El moment Artur Mas

Barcelona - Dilluns, 29 de juny de 2009

"Si no hi ha un bon acord de finançament, s'haurà esgotat la via constitucional i estatutària". Amb aquesta frase Artur Mas posava tota la carn que li queda a la graella. Tal com fèiem la setmana passada en aquesta mateixa crònica amb Joan Puigcercós, Artur Mas també es juga el seu futur en els pròxims mesos, potser setmanes.

Les eleccions europees no han deixat descontent el president de CiU, però tampoc li han suposat un impuls definitiu per a les pròximes eleccions catalanes.

És evident que tot i que l'expectativa electoral de Convergència creix, Mas -tot i la Casa Gran- no aconsegueix capitalitzar el malestar i la desafecció de la societat catalana. Ja hem explicat alguns cops que el candidat escollit per a les europees, Ramon Tremosa, era un bon element per demostrar el gir sobiranista que ha fet el partit -que no pas els socis d'Unió. A Tremosa, però, li ha faltat carisma per poder afrontar unes eleccions realment complicades, tot i que se n'ha sortit prou bé.

Amb tot, Mas sap que les europees són una referència, però el seu gran moment -o darrera oportunitat- li arriba ara. Amb 50 anys, i per tercera vegada, aspirarà a la presidència de la Generalitat. I, tot i que en els dos comicis anteriors s'ha imposat als socialistes, el fet de no haver pogut governar farà que no pugui optar a una quarta oportunitat. És hora, doncs, que Mas demostri que serà molt millor president que Montilla. El peix el cove ha mort i Mas ha de ser capaç de trencar el cove per no caure mai més en la temptació.

Per molt bon finançament que arribi -que tampoc arribarà- després de la deslleialtat mostrada per l'estat cap partit que es digui catalanista pot tenir com a horitzó nacional ser una autonomia d'Espanya. Només si Mas és capaç de transmetre bé aquest missatge podrà esgarrapar vots de la cada vegada més gran bossa de votants descontents i desmotivats per l'actual situació política. I per aconseguir aquest objectiu sembla que Mas i el seu equip per fi han entès que la millor manera no és fer sang d'Esquerra Republicana.

Tal com van demostrar els candidats independents a les europees, Tremosa i Junqueras, hi ha pastís per repartir per tots. Perquè el fet que CiU i ERC tornin a entrar en la guerra fratricida que van mantenir en les últimes eleccions només beneficia els altres partits i no fan cap bé al votant nacionalista, que cada vegada està més expectant per noves opcions allunyades dels partits polítics tradicionals.

La bombolla immobiliària del catalanisme

Barcelona - Dimarts, 19 de maig de 2009

Quan la bombolla immobiliària ja ha esclatat sorgeix la del catalanisme. Així a l'entorn d'ERC trobem  Sobirania i Progrés, Dret a Decidir, Reagrupament.cat i Esquerra Independentista i al de CiU La Casa Gran del Catalanisme, Plataforma per la Sobirania, Convergència2.0, Catalunya Estat Lliure, Refundar Convergència, Llivergents, Plataforma dels 10.000 a Brussel·les , Centre d'Estudis Sobiranistes,Fundació Catalunya Oberta, Associació el Matí i avui encara se'n presenta una de nova: Sobirania i Justícia. I ja veurem si demà se'n presenten tres o quatre més...

Sobirania i Justícia està formada per persones de gran prestigi que ens mereixen un gran respecte com Max Cahner i Joan Vallvé a més de centenars de professionals de CDC  i Unió inclosos alguns dels seus fundadors que ara han volgut donar la cara per l'independentisme. I això no ho dubtem és  positiu pel país. Però l'aparició d'aquestes múltiples plataformes no deixa de ser una evidència clara i contundent de manca de lideratge de CiU i ERC vers les seves pròpies bases militants i vers la societat civil del país. Tot plegat  hauria de fer  reflexionar els seus dirigents. La bombolla immobiliària feta a base de cases, casetes,apartaments, associacions i plataformes diverses són la metàfora de la impotència i la incapacitat  d'aquests partits polítics de consolidar un projecte i un lideratge polític potent.

Per avançar Catalunya i els Països Catalans no necessiten de cap bombolla ni que aquesta sigui catalanista sinó el que necessiten són persones amb capacitat de lideratge amb un projecte nacional  al darrere i disposades a arriscar-se per convertir-lo en una realitat. Caldria també  que alguns dels militants, que amb el seu partidisme i sectarisme, han propiciat la desfeta dels partits i les seves estructures pleguessin .

 Catalunya no obstant tot això es mou tot i que es nota en el si de la societat catalana un cert nerviosisme i una certa desorientació i  cansament . Ningú no planteja seriosament la "solidaritat catalana"  que ens caldria per avançar i  poder-nos enfrontar a  un crescut nacionalisme espanyol consolidat gràcies a l'excessiva prudència dels nacionalismes democràtics  catalans i bascos que per por que se'ls acusés de desestabilitzar l'estat  han acabat per reforçar-lo ( una mica massa.)

Ara fins i tot el propi Jordi Pujol reconeix que el pacte de la Transició està trencat i si més no ja no dóna més de si. A què estem esperant doncs per  establir  les bases d'una nova Transició que ens dugui a la llibertat nacional ara que ni els propis federalistes catalans  no troben ningú amb qui federar-se.

Perplexitat a CiU: quin espai ocupar?

Barcelona - Dilluns, 22 de juny de 2009

En els sectors històrics de CDC i UDC hi ha una gran perplexitat. Com ja dèia a 'La bombolla immobiliària del catalanisme', a CiU han proliferat les cases i casetes creant una gran confusió entre la  'bona gent' de CiU que el que els preocupa és el futur del país i no el futur del poder.

La Vanguardia d'aquest diumenge parlava del "territorio liberal de Mas", i insinuava un pacte futur de David Madí i Lluís Prenafeta, fet que representaria una entesa entre el sector liberal de l'entorn de Mas i el sector històric dels 'negocis' agrupat a la Fundació Catalunya Oberta, que amb molts mitjans ha aconseguit la incorporació dels més destacats intel·lectuals i periodistes liberals.

El que a Catalunya es dibuixi la creació d'una potent corrent o força política liberal és positiu, ja que aquesta, tot i els seus plantejaments dretans, està composada per persones que defensen el catalanisme, i en alguns casos, el sobiranisme. Però el que ja no queda clar és que pretenguin arrossegar a la 'bona gent' de CDC i UDC a deixar-se dirigir per una elit d'intel·lectuals o fills de casa bona liberals, ja que la majoria de la gent històrica de CDC és catalanista, a seques, i socialdemòcrata, demòcrata d'inspiració cristiana o democratacristià, totes elles cultures polítiques allunyades del liberalisme desenfrenat dels Sala Martín i companyia.

Una bona part de les bases militants de CiU són gent en una edat propera a la jubilació –només cal veure els mítings polítics- amb problemes socials i de subsistència en alguns casos, als que convencia la política d'equilibris de Jordi Pujol o les actituds socials democratacristianes. Això ha provocat que ningú entengui, ni tan sols per l'afiliació internacional, que CDC avui vulgui basar-se en el liberalisme. La creació de la 'Llibergència' ha creat una gran inquietud, i no només a UDC, sinó a la pròpia CDC.

CiU, doncs, ha de prendre una decisió. Ja no som a la transició democràtica dels pals de paller o cases grans, i la clau no és transformar-se en casals liberals, sinó que el que cal és ocupar nacionalment els espais polítics que cadascú, en major o menor mesura, representa.

UDC i el seu màxim dirigent, Josep Antoni Duran Lleida, té un repte i un deure amb el país: impedir que el PP sigui quelcom més que una força testimonial i reducte de l'espanyolisme més tronat i reaccionari. I els darrers resultats del PP haurien de fer pensar a Unió quin espai ocupen i quin, com a servei al país, caldria que hegemonitzessin. No passa res si algú es transforma amb la nostra dreta nacional.

CDC és i ha de ser el centre polític del país, i deixar-se de vel·leïtats liberals o de voler ocupar l'espai de l'esquerra nacional.

El futur del nostre país passa per tenir forces nacionals en cadascun dels segments polítics existents. Jordi Pujol va ser hegemònic amb CiU perquè va saber enviar un missatge d'unitat, de centre i de país. Avui no és així, i la desafecció que s'està produint a la política n'és una conseqüència.

L'espai del catalanisme polític i el nacionalisme està apunt de tenir una diversificació considerable, amb actituds i opcions polítiques respectables. Però el que cal, ara que encara no som una comunitat nacional lliure, és posar els interessos de la nació per davant dels interessos partidistes, personals o sectaris.

Cal, doncs, que CiU, a poc més d'una any dels comicis al Parlament, no pensi únicament amb el poder, sinó en estructurar una societat nacional, com també, evidentment, ho ha de fer ERC.

Vicenç Ferrer, l'intocable català

DIVENDRES, 19/06/2009

El cooperant català Vicenç Ferrer s'ha mort avui a Anantapur (Índia). En aquest districte de l'estat d'Andhra Pradesh, un dels més pobres del país i amb greus problemes de desertització, escolarització i sanitat, Ferrer va dur a terme durant cinc dècades la seva tasca de cooperació al desenvolupament a través de les missions de la Companyia de Jesús, del Rural Development Trust i el Women Development Trust, i des de 1996 per mitjà de la Fundació Vicenç Ferrer. Totes les seves iniciatives, fonamentades en la filosofia de l'acció, van centrar-se a eradicar les desigualtats socials i les causes de la pobresa, i en favor de les comunitats de dàlits (intocables) rurals, els grups tribals i les castes més baixes d'Anantapur, històricament encarregades de les feines més servils i marginals de la societat, en condicions irregulars i pràcticament sense remuneració. I és que, malgrat que la Constitució índia va eliminar sobre el paper el sistema de castes el 1950, la jerarquització de la societat s'hi ha mantingut fins als nostres dies i limita extremadament l'ascensió social dels ciutadans. Es calcula que actualment els dàlits ('oprimits') són més de cent seixanta milions de persones. És a dir, gairebé un 20% de la població, al qual cal sumar un 10% més de pobles indígenes, també exclosos i discriminats de la societat índia.

Vicenç Ferrer 
Nascut a Barcelona el 5 d'abril de 1920 en una família de comerciants amb arrels a Gandia, amb setze anys va ser cridat a les files republicanes i es va integrar en una brigada del POUM. En acabar-se la guerra, i després de passar per camps de concentració a Argelers de la Marenda (Rosselló) i a Betanzos (Galícia), el 1941 va començar a estudiar dret a Barcelona i el 1944 va ingressar a la Companyia de Jesús. Com a missioner, el 13 de febrer de 1952 va arribar a Mumbai, on des del principi va ajudar a organitzar petites cooperatives per excavar pous, canalitzacions d'aigua i bancs de llavors. També va treballar en la construcció de dues escoles, un hospital i dues residències d'alumnes. La seva tasca per fer sortir de la marginació i la pobresa els sectors més desafavorits de la jerarquitzada societat índia va generar recels en les classes dirigents, que van aconseguir expulsar-lo del país l'abril de 1968. Però gràcies a la mobilització social i al suport decidit de la primera ministra Indira Gandhi, va poder-hi tornar el 1969. Poc després va deixar la Companyia de Jesús i es va casar amb la periodista anglesa Anne Perry, amb qui va fundar l'organització Rural Development Trust (RDT) i, més tard, el Women Development Trust. Totes dues organitzacions van centrar-se a desenvolupar socialment la regió d'Anantapur, a l'estat d'Andhra Pradesh, una de les més pobres del país i amb un alt grau de desertització, sense educació ni sanitat. Ara fa una quinzena d'anys, Ferrer i Perry van constituir la Fundació Vicenç Ferrer, basada en les aportacions de cent cinquanta mil socis i que ha mantingut la seva tasca a Anantapur.

Vicenç Villatoro: "Molts es consideren independentistes no malgrat ser liberals, sinó precisament perquè són liberals"

Barcelona - Dimarts, 16 de juny de 2009. RECULL DE PREMSA - POLÍTICA

L'escriptor Vicenç Villatoro ha volgut encetar el debat sobre la relació entre els eixos d'ideologia del pensament polític català a un article a El Temps. "Els nostres politòlegs han assumit d'una manera generalitzada que per llegir el mapa polític català [...] hem de dibuixar dos eixos perpendiculars: un entre la dreta i l'esquerra i un altre entre el nacionalisme diguem-ne propi i el nacionalisme espanyol"

ha dit l'escriptor. Uns eixos que amb els quals "molta gent actúa com si fóssin paral·lels": "Dit d'una altra manera, hi ha molta gent que creu -o que parla i actúa com si cregués- que de fet els nostres mapes polítics són només una ratlla on hi ha a una banda les esquerres, que són si no nacionalistes, com a mínim comprensives amb el fet nacional, i unes dretes que són genèricament espanyolistes i absolutament obtuses davant el fet nacional, tot i que de vegades es disfressin de nacionalistes o fingeixin sensibilitats nacionals que abandonaran ràpidament quan els convingui". 

Aquesta interpretació política neix, segons l'autor de l'article, "en bona part d'una interpretació de la Guerra Civil i del Franquisme" en què es va atribuïr el monopoli de les dretes als franquistes i tota la resta eren ideologies d'esquerres "fins a tal punt que quan Ramon Trias Fargas funda un partit catalanista i liberal en diu Esquerra Democràtica, per deixar ben clar que és independentista". 

Villatoro continua l'argumentació i diu que "amb el pas dels anys, gairebé tothom ha vist que no era pas gens clar això que les esquerres eren d'essència nacionalista i les dretes de genètica espanyolista", i ha afirmat que "després de veure l'actuació del PSOE de la transició ençà, és difícil de continuar creient que les esquerres són en essència sensibles a la diversitat nacional".

"Però hi ha qui encara no ha volgut moure -ha continuat l'escriptor- l'eix nacional i i situar-lo perpendicular a l'eix social i creu que parlar de dretes nacionalistes o de dretes independentistes és una contradicció".  Villatoro creu que els qui tenen aquesta visió "interpreten malament la realitat" i diu que hi ha conservadors independentistes i liberals independentistes. "Alguns -continua Villatoro- són tan independentistes que votaven independentisme encara que no fós liberal. I molts es consideren independentistes no malgrat ser liberals, sinó precisament perquè són liberals" 

La T1: un dolç per a l'amargor que arriba.

Barcelona - Dimarts, 16 de juny de 2009

Una gran inauguració a mode colonial, una festassa per celebrar que, per fi, Barcelona tindrà una de les infraestructures promeses des de fa no se sap ben bé quan. Des del 1994 segons el PSC i de la mà del govern del PSOE, o des del 1996 segons CiU i PP, que haurien

gestat l'acord a l'Hotel Majèstic. 

Avui ha estat un dia de tallades de cintes, de lloances per l'esplendor de la nova terminal de l'Aeroport d'El Prat, la T1. L'Estat s'ha gastat 1.600 milions d'euros per fer contents els aborígens. I és cert que la nova terminal donarà un impuls a un aeroport que perd passatgers i que veu com el peatge de Barajas que han de pagar moltes companyies que volen operar vols intercontinentals els fa perdre gas dia rere dia. També és cert que la T1 pot ser un impuls per a la projecció internacional de Barcelona i de Catalunya. La nova Spanair, ara de propietat catalana, neix amb molta empenta i ganes de tirar endavant. Nous projectes i un horitzó clar per a l'aeroport català planen als despatxos dirigits per Ferran Soriano.

 

Serà una T1 sense metro, ni tren, ni TGV. Com a mínim fins el 2012, hem de confiar en el bon servei dels autobusos metropolitans. I serà una T1 controlada per AENA, és a dir, per un gestor públic que desconeix les mínimes nocions de gestió professional i orientada al negoci. Bé, amb una excepció, la política professional i comercial que aplica a l'aeroport de Barajas. Spanair i les companyies que integren l'aliança Star Alliance tenen bona voluntat, però l'Estat no deixarà en cap cas el control ferri sobre la infraestructura. I sense una gestió competent, no s'avançarà. 

Però la tallada de cinta d'avui de Zapatero és només un dolç per calmar la plorera del nen impertinent que no accepta que potser el mestre de l'escola li té mania. Un dolç que ha de servir perquè l'amargor del finançament i del Tribunal Constitucional es digereixin millor. Tot just falta un mes pel disgust previsible del finançament, el 15 de juliol, o potser abans i tot, el Govern català haurà de donar explicacions tant si accepta la proposta espanyola com si no. De moment, l'Estat ja ha deixat clar que dels 9.000 milions per a totes les comunitats no es mou. Per molt que avui mateix José Montilla hagi assegurat que les negociacions són a la recta final. No sabem a quin final es refereix, però. Sigui com sigui, ni cambres de comerç, ni patronals, ni economistes experts semblen veure amb bons ulls una proposta que es pugui derivar d'aquests 9.000 milions. 

I la T1 també té la missió d'endolcir la patacada constitucional. Serà més o menys contundent, però l'Estatut s'emportarà una sèrie de blaus que de ben segur embrutiran el seu cos. El PSOE creu que Catalunya serà capaç d'assumir la sentència. Sí, no li quedarà més remei, però ara caldrà veure si un cop assumida la ganivetada, sap tornar-s'hi, i si convé, treure un ganivet més gran per defensar el seu territori.

La Plaça Sant Jaume s’omple per enterrar l’Estatut i reclamar la declaració unilateral de la independència.

Divendres, 12 de juny de 2009

Centenars de persones -1.500 segons l'organització- s'han aplegat aquest dijous a la Plaça Sant Jaume en un Acte de Sobirania per declarar "morta la via autonòmica" i reclamar i treballar per la declaració unilateral de la independència de Catalunya. L'acte és el tret de sortida de la gran marxa fins al Parlament que es farà el proper 27 de juny.

Plena de gom a gom, la Plaça Sant Jaume ha estat l'escenari en què s'ha enterrat –de manera simbòlica, portant la seva tomba- l'Estatut, com a senyal de la fi i la "mort" de l'etapa autonomista. "A partir d'avui, ja no reclamarem cap més Estatut, ni cap més finançament espanyol. A partir d'ara només treballarem per assolir la independència de Catalunya i tenir un estat propi com totes les nacions lliures", ha exclamat Àngels Folch, encarregada de llegir 'l'epitafi de l'Estatut'. 

"També enterrem i cal que ho fem ben conscients, 150 anys de catalanisme unionista", ha continuat Folch, que ha remarcat que "sabrem trobar el suport internacional per al reconeixement del nou estat dintre la Unió Europea i ens posarem sota l'empara de les Nacions Unides". Anant més enllà, Folch ha recordat que "per primera vegada en cinc-cents anys no hem de patir per les reaccions violentes de l'exèrcit més colpista d'Europa".

Amb una clara vocació de transversalitat, a la concentració hi havia representants de diverses entitats sobiranistes i ha donat veu a sectors de l'Esquerra Independentista –que ha reivindicat els 40 de lluita que porta a l'esquena- del món sindical, i de diversos àmbits, que tenen com a nexe d'unió la clara voluntat de treballar per la independència dels Països Catalans. L'acte ha concorregut entre actuacions musicals i ha finalitzat amb el cant de 'Els segadors'.

El següent pas anunciat, és la marxa que el proper dia 27 recorrerà els carrers de Barcelona fins arribar al davant del Parlament "per exigir als nostres representants electes que explicitin si estan disposats o no a fer un Acte de Sobirania que permeti reprendre un projecte de construcció nacional". 

La societat civil, com sempre, demostrant que està un pas –més aviat, molts passos- per endavant de l'acomplexada classe política catalana.

Una terminal de primera, uns vols de segona

Divendres, 12 de juny de 2009
A les portes de la inauguració de la nova terminal de l'aeroport del Prat és obligatori recordar la importància estratègica que aquesta infraestructura té per Catalunya. El procés de globalització ha convertit els aeroports, sobretot els que tenen connexions intercontinentals, en peces essencials de les economies dels països.

Tenir un aeroport amb capacitat per connectar-se amb ciutats d'Amèrica i d'Àsia és una garantia d'oportunitats que Catalunya no es pot deixar perdre. És per això que cal seguir reivindicant el traspàs de l'aeroport perquè sigui Catalunya, a través del govern o bé mitjançant una empresa privada que n'assumeixi la gestió, qui decideixi quines companyies i quines rutes són les més interessants per al nostre país. 

El model centralista d'Aena, encara que ara el ministre Blanco asseguri que vol canviar-lo, perjudica els interessos catalans. I és que només cal fer un cop d'ull a l'informe que la Cambra de Comerç presentava aquesta setmana sobre els acords bilaterals del govern espanyol amb altres països. Aquest indiquen que els acords donen a l'aeroport de Barajas un tracte de favor inacceptable en una societat de lliure mercat. Dels 80 acords bilaterals que té signats l'Estat en matèria de trànsit aeri, només 42 inclouen Barcelona, que queda exclosa dels 38 restants. 

Aquests acords provenen de quan els estats tenien companyies de bandera i pactaven entre ells les rutes aèries. Tot i la privatització de les companyies, però, l'Estat ha seguit signant aquesta mena d'acords, amb l'únic objectiu d'inflar artificialment el volum de vols d'Iberia i fer de Barajas l'únic aeroport intercontinental de l'Estat. L'informe de la Cambra, però, no fa recaure totes les culpes al ministeri de Foment i Aena. La política empresarial d'Iberia i la seva posició monopolística al mercat espanyol també han provocat que el Prat no pogués competir en condicions d'igualtat amb els altres aeroports. 

Això s'ha fet evident en els darrers anys ja que, a diferència de Barajas o altres aeroports espanyols, Iberia ha retirat totes les rutes del Prat que no generaven beneficis. Amb aquestes circumstàncies, doncs, Zapatero es presentarà dimarts a Catalunya per inaugurar la nova terminal. El nou edifici, que ha costat més de 5.000 milions d'euros, no servirà de moment per crear noves connexions entre Barcelona i noves ciutats asiàtiques i nord-americanes. Serà una terminal de Champions per a un aeroport que lluita per no baixar a Segona Divisió.

Sobiranisme i contaminació electoral

Barcelona - Dimarts, 9 de juny de 2009
Els resultats de les eleccions europees no es pot dir que hagin suposat un esclat de sobiranisme. La davallada d'ERC confirma la seva tendència a la baixa; i l'increment de vot absolut per part de CiU, sobretot a l'àrea metropolitana, podria confirmar un repunt de la formació nacionalista de cara al 2010. 

Més enllà dels aspectes conjunturals convé preguntar-se quins aspectes dificulten l'avenç del sobiranisme a les eleccions europees de manera específica. Els efectes de contaminació entre arenes electorals han estat definits per T.Gschwned com el fet que no es pugui sostenir la independència entre dues arenes electorals a l'hora d'explicar el comportament dels votants. És a dir, que a determinades eleccions els votants no prenen decisions en funció d'aquella comtessa sinó d''una altra. Això és el que ha succeït a les darreres eleccions europees. 

A l'Estat espanyol, com en d'altres estats membres, el debat polític ha girat de manera gairebé exclusiva al voltant d'aspectes interns marcats per la pugna dels dos grans partits d'àmbit estatal. Aquest efecte de contaminació també ha succeït al nostre país on, per exemple, el debat entre candidats del Principat dedicà la majoria de minuts a qüestions poc o gens relacionades amb la Unió. No obstant, la preocupació de la majoria d'analistes pels efectes de contaminació sol generar una anàlisi merament estatocèntrica. Una anàlisi que no té en compte certes especificitats subestatals com ara els interessos de les minories nacionals com la nostra. 

És en aquest punt on convé preguntar-se a qui beneficien més els efectes de contaminació en el cas català, als partits que depenen de Madrid o als que no? Tot fa pensar que la contaminació generada per l'arena política estatal dificulta que els votants prenguin decisions de manera independent a aquest tipus d'eleccions, i que aquest fet beneficia als que depenen de Madrid. Malgrat aquesta evidència és complicat fer propostes per intentar minimitzar els efectes d'aquesta contaminació i intentar aprofitar els efectes positius que pot tenir la Unió. 

L'obertura catalana, CETEC, Idees, Barcelona.2002) en formulà unes quantes que poden ser útils malgrat les dificultats que comportarien la seva acceptació. En primer lloc, crear una circumscripció única per a Catalunya permetria escollir eurodiputats sense la necessitat de buscar coalicions amb altres partits d'àmbit no estatal; i que els eurodiputats catalans haguessin de rendir comptes exclusivament a Catalunya. En segon lloc, establir mecanismes de control parlamentari directe per part de representants catalans a Brussel·les tal com fa Alemenya a nivell de länder, o Bèlgica. 

I finalment, vetllar perquè es produeixi una "cantonalització" de la Unió que permeti introduir clàusules constitucionals a nivell europeu a favor del dret de decidir. Aquestes mesures permetrien, si més no, treure profit del potencial que pot tenir la Unió per a les nacions sense estat que hi habiten: d'una banda, la internacionalització creixent que comporta en forma de mercat únic; de l'altra, el control extern als governs estatals i als abusos que cometen.

Tots amb la USAP: "La USAP, a vuitanta minuts del títol de lliga."

Milers de seguidors catalans ocupen París · El partit és transmès en directe i en analògic pel Canal 33 (20.45)

La USAP té avui una magnífica oportunitat d'embutxacar-se la lliga de rugbi XV després de cinquanta-quatre anys. Per això ha de superar avui (20.45, Canal 33 en analògic) a l'Stade de France de París, en una final inèdita, l'equip occità de Clarmont. Com deia el president del club perpinyanès, Paul Goze, la USAP arriba a la final molt mentalitzada i havent quedat primera a la fase regular. També tindrà el suport incondicional de l'afecció, desplaçada en massa a París.

De Perpinyà han sortit més de deu mil seguidors, tot i que no tots han pogut aconseguir entrada arran de la gran demanda, i se n'esperen uns quants milers més de tots els racons de França. 

Per als qui no s'hi puguin desplaçar, el Municipi de Perpinyà ha instal·lat una pantalla gegant al costat del Castellet per transmetre en directe el partit. I, com cada partit fora de casa, el Casal Jaume I de Perpinyà també emetrà el matx amb pantalla grossa. A aquesta iniciativa, també s'hi ha sumat la Federació Catalana de Rugby: aprofitant la jornada de finals de la Copa Catalana al camp de l'Hospitalet (Feixa Llarga), al tercer temps es projectarà el partit en pantalla grossa. Cal dir que, gràcies a les negociacions a última hora entre la lliga i Eurosport, que detenen els drets televisius de la final, i TV3, el partit es passarà pel Canal 33 en directe. Això sí, no per TDT, sinó per la freqüència analògica, atès que el senyal de TDT no arriba al Rosselló. 

Per al partit, l'entrenador Jacques Brunel s'ha endut a París vint-i-sis jugadors. A l'Stade de France també hi serà el fitxatge estrella d'enguany (vídeo), el mig d'obertura neozelandès Dan Carter, però no al terreny de joc: es va lesionar al començament de l'any i no s'ha pogut recuperar a temps per a la final. 

La USAP, que ha quedat primera a la fase regular de la lliga, juga avui la quinzena final de la lliga en els seus més de cent anys d'història, de les quals n'ha guanyat sis. L'última vegada que es va endur el títol va ser el llunyà 1955, i el 2004 va disputar la seva última final (perduda). L'únic gran títol recent de la USAP és la Copa, obtinguda el 1994. I el 2003 va arribar a la final de la Copa d'Europa, una competició que de moment se li resisteix. Per la seva banda, l'equip de Clarmont ha disputat fins ara nou finals de lliga, però no n'ha guanyat cap. L'últim partit d'eliminació directa entre la USAP i Clarmont va ser l'any passat en les semifinals de lliga a Marsella, en què els occitans van guanyar els perpinyanesos per 21-7.

'Gonçal Anaya en la memòria': homenatge al mestre de mestres

Una jornada reivindica la valuosa tasca d'aquest mestre de mestres, traspassat el 2008

'Gonçal Anaya en la memòria'. Aquest és el nom de la jornada que han organitzat avui la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià i l'IES Gonçal Anaya de Xirivella, que és on s'esdevé. Jaume Martínez (UV), Batiste Malonda (Col·lectiu de Mestres de la Safor) i Manolo Rodríguez (UV) reivindicaran la seva tasca mitjançant tres xerrades. També es farà una aproximació al mestre de mestres a través del cinema i de la música.

Jaume Martínez farà una xerrada que ha titulat 'Fragments d'una història de vida'; Batiste Malonda en farà una altra que duu per títol 'Gonçal i l'escola renovadora: la qualitat democràtica'; i Manolo Rodríguez (UV) parlarà sobre 'El moviment cívic, una cultura d'emancipació'. 

Però la jornada d'avui inclou molt més que aquestes tres xerrades. Així doncs, Jaume Carbonell, director de Cuadernos de Pedagogía, repassarà algunes seqüències cinematogràfiques que a Anaya li hagués agradat de veure. La música obrirà i tancarà la jornada. Al matí el Cor de l'Elianainterpretarà cançons que apropen a la memòria de Gonçal Anaya i, cap al tard, el grup Impresentables faran ballar els assistents a ritme de rock.

De la nit al dia, a Catalunya, ara sobren caixes d'estalvi...

Barcelona - Dimarts, 2 de juny de 2009

Històricament, els sistema català de caixes d'estalvi, majoritàriament blindat de les ingerències polítiques i molt arrelat al territori, cou a Madrid. Per tant, quan cíclicament apareixen rumors sobre suposades crisis de les nostres caixes i de la necessitat de fusionar-se, els representants de les entitats catalanes han respost de la mateixa manera:

no hi ha caixes en perill i tampoc no hi ha intenció de canibalitzar una caixa catalana, perquè les aspiracions de la majoria no passen per convertir-se en clons de La Caixa, sinó arrelar al territori i, per descomptat, fer negoci, però sense aspiracions de gegant.

En aquest context, ningú no s'ha de sorprendre que la ministra Elena Salgado vingui a Catalunya per dir que "a Espanya hi ha un excés d'oferta de caixes" i que "és necessària la reestructuració d'aquest sector". Salgado va fer aquest advertiment el cap de setmana en el marc de les Jornades d'Economia que se celebren cada any a Sitges, i va afegir que "l'estat no farà cap pas per impulsar fusions, ja que són les caixes les que han d'actuar". Però la ministra sap molt bé que la llei que impulsa l'executiu de Zapatero per restar traves a les fusions entre caixes de diferents comunitats autònomes significa posar les grapes sobre el sistema financer. En moltes caixes d'estalvi espanyoles no es dissimula, el president, que a diferència del que passa a Catalunya té funcions executives, és sovint nomenat pels polítics, i no és gens estrany que tingui carnet del partit de torn. 

Sigui com sigui, ara l'equip de ZP creu que sobren caixes, perquè amb la crisi el sistema ha quedat sobredimensionat. Però per què precisament les mirades es dirigeixen a Catalunya? És cert que 10 caixes d'estalvi poden semblar excessives, però si es dissecciona la funció de cadascuna de les caixes, es veurà que cap d'elles és prescindible. A menys que la crisi sigui l'excusa i el veritable problema sigui un sistema de caixes blindat de les potineries polítiques, és clar. 

Els arguments del govern espanyol són la mateixa cantarella de sempre. La diferència però, és que aquesta vegada el president de la Generalitat comparteix l'argumentari. Tot just fa una setmana, José Montilla va apuntar a fusions en el sistema financer català. Doncs en aquest cas, circula una nova rumorologia sobre el parer del president català respecte a la concentració de caixes. Hi ha qui pensa que és una operació a la desesperada per salvar Caixa Catalunya, que podria trobar-se en una situació complicada. 

Si fa una quinzena d'anys es va intentar una fusió de les tres caixes amb participació pública, Catalunya, Tarragona i Girona, ara podria repetir-se la mateixa operació per mirar de fer una gran caixa catalana pública que pugui suportar el cop de la crisi. Potser Montilla està abocant esforços a salvar la caixa presidida pel socialista Narcís Serra, però també deu saber que els números a Caixa Girona i Tarragona no són pas per tirar coets.

Votar Espanya o votar Catalunya

Barcelona - Dimarts, 2 de juny de 2009

Zapatero, Rajoy, López Aguilar, Mayor Oreja i Montilla i Sánchez Camacho tenen un punt en comú. Tots ells han plantejat les eleccions europees com un enfrontament bilateral esquerra-dreta sense cap matís possible.

PSOE i PP, amb la connivència dels seus representants a Catalunya, han desplegat tota la seva artilleria per deixar fora del debat tots aquells partits que consideren anòmals, com CiU, ERC i i ICV.

Així no és estrany que l'interès per la campanya sigui gairebé nul a Catalunya. És evident que Mayor Oreja no és sant de la devoció de la immensa majoria dels catalans. I tampoc ara, per molt que les digui de l'alçada d'un campanar, produeix l'efecte crida cap a altres partits com a càstig al PP. També el discurs que fa el canari Juan Fernando López Aguilar queda molt lluny de l'escenari català, tant per desconeixement del personatge com pels termes amb què ha estat plantejada la campanya.

I la cosa no millora gaire amb els dos caps de llista que PP i, en aquest cas, PSC presenten a Catalunya. Veient el primer, Alejo Vidal-Quadras, un té la sensació d'estar veient la quarta o la cinquena part de Jurassic Park. Una criatura d'una altra època que ja sabem de quin peu calça.

Tot i que diferent al del PP, el cas del PSC també és digne d'estudi. La candidata que presenten ja ha estat eurodiputada, però ni la coneixia ningú abans de la campanya ni probablement ningú la recordarà després del 7-J. Ha quedat Maria Badia atrapada enmig d'un perillós entrepà: l'enemiga pública número 1 de Catalunya, Magdalena Álvarez -que va abans que Badia a les llistes del PSOE- i l'absurda campanya electoral del PSC. No hi ha millor manera de menysprear el treball que hagi pogut fer Badia els últims anys a Brussel·les que basant tota la campanya amb les cares d'Aznar, Bush i Berlusconi, sense aportar ni una sola proposta.

La voluntat dels partits espanyols, doncs, ha estat convertir la campanya en un plebiscit sobre el govern Zapatero. És, doncs, l'oportunitat perquè els nostres candidats, Ramon Tremosa i Oriol Junqueras, ho aprofitin. Si votar PP i PSC-PSOE és votar en clau espanyola, votar CiU i ERC és votar Catalunya. L'oportunitat és magnífica per fer sortir de casa aquells votants nacionalistes que diumenge se'n volien anar a la platja o cap a casa. No hi ha més vot útil a Catalunya que el que plantegen dos candidats molt semblants, que han plantejat una campanya de guant blanc entre els dos partits nacionalistes.