Reflexión por si vas tarado ;-)

"Vivimos en la sociedad del escaparate, en la que cuenta mas parecer que ser; la sociedad del aparentar, del figurar, del exhibir. Es el reino de lo ficticio, del envoltorio, de Instagram, es una carrera sin tregua que nos intenta arrastrar a todos, nos desgasta, nos desequilibra. La sociedad actual ha logrado multiplicar las ocasiones de placer, pero encuentra muchas dificultades para generar felicidad y alegría interior, qué es lo que en el fondo todos buscamos. Porque todos queremos encontrar sentido a nuestras vidas; en el fondo de cada uno de nosotros existe el anhelo de vivir una vida de grandeza, de dejar huella, de aportar algo, de tener una vida con sentido. Y eso hay que buscarlo en el silencio, apartándose un poco de la sociedad, que lo es del ruido. En un entorno como el actual, que no vamos a cambiar y que se caracteriza por la rapidez y el estrés, es responsabilidad de cada uno de nosotros reivindicar momentos para la pausa, buscar espacios para la reflexión. Sin silencio nuestras vidas se ven invadidas por lo urgente, por lo superficial, sin tiempo para lo importante. Sin silencio olvidamos lo que es prioritario en nuestras vidas y nos dispersamos en mil cosas intrascendentes. Sin parar a pensar, sin parar a reflexionar, pasamos por la vida pero no la vivimos en profundidad. El tiempo y el esfuerzo que muchas personas invierten en acumular y mantener riquezas externas o materiales, corriendo como pollos sin cabeza, deja muy pocas oportunidades para cultivar la riqueza interior con cualidades como la bondad, la compasión, la amabilidad, la paciencia, la tolerancia, la humildad y la generosidad, que son las cualidades más importantes que podemos tener como padres, parejas, amigos y profesionales."

FRASES QUE ME GUSTAN

Siempre me han gustado las frases, los aforismos, los proverbios, los refranes. Creo que logran una cosa fantástica: sintetizan un montón de sabiduría en unas pocas palabras que te llegan, que te hacen pensar y encima, muchas veces, te hacen reír.

 

Estas son algunas de mis favoritas:

-Que nadie llegue jamás a ti sin que al irse se sienta un poco mejor y más feliz. Santa Teresa de Calcuta.

-Lo más importante en la vida es que lo más importante sea lo más importante. Stephen Covey.

-Sólo se vive una vez, pero 1 vez es suficiente si se hace bien. Woody Allen

-Hay muchos tipos de conocimiento, pero hay uno más importante que los demás; el conocimiento de cómo hay que vivir, y éste conocimiento, casi siempre, se menosprecia. Tolstoi.

-Es mejor callarse y parecer tonto, que abrir la boca y confirmarlo.

-Dirige tu mirada hacia el sol, y la sombra quedará detrás de ti. Proverbio Persa.

-La paciencia es amarga, pero sus frutos dulces. Kant.

-Nuestra mayor gloria no se basa en no haber fracasado nunca, sino en habernos levantado cada vez que caímos. Confucio

-Quien no vive para servir, no sirve para vivir. Tagore.

-Dos caminos divergían en un bosque y yo tomé el menos transitado de los dos; y eso lo cambió todo. Robert Frost.

-Reírse arruga la piel, pero no hacerlo arruga el alma.

-Sé amable siempre que tengas la posibilidad; bien mirado siempre tienes esa posibilidad. Dalai Lama.

-Al final de nuestra vida se nos juzgará por el amor. Santa Teresa de Calcuta

-¿Cómo es tu vida profesional?, ¿plena o plana?.

-El secreto de la vida consiste simplemente en aceptarla tal cual es. San Juan de la Cruz.

-Nunca es demasiado tarde para ser lo que quieres ser. George Eliot.

-Cuando camines, camina; cuando comas, come. Proverbio Zen.

-El que planta melones, recoge melones. El que planta habas, recoge habas. Proverbio Chino.

-La sonrisa cuesta menos que la electricidad y da más luz. Proverbio escocés.

-No te lo doy todo, pero te doy todo lo que tengo.

-Debemos convertirnos en el cambio que buscamos en el mundo. Gandhi.

-La persona que no tiene un corazón compasivo padece el peor de los males cardíacos. Bob Hope.

-No llenes tu vida de años, llena tus años de vida.

-Las 2 palabras más bonitas no son "te quiero", sino "es benigno". Woody Allen

-No se sabe quien nada desnudo hasta q baja la marea. Warren Buffet

-El secreto de la felicidad no es hacer siempre lo que se quiere, sino querer siempre lo que se hace. Tolstoi

-Es necesario saber florecer allí donde Dios nos ha puesto. Adela Kamm

-La mala noticia es que el tiempo vuela; la buena es que usted es el piloto. Michael Althsuler.

-La única vida que tiene sentido es una vida con sentido.

-De que le sirve al hombre ganar el mundo si pierde su alma. Mateo16, 26

-Soñar esta muy bien, hacer esta mucho mejor.

-Tu problema es que no sabes que tu tiempo es limitado. Buda.

-Si quieres ser feliz durante una hora, haz la siesta; si quieres serlo durante un día, vete a pescar; si quieres serlo durante un mes, cásate; si quieres serlo durante un año, recibe una herencia; si quieres serlo toda la vida, ayuda a alguien. Thomas Carlyle.

-Quien quiere hacer algo encuentra un medio; quien no quiere hacer nada, encuentra una excusa.

-Muchas personas tienen miles de razones para no hacer algo, cuando todo lo que necesitan es una para hacerlo.

-Los obstáculos son esas cosas que uno ve cuando aparta los ojos de su meta.Henry Ford.

-No te levantes por la mañana esperando que sea un buen día, levántate sabiendo que depende de ti hacer que sea un buen día.

-Mi felicidad consiste en que sé apreciar lo que tengo y no deseo con exceso lo que no tengo. Tolstoi

-Después de que se quemó mi casa, pude ver la luna con mayor claridad. Proverbio Zen.

-El hombre cuya cara no sonríe no debería abrir una tienda. Proverbio chino.

-Hemos de merecer el respeto de los que nos ven cada día. Jordi Nadal

-Si eres capaz de hallar el sentido personal sin el aplauso del mundo, entonces eres libre.

-Siembras un pensamiento y cosechas una acción; cosechas una acción y siembras un hábito; siembras un hábito y cosechas un carácter; siembras un carácter y cosechas un destino.

-Ser valiente no es no tener miedos, sino enfrentarse a ellos. Mark Twain

-Hijo mío, la felicidad está hecha de cosas pequeñas: un pequeño yate, una pequeña mansión, una pequeña fortuna. Groucho Marx

-No le enseñes a cantar a un cerdo; pierdes el tiempo e irritas al cerdo.

-No es lo que te ocurre, es lo que haces con lo que te ocurre. Aldous Huxley.

-No hay más que una manera de ser feliz: vivir para los demás.Tolstoi.

-En vida, hermano, en vida, no cuando esté muerto. San Agustín.

-La vida es aquello que nos pasa mientras estamos ocupados haciendo planes. John Lennon.

-Es esencial dedicar media hora al día a la meditación, salvo cuando uno está muy ocupado; entonces hace falta una hora entera. San Francisco de Sales.

-Si no haces lo que te gusta, haz que te guste lo que haces.

-Si sigues cumpliendo años, al final te morirás. Groucho Marx.

@by David küppers.

Què és això de posar al client al centre de la cadena de valor?

Michel Porter va escriure en 1985 que 'la cadena de valor és l'eina estratègica que ha d'utilitzar-se en una empresa per identificar les seves fonts d'avantatge competitiu'. Durant molts anys, la cadena de valor ha estat gairebé un instrument comptable, una espècie de taula a través de la quin l'exercici de millora es basava en aspectes purament tècnics. Això ha canviat. Ha canviat definitivament i no té volta enrere. La nova cadena de valor, la que deriva de la transformació digital de la nostra economia, ha incorporat un element que distorsiona tota la seva estructura: el client. Per primera vegada l'usuari, el client final, no és un ens exterior a aquesta cadena sinó que és, senzillament, el centre de la mateixa.

Un altre dia analitzaré aquest aspecte amb altres sectors. El del 'rent a car', el dels hotels o el dels serveis jurídics, però avui anem a prendre com a exemple el món del taxi. Només vaig a entrar a comparar la cadena de valor dels taxis tradicionals i, per exemple, la de Cabify. Utilitzo tots dos, fa temps. No vaig a repetir-me en temes com la necessària regulació del sector, la incomprensible actitud dels taxistes o la ineficient adaptació legislativa als temps que corren. D'això no va aquest post. M'interessa més identificar dues maneres d'entendre el transport de persones i com es reflecteix en la cadena de valor que utilitzen cadascun d'ells.

Comença l'assumpte. Necessito desplaçar-me d'un lloc a un altre a la ciutat de Madrid i en dues hores tornar a l'origen. Aquest trajecte és real i va succeir la setmana passada. Preciso fer-ho en tots dos sentits. En el primer cas decideixo utilitzar un taxi tradicional. Vaig amb el temps just. El segon, tal vegada, ho faré amb un Cabify. Es que puc sol·licitar un taxi tradicional utilitzant una aplicació que no tots tenen operativa, cridar a la centraleta o esperar en una cantonada al fet que algun em 'pesqui'. La realitat és que els taxis a la capital sempre els he identificat amb aixecar la mà i ja està. Per això ho faig així. No tinc naturalitzat fer-ho d'una altra manera.

Aquí comença la cadena de valor en la qual, des del principi, jo no sóc el centre. Així ho percebo almenys en aquest trajecte que no és massa diferent a l'habitual. Desconec l'import exacte que em va a costar el trajecte. El taxista surt del vehicle vestit còmodament doncs fa molta calor, fica la meva trolley en el maleter i torna al seu lloc enfront del volant. Ningú m'obre la porta d'aquest Skoda blanc. No importa, no és rellevant. Que el meu gust i el del taxista coincideixin musical o radiofònicament és una opció remota. No em pregunta si vull seguir sentint una tertúlia kafkiana que retrunyeix pertot arreu. Les finestres, les quatre, estan obertes. Desconec perquè l'aire condicionat no està en ús. L'humor del conductor és una incògnita i les seves queixes constants a l'estat del tràfic m'incomoden contínuament. Frena dues o tres vegades bruscament per culpa d'altres conductors, però no em qüestiona si estic ben o disculpa el que ha succeït. És el que hi ha. La qualitat del vehicle és revisable i els complements al propi trajecte que puguin ser accessibles en el mateix taxi són escassos o nuls. En finalitzar, el cost resulta ser d'11,90 euros. Demano pagar amb targeta de crèdit. Em diu que haig de pagar en efectiu ja que el 'datafono' està trencat. Li dic que porto 10 euros. M'indica que hi ha un caixer a prop, que em porta. Localitzo una moneda de dos euros en l'americana. Pagament. No prenc l'anècdota com a cas general, però, amb diferències i detalls, habitualment un servei de taxi s'assembla a aquest massa vegades. El servei és bé en general. Són els millors coneixedors de la ciutat i això es nota. Si no existís amb quin comparar-ho, com fins fa poc temps, seria el millor.

No obstant això ja no és el millor. I no ho és perquè hi ha una opció vinculada a la tecnologia que m'incorpora, com a client, al centre de la cadena de valor de tot el procés. El trajecte contrari ho faig amb Cabify. Abans de pujar en el cotxe sé que el cost serà de 8,50 euros. Primer aspecte que m'indica que 'jo sóc el centre' de la cadena de valor d'aquest servei. El vehicle arriba. És un Kia Optima de color negre i impecable. El xofer vestit elegantment fica la meva maleta en el maleter, m'obre la porta posterior i entro. No és rellevant, però segueix identificant qui és el 'centre'. L'aire condicionat està a una temperatura adequada però ell em pregunta si vull modificar-la. Segueixo sent el centre. A continuació l'habitual qüestionari. 'Té aigua i wi-fi cortesia de Cabify'. Segueixo tenint la sensació de ser el centre de tot.

El xofer em pregunta si desitjo escoltar algun tipus de música en particular, alguna emissora o senzillament si vull silenci. M'agrada el que sona, música dels noranta. Li dic que està bé, que ho baixi una mica i ja està. Ho fa immediatament. El trajecte és agradable, tranquil. A pesar que ha de circular per la calçada de qualsevol cotxe, el carril taxi està prohibit òbviament. Són varis els punts conflictius que creua i vàries les situacions que bé mereixen una queixa per l'acció d'altres conductors. No diu gens. Ni s'immuta. Em pregunta si alguna de les frenades m'ha incomodat. Segueixo sent una preocupació prioritària per a ell. Sóc el centre. De vegades em pregunto si els taxistes, de manera individual, han provat algun Cabify per exemple. Han comparat 'la cadena de valor'? El repte per a qualsevol venedor és ser millor que la teva competència i que el teu client ho percebi així. Buscar els teus avantatges i virtuts i confrontar-les a les manques dels teus rivals. Arribem. M'acomiado. Fi.

No entro al debat regulatori, tributari o de competència que està generant un aferrissat desacord. Els taxistes tenen raó en alguns aspectes que perden al no identificar el moment històric que vivim i enfrontar-se amb les eines que exigeix. No recordo vagues en Correus quan va néixer el 'email'. Van haver d'adaptar-se i oferir solucions competitives en un nou escenari. Cabify no és economia col·laborativa, és un servei de mobilitat que hauria d'equiparar-se als taxis. Pel bé de tots hauria de regular-se adaptant les necessitats de tots però, com aquest post indica, posant al client al centre de la cadena de valor. Cap altre condicionant hauria de ser superior a això. Per aquest motiu, el món del taxi, tal vegada, hauria de buscar en aquest punt el veritable taló d'Aquil·les. Si modifiquen la seva cadena de valor podran ser competitius. Si no ho fan i limiten la seva queixa a una regulació que només ha de ser prohibitiva davant la competència i benèvola amb ells per un privilegi històric, s'estavellaran. Es tracta de tecnologia i de transformació de la cadena de valor.

5 DETALLS DEL CORREU QUE ES FAN MALAMENT EN MOLTES EMPRESES

El Correu és d'una de les activitats diàries que reuneix més errors i fallades per centímetre quadrat. És un festival de mals hàbits! Ell solament no té la culpa. És el nostre mal ús reiterat, el pasotismo i les presses (que cada vegada manen més), les que han generat aquesta espiral tan negativa.

Pensant en aquests mals Hàbits, no volia fer una recopilació exhaustiva, la qual cosa realment donaria per a una enciclopèdia de diversos toms. M'he volgut centrar en cinc coses molt molt molt esteses, i que a força de repetir-se cada dia fan molt dany. I no solament al que cau en elles. Fixa't…

1Obrir-ho quan no saps què fer

No tens una llista de tasques feta. I si la tens el que posa en ella no et ve de gust ara. Així que t'entren els dubtes: «Quém faig ara?» I què decideixes fer en aquest moment? Doncs obrir el Correu! Perquè aquí sempre hi ha alguna cosa que fer, encara que sigui veure coses noves i arxivar missatges a cop de clic. Perquè això ja és fer "alguna cosa".

La conseqüència d'això és que et deixes embullar per microtareas, tries la pitjor tasca per a AQUEST moment, atens missatges que haurien d'esperar diverses hores o dies, i et fas creure que fent, estàs aconseguint. Obrir el Correu simplement per trobar alguna cosa que fer, és confondre Activitat amb Productivitat.

2Reexpedir missatges tipus "Tetris"

Què em dius d'aquests missatges que algú va reexpedir a algú, i que al seu torn va reexpedir a uns altres, i que després es van reexpedir a uns altres? En tot aquest procés, el text va creixent, la conversa s'ha anat complicant, el tipus de lletra fins i tot ha variat de colors i grandàries, i els blocs de text ara tenen diferents espais i posicions… Això ja no és un correu amb un missatge clar i eficaç, és un Tetris!

I aquí ve el problema: Tu vas i reenvías aquest Tetris. Sense voler-ho, per descomptat, però de la teva bústia surt un missatge Tetris indesxifrable. I clar, després esperes que la gent els entengui, decideixin i actuïn ràpid sobre aquests missatges. I si no són són ràpids o no fan el que "posava" en aquest correu, es munta un pollastre.

3Mirar-ho per "veure què ha entrat"

En si, l'acte d'obrir o mirar el Correu no val per res. Bé sí, val per curiosear i veure que t'han "entrat coses noves" que van apareixent en negreta, però poc més. Aquí ve la notícia del segle: Sempre estan entrant correus! I si no fas alguna cosa amb ells, aquest gest de mirar no val per res. La veritable activitat que sempre hauries de fer es diu PROCESSAR i darrere d'ella hi ha una paraula d'or que has de gravar-te: DECIDIR.

El processament del Correu implica una triple acció: Llegir, Decidir, Actuar. Un missatge sempre, sempre, sempre, sempre ha d'anar acompanyat d'una acció final. Sigui anotar una nova tasca que acaba d'arribar, o donar-te per assabentat d'un canvi i arxivar aquest correu.

4Utilitzar la Safata d'Entrada com a llista de tasques

Un clàssic que no passa de moda en el top de mals Hàbits «En el meu "Inbox" tinc tot el que uns altres em van demanant, així que para què carregar amb un conyàs anomenat llesta de tasques? Això és els obsessos de la Productivitat».

Això genera uns quants problemes:

Fàcilment tindràs desparramadas tasques en altres llocs, anotades aquí i allí.

Els correus no pots moficarlos, afegir notes i indicacions, adjuntar arxius, etc.

La preparació-planificació es fa molt complicada, si a més de tasques, aquí tens mil coses.

Els 43 nous missatges d'avui, acabaran enterrant les "tasques" que tenies anotades aquí. Amb el que és fàcil que se t'escapin coses.

En aquest mar de correus és difícil examinar el treball amb focus i perspectiva, decidir, fer seguiment, etc.

El control de dates i terminis és complicadíssim així. És fàcil que se t'oblidin coses que havies de fer ja, i que facis unes altres que haurien d'esperar.

Avui mateix en milers d'oficines les persones seguiran utilitzant la seva Safata d'Entrada per gestionar les seves Tasques.

5Escriure massa missatges des del mòbil

Sí, jo ho faig també. Però una cosa és respondre un: «Ok, et dic alguna cosa aquesta setmana», i una altra molt diferent el que s'està fent ara: amb l'excusa de "respondre ràpid", s'envien milions de correus excessivament telegràfics, incomplets i imprecisos. Com es van escriure amb precipitació, i moltes vegades en situacions impossibles (amb una mà, caminant pel carrer…), la conseqüència és un missatge que no ho entén ni el que ho va escriure.

En el millor dels casos aquests correus exigeixen un aclariment posterior, és a dir, un o dos missatges extra per esbrinar què és el que es volia demanar o comunicar. I en el pitjor dels casos (el que desafortunadament és el més habitual), aquests correus són una bomba de rellotgeria que tard o d'hora esclatarà en forma d'urgència: es va demanar malament, es va delegar malament, es va encarregar mal… això és la llavor d'una futura urgència.

Saps el que més em alucina d'aquestes coses? Que són TAN habituals i estan TAN esteses, que les veiem com alguna cosa normal i fins a necessari.

El que repeteixes et defineix. Els teus Hàbits et defineixen. I els mals Hàbits més encara.

Una manera de començar la Transformació Digital pasito a pasito, suau 'suavesito'.

Moltes empreses consideren que transformar-se digitalment és qüestió d'incorporar tecnologia al dia a dia de la companyia sense més. Fins i tot de vegades, aquesta hipotètica transformació tracta simplement d'anar sumant programari i dispositius en els processos de la companyia. La falta d'estratègia se supleix per una tàctica que pot ser molt costosa i perjudicial. Desmotiva als equips, incrementa la pressió sobre la necessària modernització i assumeix costos que no sempre estan justificats.

El 70% de les empreses espanyoles són conscients de la necessitat de la transformació digital del seu negoci, encara que la majoria no tenen un pla clar per dur-la a terme i, les que sí ho tenen, no sempre van començar amb bon peu. La Transformació Digital és el procés de convertir el canvi en oportunitat i això no succeeix sense una implicació àmplia de tots els quadres de la pròpia empresa.

Un dels mètodes que millor estan resultant, des de la meva pròpia experiència, és la de proposar unes sessions inicials de tipus formatiu i pràctic que permetin generar l'interès i el coneixement necessari en l'empresa per abordar un repte tan important.

Aquest tipus de sessions les porto desenvolupant fa anys i cada vegada funcionen millor. Dijous passat, en l'entorn extraordinari de Mon Sant Benet, una de les empreses capdavanteres en un sector que ha sofert la crisi especialment en els últims anys, va sol·licitar aquest exercici tremendament pràctic. Es tractava de la companyia cementera Promsa. Una empresa que ha decidit iniciar la seva transformació digital i, per a això, va considerar encertadament que la millor manera era a través d'aquest esdeveniment vinculat a un workshop formatiu, pràctic i especialment dissenyat per a ells. La veritat és que va ser un èxit. La implicació de l'adreça i els quadres va ser extraordinària. En un mateix espai estaven els 90 responsables comercials, tècnics, de recursos humans, administratius, logístics i gerenciales. Tots ells van conèixer l'estat de tecnològic que els afecta en plena Indústria 4.0, que palanques de transformació hauran d'activar, es va aplicar de manera pràctica un cas que els va anar tremendament proper, es va avaluar en conjunt l'estat de transformació de l'empresa a temps real i, finalment, es va exposar el paper rellevant que totes les persones tindran en aquest trànsit imprescindible.

És, sens dubte, una de les millors maneres de començar aquest full de ruta que suposa la transformació digital d'una empresa. Una sessió d'una jornada, teòrica i pràctica, vinculada a la història, sector i valors de la companyia que expliqui que la tecnologia no és l'essència del procés, però sí una eina que ens ajudarà al fet que el canvi succeeixi. Una jornada tècnica que imparteixo amb profunditat i que és molt estimulant puix que vivim durant aquest temps i que permet traçar un full de ruta al final de la mateixa i que l'empresa pot engegar en finalitzar.

Si consideres que la teva empresa pot estar en aquest punt necessari no dubtis a preguntar-me si és factible fer alguna cosa semblat en la teva companyia. El canvi de consciència per part dels líders de l'organització i la seva aplicació tecnològica són elements que no solament s'imposen, s'han de defensar i demostrar en positiu. Porto gairebé dues dècades fent-ho quan la xarxa era altra i quan l'automatització no suposava ni una centena formal del que és ara. La divulgació m'encanta i acompanyar-la de l'anàlisi pràctica no és senzill però resulta molt gratificant. Des del meu punt de vista, passar a l'acció exigeix d'un primer pas, i aquest primer graó té molt a veure amb explicar a tots el que es vol fer, formar bàsicament sobre això i aplicar un mètode pràctic que impliqui a tothom en una empresa. Un bon primer pas, per experiència, sol ser aquest tipus de workshops.

@marcvidal.net

La pregunta no és, m'afectarà la disrupció? Hauria de ser quan em afectarà?

De vegades, durant alguna de les meves conferències o en les sessions de treball amb empreses a les que ajudo en la seva transformació digital, apareix el cas de Kodak. Una empresa que va ser el referent absolut en l'àmbit de la fotografia i que, en un moment determinat, no va saber veure la disrupció en el seu model de negoci. La digitalització els va explotar a la cara.

Al contrari del que molts pensen, Kodak segueix viva. És una altra empresa. Molt més modesta després de superar la fallida i refer relativament. Una companyia que va tenir davant els seus ulls l'opció d'utilitzar el seu coneixement, actius i comunitat per revolucionar-revolucionant. Kodak va tenir l'oportunitat de liderar el món de la fotografia digital, però ho va desestimar. La direcció de l'empresa ha considerat que "mai, mai, l'ésser humà preferirà tenir els seus records en una pantalla en lloc del paper '. He sentit coses similars en el sector editorial.

L'exercici que suposa deixar de pensar d'una manera lineal i iniciar un model exponencial no és senzill d'aplicar en una organització. De fet, aquest estímul té molt a veure amb una correcta implementació tecnològica. És cert que la Transformació Digital no és només tecnologia, és molt més, té a veure amb una revolució en la manera de treballar, de contactar amb el client i de modular nous espais de negoci, però no podem desfer-nos de que tot això sorgeix gràcies a una palanca tecnològica ineludible.

Per això, quan aquesta tecnologia apareix, i ho fa d'una manera tan disruptiu, tan amenaçant cap als models de negoci existents, no tots ho poden veure. Cada dia són més les empreses que ho entenen, però no totes ho saben incorporar a les seves dinàmiques. Parlem de passos previs que recomano, d'execucions ordenades allunyades de la tàctica i d'assumir el temps exponencial que, lluny del que algun guru de la immortalitat defensa, si va a accelerar encara més en els propers cinc anys. D'aquí la urgència per aterrar conceptes grandiloqüents, parlar del que realment es va a poder tocar en breu i buscar la manera que aquesta textura futura defineixi la nostra pròpia manera de treballar i a la nostra empresa.

El risc és no veure-ho o veure-ho malament. Kodak no ho va veure inicialment i quan el va veure era tard. La llista de damnificats per no identificar la seva disrupció és llarga, molt llarga. En diferents sessions de treball va obligar als assistents a no fer-se la pregunta incorrecta: ¿li va a afectar la meva empresa la disrupció? Els convido a preguntar correctament quan em passarà i amb que tecnologia? Existeixen fórmules per identificar-lo, per avançar-se, un treball estructurat, amb una anàlisi correcta permet crear espais d'innovació en qualsevol empresa que aconsegueixi afrontar aquest desafiament a temps.

El temps, avui, és exponencial. Ja no és lineal. La xarxa és distribuïda i il·limitada. Per això no podem comprendre la no existència d'un límit en aquest canvi exponencial. Ignorar les tecnologies que es poden per portar per davant el teu negoci és una molt mala opció. Prenent de nou com a exemple el conegut cas Kodak podem fer-nos una idea simple. El 1996, Kodak era l'hòstia, amb un valor de mercat de més de 28 mil milions de dòlars i 140.000 empleats. El que pocs saben és que 20 anys abans, el 1976, Kodak havia inventat la càmera digital. Tenia les patents i un avantatge que no va saber utilitzar.

Steven Sasson la va inventar i, pel que sembla, només ell veia el seu potencial a l'empresa. Parlem d'una foto que prenia fotos de .01 megapíxels que trigava 23 segons en gravar una fotografia en blanc i negre en una cinta analògica. Quan Sasson va mostrar el seu invent als executius de Kodak, aquests van ignorar la repercussió que tindria aquesta tecnologia anys després. El cruel de la història és que Kodak es va declarar en fallida el 2012 en ser superats per la tecnologia que ells mateixos van inventar. Aquest mateix any una empresa anomenada Instagram era adquirida per Facebook per mil milions de dòlars i amb prou feines tenia una dotzena d'empleats. A Blockbuster li va passar una cosa semblant en desestimar el model que Netflix proposava.

No sabem que altres tecnologies jugaran un paper similar en altres negocis i empreses. Només sabem que és una dinàmica en la qual s'acumulen successos. Taxis, hotels, música, serveis i productes de tota mena viuen aquesta agressió que prové de la exponencia d'una innovació inèdita fins avui. El més important no està sol en la tecnologia que ho va a provocar, el determinant és que la teva empresa estableixi les bases a partir d'un canvi cultural intern que permeti identificar el moment d'abraçar una mutació com les que no van saber viure Kodak o Blockbuster. Només és qüestió de tractar el tema.

@marcvidal.net

L'ésser humà és el ‘perquè’, la tecnologia el ‘com’.

És com a pesat, que dia sí i dia també escoltar que una horda de robots es va a portar per davant les nostres ocupacions sense demanar permís. Titulars sensacionalistes basats en 'sesudos' estudis que s'esforcen a crear una sensació de que la cosa pinta apocalíptica per tots i que, ens agradi o no, el nostre futur s'assemblarà a una habitació repleta de somnis tirats pel terra, apareixen pertot arreu. Hi ha països que això ho eviten i, essent els més robotitzats com Alemanya, estan molt a prop ja de la plena ocupació. Curiós. Molts no paren de repetir que conviurem amb robots, que xerrarem amigablement en el saló amb ells i, si ens ho proposem, acabarem tenint un romanç amb algun. El debat sobre un impost robòtic o un món certificant la vida sense ocupació subjecta a rendes mínimes d'alt standing, està impregnant el missatge oficial i portant-ho a un estat lisérgico totalment ridícul.

Ens estem preocupant d'alguna cosa que succeirà en segles si és que succeeix. No ens preocupem del planeta que li anem a deixar als nostres fills i ens posem tibants amb alguna cosa que no tenim ni idea de quan va a passar. Els robots no tindran consciència mai i el que cridem intel·ligència artificial no és més que un munt de circuits aprenent de l'execució de rutines en un complex sistema expert. La intel·ligència artificial la podem nomenar, clar que sí, però no és exacte establir la relació entre aquest model de raonament tecnològic i el que fem els éssers humans. Els majors especialistes del món, els que estan en contacte diari amb aquesta fórmula sintètica de pensament adverteixen que estem a anys llum d'aconseguir alguna cosa similar, tan si més no, al que indiquen les pel·lícules menys cridaneres.

Diàriament treball amb empreses que ens sol·liciten entrar en l'era de la transformació digital, en la implementació tecnològica necessària per afrontar amb garanties la Quarta Revolució industrial i evitar, en la mesura del possible, que el seu sector, el seu negoci, sofreixi de la disrupció que molts altres sí estan vivint. No obstant això, a mesura que desenvolupem aquests plans, en el procés de canvi d'aquestes empreses, detectem que la realitat aparent, la que perceben o escolten, no és la que els afectarà en els propers cinc anys. Els robots, el programari simula bé, executa tasques de molts tipus molt millor que nosaltres, però no obstant això no creen, no des del principi. Aquí, en el model de gestió i en la integració de tot això és on hem de ser exactes i deixar-nos berenars diversos.

No hi ha experts en això de la Transformació Digital. No ho acceptin. Com molt hi ha especialistes. A això aspiro i a això han d'aspirar els gestors del canvi en les companyies que han decidit iniciar el trànsit complex i apassionant de modificar models de negoci i processos de treball. Ser especialista és ocupar el temps a aprendre. És assistir on els que estan inventant un futur amb els seus descobriments i desenvolupaments exposen el seu treball. Entrevistar-se, compartir temps i treballar amb enginyers en robòtica, analistes en intel·ligència artificial del, matemàtics que resolen els vincles entre el moviment i el caos, biotecnólogos que experimenten amb materials sintètics que substituiran òrgans, filòsofs que analitzen la repercussió ètica de quant representa la innovació exponencial i, també, amb les grans corporacions que preparen els seus productes d'un futur immediat a partir de la tecnologia existent. Gent que està a Boston, Dublín, Silicon Valley, Tòquio, Berlin, Barcelona i en infinitat de llocs. Tots ells, o la majoria, no parlen d'un món proper a la ciència ficció. Expliquen amb detall on estem i on anem a ser capaços d'arribar en un temps determinat. Com va afectar-nos, com pot canviar tot i fins que punt. No obstant això, avisen, que és imperatiu estar atents a la velocitat del canvi. A preparar-nos socialment, culturalment i políticament. Alguna cosa que, per cert, succeeix en molt pocs llocs.

El temps és un ben preuat i gastar-ho en discursos interessats de polítics i mitjos associats és un greu error. Aquests discursos sobre l'apocalipsi, sobre un món tecnològic que sembla tret d'un còmic és pervers. Serveix pel que serveix però no és respectuós amb el que passa i passarà. De fet és perjudicial. Moltes persones estan en condicions d'adoptar la seva pròpia innovació íntima i es paralitzen davant l'aterridor escenari de veure's inservibles. Hi ha empreses que decideixen esperar a veure que succeeix si és que el futur va a ser tan automàtic, tan metàl·lic i tan encegador. Es paren i no inicien un full de ruta que exigeix un primer pas, no tan complex, apassionant i potencialment vàlid. Es paren perquè porten l'esglai en el cos. Hi ha molt discurs subjecte a la recopilació de discursos i poc discurs nou.

I és que un caixer automàtic és un robot. No fem pelis de de caixers automàtics perquè no és 'cool'. És més interessant fer-ho sobre androides que arriben a prendre consciència de la seva existència i decideixen, d'un dia per a un altre, alliberar-se de la seva condició d'esclau i prendre les regnes de la seva vida infinita. I hi ha qui l'hi ha de prendre de debò. Hi ha, fins i tot, qui ho escriu en periòdics de gran difusió, ho explica en xerrades, en televisió o on faci mancada parlar de tecnologia futura que ni per remei s'acosta encara. El que sí ve és la convivència obligatòria entre avanços inèdits i la nostra manera de vida tradicional, entre 'chatbots' capaces de simular el nostre llenguatge i clients humans, entre recepcionistes digitals i clients que precisen serveis, entre robots que substitueixin a persones en treballs repetitius i éssers humans exigents de serveis ràpids, eficients i barats. La hibridació entre homes i màquines serà menys romàntica i cinematogràfica del que ens mostren. Haurem d'aprendre a tractar amb un chatbot, però serà això, tractar. Ens situarem en fronteres desconegudes, però seran això, fronteres. Debatrem sobre el paper de l'ésser humà en molts tipus de treballs i serà bé fer-ho doncs, com sempre ha passat, ens toca conquistar espais que la tecnologia ens va a lliurar, no eliminar.

Això és el que ve, gens més. Eficiència, optimització, canvi en el model d'ocupació i fórmules cada vegada més exigents en la competència entre empreses que demandarà empleats molt diferents. La tecnologia serà l'eina no el motiu. El 'perquè' serem els humans i els robots seran el 'com'. Avui dia el debat sobre el 'futur del treball' s'ha convertit en un negoci en si mateix. Existeix una acceleració innegable, però aquesta acceleració pot ser més un bon model de diagnòstic optimista que una conseqüència negativa. Sempre ha succeït i encara que és important utilitzar la història amb una mica de recel, hi ha molt en el que inspirar-se per entendre que aquest moment, per molt que ens sembli inèdit, no ho és tant.

Estan tots per ocupar el temps en això. The Economist i New York Times han organitzat conferències durant els dos últims anys explorant l'evolució del treball, igual que les consultories PwC, Deloitte i McKinsey. Molts pensen que després d'aquesta fase en la qual el programari ja analitza textos, els escriu, diagnostica malalties, condueix camions i cuina, vindrà l'eliminació de l'ocupació de forma massiva. Alguna cosa així com va pensar a la fi del segle XVI Elizabeth I. La senyora va negar una patent a la inventora d'una nova màquina de teixir automatitzada perquè temia que destruiria el treball de 'joves donzelles que obtenien el seu pa de cada dia amb aquesta tasca'.

Com és el cas avui, els pessimistes al llarg de la història s'han preocupat per l'impacte de les noves invencions en el valor del treball humà, mentre que els optimistes hem assenyalat exemples anteriors (que s'han de prendre amb totes les reserves) i com la tecnologia ha millorat la condició humana anys després. En 1933, el New York Times va argumentar que la tecnologia de l'època tindria conseqüències per l'amenaça de l'edat de les màquines. Deien 'estem espantats perquè en el passat mai vam conèixer tal impuls, tal vibració, tal dislocació'.

En 1850 un grup de sastres de Nova York van amenaçar al seu patró si no parava la compra de màquines de cosir. En 1895, com ja vaig explicar en un post anterior, la llei de la Bandera Vermella exigia que un tipus fora davant de qualsevol acte a motor per por del que això suposaria de risc en deixar el total control de potència a una màquina en mans d'un ésser humà en lloc d'en mans de l'instint dels cavalls.

En 1930, Keynes va pronunciar el terme 'desocupació tecnològica' i va assegurar que arribaria en 100 anys l'era de l'abundància i de l'oci quan les màquines ho fessin tot. Ens queden 13 anys. Avui es diu que la gran amenaça de la logística és la impressió 3D. No dic que no. Qui sóc jo per saber on estarà la disrupció de la logística, però sembla més interessant preocupar-se dels actors que l'estan revolucionant com podria ser Amazon que per un món imprès globalment.

Mecanògrafs, traductors, recepcionistes, comptables, delineants i així fins a centenars d'ocupacions ho tenen cru. Cert. Però no és tant pensar en els oficis del futur llunyà com pensar en els processos del futur immediat. El món dins de cinc anys és l'important atenent el que podem predir. El què serà dins de dos-cents és divertit imaginar-ho amb dos gintonics en l'estómac a les tres de la matinada però té poc de científic o racional.

I estan passant coses. Òbviament. Coses que no podíem imaginar fa anys. La innovació exponencial ens lliura la vida exponencial i és brutal. La seva velocitat és la clau com deia i abordar-la és essencial. No obstant això hem d'abordar-la sota la crítica exacta, l'anàlisi correcta i deixar-nos de cants de sirena com diu Enrique Dans. Hem de contemplar aquest renaixement exponencial que vivim. Tecnologies que han explotat en els últims anys i que ara s'estan conjugant en resultats concrets.

Les empreses, els treballadors i els directius han d'adaptar-se al canvi, abraçar-ho i explorar el seu full de ruta en els propers tres o quatre anys. Anar més enllà, parlar de la immortalitat de l'ésser humà, de noces entre robots i persones o d'un futur semblat a una pel·lícula de ciència ficció no és una bona aposta. La por paralitza. L'anàlisi genera paràlisi. És moment de, com sempre ha passat, prendre decisions estratègiques amb el que ara mateix tenim sobre la taula: noves tecnologies, metodologies innovadores i requeriments inèdits. En qualsevol cas, tot això, precisarà d'humans. Humans formats en tot això i empreses preparades per a aquest salt qualitatiu que, és cert, va a tota llet.

@marcvidal.net