dilluns, 25 de febrer del 2013
"Cospedal atribuye el finiquito de Bárcenas a un error de los servicios jurídicos del PP"
Mira reina, si vols tots plegats posem cara de tontos i et creiem, però saps que passa que ja fa massa temps que ens feu posar la cara de tonto, prenent-nos el pèl amb excuses barates i de mal pagador, i ja no cola...
Ara, com a cortina de fum i "mariano endolla el ventilador" ja entenem que a tu i a vosaltres us serveix...
Cada dia que passa tens menys credibilitat que una acció de bankia, i realment, ja no se si dir que quan et sento se'm regira l'estòmac, o senzillament passar de tu...
Plega reina, plega, torna cap a casa, i continua regalant diners als nens que acabin el batxillerat (amb els nostres diners, és clar)!!
A i bona tarda i records a casa xata!! Petonets!!
dissabte, 23 de febrer del 2013
Ros i deu regidors del PSC a Lleida aproven la declaració sobiranista
La regeneració estructural que precisa el PSC es fa més evident cada dia que passa. Àngel Ros, alcalde de Lleida, va ser un dels 5 diputats díscols de la votació al Parlament, i al ple municipal de Lleida finalment hi ha votat a favor.
M. Folch � El Titànic del PSC no pot trobar-se més icebergs al llarg del seu camí. L'ambiguïtat d'acció del seu líder, Pere Navarro, a hores d'ara, la seva manca de perícia per a encarar un fet ja transversal a la societat catalana com és el sobiranisme i la seva darrera i políticament inexplicable acció (aquesta setmana Navarro ha demanat que el rei abdiqui a favor del príncep) no deixa dubtes a esvaïr: el vaixell del PSC no té timó.
Aquesta setmana, seguint la mateixa línia, l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, i deu regidors del PSC més han votat a favor de la moció municipal de CiU que dóna suport a la declaració sobiranista aprovada al Parlament el gener. El mateix Ros ─i altres quatre diputats socialistes─ ja van evitar votar No a la declaració de sobirania al Parlament, una acció que li va costar una sanció del partit de 400 euros.
El terratrèmol no cessa a can PSC: bona part de la militància de Girona va seguir les passes de la també díscola Marina Geli, i els deu regidors de Lleida (i el vot de Ros) s'encaren a només 4 socialistes que hi han votat en contra. La situació actual del PSC dóna per a moltes anàlisis i argumentacions, però clama a un lema que fins fa ben poc era mainstream a la televisió catalana: PSC, on vas?
dijous, 21 de febrer del 2013
Cardús: "Cal agrair la decisió del Govern espanyol de portar al TC la declaració de sobirania"
Cardús: "Cal agrair la decisió del Govern espanyol de portar al TC la declaració de sobirania"
"Finalment, li han donat [a la declaració] la rellevància que té. [...] Només pel fet de preguntar ja es posa en qüestió el vincle amb la Constitució espanyola. Un vincle que, si ara està qüestionat, és perquè s'ha demostrat [...] que s'estava convertint en una corda, i la Constitució en una presó".
El sociòleg i membre de l'IEC, Salvador Cardús, ha celebrat que finalment el Govern espanyol hagi portat "al TC la declaració de sobirania". "Menysprear-la, com havia fet d'entrada, era un insult a la seva intel·ligència i a la nostra dignitat" ha argumentat.
A l'article L''a priori' de la democràcia Cardús hi ha dit que l'estat "li ha donat la rellevància que té" a la declaració de sobirania del Parlament: "Sí: es tracta de l'expressió de la voluntat d'establir un nou a priori nacional i, per tant, inevitablement, només pel fet de preguntar ja es posa en qüestió el vincle amb la Constitució espanyola". L'autor de l'article ha sentenciat que aquest vincle ara està qüestionat "perquè s'ha demostrat una i una altra que s'estava convertint en una corda, i la Constitució en una presó".
Finalment, Cardús ha indicat que "si s'arriba a fer la consulta, el que ja s'haurà guanyat és el desafiament sobiranista", un supòsit que canviaria les coses i "difícilment tornarien a ser com abans". "Es tracta d'una situació radicalment diferent de l'escocesa ─ha puntualitzat─, no tan sols per la manera com es planteja el conflicte [...] sinó perquè allà una derrota de l'independentisme no canviaria el punt de partida. [...] A Espanya, no".
Penitència
Sense regeneració moral i política no hi ha emancipació nacional. O sia, i dit d'una altra manera, si el nou catalanisme sobiranista, que ha emergit en aquesta darrera dècada, no és capaç de liderar una renovació a fons dels valors, les actituds i les formes de fer política a Catalunya, no podrà assolir el seu principal programa polític.
La regeneració mai no ha estat exempta de riscos. Pot reforçar l'estratègia dels aparells de l'Estat de deslegitimar tot el procés sobiranista. I pot donar encara mes ales a tota la dinàmica antipolítica, que en d'altres latituds ha obert la porta als pitjors populistes d'esquerres o de dretes. Certament un canvi de règim, no sempre condueix a millorar el present. Els hi podem preguntar, per exemple, als italians o als veneçolans.
Però la regeneració és l'única resposta possible als problemes de fons que arrossega la societat catalana. De fet, en els seus inicis, a principis del segle XX, els èxits del catalanisme tingueren molt a veure amb una proposta regeneradora de la vida col·lectiva. Tant en clau catalana com en clau espanyola. Un catalanisme polític que havia articulat un sentiment i unes inquietuds prèvies del sectors més lúcids i moderns de la societat.
Aquest no és només un problema d'una suposada "classe política". Estem davant un problema d'una societat laxa amb els vicis privats i poc exigent amb les virtuts públiques, en especial de les seves elits. L'evasió fiscal d'uns legitima el frau de l'IVA dels altres. L'optimització fiscal dels rics justifica el frau en la prestació de l'atur dels menys afavorits. Allò que es predica en públic, allò que es fa en realitat.
Només podem predicar des de l'exemple. No és només contrició i propòsit d'esmena allò que se'ns exigeix sinó també la penitència"
Tot plegat té a veure amb regles, institucions i comportaments personals. Calen reformes a fons, amb contrapesos que equilibrin els poders, amb més capacitat de decidir dels ciutadans per la via de la transparència l la rendició de comptes. Amb la llei electoral pendent, fet del qual en som corresponsables.
Sí, l'emancipació nacional que ens proposem demana també oferir un projecte de país diferent: mes cívic, més corresponsable, més virtuós. Més semblant als països que van bé. Per exemple els escandinaus.
I certament avui, els qui tenim responsabilitats públiques només podem predicar des de l'exemple. Encara que a voltes pugui ser injust. No és només contrició i propòsit d'esmena allò que se'ns exigeix sinó també la penitència
Un papable amic de Catalunya
Una mostra més de la confiança, doncs, que el Papa dimissionari té amb Ravasi. Aquest cardenal presideix el Pontifici Consell de Cultura. Des d'aquest dicasteri té la responsabilitat de conduir l'anomenat Atri dels Gentils, plataforma que cerca el diàleg de la fe amb el món contemporani, la ciència i l'agnosticisme. Aquesta és una de les prioritats més rellevants de l'actual pontificat.
La vinculació del cardenal Ravasi amb Catalunya i l'Església catalana s'ha produït sobretot en els darrers cinc anys. Manté contactes amb la Fundació Joan Maragall, de signe aperturista i conciliar, que des de fa tres dècades practica el diàleg entre Església i món contemporani en la línia que després s'ha endegat amb l'Atri dels Gentils.
Ravasi també ha ajudat a fer possible tres esdeveniments molt importants per l'Església catalana. La celebració d'unes sessions de l'Atri dels Gentils a Barcelona. Una exposició sobre Antoni Gaudí al Vaticà. I la vinguda de Benet XVI a la capital de Catalunya per beneir la Sagrada Família com a basílica.
Ens convé una CiU decaiguda?
El sobiranisme i, més netament, l'independentisme, segons les més diverses enquestes estan pujant entre tots els estrats socials de Catalunya. Ja no és un fet d'alguns sectors militants de la joventut o de la societat civil: és, avui dia, una realitat assolida, també, en els sectors professionals de la petita i mitjana empresa. I cada dia més és present a alts càrrecs d'empreses importants i multinacionals del país.
Aquesta és la realitat que ha fet encendre tots els llums vermells d'alarma dels aparells de l'Estat espanyol.
Però tot i la importància que ERC es converteixi, segons algunes enquestes, en la primera foça política del país i que també i el seu màxim dirigent, Oriol Junqueras, sigui molt i molt valorat, un procés de sobirania, del dret a decidir ─i més encara, d'independència─ necessita àmplies majories. I, ara per ara, el procés de transició nacional en marxa no és possible sense els militants i els votants de CDC, i caldria que també s'hi sumés la immensa majoria d'UDC.
Un retrocés de CiU suposaria un retrocés del sobiranisme, tot i que costi d'entendre per als sectors militants de l'independentisme que, durant molts anys, han 'picat pedra' per avançar en el procés. Caldria, doncs, que exigissim als dirigents de CDC (i d'UDC) que facin una valenta anàlisi del per què del seu retrocés. I que també estudiïn cap on van les fugues de vot: Són errors propis? Són atribuibles a la gran ofensiva de les clavegueres en contra de CiU i del Govern de la Generalitat?
No es poden enganyar: no tot és 'merda' i clavegueres ─que també n'hi ha. En el procés català també hi ha manca de lideratge, errors estructurals, l'enemic intern, el fraccionalisme, hi ha interessos ocults de sectors de CiU dels negocis (i altres sectors acollonits pel procés sobiranista perquè veuen que se'ls acaba el seu negoci d'Espanya i de fer de pont amb l'Estat). I també hi ha sectors de CiU que estan lligats als poderosos: La Caixa, les grans empreses elèctriques, etc.
CiU té, en els propers mesos, un gran repte: rescuscitar el President Mas"
Aquests són l'enemic de debò que pretenen fer canviar de rumb el vaixell del sobiranisme de CiU i fer-lo tornar a embarrancar a un port que no tingui sortida a mar oberta. La 'pastanaga' que ens té preparada Espanya cada cop és més madura i aviat l'oferiran per a què els 'conillets' catalans que tenen tanta fam puguin menjar-se-la.
CiU, però, no és només el sector dels negocis: no només és el del 'pont aeri' o els comissionistes que han viscut a l'entorn del poder. CiU és fonamentalment la 'bona gent' catalanista, nacionalista, que durant anys ha seguit cegament el President Pujol i que després, oberts els ulls, ha optat per la sobirania nacional i, la immensa majoria d'ells, per la independència. I aquests darrers segur que donaran una oportunitat a les noves generacions de CDC i UDC, si ambdós darrers són capaços d'obrir les seves clavegueres, desinfectar-les, fer net i reconstruir els seus partits amb una generació nova de dirigents que tingui la valentia de jugar-se-la i no estigui arrelada als vicis i tics del passat.
CiU té, en els propers mesos, un gran repte: rescuscitar el President Mas que, ara per ara, està abduït per Quico Homs el qual li resta personalitat, capacitat i lideratge. El President Mas necessita rodejar-se del bo i millor del pensament sobiranista: inetel·lectuals, professionals, universitaris, empresaris, gent valenta que l'ajudin a construïr les estructures d'Estat i a fer el salt polític qualitatiu que s'ha de donar, tant en el marc de l'Estat espanyol com a nivell internacional.
Per a fer aquest salt qualitatiu cal assegurar els eixos de la construcció nacional que tantes vegades hem defensat des del Col·lectiu Joan Creixell. I, ara més que mai, hem de defensar la CCMA i el servei d'exteriors de la Generalitat, i acabar d'una vegada amb una política erràtica i sectària que crea més enemics que amics en el camp de la comunicació.
Un procés de transició nacional amb el dret a decidir i l'assoliment de la independència necessita de moltes coincidències i complicitats, i no el pot fer ni un ni dos gurús, per molt poder que tinguin.
dimarts, 19 de febrer del 2013
Llanos De Luna, Feina, Mal, Feta, No, Futur
Llanos De Luna, Feina, Mal, Feta, No, Futur
dilluns, 18 de febrer del 2013
¿QUÉ HAY DETRÁS DE C’S?
QUÈ HI HA DARRERE C'S?
divendres, 15 de febrer del 2013
Montoro
Jo et proposo, rata sàbia, que fem una cosa, mantinguem el 100% dels regidors amb sou i eliminem el sou i dietes dels ministres. Per què? Doncs perquè estalviarem més o menys el mateix i com a mínim mantindrem el sou a les persones que cada dia quan surten al carrer al seu poble, pel fet de posar-hi la cara corren el risc de que els hi trenquin (cosa que a tu, entre el cotxe oficial, els escortes, i ... no et passarà mai!!).
Ara, si el que vols, pretens i necessites és eliminar la política de proximitat, és a dir, aquella que, dia si dia també, està en contacte directe amb la gent, doncs som-hi! Et garanteixo que així no guanyaràs eleccions rateta, t'ho asseguro!!
A favor de la retribució equitativa, justa i adequada als regidors i regidores, i en contra dels excessius privilegis de determinats Ministres i altres bèsties de guardar...
dimecres, 13 de febrer del 2013
Les contradiccions del súper-conseller i "gurú" Homs
Les contradiccions del súper-conseller i "gurú" Homs
Quan s'estudiï seriosament els dos governs del President Artur Mas i la influència d'Homs en aquests dos executius es podran entendre moltes de les contradiccions i equivocacions del primer mandat i també d'aquest segon, ja encaminat cap al dret a decidir.
En el primer executiu de Mas Homs va actuar guillotinant les mínimes estructures d'Estat existents i va escapçar tot allò que pogués venir del "malèfic" tripartit. Homs va centrar els atacs de manera majoritària en els entorns socialistes però també, amb més intensitat, en l'entorn dels republicans col·laboradors de Josep-Lluís Carod-Rovira.
Homs va ser qualificat, llavors, per alts funcionaris de llarga estada de la Generalitat de Catalunya com un veritable "gerent de funerària", donat que tot allò que Homs tocava ho destruia ─o altrament hi donava la culpa al tripartit. Després del fracàs de l'Estatut, ningú, però, no entenia que Mas tingués cada dia més i més confiança amb Quico Homs.
En el segon govern d'Artur Mas, el poder d'Homs es va reforçar: van desaparèixer les influències de David Madí i altres, i Mas va quedar captiu d'Homs. El President va instal·lar Homs a la Conselleria de Presidència. Setmanes després del nomenament d'Homs, però, Mas va rectificar i va nomenar Jordi Vilajoana secretari general de la Presidència.
No tot allò que va fer el tripartit era tan menyspreable com s'ha volgut fer entendre fins ara"
Quico Homs sabia, doncs, que havia de rectificar dues de les seves línies d'actuació fracassades: la de Comunicació i la d'Exteriors. Primerament, Homs va prometre que Exteriors seria el nom ─o cognom─ del seu departament. D'això ja no en queda res de res. Cal reconèixer, però, que en aquest punt és on s'ha començat a trencar el "malefici" de les maneres de fer d'Homs, acostumat com estava a nomenar la mediocritat per tal que ningú no li faci ombra, i sense saber-se ben bé per què.
En segon lloc, el rumor malintencionat i estès al Palau de la Generalitat, que diu que Homs s'ha reunit amb Carod sense necessitat de viatjar fins a Perpinyà ─capgirant així la seva política exterior─ sembla confirmar-se. Aquest rumor faria corroborar, doncs, els nomenaments de Martí Estruch com a responsable de l'acció exterior i comunicació exterior de l'equip de treball Eugeni Xammar, i més encara: el nomenament d'Albert Royo com a secretari general del Consell de la Diplomàcia Pública (Diplocat). Royo substitueix també un altre càrrec de l'equip de Carod-Rovira: Rosa Clavell.
Ara manca només la necessitat de fer neteja i d'adaptar les noves circumstàncies a la Delegació de la Generalitat a Brussel·les"
En aquests darrers nomenaments del segon executiu de Mas, Homs ha gaudit del beneplàcit d'ERC però no ha sigut pas la influència d'Esquerra la què els ho ha facilitat, sinó que ho ha estat l'evidència de que el país compta amb la gent que compta, i que aquests tenen la vàlua contrastada que tenen. No tot allò que va fer el tripartit era tan menyspreable com s'ha volgut fer entendre fins ara.
Ara, doncs, manca només la necessitat de fer neteja i d'adaptar les noves circumstàncies del dret a decidir a la Delegació de la Generalitat a Brussel·les, una delegació avui encara a mans d'una persona que no creu en els postulats sobiranistes ni tampoc en la voluntat de que la nostra llengua sigui reconeguda a Europa.
Anys després, doncs, Carod-Rovira torna a cavalcar en l'àrea d'Exteriors del govern.
diumenge, 10 de febrer del 2013
anti-corrupció.
Jo li demano dues coses. Primera, publica la teva Alicia, i menys lliçons!
Segona, i mes important, d'on treia els diners el partit popular per pagar un sou de 200.000 € al seu president? Perque estaras d'acord amb mi, que es una xifra prou desorbitada, no?
Alicia, reina, potser que deixem de fer politica amb la corrupcio i ens dediquem tots plegats a erradicar-la, no trobes?
I, repeteixo, d'on sortien aquests milers d'euros? Perque, no oblidis, que el partit popular no pagava nomes el sou del seu president, sino tambe el d'altres liders del partit i el dels treballadors, i francament xata, els numeros no em quadren!!!
Menys demagogia i menys lliçons de modus reina!!
Apa, i que tinguis una bona tarda i records a casa!!
divendres, 8 de febrer del 2013
dimarts, 5 de febrer del 2013
Riete, de Ali Baba!
Riu-te'n, d'Alí Babà!
El problema no és l'existència d'aprofitats sinó un sistema que ho permet, ho avala i, fins a cert punt, ho esperona
04/02/2013 - 00:00hPrimera pàgina de la novel·la: "En comptes d'anar a la caixa forta, els diners anaven a parar al calaix de dalt de l'escriptori d'en Roscoe, que els posava allà sense comptar-los sempre que un visitant com ara en Philly Fillipone, que venia productes alimentaris a la ciutat i a la resta del comtat, li donava un feix de bitllets de més d'un dit de gruix lligats amb una goma de pollastre".
Sisena pàgina. Pregunta una jove promesa reformista: "Un cop prenguem les regnes del partit, com aconseguirem diners per manegar-lo?". En Felix Conway, l'estadista més veterà del partit, que ha guanyat tres cops l'alcaldia, esclata a riure i li diu a Roscoe: "Vol saber com s'aconsegueixen els diners", i la rialla esdevé un rugit descontrolat. "Que com s'aconsegueixen els diners? Mare de Déu, com s'aconsegueixen els diners!". I aleshores comença una lletania interminable: "Si presentes algú a les eleccions i guanya, cobra-li un any de salari. Mantingues els impostos baixos, però si els apuges digue'n d'una altra manera. A qualsevol que vengui carn, cobra-li impostos. Si algú vol negocis municipals, el trenta per cent va per a nosaltres. Tingues contents els policies i deixa que s'emportin una part del pastís. Una part petita". I la lletania continua amb coses que fàcilment es poden imaginar. Perquè, esclar, "de la política a l'infern només hi ha quatre passes".
La commoció que han provocat les darreres notícies de la vida política espanyola, no hi ha dubte, han avergonyit i indignat l'opinió pública i la ciutadania en general i, internacionalment, han suposat un cop de maça per a un sistema ja molt justificadament sota sospita. La magnitud i l'extensió de la corrupció, així com el fet que hagi pogut desplegar-se amb la impunitat de certs partits polítics i amb el protagonisme de personatges tan rellevants com els que encarnen Millet, Bárcenas o Urdangarin no troba sinó preguntes que augmenten la estupefacció fins a límits que superen l'intolerable.
Jordi Balló va fer una piulada fa molt poc (que va desenvolupar en la seva columna de la setmana passada) que dóna escala al que està passant aquí: "Per parlar de corrupció ja no necessitem Baltimore. The wire és aquí!". Qualsevol que conegui la genial sèrie de David Simon veurà que l'analogia és clara. Per qui no l'hagi vist encara, només alguna pista. Quan Simon parlava de la seva sèrie, va dir: "Vàrem veure que en la cultura hi havia elements parasitaris i autoengrandits, que l'avarícia i la rapacitat d'una societat que exaltava el benefici i el lliure mercat amb exclusió de qualsevol altre quadre social acabarien veient-se llastades per aquest enorme grau de voracitat". Perquè The wire descriu un món en el qual el capital ha triomfat completament i "els interessos monetaris han comprat prou infraestructures polítiques per poder impedir-ne la reforma". Davant d'això, Simon es preguntava "per què ja no queda ningú que faci la feina bruta d'explicar la naturalesa exacta dels nostres problemes nacionals", per què -deia- ens hem convertit en un país que tolera confortablement i sense problemes allò que, com la corrupció, hauria de provocar un autèntic terratrèmol.
I aquest és, ara i aquí, també, el problema. Un problema, cal dir-ho, no pas de naturalesa ètica, sinó política. Perquè el problema no és pas l'existència, inevitable en un sistema polític modern, d'aprofitats indecents capaços d'usar en benefici propi càrrecs i fons públics. El problema és un sistema que ho permet, ho avala i, fins a cert punt, ho esperona. Un problema, i també cal dir-ho, que no és el sistema de partits, ni tampoc, evidentment, el sistema democràtic, sinó un sistema de funcionament que es defineix per la seva opacitat, que es nega a crear els dispositius legítims de control dels fons públics i de les formes de finançament de les organitzacions polítiques. El problema és la impunitat de les oligarquies i la submissió política de les instàncies judicials. Això que tots els partits polítics amb responsabilitat de poder, tots, o bé han utilitzat en benefici propi o bé, cosa que encara és més greu, no han sabut sotmetre a controls independents.
També aquí, com a la novel·la de Kennedy, molts van oblidar l'advertiment que ja li havien fet a Roscoe: "El temps dels jocs alegres no dura sempre, Roscoe. Creu-me".
Núñez Feijoo
A veure noi, anem a fer una mica de repàs, perquè veig que et vas perdre alguns capítols... "Esto es cerca, esto es lejos", et sona... doncs som-hi!
I tant, et dono tota la raó! ets més llarg que un dia sense pa! I clar que és un gran signe de dependència, i tant! però saps que passa, que només es pot ser independent d'allò que ja depens, m'entiendeeeee!!!!! Si ja fos independent, no podria demanar la independència!! De què la de demanaria? De la meva sabata? Del mitjó? O potser del meu gos?...
Per altra banda, "aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid", ja que vostès (Espanya i el PP i el PSOE) no ens tornen allò que és nostre, ho hem de demanar!! (Rucs encara no som). Vaja, més aviat, tal i com són vostès, quasi ho hem de pidolar i a sobre donar-los les gràcies, pagar el sopar, el beure i ....
Entre la ironia i el cinisme, hi ha una línia molt fina, un espai molt estret, i no és altre que el de la mentida!!!
Apa, i passi vostè una bona tarda i records a casa.
dilluns, 4 de febrer del 2013
Amics
Escric perque m'agrada. I potser ni en se. Pero a vegades no se si escric el que hauria d'escriure.
Es molt facil respondre a l'altre. I tant!
Potser hauria d'aprofundir un xic mes, o no. Tampoc ho se...
Potser cal que faci una pausa, hi pensi i vegi que he de fer, o no...
Avui he sentit massa vegades, en converses alienes, que els politics son tots iguals i que son uns xoriços. I clar, penso que responc, critico el que ha dit l'altre, i al final el que dic suma al "i tu mes!", i a aixo no hi vull jugar. I no es cert que tots siguin iguals!! I no es veritat que tots siguin uns xoriços!!!!! En conec massa per saber que no es aixi!!!!
No se si em prendre un temps abans de tornar a escriure, potser no (soc massa impulsiu), pero en qualsevol cas vull agrair-vos a tots els qui em llegiu, seguiu, comenteu....
Gracies de tot cor!!
Al cap i a la fi, no soc ningu, o ho soc tot, nomes depen de mi...
Bona nit!!!
diumenge, 3 de febrer del 2013
Rajoy retreu a Rubalcaba
No vaig sentir cap retret a De Cospedal, ni a Mato, ni a Montoeo, ni a Soraya, ni Sanchez-Camacho...
Senyor president, si vol tornar a recuperar la credibilitat dels ciutadans i la confiança dels qui el van votar, faci un mea culpa, demani perdo i calli per sempre!!!
Vergonya, vergonya i vergonya!!!
dissabte, 2 de febrer del 2013
17-Gener-2013
Lògicament, com vostè pot imaginar, a càrrec dels Pressupostos Generals de l'Estat, quedi clar!!
I si s'ho repensa i, com li suggereix el director d'El PuntAvui i vol afegir casals de gent gran, teatres, escoles bressol, cassernes de bombers, peatges d'autopista i àrees de servei, etc., vostè mateixa faci el números, ho suma i els afegeix a la comanda.
Tingui en compte sempre, que el màstil de la rojigualda ha de venir amb la bandera, que sinó, nosaltres no sabem on anar a comprar-la.
Moltes gràcies per la seva atenció Madamme Banderas, i a disposar! Els seus desitjos són ordres per nosaltres.
Atentament.
Excelentísima Sra. Dña. María de Llanos de Luna, delegada del Gobierno de España en Catalunya. Le ruego que con la máxima celeridad haga llegar a la Direcció General d'Administració Local del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya un total (aproximadamente) de 171.880 mástiles de bandera (a razón de cuatro por instalación) i un total de 42.970 banderas españolas, a fin de que puedan ser entregados a los ayuntamientos catalanes, para cubrir su demanda y que toda instalación pública pueda ser de su agrado (947 municipios + 62 EMD; 822 Bibliotecas; 35.581 Instalaciones Deportivas y 5.558 Centros Educativos).
Lógicamente, como usted puede imaginar, a cargo de los Presupuestos Generales del Estado, que quede claro!.
Y, si se lo piensa, y como le sugiere el director de El PuntAvui y quiere añadir asilos, teatros, guarderias, cuartéles de bomberos, peajes de autopista y áreas de servicio, etc., usted misma haga los números, los suma y los añade al pedido.
Tenga simpre presente que el mástil de la rojigualda debe llevar consigo la bandera, que sinó, se conoce que nosotros no sabemos donde adquirirla.
Muchas gracias por su atención, Madamme Banderas, y a su disposicón! Sus deseos son órdenes para nosotros.
Atentamente.
23-Gener-2013
Demano que, per diginitat i orgull, nacional i personal, aquells diputats del PSC (alguns en queden, espero) que encara creuen en el pais, trenquin la disciplina de vot i votin a favor (un cop estripes les cartes entre abstenir-te i votar a favor, ves a maxims!!).
Catalanistes del PSC, us necessitem!! El pais us necessita!! Catalunya no sera el mateix sense vosaltres!!
Rajoy!
EL DINERO NEGRO Y LOS SOBRES BAJO MANO SE DECLARAN EN LA RENTA?
Corrupció
Hi es. S'ens fa present a cada moment i a totes bandes. Molt se'n ha dit i se'n dira! Alguns nomes saben fer aixo, dir-ne, utilitzar-la com a arma llancivola, com si no anes, tambe, amb ells.
Diverses coses, masses.
En primer lloc. Erradiquem-la! Ja!! Amb urgencia!! Prenguem les mesures que calgui, pero fem-ho!! Ens hi va la supervivencia. I tant! aquests son els moments que els "salvapatries"/dictadors aprofiten per arrivar i fer-se presents,i despres ja no marxen (sino es en caixa de fusta). Per tant, erradiquem-la!! Expulsem-la de la vida publica amb urgencia!!
Segonament, conjurem-nos per posar al mateix sac al corrupte i al que utilitza la corrupcio politicament en benefici propi. Potser aixi, en part, acabarem amb el "i tu mes" i amb el "jo et tapo i tu em tapes a mi".
Tercer, siguem prudents i no cedim a la "condemna de telenoticies", es a dir, no creiem tot el que sentim, mantinguem fins al final la presumpcio d'innocencia! No condemnem abans de jutjar! abans de saber el que ha passat. Ens estalviarem disgustos. No n'hi ha prou amb el que diu/escriu una televisio o un diari per condemnar.
Escoltem a la gent, sortim al carrer (i aixo pot semblar que parlo com a politic i no ho soc, o si) i escoltem que ens diu la gent. N'estan farts!! i amb rao. Expliquem a la gent la realitat, demanem-los que s'apliquin el punt anterior, si, pero diem-los que nosaltres ens aplicarem el primer punt!! I tant!!! ara mes que mai!!
I finalment, regenerem-nos! Tots plegats! Els politics, els empresaris, els treballadors, la societat en general. I no dic que tots siguin iguals, logic, pero analitzem nosaltres mateixos si el fet de demanar "fes-m'ho sense iva" (que sera mes barat) no es corrupcio? (No!!! es mes facil pensar que el politic s'ha embutxacat no se que...).
Si ens poguessim veure tots als TN amb el mateix prisma, segur que ens pujarien els colors cada dia!!
Pensem que ho canviem el xip, TOTS, o aixo va pel pedregar!!!! I francament, ni ho vull ni, sobretot, crec que ens ho meresquem!!
I ja veieu que no he complert, i he tornat a escriure...