dimarts, 29 de novembre del 2016

La deriva vergonyant del PSC

El guió traçat per l'Estat espanyol es compleix amb total exactitud i rigorositat. Ahir, el ple del Congrés dels Diputats va aprovar, per 248 vots a favor i 91 en contra, el suplicatori del Tribunal Suprem per poder jutjar penalment l'exconseller de la Presidència, 

Francesc Homs, pels suposats delictes de desobediència i prevaricació en l'organització de la consulta del 9N de 2014.Un ple vergonyant celebrat a porta tancada en una mostra més de la manca de transparència i de democràcia de l'actual Estat espanyol. Un ple, particularment també vergonyant, per l'actitud dels socialistes catalans del PSC que van sumar els seus vots als del PSOE i van participar activament d'aquest lamentable episodi de la democràcia espanyola.

I aquest és l'escenari actual. Un PSC que ha "evolucionat" des de l'exigència del dret d'autodeterminació per a Catalunya i per a tots els pobles d'Espanya, fins a instal·lar-se en l'exigua i migrada petició d'un referèndum per reformar la Constitució espanyola"

Un PSC que ja fa temps que ha perdut la brúixola i que sembla navegar sense rumb amb l'única guia del nacionalisme espanyol.

Què se n'ha fet d'aquell PSC-Congrés que l'any 1977 defensava el socialisme i el dret d'autodeterminació? D'aquell any, destaca el document "Les bases per a un manifest programat del PSC" que, en l'apartat dedicat a "L'alternativa Nacional dels Treballadors" afirmaven que "l'alliberament nacional està estretament lligat a l'alliberament de classe" i en què es declaraven categòricament partidaris del dret d'autodeterminació que feien extensiu a l'assoliment "d'un sol marc nacional" (Països Catalans).

L'abril de 1977, té lloc l'anomenat "Pacte d'abril, l'acord d'unitat del socialisme que van signar el PSC, la Federación Socialista Catalana (PSOE) i socialistes independents. L'objectiu era configurar una "Candidatura d'Unitat Socialista" de cara les eleccions del juny d'aquell any i l'obertura del procés constituent del PSC. El text assegurava que "la unitat dels socialistes catalans" s'acordava sobre sis principis, dels quals el cinquè era ben clar: "El reconeixement del dret d'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'Estat espanyol".

Després de les primeres eleccions de la transició, durant la primavera de 1978 es va realitzar la unitat orgànica entre, bàsicament, el PSC-Congrés, El PSC-Reagrupament i la federació catalana del PSOE. El nou partit, PSC, naixia com a partit nacional i sobirà, però, federat amb el PSOE. El document de bases, més enllà de continuar reafirmant-se en els sis punts del Pacte d'abril, remarcava que "el PSC sorgit de la unificació tindrà plena sobirania en l'establiment del seu programa de govern, adequat al grau d'autonomia assolit per Catalunya en cada moment històric, en la perspectiva del ple exercici del dret a l'autodeterminació"

Un greu punt d'inflexió en aquest camí sobiranista del PSC el trobem després del cop d'Estat de Tejero del 23 de febrer de 1981 amb la tramitació i posterior aprovació de la LOAPA, que significava una autèntica involució autonòmica que afectava, sobretot, a l'autonomia catalana.

El terrabastall que s'origina a les files del socialisme català és enorme. En el si del PSC, la batalla entre partidaris i detractors és considerable. El desembre de 1981, el portaveu del PSC al Congrés dels Diputats, Ernest Lluch, es nega a presentar les esmenes del partit a la LOAPA –en aquells moments els socialistes catalans encara tenien grup propi a la cambra–. El consell nacional del PSC destitueix Lluch, que es nega a acceptar el cessament. La LOAPA finalment és aprovada el 30 de juny del 1982 amb 206 vots a favor i l'oposició total de catalans i bascos.

Arribem a l'octubre de 2012, poc després de la gran manifestació de l'11 de setembre. El ple del Congrés espanyol rebutja una proposició no de llei d'ERC que reclamava la transferència a la Generalitat de la competència per convocar referèndums. El PSC suma els seus vots als del no. Un no que es basa a considerar la proposta com a frívola, incompatible amb la constitució i poc seriosa.

El 2013, CiU presenta (una vegada més) una altra proposta de resolució sobre el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya mitjançant un referèndum legal i acordat amb el govern de l'Estat. Aquesta vegada, els diputats del PSC (tots excepte Carme Chacón) voten a favor de la proposta. Són els temps en què el dret a decidir forma part dels postulats dels socialistes catalans. Com era d'esperar, la proposta és refusada per 275 vots contra 60.

La nova deriva del PSC es produeix arran de la convocatòria de la consulta del 9-N. La direcció socialista abandona el dret a decidir i dóna l'esquena a la consulta amb l'argument que l'única via possible és acordar la consulta amb el govern espanyol. Els diputats socialistes al Parlament de Catalunya hi voten en contra, amb l'excepció de Marina Geli i Núria Ventura. La dissidència, però, s'estén pel territori i les consignes que es llencen des del carrer Nicaragua són refusades per molts regidors municipals, fins i tot de l'àrea metropolitana. Es desferma la gran crisi interna del PSC.

I el 2015 el PSC sembla haver tocat fons pel que fa al seu sobiranisme. Decideix renunciar a la celebració d'una consulta legal i pactada amb l'Estat (la darrera fórmula que va defensar en el programa electoral de 2012) i acaba apostant per un referèndum a tot el territori de l'Estat espanyol sobre una reforma constitucional.

I aquest és l'escenari actual. Un PSC que ha "evolucionat" des de l'exigència del dret d'autodeterminació per a Catalunya i per a tots els pobles d'Espanya, fins a instal·lar-se en l'exigua i migrada petició d'un referèndum per reformar la Constitució espanyola.


Una deriva vergonyant.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Hablando acerca de que la digitalización no supone ninguna transformación.

La semana fue intensa en eventos. El martes se clausuraron las Terceras Jornadas Técnicas sobre territorios inteligentes organizadas por Aigües Ter Llobregat y la Agencia Catalana de l'Aigua, el miércoles se ofreció una conferencia en Manresa organizada por la Consultora Sensus y el viernes, hubo un gran evento IBM Business Connect en Madrid. En todos estos encuentros el tema era la transformación digital y la afectación de la Revolución Industrial 4.0, algo que esta semana que empieza también desarrollaré en cuatro países centroamericanos. 

Si hay algo que intento transmitir en estos eventos es la diferencia entre digitalizarse y transformarse digitalmente. Algo que no parece estar claro en muchos casos. Recientemente leía que una gran empresa cosmética hablaba de que había iniciado una profunda transformación digital. Concretamente la nota aseguraba que 'desde 2015 la empresa había aumentado su plantilla un 7% para adaptarse a los cambios en los hábitos de vida de los consumidores y que había centrado su transformación en redes sociales y blogs'. Dicho así está claro que no iban por el buen camino.

Algo que puede parecer hasta cómico resulta que es habitual. Muchas empresas consideran que transformarse digitalmente es poco más que mejorar el software de gestión y profundizar en su estrategia de comunicación en redes. Eso es, cómo mucho, dar un paso más en la digitalización. Pero, ¿es suficiente digitalizarse? ¿supone una transformación en sí misma esa digitalización? ¿es lo mismo digitalizarse que transformarse digitalmente? Obviamente no es lo mismo. La primera es claramente un foco de cambio, por supuesto, pero no es suficiente dado el volumen de cambios que vivimos actualmente. Digitalizados lo estamos todos, transformados no. Digitalizarse es quedarse en algún escalón anterior, en el paso previo necesario para transformarse gracias a esa digitalización.

En todas las conferencias de estas semanas la idea de que esto no va de vender lo mismo de un modo distinto. Va de que empresas que han hecho lo mismo durante mucho tiempo, al transformarse empiezan a generar nuevos modelos de negocio, a utilizar herramientas que permita ser predictivos y mucho más eficientes. Transformarse no es vender pizzas por la web sino permitir que los clientes por aportar datos de manera automática obtengan una experiencia más enriquecedora en un restaurante al acceder a un nuevo 'servicio o producto' inexistente en él sino existieran sensores digitales o módulos de captación de datos.

En la conferencia sobre regiones inteligentes comenté lo importante que es que se desarrollen políticas que adecuen las leyes para que la sociedad asuma esa transformación y el tejido empresarial no choque con un bloque que imposibilite crecer en un nuevo escenario que está llegando a todas partes. Negarse a la evidencia reduce las oportunidades de progreso de un país. En la segunda conferencia señalé que precisan las empresas para abordar esa revolución con siete preguntas claves que otro día comentaré en detalle. También sugerí que previo a una revolución empresarial debe vivirse una de personal, íntima. En el último evento, junto a IBM, se trataron los avances en Inteligencia Artificial que también comentaré en otro post. Es increíble saber que Watson, el sistema de AI disponible para empresas, está logrando mejorar el mundo.

En la mayoría de estas charlas que hoy enumero, algunas personas me comentan que el desafío que debemos asumir es tan grande que asusta. Yo también lo temo aunque confío que, como en otras ocasiones, la humanidad ha sabido conjugar tecnología, avances y beneficios sociales. Por eso, a pesar de que sigo pensando que la tecnología puede hacernos más humanos, es razonable preocuparse. A la vez que una fuerza poderosa capaz de democratizar el acceso al conocimiento como nunca fue posible, la digitalización también es una ineficiente distribuidora del valor que genera.

Es obvio que la digitalización de la producción conlleva un problema implícito sin solución. Al principio cualquier producto digital es muy costoso en su primer ejemplar, en la primera unidad, pero a partir de ahí, el coste de las siguientes unidades es cero. No hay costes marginales por lo que no se puede distribuir beneficios en empleos por ejemplo. Eso pone en jaque todo el modelo empresarial conocido y, por derivación, también el modelo socioeconómico. De eso debemos preocuparnos y de eso voy a seguir hablando en las siguientes conferencias y aquí obviamente. De cómo es el actual modelo socioeconómico y de cómo afrontar el futuro tecnológico inminente.

dijous, 3 de novembre del 2016

¿Firmarías un contrato que te comprometiera a dar un servicio de calidad, a tener una actitud positiva en tu día a día?

Reconozco que últimamente estoy un poco "obsesionado" o "preocupado" por la actitud de las personas que forman un equipo, qué y cómo hay que hacer para conseguir y asegurar una actitud positiva, una proactividad, un compromiso con el cliente, y con los objetivos del servicio, en resumen, un equipo auto-organizado y comprometido con el cliente / servicio.

El caso es que estaba viendo una típica película de instituto americano, equipo de baloncesto que siempre pierde, barrio conflictivo, al que llega un entrenador de "éxito", que los entrena, hacen equipo y acaba bien. Lo dicho, típico argumento, pero, de repente un punto me hizo levantar la cabeza, prestar atención y hacerme pensar. 

El entrenador prepara un "contrato" que todos los jugadores que quieran jugar en el equipo tienen que firmar previamente y cumplir. Aquel que no lo cumpla, será expulsado del equipo. 

¿Cuáles eran las cláusulas de dicho contrato (más o menos)?

        . LLevar chaqueta y corbata los días de partido.

       . No faltar a ninguna clase 

       . Sentarse en primer fila de clase 

       . Sacar una nota mínima de 2,3

¿Pero ninguna sobre el baloncesto?, estaréis pensando. Correcto. Este entrenador pensaba que tan importante era el deporte como sentar unas bases de conocimiento, actitud , compromiso y futuro profesional / personal de las personas del equipo.  

No pedía a su equipo que hicieran lo que ya sabia que les gustaba (jugar al baloncesto), sino que que les pedida por contrato hicieran aquello que sabia no les gustaba, pero que les iba a ayudar en otros aspectos más de futuro, más personales, más de equipo.

¿Firmaron todos? No, un par de jugadores dejaron el equipo.  ¿Cumplieron el contrato? No. ¿y qué paso? Muy interesante. Lo contaré en un próximo post que estoy escribiendo.

Volviendo al tema de si nosotros firmaríamos un contrato que nos comprometiera con el servicio, un contrato que en caso de no cumplirlo implicaría una salida de técnico del servicio. 

¿Firmarías un contrato con cláusulas del estilo?

       . Me comprometo a tener una actitud positiva, una actitud de entender al cliente, de aportar valor al mismo, de ser proactivo. 

       . Me comprometo a trabajar en equipo, ayudando a mis compañeros a cumplir con el objetivo del servicio, a compartir mi conocimiento, y no sólo a cumplir mis objetivos.

       . Me comprometo a cumplir con todas las tareas definidas en el servicio tal y como se definan, con calidad y en los tiempos establecidos. 

Sé que son difícilmente medibles tal y como están definidas las mismas. No nos centremos en la forma, sino en el fondo. 

¿Qué opináis?,  ¿es una ¨tontería" de película americana?,  ¿tiene su "sentido"?, ¿lo firmaríais?, por qué?

Por cierto, yo sí lo firmaría. 

dijous, 27 d’octubre del 2016

Artículo en Economia hablando del futuro laboral de nuestros hijos.

Preguntamos a niños que ejercerán su profesión en la década del 2030 acerca de lo que quieren ser. Está bien como ejercicio pero, atendiendo a lo que ha pasado con nosotros en tan poco tiempo, debemos preguntarnos si realmente estamos preparándolos para la etapa de innovación y cambios más determinante que ha vivido la especie humana. ¿Los estamos haciendo? Probablemente no. Para hacerlo es imprescindible preparar previamente un mundo en el que el empleo, como ahora lo entendemos, no existirá y dónde se van a desligar conceptos como ingresos y empleo. No podemos crecer infinitamente. La economía circular, la sustitución de productos por servicios y una tendencia al uso en lugar de la posesión irán acompañando ese cambio. Os dejo la columna aquí mismo.

PREPARAR A NUESTROS HIJOS PARA UN MUNDO SIN EMPLEO

Cuando yo estudiaba primaria, en los años setenta, no había nada. Nada de lo que ahora me rodea. Nada de lo que ahora convierte mi vida en mi vida. Cuando empecé a trabajar aterrizaban los primeros indicadores de que mi mundo sería un mundo digital pero, ni de lejos, se podía interpretar lo que iba a significar eso. Ahora entras en un coche, como entonces, y te conectas a un universo binario que permite distribuirte de múltiples modos. Me hubiera encantado que mi educación me hubiera preparado para un mundo líquido, cambiante, innovador y digital. No lo hicieron porque no era factible. Ni siquiera era probable. Nada hacía presagiar cómo serían los años noventa o el principio del siglo XXI. La ciencia ficción situaba a dos o tres siglos de distancia el mundo que ahora vivimos.

Mi hijo, en primaria, tiene claro qué quiere ser de mayor. Sin embargo, no lo será básicamente porque lo que ahora interpreta que puede ser su profesión seguramente será un desarrollo tecnológico automatizado quien lo ejecute. En su escuela lo forman bajo el precepto de que lo que le espera es previsible. No hemos aprendido nada. Que nuestros niños todavía asistan a clases de 'informática' es de aurora boreal. ¿Cómo será su mundo profesional? ¿Cómo se relacionarán personas, empresas y organizaciones en el año 2033? No podemos saberlo pero deberíamos prepararlos para esa deriva para que extraigan beneficio. Una educación tecnológica y multidisciplinar que abrace el sentido de la disrupción, de la innovación y de lo imprevisible.

Cada año tengo esa sensación color sepia cuando llega el momento de comprar los libros de texto en papel. El motivo será el que tenga que ser. Educativo, cultural, económico, social o de insulto a la inteligencia colectiva. Un libro se puede descargar, actualizar cada año o a tiempo real, convirtiéndose en un concepto educativo sin principio ni final, más cerca de lo que va a ser el mundo en el que se van a tener que desarrollar nuestros hijos. Es sencillo crear contenidos digitales que se adapten al alumno y no alumnos que se adapten a un libro. Seguimos pensando con un prisma medieval en un mundo que está en plena erupción. No tenemos idea de cómo va a quedar la superficie tras esa lava en movimiento, pero lo seguro es que no se parecerá en nada al mundo que el sistema educativo actual dibuja en pizarras de exposición unidireccional.

Esto nos lo debemos de tomar en serio todos. Quienes diseñan los programas, los que los transmiten y quienes los pagamos. O lo hacemos, o el pasado se nos llevará por delante sin haber visto ni tan siquiera el futuro. Es urgente que los que van a conformar el gobierno de los recortes 2.0 empiecen por cómo poner en marcha una ley educativa capaz de resolver uno de los mayores problemas que deberemos digerir como sociedad en un futuro inminente.

¿Cómo vamos a preparar a nuestros hijos para un mundo sin empleo? ¿Cómo los preparamos para que su modo de vida tenga que ver con la imprevisible textura que nos regala cualquier revolución tecnológica? Ellos son hijos de la tecnología más intensiva que jamás ha vivido la humanidad. No permitamos que desperdicien esa cualidad que les ha otorgado la historia. Permitamos que construyan el mejor mundo posible. Hagámoslo mostrándoles el valor que la tecnología nos concede para ser más humanos. Hagámoslo borrando nuestro modo de entender la educación y la preparación para el futuro. El futuro de aquellos que usaban un plano de papel para orientarse. 

El cambio radical en la sustitución tecnológica del trabajo profesional ya está en marcha.

Nos llegan noticias del futuro que cuentan que la Inteligencia artificial y los robots están listos para reemplazar en gran medida la fuerza laboral de hoy en día. La mayoría de profesionales creativos, o que precisan un punto de vista intuitivo e interpretativo como médicos, abogados, diseñadores y otros, creen que van a resultar indemnes a esa sustitución masiva. Se suele repetir que los trabajos amenazados son los repetitivos, los rutinarios. Tareas que puedan ser asumidas por máquinas y que permitirá siempre que la creatividad siga en manos de los seres humanos.

La Harvard Business Review está trabajando en publicar todos los estudios y análisis que ponen en guardia esas afirmaciones de nuevo. Consideran que en apenas un par de décadas, justo en el punto exacto en que nuestros niños entren en la subasta laboral, todas esas profesiones habrán sido desmanteladas tal y como las conocemos ahora y, peor aún, como se las estamos presentando a los profesionales del futuro. Existen ocho campos profesionales vinculados a la salud, el derecho, la educación, la auditoría, los impuestos, la consultoría, el periodismo, la arquitectura y, como novedad, la religión. El diagnóstico de la Harvard Business Review es parecido al que muchas veces comentamos aquí. La evidencia de que el cambio radical en la sustitución tecnológica del trabajo profesional ya está en marcha y avanzando de un modo exponencial.

Más de 60 millones de desacuerdos entre los comerciantes de eBay se resuelven mediante 'resolución de conflictos en la red' en lugar de entre abogados y jueces. Tres veces el número de demandas presentadas cada año en todo el sistema judicial americano. Las autoridades fiscales de Estados Unidos en 2014 recibieron las declaraciones de impuestos electrónicos de casi 50 millones de personas que habían confiado en el software de preparación de impuestos online en lugar de profesionales de impuestos humanos. En WikiHouse, una comunidad digital diseñó una casa que podría ser 'impresa' y montada por menos de 50.000 euros. En 2011 el Vaticano concedió la primera impronta digital a una aplicación llamada 'confesión' que ayuda a la gente a prepararse para confesar sus pecados y recibir las instrucciones para redimirlos. La Iglesia considera que Dios está online.

La Harvad Business Review considera que estos indicadores, entre casi un millar más que en su espacio web publican regularmente, son la muestra de que el desafío más determinante al que se ha enfrentado la humanidad en cuanto a su modo de vida, ya ha empezado y nada lo va a detener. Cuentan que los médicos están utilizando listas de comprobación, los abogados se basan en los precedentes, y los asesores trabajan con metodologías. Todos bajo un prisma de automatización y sustitución como nunca antes habíamos pensado y cuya adopción se ha acelerado en los últimos cinco años de manera exponencial. Cosas impensables hace 6 meses están en marcha de manera natural en muchos despachos.

La afirmación de que algunas profesiones 'son inmunes a los desplazamientos por la tecnología' generalmente se basa en dos supuestos. El primero se refiere a que los ordenadores deberían ser incapaces de ejercer un juicio, ser creativos o sentir empatía. Cualidades indispensables en la prestación de un servicio que, digamos, se sitúa en territorio puramente humano. Sin embargo esa afirmación ya no se aguanta. Ahora sabemos que cuando el trabajo profesional se desglosa en varios componentes, muchas de las tareas que implica llegar a una resolución no dejan de ser rutinarias y basadas en procesos. La Inteligencia Artificial y la gestión masiva de datos no estructurados logran simular la creatividad al dividir procesos en partículas. Logran algo parecido al 'juicio' en base a un método interpretativo que no tiene nada que ver al modo en el que los humanos razonamos.

Existe otro problema que es de tipo conceptual. La insistencia en que los resultados de asesores profesionales sólo pueden ser alcanzados por los seres humanos que son creativos y empáticos, por lo general se basa en la idea de que la única manera de conseguir máquinas para superar a los mejores profesionales humanos sería copiando la forma en que trabajan estos profesionales. El error aquí es no reconocer que los profesionales humanos ya están siendo superados por una combinación de fuerza bruta de procesamiento con inmensas cantidades de datos y resoluciones derivadas de algoritmos notables. 

Estos sistemas no replican el razonamiento humano ni nuestro pensamiento. Estos sistemas ya vencen a los mejores seres humanos en juegos difíciles, predicen la probabilidad de fallos en los tribunales con mayor precisión que los abogados, o resuelven de modo más exacto las probables epidemias permitiendo a los sistemas sanitarios actuar independientemente de órdenes humanas. La idea de que los sistemas piensan como humanos es un error conceptual. 

La conclusión que nos sugieren es que nos preparemos y dejemos de lanzar balones fuera. No es 'inteligente' afirmar que todo eso no va con nosotros o que sucederá en un futuro lejano. Ya está pasando y llegará toda su intensidad en apenas una década. No atender esa llamada del futuro será un trágico error. Abrazar la automatización no será cómodo si se hace de improviso y precipitadamente. Existen pruebas de que no necesariamente se debe destruir empleo. Sabemos, analizando como se están industrializando algunos países que han ingresado en la Cuarta Revolución con mayor intensidad que otros, que el empleo no desaparece, se transforma.

Si se diseña un modo para compaginarlo todo, para atender a un mundo con una ocupación distinta, menor en algunos campos, superior en otros, con una economía circular y con una reinvención del concepto empleo que distinga entre ocupación y productividad, lograremos vivir en un mundo robótico, automático y tecnológico que nos permitirá ser más humanos, sociales y solidarios con nuestro entorno.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Primer objectiu post investidura: Destruir el Procés català

Després de mesos de certa paràlisi en  els aparells de l'estat aquests preparen una ofensiva per l'endemà de la, més que probable,  investidura del president Rajoy.El primer objectiu d'aquesta seria unificar la direcció i coordinació d'una gran ofensiva dels aparells i les clavegueres contra el Procés català.

Ells mateixos reconeixen que la disparitat d'objectius i estratègies entre el Ministeri de l'Interior, El Ministeri d'Afers Exteriors, la Vicepresidència del Govern espanyol, El CNI i les seves clavegueres utilitzats fins ara  els han donat un pèssim resultat que no ha fet més que enfortir i consolidar, no només l'espai independentista sinó també totes les forces polítiques i socials partidàries del dret a decidir.

L'estat, per tant, iniciarà una ofensiva a quatre nivells prioritzant una campanya diplomàtica  internacional dirigida a desarmar els arguments catalans. Diferents equips de diplomàtics dotats de mitjans i una gran mobilitat faran un seguiment continuat i contundent a tots els països i institucions amb els que el Govern català intenti contactar. També es farà un seguiment de les gestions  de l'ANC a nivell internacional  i de les delegacions de la immigració catalana d'arreu del món.

En segon lloc i a nivell estatal la vicepresidència del govern prepararà coordinadament amb el PP, Ciutadans i possiblement també el PSOE una campanya per tal d'explicar arreu de l'estat el Procés català i la seva impossibilitat de realitzar-se en el marc legal espanyol actual.

Pel que fa a nivell de Països Catalans el futur govern de Rajoy tindrà una cura especial en tallar de soca-rel les vinculacions que es puguin desenvolupar a nivell cultural, social, polític i cultural entre Catalunya, les Illes i el País Valencià i es que estan convençuts  que en els propers anys es pot estendre el que ells anomenen "problema català". Els preocupa , a més a més, una possible catalanització del PSOE  en aquests territoris.

I finalment  i a nivell català dirigiran els seus esforços en tres objectius:

El primer els mitjans de comunicació públics i prioritàriament la CCMA i la Xarxa de Televisions Locals intentant el seu aigualiment nacional  tot reforçant-hi  la presència de representants de " Ciutadans", segona força al Parlament català. A més a més, es reforçarà el control i seguiment dels professionals considerats propers al Procés. També es posaran  els mitjans per fer guanyar pes específic a T8 que no acaba d'aixecar el vol a nivell d'audiències. Sense oblidar-se de RAC1  a la que exigiran més fidelitat a les forces i ideari unionistes i menys presència dels representants sobiranistes.

En segon lloc s'exigirà al Govern de la Generalitat i més concretament al conseller de l'Interior un control estricte de la Policia de Catalunya i que no es faci cap canvi de comandament de les diverses llistes "de Alfonsos" col·locats estratègicament per l'estat en aquests cossos policials. L'estat no permetrà que es destrueixi la seva "teranyina" de fidels.

I en tercer i últim lloc s'avocaran  des de l'estat a atemorir la funció pública catalana. Eina que saben és fonamental pel Procés.

El que queda clar, doncs, és que el que es vol evitar és la convocatòria d'un referèndum tallant les ales als mitjans de comunicació públics, immobilitzant la Policia de Catalunya i evitant cap tipus de col·laboració dels funcionaris públics al respecte.

divendres, 7 d’octubre del 2016

Mentides

Segons Dante Fachín, "[el turisme] es basa en l'explotació de les persones" i el canvi del Govern català consisteix a "finançar casinos i escoles de l'Opus". Àngels Martínez, també de CSQP, ha parlat de "gent amb malalties privatitzades". Micro per Inés Arrimadas: "Què vol vostè? Ambaixades per al senyor Romeva o ajudar els autònoms?". "Amb vostè de president hi ha més ambaixades i més barracons". Albiol resumeix la feina del Govern parlant de "vagància". La veu calmosa de Benet Salellas demana "dics de contenció al capitalisme salvatge". L'apòstol de la CUP també té un sentit record per "l'assassinat de Juan Andrés Benítez per part de vuit agents dels Mossos d'Esquadra, vuit pomes podrides, vuit assassins".

Algunes d'aquestes frases són mentida. D'altres són propostes emocionals, que mai t'expliquen com es paguen ni quin perímetre tenen. Abunden les desqualificacions, els insults i els judicis d'intencions. El Parlament de Catalunya em resulta molt aliè. Exceptuant Miquel Iceta, la resta de les intervencions d'aquests dies són de gran visceralitat contra el Govern. Algunes, a més, són d'un friquisme important.

Potser per ser polític ja no cal tenir idees i només un bon guió. Al Parlament i al Congreso hi ha llistes encapçalades per tuitaires i monologuistes. Els partits suposadament moderats tenen por de fer política que no inclogui cops al pit. Hi ha molts gestos, i pocs resultats. És possible que prioritzar el gest al resultat expliqui la incapacitat de la política catalana de treure més rèdit al caos polític espanyol actual.

Aquest article de The Economist parla de post-truth politics. És la política sense veritat, post-factual. La mentida en política no és nova: les elits han manipulat sovint la realitat per alterar la veritat sobre determinats afers. El problema de la nova política és que menteix i manipula no per convéncer o canviar, sino que busca alimentar els prejudicis d'algú molt castigat, molt emprenyat. Algú que ja d'entrada es malfia de la política, a la que acusa (amb raó) d'haver-los deixat tirats.

Si no es fan propostes i no s'enraona amb fets, d'alimentar un prejudici a fomentar l'odi i el ressentiment només hi ha un pas. Aleshores es construeix sobre els sentiments, sobretot sobre molta ira. Les persones se substitueixen per la gente, la calle, el barrio, les classes populars. La campanya municipal d'Ada Colau, els discursos d'Albert Rivera, o el frontisme radical de la CUP no s'expliquen sense una actitud mental que fomenta entre els ciutadans la mentalitat de beneficiari, de gent que només ha de rebre sense haver de donar, que no ha d'enfrontar deures ni obligacions. Et diuen que t'estan robant la teva part de pastís sense explicar-te mai que ets tu qui el pagarà. Semblen incapaços de contraofertar amb propostes o idees diferents, potser perquè és més senzill apuntar-se al pim pam pum general.

Si més no, és ben curiós que els que volen la independència parlin de mesures concretes pels ciutadans, mentre els que reclamen mesures concretes pels ciutadans només parlen d'independència. Potser als dependentistes ja els va bé que s'allargui el procés. No trobes?

diumenge, 25 de setembre del 2016

¿Por qué las huchas tienen forma de cerdito?


El cerdo ha sido siempre sinónimo de prosperidad y abundancia. Muchas familias pobres de Europa reservaban un cerdo para poderlo vender en caso de necesidad, y por eso tener este animal era símbolo de garantía para el futuro. En España, la matanza del cerdo permitía conservar durante todo el año una fuente importante de proteínas de origen animal. Por todo ello, las primeras huchas tenían forma de cerdito, símbolo de ahorro y de reserva para el futuro.

Por otro lado, también se piensa que el cerdo puede estar asociado a un juego de palabras en inglés, idioma en el que cerdo se escribe pig, y arcilla, material con el que se fabricaban las vasijas en las que las familias guardaban su dinero, se escribe pygg, por lo que la forma de las huchas podría consecuencia de un juego de palabras.

dijous, 15 de setembre del 2016

Tram final -i decisiu- per fer la independència.


Per què estem en el tram final?
Estem en el tram final perquè el procés ja ha esgotat totes les seves etapes. No hem completat encara tota la feina que cal per estar a punt, però s'està avançant. Que encara quedi feina a fer no és contradictori amb que hàgim passat totes les pantalles que havíem de passar.

Però perquè això sigui així, per realment estar dins del tram final, cal encara dues coses que s'han de produir aquests mesos de setembre i octubre: superar la qüestió de confiança i aprovar els pressupostos. Sense aquestes dues coses voldria dir no tenim majoria parlamentària per fer la independència i hi hauria una frenada, amb convocatòria de noves eleccions. I ja veuríem què en sortiria, d'un escenari de descomposició així, perquè segurament estaria dominat per la tendència centrífuga de totes les forces sobiranistes, no per la necessària unitat.

Si aquestes dues fites parlamentàries se superen, sense cap mena de dubte estarem en el tram final del procés. I el desenllaç es produirà en els propers 12 mesos.

Al desenllaç s'hi pot arribar de maneres diferents:
- que ho precipiti l'Estat o que ho fem nosaltres. Segons què faci l'Estat els propers mesos pot precipitar un acte de sobirania que implicaria, de facto, la declaració d'independència. Ara mateix al damunt de la taula hi ha un tema clau, com serà què farà el Tribunal Constitucional amb la Presidenta del Parlament, en una resolució que ha de produir-se, d'acord als propis terminis del TC, d'aquí a dos mesos i un màxim de sis.

O l'acte de sobirania el podem fer nosaltres, quan ens sembli el moment adequat per fer-ho. Seria una Declaració Unilateral d'Independència.

- acordadament o unilateralment. Tot sembla indicar que el desenllaç serà unilateral, inevitablement unilateral, atès el tancament antidemocràtic de l'Estat. Però com deia avui en Partal, l'Estat comença a veure que la part catalana no ens tirarem enrere, i potser en l'últim moment, accepta una referèndum pactat. Crec que és altament improbable, però la determinació catalana per arribar-hi, sense cap por a la via unilateral, podria moure alguna cosa. Si tot segueix igual, el desenllaç serà unilateral, en seu Parlamentària, en forma de DUI.

- per un fet imprevisible o d'acord al previst. Un cop instal·lats com estem en la fase desenllaç són molts els fets absolutament imprevisibles que precipitin que es desencadeni el moment final. El desenllaç Forcadell n'és un, però n'hi poden haver més. D'acord al previst vol dir que seguint el full de ruta quan Govern cregui que es donen les circumstàncies, dintre dels propers 12 mesos, desencadenarà el moment final.

Què vol dir i per a quan està reservada la desobediència?
El moment final, l'acte de sobirania, etc. portarà associat un acte de desobediència. Aquest acte implicarà que deixem d'estar sotmesos a la legislació espanyola i el seu poder no pot imposar-se a Catalunya. Serà un acte únic de desobediència, que donarà pas a un nou sistema jurídic a Catalunya de caràcter provisional, de transició.

La desobediència serà un "click", mai, en cap cas, una decisió de començar a desobeir sin ton ni son. Això no passarà mai. Aquí hi ha un ordenament jurídic, i es compleix. No començarem a desobeir en tot allò que ens roti i quan ens roti. L'acte de desobediència serà únic i durarà la fracció de segon per entrar en vigor un nou ordenament jurídic al que estar jurídicament vinculats, sense cap buit legal, sense cap caos, ordenadament. I l'acte de desobediència seran Govern i Parlament els qui decidiran quan i com fer-lo.

Què passarà després d'aquest acte de sobirania que ens declararà independents?
Doncs no ho sabem. Sabem el que nosaltres hem de fer, sabem que necessitem estar preparats per tal que aquest fet, la independència i assumir per tant tot el poder a Catalunya, el puguem gestionar, generi els efectes que volem tingui i el país es mantingui ordenadament tranquil i funcionant. Això que sabem necessitem estar preparats són les estructures d'Estat. Els irresponsables que parlen de "processisme" despectivament menteixen o enganyen, sobre les necessitats que tenim per poder fer efectiva la independència. I en totes aquestes necessitats s'està treballant. En identificar-les i en preveure fins al màxim com abordar-les. És l'única manera d'estar preparats.

No podem eliminar al 100% les incerteses, però sí és exigible que en tot allò que podíem treballar, s'hagi treballat per quan arribi el moment de la independència.

Per a que la nostra independència sigui efectiva no només cal que la proclamem, sinó que generi dos tipus d'efectes:
- en l'ordre intern, és a dir, en la capacitat de ser l'autoritat efectiva sobre el nostre territori
- en l'ordre extern, és a dir, en que allò que fem sigui reconegut internacionalment.

És molt important tota la feina de formigueta, discreta, que s'està fent des de fa molt de temps perquè la nostra independència no sigui ignorada. Si la comunitat internacional ens ignora per complet haurem fracassat. En canvi si la comunitat internacional reacciona, ni que sigui lentament i amb prudència, la nostra independència deixarà de ser virtual i començarà a produir efectes, convertint-nos en un subjecte de dret internacional.

És molt difícil que la reacció internacional sigui immediata, però serà determinant també per l'efectivitat de la independència en l'ordre intern.

D'alguna manera un cop declarada la independència hem de ser capaços d'administrar tot el país. Això vol dir d'aplicar el nou ordenament jurídic, de fer-lo complir, de ser autosuficients econòmicament per poder pagar tots els compromisos que deriven de la hisenda pública (pensions, subsidis, sous, etc), d'assumir íntegrament la seguretat del nostre territori, persones i instal·lacions, i les seves fronteres. Això haurem de ser capaços de fer-ho, d'una manera o una altra. Però no dependrà només de nosaltres, dependrà, i molt, de la reacció de l'estat espanyol.

Què farà l'estat espanyol, com reaccionarà?
Al meu entendre l'estat espanyol el que és impossible que faci és reaccionar de manera violenta, emprant, com és la seva tradició, la força per sufocar la voluntat popular catalana. No veig als tancs entrant per la Diagonal, no veig l'artilleria desplegada a la Plaça Sant Jaume apuntant el Palau de la Generalitat.

Jo crec que la reacció de l'Estat espanyol, que hi serà, es pot articular a partir dels següents elements estratègics:

- front institucional i jurídic, que és el que estan fent fins ara. Mesures legislatives i judicialització. Negació de cap validesa a res del que faci Govern i Parlament.

- tallar l'aixeta dels recursos econòmics a la Generalitat, ofergar-la i generar un conflicte intern via el patiment de la gent, de la molta gent que depèn dels recursos públics.

- recuperar el control dels Mossos d'Esquadra. Aquesta competència l'exercim per delegació. En termes jurídics un simple decret estatal pot posar tota la nostra policia sota comandament del Govern central, amb el que esclataria un conflicte transcendent, ja que del control de Mossos depèn la capacitat de fer complir l'ordenament.

- aplicar, perquè orgasmi l'Albiol, el 155 i anul·lar les institucions catalanes, assumint o delegant el poder a Catalunya en un nou Govern provisional designat a dit o directament des de la Delegació del Govern.

En tot cas aquest serà el segon moment clau del desenllaç del nostre procés. El primer moment clau serà l'acte de sobirania que impliqui la independència i un nou ordre jurídic a Catalunya. El segon serà com es resoldrà el xoc de legalitats i institucional que desencadenarà l'estat espanyol.

Si aplica el 155, però el Govern segueix desplegant les seves funcions, i el govern espanyol no pot fer efectiva l'anul·lació, haurem guanyat nosaltres.Si talla l'aixeta, però el Govern català pot posar en marxa mecanismes de finançament que li permetin una certa autonomia financera, haurem guanyat nosaltres. Si Mossos es mantenen fidels a la seva actual cadena de comandaments, haurem guanyat nosaltres.

I aquest serà un dels moments crítics del procés, en el que tots nosaltres, la gent, serem més importants, més decisius. Si quan l'Estat espanyol desencadeni aquesta resposta nosaltres, la gent, de debò no tenim por i de debò sabem estar a l'alçada, omplirem tots els llocs estratègics i claus del país per protegir la nostra sobirania, cívicament, pacíficament, però efectivament. Si omplim la Plaça Sant Jaume i el Parc de la Ciutadella, i ens hi mantenim ferms, protegint les nostres institucions, el nostre Govern i els nostres diputats i Parlament, l'estat espanyol no podrà imposar la seva autoritat.

No es tracta d'aixecar barricades ni de fer cap cosa estranya. Es tracta de, cívicament, pacíficament, fer, convertits en multitud, impossible a l'estat espanyol actuar contra Govern, contra el President o contra els consellers. I igual amb el nostre Parlament.

El moment definitiu
Quan hàgim fet tot això encara no haurem aconseguit res, simplement ho haurem precipitat tot i estarem de ple instal·lats en el conflicte, perquè ni nosaltres podrem vinclar i provocar la "rendició" de l'estat espanyol, ni l'estat espanyol ens podrà "vinclar" i provocar la nostra rendició, excepte provocant un impossible Tiananmen al cor d'Europa.

D'aquest moment en el que estarem instal·lats de ple en el conflicte, d'un conflicte en el que una part, la catalana, haurà exercit la democràcia i haurà proclamat un dret universal, i en el que l'altra part, tot i estar mancat de legitimitat, exercirà tota la seva força institucional i judicial possible i tota la seva capacitat d'influència internacional com a soci fiable que és de la comunitat internacional, per aixafar el nostre "aixecament".

I d'aquest atzucac només veig una manera de sortir-ne raonablement: amb la mediació internacional. Si nosaltres ho hem fet prou bé, si hem sabut explicar al món la legitimitat que ens assisteix, democràticament, per fer el que estem fent, si hem aconseguit un mínim de suports, cal esperar que la comunitat internacional no es desentengui d'aquest conflicte al cor de l'Europa Occidental.

En una situació així és l'únic escenari possible per fer un referèndum d'independència, que sigui auspiciat per la comunitat internacional, imposat a les dues parts, que l'hauríem d'acceptar en tots els seus termes i tutelat i supervisat per organismes internacionals.

Seria un escenari en el que associat a les condicions del referèndum hi hauria compromisos per a les dues parts, tant per al cas de victòria independentista com de derrota. Uns compromisos òbviament d'acceptació del resultat, però també en relació al deute de l'estat espanyol, a les seves infraestructures a Catalunya, actius i passius, presència en organismes internacionals, etc.

Per a que aquest escenari sigui possible haurà estat clau tot el que s'ha fet des que es va iniciar això que hem conegut com a procés. Haurà estat clau l'exemplar mobilització popular que hem protagonitzat cada Onze, tan massiva, tan cívica, tan pacífica. Haurà estat clau carregar-se de legitimitats elecció rere elecció, i amb tots els intents de trobar una sortida democràtica i negociada. Haurà estat clau el precedent del 9N, la nostra determinació i intel·ligència per fer-lo sense que l'estat pogués impedir-ho.

Per a que aquest escenari sigui possible la comunitat internacional ens haurà de reconèixer com un soci fiable, no com un país de tarats que volen muntar un règim bolivarià al sud d'Europa.

Per a que aquest escenari sigui possible, la comunitat internacional haurà de tenir plenes garanties i convenciment que la nostra proposta és exemplarment democràtica i ofereix plenes garanties als drets de tots els ciutadans de Catalunya, econòmics, polítics, jurídics, lingüístics, etc. Per això és tan important el consens polític entre els grans partits independentistes de garantir l'oficialitat de català i castellà.

Una visió global del moment:
Hem arribat on som perquè hem fet moltes coses i les hem fetes molt bé. El que estem fent i el que anem a fer és d'una complexitat i dificultat extraordinària, el que estem fent i el que anem a fer és... èpic.

No existeixen dos processos independentistes iguals. Uns hi arriben d'una manera i uns d'un altra. Cap precedent ens serveix com qui tria la manera d'arribar-hi, a la carta. Tant de bo tinguéssim un TC com el que van tenir a Canadà que va obrir una via democràtica. Tant de bo l'estat espanyol tingués una mica de la qualitat democràtica del Regne Unit, amb la seva capacitat d'acordar un referèndum vinculant. Ni Quebec ni Escòcia no van, però ser independents. No només cal trobar la manera d'arribar-hi, sinó assegurar que en arribar-hi som majoria, hem treballat per convèncer els nostres veïns, fins ara ho hem fet, però hem de seguir.

L'estat espanyol és un enemic temible. És un estat molt fort. Té un enorme poder. I està plenament reconegut i homologat en termes democràtics i com a soci fiable dels seus aliats. L'estat espanyol no és una URSS en descomposició com quan els Bàltics hi van arribar.

Nosaltres hem fet la nostra pròpia via. El que coneixem com a procés ha despertat l'admiració a tot el món. I fins ara hem ofert una imatge de compromís amb la democràcia i amb la llibertat i els drets col·lectius i individuals exemplar, i això ens ha omplert la motxila d'una legitimitat i credibilitat que hem de maldar per conservar íntegrament.

Sí, estem en el tram final. Ara hem de concretar, ara estem en condicions i és el moment de fer-ho. No hi ha marxa enrere. Govern i Parlament tenen la responsabilitat de fer-ho, de triar el moment o de respondre a una situació creada exercint la sobirania. I nosaltres, la gent i la societat civil organitzada tenim la responsabilitat de defensar la nostra sobirania quan l'exercim.

I esperar, llavors sí, que la mediació internacional faciliti una sortida ordenada, democràtica, negociada, arbitrada, tutelada, que inclogui, necessàriament, el referèndum d'independència.

No veig possible que entre l'acte de sobirania que protagonitzarem els propers mesos i fer efectiva la nostra independència, tant internament com internacionalment, ens puguem dedicar a fer constitucions, ni processos constituents, ni eleccions, ni referèndums unilaterals.

Veig que a aquest declarar-nos independent seguirà un període de profund trasbals i de màxima tensió del que, atès que davant tenim l'estat espanyol i la seva ceguesa autoritària i antidemocràtica, només una decidida intervenció internacional ens pot permetre una sortida com la que volem i desitgem, democràtica, amb un referèndum i amb plenes garanties per a tots.

Venen els mesos més decisius de les nostres vides i de la Catalunya contemporània. Per sortir-ne victoriosos haurem de ser molt forts. I en aquest moment tan transcendent i exigent crec que és bo tinguem present la saviesa de Ramon Muntaner:
I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà"

La nostra fortalesa ha de ser la de la mata de jonc, la unitat i la flexibilitat, no la de la rigidesa ni la desconfiança entre nosaltres.

SOM-HI

dilluns, 12 de setembre del 2016

Admiremos a Cataluña porque lo ocurrido hace historia ejemplar en las luchas democráticas

Barcelona.- Los medios de comunicación de alcance estatal, todos ellos radicados en Madrid, crearon durante décadas una conciencia de España que falseó su realidad. En ese falseamiento Cataluña fue ignorada y despachada bajo clichés interesados, así la generalidad de la población española ignora todo de Cataluña y en cambio está llena de prejuicios hacia los catalanes. Nos pintaron una Cataluña provinciana, encerrada, aburrida, fracasada, obsoleta… Pero la Diada de este año marca un punto y aparte, es un desmentido a todo eso y muestra un país lleno de energía. En adelante los españoles mirarán hacia allí con curiosidad unos y con temor y desconfianza otros, pero muchos querrán comprender lo que ha ocurrido.

Lo que ha ocurrido se veía venir si uno se acercaba allí y se molestaba en escuchar lo que decían y sentían las personas que allí vivían pero simplemente se lo ocultaron, en cambio la prensa informaba con mayor o menor extensión un mes sí y otro también de que un niño no podía recibir clases en castellano, de que perseguían a las corridas de toros… Todo parecían mezquindades. Y de repente aparecen más de un millón de catalanes pidiendo la independencia. ¿Dónde estaba tanta gente que no nos lo contaron?

Pero aunque parezca increíble el día siguiente a un acto cívico y político tan importante, no sé si tendrá parangón en Europa, pudimos leer titulares que se mofaban e informaciones que lo minusvaloraban alimentando la ceguera de sus lectores. Lo que ocurrió en Cataluña hace historia en las luchas democráticas y es ejemplar, como tantas veces Cataluña nos ha dado una lección. Pero las lecciones las aprende quien no tiene prejuicios y quiere aprender. Particularmente reconozco que tengo prejuicios pero también me gusta aprender y de los catalanes aprendí muchas cosas. Aunque esté mal visto en España, no tengo pudor en reconocer que admiro a la sociedad catalana.

Como gallego, soy ciudadano de un país derrotado que no ha sido capaz de sobreponerse a su historia, que no supo detener expolios ni humillaciones, falto de orgullo colectivo y nervio cívico y, como español, vengo de un país fratricida e incívico, marcado por un régimen que lo degradó hasta el extremo, una experiencia histórica traumática y profunda que suele ser despachada interesadamente como "la dictadura". Y por eso descubrí y envidié las semillas de libertad y civilidad que llegaban desde Cataluña, desde la renovación pedagógica de "Rosa Sensat", cuando aún interesaba la educación como liberadora, hasta la lucha obrera del PSUC y los libertarios, la firmeza en el exilio de Pau Casals, la "nova cançó" y Lluis Llach "al Olimpia" y también sus "Campanades a mort" por los obreros asesinados en Vitoria, su lucha por el autogobierno nacional…

En Barcelona reconocí a la ciudad siempre atenta a la cultura que recibía la música de Beethoven y de Wagner en el Palau, donde en Julio de 1937 Schoenberg ensayaba con la orquesta "Moses und Aron" cuando comenzaron los bombardeos fascistas, donde Picasso y Picabia ensayaban su libertad, la ciudad a donde peregrinó el Quijote, y con él su autor, para alabar la industria del libro.

Allí como autor me sentí acogido y respetado sin que importase en que lengua escribía ni de donde venía ni que padrinos tenía, allí conocí a mi mejor editora y a los mejores editores y a la gente más inteligente y aguda de la industria del libro y de las artes. Y me descubro ante obras literarias como el "Quadern Gris" de Josep Pla, que si España considerase que la literatura en catalán también era suya, no es el caso, tendría por una de las cuatro o cinco obras grandes suyas del siglo XX. Naturalmente que también entreví las limitaciones y defectos de la sociedad catalana, los tiene como todas, pero mi admiración por sus virtudes está muy por encima. Sin ser catalán soy catalanista, lo confieso.

Todo lo resumo en que hubo un momento en mi vida en que me vi obligado por primera vez a plantearme marcharme de mi país, Galicia, y no dudé a dónde iría y dónde había un pueblo abierto que me podría acoger. No lo dudaba.

dissabte, 10 de setembre del 2016

Dirigentes del PSC quieren un pacto que evite las primarias

Un importante número de cargos de peso en el PSC no quieren primarias. Temen que el proceso genere una nueva fractura en un partido –apunta un responsable– que "está en los huesos", refiriéndose tanto a su situación política, como a la económica. Tal es la intención de evitarlas, que dirigentes del PSC están participando activamente para que Miquel Iceta y Núria Parlon pacten. Una especie de gran mesa de negociación que, eso sí, juega a contrarreloj. Si se quieren evitar las primarias tendría que haber acuerdo a mediados de la semana que viene.

La alcaldesa de Santa Coloma al presentar su candidatura insistió en la "suma" y tendió la mano a Iceta, que también está por el pacto: los dos tienen muy presente la petición de esos dirigentes del PSC, entre los que hay destacados alcaldes y alcaldesas. Algunos no van a apoyar públicamente ni a uno, ni a otro. Otros que, aunque sí lo han hecho, no quieren llegar a hacerlo a través de las urnas. "No nos hagáis votar": es el mensaje común que, en los últimos días, han recibido tanto Iceta como Parlón.

Los dirigentes contrarios a las primarias señalan que los dos candidatos "pueden entenderse perfectamente", pero que si se entra en unas primarias, se pueden generar igualmente tensiones (están muy recientes las que generó la lista al 20- D, al 26-J –que se saldó con la renuncia de Carme Chacón– e, incluso, las de las pasadas elecciones municipales en Barcelona que acabaron con la deserción de dos de los cuatro candidatos). Los dirigentes tienen muy presente la actual situación del PSC: débil en apoyos, pero también en una frágil situación económica.

Y es que, la deuda de 12 millones de euros que arrastra pesa, y más cuando la operación para reducirla, la venta de la sede de la calle Nicaragua por 10 millones de euros, se está dilatando mucho más de lo previsto tal y como informó La Vanguardia a principios de agosto. Las voces más pesimistas no descartan, ni siquiera, ajustes "económicos importantes" antes de fin de año.

En este contexto de búsqueda de un pacto, lo que Iceta habría planteado a Parlon sería también una bicefalia. Pero la propuesta del actual primer secretario contempla, eso sí, que antes unas nuevas posibles elecciones autonómicas el año que viene, él repita como candidato. Según aseguran fuentes de su entorno, el objetivo sería evitar un posible descalabro a la nueva líder, Núria Parlon en las primeras elecciones a las que concurriría. Iceta, además, quiere seguir y de este modo la alcaldesa dispondría de tiempo, sin presión, para consolidar su liderazgo en el PSC.

"Siempre he sido partidario de liderazgos plurales", aseguró Iceta ayer en una entrevista en Antena 3. "Asumí la primera secretaria del PSC porque no había voluntarios, que ahora los haya es motivo de satisfacción", añadió.

  

Utilitzar Catalunya, menysprear Barcelona

Ada Colau ha iniciat el curs polític confirmant que participarà a la manifestació de la Diada i definint-se com a sobiranista. D'altres membres del seu equip de govern, Gerardo Pisarello, Jaume Asens, per exemple, també han aprofitat les darreres setmanes per insistir en el perfil sobiranista de Barcelona en Comú. Sempre matisant, és clar, que el seu sobiranisme és el bo, perquè és popular i també que en cap cas s'incorporen als actes convocats per Òmnium i l'Assemblea per defensar la independència de Catalunya, sinó per estar al costat de les institucions catalanes i treballar per una Espanya confederal.

Curiosament, tot aquest rampell de sobiranisme ambigu s'ha produït quan ja es dóna per fet que Barcelona en Comú esdevindrà un partit polític convencional el 2017 i que el seu objectiu, també expressat en una entrevista per Ada Colau, seran les eleccions al Parlament de Catalunya per propiciar un govern d'esquerres que naturalment continuaria sent de caràcter autonomista.

La suposada aposta per la claredat d'Ada Colau i Barcelona en Comú es perd quan es tracta del futur de Catalunya i dels catalans. El seu sobiranisme, si hi és, és purament instrumental i no va a favor de la nació catalana, sinó que està pensat únicament i exclusivament per jugar a favor dels seus interessos partidaris i partidistes.

La seva apel·lació al catalanisme popular d'extracció treballadora té només un objectiu: dividir el sobiranisme. El volen dividit perquè per ells l'única variable política que existeix és l'eix dreta-esquerra. I el que volen no és una Catalunya lliure, que pugui triar el seu futur, sinó que treballen activament per un catalanisme enfrontat, de bons i dolents, en què, és clar, els bons són ells i els dolents, tots els altres.

El sobiranisme, tal com ha quedat plantejat en els darrers anys des que va iniciar-se el procés, és un anhel de llibertat que va més enllà dels partits i de les batusses polítiques pròpies d'un país normal. En canvi, per Ada Colau aquesta unitat d'acció sobiranista és inimaginable, i no només perquè ja hagi deixat clar que no vol un estat per a Catalunya, sinó perquè sobretot el que pretén és forçar la divisió del catalanisme. Voler participar del sobiranisme atiant la flama de la divisió és utilitzar Catalunya i, sobretot, fer-li impossible el camí de la victòria. Ada Colau, per dir-ho clar, no vol que guanyi Catalunya; vol guanyar ella i vol que guanyi el seu partit.

Els exemples del que afirmo no són només de les darreres setmanes. L'abril del 2015, just abans de l'inici de la campanya electoral dels comicis municipals, Colau es va comprometre a fer una consulta a la ciutadania sobre si Barcelona s'havia d'adherir a l'Associació de Municipis per la Independència i va refermar el seu suport al legítim dret a decidir de Catalunya. Una promesa electoral que, 15 mesos després, continua sense complir i que ni tan sols té data prevista. N'hi hauria prou que Ada Colau donés llibertat de vot als seus regidors perquè la proposta tirés endavant, però en l'ambigüitat, els comuns viuen millor. És l'ambigüitat tàctica que utilitza Catalunya i el seu futur en funció del que consideren que més els pot beneficiar. Dir una cosa i la contrària. Ara ens diem sobiranistes i, en canvi, durant la campanya del 20-D l'alcaldessa va afirmar que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital, una capital del segle XXI". Capital, Madrid; i Barcelona, ciutat de províncies, tot molt sobiranista.

L'alcaldessa també ha anunciat que ara marxarà alguns caps de setmana per participar en les campanyes electorals dels seus partits afins a Galícia i el País Basc. Naturalment, pot fer-ho, només faltaria. Colau ha tornat de les vacances i ha parlat de Catalunya, de la confederació dels pobles d'Espanya i de les eleccions basques i gallegues. Però encara és l'hora que hagi plantejat un balanç seriós sobre la temporada d'estiu a la capital de Catalunya, on es continuen acumulant els problemes –alguns, sistèmics i difícils de resoldre; d'altres, clarament agreujats per la seva gestió al capdavant de l'Ajuntament– mentre l'alcaldessa i l'equip de govern semblen més interessats a fugir d'estudi, com si la cosa no els afectés.

Dividir el sobiranisme apel·lant a una falsa lluita de classes i utilitzar Catalunya només per treure'n profit propi, i menysprear amb el silenci Barcelona com si l'alcaldia fos una mena de tribuna per pontificar sobre tot menys sobre els problemes de la ciutat. Aquest és el doble full de ruta que planteja Ada Colau. No és el que es mereixen i necessiten el país i la seva capital.

dilluns, 1 d’agost del 2016

El comptador i tu, Ada

29/07/2016

Alhora que el Parlament s'ha posat les piles i ha decidit continuar amb el procés segons el pla previst en el programa electoral sobiranista (s'han aprovat les conclusions de la comissió del Procés Constituent, que projecten tres lleis "de desconnexió": això volarà, a partir d'ara, nena…) l'ajuntament de Barcelona posa un comptador de morts a la Mediterrània per culpa de la crisi dels refugiats.

Vull posar les dues realitats l'una al costat de l'altra. Es complementen molt bé i ens ajuden a saber què volem fer amb les misèries que hem d'arrossegar com a societat. El Parlament es posiciona i actua, més enllà de la legalitat "espanyola", per mirar de fer l'estat propi que posi remei als nostres problemes; l'ajuntament de Colau en fa un espectacle. Colau contraposada a Forcadell.  

No hi ha res més immoral que provar de capitalitzar els morts en benefici del teu programa polític. La senyora Colau podria fer una cosa molt senzilla: suprimir —per exemple— les festes de la Mercè i donar els diners que costen (més de 3,5 milions d'euros) a alguna ONG de les que miren de salvar vides, o crear una flota de salvament, fins i tot. Posats a fer demagògia, fem-la fins al fons, no?

L'ajuntament es gastarà diners en focs d'artifici, mentre podria dedicar-los efectivament a salvar vides humanes, i no només a lamentar cínicament els morts amb un comptador digital (i per què digital? No seria més barat si fos manual?).

Comptar morts és cosificar-los, reduir-los a una xifra indigna, fer del comptador del passeig Marítim un instrument que pretens llançar contra la cara de les institucions polítiques, governades en la majoria de les ocasions per aquells que no són de la teva corda… Imagineu un comptador de morts pel gihadisme a Europa: imagineu que un govern conservador —a Madrid o Hamburg, per exemple— comptés els innocents que han mort per culpa dels terroristes fanàtics islamistes, a Madrid, a Niça, a Londres, a París (ja són milers…): ¿oi que serien titllats d'islamòfobs? Oi que només l'extrema dreta podria caure en aquesta barroeria comptable? 

Una altra pregunta: ¿oi que si Pablo Iglesias fos president de Govern a Madrid —o vicepresident, o ministre— hi continuaria haver-hi morts a la Mediterrània? Però oi que sabem que llavors Ada Colau s'hauria estalviat el comptador de cadàvers? Aquesta pregunta vol fer mal, ho sento. 

Amb això es fa evident que els està usant com a arma política, no com homenatge o record. Veiem, doncs, que els morts de veritat li importen ben poc: el que es valora és la capacitat d'escenificar un moralisme de pa sucat amb oli, d'antisistema amb despatx oficial, de revolucionari que ens vol continuar fent veure que no s'hi pot fer res, mentre resulta que governa una de les institucions més poderoses del —seu— estat espanyol, com és l'ajuntament de Barcelona.


La senyora Colau hi pot fer molt més: té poder i pressupost per fer-ho. Podria efectivament aturar desnonaments, que continuen sent tants com en d'altres èpoques. I si els problemes són tan greus, tan majúsculs: ¿per què celebrar les festes municipals? Per un costat es fa el discurs apocalíptic, per l'altra el concert de rock i la botifarrada popular. No ho entenc. ¿Vostè sí? ¿Per què ens deixem entabanar d'aquesta manera?   

A més, la senyora Colau hauria pogut tacar el CIE, però no ha tingut el coratge per desobeir i plantar cara, que sí que ha tingut el Parlament, amb la seva presidenta al capdavant. Hi ha revolucionaris que ho són fins que toca posar-se realment les piles i actuar; hi ha un conformisme de la pancarta molt còmode i conformista, i de llagrimeta fàcil, que no pot deixar de fer evident que sovint cal amollar la pancarta, però, i posar-se a fer feina, encara que s'hagi d'anar a la confrontació si és que realment —realment!, de veritat!— vol mirar de solucionar els problemes que fas veure que et fan saltar les llàgrimes. El sentimentalisme sobiranista —que m'ha fet llàstima, en alguns moments, ha estat patètic…— s'està traduint en fets, en accions, en oposició a la brava a les sòrdides limitacions de la llei: ¿pot dir el mateix el sentimentalisme revolucionari «de tota la vida»? No.

Colau podria fer més, podria (reitero) salvar vides —¿quantes vides es poden salvar amb el que es dedicarà a focs d'artifici o pregons idiotes —estupidíssims i innecessaris— durant les festes de la Mercè?

Podria posicionar-se per l'estat propi com ho ha fet el Parlament jugant-s'hi el coll —perquè estic segur que els enjudiciaran i multaran, als nostres diputats—. Però no: prefereix el comptador, el moralisme de tieta que es queixa dels desastres del món des de la taula "camilla", amb el braser de pinyolada vora els peus i la bandera anarquista a la paret, vora l'estampa del Guernica que va heretar de l'avi. Oi tant. 

Hi ha un tipus de revolucionari que fa molta pena. Són aquella gent de «Volem referèndum legal i acordat», però amb la samarreta del Che ben planxada, sota l'americana de lli. Revolucionaris «dins d'un ordre», que els acaba fent tan conservadors com el PP —jo diria que més, perquè el PP tot ho destrossa…—, però més còmics, perquè en el PP no hi ha tanta hipocresia. Els del PP són tan barroers que no enganyen a ningú, encara que es posin el Lacoste a l'inrevés i facin amb el fixador de cabells formes de serrell d'avantguarda. Ens estan prenen el pèl, i sense excuses. I a sobre menteixen, perquè van en contra no només de tots els seus programes electorals sinó de totes les proclames que han fet des que tenen ús de raó. Entre fer història amb el catalanisme o fer la viu-viu a l'ombra de les institucions de la vella Espanya prefereixen ser cua d'arengada que cap de llamàntol. I tot perquè a la cau d'arengada la xuclen ells…

Vull —acabo, que perdo l'avió i marxo de vacances—, des d'aquesta modestíssima columna, agrair la determinació i el coratge dels nostres diputats, que han fet un gest d'una valentia inèdita. Les respostes seran fosques, la tensió es farà irrespirable, però sembla que el sobiranisme no s'arronsarà, que plantarà cara, que sabrà fer allò que deien que farien "els revolucionaris de tota la vida", que tanmateix s'ho miraran des de la barrera, fent veure que el problema és un altre mentre proven de col·locar la cunyada o de canviar de discurs, no sigui que —quan toqui— el sobiranisme realment guanyi i llavors no s'haurà de perdre pistonada.

Perquè d'una cosa n'estic segur: si el sobiranisme guanya llavors seran els primers en canviar-se la camisa, i en mirar de capitalitzar tots els triomfs, fent veure que ells van ser els herois de fons d'aquesta lluita, «sense nosaltres això no existiria», diran. I no faltaran a l'11-S, perquè han d'estar allà on puguin pescar ingenus. Porten cent anys enganyant la gent amb el mateix tripijoc. En fi. Llavors, si tot surt bé, sí que els comptarem a ells, i tindrem memòria, i —ai— els haurem de disculpar, mostrant aquella generositat que ara ells no tenen. Salut i bon estiu. Jo m'acomiado fins el setembre. Alegria, senyores, i etc. Les vacances sense paga dels pobres autònoms. Adéu.

Algorisme de Dijkstra

Algorisme de Dijkstra

L'algorisme de Dijkstra, també anomenat algorisme de camins mínims, és un algorisme per a la determinació del camí més curt donat un vèrtex origen a la resta de vèrtexs en un graf dirigit i amb pesos a cada aresta. El seu nom serà el Edsger Dijkstra, qui el va descriure per primera vegada el 1959.

La idea subjacent en aquest algorisme consisteix a anar explorant tots els camins més curts que parteixen del vèrtex origen i que porten a tots els altres vèrtexs, quan s'obté el camí més curt des del vèrtex origen, a la resta de vèrtexs que formen el graf, l'algorisme s'atura. L'algorisme és una especialització de la cerca de cost uniforme, i com a tal, no funciona en grafs amb arestes de cost negatiu (l'hora de triar sempre el node amb distància menor, poden quedar exclosos de la cerca nodes que en properes iteracions baixarien el cost general del camí al passar per una aresta amb cost negatiu).

Algoritme
Tenint un graf dirigit ponderat de N nodes no aïllats, sigui X el node inicial, un vector D de mida N contindrà al final de l'algorisme les distàncies des de X a la resta dels nodes.

Inicialitzar totes les distàncies en D amb un valor infinit (o màxim), ja que són desconegudes al principi, exceptuant la de X que s'ha de posar a 0 (ja que la distància de X a X és 0).
Sigui a = X ( a serà el node actual).
Recorrem tots els nodes adjacents de a, excepte els nodes marcats com a visitats, anomenarem a aquests v i .
Si la distància des de X fins v i guardada a D és més gran que la distància des de X fins a sumada a la distància des de a fins v i , aquesta se substitueix amb la segona nomenada, és a dir:
si (D i > D a +d (a, v i )) llavors D < sub> i = D a +d (a, v i )
Marquem com a visitats el node a .
Prenem com a pròxim node actual el de menys valor en D (pot fer-se emmagatzemant els valors en una cua de prioritat) i tornem al pas 3 mentre existeixin nodes no visitats.
Un cop acabat l'algorisme, D estarà completament ple.

Complexitat
Ordre de complexitat de l'algorisme: O (| V | 2 +|E|) = O (| V | 2 ) sense utilitzar cua de prioritat, O ((| L |+| V |) log| V |) utilitzant cua de prioritat (per exemple un turó).

Podem estimar la complexitat computacional de l'algorisme de Dijkstra (en termes de sumes i comparacions). L'algorisme realitza al més n-1 iteracions, ja que en cada iteració s'afegeix un vèrtex al conjunt distingit. Per estimar el nombre total d'operacions només cal estimar el nombre d'operacions que es duen a terme en cada iteració. Podem identificar el vèrtex amb la menor etiqueta entre els que no estan a S k realitzant n-1 comparacions o menys. Després fem una suma i una comparació per actualitzar l'etiqueta de cada un dels vèrtexs que no estan a S k . Per tant, en cada iteració es fan com a molt 2 (n-1) operacions, ja que no pot haver més de n-1 etiquetes per actualitzar a cada iteració. Com que no es realitzen més de n-1 iteracions, cadascuna de les quals suposa al més 2 (n-1) operacions, arribem al següent teorema.

TEOREMA:  L'Algorisme de Dijkstra realitza O (n  2 ) operacions (sumes i comparacions) per determinar la longitud del camí més curt entre dos vèrtexs d'un graf ponderat simple, connex i no dirigit amb n vèrtexs.

Psedocodi
Estructura de dades auxiliar:
Q = Estructura de dades Cua de prioritat (es pot implementar amb un turó)
Dijkstra (Graf G, node_font s )
for  o ∈ V [G]  do distància [ o ] = INFINIT
pare [ o ] = NULL distància [ s ] = 0
Encolar (cua, graf) mentre cua no és buida do o = extraer_minimo (cua)
for  v ∈ adjacència [ o ] do
if distància [ v ]> distància [ o ]+pes (u, v) do distància [ v ] = distància [ o ]+pes (u, v) pare [ v ] = o

Una altra versió en pseudocodi sense cua de prioritat.
Funció Dijkstra (Graf G, node_sortida s)
// farem servir un vector per a guardar les distàncies del node sortida a la resta
int distància[n] // inicialitzats el vector amb distàncies inicials
bool vist[n] // vector de booleans per controlar els vèrtexs dels que ja tenim la distància mínima
per a cada w ∈ V [G] fer
si (no hi ha aresta entre ells i w) llavors
distància[w] = Infinit // pots marcar la casella amb un -1 per exemple
sinó
distància[w] = pes(s, w)
fsi
fper
distància[s] = 0
vist[s] = cert
// n és el nombre de vèrtexs que té el Graf
mentre (quedin nodes per visitar) fer
vèrtex = agafar el mínim del vector distància i que no estigui visitat;
vist[vèrtex] = cert;
per a cada w ∈ successors(G, vèrtex) fer
si distància[w] > distància[vèrtex] + pes(vèrtex, w) llavors
distància[w] = distància[vèrtex] + pes(vèrtex, w)
fsi
fper
fmentre
ffunció
Al final tenim en el vector distància en cada posició la distància mínima del ertex sortida a un altre ertex qualsevol.

C++
#include <cmath>
#include <cstring>
#include <iostream>
using namespace std;

int destí, origen, vèrtexs = 0;
int * costos = NULL;

void Dijkstra (int vèrtexs, int origen, int destinació, int * costos){
int i, v, cont = 0;
int * ant, * tmp;
int * z;/* vèrtexs per als quals es coneix el camí mínim */
double min;
double * dist = new double [vèrtexs];/* vector amb els costos de dos camins */

/* Aloc les línies de la matriu */
ant = new int [vèrtexs];
tmp = new int [vèrtexs];
z = new int [vèrtexs];

for (i = 0; i <vèrtexs; i++){
if (costos [(origen - 1) * vèrtexs+i] ! =- 1){
ant [i] = origen - 1;
dist [i] = costos [(origen-1) * vèrtexs+i];
}
else{
ant [i] = -1;
dist [i] = HUGE_VAL;
}
z [i] = 0;
}
z [origen-1] = 1;
dist [origen-1] = 0;

/* Bucle principal */
do{

/* Trobant el vèrtex que ha d'entrar a z */
min = HUGE_VAL;
for (i = 0; i <vèrtexs; i++)
if (! z [i])
if (dist [i]> = 0 & & dist [i] <min){
min = dist [i]; v = i;
}

/* Calculant les distàncies dels nodes veïns de z */
if (min ! = HUGE_VAL & & v ! = destinació - 1){
z [v] = 1;
for (i = 0; i <vèrtexs; i++)
if (! z [i]){
if (costos [v * vèrtexs+i] ! = -1 & & dist [v]+costos [v * vèrtexs+i] <dist [i]){
dist [i] = dist [v]+costos [v * vèrtexs+i];
ant [i] = v;
}
}
}

}While (v ! = destinació - 1 & & mín ! = HUGE_VAL);

/* Mostra el resultat de la cerca */
cout << "\tde" <<origen << "per a" <<destí << "\t";
if (min == HUGE_VAL){
cout << "No Existeix\n";
cout << "\tCost:\t-\n";
}
else{
i = destí;
i = ant [i-1];
while (i ! = -1){
//Printf ("<-% d ", i+1);
tmp [cont] = i+1;
cont++;
i = ant [i];
}

for (i = cont; i> 0; i -){
cout <<tmp [i-1] << "-->";
}
cout <<destinació;

cout << "\n\tCost:" <<dist [destinació-1] << "\n";
}

delete (dist);
delete (ant);
delete (tmp);
delete (z);
}

int menu (void){
int opció;
cout << "Implementació de l'Algorisme de Dijkstra\n";
cout << "Menu:\n";
cout << ">> 1. Crear el graf\n>> 2. Determinar el menor camí del graf\n>> 0. Sortir del programa\n";
cout <<endl;
cout << "Opció:";
cin>> opció;
while (opció <0||opcio> 2){
cout << "Opció Invalida. Digitela novament:";
cin>> opció;
}
return opció;
}

void add (void){

do{
cout << "\nIntrodueixi el nombre de vèrtexs (no mínim de 2):";
cin>> vèrtexs;
}While (vèrtexs <2);

if (! costos)
delete (costos);

costos = new int [vèrtexs * vèrtexs];

for (int i = 0; i <= vèrtexs * vèrtexs; i++)
costos [i] = -1;

cout << "N º Vertices =" <<vèrtexs <<endl;
cout << "Ara unim els vèrtexs:\n";

bool segueixo = true;

int origen;
int destinació;

while (segueixo){
cout << "Escolliu el primer vèrtex de l'aresta:" <<endl;
do{
cin>> origen;

if (origen> vertices){
cout << "El nombre del vèrtex ha de ser menor de" <<vèrtexs <<endl;
}
}while (origen> vertices);

cout << "Escolliu el segon vèrtex de l'aresta:" <<endl;
do{
cin>> destinació;

if (destinació> vertices){
cout << "El nombre de vèrtex ha de ser menor de" <<vèrtexs <<endl;
}
}while (destinació> vertices);

int pes = 0;
cout << "Pes:" <<endl;
cin>> pes;

costos [(origen-1) * vèrtexs+destinació - 1] = pes;
costos [(destinació-1) * vèrtexs+origen - 1] = pes;

int seguir = 1;
cout << "Voleu afegir una altra aresta? (0 - NO, 1 - SI, per defecte 1):";
cin>> seguir;
segueixo = (seguir == 1);
}

}

void cercar (void){
int i, j;

cout << "Llista dels Menors Camins a Graf Atès:\n";

for (i = 1; i <= vèrtexs; i++){
for (j = 1; j <= vèrtexs; j++)
Dijkstra (vèrtexs, i, j, costos);
cout <<endl;
}

cout << "<Premeu ENTER per tornar al menú principal.\n";

}

int main (int argc, char ** argv){
int opció;

do{
opcion = menu ();
switch (opció){
case 1:
add ();
break;
case 2:
cercar ();
break;
}

}While (opció ! = 0);
delete (costos);

cout << "\nFins la proxima ...\n\n";
system ( "pause");

return 0;
}

C++mitjançant Heaps
Una altra possible implementació de l'algorisme de Dijkstra és mitjançant monticles binaris.

struct T_Heap{
A turo;
int num_elem;
};

void CrearHeap (T_Heap & heap){
heap.num_elem = 0;
for (int i = 0; i <MAX_HEAP; i++){
heap.monticulo [i] = NULL;
}//for
}
void Intercanviar (T_Heap & heap, int i, int j){
T_Lista aux;

aux = heap.monticulo [i];
heap.monticulo [i] = heap.monticulo [j];
heap.monticulo [j] = aux;
}
void Meter (T_Heap & heap, const T_Lista & elem){
int k;

k = heap.num_elem;
heap.monticulo [k] = elem;
while (k ! = 0||(heap.monticulo [k] --> pes> heap.monticulo [((k-1)/2)] --> pes){
Intercanviar (heap, k, ((k-1)/2));
k = (k-1)/2;
}//while
heap.num_elem++;
}
void Treure (T_Heap & heap, int & elem){
int k;

elem = heap.monticulo [0];
heap.monticulo [0] = heap.monticulo [heap.num_elem-1];
heap.monticulo [heap.num_elem-1] = NULL;
heap.num_elem--;
k = 0;
while (k <heap.num_elem && (heap.monticulo[k]--> pes <heap.monticulo [2 * k+1] --> pes||
heap.monticulo [k] --> pes <heap.monticulo [2 * k+2] --> pes)){
if (heap.monticulo [k] <heap.monticulo [2 * k+1]){
Intercanviar (heap, k, 2 * k+1);
k = 2 * k+1;
}else{
Intercanviar (heap, k, 2 * k+2);
k = 2 * k+2;
}//if
}//while
}
bool HeapLleno (const T_Heap & heap){
return (heap.num_elem == MAX_HEAP);
}
bool HeapVacio (const T_Heap & heap){
return (heap.num_elem == 0);
}
void DestruirHeap (T_Heap & heap){
for (int i = 0; i <MAX_HEAP; i++){
heap.monticulo [i] = NULL;
}//for
heap.num_elem = 0;
}
Aquesta és una implementació de l'algorisme de Dijkstra mitjançant monticles binaris, que és capaç de donar els millors resultats perquè l'algorisme de Johnson sigui més eficient. La implementació de l'algorisme retorna una matriu d'elements precedents i un altre de distàncies, mitjançant el primer es pot seguir el camí de menor cost des del node passat com a argument a qualsevol altre node del graf, i si paral·lelament anem sumant les distàncies de l'altre array, obtenim el cost total d'aquests camins mínims.

void Dijkstra (const T_Grafo & graf, int origen, T_Vector & distàncies, T_Vector & anteriors)
{
T_Vector marcats;
T_Heap colap;
T_Lista aux;

InicializarVector (distàncies);//inicialitza els elements a -1
InicializarVector (anteriors);
InicializarVector (marcats);
distàncies [origen] = 0;
marcats [origen] = 0;
CrearHeap (colap);
MeterAdyacentes (colap, graf, origen, marcats);
while (! HeapVacio (colap){
aux = Treure (colap);
marcats [aux--> origen] = 0;
MeterAdyacentes (colap, graf, aux--> origen, marcats);
while (aux ! = NULL){
if (distàncies [aux--> destí]> (distàncies [aux--> origen]+aux--> pes)){
distàncies [aux--> destí] = distàncies [aux--> origen]+aux--> pes;
pare [aux--> destí] = aux--> origen;
}//if
aux = aux--> seg;
}//while
}//while
}