Fa uns mesos va dir adéu al seu escó al Parlament Europeu. Durant dues legislatures, va ser eurodiputat per Iniciativa per Catalunya. Aquest doctor en Relacions Internacionals, heterodox per parlar clar, bon esportista i bon comunicador, coneix com pocs els passadissos de les institucions europees.
Europa el fa patir, però hi continua creient, com ho expressa en el seu llibre Som una nació europea (i una carpeta incòmoda) (Rosa dels Vents). Ara, ens rep per passar revista a l'actualitat de Catalunya i d'Europa.
-Senyor Romeva, ha mantingut una posició sobiranista dins d'Iniciativa per Catalunya (ICV). A vostè, que diuen que és un bon nedador, li ha costat surar enmig de les aigües procel·loses d'ICV?
-Jo he estat sempre molt clar en la meva postura sobre el procés. Fa vuit mesos que vaig deixar les meves responsabilitats en els òrgans de direcció d'ICV. Vaig mantenir els meus posicionaments abans i després. Alguns dels meus posicionaments es comparteixen, i d'altres no. Ara, voldria dir que Iniciativa està fent una evolució que no li és gens fàcil. Crec que el dret a decidir sí que forma part de l'ADN d'Iniciativa, però potser algunes possibles estacions finals del procés, no. Iniciativa està buscant el seu perfil.
-Sembla que al front nacional i al front social els costa anar plegats. Estem en vigílies d'unes eleccions municipals en què l'esquerra alternativa es presenta dividida: Barcelona en Comú, les CUP… Li preocupa aquesta fractura?
-Sí, però sóc dels que creu que tant els drets nacionals com els drets socials no són dos compartiments estancs, sinó que han de conformar un únic bloc. Per mi, cap dels dos vessants és aliè a l'altre. No crec que hàgim de resoldre primer un tema abans d'afrontar l'altre. No estic d'acord quan alguns diuen que cal prioritzar l'agenda social i després ja parlarem del nacional. Com tampoc dels qui afirmen que primer cal construir el país i més tard ja parlarem del seu contingut social. Totes dues inquietuds tenen un mateix denominador: regenerar la democràcia com a instrument.
-I per què és tan difícil l'acord en aquest bloc?
-Hi ha diferències en els accents i en les formes, i no gaires, diria, en el fons. Són diferències en el titular i en el vestit. Però l'important és que ara funcionem molt més en xarxa, i hem deixat enrere les estructures clàssiques de comitè central. Tots els moviments que es generen són més transversals.
-Com veu l'eclosió de Podemos? Dins d'Izquierda Unida, hi ha un debat intens. És dels qui els saluda amb simpatia o els veu amb neguit?
-D'entrada, veig que és un indicador. Cal establir una clara diferència entre el que significa Podemos a escala de l'Estat i el que implica a Catalunya. Són dues realitats diferents que s'han d'analitzar des de paràmetres també diferents. A l'Estat, ha fet fallida un sistema de dos grans partits amb un tercer que no ha quallat, que és Izquierda Unida (IU). I Podemos ha ocupat un espai que no estaba cobert. Gran part del gruix de Podemos sorgeix del buit deixat per IU i per sectors del PSOE, i també d'altres segments desencantats. En el cas de Madrid, Podemos és un símptoma. Convé dir també que molts dels qui ara s'hi senten identificats no ho fan tant per unes propostes del tot noves --ja que moltes d'elles ja les havia proposat IU-- però sí que Podemos és diferent en les cares i el format. La pregunta que em faig és si Podemos és tan diferent en les maneres de fer política del que ho era IU?
Estratègicament, de cara a l'exterior, hem de singularitzar el cas català. És el que ha fet Escòcia"
-I no és així?
-El que hem vist fins ara és que des del punt de vista organitzatiu i d'estructura territorial és molt similar. Fins i tot diria que Podemos és més centralitzada des del punt de vista territorial que no pas Izquierda Unida. Una cosa és la imatge i una altra és la realitat.
-I Podemos a Catalunya?
-Aquí el panorama és diferent. Aquest espai ja estava cobert. Iniciativa ha fet un camí significatiu en el camp de la regeneració democràtica, molt semblant al que Podemos diu que s'hauria de fer. La CUP, per la seva banda, ha fet molta feina als municipis. També Iniciativa és una formació municipalista. Podemos, en canvi, ha creat una marca i ara busca arrelar-la amb base municipal. Ha fet a l'inrevés. Però cal subratllar la diferència de fenòmens entre Podemos aquí i a Madrid. I hi ha una cosa del que diu Podemos que sí que em preocupa. Quan parla d'aspirar a la majoria absoluta. A mi, les majories absolutes no m'agraden, ni que sigui perquè les obtinguin els meus. Les majories absolutes són perilloses a Espanya, i també a Catalunya.
-Vostè va ser parlamentari a Estrasburg durant dos mandats, i va renunciar a continuar-hi. Una cosa, si més no, sorprenent.
-Segons els estatuts d'ICV, podia postular-me per un tercer mandat. Però les legislatures al Parlament Europeu són de cinc anys. Dos mandats són deu anys, i em sembla suficient. Des del començament, vaig dir que com a molt hi seria dues legislatures. És coherent amb un missatge de renovació democràtica.
-Ha conegut moltes de les figures polítiues rellevants de l'escena europea. Hi ha algú que l'hagi impressionat més?
-Sobre personategs europeus: home, jo he treballat molt amb en Daniel Cohn Bendit, per qui tinc un gran respecte, per exemple, tot i que no sempre coincidim en tot.
-Vostè coneix les institucions europees. Com creu que ens veuen? Com veuen a Europa l'actual situació a Catalunya. I després, creu que nosaltres ens sabem explicar bé?
-El primer que cal dir és que no hi ha una única imatge de Catalunya a Europa, com tampoc nosaltres tenim una única percepció d'Europa. No hi ha un únic relat de Catalunya. A Europa hi ha diferents auditoris, i això no sempre ho hem tingut present. A vegades hem parlat del cas de Catalunya de la mateixa manera en un auditori o en un altre. El que tu expliques serà escoltat no tant en funció del que tu vols dir sinó de les circumstàncies de l'auditori. Si jo parlo a la Universitat de París, he de ser conscient que els qui m'escoltin pensaran en una Còrsega que vol el mateix, en una Bretanya, en una Catalunya del Nord... etc.
Que ningú a Europa hagi dit que Catalunya no pot decidir el seu futur és una derrota del Govern espanyol"
A França hi ha una mentalitat jacobina més evident que no pas a Alemanya, per exemple. A Alemanya, en canvi, ens veuen com la part més potent econòmicament. Ells pensen: si els catalans se'n van, ens deixaran a nosaltres amb una Espanya molt afeblida. A Berlín tenen una visió una mica paternalista d'Espanya. A Berlín ens veuen més egoistes en el pla econòmic, el que és una visió injusta però que hem de conèixer. Miri, diria que hem anat massa vegades a Europa a convèncer-nos a nosaltres mateixos. Més que a convèncer l'auditori, hi hem anat a reafirmar-nos.
-El nostre argumentari històric té pes a les institucions europees?
-A veure, és evident que és molt important. Un dels punts forts del cas català és la càrrega històrica que té. Això no té res a veure amb la Padània, per exemple. Però també cal precisar que en certs auditoris, si comences parlant-los del 1714, desconnecten. S'ha de saber explicar molt bé. I hi ha un altre perill que hem de salvar: ens hem cregut els salvadors de totes les causes semblants a Europa. És ben legítim i és normal sentir-se proper als altres pobles sense Estat. Jo vaig treballar al Centre Unesco i ho conec. Però, estratègicament, el que hem de fer és singularitzar el cas català. És el que ha fet Escòcia. Cada vegada que li preguntaven a Alex Salmond per Catalunya, hi mostrava el seu respecte, però de seguida afirmava que Escòcia era Escòcia.
-Ell tenia un interlocutor.
-Sí, tenien comunicació telefònica amb Londres. Aquí tenen sempre el telèfon despenjat. Però són casos diferents en temes sensibles. Per exemple, en el lingüístic. A Escòcia la llengua no és un problema, com sí que ho és en el nostre cas, i en el cas irlandès, i en el basc.
-Però s'ha avançat en l'explicació de cara enfora?
-Molt. Fins a la Diada del 2012, Catalunya no era vista com una carpeta a resoldre. Se'ns veia amb llunyania, com una realitat cultural, això sí, però no era un problema. A partir del fet que un milió i mig de persones surt al carrer, en alguns centres europeus diuen: aquí ha passat alguna cosa que no hem sabut veure. Pensem que fins aquell moment, les informacions que arribaven a les capitals europees venien a través dels corresponsals que els grans mitjans, com el Financial Times o el Frankfurter, o Le Monde, tenien a Madrid. Això condicionava molt. En un primer moment, es va creure que seria un fet efímer. Però com va dir algú, això no és un soufflé, sinó un plum cake… Després del referèndum escocès, el que em consta és que a Europa hi ha unitats de crisi que segueixen amb cura el procés català.
A Catalunya, l'espai que reclama Podemos ja estava cobert per Iniciativa i les CUP"
-Vostè sempre ha parlat que Europa mantindria una actitud pragmàtica.
-Del tot. Hi ha qui ha vist l'actitud dels grans Estats i les institucions respecte a Catalunya com un problema. Jo no en faig aquesta lectura. El fet que ningú amb una responsabilitat rellevant a Europa hagi dit que Catalunya no pot decidir sobre el seu futur és una clara derrota de les tesis involucionistes del Govern espanyol. Ningú no ha dit que Catalunya no pot votar. El que han dit és que el procés tindrà conseqüències. Això és clar.
-S'afirma des de l'Estat que una Catalunya independent restaria fora de la UE.
-Hi ha un debat sobre això. Però hi ha un informe molt interessant, l'Informe Avery. Graham Avery ha estat un alt funcionari comunitari i en el seu informe explica que quan una part d'un Estat esdevé Estat sobirà, disposa del que s'anomena el corpus comunitari, és a dir, té incorporada la legislació europea, que ja s'aplica en aquest territori. Els seus ciutadans ja són ciutadans europeus. Jo en parlo a Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Els Tractats no impedeixen un procés sobiranista. El que no està escrit és com s'ha de fer. Europa és un projecte pragmàtic. La reunificació alemanya tampoc no estava prevista. Si hi ha voluntat política, es poden trobar solucions. Aquí està la clau.
-Ha dit més d'un cop que Europa necessita un nou relat.
-Sí, Europa, políticament, no existeix com a realitat narrativa, sinó com un club d'Estats. Crec que això ha de canviar. Això ha col·lapsat. No es pot tenir una moneda única i alhora vint-i-vuit polítiques fiscals. Els Estats encara viuen en unes lògiques del segle XIX, o del XX, com a mínim. Els catalans tenim dos somnis davant nostre: construir un Estat del segle XXI i contribuir a reinventar Europa, avui segrestada per lobis econòmics i elits centralistes.
-Com ha de ser un Estat del segle XXI?
-Ha de ser un Estat molt conscient de quins àmbits competencials han de ser els seus i quins no. Ha de ser capaç de liderar un relat europeu diferent. Que no tingui por de defensar que hi ha polítiques que s'han de gestionar a esclala continental, com la política energètica, com el clima. I, en canvi, hi ha competències que no han d'estar en mans dels Estats. No té sentit que un referèndum a Olesa depengui de Madrid.
-Vostè va participar en el Grup Spinelli, que treballa per fer realitat una Europa federal.
-Sí, el grup de treball pren el nom de qui fou un grans europeista. La idea d'Spinelli era la de bastir una Europa federal, supraestatal, en què la lògica europea primés sobre la lògica dels Estats. Des d'aquest punt de vista em considero un federalista europeu. Però compte amb les paraules, perquè actualmente també hi ha membres del Govern Rajoy que es poden definir com a federalistes europeus sense problemes.
-Vostè és doctor en Relacions Internacionals. En aquests moments, Europa assisteix a una crisi molt greu a Ucraïna. Com creu que pot evolucionar el conflicte ucraïnès?
-És un conflicte amb una dimensió múltiple: geoestratègica, de recursos, territorial… Passen moltes coses. Hi ha en joc, no ens equivoquem, un tema d'interessos europeus, com és l'accés a reserves energètiques clau, com el gas. També hi ha una forta dosi d'hipocresia europea. Es critica durament Putin però s'ha estat callat quan es produïen greus violacions dels drets humans a Rússia. Pel que fa al costat ucraïnès, el president Poroshenko és un producte de les elits europees. I alhora, ell busca disposar de suports al continent enfront Mocou. Amb la paradoxa que tots els fills de la classe dirigent ucraïnesa estudien en universitats russes. Hi ha moltes contradiccions. En aquests moments, ningú té massa clar que la situación al voltant de Donetsk està sota control de les dues grans capitals. Per mi, aquest és l'element decisiu.
-Creus que un conflicte així pot ser utilitzat contra el procés català?
-Són dues situacions que no tenen absolutament res a veure. Seria il·legítim que algú utilitzés un problema on hi ha guerrilles armades per atacar un procés democràtic.
