Tot just avui fa setanta anys Orson Welles va dirigir 'The War of The Worlds' un programa (escolteu-lo en mp3) de la sèrie Mercury Theatre on the Air que es va emetre per la cadena Columbia Broadcasting System (CBS). L'emissió va durar una hora i constava d'una sèrie de butlletins informatius simulats que relataven en directe i amb tota mena de testimonis la invasió de la Terra per part dels marcians. En realitat es tractava d'una farsa, cap marcià no intentava conquerir el planeta, però Welles va aconseguir espantar milers de nord-americans. El 30 d'octubre de 1938, entre les vuit i les nou del vespre, Orson Welles tan sols va adaptar la novel·la 'The War of The Worlds', d'H. G. Wells, d'una manera que va resultar molt creïble per a milers de nord-americans. Aquell programa va causar molta polèmica però també va donar a conèixer un jove Welles, que tot just tenia vint-i-tres anys, i que va acabar essent un escriptor i director de cinema mundialment reconegut. La Comissió Federal de Comunicacions dels EUA va investigar el cas i, tot i que molts mitjans van dir que gernacions d'americans havien abandonat casa seva presos pel pànic, estudis posteriors diuen que milers d'americans es van espantar però que no es va arribar tan lluny. Avui fa setanta anys de l'emissió de 'La guerra dels móns' d'Orson Welles ·
De tot allò n'han sorgit centenars d'estudis, llibres i fins i tot una pel·lícula: 'The Night That Panicked America'. Aquest estiu el teatre Romea de Barcelona va recordar el programa i la vida de Welles a l'obra de teatre 'Su seguro servidor, Orson Welles', dirigida per Esteve Riambau i interpretada per Josep Maria Pou.
El llibre d'H. G. Wells
El programa d'Orson Welles era una adaptació de la novel·la de ciència ficció 'The War of the Worlds', escrita per H. G. Wells i publicada el 1989. Des de llavors se n'han fet centenars d'edicions, aquí podeu veure tres-centes cinquanta portades diferents del llibre i aquí il·lustracions d'algunes de les edicions. La novel·la, de fet, és considerada una de les obres cabdals de la literatura de ciència ficció i encara és molt influent. Se n'han fet dues pel·lícules, l'una el 1953 (que podeu veure a YouTube) i l'altra el 2005. De fet, fins i tot se n'ha fet un musical (vegeu-ne unvídeo) i un còmic que es pot llegir per internet.
divendres, 31 d’octubre del 2008
El programa de ràdio que va espantar Amèrica
Xocolata desfeta a Navarra
Mica en mica, des de fa unes setmanes, l'eix de la política basca s'ha desplaçat d'Euskadi a Navarra. En aquesta comunitat el govern espanyol i ETA mantenen un pols que, de moment, s'ha saldat amb un intercanvi de cops: quatre detinguts per la policia, acusats de formar part del reconstituït Comando Nafarroa i, com a resposta, atemptat amb cotxe bomba contra les instal·lacions de la Universitat de Navarra. Això pel que fa a l'actualitat més recent, però des del punt de vista històric, si alguna cosa ha quedat clara en l'últim segle és que la dreta espanyola, per sobre de diferències i sigles, sempre acaba fent causa comuna quan toca unir forces.
El darrer i dramàtic exemple va ser la Guerra de 1936. Per tant, la ruptura entre UPN i el PP és circumstancial, puntual. Sí, és cert, els populars obriran locals a Navarra i reclutaran militància pròpia al marge del partit regionalista, però quan convingui, i això serà força sovint en el futur, es tornaran a donar la mà per derrotar als enemics tradicionals: els socialistes –amb els quals rivalitzen en la gestió del poder però no en la concepció nacional d'Espanya– i els nacionalistes bascos. Aquests últims són per a la dreta navarresa, una de les més retrogrades i perilloses de l'Estat, els autèntics enemics. Amb el PSOE l'entesa i l'alternança des del govern o l'oposició és del tot factible, en canvi, amb els abertzales UPN no s'hi entendrà mai.
Al costat de la dreta regionalista navarresa, els unionistes del nord d'Irlanda en temps de l'irreductible Ian Paisley són uns angelets, que ja és dir. El gallec Mariano Rajoy, mal aconsellat o desorientat del tot, ha demostrat desconèixer a les famílies que s'aixopluguen sota el paraigües ideològic d'UPN i que passa per aquest vector polític: una Navarra integrada en una Espanya que respecti la seva foralitat. És difícil trobar a l'Estat uns espanyols més espanyols que els regionalistes navarresos. A espanyolitat no els guanya ningú, però també són molt amants de les seves llibertats forals, no per una qüestió identitària, sinó de poder.En concret, de gestió d'aquesta parcel·la de poder. I la direcció del PP, des de Madrid, no ha sabut entendre això. Per aquesta raó Sanz ha arribat a dir que si havia d'escollir entre la ruptura de Navarra o la ruptura del pacte amb el PP, s'arriscava i apostava pel trencament amb els populars. Perquè l'objectiu últim d'UPN, la seva raó de ser, és garantir que Navarra no s'integrarà mai en el projecte abertzale d'una Euskal Herria reunificada i independent o, almenys, amb el dret d'autodeterminació reconegut. És a dir, que els regionalistes prefereixen una "Navarra roja" governada pels socialistes, que una "Navarra rota" decantada cap a les posicions basquistes que tanta por els fan.
Miguel Sanz sap que els vots de la dreta a Navarra són faves comptades i que UPN i els populars estan condemnats a entendre's, d'aquí que, malgrat la ruptura del pacte, insisteixi que "arribar a acords amb el PP serà imprescindible perquè Navarra no caigui en mans del nacionalisme basc".
Tot queda subordinat, doncs, a aquest objectiu. I no s'hi val deixar-se enganyar per les aparences. La cara més amable, més "liberal" d'UPN és Yolanda Barcina, l'alcaldessa de Pamplona. Aquesta dona s'ha destacat per reprimir i perseguir totes les expressions populars, alternatives i basquistes a la capital navarresa. L'últim episodi és estrambòtic i defineix a la perfecció què és i com actua UPN. Fa uns dies, un grup de nens, acompanyats pels pares i per un grup de monitors, celebraven una xocolatada infantil en una plaça de Pamplona. De sobte va aparèixer la policia municipal, a les ordres de Barcina, i va requisar l'olla amb la xocolata al·legant que al carrer no es poden repartir aliments. Al cap d'una estona, els agents van tornar l'olla buida als organitzadors i els nens es van quedar sense berenar. És només un exemple de com se les gasten les institucions governades per UPN.
Així està la situació política basca, tant negre com la xocolata de Navarra.
dimecres, 29 d’octubre del 2008
TeleEspe se indigna con Catalunya
NO es una crítica a los madrileños (entre otras cosas porque tengo amigos que lo son y váis en copia de este correo) ni tampoco es una crítica a su maravillosa ciudad.
Primero ved la noticia que dura dos minutos, y luego si os apetece leed el texto, por favor.
http://comunicacio.e-noticies.cat/telemadrid-denuncia-la-persecucio-del-castella-18828.html
En esta noticia de Telemadrid se quejan de que si te vas de vacaciones a la costa catalana, los restaurantes se llaman 'El racó del Bon Menjar' y los helados se llaman 'gelats' y los zumos se llaman 'sucs', y se quejan de que esto sea así, y de que se indique así.
¡Qué fuerte, qué fuerte! Así que 'gelats'... ¡qué barbaridad!
¡¡En catalán helados no se dice 'helados', se dice 'gelats'!!
¡¡Dios, qué fuerteeeee... qué atropello, qué indignación!!
¿¿Pero cómo puede ser que en otro idioma no digan 'helados' igual que se dice en español?? (menudo descubrimiento que acaban de hacer estos 'periodistas' de TeleEspe, ¿eh?)
Y encima la culpa de que se diga 'gelats' la tiene el gobierno catalán... que es el que está obligando a los catalanes a decir 'gelat' y 'entrepà de formatge', pero qué fuerte!!!
Lo mejor de todo es el enfoque de la noticia: SE QUEJAN DE QUE AL ESTAR EN CATALÁN, LOS TURISTAS NO LO ENTIENDEN.
Y luego nos recuerdan que el turismo es muy importante para la economía española, para que pensemos que por culpa del catalán y el vasco toda España nos vamos a arruinar...
(Por cierto, no viene a cuento, pero ¿Sabéis que entre los mejores restaurantes del mundo, todos los españoles que hay son catalanes o vascos?).
Vaya, vaya... así que en Telemadrid se quejan de que los guiris no entienden los letretitos de los bares.
Pero es que como todos sabemos, los ingleses y alemanes que vienen a emborracharse en las playas españolas tienen todos un doctorado en filología hispánica y si estuviera en español lo entenderían... además de que un restaurante no se ve claramente que es un restaurante, y un puesto de helados tampoco se ve claramente que es un puesto de helados... NO... no se ve. Es necesario que lo ponga un cartel, y además en español.
Yo es que vamos, cuando me enteré de que en la esquina de mi casa había un bar fue porque había un letrero que ponía 'bar', ya que lógicamente, cuando vi el bar como tal no me di cuenta de que era un bar...
¿Qué debía de ser aquello tan raro con mesas y sillas y una barra y una terraza donde un señor servía cervezas y cafés?
¿Sería un puticlub al aire libre? ¿O una correduría de seguros? Hummm... ¿Un bufete de abogados? ¿O quizás una obra de Gaudí en plan tirao?
No, espera...
¿Y si era una tienda del Barça? ¡O una sede de Esquerra Republicana de Catalunya! ¡Ahí, en medio de la calle, que la ven los niños!
No... señores... ese sitio donde un camarero servía tapas y bebidas... ¡¡era un bar!!
¡¡¡Quéeeee!!! ¿¿Un bar??
¡¡Pues que pongan el letrero con la palabra BAR bien grande (y en español), que soy de Madrid y no me enteroooo!!
Volviendo al ejemplo del 'entrepà de formatge' (bocadillo de queso).
No es por nada pero un francés y un italiano entienden perfectamente la palabra 'formatge', porque en su idioma se dice igual. Lo que dudo que entiendan es 'queso'.
¿Es que Cataluña o Mallorca no tienen turistas franceses o italianos?
Curiosamente, en italiano 'helado' se dice 'gelato' (muy parecido a 'gelat') y yo creo que es mucho más internacional escribirlo con G que con H (incluso en Japón existe la palabra GELATO!!), ya que todo el mundo conoce el famosísimo 'gelato' italiano (menos en Madrid... allí por lo visto sólo comen membrillo).
Otra de las quejas de la noticia es que tardaron 'una semana' en enterarse de que en un sitio donde ponía 'FRUITA' vendían fruta.
¡Uffff!
¡30 años de vida y 5 cursando una carrera para descifrar este increíble jeroglifico... FRUITA = FRUTA!
Estos de Telemadrid... les cuesta, les cuesta...
Pero de nuevo lo más curioso... Insisten en que los extranjeros no lo entienden...
¿Ah, no?
¡¡Pero si en inglés fruta es FRUIT !!
¡¡FRUIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIT!!
(Señores de Telemadrid: ¿notan ustedes el asombroso parecido con la palabra catalana FRUIIIIIITA? Está en la letrita 'i', por si su gran conocimiento de idiomas no les permite percatarse de ello).
Una cosa que muy poca gente sabe, y que no interesa que se sepa, es que el español es una lengua rara entre todas las románicas porque el vocabulario se derivó de una forma muy diferente... por ejemplo: ventana se dice finestra en catalán, fênetre en francés, fenestra en italiano... el español es el único en que derivó 'ventana'. Lo mismo pasa con 'dirección', en todas las lenguas románicas existen dos palabras: una para referirse a la dirección en que algo se mueve (direcció, direction...) y otra para la dirección donde está algo, como una casa o una dirección de e-mail (adreça, addresse, indirizzo)... El español es la única en que sólo derivó dirección. Y lo curioso es que gracias a que muchas palabras pasaron del francés al inglés (liberty, transport, table), en inglés también existen dos palabras: 'direction' y 'addresse' (¡qué curioso! ¡se parece al catalán adreça y se pronuncia casi igual!).
El catalán es una puerta directa para comprender el francés, e indirecta para comprender mejor el inglés... y viceversa.
Otro ejemplo: mesa... en catalán taula, en francés table... y en inglés también 'table'.
Y otro: aceite... en catalán OLI, en italiano OLIO, en francés HUILE y en inglés OIL.
Pero claro, los de Telemadrid se quejarán si van a un bar en Barcelona y en las aceiteras pone OLI (en catalán) y no ACEITE, porque dirán que es que OLI los extranjeros no lo entienden, pero aceite sí que lo entieden (claro, claro...).
Lo curioso es que en las aceiteras normalmente no pone NADA, porque todo el mundo sabe distinguir el aceite del vinagre (supongo que en Madrid también...).
¡Ay, qué lengua tan difícil el catalán!
¡Que no se entiendeeee!
Volviendo a la noticia...
Es curioso que no se quejen de que en los autobuses tampoco ponga 'autobús', sino 'Transports Metropolitans de Barcelona'... porque claro, para saber que eso es un autobús, hace falta que lleve un cartel bien grande que ponga 'AUTOBÚS' (en español), que si no, los madrileños no lo entienden y se piensan que es un coche de bomberos... igual que una heladería, que si no pone bien grande 'HELADOS' se piensan que lo que están vendiendo son cacas de perro de colorines. ¿Y ya les han pedido a los del McDonald's que pongan un letrero donde diga 'Hamburguesería' (en español)? A ver si un madrileño se va a pensar que es una tienda de algo de Madonna...
Por cierto... en Cataluña y Mallorca muchos McDonald's tienen los menús en catalán... queja que también leí en otra noticia.
¡Ay, qué dilema!
¿Cómo se dirá BigMac en catalán? ¿Y Coca-Cola? ¿Y McFlurry? ¿Y McNuggets? ¿Y patatas?
'¡¡Jo, tía, yo es cuando me la voy al McDonald's en Barcelona está el menú en catalán y la digo, que no me la entiendo!!'
(Nota: patatas se dice patates, apuntáoslo que no se os olvide, no sea que luego no lo vayáis a entender).
Por lo visto llevan un par de años con este tipo de noticias dando a entender que moverse por Cataluña es imposible porque no se entera uno de nada... y también difundiendo la idea de que 'te multan si pones el letrero en castellano', cuando la realidad es que los comercios pueden poner todas las lenguas que quieran, sólo se les pide que también haya información disponible en catalán.
Alguno no estará de acuerdo en que se obligue a poner la información como mínimo en catalán (o el idioma que sea), ya que lo que debe primar es la libertad, si sólo quieren ponerlo en chino, pues en chino... Pero ése es otro tema, y curiosamente, nunca lo han tratado en Telemadrid ni en ningún otro sitio. Ellos (y la Cope y muchos otros medios) sólo han tratado esta gran mentira: 'Te multan por rotular en castellano'. Es decir: Está prohibido usar el castellano.
¿Cómo te van a multar por escribir algo en castellano? ¿Alguien se lo cree? Sí: los tontos.
De todas formas, si un restaurante decide llamarse 'El racó del Bon Menjar' y no 'Mesón Pepe' será porque quiere, ¿no?
Pero claro, en Telemadrid se quejan de que con ese nombre los turistas no entienden que ahí lo que se vende es comida ('menjar').
Es curioso, porque la mitad de veces en mi vida que he comido en un bar o restaurante (en España, en Italia, en Japón, en Francia...), jamás me fijé cómo se llamaba...
¡Simplemente vi que era un restaurante y entré!
Pero, no, los telemadriles quieren que se lo pongan ahí bien clarito en su idioma, así en plan Homer Simpson.
'ATENCIÓN: AQUÍ, COMIDA, PA JALAR, ¡ÑAM ÑAM!'
Por cierto, yo tengo una queja respecto a los bares de Madrid.
He ido muchas veces, y me encanta ir a comer al MUSEO DEL JAMÓN.
A pesar de su nombre, no es un museo, es un bar-restaurante... Yo supongo que los madrileños, listos y cultos como son con sus musicales y sus museos y su Real Academia y esas cosas, saben reconocer que un bar-restaurante es un bar-restaurante y no el Museo del Prado, por mucho que se llame 'museo' (de la misma manera que sabrán que una heladería es una heladería aunque lo ponga en catalán, ¿o es que el sentido común se lo dejan en casa?).
La cuestión es que en este Museo del Jamón, al igual que en algunos bares de Madrid, vendían una cosa que ponían ahí en un letrero, y que yo nunca logré entender lo que era.
Ellos se quejan del 'entrepà de formatge' en un bar de pueblo catalán, porque no se entiende.
Pues yo me quejo de otra cosa que tampoco entiendo, no en un bar de pueblo, sino por todo el centro de la capital española.
La cosa que nunca logré entender en Madrid, por no estar rotulada en cristiano fue: 'PANTUMACA'
¿¿¡¡ QUÉ COÑO ES PANTUMACA !!??
¿¿ES UNA PALABRA DEL DIALECTO MADRILEÑO??
¡¡¡¡ QUE ROTULEN EN ESPAÑOL, POR FAVOR !!!!
PD: Esto es una crítica sarcástica a Telemadrid y a la gente rancia que aún no se ha enterado de que en España (como en muchos países) se hablan varios idiomas y es algo perfectamente normal.
dimarts, 28 d’octubre del 2008
Les Fundacions de l’entorn deCDC:La Fundació Trias Fargas de la seriositat a la manipulació
La Fundació Trias Fargas, una fundació creada per CDC l'any 1995 i que com al final d'aquest article relatarem compte amb una trajectòria de seriositat i treball contrastada, inicià el novembre del 2007 un canvi de rumb. Una nova etapa sota la direcció del "problemàtic", Agustí Colomines, que tot just acabat de prendre possessió del càrrec decideix canviar de lloc la seu de la Fundació alhora que la rebateja passant a convertir-se aquesta en la Fundació Catalanista i Demòcrata (F CatDem).
Aquesta operació de canvi de orquestrada per Artur Mas no ha aconseguit res més que desmuntar una Fundació que funcionava però que "pecava" per a alguns dirigents convergents de ser massa independent . L'aparell del partit veient doncs que no la podia controlar decideix substituir el que s'havia convertit en un equip de treball molt potent. Un equip de persones que sumaven sensibilitats i personalitats molt diferents en el si del catalanisme. Ràpidament però es va demostrar que difícil és construir i consolidar un projecte i pel contrari que fàcil que és desconstuir-lo. Artur Mas col·locant al capdavant de la Fundació a "l'independent" ,Agustí Colomines, ha aconseguit que es produeixi una paradoxa: aquest ha acabat sent molt més fidel i obedient que no pas els anteriors directors que si eren militants del partit.
Ja des del començament la Fundació CatDem han estat una consecució de "volades de coloms" i s'ha caracteritzat per intentar manipular diverses personalitats de diverses ideologies a les que s'ha volgut identificar com a membres de la nova Casa Gran del Catalanisme quan en realitat no hi havia donat el seu consentiment. De fet la Fundació havia arribat a donar la xifra de 170 personalitats i intel·lectuals adherides però a l'hora de la veritat l'únic nom significatiu que s'ha donat ha estat el de Jaume Sobrequés, antic director del Museu d'Història de Catalunya, que a més a més a volgut deixar clara la seva militància al PSC. El propi director de la Fundació, Agustí Colomines, va haver de fer una nota de premsa retractant-se d'alguns dels noms que s'havien publicitat. Per exemple els d' Enric Argullol, Salvador Cardús, Carme Ferrer, Joan Ramon Resina i Adela Ros que van voler que s'aclarís que havien únicament acceptat ser, abans que el senyor Colomines fos director, membres del jurat del Premi d'Assaig Polític: "Ramon Trias Fargas" que demà celebra la seva dotzena edició. Cal recordar que ni la mateixa Unió Democràtica ha volgut donar suport a aquest projecte.
Demà 29 d'octubre la casa Gran del Catalanisme pretén portar a terme una nova manipulació: presentar a Ferran Mascarell com a un home proper a les seves tesis,quan a l'única cosa que s'ha avingut aquest intel·lectual socialista és a assistir a la Nit del Pensament com a orador . De fet des de fa dies la pàgina de la Fundació reprodueix l' article de l'exconseller socialista "Catalanisme vintiucentista" publicat a l'Avui i que ha portat força controvèrsia.
La Fundació Trias Fargas compte amb una història important que sembla que els seus actuals dirigents vulguin obviar. Per això, Tribuna.cat vol oferir-los a continuació un resum de la feina feta per aquesta fundació en els últims anys, així com una enumeració d'algunes de les persones que hi ha col·laborat i alguns dels reptes que s'han aconseguit en tots aquests anys:
1-LA FUNDACIÓ TRIAS FARGAS (F RTF) la crea CDC l'any 1995,quan CDC encara estava al govern.En la primera etapa (1995-1998 amb Enric Renau, director + Joaquim Colominas, cap d'estudis).Primers passos . Etapa sense massa interès ni suport per part de la direcció de CDC .
CiU estaria força anys en el govern i, per tant, la Fundació comença els seus primers passos sense ser una prioritat dins dels objectius de CDC.
Però mica a mica comença a ser present en l'escenari polític català.
Mica a mica esdevé la Fundació de partit més activa i present a la societat catalana.
(Tant és així que, per exemple, quan l'ex-SG de CDC, Pere Esteve, deixa la Secretaria general de CDC, demana "aterrar" a la F RTF.
2-LA DARRERA ETAPA (2003-2007),
l'etapa que va des de 2003 (quan CiU perd el govern) i fins el novembre 2007 (quan es formalitzen tots els canvis, de la F RTF cap a la F CatDem),
ha estat l'etapa més potent:
per l'equip que el formava;
pel nombre d'activitats;
pel nivell d'activitats realitzades;
pels convenis amb diferents universitats;
-L'EQUIP
Vicenç Villatoro, President;
Antoni Vives, director;
L'equip format per Joaquim Colominas, Josep Pera, Joan-Anton Sanchez, Miquel Calsina. Així com pels seus col·laboradors externs:Agustí Bosch, Sergi Pardos, Xavier Requejo, Andreu Termes. Aquest era un equip molt potent, plural disciplinarment, que sumava, que tenia les portes obertes a persones de diferents tendències ideològiques i que tenien el nacionalisme com a prioritat.
-LA MISSIÓ de la F RTF
Ser un pont entre el món de les idees i el món de la política
Dos móns massa allunyats a casa nostra
Intentar apropar-los
El principal del núm 47 de la Rambla Catalunya, ho facilitava. Ja ho havia estat en el passat, mentre fou durant dècades el despatx de Ramon Trias Fargas
-ACTIVITATS REALITZADES
Seminaris a porta tancada amb especialistes de diferents àmbits de les polítiques públiques;
Activitats a porta oberta. Obertes al conjunt de la ciutadania.La Fundació Ramon Trias Fargas va convertir-se en pocs anys en la fundació vinculada a un dels principals partits polítics de Catalunya que tenia un major protagonisme a la societat catalana
-Un laboratori d'idees en 4 grans àmbits
1-Democràcia, eleccions, partits, institucions polítiques, ...
2-Nacionalisme :cursos, seminaris, conferències sobre què ha estat en el passat Catalunya, i què volem que continuï sent Catalunya.
3-Estat del benestar: buscar l'equilibri entre el creixement econòmic i la justícia social ("La societat del benestar".
4-Política internacional: anàlisi del sistema polític de les democràcies més importants:sobre les eleccions nord-americanes (celebrat a l'Institut d'Estudis Nord-americans), les eleccions a Gran Bretanya( celebrat a Institut Britànic de Barcelona),sobre les eleccions franceses i sobre les eleccions italianes.
-COL·LABORADORS, CONFERENCIANTS del món catalanista que havien participat en aquesta etapa:
Josep Benet, Josep M.Puig Salellas, Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Hilari Raguer, Josep M.Ainaud de Lasarte, Heribert Barrera, Max Cahner, Albert Manent, Jordi Porta, Josep Termes, Josep M.Solé Sabaté, Jordi Casassas, Josep M.Puigjaner, Salvador Cardús, Joan Estruch, Antoni Estradé,Àngel Castiñeira, Josep M.Lozano, Raimon Ribera, Joan Prats, Koldo Etxebarria, Francesc Torralba,Ferran Saez, Albert Saez,Francesc-Marc Àlvaro, Marçal Sintes, Agustí Colomines, Ramon Tremosa, Jordi Cabré, Antoni Cruanyes, Agustí Bosch, Jordi Argelaguet,Andreu Mas-Colell, Xavier Sala Martin, Carles Boix, Jordi Galí, Josep M.Colomer, Guillem-Lopez Casasnovas, Martí Anglada, Diana Negre, Valentí Popescu, Lluís Foix, Xavier Batalla,Roger Jimenez, Enric Juliana, Daniel Innerarity, Ricard Zapata,Vicent Sanchis, Agustí Pons, Damià Pons, Vicent Partal, Isidor Cònsul, Alfons Quintà i Andreu Claret.
-Intel·lectuals CONVIDATS de l'entorn PSC i ICV.
Isidre Molas, Josep M.Vallés, Joan Subirats, Joan Botella, Ricard Gomà, Joan Font, Francesc de Carreras, Pere Vilanova, Miquel Caminal, Xavier Arbós, Rafael Jorba, Jaume Sobrequés, Salvador Giner, Vicenç Navarro.
-Premis F RTF
-Els més sèniors. Reconeixement a una trajectòria personal. Llibres de memòries:
Jordi Porta, Paco Candel, Joan Triadú, Albert Manent, Josep Benet.
-Treballs de pensament polític per intel·lectuals catalans:
Ferran Requejo, Àngel Castiñeira, Enric Fossas, Josep M.Colomer, Montserrat Guibernau, Jordi Casassas.
-Obertura internacional:
Intel·lectuals estrangers que han portat a Barcelona:
Bernard Henry Lévy, Anthony Giddens, Paul Preston, Maurizio Viroli.
-Cal destacar també les bones i cordials relacions existents amb el nucli inicial fort del què havia estat Esquerra Democràtica :Montserrat Trueta, Joan Guitart i Robert Vergés entre d'altres.La bona col·laboració amb la Fundació Llibertat i Democràcia, fundació que havia creat el propi Ramon Trias Farga, presidida per Carles Gasòliba i codirigida per Josep Soler i Núria Vilageliu.
L’Espanya ofesa amb el món i la Catalunya asfixiada
Barcelona - Dilluns, 27 d'octubre de 2008
Els països que dicten el ritme de l'economia mundial no compten amb l'Estat espanyol. El cop de porta de Bush i l'acceptació dels països europeus que Zapatero no tingui una cadira a la cimera mundial dels propers 14 i 15 de novembre, en què la UE intentarà convèncer els EUA de la necessitat de reformular algunes insígnies del capitalisme per sortir de la crisi, ha donat ales a la dreta espanyola. El PP acusa els socialistes espanyols de ser els únics responsables del cataclisme econòmic que viu l'Estat, obviant l'existència del context mundial i el fet que el 1999, quan es va crear el G-8, l'Espanya d'Aznar ja no va comptar per a res.
Però que el PSOE hagi negat la crisi fins fa quatre dies no vol dir que a Europa s'ho hagin cregut. A remolc d'altres estats que ja han posat fil a l'agulla per remuntar la crisi, l'Estat es troba amb un problema afegit a la resta, la forta crisi del sector de la construcció. Aquesta setmana, el prestigiós setmanari alemany Der Spiegel publica un extens reportatge en què assegura que "el col·lapse en el sector immobiliari i de la construcció s'ha combinat amb una crisi financera global, que ha donat com a resultat el pitjor període en dècades". Una veritat negada per l'executiu espanyol però sabuda per totes les institucions polítiques i financeres europees. El setmanari recorda que "el mercat de treball espanyol i un creixement anual mig del 3% eren l'enveja d'Europa. Però ara, la indústria de la construcció que va estimular el creixement es pararà durant els propers cinc o set anys. Això provocarà més atur, endarrerirà les inversions i les despeses de consum. I per acabar-ho d'adobar, la UE ha reduït el seu suport financer a Espanya. Arriba una crisi llarga i profunda", sentencia l'article.
Sigui com sigui, Zapatero ja no pot amagar més la situació econòmica complexa que viu l'Estat. I té l'oportunitat de fer uns pressupostos de l'Estat més justos i adaptats a les necessitats de territoris que, com Catalunya, ha han d'anunciar que la seva economia entrarà en recessió el 2009. Si Catalunya, com a motor històric de l'economia espanyola, les passarà magres, és possible que l'Estat hagi de començar a buscar algú altre per utilitzar-lo com a sangtraït, perquè Catalunya aleshores ja estarà sense ni una gota de sang.
dimarts, 21 d’octubre del 2008
El Nacional d’Internet per a Google.cat
Des d'aquesta modesta crònica que, setmana rere setmana, ha tractat, tracta i tractarà -esperem que així sia!- d'informar i reflexionar, en clau nacional, al voltant de les notícies i els esdeveniments més rellevants del sector tecnològic, hem parlat i hem comentat les apostes fermes i decidides que Google ha anat realitzant a favor de la nostra llengua i cultura, en especial els darrers anys. La multinacional nord-americana s'ha destacat, en la majoria dels seus projectes, per la seva sensibilitat envers la llengua de Ramon Llull.
En són exemples clars: el domini ".cat", la publicació de bona part del fons de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i del de cinc de les més importants biblioteques catalanes, així com la traducció de les seves eines més destacades al català: el seu cercador, el seu famós servei de correu -el Gmail- i el seu servei de GPS –el Google Maps-. Una actitud que ha permès la millora de la salut de la nostra llengua a la xarxa i que ha significat, indubtablement, un pas endavant.
Aquesta setmana, novament, Google torna a ésser notícia. Però, aquest cop, el motiu no és cap acció, iniciativa o projecte concret dut a terme per la companyia, sinó que és per haver estat la guanyadora d'un premi, el més important que el país atorga en l'àmbit d'Internet i les noves tecnologies –i que va rebre ahir-: el Premi Nacional d'Internet. Les raons principals adduïdes pel jurat han estat que la multinacional ha apostat per la llengua catalana com a llengua d'ús en una vintena dels seus productes (Google, Gmail, Blogger, Google Maps...), utilitza el domini ".cat" als serveis que tenen un domini diferent del ".com", ofereix la nostra llengua al seu servei de traducció i, hores d'ara, està desenvolupant un projecte de digitalització de gairebé quatre-cents mil llibres de cinc biblioteques catalanes i dos mil més del fons de l'Institut d'Estudis Catalans, que es podran consultar mitjançant el seu cercador. D'aquí que el jurat hagi dictaminat que: "afavoreix la presència del català a Internet de la mà d'una de les empreses més importants d'aquest entorn tecnològic d'àmbit mundial. És un exemple de respecte i de reconeixement a la llengua catalana i als 13 milions de persones que l'entenen i la viuen com a pròpia ".
Una actitud, un comportament, que cal reconèixer i agrair pel que significa d'avenç en aquest àmbit per la llengua, la cultura i, en definitiva, per al país. I que, de ben segur, també ha servit, serveix i servirà com a força tractora, d'arrossegament, per tal que altres empreses del sector tecnològic i d'altres camps facin i actuïn de la mateixa manera. La xarxa, les noves tecnologies, el món tecnològic és un àmbit cabdal car representa la modernor i el progrés. Ser-hi present, formar-ne part, és fonamental per projectar-se cap al futur. I aquesta afirmació aplica per a tot, llengües i cultures incloses. Gran part del seu futur es juga a Internet. D'aquí que és encertat que es reconegui l'aportació de Google a través d'aquest premi.
S'ha d'endurir la política industrial de Catalunya?
Sigui com sigui, Nissan és només un cas més, i encara està per veure si el Govern considera que l'ERO que afecta 1.680 treballadors de Catalunya és vàlid. Però quantes empreses estan aprofitant els moments de crisi per desfer-se de part de la seva plantilla amb un cost molt baix?
Quantes empreses asseguren estar ofegades i necessitar reduir costos quan en realitat el seu problema és que els seus beneficis no han crescut tant com en anys anteriors? La pregunta no té una resposta oficial, però de ben segur que en són moltes. Nissan no té pèrdues, senzillament "només" ha guanyat 143 milions d'euros a l'Estat espanyol. Telefónica encara menys, fa un parell d'anys, Seat tampoc no en tenia i va tirar endavant un ERO, i així una llarga llista d'exemples.
Sigui com sigui, la nostra indústria corre el risc de desinflar-se del tot, potser per la conjuntura econòmica global, però potser també perquè tradicionalment, a les multinacionals instal·lades a casa nostra se'ls ha exigit molt poc i se'ls ha donat massa. És positiu i desitjable que un govern inverteixi diners a ajudar les empreses en el terreny de la innovació i a facilitar-los al màxim la seva implantació i desenvolupament arrelat al territori, perquè una empresa més competitiva fa més competitiva l'economia: més llocs de treball, més creació de riquesa i més projecció exterior del país. Però a canvi, potser caldria una política de mà dura contra les companyies que un bon dia decideixen plegar i marxar a un altre territori on produir és molt més barat, i desmunten la paradeta sense donar una sortida digna als seus treballadors. Potser haurien de tornar fins al darrer cèntim que hagin tret de Catalunya més enllà del serveis que li corresponguin pels impostos que hagi pagat. Però fer una política d'aquestes característiques és delicat, perquè si no s'explica bé i es fa comprensible, pot espantar l'inversor.
Sigui com sigui, el país no es pot permetre més tancaments d'empreses ni reduccions dràstiques de plantilles, perquè en poc temps, la indústria s'haurà desinflat i les taxes d'atur ens situaran en nivells tercermundistes.
Duran: un nou full de ruta?
Barcelona - Dilluns, 20 d'octubre de 2008
Tot i que llegint la portada de tots els diaris catalans ho pugui semblar, no va dir res que no hagi dit en els últims quinze anys. El reelegit president del comitè de govern d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, va proposar ahir una coalició de govern entre Convergència i Unió i el PSC. Duran va escenificar ahir la resposta a la Casa Gran del Catalanisme d'Artur Mas. I ho va fer deixant clar que a ell no li comptin per un pacte amb Esquerra Republicana.
Es tracta d'un nou pols que obre durant amb els socis de federació. Un intent d'apropiar-se de la centralitat que històricament representava Jordi Pujol i de deixar en evidència la falta de coherència que, segones ell, té el projecte de CDC. El líder democratacristià sempre ha sostingut que el pastís electoral de CiU es redueix a mesura que s'acosta a postulats independentistes, tesi que evidentment xoca amb la creació de la casa gran i l'estratègia d'una part de la direcció de CDC.
Potser Duran té raó. Cal un partit fort de centre dreta catalanista, que aglutini els sectors empresarials del país que mai faran el pas cap a l'independentisme. Un partit que tapi el creixement del PP o que impedeixi la creació d'alguna opció política basada en el populisme. Segurament Duran tingui capacitat per aglutinar un espai, que seria més qualitatiu que quantitatiu. Un espai que podria ser, per exemple, de la mida d'Iniciativa, però amb una gran capacitat de pacte. Estant al centre, podria pactar PSOE o PP, segons convingui.
El problema és, doncs, només un. Aquest espai el pot seguir ocupant mantenint la federació amb CDC o cal trencar el pacte? Sembla clar que Duran considera que si CDC manté l'actual estratègia d'acostar-se a l'independentisme, ni la presència de la seva figura podrà evitar perdre gran part de l'espai de centre dreta. Així Duran es podria trobar en molt poc temps amb el dilema d'haver de trencar amb el soci amb qui ha viatjat en els últims 20 anys per embarcar-se en una aventura amb solitari.
Només així, Duran podria fer i desfer a la seva manera. El ministeri seria més a prop i la seva figura creixeria en importància. Tot plegat, però té uns riscos alts. No només per unió sinó pel que suposaria pel mapa electoral català. Com influiria la irrupció d'un sisè partit en el mapa. Acabaria definitivament amb la possibilitat d'establir un pacte entre CiU i ERC? Provocaria que el tripartit ja no pogués sumar els 68 diputats necessaris per governar? I com afectaria això a CDC, al PSC i el PP?
Massa incògnites per resoldre ara mateix amb un mapa electoral com l'actual, estancat des de la retirada de Jordi Pujol. Potser només per revolucionar-lo, per fer tornar la gent a les urnes, per saber on estar el país, valdria la pena replantejar-s'ho. Duran és ara un líder sense un gran partit. Podria convertir-se en un gran líder amb un partit petit?
dijous, 16 d’octubre del 2008
Deixar-nos sense nació i sense llengua
El poble de Catalunya porta gairebé tres anys amb una certa depressió nacional. L'Estatut aprovat pel Parlament l'any 2006 i avalat després per la ciutadania segueix encara pendent d'execució per gràcia i voluntat del TC. Tot i que el nostre govern amb el seu president al capdavant demana un dia rere un altre la seva aplicació. Les nostres pretensions, però, reboten en la paret de ciment armat que representa per a les aspiracions de Catalunya l'estat espanyol.
Filtracions interessades o no afirmen que el TC posarà almenys en qüestió dos dels pilars de l'Estatut català: el concepte de nació del preàmbul estatutari i l'obligatorietat de conèixer la nostra llengua nacional.
Si aquests temors s'acaben convertint en una realitat caldrà que ens preguntem moltes coses. Entre elles com es van fer els fonaments del pacte de la transició i el de la Constitució i si tots plegats no vam caure en la trampa que ens ha acabat conduint a l'actual gàbia de l'estat de les autonomies. Gàbia que impossibilita no només la nostra reconstrucció nacional sinó també la nostra pròpia supervivència.
Caldrà que tothom estigui en els propers mesos a l'aguait per controlar no només que no s'acabi retallant l'Estatut del 2006 sinó que en el pitjor dels casos fins i tot puguem en alguns aspectes retrocedir en temes que semblaven que havien quedat solucionats ja amb l'Estatut del 1979.
dilluns, 13 d’octubre del 2008
El full de ruta de Rosa Cullell al capdavant de la CCMA
I és que Cullell aposta per anar "cap a un model de continguts i d'informació transversal", és a dir, que "segurament, haurem d'arribar a fer uns informatius conjunts, però no que un periodista faci de tot", ja que creu que els millors models no tenen el 'periodista orquestra', però sí que tenen "informatius i redaccions unificades, amb consells de redacció unificats, on es decideixen els temes del dia i què fa cadascú. I nosaltres també ho hem de fer, perquè el món va cap aquí, per costos, per estructures, per ser competitius i per ser més eficients i crear grup". Per això, considera que no es pot mantenir una estructura de fa 25 anys, i que el que cal és "fer-la de nou, ben feta, però de nou".
També es proposa recuperar l'audiència, tot i que assegura que "l'audiència no ha de ser l'única cosa que ens preocupi, com a televisió pública, sí que ens ha d'ocupar i l'hem de vigilar molt de prop". Cullell assegura que els petits canvis que s'estan fent a la graella de Televisió de Catalunya són fets "amb l'objectiu de millorar l'entreteniment, els esports i fer una aposta clara pels informatius". I és que la directora de la CCMA té clar quin paper ha de tenir la televisió pública catalana dirigida per la periodista Mònica Terribas: "a través de tots els canals possibles –perquè no és tan sols televisió, és ràdio i tots els canals que ara s'obren com internet, telefonia mòbil, etc.-, hem d'oferir informació de qualitat, entreteniment que abasti molts públics, i en llengua catalana. Tot això amb una vocació de gran qualitat, i també amb l'ambició d'un públic com més ampli millor. Però no podem pensar a fer una televisió només per a una part de Catalunya, ni tampoc que sigui tan elitista que no arribi a segons qui". En definitiva, que "hem de ser capaços de ser líders de la manera que ara és possible, no com ho era fa vint anys".
D'altra banda, Cullell, que va accedir al seu càrrec etiquetada, per alguns sectors, com a persona propera al món socialista, fa una aferrissada defensa a la independència de la CCMA, ja que assegura que "amb la nova llei, s'ha d'aprendre –tant des de dins com des de fora, als partits- que allò que volem tots és una CCMA independent. Que té una direcció nomenada pel Parlament, però té vocació de ser independent, per a poder fer una bona televisió i uns bons mitjans públics per a Catalunya. Això ho hem de respectar, perquè si no, no farem uns bons mitjans".
Cullell també aposta pels canvis, com s'ha pogut comprovar amb la criticada decisió per part de determinats sectors polítics, de substituir Antoni Bassas per Neus Bonet al capdavant dels matins a Catalunya Ràdio, la ràdio nacional de Catalunya que ha passat a denominar-se, com diuen els darrers anuncis, "la que fem entre tots". Cullell es defensa de les crítiques rebudes tot recordant que la ràdio pública va tenir "un canvi molt important quan Josep Cuní va ser substituït per Antoni Bassas", una decisió que "molta gent també va qüestionar-ho molt". Cullell creu que cal deixar passar a gent nova, i considera que ara "la proposta del matí és molt més coral, és fet per gent de dins de la casa, no de productora". Caldrà veure com assumirà la fidel audiència de Catalunya Ràdio aquests canvis. Per això, caldrà esperar uns mesos, ja que la ràdio dóna dades d'audiència cada trimestre.
Cullell també explica que els primers quatre mesos en el càrrec li han servit per fer el nomenaments del nou equip. Assegura que "el primer any serveix per a instal·lar una cultura que et sigui més pròpia i per a veure les necessitats prioritàries" i que allò que és més a fons es deixa per a una segona fase: "aquests primers mesos amb Mònica Terribas i Oleguer Sarsanedas, també hem mirat de fer canvis de continguts i de graella, que potser són la cosa més difícil. I això es començarà a notar, sobretot, a partir del mes de gener, especialment a la televisió".
D'altra banda, afirma que per a TV3 sempre ha estat molt important el País Valencià i el seu públic, "perquè rebia els nostres programes, i volem que els continuï rebent" i que per això han intentat "pactar com més ràpidament millor aquest acord de reciprocitat amb Canal 9". Aquesta ha estat "una de les primeres coses que he signat amb el director de Canal 9, perquè no ens tanquin els repetidors" i assegura que "per a mi ha estat prioritari, i per al govern actual també".
Esperem que el potent equip format per Mònica Terribas, Albert Sàez, Oleguer Sarsanedas i Rosa Cullell al capdavant, aconsegueixin que els mitjans que gestiona la CCMA continuïn sent un referent de qualitat i de servei públic i un important instrument deEls països europeus injectaran fons als bancs per a reactivar l'economia
| DIUMENGE, 12/10/2008 Seguiran el model proposat pel Regne Unit · Pedro Solbes diu que a l'estat espanyol no serà necessariEls líders de la zona euro, reunits avui a París, han acordat injectar fons als bancs amb dificultats amb fons públics per garantir els préstecs interbancaris amb l'objectiu de reactivar aquest mercat, que actualment es troba paral·litzat. Concretament, han acordat que no deixaran que cap banc europeu no faci fallida, com a mínim, fins a finals de 2009. Així, seguiran el model proposat pel primer ministre britànic Gordon Brown. La reticència dels bancs a deixar-se diners ha estat clau en el desencadenament de la crisi financera. Segons Sarkozy, president actual de la Unió, els governs d'Alemanya, França i Itàlia presentaran els plans contra la crisi als respectius països. Amb tot, el president francès ha dit que la mesura 'no serà un regal per als bancs' sinó que se'ls exigiran garanties. |
Centenars de persones es manifesten a Barcelona contra el Dia de la Hispanitat
| DIUMENGE, 12/10/2008 Hi ha hagut aldarulls i alguns ferits al final de la manifestació ·També hi ha hagut una marxa a Tarragona · Els mossos detenen nou dels activistes anti-feixistes que ahir es van encadenar a Montjuïc |
dissabte, 11 d’octubre del 2008
dijous, 9 d’octubre del 2008
“El Periódico de Catalunya carrega contra Jesús Álvarez”
Barcelona - Dijous, 9 d'octubre de 2008
El 6 d'octubre, Jesús Álvarez, presentador de la secció d'esports de la primera edició del Telediario de TVE, va improvisar la intervenció que inicia la secció. Així, Ana Blanco, la presentadora de l'informatiu, comença el diàleg següent:
AB: Hola, Jesús.
JA: Hola, ¿què tal, buenas tardes?
AB: Tenemos que hablar de la Liga i de aquellas cosas especiales han pasado como la goleada del Atlético de Madrid o el empate de ayer [diumenge] del Real Madrid.
JA: Sí, no ha sido una jornada buena para los equipos españoles porque la verdad es que ese... esa goleada del Atlético de Madrid no és, no es comparable, desde luego, con el empate, pero nadie esperaba el que Real Madrid tropezase en casa.
Aquesta intervenció d'Álvarez va indignar profundament El Periódico de Catalunya.
Així, a la secció d'opinió del 7 d'octubre, on apareix l'apartat de Noms propis, assigna una fletxa cap avall de color vermell, és a dir, una fletxa amb valor negatiu. El diari escriu el següent:
Jesús Álvarez
Periodista de TVE
El despropòsit d'Álvarez, que al Telediario d'ahir al migdia, va deixar entendre que el Barça i l'Espanyol no són clubs espanyols, mereix alguna explicació de l'interessat, que va deixar l'audiència estupefacta.
Aquest text és una mostra fefaent de l'espanyolitat d'EPC i de com li cou que un periodista de TVE dubti de l'espanyolitat del Barça i l'Espanyol.
A continuació, analitzem el text d'EPC. En primer lloc, el diari del Grupo Zeta titlla de despropòsit les paraules d'Álvarez. La qualificació dels fets denota la indignació d'EPC i, alhora, situa nacionalment el diari. Només es pot considerar que Álvarez ha comès un despropòsit si es pertany d'un discurs nacional espanyol i, per tant, d'un sentit comú espanyol. Des d'una perspectiva nacional catalana, cal agrair que Jesús Álvarez tingui tant clar que els catalans són espanyols. En aquest sentit, hauríem d'organitzar una campanya per fomentar que TVE i la resta de televisions espanyoles fessin de manera sistemàtica comentaris com el del periodista, les paraules del qual donen origen al text d'EPC.
En segon lloc, EPC afirma que Álvarez "va deixar entendre que el Barça i l'Espanyol no són clubs espanyols"´. Aquest sintagma no s'adiu amb l'afirmació inicial, quan diu que les paraules d'Álvarez van ser un despropòsit, i difumina el que va dir realment aquest periodista espanyol. Álvarez no "va deixar entendre" res, sinó que afirma taxativament que el Barça i l'Espanyol (ves per on!) no són clubs espanyols.
En tercer lloc, cal remarcar l'ús de l'adjectiu final del text: estupefacta. Aquest adjectiu fa referència a la manca de moviments i de reacció als estímuls, en aquest cas, com a conseqüència de les paraules d'Álvarez. El que vol dir EPC és que l'audiència es va quedar parada a causa del que va dir aquest periodista espanyol. L'adjectiu mostra de bell nou l'espanyolitat i el desconcert d'EPC. El periodista torna a mostrar el seu sentit comú espanyol, el qual és la causa de la seva indignació. Per a un català, l'estupefacció d'EPC es converteix en alegria. Fóra formidable que tots els periodistes espanyols ho tinguessin tan clar com Álvarez.
I, en darrer lloc, EPC demana explicacions al periodista espanyol. Aquesta petició no té cap sentit perquè Álvarez no pot reconèixer que va dir el que va dir perquè pensa el que pensa, sinó que només es pot justificar dient que es tracta d'un lapsus. Un lapsus que és tota una declaració.
D'altra banda, és interessant, des d'un punt de vista esportiu, l'afirmació que "pero nadie esperaba el que Real Madrid tropezase en casa." Se suposa que almenys els seguidors de l'Espanyol tenien l'esperança de, com a mínim, empatar. I, per rivalitat, se suposa que els seguidors del Barça esperaven que el Madrid no guanyés i que si, era possible, perdés. Així doncs, aquesta part de l'speech d'Álvarez també és una joia. Tota una altra declaració. Perquè, en el fons, el periodista espanyol vol dir que ell no s'ho esperava.
dissabte, 4 d’octubre del 2008
Mor Joan Carrera, un referent de l’església catalanista
Joan Carrera, bisbe auxiliar i vicari general de l'arquebisbat de Barcelona i un home estimat i respectat per amplis sectors catalanistes, tant polítics, culturals com intel·lectuals, ha mort avui a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona després de patir, el passat 19 de setembre, un vessament cerebral. En les darreres hores ha estat acompanyat del Cardenal Arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach i dels seus familiars i amics. La capella ardent serà instal·lada a la sala capitular de la Catedral de Barcelona a partir de demà dissabte al matí i la missa exequial serà celebrada el pròxim dilluns a la catedral de Barcelona.
L'Abat de Montserrat, Josep M. Soler, ha destacat "la seva manera treballar alhora per l'Església i per la identitat de Catalunya" però que "això no li privava, al contrari, encara li feia més intensa, la seva preocupació per les qüestions socials, per l'atenció a totes les formes de pobresa i de marginació, i per l'atenció i la integració dels immigrants: primer els que venien d'altres llocs de l'Estat espanyol i en aquests últims anys els que han vingut de moltes altres terres".
Breu Bibliografia
Joan carrera havia nascut a Cornellà de Llobregat, el 12 de maig de 1930. Va cursar els estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Barcelona i fou ordenat prevere al Monestir de Montserrat, el dia 11 de juliol, de 1954.
Va exercir el ministeri en parròquies marcadament obreres, a l'Hospitalet de Llobregat, la Barceloneta i a Badalona. Ha estat consiliari de moviments d'Acció Catòlica, especialment de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i vicari episcopal d'ambients obrers de l'arquebisbat de Barcelona (1967-1976).
Va formar part de l'equip fundacional de la revista 'Correspondència' (1963), per a consiliaris de moviments catòlics obrers, de 'Quaderns de Pastoral' i de l'editorial Nova Terra, de la que fou també director literari i va publicar setmanalment articles a 'El Noticiero Universal' (1966-1967), a la revista 'El Eco de Badalona' i sobretot al setmanari 'Catalunya Cristiana', amb un article setmanal de tema religiós molt valorat i reconegut.
Va ser impulsor del Grup Cristià de Promoció i Defensa dels Drets Humans (1969-1975) i d'una cooperativa d'habitatges al barri de Llefià de Badalona. Va participar en la defensa de la democràcia i dels drets de Catalunya durant els anys 1960-1970 a través de la Comissió de Solidaritat, entitat civil d'ajuda a presos i represaliats (1968-1975). Es va preocupar per la preparació d'opcions polítiques democràtiques i pel compromís polític dels cristians, i intervingué en el naixement de Convergència Democràtica de Catalunya (1974) i formà part d'Unió Democràtica.
Com a vicari i rector de diverses parròquies ha portat a terme una gran acció pastoral i social en diferents parròquies. Va ser vicari de Santa Eulàlia de Provençana (1954), vicari de Sant Miquel del Port de Barcelona (1956), rector de Sant Antoni de Pàdua de Badalona (1961), rector de Sant Isidre de l'Hospitalet (1976), arxiprest de l'Hospitalet (1977) i rector de Sant Francesc d'Assís (barri Bufalà de Badalona). També ha estat vicari episcopal en diverses zones de l'Arquebisbat, director del Secretariat Diocesà per l'Apostolat Obrer (1971-1973), membre del Consell Presbiteral i del Col·legi de Consultors i a la Conferència Episcopal Espanyola ha estat membre de la Comissió Episcopal de Mitjans de Comunicació Social. Fou nomenat bisbe d'Aliezira (Algesires) i auxiliar de Barcelona el 16 de juliol de 1991, i fou ordenat bisbe el dia 22 de setembre del mateix any.
A la diòcesi de Barcelona ha estat Vicari general i Coordinador de la Cúria. A més del nombrosos articles, ha publicat diferents llibres com La canya esquerdada (Barcelona, 1993), Del postconcili al postprogressisme (Barcelona, 1944).
divendres, 3 d’octubre del 2008
Les fundacions de l’entorn de CDC
Els diversos sectors ideològics , econòmics i els poders fàctics que havien composat el poder pujolista durant gairebé un quart de segle, perdut el poder van reforçar plataformes i en van crear altres de noves per tal de poder seguir fent acció política i exercir la seva influència.
Avui, parlaré sobre la Fundació Catalunya Oberta i properament abordaré la Fundació Trias Fargas (ara CAT-DEM) i de la prestigiosa Fundació Jordi Pujol.
La Fundació Catalunya Oberta va reunir en un principi l'entorn de Lluís Prenafeta, exsecretari general de la presidència en l'època del president Pujol, i de l'anomenat sector dels negocis per després convertir-se en una potent fundació dels lliberals de Catalunya. En aquesta primera etapa ja es van produir moltes desercions d'aquest sector empresarial que no va acceptar la línia neocom nordamericana i de lliberalisme salvatge d'alguns dels seus dirigents tals com: Joan Olivé i Fontanet i Xavier Sala i Martin. També en els seus inicis es va intentar cohesionar un grup de periodistes i escriptors joves d'entre els que destaca l'inefable Salvador Sostres a través de trobades gastronòmiques a restarurants de gran volada com Via Veneto i Casa Isidre.
A causa de la retirada de diversos suports econòmics , Lluís Prenafeta va entendre fa uns mesos que la seva imatge perjudicava la fundació i el seu futur i va plantejar obertament la seva substitució tot i que aquesta no va ser acceptada, però si en canvi es va prendre la decisió de substituir al president de l'entitat , Joan Guitart i Agell, pel que van considerar una gestió grisa i freda. Així la Fundació han volgut donar un nou impuls a l'entitat i han escollit com a nou president a l'enginyer de camins,canals i ports, Joaquim Tosas i Mir, expresident de l'autoritat portuària de Barcelona i home proper en el seu moment a Josep Maria Cullell, quan aquest era conseller d'Obres Públiques de la Generalitat. Amb ell han entrat a la junta Vicent Sanchís, exdirector del diari Avui i vicepresident d'Òmnium Cultural;Vicens Villatoro, expresident de la Fundació Trias Fargas i Daniel Crivillé com a representant del Grup Hayek. Precisament com a part d'aquesta renovació s'ha decidit que el Grup Hayek s'integri a la Fundació aportant unes desenes de persones que ocupen càrrecs de diversa responsabilitat en el món econòmic, industrial i empresarial del nostre país.
La Fundació Catalunya Oberta de la mà de Joan Laporta , president del FC Barcelona,també ha aconseguit col·locar alguns dels seus membres en l'estructura barcelonista . Per exemple a Xavier Sala i Martin i en els últims dies a Joan Olivé que ha estat nomenat com a màxim responsable executiu del Barça.
Els lliberals i els sectors dels negocis de CDC han sabut en els últims mesos redirigir la seva estratègia i col·locar- se en un bon lloc en la cursa per influenciar ideòlogicament el partit i dirigir-lo cap a les seves idees ultralliberals i a la vegada amb la incorporació de persones com Villatoro, Sanchís i el Grup Hayek ha sabut reforçar també la seva ala més soberanista
dijous, 2 d’octubre del 2008
Sáez i Terribas comencen a complir les expectatives
Barcelona - Dijous, 2 d'octubre de 2008
És evident que en els últims mesos la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha trontollat i que les audiències han entrat en un descens perillós i important. Amb tot considerem que una ràdio i una televisió pública no ha de tenir com a objectiu principal l'audiència (tot i que és evident que no pot obviar-la), sinó que s'ha de centrar en ser un bon servei públic i en crear i consolidar un imaginaris col·lectiu que faci possible la conservació d'una realitat nacional i la defensa d'un marc de llibertats i respecte als drets humans.
Des de diferents sectors s'ha intentat dinamitar TV3 primordialment, però també Catalunya Ràdio, les dues emissores emblemàtiques dels nostres mitjans públics.Aquestes han rebut i reben els atacs sistemàtics des de dos fronts diferents. Un primer orquestrat pels gran mitjans privats que, com a grups de pressió, intenten posar en qüestió l'intervenció pública en els mitjans audiovisuals i un segon que neix a partir de maniobres polítiques en el que uns posen l'etiqueta de " crosta nacionalista" a alguns professionals i els altres responen titllant-los de " crosta socialista". Tot plegat, ha col·locat en una certa incertesa un dels eixos vertebradors de la nostra construcció nacional: la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Però amb la nova llei es va reestructurar totalment la direcció política i es va crear un consell fruit del consens, després cal dir-ho d'unes dures negociacions entre les forces polítiques. El director escollit per presidir-la va ser el periodista i professor universitari, Albert Sáez, mentre que Mònica Terribas i Oleguer Sarsanedas van ser escollits respectivament per dirigir TV3 i Catalunya Ràdio. Aquest va ser un pas decisiu i de confiança en els professionals de la corporació.
Aquest nou equip va començar a caminar fa unes poques setmanes. A Catalunya Ràdio ho ha fet amb especials dificultats ja que Antoni Bassas, màxim artífex del lideratge d'audiència de l'emissora, ha marxat provocant una de les reaccions més sentides del país. Si a aquest fet hi afegim un canvi de programació arriscat està per veure si per primera vegada la SER no aconseguirà ser líder d'audiència a tot l'estat espanyol.
A TV3 Mònica Terribas, per la seva banda, està fent una gran tasca sense fer fitxatges externs a la casa, confiant amb la intel·ligència i la vàlua dels professionals de l'emissora i potenciant la informació i l'entreteniment per tal d'intentar que TV3 torni a ser la televisió de referència del país.
Malgrat que l'entesa Sáez, Terribas, Sarsanedes, ens fa veure el futur amb esperança, cadrà però estar atents a les maniobres subtils que pretenen desnacionalitzar les emissores de la CCMA. Per què hem de sentir parlar de l'emissora de tots i no podem continuar amb la ràdio nacional de Catalunya? Per què en els informatiu es prioritza la informació estatal i no la nacional? Es té clar en els programes d'entreteniment quin és el nostre imaginari col·lectiu i que aquest hauria de ser diferent al de Tele5 i Antena 3? Aquestes preguntes i moltes altres se les fan oïdors i televidents de la corporació que no ho acaben de veure clar . Veurem si la feina feta en les últimes setmanes s'acaba evidenciant i es pot visualitzar un cert canvi de tendència i manera de fer respecte l'última etapa.
Tv3 ha remuntat 2,8 punts i s'ha situat en la segona posició d'audiència al més de setembre.
S'explica detalladament al portal català Comunicació 21.
La divisió de mitjans de Planeta perd pistonada
La política expansiva de Planeta en matèria de mitjans de comunicació ha entrat ja de ple en etapa de ressaca. La crisi publicitària que afecta específicament el sector televisiu s'ha acarnissat especialment amb Antena 3, que va facturar 402 milions de publicitat al primer semestre de l'any: una bona xifra en termes absoluts, però que suposa un descens del 10,6% respecte el mateix període de l'any anterior. Queden enrere ja els temps en què a Lara no li importaven massa les pèrdues dels seus mitjans i negocis deficitaris, perquè Antena 3, com una eficaç Vileda, ho eixugava tot.
La primera víctima col·lateral d'aquesta situació podria ser el diari ADN. L'aposta gratuïta de Planeta no ha acabat de funcionar en el pla publicitari, a pesar del seu model periodístic més elaborat: al primer semestre ha perdut més del 30% de la inversió publicitària respecte els mateixos mesos de l'any anterior. El diari surt aquests dies amb mínims històrics de pàgines –tot just vint en els moments més baixos– i han començat ja els moviments per aprimar la redacció central, amb seu a la Torre Agbar. Una redacció on la por al tancament de la capçalera s'ha convertit en tema de conversa diari. També acusa Planeta el descens de vendes del diari La Razón que tot i obtenir un màxim històric al febrer (el mes abans de les eleccions espanyoles) ha deixat caure un 8,6% dels seus seguidors en l'any comprès entre juny del 2007 i juny del 2008. En tot cas, de moment no hi ha moviments ressenyables ni al Grup62 ni al diari Avui, tots dos participats per l'editorial de Lara.
