Ni trens ni diners

Barcelona - Dissabte, 25 d'abril de 2009

Quinze dies després del nomenament de José Blanco com a ministre de Foment sembla haver desaparegut l'eufòria amb què els socialistes catalans van rebre la substitució de Magdalena Álvarez.

L'energia amb què els nous ministres de Zapatero han reprès les negociacions amb el govern per posar fil a l'agulla als temes pendents no està sent suficient per arribar a un acord.

Des de principis d'any el govern havia treballat amb la previsió d'acabar assolint un acord de mínims. Així, per exemple, el PSC buscava la manera de convèncer a Esquerra de no trencar el govern si hi havia un mal acord. A més a més, la maquinària mediàtica socialista es va mobilitzar per repetir als quatre vents que la crisi obligaria conformar-se amb menys del previst.

Afortunadament, però, l'estratègia socialista no va arribar a bon port i Montilla ja sap per boca de Puigcercós que Esquerra no acceptarà menys del que accepti CiU. A més a més, el sector més catalanista del PSC, encapçalat per Antoni Castells, es va revelar davant l'estratègia de l'aparell. Castells, que es juga el prestigi personal en aquesta negociació, no està disposant acceptar un acord que no sigui favorable als interessos de Catalunya. 

Així les coses, tot plegat està com fa quinze dies. És a dir, bones paraules però pocs acords. Tot i que la voluntat de les parts és tancar tant el finançament com el traspàs de Rodalies el mes de maig les coses no pinten massa bé. Un dels símptomes més clars és que un fet tan menor -comprat amb el finançament- com és el traspàs de Rodalies està comportant més maldecaps dels previstos.

Tot i que l'Estatut reconeix competències exclusives en matèria de Rodalies a la Generalitat, el govern espanyol no vol deixar de tenir la paella pel mànec i exigeix que sigui Renfe qui segueixi oferint el servei a Barcelona. Per justificar-ho, Foment al·lega que no pot dividir Renfe perquè la liberalització ferroviària que es produirà a la UE requereix que l'Estat tingui una gran empresa. A més a més, asseguren que els sindicats s'hi posicionarien en contra perquè perdrien força negociadora. Per tot plegat, Foment ofereix poca cosa més que el fet de marcar els horaris dels trens i un petit compromís pressupostari fins el 2015, sense garantia de continuïtat. 

La conclusió lògica és, doncs, que no existeix cap canvi d'actitud ni de fons amb els nomenaments dels nous ministres. Al contrari, amb presses per poder preparar tranquil·lament la presidència de torn de la Unió Europea, Zapatero vol tancar el meló autonòmic que ell solet va obrir.

Ridao no cedeix davant Zapatero

Barcelona - Divendres, 24 d'abril de 2009
Els catalans han de quedar satisfets amb la compareixença del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, al Congrés dels Diputats, per explicar la remodelació del seu govern. Especialment, per la contundència que va exhibir el portaveu d'ERC a la cambra i secretari general de la formació, Joan Ridao.

Des de fa setmanes, el PSOE pateix una soledat parlamentària amb majúscules i, per combatre-la, ha decidit apostar per acostar-se al bloc d'esquerres, dins del qual els republicans tenen una posició de força pels seus tres diputats. Aquesta situació podia fer témer que Ridao, seduït pels cants de sirena de Zapatero, assumís un rol fals d'estadista i salvés el mandatari espanyol de la crema. Però el dimecres, 22 d'abril, es va poder comprovar que el líder d'ERC a Madrid no es vendrà per un plat de llenties. S'ha de dir que Zapatero va jugar molt malament les seves cartes, dimecres passat.

En primer lloc, Zapatero va centrar el seu discurs a descriure la situació econòmica i va obviar que, si havia demanat de comparèixer a la cambra, era per explicar els motius de la crisi de govern que ha acabat amb el cessament de Pedro Solbes com a principal moviment. Aquest fet –rebut amb crítiques per part de totes les formacions-, i el seu to agre amb la majoria de portaveus, especialment amb el del PNB, Josu Erkoreka, el va portar a un carreró sense sortida. Un atzucac del qual només en podia sortir abraçant-se a Ridao. 

Però el portaveu d'Esquerra, en lloc de rebre'l amb els braços oberts i fer gala de ser el soci preferent, li va recordar que, mentre no es resolgui la reforma del finançament de forma satisfactòria amb Catalunya i no es desencalli el desplegament de l'Estatut, no pot comptar amb ells més enllà de qüestions molt puntuals. Dins el cercle d'Esquerra, al Congrés, es descrivia la situació de forma molt gràfica. "Ens ha volgut fer una llepada i només faltava baixar-nos els pantalons", comentaven al grup dels republicans. 

Però Ridao, segons asseguren, era molt conscient que no era el moment de fer-li favors, ni tan sols quan Zapatero va voler fer una broma en to de complicitat, afirmant que no li importa que se'l compari amb un lateral dret, en termes futbolístics. Els republicans explicaven, divertits, que podrien haver-li seguit el joc, sabent l'afecció del president espanyol pel Futbol Club Barcelona, però afegien que "si vol que li diguem que és com Dani Alves, que comenci a complir amb el que diu l'Estatut". No és l'hora d'afluixar. I, per sort, els polítics catalans en comencen a aprendre.

Èxit de la ràdio en català, però preocupació per Catalunya Ràdio

Barcelona - Dimecres, 22 d'abril de 2009

Avui s'han fet públiques les dades d'audiència de l'EGM, segons les quals Catalunya Ràdio ha deixat de ser l'emissora més escoltada al país, després d'un lideratge de tretze anys. Al rànquing s'hi enfila Rac1, l'emissora del grup Godó, que ha anat guanyant audiència onada rere onada, fins a situar-se en 469.000 oients, enfront dels 454.000 de Catalunya Ràdio.

L'emissora pública catalana sent, a més, l'alè al seu clatell de la SER, que es troba situada només 2.000 seguidors per sota. La substitució d'Antoni Bassas per Neus Bonet ha estat un factor decisiu per al canvi de posicions dins del rànquing: El Matí de Catalunya Ràdio ha deixat de ser el programa més sintonitzat, per cedir l'honor a l'espai de Rac-1 que condueix Jordi Basté. L'ampolla es pot veure com mig plena o mig buida.

La ràdio és un espai on el català gaudeix de molt bona salut, i el fet que les dues primeres emissores siguin en aquesta llengua, i que la líder sigui a més de propietat privada, és símptoma d'una certa normalitat. Però caldria analitzar també si Catalunya Ràdio, amb tot el seu pressupost, capital humà, i una clara posició d'avantatge pel que fa a freqüències desplegades, està aprofitant tot el seu potencial. Cal girar les mirades a dues persones. D'una banda, Jordi Sarsanedas, el director de l'emissora que va aconseguir sobreviure a la posada en marxa de la Llei de la CCMA. De l'altra, Neus Bonet, que va saltar de la direcció de programes de la casa fins a la conducció del programa matinal, cosa que va despertar molts dubtes, tenint en compte que la 'fórmula Bonet' per als matins radiofònics ja era coneguda, perquè ella havia locutat els matinals d'Ona Catalana, amb escàs èxit. I difícilment podia encarnar la renovació que el director de l'emissora esgrimia com a motiu per haver sacrificat Bassas. 

Encara s'hi podria afegir un tercer nom, el de Montserrat Minobis. Va ser l'exdegana del Col•legi de Periodistes qui va obrir la porta a l'exili de moltes estrelles de l'emissora a la competència de Rac 1. En aquells moments, les interpretacions més maquiavèliques asseguraven veure-hi una voluntat decidida d'afavorir la Ser a compte de Catalunya Ràdio, però la realitat ha fet que Godó hagi capitalitzat aquests èxits. De la mateixa manera que es comencen a veure signes de canvis –que esperem que siguin més profunds i més visibles properament– a TV3 des de la incorporació de Mònica Terribas com a directora, a Catalunya Ràdio cal un reimpuls de l'emissora, que probablement passi per una renovació del seu equip directiu.