València perd TV3

Barcelona - Dimecres, 21 d'octubre de 2009
L'amenaça que planava sobre les emissions de TV3, el 33, el K3 i el 3/24 al País Valencià és a un pas de materialitzar-se en el cop més dur possible: València i la seua àrea metropolitana deixaran de rebre els diversos senyals només que la Generalitat Valenciana així ho determine. El permís judicial que admet l'accés dels funcionaris de torn és a la taula de Presidència. Avui mateix, 21 d'octubre, han notificat a Acció Cultural del País Valencià (l'entitat que ha bastit la xarxa de repetidors que ha possibilitat de rebre els mitjans de la CCMA) el vist-i-plau dels tribunals al tancament en qüestió.

La mesura és d'impacte, encara més que el dels dos repetidors clausurats fins ara (el de la Carrasqueta i el del Mondúver). Si aleshores la mesura afectava comarques molt poblades com ara el Baix Vinalopó (la capital, Elx, inclosa), l'Alacantí i la Safor (Gandia n'és la capital), ara el colp de gràcia impedeix més de milió i mig de persones d'accedir a la programació de les televisions i ràdios públiques del Principat. Només en restaran indemnes comarques soltes, sobretot al nord del País Valencià (les menys poblades, tret de les dues Planes). 

Francisco Camps aconsegueix, així, liquidar unes emissions que considerava no sols il·legals, sinó també lesives, per tots els valencians. Hi ha tingut a veure la denominació de "País Valencià" als informatius i a tot de programes, el mapa dels Països Catalans que apareix a l'oratge, la llibertat (comparada amb Canal 9) amb què es parla del govern valencià, les referències a la cultura comuna... Però, sobretot, hi té a veure el recel que el president del Consell té cap a tot allò que prové de la frontera nord del Sénia. La clausura dels quatre canals televisius posa punt final a més de 20 anys de senyal ininterromput, tret de períodes molt breus en època socialista. La al·legalitat en què sempre han viscut aquestes emissions ha acabant sent l'arma perfecta escollida per Camps per tal de posar-hi fi.

Qui vulga veure, a partir d'ara, canals de televisió en llengua catalana, haurà de fer mans i mànigues per aconseguir-ho. O bé abonar la quota de subscripció a canals per cable com ara Ono, a d'altres de satèl·lit com ara Digital Plus... O bé esperar a veure com s'acaba el serial de la reciprocitat de les emissions de TV3 i Canal 9, per bé que en aquest cas sembla que només serà possible de sintonitzar el primer canal i no el 33 o el 3/24. De moment, de fet, Canal 9 sí que arriba a bona part del territori del Principat, però no a l'inrevés. 

La Generalitat Valenciana acusa el govern espanyol de posar-hi traves, de retardar la reciprocitat en no facilitar un nou múltiplex al País Valencià, però en realitat l'administració autonòmica valenciana disposa d'un múltiplex completament lliure. Passa que no hi ha voluntat d'aprofitar-lo per això, sinó per adjudicar quatre canals més als "amics". I això que ja hi ha tot d'"amics" emetent al País Valencià: Popular TV (de la COPE), Intereconomía TV (del mateix grup que la revista 'Época'), Libertad Digital (propietat de Federico Jiménez Losantos), Veo TV (de l'empresa editora del diari 'El Mundo'), Las Provincias TV (del grup Vocento), Tele 7 (de l'empresa Mediamed, en mans de José Luis Ulibarri, empresari polifacètic implicat al 'cas Gürtel) o Televalencia 8 (llicència concedida al constructor Juan Soler, expresident del València CF). Tots fan la seua programació íntegrament en castellà, òbviament. Fet i fet,dels 34 canals que fins ara podia rebre un veí de València i l'àrea metropolitana, ara tan sols n'hi podrà rebre dos en català (Canal 9 i Punt 2), el primer dels quals molt manipulat i amb elevades dosis de la programació en llengua castellana: el 70%, de fet, ja que pel·lícules i sèries són en aquest idioma, com també el 95% de la publicitat contractada.

La sentència dictada ara pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), el mateix que presideix en funcions Juan Luis de la Rúa i que a l'agost decretava el sobreseïment de la causa oberta contra el cap del Consell per un presumpte delicte de suborn impropi, afecta 1.300.000 persones de les comarques de l'Horta, les Riberes, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol i el Camp de Morvedre. València inclosa, és clar. Els serveis jurídics d'Acció Cultural han retardat tant com ha estat possible aquesta mesura, però al remat s'han topat amb la crua realitat d'un govern entestat a tallar els llaços amb els pobles amb què els valencians comparteixen una llengua i una cultura comunes. 

ACPV, en tot cas, qüestiona no sols la "competència legal" de la Generalitat Valenciana per tal d'adoptar una mesura d'aquesta mena, sinó que també informa que "l'aplicació de la presumpció de legalitat de les actuacions de les administracions públiques en aquest cas pot provocar un dany major, ja que el tancament d'una televisió implica un exercici de censura". La decisió del dia en què quedarà clausurat el repetidor ubicat a la serra Perenxisa "depèn en exclusiva de l'arbitrarietat política i l'interès partidista de l'actual govern valencià", han informat des d'ACPV. Per últim, i ateses les circumstàncies d'emergència nacional, "Acció Cultural fa una crida als ciutadans per donar un impuls encara més gran a la campanya d'iniciativa legislativa popular (ITV)" que l'entitat patrocina. "Només per aquesta via aconseguirem de frenar aquest intent de censura".

La campanya "Televisions sense Fronteres", en marxa des de l'estiu, requereix de la recollida de 500.000 signatures en un període de nou mesos (que es clou al març), arreu de l'estat. Si la fita es converteix en realitat, el projecte de llei (que demana la reciprocitat de totes les cadenes que emeten en una mateixa llengua als territoris amb què comparteixen idioma comú) serà debatut a les Corts espanyoles. La conjuntura política, amb un PSOE necessitat de suports dels partits nacionalistes, podria legalitzar, per sempre més, aquestes emissions. Ni Camps ni "el Bigotes", no se'n podrien oposar.

Objectiu: 489.000 abstencionistes

Barcelona - Dilluns, 5 d'octubre de 2009

Si alguna cosa va quedar clara en la constitució de Reagrupament com a plataforma electoral va ser que el seu líder, Joan Carretero, té les coses molt clares. El full de ruta del metge de Puigcerdà és clar i transparent com l'aigua. I, això, en temps foscos i d'ambigüitat política és d'agrair. L'objectiu de Reagrupament no és altre que la independència i el vector que Carretero ha traçat sobre el mapa indica que la millor manera d'arribar-hi és la línia recta.

La sortida d'Esquerra de Carretero i l'èxit de Reagrupament malgrat no tenir cap plataforma mediàtica favorable només s'explica perquè existeix una desafecció política entre amplis sectors del nacionalisme. Tothom ha vist que la via del peix el cove ha mort i que de res servirà el nou Estatut -el retalli o no el Constitucional. Cap de les fórmules de relació amb Espanya que, primer CiU i després ERC, han proposat quan han estat al govern de la Generalitat s'ha demostrat vàlida. El missatge, doncs, és clar. Les vies intermèdies no són possibles i l'únic camí que queda és la independència que, com diu Salvador Cardús, "és l'única solució possible i ho sap tothom".

Un cop definit el missatge i triat el camí, la principal dificultat de Reagrupament serà convèncer a la gent que el seu és un projecte seriós. Els antecedents de divisió de forces en el camp de l'independentisme no conviden precisament a l'optimisme. Ni Nacionalistes d'Esquerra, ni el PI van aconseguir en el seu moment cap bon resultat electoral. Aquestes dues formacions, malgrat presentar-se amb un missatge renovador respecte Esquerra i Convergència, no van saber trobar el seu mercat electoral.

Però el mapa d'electors és ara mateix molt diferent que als 80 i als 90. I d'això Carretero n'és molt conscient. El metge de Puigcerdà sap que en els darrers sis anys les formacions nacionalistes han perdut 489.000 vots. I la previsió, tal com estan ara mateix les coses, és que Esquerra en torni a perdre i Convergència no reculli aquests descontents. Si a això hi afegim nous votants joves, més partidaris de les opcions valentes que de les tradicionals, el mercat de Carretero ja és molt gran. Potencialment, si les coses anessin molt bé, es podrien convertir en la tercera força del parlament i convertir-se en la frontissa per unir, per primera vegada en democràcia, tot el nacionalisme català. I tot això, de moment, sense Joan Laporta.

Gallardón ha cremat totes les naus

Barcelona - Divendres, 2 d'octubre de 2009

Des que el president del PP, Mariano Rajoy, va reafirmar el lideratge del partit a València, fa prop d'un any i mig, Alberto Ruiz-Gallardón va apartar-se de la cursa que mantenia amb Esperanza Aguirre per ser el futur candidat dels populars a la Moncloa. 

L'alcalde de Madrid, veient que se li acabaven les opcions a mig termini, va jurar lleialtat a Rajoy i va optar per volcar-se amb cos i ànima a la candidatura de la seva ciutat als Jocs Olímpics del 2016. Ara, un cop confirmat que la capital espanyola no serà seu olímpica, es pot dir també que a Gallardón no li ha sortit bé l'aposta i el seu futur és més negre que mai. Al seu partit, tant els que li volen bé com els que li volen mal, no dubtaven que intentaria aprofitar els jocs per presentar-se a la presidència del govern espanyol. Ara, en canvi, el veuen més com un cadàver polític que altra cosa. 

L'alcalde de Madrid coneix bé Catalunya i sap com va evolucionar la figura de l'ex-president de la Generalitat, Pasqual Maragall, gràcies als jocs del 92. A la seva ciutat, Gallardón ha intentat aplicar un model similar. Tot i que va perdre davant Londres la possibilitat d'organitzar les olimpíades el 2012, va tirar endavant el full de ruta que tenia al cap per reformar la ciutat. És per això que, entre els madrilenys, el nom Gallardón va associat a les obres de l'M-30, el cinturó que va deixar la ciutat potes enlaire durant més de dos anys. Per què arriscar-se tan amb un projecte que pot ser impopular? En primer lloc, perquè a la llarga -diu Gallardón- es recullen els fruits. En segon lloc, i això no ho reconeix l'alcalde, perquè transformar Madrid dóna molts punts per acabar ocupant el palauet de les afores: el de la Moncloa.

Actualment, Gallardón té cinquanta anys clavats. Encara que Rajoy guanyés les properes eleccions, el 2012, l'alcalde de Madrid podria haver esperat perfectament els vuit anys que el de Pontevedra estaria al poder per succeir-lo el 2020, quatre anys després d'haver organitzat els jocs i haver-los rendibilitzat. Gallardón tindria seixanta anys i un currículum envejable: president de la comunitat de Madrid, alcalde de la capital espanyola i organitzador d'unes olimpíades. No en va, s'ha posat el projecte a l'esquena i n'ha estat la cara més visible. El problema, però, de posar-hi la cara, és que el fracàs, igual que l'èxit, s'associa al personatge i Gallardón estarà sempre marcat per haver-s'ho proposat dues vegades i no haver-ho aconseguit. En altres paraules, se'l veurà com un perdedor, i no només davant la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. És per tot això que Gallardón ja es pot començar a acomiadar de la carrera brillant que molts li pronosticaven.

La gran mentida de Madrid 2016

Barcelona - Dimecres, 30 de setembre de 2009

Aquest divendres a Copenhaguen s'escull la seu dels Jocs Olímpics del 2016 i Madrid no guanyarà. O potser sí, no sóc visionari. Però la sensació és que ja fa temps que a Madrid tenen clar que alimentar el somni significa seguint tibant de la mamella. Aquesta és, possiblement, la gran qüestió que envolta la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics del 2016. Almenys, pels interessos dels seus organitzadors i responsables –ergo, els polítics del Partit Popular i el seu entorn de confiança.

Acompanyats d'una campanya mediàtica cosida a mida, les opcions de Madrid 2016 es mantenen tant enceses alhora que desvirtuades. Sent realistes, Madrid té escasses possibilitats de ser ciutat olímpica d'aquí a 7 anys. I això és així des de fa temps, no es tracta d'una conjuntura apareguda els últims mesos per aquesta o aquella raó. El COI manté una política de rotació per continents que fa que, si Londres organitza els Jocs del 2012, cap altra ciutat europea acollirà els següents. Llavors, si aquesta norma no escrita és tan clara, perquè la candidatura de Madrid no ho ha assumit? Perquè insisteix amb les seves opcions? Per què el doble joc que genera la candidatura olímpica és molt productiu. Contribueix a millorar la imatge política amb els rèdits que això garanteix i al mateix temps engreixa les butxaques de comissions i obres sobrevalorades.

I les obres ja van començar fa anys. La "Caja Màgica", la joia de la corona, respon a una inversió de més de 160 milions d'euros i s'ha construït en uns terrenys marginals que ara es revaloritzen. Uns preus desmesurats per una obra que podria ser que no assolís l'objectiu pel qual ha nascut. D'aquí la insistència del 'somni olímpic'. Acabar aquestes obres queda justificat amb la campanya que arrossega la candidatura madrilenya. Al capdavant del projecte, l'"oligarquia-olímpica" que casa Gallardón i Esperanza Aguirre. La campanya mediàtica els ha fet la feina davant l'opinió pública espanyola. Com és habitual en alguns mitjans, s'ha menyspreant sistemàticament les altres candidatures i s'han exagerat les qualitats pròpies. Copenhaguen dictarà sentència. Aquesta sí, definitiva. A l'aire quedaran projectes com el 'Palmarena', la Copa Amèrica de Vela o el Gran Premi de Fórmula 1 a València, una prova que només té la continuïtat garantida sempre i quan el PP governi.

Innocència provinciana

Barcelona - Dimarts, 29 de setembre de 2009

A la metròpoli i als aparells de l'estat se'n foten de nosaltres. Aquests són els que volen un estat i es barallen per un informe? Realment, l'estat, davant l'actitud provinciana i de santa innocència de la nostra classe política i els nostres mitjans de comunicació, no ens té cap respecte ni ens entén. Veu que no tenim sentit d'estat, que no tenim els aparells, ni les estructures, ni la mentalitat que això comporta.

Un alt càrrec vinculat des de fa molts anys al CNI em plantejava fa uns mesos si això de voler la independència era una cosa seriosa o era una broma. I em va començar a explicar les diferents estructures i moviments que han assolit la independència en el marc de l'Europa Occidental o de la resta del món, deixant de banda aquelles que van venir provocades per la descolonització. I em preguntava: penseu que podreu assolir la independència sense unes estructures que li donin suport?

Ja em vaig trobar amb aquesta situació, com explico al meu llibre 'Un pas endavant', sobre la història dels Mossos d'Esquadra, amb moltes dificultats, incomprensions. I hi ha una cosa encara més greu: hi ha polítics al nostre país que creuen en la viabilitat de la independència de Catalunya? Saben de la força d'un estat? Dels seus aparells? De les seves clavegueres? De la seva intel·ligència? De la seva capacitat de manipulació i instrumentalització? De l'ús de totes les tècniques per desbaratar un moviment nacional com el català?

I, a més, disposen de la coincidència i complicitat de les forces nacionalistes espanyoles, que són solidàries i discretes amb els seus propis aparells.

En els darrers anys, el que és evident és que els nostres polítics es mouen en el camp de la intel·ligència i la construcció nacional 'amb pilotes', actuant d'una forma innocent i provinciana.

Fa uns pocs anys, en el primer tripartit, sense haver elaborat, ni escrit, ni ordenat un informe sobre els mitjans de comunicació, vaig assolir-ne la responsabilitat política perquè havia de protegir aquelles persones, per sobre i per sota de mi, que van editar, per ordre superior, aquell suposat informe. Ara, anys després, s'intenta repetir la mateixa operació i també buscar un altre cap de turc, sense adonar-se'n del gran ridícul que tots plegats estem fent davant dels aparells de l'estat que, cada dia, com si fos la cosa més habitual en la funció d'un estat, controla els nostres mitjans de comunicació, els seus professionals, la nostra classe política, els nostres sectors financers, econòmics, i la nostra societat civil, per estudiar les seves orientacions i saber si alguna pot perjudicar els interessos de l'estat, la corona i la 'nació' espanyola. I això, amb més o menys eficàcia, ho fan fa més de 300 anys.

No intento aquí justificar res, sinó simplement provocar, perquè s'entengui què significa tenir sentit d'estat, per tal de no seguir fent el ridícul amb la nostra innocència i provincianisme.

PSOE i PP no són conscients del que suposa l’efecte Arenys

Barcelona - Divendres, 18 de setembre de 2009

La percepció del que va suposar el referèndum per la independència d'Arenys de Munt, i del que pot convertir-se en una pluja de consultes arreu de Catalunya no és, ni de bon tros, la mateixa al Principat que a Madrid. Mentre que a Catalunya ha ocupat les primeres planes dels diaris i conjunt de mitjans, a la capital d'Espanya s'hi ha fixat, tímidament, la caverna mediàtica. Poca cosa més. I aquesta timidesa es pot extrapolar al gruix dels dos grans partits espanyols. Tant al PSOE com al PP, els seus dirigents menystenen l'efecte que pugui tenir una tanda de referèndums com el d'Arenys. 

És comprensible que, per part dels socialistes, s'intenti descafeïnar la consulta. El fet d'integrar el tripartit al Principat i, sobretot, les aliances parlamentàries –ni que siguin puntuals- amb ERC i ICV els obliguen a cobrir-se davant els atacs del PP per una suposada connivència autodeterminista. Però no és només que l'estratègia vagi per aquí. La direcció del PSOE veu les consultes com els diaris de la brunete, com una "bufonada". Afegeixen que tot plegat s'explica per una conjuntura política determinada. És a dir, per una ERC que, suposadament, ha de treure pit ara que es comencen a acostar les eleccions. Una aproximació molt distorsionada al fenomen, d'altra banda. 

Entre els dirigents del carrer Génova, la percepció és molt semblant. A part dels quatre nacionalistes exaltats que vulguin treure rèdit entre l'electorat més espanyolista, la resta de dirigents es miren la consulta per sobre l'espatlla, destacant que no té cap mena de validesa legal ni de conseqüència. Això sí, per no recollir encara més antipatia a Catalunya, intenten disparar cap a José Luis Rodríguez Zapatero, responsabilitzant-lo de la situació. Així que, de tot plegat, es pot arribar a la conclusió que els polítics espanyols no identifiquen, a primera vista, cap moviment social creixent a Catalunya. Veurem qui s'equivoca.

Prisa consuma el divorci amb Zapatero

Barcelona - Dimecres, 16 de setembre de 2009

Les relacions entre el Grupo Prisa i Rodríguez Zapatero han tocat fons. El diari insígnia del grup, El País, ha dedicat la setmana a llençar diferents 'míssils' contra la línia de flotació presidencial. El tret de sortida d'aquesta setmana de dolor es disparava diumenge, amb una caricatura a pàgina sencera en portada del suplement econòmic, en la qual ZP comandava una balsa que tenia la silueta de la pell de brau, però que feia aigües per tot arreu per culpa del dèficit i la crisi. L'aparició d'aquesta metàfora tan poc subtil com encertada va generar un gran debat a la redacció, ja que suposava creuar una de les línies vermelles ideològiques i deontològiques del diari. 

Però Cebrián ha decidit que encara calia una volta de rosca més i avui, a El País, es recorria a la figura excepcional de l'editorial que arrenca en portada, titulada 'En la pendiente' i en la qual es carregava fort contra Zapatero: "Si hasta ahora los electores y los miembros de su propio partido habían pasado por alto los modos presidencialistas exhibidos en el nombramiento del Ejecutivo y en la toma de decisiones, la creciente sensación de que Zapatero actúa con imprevisión y ligereza frente a una de las crisis económicas más graves de la historia está comenzando a pasarle factura". 

Queda clar que es tracta d'un text escrit amb el beneplàcit de la vella guàrdia del PSOE, per no dir instat directament per l'entorn de González, Guerra, Bono i companyia. Que aquesta hagi estat la setmana en què Solbes hagi 'penjat' el seu escó no ha ajudat precisament. D'aquesta manera, Público es queda sol com a únic defensor del president, en un moviment que molts interpreten com a agraïment als serveis prestats, concretament pel que fa a la legalització de la TDT de pagament.

Una mesura que posa contra les cordes a Prisa, ofegada per un deute ja prorrogat que ha de liquidar al març i per al qual confiava en poder vendre Digital Plus a un preu acceptable, cosa que la TDT de pagament dificulta en gran mesura. Demà es valida al Congrés el decret-llei que dóna joc a Media Pro i amb el qual Prisa ha intentat collar al màxim Zapatero, tot recordant-li la seva capacitat mediàtica de pressió.