"Cospedal atribuye el finiquito de Bárcenas a un error de los servicios jurídicos del PP"
Mira reina, si vols tots plegats posem cara de tontos i et creiem, però saps que passa que ja fa massa temps que ens feu posar la cara de tonto, prenent-nos el pèl amb excuses barates i de mal pagador, i ja no cola...
Ara, com a cortina de fum i "mariano endolla el ventilador" ja entenem que a tu i a vosaltres us serveix...
Cada dia que passa tens menys credibilitat que una acció de bankia, i realment, ja no se si dir que quan et sento se'm regira l'estòmac, o senzillament passar de tu...
Plega reina, plega, torna cap a casa, i continua regalant diners als nens que acabin el batxillerat (amb els nostres diners, és clar)!!
A i bona tarda i records a casa xata!! Petonets!!
dilluns, 25 de febrer del 2013
dissabte, 23 de febrer del 2013
Ros i deu regidors del PSC a Lleida aproven la declaració sobiranista
La regeneració estructural que precisa el PSC es fa més evident cada dia que passa. Àngel Ros, alcalde de Lleida, va ser un dels 5 diputats díscols de la votació al Parlament, i al ple municipal de Lleida finalment hi ha votat a favor.
Àngel Ros, durant la votació municipal. FOTO: ACN.
M. Folch � El Titànic del PSC no pot trobar-se més icebergs al llarg del seu camí. L'ambiguïtat d'acció del seu líder, Pere Navarro, a hores d'ara, la seva manca de perícia per a encarar un fet ja transversal a la societat catalana com és el sobiranisme i la seva darrera i políticament inexplicable acció (aquesta setmana Navarro ha demanat que el rei abdiqui a favor del príncep) no deixa dubtes a esvaïr: el vaixell del PSC no té timó.
Aquesta setmana, seguint la mateixa línia, l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, i deu regidors del PSC més han votat a favor de la moció municipal de CiU que dóna suport a la declaració sobiranista aprovada al Parlament el gener. El mateix Ros ─i altres quatre diputats socialistes─ ja van evitar votar No a la declaració de sobirania al Parlament, una acció que li va costar una sanció del partit de 400 euros.
El terratrèmol no cessa a can PSC: bona part de la militància de Girona va seguir les passes de la també díscola Marina Geli, i els deu regidors de Lleida (i el vot de Ros) s'encaren a només 4 socialistes que hi han votat en contra. La situació actual del PSC dóna per a moltes anàlisis i argumentacions, però clama a un lema que fins fa ben poc era mainstream a la televisió catalana: PSC, on vas?
dijous, 21 de febrer del 2013
Cardús: "Cal agrair la decisió del Govern espanyol de portar al TC la declaració de sobirania"
Cardús: "Cal agrair la decisió del Govern espanyol de portar al TC la declaració de sobirania"
"Finalment, li han donat [a la declaració] la rellevància que té. [...] Només pel fet de preguntar ja es posa en qüestió el vincle amb la Constitució espanyola. Un vincle que, si ara està qüestionat, és perquè s'ha demostrat [...] que s'estava convertint en una corda, i la Constitució en una presó".
El sociòleg i membre de l'IEC, Salvador Cardús, ha celebrat que finalment el Govern espanyol hagi portat "al TC la declaració de sobirania". "Menysprear-la, com havia fet d'entrada, era un insult a la seva intel·ligència i a la nostra dignitat" ha argumentat.
A l'article L''a priori' de la democràcia Cardús hi ha dit que l'estat "li ha donat la rellevància que té" a la declaració de sobirania del Parlament: "Sí: es tracta de l'expressió de la voluntat d'establir un nou a priori nacional i, per tant, inevitablement, només pel fet de preguntar ja es posa en qüestió el vincle amb la Constitució espanyola". L'autor de l'article ha sentenciat que aquest vincle ara està qüestionat "perquè s'ha demostrat una i una altra que s'estava convertint en una corda, i la Constitució en una presó".
Finalment, Cardús ha indicat que "si s'arriba a fer la consulta, el que ja s'haurà guanyat és el desafiament sobiranista", un supòsit que canviaria les coses i "difícilment tornarien a ser com abans". "Es tracta d'una situació radicalment diferent de l'escocesa ─ha puntualitzat─, no tan sols per la manera com es planteja el conflicte [...] sinó perquè allà una derrota de l'independentisme no canviaria el punt de partida. [...] A Espanya, no".
Penitència
Sense regeneració moral i política no hi ha emancipació nacional. O sia, i dit d'una altra manera, si el nou catalanisme sobiranista, que ha emergit en aquesta darrera dècada, no és capaç de liderar una renovació a fons dels valors, les actituds i les formes de fer política a Catalunya, no podrà assolir el seu principal programa polític.
La regeneració mai no ha estat exempta de riscos. Pot reforçar l'estratègia dels aparells de l'Estat de deslegitimar tot el procés sobiranista. I pot donar encara mes ales a tota la dinàmica antipolítica, que en d'altres latituds ha obert la porta als pitjors populistes d'esquerres o de dretes. Certament un canvi de règim, no sempre condueix a millorar el present. Els hi podem preguntar, per exemple, als italians o als veneçolans.
Però la regeneració és l'única resposta possible als problemes de fons que arrossega la societat catalana. De fet, en els seus inicis, a principis del segle XX, els èxits del catalanisme tingueren molt a veure amb una proposta regeneradora de la vida col·lectiva. Tant en clau catalana com en clau espanyola. Un catalanisme polític que havia articulat un sentiment i unes inquietuds prèvies del sectors més lúcids i moderns de la societat.
Aquest no és només un problema d'una suposada "classe política". Estem davant un problema d'una societat laxa amb els vicis privats i poc exigent amb les virtuts públiques, en especial de les seves elits. L'evasió fiscal d'uns legitima el frau de l'IVA dels altres. L'optimització fiscal dels rics justifica el frau en la prestació de l'atur dels menys afavorits. Allò que es predica en públic, allò que es fa en realitat.
Només podem predicar des de l'exemple. No és només contrició i propòsit d'esmena allò que se'ns exigeix sinó també la penitència"
Tot plegat té a veure amb regles, institucions i comportaments personals. Calen reformes a fons, amb contrapesos que equilibrin els poders, amb més capacitat de decidir dels ciutadans per la via de la transparència l la rendició de comptes. Amb la llei electoral pendent, fet del qual en som corresponsables.
Sí, l'emancipació nacional que ens proposem demana també oferir un projecte de país diferent: mes cívic, més corresponsable, més virtuós. Més semblant als països que van bé. Per exemple els escandinaus.
I certament avui, els qui tenim responsabilitats públiques només podem predicar des de l'exemple. Encara que a voltes pugui ser injust. No és només contrició i propòsit d'esmena allò que se'ns exigeix sinó també la penitència
Un papable amic de Catalunya
Giancarlo Ravasi és un dels cardenals papables en el proper conclave. És home de màxima confiança de Benet XVI, i bon coneixedor i amic de Catalunya. Ravasi ha estat escollit per Joseph Ratzinger com predicador en els seus darrers exercicis espirituals com Papa.
Giancarlo Ravasi.
Una mostra més de la confiança, doncs, que el Papa dimissionari té amb Ravasi. Aquest cardenal presideix el Pontifici Consell de Cultura. Des d'aquest dicasteri té la responsabilitat de conduir l'anomenat Atri dels Gentils, plataforma que cerca el diàleg de la fe amb el món contemporani, la ciència i l'agnosticisme. Aquesta és una de les prioritats més rellevants de l'actual pontificat.
La vinculació del cardenal Ravasi amb Catalunya i l'Església catalana s'ha produït sobretot en els darrers cinc anys. Manté contactes amb la Fundació Joan Maragall, de signe aperturista i conciliar, que des de fa tres dècades practica el diàleg entre Església i món contemporani en la línia que després s'ha endegat amb l'Atri dels Gentils.
Ravasi també ha ajudat a fer possible tres esdeveniments molt importants per l'Església catalana. La celebració d'unes sessions de l'Atri dels Gentils a Barcelona. Una exposició sobre Antoni Gaudí al Vaticà. I la vinguda de Benet XVI a la capital de Catalunya per beneir la Sagrada Família com a basílica.
Ens convé una CiU decaiguda?
El sobiranisme i, més netament, l'independentisme, segons les més diverses enquestes estan pujant entre tots els estrats socials de Catalunya. Ja no és un fet d'alguns sectors militants de la joventut o de la societat civil: és, avui dia, una realitat assolida, també, en els sectors professionals de la petita i mitjana empresa. I cada dia més és present a alts càrrecs d'empreses importants i multinacionals del país.
Aquesta és la realitat que ha fet encendre tots els llums vermells d'alarma dels aparells de l'Estat espanyol.
Però tot i la importància que ERC es converteixi, segons algunes enquestes, en la primera foça política del país i que també i el seu màxim dirigent, Oriol Junqueras, sigui molt i molt valorat, un procés de sobirania, del dret a decidir ─i més encara, d'independència─ necessita àmplies majories. I, ara per ara, el procés de transició nacional en marxa no és possible sense els militants i els votants de CDC, i caldria que també s'hi sumés la immensa majoria d'UDC.
Un retrocés de CiU suposaria un retrocés del sobiranisme, tot i que costi d'entendre per als sectors militants de l'independentisme que, durant molts anys, han 'picat pedra' per avançar en el procés. Caldria, doncs, que exigissim als dirigents de CDC (i d'UDC) que facin una valenta anàlisi del per què del seu retrocés. I que també estudiïn cap on van les fugues de vot: Són errors propis? Són atribuibles a la gran ofensiva de les clavegueres en contra de CiU i del Govern de la Generalitat?
No es poden enganyar: no tot és 'merda' i clavegueres ─que també n'hi ha. En el procés català també hi ha manca de lideratge, errors estructurals, l'enemic intern, el fraccionalisme, hi ha interessos ocults de sectors de CiU dels negocis (i altres sectors acollonits pel procés sobiranista perquè veuen que se'ls acaba el seu negoci d'Espanya i de fer de pont amb l'Estat). I també hi ha sectors de CiU que estan lligats als poderosos: La Caixa, les grans empreses elèctriques, etc.
CiU té, en els propers mesos, un gran repte: rescuscitar el President Mas"
Aquests són l'enemic de debò que pretenen fer canviar de rumb el vaixell del sobiranisme de CiU i fer-lo tornar a embarrancar a un port que no tingui sortida a mar oberta. La 'pastanaga' que ens té preparada Espanya cada cop és més madura i aviat l'oferiran per a què els 'conillets' catalans que tenen tanta fam puguin menjar-se-la.
CiU, però, no és només el sector dels negocis: no només és el del 'pont aeri' o els comissionistes que han viscut a l'entorn del poder. CiU és fonamentalment la 'bona gent' catalanista, nacionalista, que durant anys ha seguit cegament el President Pujol i que després, oberts els ulls, ha optat per la sobirania nacional i, la immensa majoria d'ells, per la independència. I aquests darrers segur que donaran una oportunitat a les noves generacions de CDC i UDC, si ambdós darrers són capaços d'obrir les seves clavegueres, desinfectar-les, fer net i reconstruir els seus partits amb una generació nova de dirigents que tingui la valentia de jugar-se-la i no estigui arrelada als vicis i tics del passat.
CiU té, en els propers mesos, un gran repte: rescuscitar el President Mas que, ara per ara, està abduït per Quico Homs el qual li resta personalitat, capacitat i lideratge. El President Mas necessita rodejar-se del bo i millor del pensament sobiranista: inetel·lectuals, professionals, universitaris, empresaris, gent valenta que l'ajudin a construïr les estructures d'Estat i a fer el salt polític qualitatiu que s'ha de donar, tant en el marc de l'Estat espanyol com a nivell internacional.
Per a fer aquest salt qualitatiu cal assegurar els eixos de la construcció nacional que tantes vegades hem defensat des del Col·lectiu Joan Creixell. I, ara més que mai, hem de defensar la CCMA i el servei d'exteriors de la Generalitat, i acabar d'una vegada amb una política erràtica i sectària que crea més enemics que amics en el camp de la comunicació.
Un procés de transició nacional amb el dret a decidir i l'assoliment de la independència necessita de moltes coincidències i complicitats, i no el pot fer ni un ni dos gurús, per molt poder que tinguin.
dimarts, 19 de febrer del 2013
Llanos De Luna, Feina, Mal, Feta, No, Futur
La delegada del Gobierno en Cataluña, María de los Llanos de Luna, ha abierto fuego contra los municipios y los ciudadanos de Cataluña en la misión de hacer cumplir la ley hasta las últimas consecuencias, bien como un viejo sheriff implacable del Far West . Una ofensiva que hace cabalga la acción de la delegación en Cataluña sobre la línea que separa el cumplimiento de la ley de la libertad de expresión y los derechos nacionales del pueblo.
El Ayuntamiento de Girona ha dicho basta esta semana a la acción desproporcionada de la delegada del Gobierno en Cataluña, María de los Llanos de Luna, en favor del cumplimiento de una biblia con la que ya nadie comulga.
El consistorio gerundense, uno de los más importantes y de más peso del país, declaró Llanos de Luna persona non grata en su municipio después de que la delegada haya encarado con una pila de consistorios como Banyoles, Olost de Lluçanès, Gallifa y Celrà por no colocar la bandera española en la fachada del ayuntamiento y por haberse declarado territorios libres. De hecho, Llanos de Luna ha propuesto perseguir, uno a uno, todos aquellos municipios catalanes que, libremente, decidan autoproclamarse independientes o territorios libres.
Qué delegación atrevería a atacar sus propios municipios y se propondría la persecución de los derechos de los pueblos de su propio territorio? "
¿Cuál es, sin embargo, la tarea de la delegación de un gobierno en los diversos territorios? Lejos de atacar a los ciudadanos del territorio y de hacer cumplir leyes totémicas obsoletas, las funciones principales se basan en la representación del pueblo, en la aportación de información y en la función coordinativa. Unas tareas que siempre deben perseguir la voluntad de servicio al pueblo y la tarea agilizadoras a favor de los derechos de las personas y los colectivos. Con todo, en la página de la Delegación del Gobierno de la Generalidad de Cataluña se especifica la función de "proteger el libro, ejercicio de los Derechos y Libertad y garantizando la Seguridad ciudadana, a través de los Subdelegados del Gobierno".
¿Qué hace, pues, Llanos de Luna en Cataluña persiguiendo banderas y querellante con un montón de municpio catalanes? Qué delegación de cualquiera de los países del mundo se atrevería a atacar sus propios municipios y se propondría la persecución de los derechos de los pueblos de su propio territorio? Qué optaría por vetar las libertades fundamentales de las personas de su país? Llanos de Luna corrobora, con su actuación, una de dos únicas opciones: que Cataluña no forma parte del Estado español ─ y por lo tanto sería la primera alta funcionaria española independentista ─ o que hace el trabajo mal hecho de manera abierta y decidida .
Llanos De Luna, Feina, Mal, Feta, No, Futur
La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, ha obert foc contra els municipis i els ciutadans de Catalunya en la missió de fer acomplir la llei fins a les darreres conseqüències, ben bé com un vell xèrif implacable del Far West. Una ofensiva que fa cabalgar l'acció de la delegació a Catalunya sobre la línia que separa el compliment de la llei de la llibertat d'expressió i els drets nacionals del poble.
L'Ajuntament de Girona ha dit prou aquesta setmana a l'acció desproporcionada de la delegada del govern a Catalunya, María de los Llanos de Luna, en favor del compliment d'una bíblia amb la qual ja ningú no hi combrega.
El consistori gironí, un dels més importants i de més pes del país, ha declarat Llanos de Luna persona non grata al seu municipi després que la delegada s'hagi encarat amb una pila de consistoris com Banyoles, Olost de Lluçanès, Gallifa i Celrà per no col·locar la bandera espanyola a la façana de l'ajuntament i per haver-se declarat territoris lliures. De fet, Llanos de Luna s'ha proposat perseguir, un a un, tots aquells municipis catalans que, lliurement, decideixin autoproclamar-se independents o territoris lliures.
Quina delegació s'atreviria a atacar els seus propis municipis i es proposaria la persecució dels drets dels pobles del seu propi territori?"
Quina és, però, la tasca de la delegació d'un govern als diversos territoris? Lluny d'atacar els ciutadans del territori i de fer complir lleis totèmiques obsoletes, les funcions principals es basen en la representació del poble, en l'aportació d'informació i en la funció coordinativa. Unes tasques que sempre han de perseguir la voluntat de servei al poble i la tasca agilitzadora a favor dels drets de les persones i els col·lectius. Amb tot, a la pàgina de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya s'hi especifica la funció de "proteger el libre ejercicio de los derechos y libertades y garantizar la seguridad ciudadana, a través de los Subdelegados del Gobierno".
Què hi fa, doncs, Llanos de Luna a Catalunya perseguint banderes i querellant-se amb una pila de municpis catalans? Quina delegació de qualsevol dels països del món s'atreviria a atacar els seus propis municipis i es proposaria la persecució dels drets dels pobles del seu propi territori? Quina optaria per vetar les llibertats fonamentals de les persones del seu país? Llanos de Luna corrobora, amb la seva actuació, una de dues úniques opcions: que Catalunya no forma part de l'Estat espanyol ─i per tant seria la primera alta funcionària espanyola independentista─ o que fa la feina mal feta de manera oberta i decidida.
dilluns, 18 de febrer del 2013
¿QUÉ HAY DETRÁS DE C’S?
¿QUÉ HAY DETRÁS DE C'S?
C's es un partido nacido en un contexto de degeneración de la democracia en su sentido más populista, la oclocracia. Lo que le ha permitido nacer precisamente es el mismo contexto apoyándose en tres herramientas que ofrece el sistema oclocrático: el oportunismo, la apelación a los sentimientos y el desvío de la atención.
El oportunismo lo que permite a C's es la utilización de la degeneración del contexto como virtud del partido. Un partido que no respalda su virtud en sus acciones ni en su programa ideológico (normalmente carecen de él y no se suelen clasificar como partidos de derechas o de izquierdas, como hace UPyD, cogen los que les conviene) sino en que el resto están peor. El mecanismo se lleva a la máxima perfección cuando se incorporan todos estos elementos en el programa electoral (que no ideológico) pareciendo así atractivo para el público, pues es lo que la gente demanda, pero ¡qué fácil es incorporarlo en un Partido que no ha ostentado el poder nunca!
Un ejemplo de oportunismo de C's se encuentra claramente en por ejemplo la oposición del partido en hacer recortes, en aumentar impuestos y en incumplir el objetivo de déficit. Nunca han propuesto un programa que permita un presupuesto coherente que se pueda cumplir con un buen equilibrio entre ingresos y gastos. Pero oponerse a la subida de impuestos que proponen otros vende, oponerse a los recortes de otros vende y oponerse a ser insumiso ante las obligaciones del Estado vende a un electorado muy concreto.
La apelación a los sentimientos es un argumento falaz muy utilizado por C's a lo que el PP también se ha sumado por el contexto que otorga el debate soberanista. La apelación a los sentimientos se ha utilizado a través de dos sentimientos: por un lado el miedo y por otro la identidad personal. Por el lado del miedo se ha utilizado para generar una visión futura catastrófica para lo que supondría la independencia de Catalunya, totalmente irreal y basada en supuestos improbables e irreales con el único objetivo de generar miedo e inseguridad. Por el lado de la identidad personal se ha utilizado el sentimiento a la pertenencia de España y a la lengua materna para manipular a las personas y dividir a la sociedad de verdad. La situación es clara, si dentro de España (digamos en la era democrática) ningún independentista ha sido obligado a sentirse español, ¿por qué entonces en la futura Catalunya independiente se va a tener que obligar a mucha gente a sentirse de una manera diferente a como se siente y a utilizar otra lengua que no es su lengua materna? Es absurdo, se ha utilizado los sentimientos más profundos de la gente para captar votos, cuando el proceso independentista no implica la renuncia a utilizar el castellano ni a dejar de sentirse español si así uno se siente. Pero eso, que aparte de ser cruel y despiadado, da votos.
El desvío de la atención es otro recurso utilizado por C's. Se utiliza cuando no se quiere hablar sobre un determinado tema para que no exista un debate y no exista la posibilidad de que posicione la ciudadanía en contra de sus preceptos. El debate soberanista en Catalunya es el que ha dado más miedo a C's, y a parte de utilizar la apelación a los sentimientos para deformarlo, ha utilizado el desvío de la atención de forma constante: El "existen otros problemas más importantes para la gente" es un ejemplo, pues en la política hablar sobre un tema concreta no implica dejar de hablar de otro, pero se utiliza de forma interesada, no porque quiere que se hable de lo que importa a la gente sino porque no quiere que se hable de ese tema concreto. El sacar la corrupción en Catalunya para tapar el debate soberanista es otro desvío de atención, ya que son debates completamente separados que se han mezclado de forma interesada. C's ha utilizado la corrupción para tapar su nacionalismo español y terceros intereses.
Los líderes de los partidos oclocráticos (que no democráticos) requieren solo un requisito para poder aprovecharse de lo que la oclocracia les ofrece: oratoria. Y ahí lo tenemos, al líder de C's, Albert Rivera, uno que ha salido precisamente de esa escuela. Los patinazos son peligrosos para estos partidos, pues están en constante peligro de que se les pueda caer la careta, ya que solo interpretan un papel interesado, y por eso requieren de una buena técnica de la oratoria.
C's es realmente un partido ultranacionalista español, cuyo sentido de sumisión a la patria y al dogma de la indivisibilidad de la misma se hace latente cada día en sus declaraciones. Su objetivo es el mismo que el de un partido colonial: españolizar Catalunya y que España la asimile como una provincia más, folclórica pero una provincia más. Si os fijáis C's es un partido que no se presenta en España y presenta en el Parlament cosas que dependen directamente del Congreso, ¿por qué hacen eso? Porque su objetivo primero no es regenerar España, es dar la imagen que así se pretende y por eso cosas que dependen del Congreso de los Diputados las proponen solo en Catalunya. Por otro lado, sólo se presentan en Catalunya por su visión colonial, no les interesa transformar España, les interesa que España asimile Catalunya y por eso su objetivo no es español (por eso no se presentaron desde buen principio en España), su objetivo es catalán (por eso se presentaron primero en Catalunya) que es la españolización de Catalunya.
C's lejos de ser un partido que trae viento fresco, es un partido que lo que realmente trae es un conservadurismo convencionalista de carácter autoritario y nacionalista español que se esconde bajo el disfraz que le permite el sistema oclocrático y el juego de la oratoria.
QUÈ HI HA DARRERE C'S?
QUÈ HI HA DARRERE C'S?
Ciutadans és un partit nascut en un context de degeneració de la democràcia en el seu sentit més populista, la oclocracia. El que li ha permès néixer precisament és el mateix context recolzant-se en tres eines que ofereix el sistema oclocrático: l'oportunisme, l'apel · lació als sentiments i el desviament de l'atenció.
L'oportunisme el que permet a Ciutadans és la utilització de la degeneració del context com virtut del partit. Un partit que no recolza la seva virtut en les seves accions ni en el seu programa ideològic (normalment no en tenen i no se solen classificar com partits de dretes o d'esquerres, com fa UPyD, agafen els que els convé) sinó en que la resta estan pitjor . El mecanisme es porta a la màxima perfecció quan s'incorporen tots aquests elements en el programa electoral (que no ideològic) semblant així atractiu per al públic, ja que és el que la gent demanda, però que fàcil és incorporar en un partit que no ha ostentat el poder mai!
Un exemple d'oportunisme de Ciutadans es troba clarament en per exemple l'oposició del partit a fer retallades, en augmentar impostos i en incomplir l'objectiu de dèficit. Mai han proposat un programa que permeti un pressupost coherent que es pugui complir amb un bon equilibri entre ingressos i despeses. Però oposar-se a la pujada d'impostos que proposen altres ven, oposar-se als retalls d'altres ven i oposar-se a ser insubmís davant les obligacions de l'Estat ven a un electorat molt concret.
L'apel · lació als sentiments és un argument fal · laç molt utilitzat per Ciutadans al que el PP també s'ha sumat pel context que atorga el debat sobiranista. L'apel · lació als sentiments s'ha utilitzat a través de dos sentiments: d'una banda la por i de l'altra la identitat personal. Pel costat de la por s'ha utilitzat per generar una visió futura catastròfica per al que suposaria la independència de Catalunya, totalment irreal i basada en supòsits improbables i irreals amb l'únic objectiu de generar por i inseguretat. Pel costat de la identitat personal s'ha utilitzat el sentiment a la pertinença d'Espanya ia la llengua materna per manipular les persones i dividir la societat de veritat. La situació és clara, si dins d'Espanya (diguem en l'era democràtica) cap independentista ha estat obligat a sentir-se espanyol, per què llavors en la futura Catalunya independent es va a haver de obligar molta gent a sentir-se d'una manera diferent a com se sent ja utilitzar una altra llengua que no és la seva llengua materna? És absurd, s'ha utilitzat els sentiments més profunds de la gent per captar vots, quan el procés independentista no implica la renúncia a utilitzar el castellà ni a deixar de sentir-se espanyol si un se sent. Però això, que a part de ser cruel i despietat, dóna vots.
El desviament de l'atenció és un altre recurs utilitzat per Ciutadans. S'utilitza quan no es vol parlar sobre un determinat tema perquè no hi hagi un debat i no hi hagi la possibilitat que posicioni la ciutadania en contra dels seus preceptes. El debat sobiranista a Catalunya és el que ha donat més por de Ciutadans, ja part d'utilitzar l'apel · lació als sentiments per deformar, ha utilitzat el desviament de l'atenció de manera constant: El "hi ha altres problemes més importants per a la gent" és un exemple, ja que en la política parlar sobre un tema concreta no implica deixar de parlar d'un altre, però s'utilitza de forma interessada, no perquè vol que es parli del que importa a la gent sinó perquè no vol que es parli d'aquest tema concret. El treure la corrupció a Catalunya per tapar el debat sobiranista és un altre desviament d'atenció, ja que són debats completament separats que s'han barrejat de manera interessada. Ciutadans ha utilitzat la corrupció per tapar la seva nacionalisme espanyol i tercers interessos.
Els líders dels partits oclocráticos (que no democràtics) requereixen només un requisit per poder aprofitar del que la oclocracia els ofereix: oratòria. I aquí el tenim, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, un que ha sortit precisament d'aquesta escola. Els relliscades són perillosos per a aquests partits, ja que estan en constant perill que se'ls pugui caure la careta, ja que només interpreten un paper interessat, i per això requereixen d'una bona tècnica de l'oratòria.
Ciutadans és realment un partit ultranacionalista espanyol, el sentit de submissió a la pàtria i al dogma de la indivisibilitat de la mateixa es fa latent cada dia en les seves declaracions. El seu objectiu és el mateix que el d'un partit colonial: espanyolitzar Catalunya i que Espanya la assimili com una província més, folklòrica però una província més. Si us fixeu Ciutadans és un partit que no es presenta a Espanya i presenta al Parlament coses que depenen directament del Congrés, per què fan això? Perquè el seu objectiu primer no és regenerar Espanya, és donar la imatge que així es pretén i per això coses que depenen del Congrés dels Diputats les proposen només a Catalunya. D'altra banda, només es presenten a Catalunya per la seva visió colonial, no els interessa transformar Espanya, els interessa que Espanya assimili Catalunya i per això el seu objectiu no és espanyol (per això no es van presentar des de bon principi a Espanya), el seu objectiu és català (per això es van presentar primer a Catalunya) que és l'espanyolització de Catalunya.
Ciutadans lluny de ser un partit que porta vent fresc, és un partit que el que realment porta és un conservadorisme convencionalista de caràcter autoritari i nacionalista espanyol que s'amaga sota la disfressa que li permet el sistema oclocrático i el joc de l'oratòria.
divendres, 15 de febrer del 2013
Montoro
Montoro, àlies rata sabia, presneta projecte de llei de reforma de la Llei de Bases de Règim Local en la qual, a banda del buidatge de competències dels Ajuntaments en benefici de les Dputacions i de l'Estat (no de la Generalitat, no fos cas...) deixa un 82% de regidors sense sou.
Jo et proposo, rata sàbia, que fem una cosa, mantinguem el 100% dels regidors amb sou i eliminem el sou i dietes dels ministres. Per què? Doncs perquè estalviarem més o menys el mateix i com a mínim mantindrem el sou a les persones que cada dia quan surten al carrer al seu poble, pel fet de posar-hi la cara corren el risc de que els hi trenquin (cosa que a tu, entre el cotxe oficial, els escortes, i ... no et passarà mai!!).
Ara, si el que vols, pretens i necessites és eliminar la política de proximitat, és a dir, aquella que, dia si dia també, està en contacte directe amb la gent, doncs som-hi! Et garanteixo que així no guanyaràs eleccions rateta, t'ho asseguro!!
A favor de la retribució equitativa, justa i adequada als regidors i regidores, i en contra dels excessius privilegis de determinats Ministres i altres bèsties de guardar...
Jo et proposo, rata sàbia, que fem una cosa, mantinguem el 100% dels regidors amb sou i eliminem el sou i dietes dels ministres. Per què? Doncs perquè estalviarem més o menys el mateix i com a mínim mantindrem el sou a les persones que cada dia quan surten al carrer al seu poble, pel fet de posar-hi la cara corren el risc de que els hi trenquin (cosa que a tu, entre el cotxe oficial, els escortes, i ... no et passarà mai!!).
Ara, si el que vols, pretens i necessites és eliminar la política de proximitat, és a dir, aquella que, dia si dia també, està en contacte directe amb la gent, doncs som-hi! Et garanteixo que així no guanyaràs eleccions rateta, t'ho asseguro!!
A favor de la retribució equitativa, justa i adequada als regidors i regidores, i en contra dels excessius privilegis de determinats Ministres i altres bèsties de guardar...
dimecres, 13 de febrer del 2013
Les contradiccions del súper-conseller i "gurú" Homs
Les contradiccions del súper-conseller i "gurú" Homs
Quan s'estudiï seriosament els dos governs del President Artur Mas i la influència d'Homs en aquests dos executius es podran entendre moltes de les contradiccions i equivocacions del primer mandat i també d'aquest segon, ja encaminat cap al dret a decidir.
En el primer executiu de Mas Homs va actuar guillotinant les mínimes estructures d'Estat existents i va escapçar tot allò que pogués venir del "malèfic" tripartit. Homs va centrar els atacs de manera majoritària en els entorns socialistes però també, amb més intensitat, en l'entorn dels republicans col·laboradors de Josep-Lluís Carod-Rovira.
Homs va ser qualificat, llavors, per alts funcionaris de llarga estada de la Generalitat de Catalunya com un veritable "gerent de funerària", donat que tot allò que Homs tocava ho destruia ─o altrament hi donava la culpa al tripartit. Després del fracàs de l'Estatut, ningú, però, no entenia que Mas tingués cada dia més i més confiança amb Quico Homs.
En el segon govern d'Artur Mas, el poder d'Homs es va reforçar: van desaparèixer les influències de David Madí i altres, i Mas va quedar captiu d'Homs. El President va instal·lar Homs a la Conselleria de Presidència. Setmanes després del nomenament d'Homs, però, Mas va rectificar i va nomenar Jordi Vilajoana secretari general de la Presidència.
No tot allò que va fer el tripartit era tan menyspreable com s'ha volgut fer entendre fins ara"
Quico Homs sabia, doncs, que havia de rectificar dues de les seves línies d'actuació fracassades: la de Comunicació i la d'Exteriors. Primerament, Homs va prometre que Exteriors seria el nom ─o cognom─ del seu departament. D'això ja no en queda res de res. Cal reconèixer, però, que en aquest punt és on s'ha començat a trencar el "malefici" de les maneres de fer d'Homs, acostumat com estava a nomenar la mediocritat per tal que ningú no li faci ombra, i sense saber-se ben bé per què.
En segon lloc, el rumor malintencionat i estès al Palau de la Generalitat, que diu que Homs s'ha reunit amb Carod sense necessitat de viatjar fins a Perpinyà ─capgirant així la seva política exterior─ sembla confirmar-se. Aquest rumor faria corroborar, doncs, els nomenaments de Martí Estruch com a responsable de l'acció exterior i comunicació exterior de l'equip de treball Eugeni Xammar, i més encara: el nomenament d'Albert Royo com a secretari general del Consell de la Diplomàcia Pública (Diplocat). Royo substitueix també un altre càrrec de l'equip de Carod-Rovira: Rosa Clavell.
Ara manca només la necessitat de fer neteja i d'adaptar les noves circumstàncies a la Delegació de la Generalitat a Brussel·les"
En aquests darrers nomenaments del segon executiu de Mas, Homs ha gaudit del beneplàcit d'ERC però no ha sigut pas la influència d'Esquerra la què els ho ha facilitat, sinó que ho ha estat l'evidència de que el país compta amb la gent que compta, i que aquests tenen la vàlua contrastada que tenen. No tot allò que va fer el tripartit era tan menyspreable com s'ha volgut fer entendre fins ara.
Ara, doncs, manca només la necessitat de fer neteja i d'adaptar les noves circumstàncies del dret a decidir a la Delegació de la Generalitat a Brussel·les, una delegació avui encara a mans d'una persona que no creu en els postulats sobiranistes ni tampoc en la voluntat de que la nostra llengua sigui reconeguda a Europa.
Anys després, doncs, Carod-Rovira torna a cavalcar en l'àrea d'Exteriors del govern.
diumenge, 10 de febrer del 2013
anti-corrupció.
Sanchez Camacho dona lliçons i demana a tothom que publiqui la seva declaracio de renda i patrimoni dels darrers deu anys com ha fet "deu nostre senyor" Rajoy.
Jo li demano dues coses. Primera, publica la teva Alicia, i menys lliçons!
Segona, i mes important, d'on treia els diners el partit popular per pagar un sou de 200.000 € al seu president? Perque estaras d'acord amb mi, que es una xifra prou desorbitada, no?
Alicia, reina, potser que deixem de fer politica amb la corrupcio i ens dediquem tots plegats a erradicar-la, no trobes?
I, repeteixo, d'on sortien aquests milers d'euros? Perque, no oblidis, que el partit popular no pagava nomes el sou del seu president, sino tambe el d'altres liders del partit i el dels treballadors, i francament xata, els numeros no em quadren!!!
Menys demagogia i menys lliçons de modus reina!!
Apa, i que tinguis una bona tarda i records a casa!!
Jo li demano dues coses. Primera, publica la teva Alicia, i menys lliçons!
Segona, i mes important, d'on treia els diners el partit popular per pagar un sou de 200.000 € al seu president? Perque estaras d'acord amb mi, que es una xifra prou desorbitada, no?
Alicia, reina, potser que deixem de fer politica amb la corrupcio i ens dediquem tots plegats a erradicar-la, no trobes?
I, repeteixo, d'on sortien aquests milers d'euros? Perque, no oblidis, que el partit popular no pagava nomes el sou del seu president, sino tambe el d'altres liders del partit i el dels treballadors, i francament xata, els numeros no em quadren!!!
Menys demagogia i menys lliçons de modus reina!!
Apa, i que tinguis una bona tarda i records a casa!!
divendres, 8 de febrer del 2013
dimarts, 5 de febrer del 2013
Riete, de Ali Baba!
El problema no es la existencia de aprovechados sino un sistema que lo permite, lo avala y, hasta cierto punto, lo espolea
04/02/2013 - 00:00 h
Desde cuando la verdad es una virtud política? ", Barrena Roscoe. Permítanme que les presente: Roscoe Owen Conway, el factótum del Partido Demócrata de Albany, capital del estado de Nueva York, que rigió durante más de medio siglo los destinos políticos del partido, de la ciudad y del estado, sin ningún tipo de escrúpulo. Un visitante asiduo de los bajos fondos y de las cloacas, usuario de los sobres con dinero negro y actor de promesas de riqueza a cambio de vasallaje y fidelidad, el rey de las mentiras y medias verdades. Un personaje seductor y abominable, un hijo de puta retorcido y previsor, planificador y brillante, capaz de construir, a su alrededor, "toda una sociedad estructurada en torno a la extorsión y el soborno ". Roscoe es una de las grandes construcciones literarias de la literatura norteamericana reciente, quizás la gran creación de William Kennedy, periodista y escritor, ganador de un Pulitzer, que publicó en 2010 con 74 años una obra de gran madurez, la novela que convierte al personaje en un mito de nuestro tiempo: Roscoe, negocios de amor y de guerra (Libros del Asteroide). Lo que está pasando en España en los últimos meses lo convierten en lectura obligada .
Primera página de la novela: "En vez de ir a la caja fuerte, el dinero iban a parar al cajón de arriba del escritorio de en Roscoe, que los ponía allí sin contarlos siempre que un visitante como ahora en Philly Fillipone, que venía productos alimenticios en la ciudad y en el resto del condado, le daba un fajo de billetes de más de un dedo de grosor atados con una goma de pollo ".
Sexta página. Pregunta una joven promesa reformista: "Una vez tomemos las riendas del partido, como conseguiremos dinero para manejar-lo?". En Felix Conway, el estadista más veterano del partido, que ha ganado tres veces la alcaldía, estalla a reír y le dice a Roscoe: "¿Quiere saber cómo se consiguen el dinero", y la risa se convierte en un rugido descontrolado. "Que como se consiguen dinero? Virgen, como se consiguen dinero". Y entonces empieza una letanía interminable: "Si presentas alguno a las elecciones y gana, cobra darle un año de salario. Mantén los impuestos bajos, pero si los suben llámale de otra manera. A cualquiera que venda carne, cobra -le impuestos. Si alguien quiere negocios municipales, el treinta por ciento para nosotros. Ten contentos a los policías y deja que se lleven una parte del pastel. Una parte pequeña ". Y la letanía continúa con cosas que fácilmente se pueden imaginar. Porque, claro, "de la política en el infierno sólo hay cuatro pasos".
La conmoción que han provocado las últimas noticias de la vida política española, no hay duda, han avergonzado e indignado a la opinión pública y la ciudadanía en general y, internacionalmente, han supuesto un mazazo para un sistema ya muy justificadamente bajo sospecha. La magnitud y la extensión de la corrupción, así como el hecho de que haya podido desplegarse con la impunidad de ciertos partidos políticos y con el protagonismo de personajes tan relevantes como los que encarnan Millet, Bárcenas o Urdangarin no encuentra sino preguntas que aumentan la estupefacción hasta límites que superan el intolerable.
Jordi Balló hizo una twitts hace muy poco (que desarrolló en su columna de la semana pasada) que da escala a lo que está pasando aquí: "Para hablar de corrupción ya no necesitamos Baltimore. The wire está aquí". Cualquiera que conozca la genial serie de David Simon verá que la analogía es clara. Para quien no lo haya visto todavía, sólo alguna pista. Cuando Simon hablaba de su serie, dijo: "Vimos que en la cultura había elementos parasitarios y autoengrandits, que la avaricia y la rapacidad de una sociedad que exaltaba el beneficio y el libre mercado con exclusión de cualquier otro cuadro social acabarían viéndose lastradas por este enorme grado de voracidad ". Porque The wire describe un mundo en el que el capital ha triunfado completamente y "los intereses monetarios han comprado suficientes infraestructuras políticas para poder impedir su reforma". Ante esto, Simon se preguntaba "por qué ya no queda nadie que haga el trabajo sucio de explicar la naturaleza exacta de nuestros problemas nacionales", ¿por qué-decía-nos hemos convertido en un país que tolera confortablemente y sin problemas lo que, como la corrupción, debería provocar un auténtico terremoto.
Y ese es, aquí y ahora, también, el problema. Un problema, por supuesto, no de naturaleza ética, sino política. Porque el problema no es la existencia, inevitable en un sistema político moderno, de aprovechados indecentes capaces de usar en beneficio propio cargos y fondos públicos. El problema es un sistema que lo permite, lo avala y, hasta cierto punto, lo espolea. Un problema, y también hay que decirlo, que no es el sistema de partidos, ni tampoco, evidentemente, el sistema democrático, sino un sistema de funcionamiento que se define por su opacidad, que se niega a crear los dispositivos legítimos de control los fondos públicos y de las formas de financiación de las organizaciones políticas. El problema es la impunidad de las oligarquías y la sumisión política de las instancias judiciales. Eso que todos los partidos políticos con responsabilidad de poder, todos, o bien han utilizado en beneficio propio o bien, lo que aún es más grave, no han sabido someter a controles independientes.
También aquí, como en la novela de Kennedy, muchos olvidaron la advertencia de que ya le habían hecho a Roscoe: "El tiempo de los juegos alegres no dura siempre, Roscoe. Créeme".
Riu-te'n, d'Alí Babà!
El problema no és l'existència d'aprofitats sinó un sistema que ho permet, ho avala i, fins a cert punt, ho esperona
04/02/2013 - 00:00hDes de quan la veritat és una virtut política?", barrinava Roscoe. Permetin-me que els hi presenti: Roscoe Owen Conway, el factòtum del Partit Demòcrata d'Albany, capital de l'estat de Nova York, que va regir durant més de mig segle els destins polítics del partit, de la ciutat i de l'estat, sense cap mena d'escrúpol. Un visitant assidu dels baixos fons i de les clavegueres, usuari dels sobres amb diner negre i actor de promeses de riquesa a canvi de vassallatge i fidelitat, el rei de les mentides i mitges veritats. Un personatge seductor i abominable, un fill de puta recargolat i previsor, planificador i brillant, capaç de bastir, al seu voltant, "tota una societat estructurada entorn de l'extorsió i el suborn". Roscoe és una de les grans construccions literàries de la literatura nord-americana recent, potser la gran creació de William Kennedy, periodista i escriptor, guanyador d'un Pulitzer, que va publicar el 2010 amb 74 anys una obra de gran maduresa, la novel·la que converteix el personatge en un mite del nostre temps: Roscoe, negocis d'amor i de guerra (Libros del Asteroide). El que està passant a l'Estat espanyol els darrers mesos el converteixen en lectura obligada.
Primera pàgina de la novel·la: "En comptes d'anar a la caixa forta, els diners anaven a parar al calaix de dalt de l'escriptori d'en Roscoe, que els posava allà sense comptar-los sempre que un visitant com ara en Philly Fillipone, que venia productes alimentaris a la ciutat i a la resta del comtat, li donava un feix de bitllets de més d'un dit de gruix lligats amb una goma de pollastre".
Sisena pàgina. Pregunta una jove promesa reformista: "Un cop prenguem les regnes del partit, com aconseguirem diners per manegar-lo?". En Felix Conway, l'estadista més veterà del partit, que ha guanyat tres cops l'alcaldia, esclata a riure i li diu a Roscoe: "Vol saber com s'aconsegueixen els diners", i la rialla esdevé un rugit descontrolat. "Que com s'aconsegueixen els diners? Mare de Déu, com s'aconsegueixen els diners!". I aleshores comença una lletania interminable: "Si presentes algú a les eleccions i guanya, cobra-li un any de salari. Mantingues els impostos baixos, però si els apuges digue'n d'una altra manera. A qualsevol que vengui carn, cobra-li impostos. Si algú vol negocis municipals, el trenta per cent va per a nosaltres. Tingues contents els policies i deixa que s'emportin una part del pastís. Una part petita". I la lletania continua amb coses que fàcilment es poden imaginar. Perquè, esclar, "de la política a l'infern només hi ha quatre passes".
La commoció que han provocat les darreres notícies de la vida política espanyola, no hi ha dubte, han avergonyit i indignat l'opinió pública i la ciutadania en general i, internacionalment, han suposat un cop de maça per a un sistema ja molt justificadament sota sospita. La magnitud i l'extensió de la corrupció, així com el fet que hagi pogut desplegar-se amb la impunitat de certs partits polítics i amb el protagonisme de personatges tan rellevants com els que encarnen Millet, Bárcenas o Urdangarin no troba sinó preguntes que augmenten la estupefacció fins a límits que superen l'intolerable.
Jordi Balló va fer una piulada fa molt poc (que va desenvolupar en la seva columna de la setmana passada) que dóna escala al que està passant aquí: "Per parlar de corrupció ja no necessitem Baltimore. The wire és aquí!". Qualsevol que conegui la genial sèrie de David Simon veurà que l'analogia és clara. Per qui no l'hagi vist encara, només alguna pista. Quan Simon parlava de la seva sèrie, va dir: "Vàrem veure que en la cultura hi havia elements parasitaris i autoengrandits, que l'avarícia i la rapacitat d'una societat que exaltava el benefici i el lliure mercat amb exclusió de qualsevol altre quadre social acabarien veient-se llastades per aquest enorme grau de voracitat". Perquè The wire descriu un món en el qual el capital ha triomfat completament i "els interessos monetaris han comprat prou infraestructures polítiques per poder impedir-ne la reforma". Davant d'això, Simon es preguntava "per què ja no queda ningú que faci la feina bruta d'explicar la naturalesa exacta dels nostres problemes nacionals", per què -deia- ens hem convertit en un país que tolera confortablement i sense problemes allò que, com la corrupció, hauria de provocar un autèntic terratrèmol.
I aquest és, ara i aquí, també, el problema. Un problema, cal dir-ho, no pas de naturalesa ètica, sinó política. Perquè el problema no és pas l'existència, inevitable en un sistema polític modern, d'aprofitats indecents capaços d'usar en benefici propi càrrecs i fons públics. El problema és un sistema que ho permet, ho avala i, fins a cert punt, ho esperona. Un problema, i també cal dir-ho, que no és el sistema de partits, ni tampoc, evidentment, el sistema democràtic, sinó un sistema de funcionament que es defineix per la seva opacitat, que es nega a crear els dispositius legítims de control dels fons públics i de les formes de finançament de les organitzacions polítiques. El problema és la impunitat de les oligarquies i la submissió política de les instàncies judicials. Això que tots els partits polítics amb responsabilitat de poder, tots, o bé han utilitzat en benefici propi o bé, cosa que encara és més greu, no han sabut sotmetre a controls independents.
També aquí, com a la novel·la de Kennedy, molts van oblidar l'advertiment que ja li havien fet a Roscoe: "El temps dels jocs alegres no dura sempre, Roscoe. Creu-me".
Primera pàgina de la novel·la: "En comptes d'anar a la caixa forta, els diners anaven a parar al calaix de dalt de l'escriptori d'en Roscoe, que els posava allà sense comptar-los sempre que un visitant com ara en Philly Fillipone, que venia productes alimentaris a la ciutat i a la resta del comtat, li donava un feix de bitllets de més d'un dit de gruix lligats amb una goma de pollastre".
Sisena pàgina. Pregunta una jove promesa reformista: "Un cop prenguem les regnes del partit, com aconseguirem diners per manegar-lo?". En Felix Conway, l'estadista més veterà del partit, que ha guanyat tres cops l'alcaldia, esclata a riure i li diu a Roscoe: "Vol saber com s'aconsegueixen els diners", i la rialla esdevé un rugit descontrolat. "Que com s'aconsegueixen els diners? Mare de Déu, com s'aconsegueixen els diners!". I aleshores comença una lletania interminable: "Si presentes algú a les eleccions i guanya, cobra-li un any de salari. Mantingues els impostos baixos, però si els apuges digue'n d'una altra manera. A qualsevol que vengui carn, cobra-li impostos. Si algú vol negocis municipals, el trenta per cent va per a nosaltres. Tingues contents els policies i deixa que s'emportin una part del pastís. Una part petita". I la lletania continua amb coses que fàcilment es poden imaginar. Perquè, esclar, "de la política a l'infern només hi ha quatre passes".
La commoció que han provocat les darreres notícies de la vida política espanyola, no hi ha dubte, han avergonyit i indignat l'opinió pública i la ciutadania en general i, internacionalment, han suposat un cop de maça per a un sistema ja molt justificadament sota sospita. La magnitud i l'extensió de la corrupció, així com el fet que hagi pogut desplegar-se amb la impunitat de certs partits polítics i amb el protagonisme de personatges tan rellevants com els que encarnen Millet, Bárcenas o Urdangarin no troba sinó preguntes que augmenten la estupefacció fins a límits que superen l'intolerable.
Jordi Balló va fer una piulada fa molt poc (que va desenvolupar en la seva columna de la setmana passada) que dóna escala al que està passant aquí: "Per parlar de corrupció ja no necessitem Baltimore. The wire és aquí!". Qualsevol que conegui la genial sèrie de David Simon veurà que l'analogia és clara. Per qui no l'hagi vist encara, només alguna pista. Quan Simon parlava de la seva sèrie, va dir: "Vàrem veure que en la cultura hi havia elements parasitaris i autoengrandits, que l'avarícia i la rapacitat d'una societat que exaltava el benefici i el lliure mercat amb exclusió de qualsevol altre quadre social acabarien veient-se llastades per aquest enorme grau de voracitat". Perquè The wire descriu un món en el qual el capital ha triomfat completament i "els interessos monetaris han comprat prou infraestructures polítiques per poder impedir-ne la reforma". Davant d'això, Simon es preguntava "per què ja no queda ningú que faci la feina bruta d'explicar la naturalesa exacta dels nostres problemes nacionals", per què -deia- ens hem convertit en un país que tolera confortablement i sense problemes allò que, com la corrupció, hauria de provocar un autèntic terratrèmol.
I aquest és, ara i aquí, també, el problema. Un problema, cal dir-ho, no pas de naturalesa ètica, sinó política. Perquè el problema no és pas l'existència, inevitable en un sistema polític modern, d'aprofitats indecents capaços d'usar en benefici propi càrrecs i fons públics. El problema és un sistema que ho permet, ho avala i, fins a cert punt, ho esperona. Un problema, i també cal dir-ho, que no és el sistema de partits, ni tampoc, evidentment, el sistema democràtic, sinó un sistema de funcionament que es defineix per la seva opacitat, que es nega a crear els dispositius legítims de control dels fons públics i de les formes de finançament de les organitzacions polítiques. El problema és la impunitat de les oligarquies i la submissió política de les instàncies judicials. Això que tots els partits polítics amb responsabilitat de poder, tots, o bé han utilitzat en benefici propi o bé, cosa que encara és més greu, no han sabut sotmetre a controls independents.
També aquí, com a la novel·la de Kennedy, molts van oblidar l'advertiment que ja li havien fet a Roscoe: "El temps dels jocs alegres no dura sempre, Roscoe. Creu-me".
Núñez Feijoo
Núñez Feijoo a Catalunya en relació a la petició de 9.000 M€: ""Eso sí es una declaración de dependencia. Nunca vi una mayor".
A veure noi, anem a fer una mica de repàs, perquè veig que et vas perdre alguns capítols... "Esto es cerca, esto es lejos", et sona... doncs som-hi!
I tant, et dono tota la raó! ets més llarg que un dia sense pa! I clar que és un gran signe de dependència, i tant! però saps que passa, que només es pot ser independent d'allò que ja depens, m'entiendeeeee!!!!! Si ja fos independent, no podria demanar la independència!! De què la de demanaria? De la meva sabata? Del mitjó? O potser del meu gos?...
Per altra banda, "aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid", ja que vostès (Espanya i el PP i el PSOE) no ens tornen allò que és nostre, ho hem de demanar!! (Rucs encara no som). Vaja, més aviat, tal i com són vostès, quasi ho hem de pidolar i a sobre donar-los les gràcies, pagar el sopar, el beure i ....
Entre la ironia i el cinisme, hi ha una línia molt fina, un espai molt estret, i no és altre que el de la mentida!!!
Apa, i passi vostè una bona tarda i records a casa.
A veure noi, anem a fer una mica de repàs, perquè veig que et vas perdre alguns capítols... "Esto es cerca, esto es lejos", et sona... doncs som-hi!
I tant, et dono tota la raó! ets més llarg que un dia sense pa! I clar que és un gran signe de dependència, i tant! però saps que passa, que només es pot ser independent d'allò que ja depens, m'entiendeeeee!!!!! Si ja fos independent, no podria demanar la independència!! De què la de demanaria? De la meva sabata? Del mitjó? O potser del meu gos?...
Per altra banda, "aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid", ja que vostès (Espanya i el PP i el PSOE) no ens tornen allò que és nostre, ho hem de demanar!! (Rucs encara no som). Vaja, més aviat, tal i com són vostès, quasi ho hem de pidolar i a sobre donar-los les gràcies, pagar el sopar, el beure i ....
Entre la ironia i el cinisme, hi ha una línia molt fina, un espai molt estret, i no és altre que el de la mentida!!!
Apa, i passi vostè una bona tarda i records a casa.
dilluns, 4 de febrer del 2013
Amics
Amics (i amigues que ningu se m'enfadi, jejeje).
Escric perque m'agrada. I potser ni en se. Pero a vegades no se si escric el que hauria d'escriure.
Es molt facil respondre a l'altre. I tant!
Potser hauria d'aprofundir un xic mes, o no. Tampoc ho se...
Potser cal que faci una pausa, hi pensi i vegi que he de fer, o no...
Avui he sentit massa vegades, en converses alienes, que els politics son tots iguals i que son uns xoriços. I clar, penso que responc, critico el que ha dit l'altre, i al final el que dic suma al "i tu mes!", i a aixo no hi vull jugar. I no es cert que tots siguin iguals!! I no es veritat que tots siguin uns xoriços!!!!! En conec massa per saber que no es aixi!!!!
No se si em prendre un temps abans de tornar a escriure, potser no (soc massa impulsiu), pero en qualsevol cas vull agrair-vos a tots els qui em llegiu, seguiu, comenteu....
Gracies de tot cor!!
Al cap i a la fi, no soc ningu, o ho soc tot, nomes depen de mi...
Bona nit!!!
Escric perque m'agrada. I potser ni en se. Pero a vegades no se si escric el que hauria d'escriure.
Es molt facil respondre a l'altre. I tant!
Potser hauria d'aprofundir un xic mes, o no. Tampoc ho se...
Potser cal que faci una pausa, hi pensi i vegi que he de fer, o no...
Avui he sentit massa vegades, en converses alienes, que els politics son tots iguals i que son uns xoriços. I clar, penso que responc, critico el que ha dit l'altre, i al final el que dic suma al "i tu mes!", i a aixo no hi vull jugar. I no es cert que tots siguin iguals!! I no es veritat que tots siguin uns xoriços!!!!! En conec massa per saber que no es aixi!!!!
No se si em prendre un temps abans de tornar a escriure, potser no (soc massa impulsiu), pero en qualsevol cas vull agrair-vos a tots els qui em llegiu, seguiu, comenteu....
Gracies de tot cor!!
Al cap i a la fi, no soc ningu, o ho soc tot, nomes depen de mi...
Bona nit!!!
diumenge, 3 de febrer del 2013
Rajoy retreu a Rubalcaba
Rajoy retreu a Rubalcaba que doni credibilitat al que publica un diari i l'ataqui per aixo.
Quin cinisme!!!!!!
No vaig sentir cap retret a De Cospedal, ni a Mato, ni a Montoeo, ni a Soraya, ni Sanchez-Camacho...
No vaig sentir cap retret a De Cospedal, ni a Mato, ni a Montoeo, ni a Soraya, ni Sanchez-Camacho...
Només per dir alguns dels noms que van donar credibilitat al que va publicar un diari i que es va demostrar que era inventat!!!
Senyor president, si vol tornar a recuperar la credibilitat dels ciutadans i la confiança dels qui el van votar, faci un mea culpa, demani perdo i calli per sempre!!!
Senyor president, si vol tornar a recuperar la credibilitat dels ciutadans i la confiança dels qui el van votar, faci un mea culpa, demani perdo i calli per sempre!!!
No es pot ser més cinic ni més desvergonyit del que vosté va ser-ho ahir!!!
Vergonya, vergonya i vergonya!!!
Vergonya, vergonya i vergonya!!!
dissabte, 2 de febrer del 2013
17-Gener-2013
Excel·lentíssima Sra. María de Llanos de Luna, delegada del Govern d'Espanya a Catalunya. Li prego que amb la màxima urgència faci arribar a la Direcció General d'Administració Local del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya un total (pel cap baix) de 171.880 màstils de bandera (a raó de quatre per instal·lació) i un total de 42.970 banderes espanyoles, per tal de poder-los fer arribar als ajuntaments catalans per cobrir la seva demanda i que tota instal·lació pública pugui ser del seu agrat (947 municipis+62 EMD; 822 Biblioteques; 35581 Instal·lacions Esportives i 5.558 Centres Educatius).
Lògicament, com vostè pot imaginar, a càrrec dels Pressupostos Generals de l'Estat, quedi clar!!
I si s'ho repensa i, com li suggereix el director d'El PuntAvui i vol afegir casals de gent gran, teatres, escoles bressol, cassernes de bombers, peatges d'autopista i àrees de servei, etc., vostè mateixa faci el números, ho suma i els afegeix a la comanda.
Tingui en compte sempre, que el màstil de la rojigualda ha de venir amb la bandera, que sinó, nosaltres no sabem on anar a comprar-la.
Moltes gràcies per la seva atenció Madamme Banderas, i a disposar! Els seus desitjos són ordres per nosaltres.
Atentament.
Excelentísima Sra. Dña. María de Llanos de Luna, delegada del Gobierno de España en Catalunya. Le ruego que con la máxima celeridad haga llegar a la Direcció General d'Administració Local del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya un total (aproximadamente) de 171.880 mástiles de bandera (a razón de cuatro por instalación) i un total de 42.970 banderas españolas, a fin de que puedan ser entregados a los ayuntamientos catalanes, para cubrir su demanda y que toda instalación pública pueda ser de su agrado (947 municipios + 62 EMD; 822 Bibliotecas; 35.581 Instalaciones Deportivas y 5.558 Centros Educativos).
Lógicamente, como usted puede imaginar, a cargo de los Presupuestos Generales del Estado, que quede claro!.
Y, si se lo piensa, y como le sugiere el director de El PuntAvui y quiere añadir asilos, teatros, guarderias, cuartéles de bomberos, peajes de autopista y áreas de servicio, etc., usted misma haga los números, los suma y los añade al pedido.
Tenga simpre presente que el mástil de la rojigualda debe llevar consigo la bandera, que sinó, se conoce que nosotros no sabemos donde adquirirla.
Muchas gracias por su atención, Madamme Banderas, y a su disposicón! Sus deseos son órdenes para nosotros.
Atentamente.
Lògicament, com vostè pot imaginar, a càrrec dels Pressupostos Generals de l'Estat, quedi clar!!
I si s'ho repensa i, com li suggereix el director d'El PuntAvui i vol afegir casals de gent gran, teatres, escoles bressol, cassernes de bombers, peatges d'autopista i àrees de servei, etc., vostè mateixa faci el números, ho suma i els afegeix a la comanda.
Tingui en compte sempre, que el màstil de la rojigualda ha de venir amb la bandera, que sinó, nosaltres no sabem on anar a comprar-la.
Moltes gràcies per la seva atenció Madamme Banderas, i a disposar! Els seus desitjos són ordres per nosaltres.
Atentament.
Excelentísima Sra. Dña. María de Llanos de Luna, delegada del Gobierno de España en Catalunya. Le ruego que con la máxima celeridad haga llegar a la Direcció General d'Administració Local del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya un total (aproximadamente) de 171.880 mástiles de bandera (a razón de cuatro por instalación) i un total de 42.970 banderas españolas, a fin de que puedan ser entregados a los ayuntamientos catalanes, para cubrir su demanda y que toda instalación pública pueda ser de su agrado (947 municipios + 62 EMD; 822 Bibliotecas; 35.581 Instalaciones Deportivas y 5.558 Centros Educativos).
Lógicamente, como usted puede imaginar, a cargo de los Presupuestos Generales del Estado, que quede claro!.
Y, si se lo piensa, y como le sugiere el director de El PuntAvui y quiere añadir asilos, teatros, guarderias, cuartéles de bomberos, peajes de autopista y áreas de servicio, etc., usted misma haga los números, los suma y los añade al pedido.
Tenga simpre presente que el mástil de la rojigualda debe llevar consigo la bandera, que sinó, se conoce que nosotros no sabemos donde adquirirla.
Muchas gracias por su atención, Madamme Banderas, y a su disposicón! Sus deseos son órdenes para nosotros.
Atentamente.
23-Gener-2013
Navarro/Miliki dixit a PSC-PSOE, s'ha acabat la tonteria PSC, ara ja nomes som PSOE i a votar NO a la Declaracio de Sobirania del Parlament!!
Demano que, per diginitat i orgull, nacional i personal, aquells diputats del PSC (alguns en queden, espero) que encara creuen en el pais, trenquin la disciplina de vot i votin a favor (un cop estripes les cartes entre abstenir-te i votar a favor, ves a maxims!!).
Catalanistes del PSC, us necessitem!! El pais us necessita!! Catalunya no sera el mateix sense vosaltres!!
Demano que, per diginitat i orgull, nacional i personal, aquells diputats del PSC (alguns en queden, espero) que encara creuen en el pais, trenquin la disciplina de vot i votin a favor (un cop estripes les cartes entre abstenir-te i votar a favor, ves a maxims!!).
Catalanistes del PSC, us necessitem!! El pais us necessita!! Catalunya no sera el mateix sense vosaltres!!
Rajoy!
PENSANDO EN LO QUE HA DICHO RAJOY ....QUE NOS ENSEÑARA LA DECLARACIÓN DE LA RENTA A TODOS LOS ESPAÑOLES ...........MI PREGUNTA ES
EL DINERO NEGRO Y LOS SOBRES BAJO MANO SE DECLARAN EN LA RENTA?
EL DINERO NEGRO Y LOS SOBRES BAJO MANO SE DECLARAN EN LA RENTA?
Corrupció
Corrupció
Hi es. S'ens fa present a cada moment i a totes bandes. Molt se'n ha dit i se'n dira! Alguns nomes saben fer aixo, dir-ne, utilitzar-la com a arma llancivola, com si no anes, tambe, amb ells.
Diverses coses, masses.
En primer lloc. Erradiquem-la! Ja!! Amb urgencia!! Prenguem les mesures que calgui, pero fem-ho!! Ens hi va la supervivencia. I tant! aquests son els moments que els "salvapatries"/dictadors aprofiten per arrivar i fer-se presents,i despres ja no marxen (sino es en caixa de fusta). Per tant, erradiquem-la!! Expulsem-la de la vida publica amb urgencia!!
Segonament, conjurem-nos per posar al mateix sac al corrupte i al que utilitza la corrupcio politicament en benefici propi. Potser aixi, en part, acabarem amb el "i tu mes" i amb el "jo et tapo i tu em tapes a mi".
Tercer, siguem prudents i no cedim a la "condemna de telenoticies", es a dir, no creiem tot el que sentim, mantinguem fins al final la presumpcio d'innocencia! No condemnem abans de jutjar! abans de saber el que ha passat. Ens estalviarem disgustos. No n'hi ha prou amb el que diu/escriu una televisio o un diari per condemnar.
Escoltem a la gent, sortim al carrer (i aixo pot semblar que parlo com a politic i no ho soc, o si) i escoltem que ens diu la gent. N'estan farts!! i amb rao. Expliquem a la gent la realitat, demanem-los que s'apliquin el punt anterior, si, pero diem-los que nosaltres ens aplicarem el primer punt!! I tant!!! ara mes que mai!!
I finalment, regenerem-nos! Tots plegats! Els politics, els empresaris, els treballadors, la societat en general. I no dic que tots siguin iguals, logic, pero analitzem nosaltres mateixos si el fet de demanar "fes-m'ho sense iva" (que sera mes barat) no es corrupcio? (No!!! es mes facil pensar que el politic s'ha embutxacat no se que...).
Si ens poguessim veure tots als TN amb el mateix prisma, segur que ens pujarien els colors cada dia!!
Pensem que ho canviem el xip, TOTS, o aixo va pel pedregar!!!! I francament, ni ho vull ni, sobretot, crec que ens ho meresquem!!
I ja veieu que no he complert, i he tornat a escriure...
Hi es. S'ens fa present a cada moment i a totes bandes. Molt se'n ha dit i se'n dira! Alguns nomes saben fer aixo, dir-ne, utilitzar-la com a arma llancivola, com si no anes, tambe, amb ells.
Diverses coses, masses.
En primer lloc. Erradiquem-la! Ja!! Amb urgencia!! Prenguem les mesures que calgui, pero fem-ho!! Ens hi va la supervivencia. I tant! aquests son els moments que els "salvapatries"/dictadors aprofiten per arrivar i fer-se presents,i despres ja no marxen (sino es en caixa de fusta). Per tant, erradiquem-la!! Expulsem-la de la vida publica amb urgencia!!
Segonament, conjurem-nos per posar al mateix sac al corrupte i al que utilitza la corrupcio politicament en benefici propi. Potser aixi, en part, acabarem amb el "i tu mes" i amb el "jo et tapo i tu em tapes a mi".
Tercer, siguem prudents i no cedim a la "condemna de telenoticies", es a dir, no creiem tot el que sentim, mantinguem fins al final la presumpcio d'innocencia! No condemnem abans de jutjar! abans de saber el que ha passat. Ens estalviarem disgustos. No n'hi ha prou amb el que diu/escriu una televisio o un diari per condemnar.
Escoltem a la gent, sortim al carrer (i aixo pot semblar que parlo com a politic i no ho soc, o si) i escoltem que ens diu la gent. N'estan farts!! i amb rao. Expliquem a la gent la realitat, demanem-los que s'apliquin el punt anterior, si, pero diem-los que nosaltres ens aplicarem el primer punt!! I tant!!! ara mes que mai!!
I finalment, regenerem-nos! Tots plegats! Els politics, els empresaris, els treballadors, la societat en general. I no dic que tots siguin iguals, logic, pero analitzem nosaltres mateixos si el fet de demanar "fes-m'ho sense iva" (que sera mes barat) no es corrupcio? (No!!! es mes facil pensar que el politic s'ha embutxacat no se que...).
Si ens poguessim veure tots als TN amb el mateix prisma, segur que ens pujarien els colors cada dia!!
Pensem que ho canviem el xip, TOTS, o aixo va pel pedregar!!!! I francament, ni ho vull ni, sobretot, crec que ens ho meresquem!!
I ja veieu que no he complert, i he tornat a escriure...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
