propiciat la desfeta dels partits i les seves estructures pleguessin .

 Catalunya no obstant tot això es mou tot i que es nota en el si de la societat catalana un cert nerviosisme i una certa desorientació i  cansament . Ningú no planteja seriosament la "solidaritat catalana"  que ens caldria per avançar i  poder-nos enfrontar a  un crescut nacionalisme espanyol consolidat gràcies a l'excessiva prudència dels nacionalismes democràtics  catalans i bascos que per por que se'ls acusés de desestabilitzar l'estat  han acabat per reforçar-lo ( una mica massa.)

Ara fins i tot el propi Jordi Pujol reconeix que el pacte de la Transició està trencat i si més no ja no dóna més de si. A què estem esperant doncs per  establir  les bases d'una nova Transició que ens dugui a la llibertat nacional ara que ni els propis federalistes catalans  no troben ningú amb qui federar-se.

Perplexitat a CiU: quin espai ocupar?

Barcelona - Dilluns, 22 de juny de 2009

En els sectors històrics de CDC i UDC hi ha una gran perplexitat. Com ja dèia a 'La bombolla immobiliària del catalanisme', a CiU han proliferat les cases i casetes creant una gran confusió entre la  'bona gent' de CiU que el que els preocupa és el futur del país i no el futur del poder.

La Vanguardia d'aquest diumenge parlava del "territorio liberal de Mas", i insinuava un pacte futur de David Madí i Lluís Prenafeta, fet que representaria una entesa entre el sector liberal de l'entorn de Mas i el sector històric dels 'negocis' agrupat a la Fundació Catalunya Oberta, que amb molts mitjans ha aconseguit la incorporació dels més destacats intel·lectuals i periodistes liberals.

El que a Catalunya es dibuixi la creació d'una potent corrent o força política liberal és positiu, ja que aquesta, tot i els seus plantejaments dretans, està composada per persones que defensen el catalanisme, i en alguns casos, el sobiranisme. Però el que ja no queda clar és que pretenguin arrossegar a la 'bona gent' de CDC i UDC a deixar-se dirigir per una elit d'intel·lectuals o fills de casa bona liberals, ja que la majoria de la gent històrica de CDC és catalanista, a seques, i socialdemòcrata, demòcrata d'inspiració cristiana o democratacristià, totes elles cultures polítiques allunyades del liberalisme desenfrenat dels Sala Martín i companyia.

Una bona part de les bases militants de CiU són gent en una edat propera a la jubilació –només cal veure els mítings polítics- amb problemes socials i de subsistència en alguns casos, als que convencia la política d'equilibris de Jordi Pujol o les actituds socials democratacristianes. Això ha provocat que ningú entengui, ni tan sols per l'afiliació internacional, que CDC avui vulgui basar-se en el liberalisme. La creació de la 'Llibergència' ha creat una gran inquietud, i no només a UDC, sinó a la pròpia CDC.

CiU, doncs, ha de prendre una decisió. Ja no som a la transició democràtica dels pals de paller o cases grans, i la clau no és transformar-se en casals liberals, sinó que el que cal és ocupar nacionalment els espais polítics que cadascú, en major o menor mesura, representa.

UDC i el seu màxim dirigent, Josep Antoni Duran Lleida, té un repte i un deure amb el país: impedir que el PP sigui quelcom més que una força testimonial i reducte de l'espanyolisme més tronat i reaccionari. I els darrers resultats del PP haurien de fer pensar a Unió quin espai ocupen i quin, com a servei al país, caldria que hegemonitzessin. No passa res si algú es transforma amb la nostra dreta nacional.

CDC és i ha de ser el centre polític del país, i deixar-se de vel·leïtats liberals o de voler ocupar l'espai de l'esquerra nacional.

El futur del nostre país passa per tenir forces nacionals en cadascun dels segments polítics existents. Jordi Pujol va ser hegemònic amb CiU perquè va saber enviar un missatge d'unitat, de centre i de país. Avui no és així, i la desafecció que s'està produint a la política n'és una conseqüència.

L'espai del catalanisme polític i el nacionalisme està apunt de tenir una diversificació considerable, amb actituds i opcions polítiques respectables. Però el que cal, ara que encara no som una comunitat nacional lliure, és posar els interessos de la nació per davant dels interessos partidistes, personals o sectaris.

Cal, doncs, que CiU, a poc més d'una any dels comicis al Parlament, no pensi únicament amb el poder, sinó en estructurar una societat nacional, com també, evidentment, ho ha de fer ERC.

Vicenç Ferrer, l'intocable català

DIVENDRES, 19/06/2009

El cooperant català Vicenç Ferrer s'ha mort avui a Anantapur (Índia). En aquest districte de l'estat d'Andhra Pradesh, un dels més pobres del país i amb greus problemes de desertització, escolarització i sanitat, Ferrer va dur a terme durant cinc dècades la seva tasca de cooperació al desenvolupament a través de les missions de la Companyia de Jesús, del Rural Development Trust i el Women Development Trust, i des de 1996 per mitjà de la Fundació Vicenç Ferrer. Totes les seves iniciatives, fonamentades en la filosofia de l'acció, van centrar-se a eradicar les desigualtats socials i les causes de la pobresa, i en favor de les comunitats de dàlits (intocables) rurals, els grups tribals i les castes més baixes d'Anantapur, històricament encarregades de les feines més servils i marginals de la societat, en condicions irregulars i pràcticament sense remuneració. I és que, malgrat que la Constitució índia va eliminar sobre el paper el sistema de castes el 1950, la jerarquització de la societat s'hi ha mantingut fins als nostres dies i limita extremadament l'ascensió social dels ciutadans. Es calcula que actualment els dàlits ('oprimits') són més de cent seixanta milions de persones. És a dir, gairebé un 20% de la població, al qual cal sumar un 10% més de pobles indígenes, també exclosos i discriminats de la societat índia.

Vicenç Ferrer 
Nascut a Barcelona el 5 d'abril de 1920 en una família de comerciants amb arrels a Gandia, amb setze anys va ser cridat a les files republicanes i es va integrar en una brigada del POUM. En acabar-se la guerra, i després de passar per camps de concentració a Argelers de la Marenda (Rosselló) i a Betanzos (Galícia), el 1941 va començar a estudiar dret a Barcelona i el 1944 va ingressar a la Companyia de Jesús. Com a missioner, el 13 de febrer de 1952 va arribar a Mumbai, on des del principi va ajudar a organitzar petites cooperatives per excavar pous, canalitzacions d'aigua i bancs de llavors. També va treballar en la construcció de dues escoles, un hospital i dues residències d'alumnes. La seva tasca per fer sortir de la marginació i la pobresa els sectors més desafavorits de la jerarquitzada societat índia va generar recels en les classes dirigents, que van aconseguir expulsar-lo del país l'abril de 1968. Però gràcies a la mobilització social i al suport decidit de la primera ministra Indira Gandhi, va poder-hi tornar el 1969. Poc després va deixar la Companyia de Jesús i es va casar amb la periodista anglesa Anne Perry, amb qui va fundar l'organització Rural Development Trust (RDT) i, més tard, el Women Development Trust. Totes dues organitzacions van centrar-se a desenvolupar socialment la regió d'Anantapur, a l'estat d'Andhra Pradesh, una de les més pobres del país i amb un alt grau de desertització, sense educació ni sanitat. Ara fa una quinzena d'anys, Ferrer i Perry van constituir la Fundació Vicenç Ferrer, basada en les aportacions de cent cinquanta mil socis i que ha mantingut la seva tasca a Anantapur.

Vicenç Villatoro: "Molts es consideren independentistes no malgrat ser liberals, sinó precisament perquè són liberals"

Barcelona - Dimarts, 16 de juny de 2009. RECULL DE PREMSA - POLÍTICA

L'escriptor Vicenç Villatoro ha volgut encetar el debat sobre la relació entre els eixos d'ideologia del pensament polític català a un article a El Temps. "Els nostres politòlegs han assumit d'una manera generalitzada que per llegir el mapa polític català [...] hem de dibuixar dos eixos perpendiculars: un entre la dreta i l'esquerra i un altre entre el nacionalisme diguem-ne propi i el nacionalisme espanyol"

ha dit l'escriptor. Uns eixos que amb els quals "molta gent actúa com si fóssin paral·lels": "Dit d'una altra manera, hi ha molta gent que creu -o que parla i actúa com si cregués- que de fet els nostres mapes polítics són només una ratlla on hi ha a una banda les esquerres, que són si no nacionalistes, com a mínim comprensives amb el fet nacional, i unes dretes que són genèricament espanyolistes i absolutament obtuses davant el fet nacional, tot i que de vegades es disfressin de nacionalistes o fingeixin sensibilitats nacionals que abandonaran ràpidament quan els convingui". 

Aquesta interpretació política neix, segons l'autor de l'article, "en bona part d'una interpretació de la Guerra Civil i del Franquisme" en què es va atribuïr el monopoli de les dretes als franquistes i tota la resta eren ideologies d'esquerres "fins a tal punt que quan Ramon Trias Fargas funda un partit catalanista i liberal en diu Esquerra Democràtica, per deixar ben clar que és independentista". 

Villatoro continua l'argumentació i diu que "amb el pas dels anys, gairebé tothom ha vist que no era pas gens clar això que les esquerres eren d'essència nacionalista i les dretes de genètica espanyolista", i ha afirmat que "després de veure l'actuació del PSOE de la transició ençà, és difícil de continuar creient que les esquerres són en essència sensibles a la diversitat nacional".

"Però hi ha qui encara no ha volgut moure -ha continuat l'escriptor- l'eix nacional i i situar-lo perpendicular a l'eix social i creu que parlar de dretes nacionalistes o de dretes independentistes és una contradicció".  Villatoro creu que els qui tenen aquesta visió "interpreten malament la realitat" i diu que hi ha conservadors independentistes i liberals independentistes. "Alguns -continua Villatoro- són tan independentistes que votaven independentisme encara que no fós liberal. I molts es consideren independentistes no malgrat ser liberals, sinó precisament perquè són liberals"