Esport i política

La presidenta de la Comunitat de Madrid ha esvalotat el galliner amb unes declaracions, coherents amb la seva pràctica política i la seva trajectòria, que han esgarrifat fins i tot algun destacat membre del seu propi partit. Si xiulen la monarquia o l'himne, que suspenguin el partit! I ja està, ella es queda tranquil·la i satisfeta. L'Esperanza Aguirre és d'aquells espècimens de la política activa que es fan les declaracions al damunt. No hi poden fer més, és superior a ells mateixos.

Però el que m'ha cridat més l'atenció ha sigut la reacció d'adversaris i col·legues de la presidenta madrilenya en la línia argumental que no s'ha de barrejar esport i política. Em sap greu però determinades afirmacions són d'un gran cinisme. L'esport i la política sempre han anat plegats. Només des de les posicions predominants s'ha volgut defensar que s'havien de separar, perquè saben, de fet, que és impossible, i amb aquest discurs de no barrejar esport i política continuen, des de la política, controlant l'esport.

Hi ha exemples d'això a tot el món. Des dels desgraciats esdeveniments amb motiu del Mundial d'Argentina de 1978 on la dictadura argentina va fer i desfer com va voler, fins al Mundial de rugbi celebrat a la Sudàfrica, on Mandela havia passat de la presó a la presidència del país i que va servir com a element de cohesió nacional, de superació de conflictes racials, podríem posar infinitat d'exemples en què la política ha utilitzat l'esport, i també exemples en què l'esport ha fet política.
No deixa de ser curiós com reacciona una part important de la caverna mediàtica i política espanyola amb la final de la Copa del Rei"
Un dels personatges més influents de l'esport mundial del segle XX, Juan Antonio Samaranch, peça clau per aconseguir els Jocs Olímpics del 1992 per Barcelona, entre d'altres coses tenia un passat fonamentat en la política, amb càrrecs en l'àmbit municipal en ple franquisme i posteriorment fent d'ambaixador d'Espanya a una plaça estratègica a nivell mundial com era Moscou. I malgrat tot, va arribar al cim del món de l'esport. Ell personificava l'exemple més clar de la connivència entre esport i política.

I preguntem-nos tots plegats si els èxits de les seleccions d'aquí i d'arreu no són considerats com a èxits propis dels respectius governs, més enllà de la tasca que hagi pogut fer la respectiva federació esportiva de torn? O no serveixen grans èxits esportius per apaivagar moments crítics en la política? Ni tan sols cal posar cap exemple, són ben recents.

Encara més. Si Catalunya no té seleccions pròpies és per motius estrictament polítics, no pas esportius. La pressió que va fer el govern espanyol i la seva diplomàcia per a què Catalunya no fos reconeguda com a membre de ple dret de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) és un exemple més que clar, de com la política intervé en el món de l'esport. O algú s'atreveix a dir que això no és política?.

No deixa de ser curiós com reacciona una part important de la caverna mediàtica i política espanyola amb la final de la Copa del Rei. Una copa, per cert, on el titular del trofeu, no assistirà a l'esdeveniment. I no se sap ben bé si l'absència serà deguda a motius esportius, o a motius polítics.

Catalonian strike

Catalonian strike: arrests and vandalism in Barcelona – video => http://www.linkinho.com/cByo 

Plou sobre mullat

Jordi Turull, Plou, Catalunya, Mas Colell, Espanya

L'ofec econòmic que pateix Catalunya va ser ratificat ahir pel conseller Mas Colell quan va presentar les dades de la balança fiscal entre Catalunya i Espanya. Les relacions econòmiques entre Catalunya i l'Estat espanyol són insostenibles i s'han agreujat considerablement amb la crisi i l'incompliment del pagament dels seus deutes.

Cada any marxen de Catalunya més de 16.000 milions d'euros i no tornen. Injust.

La radiografia econòmica evidencia una clara sagnia, un drenatge i una inanició fiscal que debilita els sector productiu, l'administració pública catalana i l'estat del benestar. Però com afecten aquestes grans xifres a la butxaca de cada ciutadà, com esgoten a la nostra ciutadania? Cada català s'ha de resignar en veure com cada any aporta 2.251 euros sense que li representin cap benefici en serveis i prestacions.

L'Estat incompleix els deutes pendents amb Catalunya com el pagament de la disposició addicional tercera i el fons de competitivitat. Amb els ajustos, el govern central ens obliga a complir un objectiu de dèficit duríssim, tot i que satisfem i prestem serveis finalistes com Ensenyament, Salut i Benestar; mentre que a ell s'aplica uns objectius plausiblement lleugers. L'Estat espanyol fa un discurs de duresa però s'aplica a ell mateix una recepta molt tova. No ens volem esmunyir de les responsabilitats que ens pertoquen, però cal un anivellament progressiu d'acord amb cada administració i la rigidesa del dèficit dels serveis que presten.

Des de Catalunya alimentem altres territoris de l'Estat des dels anys 80, sense que aquests hagin estat capaços de crear una infraestructura pròpia, necessària i suficient per poder caminar sols, amb una autonomia econòmica, financera eficient i competitiva. Cal trobar una solució, constructiva, que ens tregui del cul de sac econòmic i del perpetu diàleg de sords a nivell polític.

En definitiva, des de 1986 que plou sobre mullat. La mitjana del dèficit fiscal des d'aleshores és d'un 8% del PIB. Els "donatius" de Catalunya generen riquesa altres indrets de l'Estat, mentre paradoxalment s'afebleix la nostra economia, perdem musculatura i capacitat de progrés econòmic i social. Cal acabar amb aquest tracte injust i apostar com a País i a una sola veu pel pacte fiscal, perquè tenint la clau de la caixa deixaria de ploure sobre mullat

Aires de renovació a CDC

Dijous, 9 de febrer del 2012

En el si de CDC, i de cara al Congrés del partit, comencen a endevinar-se estratègies diferents a les que ha seguit Artur Mas fins ara i així noves cares censurades en el passat emergeixen. 
Oriol Pujol conscient de la seva força, però també de la debilitat de ser fill de qui és, vol impregnar la seva candidatura a la secretaria general d'un consens capaç de superar els enfrontaments en el si del propi "pinyol".

Pujol-Turull-Rull

Barcelona · És sabut que el "pinyol" ja no existeix. Això implica que la unitat de projecte i de maneres de fer del postpujolisme hagi desaparegut tot i que les altes quotes de poder que acapara la formació han aconseguit que les divergències internes no surtin a la superfície. 

Així ens trobem que Artur Mas, l'indiscutible president, es troba envoltat pels seus dos pretorians: Quico Homs i Germà Gordó, que fan tot el possible per aïllar-lo de la resta del partit i la seva problemàtica. Un potent David Madí,no fa tant estret col·laborador de Mas, es troba massa enfeinat amb els negocis familiars i Endesa i tampoc no acaba de combregar amb algunes de les decisions preses pel govern i el partit tot i que la seva lleialtat al president continua sent inqüestionable. Un Oriol Pujol, que va rebre un fort correctiu de l'entorn del president amb la creació del govern dels millors..., que ha optat per crear un "pinyol" propi. Pujol amb una forta personalitat està creant un equip fidel, però a la vegada plural, que amb intel·ligència i oblidant problemes del passat, inclou diversos dels valors que havien estat fins fa poc claus pel partit. 

Per tant,i pensant en el Congrés de CDC, Oriol Pujol està potenciant dos joves valors de CDC, que fins ara havien format part de sectors diferents de la formació:Josep Rull i Jordi Turull. Ambdós diputats amb molta experiència al Parlament de Catalunya es caracteritzen per ser dues persones properes i amb capacitat de diàleg que poden aportar a Oriol Pujol les simpaties de diferents sectors del partit. Perden, doncs, importància en la maquinària de CDC Coromines i Homs, que tot i fer les ponències del Congrés no tindran el protagonisme que se'ls augurava de cara al futur.

A CDC hi ha preocupació, no pas pel Congrés, que serà un passeig militar per Oriol Pujol i el seu equip, sinó perquè quan ja ha passat més d'un any de l'inici de la legislatura planen més obscurs que clars en la gestió del govern. A més a més, tot sembla indicar que el president Mas no se n'adona, del que ja és un clam en el si de la formació, cal fer canvis i aplicar la cirurgia en el seu entorn i en alguns dels departaments de la Generalitat i que una política de retallades i austeritat sense un programa en positiu al darrera l'està exposant a ell i al govern al rebuig i a la dura crítica per part d'amplis sectors socials, i més recentment a una certa decepció de sectors econòmics, empresarials i financers. 

També entre les bases més veteranes i històriques de CDC, que tot i processar un gran respecte per l'hereu polític de Jordi Pujol, Artur Mas, li fan arribar a l'expresident, del qui ell mateix diu que està retirat, missatges perquè intervingui i faci arribar a la societat que la transició nacional defensada per Mas no és la depressió nacional en la que s'està convertint. El proper congrés, per tant, s'afronta en el si d'una aparent unitat i unanimitat del partit, que de ben segur no es veurà pertorbada almenys mentre CiU no perdi part del seu immens poder actual. I és que és sabut que és quan el poder s'escapa que les escletxes s'engrandeixen i comencen a sagnar.

Oriol Pujol, Josep Rull, Jordi Turull, i la resta de l'equip que està preparant la seva cursa a la secretaria general, hauran de ser molt hàbils ja que si la crisi econòmica continua i l'estat no permet al govern de CiU "vendre" cap èxit polític tindran molt feina. La nova direcció haurà d'ésser capaç de donar un missatge engrescador i en positiu i hauria de plantejar-se un canvi d'aliances cap a les forces de clars orígens democràtics per poder d'aquest manera generar la majoria social que ens portarà irremeiablement al dret a decidir.

El PP dispara a matar

Dimarts, 24 de gener del 2012

Malgrat el migrat autogovern que té Catalunya, durant aquest anys s'han aconseguit quatre instruments bàsics, quatre espais de sobirania, necessaris per bastir qualsevol estat.

Dos es van assolir durant l'etapa dels governs de Jordi Pujol, que van ser els Mossos d'Esquadra i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb TV3 i Catalunya Ràdio com a vaixells insígnia. Després, el tripartit, malgrat les turbulències, en va consolidar dos més: les delegacions catalanes a l'exterior i la consolidació de l'Agència Catalana de Notícies, dues coses atribuïbles a la presència d'ERC al Govern.

Avui aquests quatre instruments de construcció nacional estan en perill. La crisi està sent aprofitada per impulsar una involució autonòmica sense precedents, com s'ha vist amb la frenada de la privatització del Prat, i el govern de Mariano Rajoy aprofita sense escrúpols l'ofec financer de la Generalitat per tenir collat l'executiu d'Artur Mas. Aquesta és l'orientació general, però després hi ha les amenaces concretes: el PP de Catalunya ha posat en el punt de mira dos dels pilars de l'autogovern, el tancament de les delegacions a l'exterior i l'afebliment de TV3, en aquest últim cas amb el suport interessat del Grup Godó. De moment, el govern es resisteix a tancar les "ambaixades". Només ha tancat la d'Argentina i diu que no en tancarà cap més, però el pressupost d'Exteriors s'ha reduït un 22%.

Pel que fa TV3, el model d'una televisió líder també està en qüestió, per la retallada pressupostària, per la reducció de canals i per la propera liquidació de la seva directora, Mònica Terribas, que és qüestió de setmanes si no hi ha un miracle de darrera hora. El PP demanava la supressió de canals i ja ho té, davant la mirada feliç del Conde de Godó, que intenta aixecar el cadàver de 8TV, que s'ha convertit en un pou sense fons.  El futur de l'ACN tampoc està massa clar, amb propostes de fusió amb la XAL i trasllats de seu que caldrà vigilar que no la debilitin, sinó que la reforcin com l'agència nacional de comunicació que tot país necessita.

El PP quan presenta esmenes als pressupostos posa en el punt de mira els instruments de construcció nacional i cal evitar que faci diana.

Finalment, en el cas dels Mossos, la decisió d'usar l'espanyol com a protesta contra el govern demostra que hi ha alguna cosa que no rutlla a l'interior del cos. Les seves reivindicacions laborals poden ser legítimes, però es poden negociar amb una conselleria que té un bon titular, Felip Puig, que ha demostrat que sap estar al costat del cos quan hi ha problemes, a diferència d'èpoques passades. Ni la crisi ni el PP poden debilitar els pocs instruments d'estat de que disposa el govern de Catalunya.

Català als MACs

Aquests darrers dies hem tingut una sèrie de notícies molt negatives en relació a la nostra llengua. 

D'una banda, la setmana passada acomiadaven un treballador d'Ikea per la senzilla raó de defensar el català, davant d'un empleat de seguretat de la mateixa companyia. I, de l'altra, la protesta que els Mossos d'Esquadra feren, consistent en parlar en castellà a la ciutadania i renunciant, per tant, a la llengua pròpia del seu país.

Que avui en dia succeeixin episodis o situacions d'aquesta mena és un clar indicatiu que el país no està normalitzat. Són decisions, actuacions lamentables, deplorables i que, si més no, haurien d'anar acompanyades de la reacció ferma, decidida i valenta de tots aquells que sí que estimem una llengua mil•lenària i que malda per rescabalar-se al territori que li és propi, com és la catalana.

Afortunadament, no tot és igual. Els mitjans es feien ressò, ara fa uns dies, de la important notícia que serà l'arribada del català al sistema operatiu Macintosh (OS X Lion) d'Apple. La darrera versió, la 10.7.3, incorporarà, entre d'altres, el català. De moment, la companyia californiana només ha fet arribar aquesta nova versió, que inclou el català, a desenvolupadors i programadors, perquè la revisin. 

Al 2010, Apple ja havia traduït al català el sistema operatiu iOS, el que empren els principals productes de la companyia de la poma mossegada: l'iPhone, l'iPod Touch i l'iPad. Cal recordar, a més a més, que en la dècada dels noranta, Apple ja havia llançat en català algunes versions de Macintosh, però va deixar de fer-ho a partir del Mac OS 9.
El canvi d'actitud cal cercar-lo principalment en les campanyes impulsades i les peticions oficials de la Generalitat
El canvi d'actitud cal cercar-lo principalment en les campanyes impulsades i llançades aquests últims anys perquè Apple tingués en compte el català, juntament amb les peticions oficials de la Generalitat a partir de 2005. L'obertura, fa poc temps, d'una botiga oficial a Barcelona de la companyia, fou un primer indici rellevant, que s'ha acabat de concretar amb aquesta decisió d'incorporar el català als MACs. Així, la companyia californiana s'apropa més i millora la seva atenció als usuaris catalanoparlants dels seus productes.

El futur del català està lligat a l'ús que en facin els catalanoparlants, però també a tot allò que faci que la llengua sigui normal, aconsegueixi prestigi i la faci visible en qualsevol aspecte de les nostres vides. L'escola, els mitjans de comunicació, l'actitud dels catalanoparlants són i seran fonamentals per tal que la llengua no sigui una relíquia, una antigalla del passat o un element folklòric i residual. Però també cal tenir present l'efecte de les noves tecnologies.

El català no pot quedar apartat d'aquestes. Que hi sigui present en elles és bàsic per tal que adquireixi la condició, entre la ciutadania, de llengua moderna, amb futur i que pot usar-se, amb total normalitat, en aquest àmbit. I per assolir-ho és imprescindible que els productes tecnològics punters, les grans multinacionals tecnològiques (Apple, Google, Microsoft...), Internet emprin la llengua catalana amb total normalitat, com qualsevol altra. D'aquí que Apple continuï i incrementi la seva aposta per la llengua d'en Ausiàs March o en Ramon Llull, amb la incorporació del català al sistema operatiu dels seus ordinadors, és una excel·lent notícia, en aquest sentit. Per tant, podríem dir: "més Apples i menys Ikea o Mossos".

Si pensàvem què avalats per la UE ja ho teniem coll i avall...

Aguirre avisa, Rajoy apunta

Aguirre, Rajoy, PP, Camps, Fabra, Corredor Mediterrani

"I si després de tant de nedar contracorrent, de tant de maleir els governs socialistes espanyols i de comptar els dies perquè hi arribara un del PP, ara resultarà que allò que ve no ens fa el pes?".Això es deuen preguntar, ara que ja toquen l'aigua de la victòria, els membres del PP valencià

València · Sobretot perquè encara estan escandalitzats per les declaracions que va pronunciar ahir la presidenta madrilenya, Esperanza Aguirre, en una visita doble a Gandia i a València. I és que, pocs minuts més tard d'haver posat en remulla els seus peus a la platja gandienca (que va qualificar com "la platja de Madrid", tal com raja), Aguirre n'hi va deixar anar una de ben bona: compte amb el corredor mediterrani, que de propostes de corredors a dins de l'estat espanyol, n'hi ha diverses, i serà el nou executiu de Mariano Rajoy (si efectivament aconsegueix d'accedir a la Moncloa el propvinent 20 de novembre) qui n'escollirà un. I no té per què ser el més bo.
La UE ha posat el dit a la nafra, però un sector del PP se'n desmarca i abona la tesi de l'Espanya radial
Aguirre va avisar ahir al País Valencià, en efecte, que la decisió de prioritzar l'arc mediterrani ha estat adoptada per un executiu, el de José Luis Rodríguez Zapatero, que és del tot "deslegitimat". No debades, Aguirre formava part del gabinet espanyol que ara fa deu anys va barrar el pas al corredor catalanovalencià en favor de la connexió central Algesires-Sevilla-Madrid-Saragossa-Pirineus, una proposta que la Unió Europea ha bandejat ara, en analitzar el trànsit de mercaderies i la potencialitat econòmica de l'àrea mediterrània, tot i les mancances en infraestructures que arrossega.

Així, la UE ha posat el dit a la nafra, però un sector del PP (el més clarament alineat amb l'aznarisme) se'n desmarca i abona la tesi de l'Espanya radial, un posicionament calcat al dels presidents afectats per la caiguda en desgràcia del corredor central, çò és, Luisa Fernanda Rudi (de l'Aragó), José Antonio Monago (d'Extremadura) i María Dolores de Cospedal (de Castella-la Manxa). I Rajoy, com sempre, ni puja ni baixa, ni sent ni pateix. Si de cas, respira de manera silenciosa.
Rajoy no es va comprometre en absolut amb el corredor mediterrani
I allò que el PPCV ensuma del nas de Rajoy no és gaire tranquil·litzador. A l'entrevista que va concedir la setmana passada a 'El Periódico de Catalunya', la postura del gallec era calculadament ambigua. No s'hi va comprometre en absolut amb el corredor mediterrani, malgrat la tossudesa de les xifres, per por d'enfangar-s'hi. "És un corredor molt important, però hi ha uns altres que també ho són. Caldrà estudiar en quina situació es troba l'economia i què pot aportar la Unió Europea". Doncs l'economia va de mal borràs, i la UE ja ha deixat ben clar que els diners són limitats i que en tot cas mai no posarà més del 20% dels fons escaients per dur endavant les obres.

Tot plegat coincideix amb els indicis cada cop més fefaents que el programa del PP no recollirà uns altres aspectes que s'han convertit en bandera dels populars valencians. El primer i principal, el transvasament d'aigua del riu Ebre al País Valencià, Múrcia i l'orient andalús. L'Ebre no figurarà als eixos programàtics del PP de Rajoy després que Francisco Camps s'haja passat vuit anys i un mes insistint-hi. Alberto Fabra, als vora 100 dies que porta al capdavant del Consell, també hi ha fet esment, com no podia ser d'una altra manera.
L'Ebre no figurarà als eixos programàtics del PP de Rajoy després que Camps s'haja passat vuit anys insistint-hi
Només resta que el tercer aspecte de reclamació als governs estatals de part del PPCV també s'ensorre. Té a veure amb els diners, cosa que, en primera instància, ja fa ser pessimistes. Perquè els conservadors de Camps i ara de Fabra s'han erigit en els garants d'un sistema de finançament més beneficiós pels valencians, en què el factor poblacional hi quede explicitat. La frase més pronunciada per Camps segurament fou aquella en què es planyia pels pocs fons que li arribaven de Madrid, tot assegurant que en rebia per quatre milions de persones i ara n'érem cinc. En realitat, penúries provocades pel model pactat en temps d'Aznar i que els socialistes, certament, tan sols van maquillar una mica.

Un dels debats derivats d'aquest desencís pel finançament ha estat la justícia de ser-ne indemnitzats. El PPCV, president Fabra inclòs, ha insistit que l'estat ha de salvar el deute històric que manté amb el País Valencià, que segons els càlculs de la Generalitat del sud equival a més de 8.000 milions d'euros. A 7.700 milions d'euros fins l'any 2010, concretament. Qui vulga pensar que Rajoy s'endinsarà ara en un debat d'aquest tipus és lliure de fer-ho. Una altra cosa és que els comptes públics i les necessitats polítiques li ho permeten fer. Qui així pense, corre el risc de patir idèntics maldecaps als que aquests dies envaeixen els populars valencians. Van somiar truites i ara els posaran a taula un trosset de pa negre.