Enhorabona, i ara no deixeu que ningú us robe ni l’alegria ni el triomf

Per començar, permeteu-me unes quantes dades i detalls que són molt importants:

–L'independentisme aconsegueix 72 escons i té la majoria absoluta del parlament.

–S'ha acabat l'ambigüitat: tindrem un govern plenament independentista, sense quintacolumnistes, i una majoria parlamentària que treballarà per la independència. Fa tres anys els diputats amb mandat explícitament independentista eren 24, els d'ERC i CUP. Avui són 72. Feu comptes.

–Per primera vegada a la història, un partit o coalició ha guanyat les eleccions a totes les comarques del Principat. No havia passat mai, i ho ha fet Junts pel Sí.

–Els independentistes guanyen a 907 municipis i els unionistes a 35. 907 contra 35, sí.

–Junts pel Sí i la CUP aconsegueixen el 48% dels vots. Cameron va convocar el referèndum perquè l'SNP havia guanyat les eleccions amb el 44% dels vots. Abans del primer referèndum que es va fer al Quebec, el Partit Quebequès havia guanyat les eleccions del 1976 amb el 41,37% dels vots. I abans del segon, el mateix partit havia guanyat, el 1994, amb el 44,75% dels vots. Veieu la diferència entre el 48% i el 41%?

–Una dada suplementària: Mariano Rajoy governa amb majoria absoluta a Espanya amb només el 44,63% dels vots. De res.

–Continuem: l'independentisme guanya a Barcelona amb el 47,24% dels vots emesos i la CUP hi supera Catalunya Sí que es Pot. Estiguem atents a veure què farà Ada Colau a partir d'avui, que això serà molt important i no únicament per a Barcelona.

–El mes de juny les enquestes donaven 33 diputats a CiU, 31 a Catalunya Sí que es Pot i 19 a ERC. D'això, hem passat, només en tres mesos, a un 62 a 11. L'independentisme ha sabut reaccionar de la millor manera imaginable.

–S'ha batut el rècord històric de participació en unes eleccions; més legitimitat democràtica que mai, doncs. I, contra el gran mite, resulta que no hi havia més unionistes amagats. La meitat dels nous vots han estat independentistes. Per cert: 1.952.482 votants ahir versus 1.861.753 el 9-N. Allò no era el sostre.

–Ja sabem quant valia el xantatge de Duran: zero escons. Que deixe d'embrutar el nom del partit de Carrasco i Formiguera.

–Catalunya Sí que es Pot ha estat un fracàs imponent i ICV es trobarà obligada a rectificar. Iniciativa sola va obtenir fa tres anys només cinc mil vots menys que ara amb Podem i ha perdut dos diputats. I la culpa del fracàs, ho sabem tots, és de Pablo Iglesias. Potser Catalunya ha estat la seua tomba política. Duran i ell fan dos.

–El PP és el primer partit d'Espanya i el cinquè de Catalunya. A la demarcació de Lleida i a la ciutat de Barcelona fins i tot el supera la CUP. Al conjunt de Catalunya la diferència entre la CUP i el PP és de poc més de deu mil vots. Ah!, i Albiol perd fins i tot a Badalona, on guanya Junts pel Sí .

–Les trampes que ha fet Espanya amb el vot exterior dels catalans són un autèntic escàndol democràtic i tots sabem que el resultat no hauria estat el mateix si tothom hagués pogut votar lliurement: el resultat seria encara més favorable a la independència.

–I una última dada, per a no cansar més: al Baix Llobregat, sí al Baix Llobregat, l'independentisme guanya amb Junts pel Sí.

Ja ho sé, que els catalans tenim una tendència accentuada a espantar-nos per ben poca cosa. Som una mica més porucs d'allò que seria desitjable i quatre expressions d'alegria de Ciutadans combinades amb els titulars de diaris que ja podíem imaginar han creat en alguna gent la sensació que això no ha estat tan gros com esperàvem.

Doncs bé, obriu els ulls:

–Le Monde: Victoire des indépendantistes aux élections régionales

–The Washington Post (el diari que llegeix Obama): Spain: Pro-secession parties in Catalonia win landmark vote

–Al Jazeera: Catalonia separatists claim victory in regional polls

–Corriere della Sera: Catalogna: Mas: 'Abbiamo vinto!' Agli indipendentisti 72 seggi su 135

–Der Spiegel (la revista que llegeix Merkel): Separatisten gewinnen Mehrheit im Parlament

–Publico: Independentistas têm maioria absoluta no parlamento da Catalunha

Obriu els ulls per veure què ens diuen en totes les llengües mitjans de tot el món. La victòria de l'independentisme català avui obre les primeres pàgines dels diaris i les televisions internacionals i és això que importa, més que no la mesquinesa o la manipulació d'alguns mitjans més pròxims.

Perquè ara qualsevol ciutadà mitjanament informat del món sap tres coses. Primera, que hi ha una nació que es diu Catalunya, on hi ha Barcelona. Segona, que la majoria dels catalans han votat a favor de la independència. I tercera, que això és un gran problema per a Espanya i segurament també per a la Unió Europea.

I ací es on està la clau del futur immediat: ja som un problema inevitable a resoldre i per a Europa com més aviat millor. Els 72 diputats independentistes i el nou govern es posaran de seguida a la feina amb un full de ruta perfectament marcat. D'un màxim de divuit mesos. Amb la legitimitat de les urnes, reconeguda i entesa com a tal a tot el món. I Espanya què farà?

Des d'anit Espanya sap que ja no pot limitar-se a dir que això no és possible i a intentar frenar una reivindicació política tan majoritària només amb arguments legalistes. Malgrat això, ho intentarà. Però també sap que el parlament i el govern posaran la directa i faran camí, sense esperar a les eleccions del desembre. No pot fer res, però tampoc no pot quedar-se plegat de braços. El meu pronòstic? S'equivocaran i donaran més ales encara a la secessió, potser precipitaran fins i tot la proclamació de la independència. Per ventura no ha passat això fins ara?

Pel que fa als vint-i-cinc diputats de Ciutadans, deixeu-los gaudir amb allò que es pensen que és l'èxit de la seua vida, que ja es despertaran a la primera votació del parlament.

Perquè, no en tingueu cap dubte, ni un, que Junts pel Sí i la CUP s'entendran bé i duran endavant el procés d'independència. Com ho faran ni ho sé jo ni a hores d'ara ho saben ells. Però per agafar confiança només cal que penseu en tots els entrebancs increïbles que els nostres polítics i la nostra gent han superat fins avui. La nostra classe política ha demostrat una qualitat i una capacitat de trobar el camí inaudites, que, per cert, potser ja aniria essent hora que els reconeguéssem sense cap recança.

O no us en recordeu, ja, quan ens deien que la manifestació del 10 de juny de 2010 era una expansió emotiva que no menaria enlloc? L'endemà Espanya va guanyar la Copa del Món i perquè alguns ho van celebrar ens van dir que ja estava, que s'havia acabat tot. De la consulta d'Arenys de Munt en van dir 'butireferèndum', burlant-se de la capacitat popular de canviar les coses. Ni tan sols quan es va guanyar el referèndum de Barcelona no van acceptar que es movia alguna cosa. I el 2012, quan després d'enganyar la població amb una falsa noticia sobre Artur Mas, CiU va perdre diputats: ja no us en recordeu que alguns van decretar immediatament la fi del procés? Deien que tot era una trampa. Que Mas en realitat no volia la independència i que no faria res per aconseguir-la. No em digueu que no ho vau sentir dir mai, això. Jo recorde perfectament que quan Junqueras i Mas van signar l'acord de suport parlamentari que obria una nova era política a Catalunya alguns van afirmar que allò duraria poc i que no es convocaria cap referèndum. Es va convocar, però quan s'acostava el 9-N ens van dir que no votaríem, que tot era gesticulació. I després van dir que ja no hi hauria més independentistes a comptar, que aquells érem tots. Superada la sorpresa, aleshores van afirmar que seria impossible que Mas i Junqueras poguessen treballar mai junts. Que això no passaria. I es van alegrar d'allò més quan ens anunciaren que Podem posaria fi a la il·lusió creada per l'independentisme; i ensenyaven enquestes en què Pablo Iglesias gairebé ja era president de la Generalitat. I quan van veure que això anava de debò van tornar a la cançoneta del 3%, van organitzar un numeret amb guàrdies civils i van dir que els bancs tancarien avui les portes si votàvem això que hem votat (ho heu vist, que no han tancat?) i Merkel i Cameron i Obama, i que tomba i que gira, que ens expulsarien d'Europa avui i que si l'exèrcit hauria d'intervenir si fèiem exactament això que vam fer ahir. I… i… i…

En resum, i per a rematar-ho: aquest 27 de setembre heu aconseguit de fer una cosa molt i molt gran amb els vostres vots. Enhorabona, i gaudiu-ne com cal. I no deixeu que ningú us robe ni l'alegria ni el triomf.

Déjate sorprender

"Pensaba follarte y luego pasar directamente a otra,
pero no ocurrió así".
Desmontando a Harry (Woody Allen.)

Los grandes regalos no suelen tener hueco en nuestra casa. Tenerlo supondría haber estado viviendo con un gran vacío mientras llega. Es por esto que muchas veces rompen y obligan a reorganizarlo todo. Y es por eso que mucha gente los desecha, porque aceptarlo supondría un fuerte cambio de planes.

Las personas más especiales no van a aparecer en tu vida en una mañana soleada en la que todo está perfecto, quizás lo hagan en mitad de una noche de lluvia. Nunca es el momento perfecto para la tormenta perfecta. Nada es más difícil de encajar que dos vidas.

La salsa de la vida no son los sueños, ni las metas. Ni siquiera sus logros. La salsa de la vida son las sorpresas. Aunque parezca mentira, hay quien tiene sobre la mesa un regalo envuelto y no lo abre. "¿Para qué?… si no necesito nada", "tendré que devolverlo…", "no lo merezco", etc. Pero los regalos no se merecen, se dan, se reciben y se abren… pero no se merecen. Muchas veces, de hecho, los regalos son injustos y caen en manos de quien solo merece carbón, pero precisamente por eso son regalos, porque son una nueva oportunidad para darle a nuestra vida un rumbo diferente.

¿Por qué controlarlo todo? ¿Por qué vivir anticipando? Es cierto que saber lo que se quiere y dónde se va son pilares indispensables para adueñarse de uno mismo y caminar sin dar rodeos. Sin embargo, en todo intento de control y dirección de nuestra existencia debe haber un espacio para acabar a la deriva. Un espacio para la magia, el misterio y las sorpresas. Como los pájaros: momentos de aleteo voluntario seguidos de momentos en que cerrar los ojos, abrir las alas y planear.

La verdadera riqueza no está solo en rodearte de aquello que encaja a la perfección con tus gustos, tus hábitos o tus preferencias. Todo aquel que se aferra a un catálogo pierde más de lo que gana, pues en un mundo tan rico nunca una lista incluirá más cosas que las que deja fuera. La verdadera riqueza está en saber cuándo tomar el control y cuándo soltar el volante, apagar el GPS, dejarse llevar y llenar tu vida con unas pizcas de alboroto. Enriquecerse no consiste en poner el mundo a nuestro servicio para que encaje, sino en estar dispuestos nosotros también a ponernos al servicio del mundo, ser unas veces pie y otras zapato.

"El amor muchas veces empieza en acojone, es su forma de decir "aquí has de buscar"".

Presumimos con demasiada facilidad de que nos gustan las aventuras. Pensamos que una aventura es subirse a un avión, saltar por un paracaídas y compartir la foto, pero a pesar de ser una experiencia excitante, le falta el toque más importante de una aventura: la incertidumbre. A fin de cuentas, cuando saltas, sabes que lo más probable es que vuelvas a tocar la tierra de la que partiste. Ahí acaba todo. Sin embargo, en las auténticas aventuras el final está abierto. La valentía está en atreverse a no volver, aunque al final acabes tomando el camino de regreso, porque no importa que vuelvas tanto como que fueras con la intención de entregarte al momento y sin retrovisor. Las mejores historias no compran billete de ida y vuelta. Vuelvas o no.

Asusta mucho dejar de hacer lo que siempre has hecho y reconocer que hay una chica o un chico que te encanta para quien no estabas preparado. El amor muchas veces empieza en acojone, es su forma de decir "aquí has de buscar". Pero en un mundo de perfeccionismo y exigencias nada apetece más que quedarse en casa debajo de la sábana. Es la zona más segura y da miedo abandonar tu estado habitual. Por eso el amor hace a veces temblar, porque amar es crecer y porque crecer requiere abrirse a la zona de inconfort.

Poder decirle a alguien "nunca conocí a nadie como tú" es objetivo y peaje. Objetivo porque nadie debería estar con alguien que, en cierto modo, no de la vuelta a su mundo y le cambie su forma de mirar, y peaje porque todo nuevo mapa asusta.

"Uno no ve un diamante y sigue caminando".

Ve o no vayas, pero si te quedas que sea porque donde estás lo amas, no porque donde pudiste ir lo temes. No existe una buena vida y una mala, o, mejor dicho, no hay una sola fórmula para vivir felizmente. No se trata de vivir soltero, en pareja o alternando, sino de elegir lo que queremos con la total libertad que solo otorga haberse atrevido a probar con plena atención, no con un pie en la orilla y otro en el agua, sino con los dos a la vez y de un salto. Prueba, conoce, pero a corazón abierto, (recuerda, como los valientes: de un salto y sin retrovisor), y una vez lo hayas hecho, elige, pero que no decida tu vida ni el miedo a lo nuevo ni el amor a lo seguro, pues si de algo son enemigos el miedo y la seguridad es del crecimiento.

Nadie realmente genial va a aparecer en el momento que tú esperas. Ella no lo va a hacer. Él no lo va a hacer. Aparecerá cuando estés despeinado, cuando simplemente buscabas paz, cuando "solo ibas a sacar al perro" o cuando "una copa y nos vamos". ¿Qué vas a decirle entonces? "¿No, perdona, es que el martes me toca leer el nuevo artículo de El universo de lo sencillo?". Uno no ve un diamante y sigue caminando. Ojalá llegue un martes en que no estés por aquí porque alguien ha roto tus planes. Ojalá te eche de menos porque estés improvisando.

Déjate sorprender, atrévete a probar y decide después.

A Pablo Iglesias i a nosaltres mateixos

Pablo Iglesias

Li desitgem molta sort en la seva "revolució"

Sr. Iglesias, aquí podem guanyar un país i no a un polític o a un partit.

Sr. Iglesias, aquí podem proclamar ja una república amb un PPSOE intranscendent i no intentar-ho més amb un PPSOE hegemònic.

Sr. Iglesias, aquí podem transcendir els nostres cognoms, orígens i identitats en un procés d'autodeterminació, i no dividir-nos més en cognoms, orígens i identitats.

Sr. Iglesias, aquí podem guanyar-ho tot perdent una mica, units, i no guanyar només una mica, separats.

Sr. Iglesias, aquí podem presentar unes llistes de país polítiques i no unes llistes polítiques a un país.

Sr. Iglesias, aquí podem ser més, ser millors i arribar més lluny, i no ser menys, ser els de sempre i arribar on sempre.

Sr. Iglesias, aquí podem fer enfadar realment a Rajoy, Aznar, González, la monarquia, l'Ibex-35, LaRazón, el ABC... i demostrar la decència i capacitat de canvi d'aquest procés, i no fer que els enfadem i canviem per finalment no enfadar a ningú ni canviar gens.

Sr. Iglesias, aquí podem sortir al carrer per milions durant anys i agafar-li la mà al del costat sense importar a qui vota, i deixar de llençar-nos la ideologia al cap.

Sr. Iglesias, aquí podem ser més revolucionaris que ningú i que mai amb un tríptic i una paradeta independentista, i no en 300 minting i en 300 platós de televisió

Sr. Iglesias, aquí podem trencar amb un 'statu quo' enormement injust amb un encara més enorme pragmatisme i generositat, i no perpetuar-ho amb sectarisme i tacticisme.

Sr. Iglesias, aquí podem deixar de tenir a una família que pel seu cognom rep 8.000.000€ públics l'any, i deixar de lloar la seva "simpatia i gestos" per mantenir-los.

Sr. Iglesias, aquí podem ser nosaltres el poder constituent d'una vegada per sempre i el govern el poder constituït, i no a l'inrevés.

Sr. Iglesias, aquí podem dir-li gàngster a un gàngster i quedar-nos curts, i no regalar-li sèries de televisió a un rei.

Sr. Iglesias, aquí podem fer manifestacions per reconèixer-nos entre nosaltres mirant cap als costats, i no fer-les per reconèixer a un líder mirant cap a un faristol.

Sr. Iglesias, aquí podem fer revolucions de debò amb urnes de cartró i xiulets de joguina, i no amb hores de televisió i promeses ja escoltades.

Sr. Iglesias, aquí podem heretar les lluites i la memòria d'una derrota que fa molt que espera ser redimida, i no deixar-ho per a "un parell de generacions més".

Sr. Iglesias, aquí podem ser el canvi, la regeneració i la revolució de debò i no emmudir quan arriba

Sr. Iglesias, aquí podem parlar l'idioma que vulguem i venir d'on vinguem i voler que aquest poble sigui el que ja és, i no esperar a que algú des d'un regne ens ho digui

Sr. Iglesias, aquí podem deixar de votar allò que ja van votar els nostres pares i avis amb enorme esperança i va acabar traint-los.

Sr. Iglesias, aquí podem perquè ja vam poder.

I vostè no, Sr. Iglesias. En realitat no pot. I ho sap.

Li desitgem molta sort en la seva "revolució". I li agrairíem menys lliçons a partir d´ara.

Salut. I visca Catalunya justa i lliure.