El tripartit cotitza a la baixa en l’any electoral

Dimecres, 31 de desembre de 2009

Quan entrem al 2010 ho farem amb una sensació similar a la que hi havia en els mesos anteriors a les eleccions catalanes de l'any 2006. Pocs donaven aleshores un sol ral per la reedició del tripartit i molt pocs el donen ara. Però aquesta va ser la fórmula de govern que es va tornar a imposar tot i que hi havia seriosos indicis de que els socis no tornarien a sumar o que, arribat el cas, ni el PSC ni ERC estarien per la labor de tornar-se a entendre per fer president José Montilla, més després de la forma en que es va resoldre la negociació de l'Estatut de Catalunya.

Aquest cop la situació no és massa diferent. Hi ha, però, un factor intern clau que ara ofereix arguments més sòlids per pensar que l'actual fórmula de govern està esgotada. Malgrat que la legislatura està sent, tot i la permanent espasa de Dàmocles del Tribunal Constitucional damunt de l'Estatut, molt més plàcida i productiva que l'anterior i que el president Montilla l'esgotarà, segueix faltant cultura de govern de coalició entre els socis. Els tres partits segueixen entestats a funcionar com compartiments estancs, més preocupats de preservar el seu perfil o impedir que un altre dels socis es destaqui que no pas a lluir l'acció de govern. D'això en són els darrers exemples polèmiques com la de l'impost de Successions o el debat sobre les vegueries.

No hi ha, doncs, un relat del tripartit i, com sempre ha passat, només ICV es mostra plenament convençuda amb l'aliança, que és l'única que continua contemplant la formació ecosocialista. El PSC i ERC obren, de nou, les seves portes als pactes amb CiU o a passar a l'oposició. La sensació que s'escampa sobre que la federació nacionalista tornarà al govern i que ho farà amb un govern en minoria que rebi suports puntuals de PSC, ERC o el PP és l'escenari ideal per Artur Mas i els seus, però també pot fer que, al llarg de 2010, es relaxin i confiïn més del compte.

A tot això tampoc no sembla que el ball d'escons hagi de ser excessius. CiU quedarà, de nou, lluny dels 60 escons somiats i tampoc ERC rebrà a les urnes el sever correctiu que esperen els que més s'han acarnissat amb els republicans per la seva política de pactes. Tot, però, a l'espera de quina sigui a la fi la decisió de Joan Laporta sobre la seva entrada a la política i de si el Reagrupament de Joan Carretero, una formació que aporta més incògnites que respostes a hores d'ara, té algun futur i aconsegueix superar les barreres del sistema de partits.

Es verdad, de Miquel Roca i Junyent en La Vanguardia

¿"Falsedades"? ¿"Sandeces"? Veámoslo:

¿Es verdad, sí o no, que el PSOE y el PP vienen incumpliendo con su obligación constitucional de conformar una mayoría cualificada en el Congreso y el Senado que permita renovar a cuatro magistrados del Tribunal Constitucional cuyo cargo expiró hace dos años?

¿Es verdad, sí o no, que ambos partidos han extendido aquel incumplimiento a la sustitución de un magistrado del Constitucional que ha fallecido y han dejado así incompleta la composición del referido tribunal?

¿Es verdad, sí o no, que no consta que se haya iniciado ninguna investigación sobre las constantes filtraciones sobre las deliberaciones del Constitucional, en clara infracción de la obligación legal de mantener su secreto y confidencialidad?

¿Es verdad, sí o no, que son muchos los editoriales de periódicos que durante los últimos tres años han reclamado del Tribunal Constitucional que declare la inconstitucionalidad del Estatut de Catalunya, sin que por ello se les haya acusado de presionar a este Alto Tribunal?

¿Es verdad, sí o no, que en el Estatuto de Autonomía de Andalucía y, en menor medida, en el de Valencia se reproducen literalmente artículos del Estatut de Catalunya que no tan sólo no han sido recurridos por el Partido Popular, sino que este expresamente los aprobó al tiempo de su elaboración en los parlamentos andaluz y valenciano?

¿Es verdad, sí o no, que en la Constitución sólo existen dos referéndums vinculantes: el de la reforma de la propia Constitución y el de los estatutos de las nacionalidades históricas, de tal manera que, en el caso de Catalunya, el proyecto pactado entre las Cortes Generales y el Parlamento catalán sólo devenía ley en la medida en que fuera finalmente aprobado por el pueblo de Catalunya?

¿Es verdad, sí o no, que nadie pretende que la reforma de la Constitución, una vez refrendada, pueda ser revisada por el Tribunal Constitucional?

¿Es verdad, sí o no, que las reglas del juego sólo se pueden invocar por quienes cumplen las que les corresponden?

Pues, sí; todo es verdad.