divendres, 26 de juliol del 2013

CATALANIZAR ESPAÑA

CATALANIZAR ESPAÑA

No se asusten. No se trata de abogar por el dominio del catalán sobre el resto de los españoles; no se trata de sustituir la hegemonía madrileña por la barcelonesa.. Además, dudo que a los catalanes les interesase. Los catalanes perdieron, hace mucho tiempo, sus ambiciones hegemonistas - más o menos desde aquel episodio fulgurante de los almogávares - y desde entonces se han dedicado a su propio florecimiento, en vez de malgastar energías en subyugar a los demás. Tal vez porque fueron los primeros, entre los pueblos de Europa, que comprendieron que imperialismo es contrario a democracia. Hay que temer muy pocas cosas de los catalanes, y la que menos, afanes de señorío.

Lo que aquí sugerimos es cosa muy distinta y más profunda: que la catalanicidad pase a ser parte operante del alma española, hasta ahora no fecundada por ella: que el hecho catalán no se reduzca a aquella esquina, sino que se incluya en el resto de la nación, no para aplastar lo que es genuino de cada tierra, sino para ensancharlo, potenciarlo y enriquecerlo, haciéndolo más apto para la nueva situación que España inicia. Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como "espíritu español", apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus
ingredientes principales. 
Bien distinto nos hubiera ido, muchas desventuras nos hubiésemos ahorrado, de haber ocurrido así. Pues pudo haber tiempos en que, para ser algo en el mundo, lo mejor era descabezar moros, cruzar cordilleras o conquistar imperios con una docena de hombres. Pero esos tiempos han pasado hace muchos siglos, y al empeñarnos en sujetar el alma española a tales características, la hemos empequeñecido, mutilándola y haciéndola poco apta para las nuevas circunstancias.
No recuerdo quién dijo, que la única forma de hacer una nación moderna de España, era llenar el país de suizos o ingleses. ¡Y eso teniendo al lado a los catalanes! ¡Qué ceguera¡ ¡Qué desatino¡. Cataluña ha sido la gran desconocida para el resto de España; desde luego más desconocida que Francia, Italia, Inglaterra o la misma Alemania. Se conoce más la literatura rusa que la catalana, y nuestro conocimiento de Cataluña, está hecho a base de cuatro lugares comunes, todos ellos erróneos cuando no agraviantes. Sólo los que, por azares de la vida, hemos tenido la suerte de que nuestras familias fueran a residir allí, pudimos darnos cuenta de las enormes diferencias que hay, entre lo que se cree en el resto de España que son los catalanes, y lo que son en realidad.
España no tiene que ir fuera de sus fronteras a buscar virtudes cívicas modernas: las tiene dentro de ella misma en Cataluña, y no me refiero sólo a la laboriosidad, al sentido organizador y de empresa, a la iniciativa. Me refiero a algo más valioso y raro: a la mezcla de tradición y modernidad que hace
a los países a la vez estables y dinámicos, al espíritu de cooperación, sin el que una nación no pasa de reino de taifas; al respeto a la intimidad ajena, algo prácticamente desconocido en el resto de España, y que tal vez sea la cualidad más preciosa del espíritu catalán. Todo ello lo necesita España, hoy más que nunca, pues es con esos mimbres con los que se teje auténtica democracia. Sin ellos de poco sirven Constituciones, partidos, urnas.
Cataluña viene adelantándose durante los últimos siglos al resto de España, y la gran tragedia de ésta ha sido no seguir la dirección que le marcaba la que, a fin de cuentas, era su avanzadilla europea. ¿Ocurrirá otra vez algo parecido? ¿Se construirá la nueva democracia española con la colaboración de los políticos catalanes, o seguirá ignorándoseles? Y cuando hablo de políticos catalanes no me refiero a los de allí nacidos, para pasar luego por el filtro de Madrid: me refiero a los catalanes cien por cien, gentes que nos digan las cosas un poco bruscamente, sin rodeos: que nos transmitan su sentido común, su instinto práctico, su conciencia de responsabilidad individual y colectiva. Algo que estamos necesitando cada vez más angustiosamente.

Cuando oigo decir a personas sensibles, inteligentes, que Cataluña no puede separarse "porque el Ejército no lo permitiría", siento como un puñetazo en plena cara. ¿Pero todavía estamos con éstas? ¿Todavía no hemos aprendido?.No. Cataluña no puede separarse porque la necesitamos, hoy más que nunca, y hay que decírselo cuanto antes, bien alto, sin rubores, sin vergüenzas. Necesitamos no sólo su industria, su arte, su organización, su modernidad, sino también su espíritu, su ejemplo, sus líderes, su "seny". Y espero que ella también nos necesite a nosotros, para ser algo más que un rincón delicioso, cultivado y pintoresco en el Mediterráneo, y proyectar continentalmente, a través de España, el espíritu catalán, que todavía tiene mucho que decir en esa Europa por hacer.

José María Carrascal
Periodista de «ABC" (Madrid)

dilluns, 15 de juliol del 2013

La millor radiografia de CiU?

A Catalunya l'eix polític que més funciona, especialment des d'un punt de vista sociològic, no és malgrat les aparences el de dreta-esquerra, o catalanisme –espanyolisme, sinó pro-CiU / anti-CiU. El que més mobilitza a la política catalana és estar a favor o en contra de CiU. Per què? Bé, les preguntes que aquests dies estan fent algunes agrupacions de CDC a la seva militància sobre el procés sobiranista i sobre els processos de dinàmica interna del partit ens poden donar la clau.

Dins d'aquestes preguntes, n'hi ha dues que són reveladores: "Si l'estat espanyol ofereix un repartiment dels impostos més just i cedeix sobirania fiscal, et semblaria bé que s'aturés el procés independentista?". I, "Per què creus que els moviments associatius, veïnals, cívics i culturals són gairebé sempre contraris a CDC?". 

Crec que aquestes dues preguntes són molt bones, probablement la millor radiografia de quin és el problema feta des de dins del partit. M'explico. Si són capaços de preguntar si un pacte fiscal hauria d'aturar el procés independentista és que veuen factible que una part de la seva militància pugui contestar que sí. És a dir que, finalment, el peix al cove continuaria formant part de l'ADN convergent: l'important són els diners, la resta (maltractament i injustícies múltiples) pot passar a un segon pla.

I si el que importa per sobre de tot són els diners, aleshores és fàcil contestar la segona pregunta: "Per què creus que els moviments associatius, veïnals, cívics i culturals són gairebé sempre contraris a CDC?" Doncs, això.
Cal que CiU s'allunyi del peix al cove. Ho tenim a tocar. Quina oportunitat per treure el millor de nosaltres mateixos!"
CDC és un veritable catch-all party, és a dir, un partit amb vocació de centralitat i àmplies majories en el que la ideologia perd potència definitòria. Ens ho posa de manifest, un cop més, una altra pregunta sobre la ideologia de cada militant (liberal, verd, democristià, comunista, socialdemòcrata o socialista), i sobre el model de país (independent, federal, autonòmic o regional). S'imaginen quin sentit tindrien aquestes mateixes preguntes en altres partits? Els catch-all parties probablement són els partits amb més possibilitats d'adaptar-se als canvis (positiu) i també els que més fàcilment poden conservar l'status-quo (negatiu).

Com deia el filòsof "el que és, és" i no cal esglaiar-se. Sinó treballar-hi, tot assumint la realitat i els seus matisos. És evident ─ara i fa deu anys─ que CDC ha de ser central en el camí cap a la independència. I que cal que en aquesta etapa el guiïn de manera més prioritària que mai els principis, la dignitat, la vocació de transversalitat política i social. En sentit invers, allunyar-se del peix al cove, del tactisme de curt termini, del sí però no, de la indefinició típica dels partits (només) de quadres. Això que li deixin a d'altres. Ho tenim a tocar. Quina oportunitat per treure el millor de nosaltres mateixos!

diumenge, 14 de juliol del 2013

La reclamació de dimissions gubernamentals

Suposo que tots us adoneu que amb la reclamació de dimissions gubernamentals afavorim, en la pràctica pura i dura: 1, l'afebliment del sector "moderat" del PP en favor del sector dur (Aznar, Aguirre); 2, increment de la judicialització de la política, la qual cosa ha conduït, després de 25 anys, a coses com el funcionament del Tribunal Constitucional com a tercera càmera legislativa partidista no electa (amb la sentència contra l'Estatut i d'altres); 3, increment, per simpatia, de les pulsions recentralitzadores i renacionalitzadores d'Espanya; 4, ascensió d'un grup de poder totalment tancat a qualsevol procès de Catalunya cap a la sobirania i fins i tot clarament partidari de la seva suspensió.

diumenge, 7 de juliol del 2013

Inutilitat i incompetència

Pere Navarro qualifica d'historica la proposta de reforma constitucional del PSOE, a la qual el PSC ha donat suport a ulls clucs. Una reforma que no reconeix la plunacionalitat, no reconeix el dret a decidir i accepta el principi d'ordinalitat si a l'Estat li sembla be.

A veure Pere, xato, o ens prens per idiotes o ets tonto. Tu t'adones del ridicul que has fet avui?? T'adones que estas deixant orfes a gran part dels militants del PSC?? T'adones que estas deixant de banda Catalunya i els seus ciutadans??

Definitivament o ets tonto o ets tonto rei!! I em sap greu, molt greu, afirmar-ho. Pero es que despres de sentir-te avui quasi orgasmant amb el cony de reforma que has votat, m'he sentit trist per un PSC (logicament no el teu) que vull fort i potent pel be del pais (enten pais per Catalunya i no per Espanya que es el que tu tens al cap).

Desgraciadament, avui, gracies a la teva manifesta inutilitat i incompetència, es un dia trist pel PSC i per Catalunya.

Que et bombin rei!! I, sobretot, que la historia faci justicia amb tu!!

divendres, 5 de juliol del 2013

Comença en pilotes, i en pilotes acabarà

Comença en pilotes, i en pilotes acabarà


Amb un protagonisme exacerbat, nou diputats dirigits per un advocat de La Caixa "en pilotes" han triomfat en aconseguir acomplexar una bona part dels nostres mitjans de comunicació que fa mesos i mesos --de fet, fa anys-- que els hi donen una quota de presència als mitjans superior a la seva representativitat.

A l'advocat de La Caixa l'acompanya un personatge d'ultratomba que recorda el lerrouxisme dels anys 30 i el legionari de la cabra, amb la bandera ppreconstitucional, un tal Cañas. De donar canya sí que en sap.

Aquests dos personatges, acompanyats d'una cort de diputats de procedència diversa (del PP, del PSOE o d'extrema dreta), han abandonat derrotats la batalla de salvar la llengua espanyola a Catalunya (per a ells, en perill) i ara, en el seu oportunisme, han trobat el forat per a lluitar contra la corrupció.

Aquests personatges --ben pagats i untats, com diuen explícitament diversos documents publicats per experts historiadors del CNI-- són usats com la punta de llança del nacionalisme espanyol més preconstitucional, tot i que utilitzin la constitució espanyola com el dogma de fe de l'Espanya ultracatòlica del segle passat. 

Són joves, àgils políticament i mental, i sobretot saben aprofitar les debilitats, les pors i les febleses de les forces democràtiques catalanes, tant de centre i de dretes com d'esquereres. Fins fa uns mesos, tots dos estaven ufans, convençuts de les seves estratègies. Però cada dia que passa, la majoria social del país els hi gira l'esquena. Perquè estan saltant el fil roig d'un país, estan inventant problemes allà on no n'hi ha, i intenten acabar amb la cohesió social i nacional del país.

Aquests nois sembla que vulguin servir la FAES i les amenaces de l'expresident Aznar. Cal, doncs, que els demòcrates catalans, sobiranistes o no, deixin d'estar acomplexats amb C's i no els hi deixin cap escletxa ni més representativitat que la que tenen. I, a més, no s'ha de tenir por de rebatrels amb arguments i amb la mateixa contundència que ells utilitzen. No podem seguir acomplexats, sobretot als mitjans de comunicació. 

C's viu de les debilitats dels populars i els socialistes, del suport de la quinta columna i de les clavegueres, i no se'ls ha de permetre que intentin trencar el valor més preuat del nostre poble: Catalunya un sol poble.

Hem d'aconseguir que, ja que van començar en pilotes, acabin també en pilotes.