Unitat nacionalista a les europees, la millor idea dels últims 5 anys

Barcelona - Dilluns, 15 de desembre de 2008

Si fa uns mesos era impossible, ara gairebé és una possibilitat. Una candidatura comuna entre CiU i ERC a les eleccions europees ha passat de ser el desig d'uns pocs a ser un objectiu per alguns sectors de les direccions dels dos partits. Es tracta d'una idea sorgida ja fa anys, però que ha estat impossible de dur a terme els últims vuit anys per l'enfrontament en què viscut els dos partits.

CiU va apostar fort per l'aliança Galeusca amb el Partit Nacionalista Basc i el Bloc Nacionalista Gallec per sumar forces i poder treure més un diputat, cosa que no va aconseguir a les últimes eleccions. Per la seva banda, Esquerra va seguir un camí paral·lel i també va concursar-hi en coalició amb EA i altres partits nacionalistes menors, que van obtenir un resultat pitjor de l'esperat.

D'arguments a favor de la unió dels dos partits n'hi ha molts. Políticament en té un de molt clar, que és crear un lobby catalanista a Brussel·les. Però és que, a més a més, els dos partits -CDC i ERC, perquè Unió no n'és del tot partidari- veuen beneficis interns en la proposta. Esquerra veu una oportunitat per desmarcar-se de l'aposta del tripartit, per retornar a una certa equidistància entre els dos grans partits catalans. I CiU hi veu un miniassaig de com seria treballar amb els republicans de cara a un futur pacte a Catalunya.

A tot plegat també, cal sumar-hi la poca visualització que han tingut fins ara els diferents eurodiputats de les dues formacions. Un exemple clar és l'actual representant de CiU, Ignasi Guardans, que és més conegut per haver encapçalat una lluita contra l'eliminació de controls als aeroports que no pas per representar el seu país. La direcció de CDC, a més, està descontenta amb algunes de les actuacions de Guardans, nét de Francesc Cambó i considerat de l'ala menys (o gens) nacionalista de CiU.

Tot plegat, però, encara està a les beceroles. Malgrat que Joan Puigcercós es llancés a la piscina fa només uns dies i es mostrés públicament entusiasmat amb la proposta, el cert és que al nucli dur de Mas existeix certa desconfiança. Tot i els contactes que periòdicament mantenen el mateix Puigcercós i Felip Puig per refer ponts entre les dues formacions cal treballar molt perquè s'acabi arribant a un acord. Paradoxalment, el que sí sembla clar és el nom de qui encapçalaria aquesta llista. Es tracta de l'exvocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena, que en els últims anys s'ha fet un forat mediàtic amb el seu vehement discurs independentista. 

http://es.youtube.com/watch?v=YDDCnIzg-jE

Te quiero mucho, aunque te suene a lo siempre.
Más que un amigo, eres un mago diferente.
Andar a saltos entre el tráfico.
Leer a medias el periódico
colarnos juntos en el autobús
cantar hasta quedar afónicos
viviendo juntos,
juntos, un día entre dos
parece mucho más que un día.
Juntos, amor para dos,
amor en buena compañía.
si tu eres así, que suerte que ahora estés junto a mi.
Juntos, café para dos, fumando un cigarrillo a medias.
Juntos, cualquier situación
de broma entre cosas serias.
el mundo entre dos, diciendo a los problemas adiós.
Hacer del lunes otro sábado
cruzar en rojo los semáforos,
viviendo juntos,
juntos, un día entre dos,
parece mucho más que un día.
Juntos, amor para dos,
amor en buena compañía
si tu eres a sí, que suerte que ahora estés junto a mi.

S'ha incendiat un món que estirava més el braç que la màniga

DIMARTS, 09/12/2008 Salvador Alemany: 'S'ha incendiat un món que estirava més el braç que la màniga' Entrevista amb el conseller delegat d'Abertis i actual president del Cercle d'Economia Salvador Alemany (1944) és conseller delegat d'Abertis, empresa que gestiona les autopistes. En aquesta entrevista en vídeo, amb Assumpció Maresma i Andreu Barnils, recorda la seva infantesa al barri del Raval de Barcelona, parla de com va convèncer els polítics d'allargar les concessions de les autopistes, analitza la crisi financera mundial i com afecta la seva companyia i diu què votaria en un referèndum per la independència. El nen estrella  Durant l'entrevista Alemany recorda el barri del Raval de Barcelona on va néixer i la figura del seu avi, batlle de barri, 'una mena d'home bo que donava certificats de bona conducta' a la Ciutat Vella. Als catorze anys ja treballava i va guanyar una travessa de catorze resultats que va permetre al seu pare, que era taxista, d'invertir en un garatge. Guanyar la loteria el va convertir, per uns pocs dies, en una mena de Joselito: portada de diaris 'd'una Espanya que tant necessitava'  Els peatges d'Abertis  Abertis té el 80% del negoci en les autopistes, encara que també té inversions en aeroports i telecomunicacions. 'Més de la meitat del negoci de les autopistes, el tenim a França, on la reducció de trànsit ha estat menor', diu. I no creu que el fet que els partits demanin préstecs a 'la Caixa', que té interessos a Abertis, beneficiés l'empresa en el moment de negociar les concessions de les autopistes amb el tripartit. 'Vam fer entendre als polítics que la solució no era tenir autopistes gratuïtes.' Però Abertis ha vist caure el preu de les accions, si bé Alemany continua confiant en la companyia: 'Criteria té clar que Abertis és una de les seves inversions estratègiques.'  Comportaments no ètics  Sobre la crisi mundial opina que 'hi ha hagut comportaments no ètics', que el sistema s'ha sofisticat molt amb nous instruments i que 'molta activitats de les empreses ha estat especular (...) Els executius han estat pressionats a fer grans creixements de beneficis i s'ha incendiat un món que estirava més el braç que la màniga. Sí, no vivim pas al món d'Alicia en terra de les meravelles. S'hauran d'exigir i depurar responsabilitats'.  Estatut i independència  Com a president del Cercle d'Economia Salvador Alemany demana que "les lleis, com l'estatut, i les promeses es compleixin. La moral és un valor absolut, no se'n pot tenir més o menys'. Sobre què votaria en un referèndum per la independència diu que en aquests moments votaria que no, però que 'si mai perdéssim l'esperança de poder viure a l'estat espanyol i a Europa faria costat a Catalunya' i opta per no fer sang sobre les reaccions dins l'estat espanyol quan la Caixa ha volgut expandir-s'hi.

font Vilaweb.

Quaranta anys movent la cua

DIMARTS, 09/12/2008

El 9 de desembre de 1968 es va presentar en públic el ratolí d'ordinador · Douglas Engelbart volia canviar la manera d'interactuar amb els ordinadors

L'enginyer Douglas Engelbart va fer, el 9 de desembre de 1968, la primera demostració pública d'un invent que va canviar la relació dels humans amb els ordinadors: el ratolí. En aquest vídeo podeu veure que el primer ratolí era força més rudimentari que no els que es poden comprar a les botigues: era de fusta, força gran, quadrat i tenia un sol botó, però complia sense problemes la funció de dur el cursor a qualsevol racó de la pantalla.

Engelbart volia que els ordinadors ajudessin els humans a ser més intel·ligents, eficients i productius, i la seva recerca s'encaminava cap a aquesta direcció en una època en què la majoria de gent pensava que els ordinadors només servien per processar operacions matemàtiques complicades. A la presentació que va fer el 1968 a San Francisco (vegeu-la en vídeo), volia ensenyar el funcionament de l'Online System (NLS), que permetia de fer servir l'ordinador per escriure i editar textos fàcilment, preveia la col·laboració en xarxa i les videoconferències, feia ús de l'hipertext i incloïa un objecte ben estrany que anomenà ratolí ('mouse'). Amb aquella demostració Egelbart es va avançar dècades als ordinadors actuals. 

L'inventor del ratolí va ser un visionari, tal com podeu veure als vídeos d'Invisible Revolution, una web dedicada a documentar les idees revolucionàries d'Engelbart. L'enginyer veia les possibilitats dels ordinadors per a l'ús quotidià quan només en tenien les universitats, les oficines del govern i els centres de recerca. Va treballar en una institució precursora de la NASA, l'Ames Research Center i es va involucrar des del principi amb ARPANET, una xarxa precursora d'internet que el va influenciar. Volia que l'usuari d'un ordinador tingués un control molt més complet d'allò que apareixia a la pantalla i que es pogués relacionar amb la màquina d'una manera molt més fluïda. De fet, tot i que el primer ratolí es va presentar el 1968 i la patent es va concedir dos anys més tard, Douglas Engelbart hi pensava des de 1961. 

El sistema NLS era molt flexible i poderós, però també complicat de fer servir, tenia més de cinc-centes combinacions de tecles que servien per a donar diferents ordres a la màquina i potser per això no va acabar essent un èxit. Però molts dels conceptes d'aquest sistema pioner s'han acabat fent realitat. El ratolí d'ordinador n'és un més i, encara que les pantalles tàctils, cada vegada més comunes, podrien convertir-lo en un rosegador en perill d'extinció, de ben segur que li queden molts anys de vida.

CiU i ERC carreguen les piles en l’equador de la legislatura

Diumenge, 7 de desembre de 2008

La legislatura catalana entra ja de ple en la seva segona fase i, malgrat que missatges apocalíptics com els del expresidents de la Generalitat i el Parlament, Jordi Pujol i Heribert Barrera, van fent forat, CiU i Esquerra han demostrat que estan carregant piles per anar a les eleccions en bona predisposició de fer un bon resultat.

Artur Mas va presidir el passat dimecres un gran acte amb immigrants. El líder de CiU ha llançat un missatge positiu en matèria d'immigració, deixant clar que Catalunya és terra d'acollida però que per gaudir de drets, a Catalunya, cal també respectar deures. Esquerra Republicana ha sortit al pas per dir que comparteix el discurs de Mas, que fa temps que ja ve fent també el president del partit Joan Puigcercós. La postura d'uns i altres té una especial rellevància en les jornades prèvies a la signatura del pacte per la immigració, més quan el PSC, però sobre tot ICV, estan temptats de caure en el 'bonisme' davant un assumpte que, efectivament, continua sent una oportunitat per al país però que també ha esdevingut un problema pel seu sistema educatiu i sanitari, més en temps de crisi. Tal i com recordava Mas davant més de 1000 persones el passat dimecres en l'acte organitzat per Àngel Colom Catalunya manté intacta la seva capacitat d'acollida, però també està disposada a exigir que es respecti la seva identitat.

També aquesta setmana el grup parlamentari de CiU ha presentat en societat la seva iniciativa perquè cadascun dels seus diputats tingui una parella lingüística. És una forma de visualitzar clarament el compromís amb la llengua, més amb una iniciativa que va especialment dirigida als nouvinguts.

I mentre, Esquerra treu pit al Govern i exhibeix cohesió. No està clar encara qui serà el candidat independentista però Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós estan donant mostres que, si més no fora de les parets del carrer Calàbria, són capaços de complementar-se. Potser el fet que Puigcercós sempre hagi dit que no tornarà al Govern si no és per presidir-lo però que si vol ser candidat pot ajudar a entendre les coses perquè el que està clar és que, encapçali la llista un o altre, Esquerra vol seguir al Govern "construint estat", tal i com va evidenciar en la conferència de balanç que el partit va fer el dijous. I és que els republicans han aconseguit coses en les àrees que han gestionat. Amplis sectors de la cultura i el món municipal o empresarial estan satisfets de la tasca dels republicans al Govern, que també han desplegat una bona acció exterior del govern en la persona de Josep-Lluís Carod-Rovira.

Puigcercós va fer una defensa de l'Esquerra com a partit independentista, però també seriós i de gestió. Més quan les crítiques en to resistencialista vénen de sectors que, precisament, el que fan i han fet és tot el que ha calgut i més per seguir al poder. L'estratègia d'Esquerra s'està veient reforçada en els darrers mesos per l'actitud de fermesa del Govern de Montilla, que segueix dient no a un mal acord de finançament amb Madrid, fet que està provocant que tots els terminis s'estiguin pulveritzant. 

El PP continua sent nacionalista espanyol

Divendres, 5 de desembre de 2008

Que el Partit Popular de José María Aznar era una formació nacionalista espanyola, poca gent ho posa en dubte. I que quadres socialistes com el president del Congrés, José Bono, assumeixen sense embuts un discurs espanyolista que, per tant, anul·la la condició nacional catalana, és fàcil de veure. No obstant això, des que l'actual president del govern de l'Estat, José Luis Rodríguez Zapatero, va agafar les regnes del PSOE, hi va haver un marge de dubte.

Eren els temps de les bones relacions amb l'exmandatari català, Pasqual Maragall. Una cosa semblant, tot i que no tant exagerada, ha passat darrerement amb el PP de Mariano Rajoy. El fet de centrar l'oposició en l'economia, de canviar les formes -amb la portaveu al Congrés, Soraya Sáenz de Santamaría, al capdavant- i la creuada de la COPE de Losantos i d'El Mundo van fer pensar a alguns que, potser, el Partit Popular estava canviant. Però, que ningú s'enganyi. En el més essencial, els del carrer Génova de Madrid continuen sent nacionalistes espanyols. Sense complexos.


Una prova fervent d'aquest ideari el tenim en el discurs de Rajoy davant les Noves Generacions, les joventuts del PP, que celebren el seu 30è aniversari -van néixer amb la Constitució espanyola- durant aquest cap de setmana. "Espanya és alguna cosa més que un enclavament geogràfic. És una història compartida, una sang que s'ha barrejat mil vegades, una comunitat de sentiments, un projecte solidari pel futur, el marc que garanteix la nostra llibertat, la unitat que ens dóna força davant el món... això, i més, és Espanya". Aquest paràgraf, carregat d'èpica, podria resumir l'esperit de què va fer gala el president dels populars davant les seves joves promeses.


D'altra banda, el discurs que va deixar anar Rajoy contra Rodríguez Zapatero i contra els socialistes serveix, també, com a avís. "El que em preocupa és que, fins fa quatre anys, alguns, defensors de les mateixes idees que estem defensant nosaltres, han desenterrat la seva nostàlgia de l'Estat federal i, pitjor encara, han resolt competir en nacionalisme amb els propis nacionalistes". Aquestes paraules serveixen com a previsió, perquè ningú s'estranyi quan el PSOE enarbori la bandera nacional espanyola i la recentralització de l'Estat. Perquè arribarà, que ningú ho dubti.


A l'Estat, un dels debats més estesos entre els cercles dirigents i intel·lectualoides és la necessària redistribució autonòmica -rescindint competències i marge de maniobra a les comunitats- després de veure que, a molts llocs, només augmenta la despesa i multiplica els càrrecs. És una polèmica que ja fa anys que dura, però que últimament ha augmentat amb la discussió estatutària. I, en els darrers mesos, ha tingut la seva cirereta amb l'estira-i-arronsa per la despesa afegida al cotxe del president del Parlament, Ernest Benach. "Perquè Espanya és una nació i no disset", com diu Rajoy. I, encara més, si l'Estat espanyol autonòmic suposa comprar disset A-8 amb televisor.

L'ús i coneixement de la llengua al país, a internet

DIUMENGE, 30/11/2008 La web de la Generalitat inclou les dades sociolingüístiques del país extretes d'enquestes fetes entre 2003 i 2004 Als territoris amb més autogovern i una actuació més decidida en favor de la llengua, Catalunya i Andorra, és on el català és més viu. Aquesta i altres conclusions es desprenen de l'obra 'Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI', que ara es pot llegir íntegra a internet i que inclou les enquestes sociolingüístiques fetes els anys 2003-2004. El projecte el van fer conjuntament els governs de cada territori. Al País Valencià, excepcionalment, se'n va ocupar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i a Catalunya Nord i l'Alguer les enquestes les va fer la Generalitat.  Són les dades sociolingüístiques més àmplies obtingudes fins ara, pel nombre de preguntes fetes al qüestionari i pel nombre de persones entrevistades. Les qüestions tractades són les habilitats lingüístiques, l'ús familiar i la transmissió lingüística entre generacions, els usos lingüístics fora de la llar, els usos en els mitjans de comunicació i les representacions de la llengua catalana.  Catalunya, al capdavant, l'Alguer i Catalunya Nord, a la cua  Les dades mostren una diversitat sociolingüística entre territoris. Catalunya se situa al capdavant en tots els aspectes, seguida d'Andorra, la Franja, les Balears, el País Valencià, Catalunya Nord i l'Alguer. A aquests dos últims territoris s'hi produeix un procés de substitució lingüística per la llengua estatal. Al País Valencià i les Balears la situació de substitució no és tan avançada perquè és en augment l'habilitat de parlar català dels joves. Una altra conclusió, que abasta el conjunt del territori, és que, a més formació, més consum de mitjans de comunicació en català. Un altre factor que influeix en la situació sociolingüística del país és el canvi de llengua dels parlants de català quan l'interlocutor se li adreça en una altra llengua. Segons l'estudi, si no canviessin, es produirien més converses en català.  Com a data positiva hi ha el fet que, a més formació, més ús de la llengua, i les previsions són que el nivell de formació de la població augmenti en el futur.  L'obra té 227 pàgines i analitza de manera exhaustiva i en set capítols la situació de la llengua al país, amb els resultats de les enquestes i gràfiques que les il·lustren.

L’enèsima crisi de CiU soscava el lideratge d’Artur Mas

Diumenge -Divendres, 21 de novembre de 2008

La reunió de la direcció d'Unió amb el PSC ha estat, sens dubte, el gran assumpte polític de la setmana. Un cop més Unió ha soscavat el lideratge d'Artur Mas amb l'únic objectiu d'accentuar el seu perfil propi i el del seu líder Josep Antoni Duran i Lleida. A CDC, indignats, assenyalen que el comportament del seu soci és inèdit i que si Unió vol tornar  a governar les institucions ha d'assumir que només ho podrà fer del braç de Convergència, i no del braç dels socialistes que estan usant als democratacristians amb l'únic objectiu de desgastar Mas i facilitar les relacions a Zapatero amb el grup parlamentari català al Congrés.

En tot cas la nova crisi ha deixat també al descobert una certa fractura dins la pròpia CDC, un fet inèdit en altres enfrontaments entre socis. L'aparició de Felip Puig per desautoritzar les crítiques de Madí a Duran van evidenciar que alguna cosa no funciona entre els més alts dirigents de la formació. Les tensions que, al darrer congrés, ja es van intuir entorn la figura de Madí són cada cop més evidents i poden anar a més en funció de quins siguin els propers esdeveniments de la política catalana.

De moment Duran i Mas havien de reunir-se aquesta setmana a Madrid -al líder de CDC li interessava esmorteir la polèmica el més ràpid possible- però Duran va preferir no fer-ho per no aparèixer com públicament amonestat. Alguns mitjans van veure en les paraules de Pujol davant els dos líders de CiU una desautorització a Duran, però les paraules del president calien ser interpretades en clau d'equilibri entre les sensibilitats que, en forma de partits, conviuen dins la federació. Davant el conformisme de Duran i les aspiracions poc concretes de Mas amb l'Estatut el president va optar pel carrer del mig i a l'un i l'altre els va instar a desar la destral de guerra i no donar més trumfos a un PSC que, sense dir encara quina és la seva alternativa si es retalla l'Estatut ni haver pactat res en aquest sentit amb els seus socis, va acumulant forces tal i com demostren les darreres enquestes publicades.

Un cop més, doncs, CiU apareix davant l'opinió pública dividia i cada cop són més els analistes que es pregunten què fan ambdues formacions encara unides i si no hauria estat millor que, en les darreres municipals s'haguessin presentat per separat per mesurar les forces reals i a partir d'aquí fer o no el camí plegats tenint en compte les forces de cadascú. Però Mas i Duran van deixar escapar la oportunitat i ara la por els pot passar factura.

Avergonyit

Per si teniu curiositat, aquesta és la nota que va fer pública el delegat de la Generlatitat a Londres...

http://www20.gencat.cat/docs/Sala%20de%20Premsa/Documents/Arxius/exteriors_premsa.notaPremsa.95.versio%20anglesa1226418980583.pdf

Barcelona - Dijous, 20 de novembre de 2008

La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L'article arribava a qualificar la nostra llengua d'"obsessió nacionalista". El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m'ha fet sentir avergonyit. Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat "l'obsessió nacionalista" britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l'opció d'estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d'"obsessió nacionalista" és que un utilitza la llengua pròpia a l'escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d'aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid? 

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català. Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l'editor de The Economist s'hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.

Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s'integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s'ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d'integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d'imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n'hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida. Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s'assabentessin de la realitat tal com és. 

La competitivitat del país
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d'aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l'economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l'anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia. 

Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d'haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l'Economist? 

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d'història i defensa patèticament l'honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de "cacic" com si el punt més important de l'article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l'honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica. Per tot això, em sento avergonyit.

Enjoy!

http://es.youtube.com/watch?v=SYYskIfX48s

Mas parla clar

Barcelona - Dilluns, 17 de novembre de 2008

Ha costat, però finalment Artur Mas s'ha adonat que l'acostament de Josep Antoni Duran i Lleida als socialistes anava de veres. La trobada entre les cúpules d'Unió i el PSC de la setmana passada ni era una escenificació per demostrar el bon rotllo entre el president Montilla i el polític català amb més poder a Madrid, ni era una reunió per posar gelós al propi Mas. Es tractava de buscar punts en comú a curt, a mitjà i a llarg termini entre dos polítics, José Montilla i Josep Antoni Duran i Lleida, que estan més pròxims del que les sigles dels seus partits indiquen.

 

D'aquí el nerviosisme previ de Convergència i la necessitat de Mas de desautoritzar Duran a posterioritat. Tot i que el president de CiU és partidari de donar marge d'actuació a Josep Antoni Duran i Lleida per evitar tensions innecessàries en el si de la federació, ja feia dies que els principals dirigents de CDC demanaven un cop de puny sobre la taula. Finalment, dissabte Mas va sortir a deslegitimar el suport que Duran va donar, per avançat, a Montilla si finalment el Tribunal Constitucional retalla l'Estatut.

 

De fet, part de la cúpula de CDC es va prendre la reunió i la coincidència de punts de vista entre Duran i Montilla com poc menys que una traïció. De fet, aquests dirigents consideren que no és a l'entorn del president Montilla que s'ha d'edificar el consens per respondre a la retallada de l'Estatut, sinó que ha de ser el Parlament qui porti la veu cantant en tot el procés. No cal oblidar que CiU és la primera força parlamentària del país i, en un moment com l'actual de divisió dins el govern, el pinyol de Mas no tolerarà que Duran sigui qui doni la legitimitat a Montilla per poder fer i desfer davant el PSOE.

 

Mas és conscient que els perillosos acostaments de Duran al PSC el perjudiquen més que el beneficien. Primer perquè li redueix el marge de maniobra i fa més difícil un acostament a Esquerra i segon, i més important, li discuteix el lideratge de la federació en aquest procés. "És Convergència, i no Unió, qui decideix l'estratègia a seguir", explica un dels col·laboradors de Mas.

 

En tot cas queda clar que ara mateix és, com a mínim discutible, que el president de la Generalitat, José Montilla hagi de liderar el consens català a Madrid. Tot i que és la primera autoritat del país, la sintonia entre els tres socis de govern no passa pel seu millora moment. En aquests dos anys, Montilla tampoc ha aconseguit treure's de sobre la llosa de ser un president amb menys vots que el cap de l'oposició. I el PSC tampoc ha demostrat que té capacitat real per desmarcar-se de les polítiques del PSOE. Amb aquest panorama no és estrany que Artur Mas parli clar i busqui ser ell qui lideri, o almenys comparteixi lideratge, la resposta al Tribunal Constitucional.

Una paròdia de Windows inspirada en 'Matrix'

DIUMENGE, 16/11/2008

Un vídeo humorístic mostra ensenya a internet un món virtual que funciona amb el sistema operatiu de Microsoft

És coneguda l'aversió que provoca en molts 'nerds' (fanàtics dels ordinadors) i experts de la informàtica el sistema operatiu Windows. En critiquen el funcionament i, en general, la filosofia del gegant informàticMicrosoft, que encarna, segons ells, la maldat dels programes propietari, davant del programari lliure. Una web de vídeos d'humor mostra una críticadel Windows en un escenari ben particular: la realitat virtual del film'Matrix'.

El vídeo imagina què passaria si aquesta realitat virtual funcionés amb aquest sistema operatiu, i mostra tot de situacions hilarants provocades per les errades o particularitats del sistema. 

Així, l'acció es 'penja' i apareix la típica pantalla blava d'error. Una altra escena mostra com Neo, el protagonista, vol portar a terme una acció i li apareix la icona d'ajuda del sistema, que tant empipa alguns usuaris. A més, quan es vol informar d'un error, no hi ha manera de fer-ho, i tampoc serveix de res. I com aquestes, més situacions que fan una paròdia crítica i en clau d'humor del funcionament de Windows.

http://www.collegehumor.com/video:1886349

La profecía "Arturo Pérez-Reverte"

Artículo del escritor Arturo Pérez-Reverte, publicado en 

'El Semanal' el 15 de noviembre de 1998, y que ahora, diez años 

después, se revela como una auténtica profecía.

LOS AMOS DEL MUNDO
Arturo Pérez-Reverte

Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los
cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en
la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de
sus hijos. Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a
mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o de un índice de
probabilidad del cero coma cero cuatro.

Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una
ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un
máster en Tokio -o al revés-, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a
la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital
management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales
de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el
partido del domingo.

Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que
circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a
atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará a usted el
consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los
huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas,
tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan
expertos que siempre terminan por hacerlo suyo; porque siempre ganan ellos,
cuando ganan, y nunca pierden ellos, cuando pierden.

No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones
fastuosas de economía financiera que nada tiene que ver con la economía
productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con
humo, y los poderosos de la tierra pierden el culo por darles coba y
subirse al carro.

Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder; el riesgo es mínimo.
Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio,
grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia. Y entonces el
presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de
bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio
euroasiático y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en
la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese
pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.

Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la
segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por
ciento no se encuentran todos los días.

Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real,
con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y
palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen
sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.

Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus
fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto
riesgo de verdad. Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y
esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la
economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces -¡oh, prodigio!-
mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el
cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las
pérdidas, no.

Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos
pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al
Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros.
Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son
colectivos y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de
emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis
de la Bernarda.

Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la
pagan con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con sus puestos de
trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los
millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan
cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.

Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa
de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de
especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena.

Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos
de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo
económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.
  
Uno que lo veía venir y asumió el compromiso de decirlo (igual hace 10 años le tacharon

de no entender el, entonces, nuevo orden mundial)

La pèrdua de credibilitat de Montilla

Barcelona-Divendres, 7 de novembre de 2008

El president de la Generalitat, José Montilla, ha perdut una gran dosi de credibilitat aquesta setmana. La reunió que va mantenir amb el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, dimecres passat, podia ser un gran gest per reclamar un bon finançament pel Principat de Catalunya. Però tot plegat s'ha acabat convertint en una pantomima perquè ni a la plaça Sant Jaume ni a La Moncloa no es dóna cap valor al compromís que, suposadament, hauria adquirit Zapatero de fomentar un acord per reformar el sistema autonòmic abans que acabi el 2008.

 

La credibilitat l'ha perduda Montilla perquè va ser ell qui va promoure la reunió amb el seu company de partit i homòleg espanyol. Si hagués estat Zapatero qui l'hagués convocada, aprofitant la presència del president català a Madrid per l'entrega del Premi Blanquerna –desprestigiat pel fet de ser atorgat a la presidenta de FCC, Ester Koplowitz, amb una intenció absoluta de favoritisme i interès empresarial- el president català hauria fet bé d'acudir a la cita. Encara que només hagués estat per constatar que l'executiu estatal no té la reforma del finançament com a prioritat immediata.

El drama nacional ve del fet que José Montilla va reunir-se amb Zapatero per exigir-li diligència veient que la reforma s'ajornarà ves a saber fins quan –com a mínim, fins els primers mesos del 2009- i en va sortir amb les mans buides. I no només això. Durant les hores posteriors a la trobada, l'equip de Montilla es va afanyar a escampar que La Moncloa havia assumit les peticions catalanes. Però només ha calgut un dia per constatar que el full de ruta espanyol passa per demanar al Principat que, un cop més, s'ajusti el cinturó. I és per aquest motiu que s'està ajornant la reforma del sistema. Perquè com més temps passi més indicis hi haurà que l'Estat espanyol no té diners i, per tant, no es pot fer una reforma que deixi a totes les comunitats satisfetes. O, el que és el mateix, que augmenti els ingressos de totes les autonomies.

Montilla ha actuat de forma irresponsable. Les trobades entre el dirigent català i el president espanyol tenen un valor simbòlic. Són –vistes des d'una perspectiva catalana- cimeres de caps d'estat. Com a mínim, de nació. I si d'aquestes reunions el president de la Generalitat en surt amb les mans buides i, a més, ho intenta maquillar, en el futur ningú donarà cap mena de valor a aquests contactes.

Mas vol ser l'Obama català

Barcelona - Dilluns, 10 de novembre de 2008

En l'últim més, els ulls del món han estat mirant atentament el procés electoral dels Estats Units. I els polítics catalans no n'han estat una excepció. Els estrategs de tots els partits catalans han seguit de prop els innovadors mètodes dels 'spin doctors' dels dos partits nord-americans, en especial el del partit demòcrata. És coneguda l'afició per la política americana que comparteixen, per exemple, David Madí i José Zaragoza.

 

Com és habitual, Convergència ha desplaçat un equip per seguir els últims dies de la campanya, liderat pel mateix Madí i que també ha comptat amb la responsable de logística i d'actes de CDC, Imma Mis, el secretari de relacions internacionals, Carles Llorens, i el dirigent del Cercle d'Estudis Sobiranistes, Roger Albinyana. Tots quatre van tenir reunions amb els equips de campanya de McCain i Obama. També va seguir la campanya de prop l'alcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder, que va viatjar amb una delegació municipal en una visita oficial a Boston.

 

Convergència no només és el partit que més es fixa en les tècniques nord-americanes per mobilitzar l'electorat, sinó que comparteix ideals amb el partit demòcrata. Sense anar més lluny, va ser Artur Mas, en la seva època de conseller en cap, qui va prologar la traducció del llibre d'Al Gore, que es va editar pocs mesos abans de les eleccions de l'any 2000 que van enfrontar al vicepresident de Bill Clinton amb l'encara president George W. Bush. De fet, a finals dels noranta Convergència va assumir com a pròpies algunes polítiques socials que havien aplicat els governs de Bill Clinton als Estats Units i Tony Blair al Regne Unit.

 

Però Artur Mas ha anat una mica més enllà aquest 2008 i ha intentat capitalitzar des de bon principi l'elecció de Barack Obama com a president dels EUA. Convençuts com estaven que el senador de Chicago aconseguiria la victòria, en les últimes setmanes Convergència havia preparat un acte la nit electoral amb els representants del partit demòcrata a Catalunya. Mas hi va prendre la paraula i va assegurar que a Catalunya li cal un moviment semblant per despertar les consciències adormides. I va reblar-ho aquest cap de setmana amb un acte de les JNC: "El que cal és una enorme mobilització a favor de Catalunya", va repetir Mas.

 

Si bé no és estrany que Mas intenti capitalitzar els resultats dels demòcrates nord-americans, perquè CDC és el partit que més s'hi assembla a Catalunya, sí que grinyola una mica el fet que Mas vulgui agafar ara la bandera del canvi i presentar-se com un personatge nou a l'escena polític. Cal, sens dubte, il·lusionar els votants nacionalistes desencantats amb el conflicte permanent en què han viscut ERC i CDC els últims anys. Però la renovació d'aquesta il·lusió no pot venir dels noms -sigui Mas, Carod o Puigcercós, tots ja desgastats pel pas del temps- sinó d'un projecte o un objectiu. Probablement només així sigui possible que la massa crítica nacionalista no es quedi a casa en les pròximes eleccions al Parlament.

CAC: anem bé, la ‘brunete’ està que trina

Barcelona - Dimarts, 11 de novembre de 2008

Editorials del ABC i de El Mundo: el primer titula "castigo a la libertad" i els segon"Cataluña aplasta el pluralismo". Aquests dos mitjans nacionales que gaudeixen del beneplàcit dels aparells de l'Estat i que per desgràcia influeixen a certs polítics i mitjans de casa nostra, estan rabiosos. El Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) acaba de sortir en defensa del nostre país i en contra  de la ignomínia, la provocació i  la mentida que aquests mitjans difonen en relació a la  llengua i la  cultura de Catalunya, defensat  la unitat del país en un sol poble.

 

  El CAC, després d'haver rebut prop d'un centenar de sol·licituds per les concessions de les noves freqüències FM, ha tingut l'encert de fer-ho a dreta llei sense atemorir-se ni deixar-se coaccionar pel xantatge de la "brunete mediática".  

Ja era hora que una institució nacional catalana actués amb fermesa i decisió, aplicant una llei del país i defensant la ciutadania.

 

Si be és cert, que la concessió a RAC1 permetrà aquesta emissora tenir-ne 17 a tot el Principat i així consolidar el grup Godo de ràdio, també fora bo que aquest grup -afavorit, lògicament, per la seva audiència- entengués que el CAC no pot seguir callant davant l'incompliment que el grup Godo fa al respecte de l'ús del múltiplex de televisió que impedeix que a Catalunya la TDT ofereixi una alternativa privada en la llengua del país. L'avortament de T8 és simplement això.  

 

Cal felicitar també el reforçament que s'ha fet de la cadena Flaix  i dels periodistes Miquel Calçada i Carles Cuní que han obtingut 12 freqüències per ampliar el seu projecte que tant ha ajudat a implicar amb el país a les noves generacions.  D'altra banda, per a la unitat del país també són importants les 12 concessions fetes a Justo Molinero, impulsor de la ràdio i la televisió Teletaxi, que treballa de forma compromesa per a la integració i el respecte de  la immigració espanyola. 

 

A més a més destacar la sensibilitat que s'ha tingut al  cedir 7 emissores a Ràdio Estel, l'emissora de l'església catalana, que hauria de ser la barrera natural als telepredicadors de la COPE i el cardenal Rouco Varela.  

 

El CAC ha obert un nou estil que li portarà problemes en una nació com la nostra que no té sentit d'Estat i que s'enfronta sense aparells propis a un Estat que sí els té i els utilitza al seu favor, sense importar-los el més mínim   les formes d'actuar de les clavegueres de l'ABC, El Mundo i la COPE.

El triomf dels Estats Units sobre els seus fantasmes del passat

Dimecres, 5 de novembre de 2008
La victòria del candidat demòcrata Barack Obama representa moltes coses. En primer lloc és el triomf de l'esperança en un futur millor, en un món més humà, després dels vuit anys nefastos del president republicà George Bush, que ha deixat el país empantanegat amb dues guerres (Iraq i Afganistan), la pitjor imatge internacional de tots els temps i una crisi financera i econòmica d'enormes dimensions que ha exportat a la resta del món. El fet que el nou president sigui mestís (fill de nord-americana blanca i kenyata negre) representa el triomf d'uns Estats Units que durant segles han estat racistes vers els seus fantasmes del passat.Ha guanyat l'avaluació política sobre l'avaluació racial.

 

La victòria ha estat àmplia, contundent i incontestable. Avui al matí les dades donaven 338 vots electorals (cada estat té un nombre de vots en funció de la seva població i el guanyador en cada estat s'emporta tots els vots en aquest col·legi de votants restringit dels cinquanta estats que elegeix el president) per Obama i 163 per McCain i 62 milions de vots (52%) per Obama i 55 milions (47%) per McCain. Emportats per la victòria d'Obama els demòcrates han tret majoria absoluta (la meitat més un) al Senat i a la Cambra de Representants.

 

Després de dos anys de campanya, que ha suposat un cost de 5.300 milions de dòlars, i suports inesperats pel candidat guanyador com el de Scott McClellan, ex-portaveu de Bush, i Colin Powell, ex-secretari d'Estat de Bush, ara les mirades es giren cap el nou equip de govern que formarà el nou president. Aquest ha encarregat al cap del seu equip de transició, John Podesta, ex-secretari general de la Casa Blanca (i que podria tornar a ser-ho) un pla de cinquanta capítols que compren tots els dossiers i preveu els possibles responsables del seu govern. Un equip que podria estar format per persones dels dos partits, no sols demòcrates, segons promesa feta durant la campanya, tot i que podrien repetir càrrec diferents membres de l'Administració Clinton.

 

-Noms i càrrecs-

 

Sonen els noms de Robert Gates, 65 anys, actual secretari de Defensa amb Bush i ex-director de la CIA, que podria continuar en el càrrec, també el senador republicà Richard Lugar i el seu col·lega demòcrata Jack Reed podrien ser els nous patrons del Pentàgon. Pel Departament d'Estat és parla de John Kerry, l'ex-candidat presidencial als anteriors comicis. Per Justícia sona Janet Napolitano, governadora d' Arizona o Eric Holder, ex-membre de l'equip Clinton. En el Tresor, és parla de Timothy Geitner, president de la Reserva Federal de Nova York. També Hillary Clinton, 61 anys, que va reunir 18 milions de vots a les primàries, podria tenir un càrrec a la nova Administració o en el Senat, així com el general Petraeus, 51 anys, que ha encarrilat cap a una sortida honorable la fins fa poc desastrosa guerra de l'Iraq, que podria ser nomenat cap d'Estat Major. Warren Buffet, 78 anys, l'home més ric del món, podria jugar un paper a l'ombra com a conseller en afers financers i el senador republicà per Nebraska Chuck Hagel, 62 anys, ben vist per demòcrates i republicans podria tenir un càrrec destacat.

 

El que està clar és que hi haurà un cercle d'íntims del nou president dins del qual estaran el vicepresident Joe Biden, 65 anys, fins ara senador per Delaware i president de la comissió d'afers estrangers del Senat, que coneix molt bé els dossiers de política estrangera i els mecanismes parlamentaris de Washington; Michelle Obama, 44 anys, la seva esposa des del 1992, procedent d' una família modesta de Chicago, diplomada a Princeton i Harvard; Valerie Jarrett, 52 anys, amiga del matrimoni des de fa disset anys, que segurament li seguirà fent de consellera privada, de les que li poden parlar amb total franquesa; i Caroline Kennedy, 50 anys, filla del president Kennedy, que seguirà al seu servei.

 

Com a persones pròximes, que amb tota seguretat tindran càrrec estan David Axelrod, 53 anys, estrateg de la seva campanya electoral, que pot ser director de comunicació de la Casa Blanca, David Plouffe, 40 anys, director de la campanya electoral, que pot ser secretari general de la Casa Blanca; Robert Gibbs, 37 anys, director de comunicació, conseller particular i portaveu del candidat, ara podria ser el nou portaveu presidencial, Chris Hughes, 25 anys, cofundador de Facebook, podria gestionar la imatge del president a Internet. En el camp econòmic Austan Goolsbee, 38 anys, expert en polítiques fiscals i noves tecnologies ha supervisat el programa i l'equip de consellers econòmics del candidat i podria fer la mateixa funció dins del Consell Nacional de Seguretat, i Paul Volcker, 81 anys, que va ser cap de la Reserva Federal amb Reagan i Carter, que pot seguit fent de conseller. En el camp diplomàtic Denis McDonough, 38 anys, durant la campanya ha coordinat a 300 experts agrupats en una vintena d'equips, Anthony Lake, 68 anys, va ser conseller de seguretat nacional amb Clinton i ara és conseller d'Obama, Dennis Ross, 60 anys, va ser negociador en el procés de pau israelo-palestí i pot seguir ocupant-se de l'Orient Mitjà.

 

• Quin preu haurà de pagar Europa?-

 

Pel que fa a les relacions amb Europa hi ha la idea que la fi de la presidència Bush portarà a una millora de relacions entre les dues ribes de l'Atlàntic, entre Europa i Estats Units, però la crisi econòmica interferirà, sens dubte, en aquest camp. Com que Obama mai ha mostrat les tendències unilateralistes del seu predecessor i el seu estol de neoconservadors hi haurà un major multilateralisme, és a dir, els Estats Units buscaran amb molt d'interès un major suport i participació europea en la guerra de l'Afganistan. La crisi econòmica portarà a que Washington a més a més de demanar més tropes europees també farà pressió per obtenir una major contribució financera dels europeus i aquí poden sorgir els problemes.

 

De moment, la crisi financera ha obligat als europeus a tancar files, incrementar la seva cooperació dins de l'euro-grup i a una major intervenció estatal en el camp financer. Però a Europa no li interessa que sorgeixin noves divergències perquè quan els Estats Units i Europa es distancien, Europa es divideix i perquè en els nous equilibris internacionals que sorgiran de la crisi actual els europeus no tenen cap avantatge en quedar-se en una posició marginal. Per això els europeus han d'estar disposats a assumir una quota més gran de costos i de riscos en l'escena internacional

Les fundacions de l’entorn de CDC (3): El Centre d’Estudis Jordi Pujol

Dimarts, 4 de novembre de 2008

L'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, ha aconseguit des de que es va jubilar allò que no va aconseguir durant la seva etapa al capdavant del govern català :crear una eina seriosa i d'una certa transversalitat  amb la finalitat d'impulsar el catalanisme i el pensament polític contemporani.

Jordi Pujol  tenia una assignatura pendent :la seva relació amb el món intel·lectual del país. I ara després d'haver-se "enretirat"de la política amb la constitució de la seva fundació es pot  dir que ho ha aconseguit . Ara el que li cal  només és superar ideològicament la seva voluntat de pertinença a Espanya i obrir la seva fundació a les noves generacions que sense els tics del franquisme i el postfranquisme aposten decididament per la sobirania nacional .

La Fundació Centre d'Estudis Jordi Pujol és de molt l'eina de pensament més important  mai creada a l'entorn de CDC.

A continuació els oferim un informe sobre la Fundació Jordi Pujol i les activitats que desenvolupa:

Objectius del Centre d'Estudis Jordi Pujol 

L'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, va fundar l'any 2005, el Centre d'Estudis Jordi Pujol (CEJP), una fundació privada sense ànim de lucre, ideològicament "independent" i finançada a partir de les aportacions individuals o d'empreses i institucions. La seva missió és, segons s'informa al seu web, "impulsar un pensament polític contemporani que posi al dia i reforci els principis bàsics que han regit la trajectòria personal de Jordi Pujol", des de la seva etapa com a activista antifranquista fins a l'època al capdavant del govern de la Generalitat.  

El CEPJ "vol elaborar un pensament amb criteri renovador per afrontar els reptes globals del futur" amb un doble objectiu: "contribuir a reforçar els valors bàsics de Catalunya i d'Europa" i donar "un impuls d'exigència, d'ambició, de qualitat i densitat humanes a la nostra societat". Per això, es plantegen preguntes i respostes als interrogants de la societat actuals; sobre temes de principal interès, com ara: l'estat del benestar, l'ensenyament, els valors, la societat civil, la demografia, la immigració, el medi ambient, el progrés econòmic, el patriotisme, la globalització i reflexions sobre política. La fundació aborda aquestes temàtiques des de tres perspectives comunes: "catalana, basada en l'individu i europea". 

Activitats del CEJP La voluntat d'aquesta fundació és constituir-se en un generador i dinamitzador d'idees a través de diferents activitats i serveis que realitza al llarg de l'any. Per això s'organitzen seminaris i conferències, en les quals es conviden ponents destacats del món polític, cultural i intel·lectual nacional, estatal i internacional que permetin "un debat intens sobre les principals qüestions que afecten a la societat".  

També es publica el butlletí setmanal amb l'opinió de Jordi Pujol sobre alguna qüestió d'actualitat i en la qual també es poden llegir les opinions dels seus habituals col·laboradors, entre els quals cal destacar: Jordi Cabré, Ferran Sàez, Josep M. Figueres, Joaquim Roglán, Enric Canals, Xavier Roig, Antoni Subirà, Miquel Calçada, Vicenç Villatoro, Ramon Tremosa, Josep Maria-Puigjaner, Francesc Torralba, Marta Pessarodona, entre molts altres. També inclou el recull d'activitats del Centre d'Estudis i notícies d'interès, llibres i pàgines web recomanades i reflexions dels lectors. Paral·lelament, també es publica la revista VIA (Valors, Idees i Actituds), del Centre d'Estudis, amb periodicitat regular i tracta aspectes d'actualitat. La revista pretén convertir-se en un producte de referència entre els pensadors contemporanis. El seu consell director està format per: Miquel Calsina, Salvador Cardús, Àngel Castiñeira, Joan Guitart, Manel Prat, Ferran Sàez i Vicenç Villatoro.  

També s'organitzen "esmorzars per premsa amb Jordi Pujol". Personalitats de sensibilitats polítiques tan diverses com Xavier Rubert de Ventós, Salvador Giner, Toni Soler, José Manuel Lara, Andreu Mas-Colell o Joan Laporta han assistit en aquestes trobades organitzades per l'expresident de la Generalitat. El proper 10 de novembre tindrà lloc un esmorzar amb Manuel Castells per parlar sobre "Innovació i tecnologia: una perspectiva internacional".  

Finalment, la fundació també edita i publica llibres i estudis monogràfics que configuren la columna vertebral del pensament del Centre d'Estudis. També s'organitzen premis i beques relacionats amb els temes d'estudis d'aquesta fundació, així com col·laboracions a universitats, institucions sense ànim de lucre o altres organitzacions.  

En definitiva, que aquesta fundació té una forta activitat, a l'igual que la de l'expresident de la Generalitat que, tot i estar "políticament jubilat" continua mantenint un ritme molt intens, ja que, a banda de presidir el Centre que porta el seu nom, continua escrivint articles i llibres, imparteix cursos en universitats, participa en fòrums i cercles de política internacional, manté contactes amb líders polítics internacionals i presideix CDC.   

Acostar-se al PSC per allunyar Mas d'Esquerra

Dilluns, 3 de novembre de 2008

Amb el congrés de fa dues setmanes, el renovat president d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, va aconseguir que el partit avalés l'acostament al PSC. Gràcies també a uns mitjans de comunicació on Duran té un xec en blanc per fer determinades declaracions d'intencions, el missatge ha acabat calant en l'opinió pública, gairebé més que no pas el missatge del passat congrés de CDC.

 

Tot plegat ha provocat cert malestar a la direcció de Convergència que, tot i ser conscient de les intencions de Duran, no veu amb gaire bons ulls la reunió que farà amb el president de la Generalitat, José Montilla. El nucli més proper a Artur Mas considera que amb aquest gest, Duran trenca una mena de pacte tàcit, immiscint-se en l'estratègia de la federació a Catalunya. Tot i això recorden que Duran té les mans lligades i en cap cas pot parlar en nom de CiU, sinó només com a president d'UDC.

 

Simbòlica o no, el cert és que la reunió de Duran amb Montilla és una manera de pressionar a Mas perquè s'allunyi d'un futur pacte amb Esquerra. El líder d'Unió vol evitar un front nacionalista que no només li tancaria les portes per a un ministeri a Madrid, sinó que li trauria pràcticament tota la influència que té en els cercles polítics i econòmics de la capital espanyola. En Montilla, de ben segur que hi trobarà un bon col·laborador en aquesta estratègia.

 

Malgrat que el balanç global oficial que el PSC fa del segon tripartit, a mitja legislatura, és "positiu" i "estaria disposat repetir un nou acord amb ERC i ICV "la pròxima legislatura, la realitat és que Montilla i els seus no veuen amb mals ulls les possibilitats que ofereix un acostament a Convergència, sobretot si, com les enquestes indiquen, el tripartit no suma. Però a cap dels analistes de Nicaragua se li escapa que l'única manera de pactar amb el CiU seria fent president Artur Mas, fet que comportaria gairebé segur la mort política del president Montilla, que difícilment es podria integrar al govern o tornar de ministre a Madrid.

 

Per tot plegat, sembla que el joc que donen els socialistes a Duran i Lleida és, sobretot, una manera d'intentar desestabilitzar les relacions entre Unió i Convergència. Es tracta, doncs, d'una mena d'intercanvi. Duran aconsegueix allunyar Convergència d'Esquerra i el PSC posa llenya al foc a l'enfrontament intern a la federació nacionalista.

Carod no renuncia a res: fermesa i diàleg

Dilluns, 3 de novembre de 2008

En els darrers 15 dies, els entorns del president d'ERC Joan Puigcercós donaven per fet que Josep Lluís Carod-Rovira havia tirat la tovallola pel que fa a la seva opció d'ésser candidat a la presidència de la Generalitat en les properes eleccions nacionals. Fins i tot s'havien interpretat interessadament alguns titulars d'entrevistes de persones vinculades a l'entorn del vicepresident de la Generalitat i, a més, s'insistia en que Carod-Rovira i Puigcercós havien refet les seves relacions polítiques i personals dinant junts els dimecres.

 

 

Tribuna Catalana ha pogut saber de fonts fidedignes que el vicepresident del govern no ha tirat la tovallola ni ha acceptat suposades propostes de presidir en una propera legislatura el Parlament de Catalunya.

 Si bé es cert que les relacions personals i polítiques entre els dos dirigents se situen en la normalitat per primera vegada en molts mesos; Carod-Rovira, sense fer-ne sang, ha deixat clar que no plega, que se segueix creient el millor candidat, i que pensa que el projecte que ell vol per Esquerra és el que ha aconseguit els millors èxits en la història recent de la formació republicana.

Carod-Rovira i la seva plana major van assistir l'altre dia a la conferència sobre els valors d'Esquerra de Joan Puigcercós, demostrant que l'actitud de fermesa d'aquest sector és també de diàleg i respecte pel partit i els seus òrgans de govern. El dirigent també ha comunicat al president d'Esquerra que el seu sector recolzarà la direcció del partit per tal d'acabar amb l'assemblearisme de decisió, que no vol dir el d'opinió. El vicepresident també creu que és el candidat que pot aconseguir una ona expansiva més enllà de la militància estricta i els entorns republicans, fet pel qual voldria obrir a unes possibles primàries no sols als militants, sinó també als electors.

 

En el seu plantejament, Carod-Rovira no busca unes primàries ara, perquè creu que ERC podria evitar-se el tràngol i arribar a un acord amb Puigcercós. Cal tenir en compte que aquest és un líder extraordinàriament jove, que encara necessita un marge per crear-se la imatge de candidat a la Generalitat.

 
Entre el sector "carodista" i el del president del partit hi ha diferències, però ambdós  tenen la voluntat d'unitat, de diàleg, i la majoria creuen que els perfils dels dos dirigents són complementaris i que encara caldria que donessin una batalla conjunta.   
Avui, davant l'anunci del vicepresident de no renunciar, hi ha nerviosisme al carrer Calàbria, seu d'Esquerra Republicana. Carod-Rovira, davant d'aquesta situació, ha ratificat la seva voluntat de diàleg, de gestió dels "tempos", i ha anunciat pel proper dimarts 25 de novembre un acte a la Biblioteca Jaume Fuster, on esbossarà els eixos del que considera que ha de ser Esquerra en els propers anys. Sota el nom de "L'ERC del futur", el dirigent analitzarà les claus de l'èxit de la formació des de la marginalitat dels 90 fins ara, i reivindicarà els anys de lideratge compartit amb Puigcercós. Després d'aquest acte, n'ha programat un altre pel dijous 27 a l'auditori de la Torre Agbar, en el qual, com a Vicepresident del govern de la Generalitat, farà un balanç dels dos anys de la legislatura. El títol de la conferència serà "Catalunya líder, Catalunya al món". 

 

Carod-Rovira no planteja aquests actes en clau de confrontació amb la nova direcció, amb qui comparteix estratègia i amb qui es mostrarà disposat a fer pinya amb els temes estratègics de partit i de país, i per aconseguir que s'acabi amb la "cultura del no". La decisió de Carod-Rovira no ha estat inesperada pels seus entorns ni per molts dels electors d'ERC, però sí que tots ells comparteixen l'opinió i la demanda que primer Esquerra, el país, i després els noms.

Obama i McCain, a la recta final

DIUMENGE, 02/11/2008

Els candidats centren ara la campanya als estats decisius

A dos dies de les eleccions presidencials als EUA, el demòcrataBarack Obama i el republicà John McCain fan l'últim esforç per a aconseguir el vot dels indecisos, que són entre el 8% i el 14% de la població. De moment, Obama continua al capdavant de les enquestes, tot i que en els últims dies McCain ha retallat distàncies. Avui, Obama participarà en un míting a Ohio, un dels estats clau en aquestes eleccions, i McCain serà a Pensilvania.

'No penseu que ja hem guanyat les eleccions, va advertir Obama en l'acte d'ahir a Nevada, però el temps del canvi a arribat i tenim el vent al nostre favor'. McCain, per la seva banda, va tornar a atacar el senador d'Ilinois, de qui va qüestionar la capacitat per a ser president davant la possibilitat, per exemple, que Iran tingui armes nuclears. 

Els dos candidats s'han centrat, en les últimes hores de campanya, en els estats que es consideren determinants per a les eleccions de dimarts. Obama, a més, ha ampliat aquest cap de setmana la campanya d'anuncis a territoris tradicionalment republicans, com Geòrgia, Dakota del Nord i Arizona. A Virgínia, Nevada i Colorado, estats en què el 2004 van guanyar-hi els republicans, els demòcrates encapçalen ara la intenció de vots. 

Les dues campanyes tenen milers de voluntaris que treballen per a aconseguir el màxim de vots possibles, amb trucades, repartint fulls informatius i anant porta a porta. 

La tia d'Obama 

Ahir es va saber que una tia d'Obama havia rebut una ordre judicial per a abandondar el país, després que un jutge refusés la petició d'asil polític, i que ella va decidir de quedar-se a viure a Boston. En saber la notícia, la campanya del candidat demòcrata va afirmar que Obama no coneixia la situació legal de la seva tia.

El programa de ràdio que va espantar Amèrica

DIJOUS, 30/10/2008 

Avui fa setanta anys de l'emissió de 'La guerra dels móns' d'Orson Welles ·

Tot just avui fa setanta anys Orson Welles va dirigir 'The War of The Worlds' un programa (escolteu-lo en mp3) de la sèrie Mercury Theatre on the Air que es va emetre per la cadena Columbia Broadcasting System (CBS). L'emissió va durar una hora i constava d'una sèrie de butlletins informatius simulats que relataven en directe i amb tota mena de testimonis la invasió de la Terra per part dels marcians. En realitat es tractava d'una farsa, cap marcià no intentava conquerir el planeta, però Welles va aconseguir espantar milers de nord-americans. El 30 d'octubre de 1938, entre les vuit i les nou del vespre, Orson Welles tan sols va adaptar la novel·la 'The War of The Worlds', d'H. G. Wells, d'una manera que va resultar molt creïble per a milers de nord-americans.

Aquell programa va causar molta polèmica però també va donar a conèixer un jove Welles, que tot just tenia vint-i-tres anys, i que va acabar essent un escriptor i director de cinema mundialment reconegut. La Comissió Federal de Comunicacions dels EUA va investigar el cas i, tot i que molts mitjans van dir que gernacions d'americans havien abandonat casa seva presos pel pànic, estudis posteriors diuen que milers d'americans es van espantar però que no es va arribar tan lluny. 

De tot allò n'han sorgit centenars d'estudis, llibres i fins i tot una pel·lícula: 'The Night That Panicked America'. Aquest estiu el teatre Romea de Barcelona va recordar el programa i la vida de Welles a l'obra de teatre 'Su seguro servidor, Orson Welles', dirigida per Esteve Riambau i interpretada per Josep Maria Pou. 

El llibre d'H. G. Wells 

El programa d'Orson Welles era una adaptació de la novel·la de ciència ficció 'The War of the Worlds', escrita per H. G. Wells i publicada el 1989. Des de llavors se n'han fet centenars d'edicions, aquí podeu veure tres-centes cinquanta portades diferents del llibre i aquí il·lustracions d'algunes de les edicions. La novel·la, de fet, és considerada una de les obres cabdals de la literatura de ciència ficció i encara és molt influent. Se n'han fet dues pel·lícules, l'una el 1953 (que podeu veure a YouTube) i l'altra el 2005. De fet, fins i tot se n'ha fet un musical (vegeu-ne unvídeo) i un còmic que es pot llegir per internet. 

Xocolata desfeta a Navarra

Dijous, 30 d'octubre de 200
Mica en mica, des de fa unes setmanes, l'eix de la política basca s'ha desplaçat d'Euskadi a Navarra. En aquesta comunitat el govern espanyol i ETA mantenen un pols que, de moment, s'ha saldat amb un intercanvi de cops: quatre detinguts per la policia, acusats de formar part del reconstituït Comando Nafarroa i, com a resposta, atemptat amb cotxe bomba contra les instal·lacions de la Universitat de Navarra. Això pel que fa a l'actualitat més recent, però des del punt de vista històric, si alguna cosa ha quedat clara en l'últim segle és que la dreta espanyola, per sobre de diferències i sigles, sempre acaba fent causa comuna quan toca unir forces. 

 

 

El darrer i dramàtic exemple va ser la Guerra de 1936. Per tant, la ruptura entre UPN i el PP és circumstancial, puntual. Sí, és cert, els populars obriran locals a Navarra i reclutaran militància pròpia al marge del partit regionalista, però quan convingui, i això serà força sovint en el futur, es tornaran a donar la mà per derrotar als enemics tradicionals: els socialistes –amb els quals rivalitzen en la gestió del poder però no en la concepció nacional d'Espanya– i els nacionalistes bascos. Aquests últims són per a la dreta navarresa, una de les més retrogrades i perilloses de l'Estat, els autèntics enemics. Amb el PSOE l'entesa i l'alternança des del govern o l'oposició és del tot factible, en canvi, amb els abertzales UPN no s'hi entendrà mai.

Al costat de la dreta regionalista navarresa, els unionistes del nord d'Irlanda en temps de l'irreductible Ian Paisley són uns angelets, que ja és dir. El gallec Mariano Rajoy, mal aconsellat o desorientat del tot, ha demostrat desconèixer a les famílies que s'aixopluguen sota el paraigües ideològic d'UPN i que passa per aquest vector polític: una Navarra integrada en una Espanya que respecti la seva foralitat. És difícil trobar a l'Estat uns espanyols més espanyols que els regionalistes navarresos. A espanyolitat no els guanya ningú, però també són molt amants de les seves llibertats forals, no per una qüestió identitària, sinó de poder.En concret, de gestió d'aquesta parcel·la de poder. I la direcció del PP, des de Madrid, no ha sabut entendre això. Per aquesta raó Sanz ha arribat a dir que si havia d'escollir entre la ruptura de Navarra o la ruptura del pacte amb el PP, s'arriscava i apostava pel trencament amb els populars. Perquè l'objectiu últim d'UPN, la seva raó de ser, és garantir que Navarra no s'integrarà mai en el projecte abertzale d'una Euskal Herria reunificada i independent o, almenys, amb el dret d'autodeterminació reconegut. És a dir, que els regionalistes prefereixen una "Navarra roja" governada pels socialistes, que una "Navarra rota" decantada cap a les posicions basquistes que tanta por els fan.
Miguel Sanz sap que els vots de la dreta a Navarra són faves comptades i que UPN i els populars estan condemnats a entendre's, d'aquí que, malgrat la ruptura del pacte, insisteixi que "arribar a acords amb el PP serà imprescindible perquè Navarra no caigui en mans del nacionalisme basc".

Tot queda subordinat, doncs, a aquest objectiu. I no s'hi val deixar-se enganyar per les aparences. La cara més amable, més "liberal" d'UPN és Yolanda Barcina, l'alcaldessa de Pamplona. Aquesta dona s'ha destacat per reprimir i perseguir totes les expressions populars, alternatives i basquistes a la capital navarresa. L'últim episodi és estrambòtic i defineix a la perfecció què és i com actua UPN. Fa uns dies, un grup de nens, acompanyats pels pares i per un grup de monitors, celebraven una xocolatada infantil en una plaça de Pamplona. De sobte va aparèixer la policia municipal, a les ordres de Barcina, i va requisar l'olla amb la xocolata al·legant que al carrer no es poden repartir aliments. Al cap d'una estona, els agents van tornar l'olla buida als organitzadors i els nens es van quedar sense berenar. És només un exemple de com se les gasten les institucions governades per UPN.

Així està la situació política basca, tant negre com la xocolata de Navarra.