dimecres, 22 de juny del 2016

Amazon como ejemplo de la robotización laboral y la necesidad de repensarlo todo.





Amazon fue fundada en 1994 y ahora vale 247.000 millones de dólares. Sin embargo es sabido que la empresa no es muy rentable aunque ya salió de pérdidas. La política de márgenes y el plan de crecimiento tienen la culpa. Pocos saben que la empresa que empezó vendiendo libros a domicilio ahora es el mayor proveedor mundial de servicios ‘cloud’ por ejemplo. Por eso el objetivo final de la compañía gira entorno a un complejo sistema de relaciones comerciales que quieren ser una experiencia completa para el comprador en Internet. La logística, la nube, la entrega, son las puertas pero el objetivo es mucho más ambicioso y el tiempo le dará o no la razón a una apuesta tremendamente costosa que parece no importarle a los inversores por ahora.

Pero, ¿cómo trabaja Amazon? ¿Es sólo lo que vende o los datos que obtiene con ese proceso comercial? 
Cómo todo en la red, la capa de datos es clave y en Amazon no es una excepción. Google te lo ‘regala’ todo y encantados de la vida les damos toda la información que nos pide. La mayoría de redes hacen lo mismo.
Nada es gratis. Estamos pagando con el comportamiento que mostramos cuando buscamos un producto, cuan-
do informamos dónde estamos, o cuando diferenciamos el tiempo que tardamos en aceptar una oferta. Detalles 
'sin importancia' para nosotros que son muy sensibles para ellos. 
Estuve en el almacén de Amazon en San Fernando de Henares durante la filmación del episodio ‘e-commerce’ 
del programa ‘Economía de Bolsillo’ y es realmente impresionante. Un monumental espacio que como todo en Amazon está impulsado por los datos. El rendimiento personal se comprueba, según el New York Times, conti-
nuamente con un software llamado Anytime Feedback Tool que ayuda a la eficiencia y al reconocimiento de 
algún elemento a corregir. Otro sistema digitalizado e inteligente guía a los empleados de manera directa. Cu-
ando compras un artículo en su página, el sistema funciona de forma rápida e identifica en que lugar del alma-
cén está ese producto. El sistema indica al empleado más cercano dónde está y cómo llegar a él. No se trata de aprender dónde están las cosas sino de simplificarlo todo. Casi a evitar que se piense. La máquina ya piensa 
en términos logísticos y de eficiencia, no es necesaria ninguna otra aportación humana.
Y casi mejor. Sería imposible aprenderlo pues debido a una fórmula algorítmica sofisticada, Amazon ha 
descubierto que es mejor no tener las cosas ordenadas sino en un aparente caos organizativo. Llama la 
atención que los productos no están organizados lógicamente, o por lo menos bajo la lógica humana. Los 
productos en los estantes no están organizados por categorías. Parecen colocados por azar. Un paquete de 
baterías puede estar cerca de cinco copias de ‘Una hormiga en París’. Un carrito de bebé está en el pasillo de fontanería. Todo tiene 
una lógica oculta, profunda, indescifrable para un humano. 
¿Qué pasa luego? Cuando un artículo es seleccionado por un humano este lo escanea y empieza la fiesta. 
Durante todo su recorrido por el almacén, guías automatizadas, carriles y brazos selectores, recibe una serie 
de disparos que son más lecturas para saber que se va cumpliendo todo adecuadamente. Sin embargo todo 
esto tiene un objetivo que cada vez más se irá implementando. La sustitución humana de los trabajos que 
cualquier sistema automatizado pueda hacer.
La BBC informó que Amazon maneja un sistema que analiza los dispositivos de mano de los trabajadores 
que seleccionan productos en algunos almacenes a fin de medir los segundos que tardan en cada acción 
entre selección y selección. En el almacén de Hemel Hampstead, cerca de Londres, el trabajador ‘selector’ 
medio de Amazon puede recoger un millar de artículos al día. Depende del ‘recorrido’ que el sistema le 
conceda. Casi dos artículos por minuto. Si el tema es competir en ese campo está claro quien no va a poder 
con un sistema automatizado. El elemento humano es el eslabón débil en esa cadena de eficiencia.

Los nuevos sistemas de recolección de artículos basados en el Robot Kiva Systems puede estar apunto 
de jubilar un modelo de trabajo logístico en breve. De hecho Kiva es una subsidiaria de la propia Amazon
y se dedica al desarrollo de alta tecnología robótica. La idea no es tener un brazo armado que recolecte y 
luego envíe los artículos. En realidad es la montaña que va a Mahoma. Esos robots que parecen la escoba 
automática que muchos tenemos en casa permite que sean las estanterías las que se muevan y se desplacen 
buscando el estacionamiento ideal para la recolección más eficiente. Luego, el bicho vuelve a su lugar 
de carga.
No obstante se nos dice que siempre harán falta humanos. Sus ojos, su criterio de calidad, la visión es 
imprescindible. Pues igual no. Existe otra compañía llamada ‘Sick’ (enfermo en inglés curiosamente) que 
ha inventado un equipo de detección que podría estar apunto de jubilar al ‘control de calidad óptico-
humano’. 
El sensor visual del P30 Sick permite que ahorrar 10 segundos entre la detección del artículo y la 
colocación del mismo en el carril de entrega con respecto al tiempo que necesita el ojo humano. Un 
montón dedinero en definitiva. Lo que me interesa del caso Amazon en cuanto a la automatización de 
procesos, la eliminación de trabajo humano y la sustitución de sistemas inteligentes centralizados es que 
siempre hay un resquicio que exige la intervención humana pero que, a la vez, siempre tiene la espada 
de Damocles ‘robótica’ pendiente de aniquilar su puesto de trabajo.
Las operaciones están cambiando y no sólo en Amazon, es generalizado. Según el Informe Anual de la 
Industria MHI 2016, se espera que la adopción de la robótica llegue al 74% en aplicaciones de manipu-
lación de materialesen los próximos seis años. Actualmente no llega al 30%. Tengo ganas de ver cómo 
desde la política nos sugieren que se va a crear empleo en ese justo momento. Cuanto más ágil y sensible 
es un robot a los estímulos externos más útiles son para interactuar con los trabajadores humanos. En un 
entorno de distribución, donde la mayoría de las tareas son repetitivas, sencillas y físicamente exigentes, 
las ventajas de un trabajador incansable que no se aburre son evidentes.
Muchos siguen tranquilos pensando que los robots se limitarán a esas tareas repetitivas pero se olvidan 
que el desarrollo va en otro camino. En breveesos mismos robots serán capaces de hacer tareas ine-
vo de su ‘trabajo’.
 Y ahí se acabó lo que se daba humanamente hablando. La clave será el desarrollo de algoritmos de 
control adaptativo que permitan a los robots para reaccionar a su entorno en tiempo real. Esta tecnología 
ya existe, y fue visto en el Modex en Atlanta el pasado abril. La Science-Ficcion ha pasado a ser 
Fact-Science. Swisslog demostró que es compatible trabajar en algo arriesgado con un humano al lado. 
Su brazo robótico se detenía cuando identificaba riesgo para un ser humano.
Lo dicho, tengo ganas de saber como sus señorías definen un espacio de creación de empleo en cuanto 
se acabe el filón de la reubicación en la construcción y en el reparto hotelero de verano. Quiero saber 
como piensan crear empleo en un escenario de eliminación del mismo. ¿Jornada laboral reducida? 
¿Renta mínima
¿Qué tienen 'pensado'?
Perdón, ha sido sin querer…

EL BARÇA, LA PRIMERA VÍCTIMA DE LA REFORMA DEL CODI PENAL

Ha arribat a l’esport més ràpid del que esperàvem però ja tenim la primera entitat esportiva declarada culpable d’un delicte penal. Ha estat el totpoderós Futbol Club Barcelona, qui ho hagués dit.
Tot el que li passa al Barça, com li passa i les seves conseqüències generen multitud de comentaris. Per això em sobta que ningú no en parli d’una de les coses més importants que li han passat mai: El Barça avui és un delinqüent, tal i com ho són totes les persones que són declarades culpables de cometre un delicte. Sóc ben conscient de que aquesta paraula és molt forta, però no és una apreciació, és un fet. Qui comet un delicte, és un delinqüent, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: delinqüent m. i f. [LC] [DR] Persona que delinqueix o comet un delicte.
I, a més a més, com a persona declarada culpable d’un delicte, el Barça tindrà a partir d’ara antecedents penals.
Partint d’aquests dos gravíssims fets i tenint en compte què es pretén amb la modificació del Codi Penal i amb els principis de l’estat de dret, em venen al cap algunes reflexions:
– El legislador modificà el Codi Penal perquè volia que cap delicte quedés sense culpable, per això, en cas que l’entitat no tingui un adequat sistema de Compliment Normatiu que provi que ha fet tot el possible per a que no es delinqueixi i permeti identificar qui ha dut a terme la conducta delictiva, es considera que és aquesta la culpable de que es cometés el delicte.
– Hem de recordar que l’entitat no actua, actua una persona física. Per tant el Futbol Club Barcelona ha resultat responsable de l’acció que van dur a terme una o varies persones. Però no hi ha cap persona declarada culpable perquè s’al·lega que és un procediment tant complex i el Club és una organització tan gran que ha estat impossible saber qui va cometre el delicte i la Fiscalia ho ha acceptat.
–  És una evidència que una entitat jurídica no pateix, no passa vergonya, però el soci del Barça, que sí pateix i pot sentir vergonya, que sent? Perquè el veritable perjudicat, quan es castiga una entitat, és el propietari, que és qui pateix les conseqüències.
–  Quines conseqüències patirà el soci? Reclamarà als directius del Club per mala gestió? Tenint la obligació de vetllar pels interessos de la entitat no ho van fer amb prou eficàcia. Havent pogut evitar el mal al Club (econòmic i en el seu honor) incorporant un bon sistema de Compliment normatiu, no ho van fer. Tot i que la primera modificació del Codi Penal, de 2010 no aclaria com fer-ho i això pot ser un eximent de responsabilitat. (Hi ha arguments a favor de la seva defensa, igual que pot haver-hi en contra). Però l’important és, què pot fer el soci per rescabalar-se del mal? I, vol fer res?
–  I el Barça? Seguirà obtenint esponsorització? Si fos un esportista o altre Club qui hagués estat declarat culpable de cometre un delicte perdria els suports econòmics de ben segur.
–  Com encaixaria l’esponsorització d’una entitat amb antecedents penals en el programa de Compliance que tinguin les empreses esponsoritzadores?
–  Si el que es pretén és que la societat, el tràfic mercantil i de negocis siguin ètics, si totes les empreses estan implementant codis ètics que fan acceptar als seus clients i proveïdors, el Barça, hauria de quedar fora del mercat?
– Què faran els directius d’altres Clubs? Córrer a implantar un programa de Compliance que protegeixi l’entitat o no fer-ho i protegir-se ells? Es poden protegir de veritat si no doten el Club d’un Programa de Compliance?
De les conseqüències que se’n derivin sabrem quina mena de societat tenim, quin convenciment hi ha en els Codis Ètics que inclouen els programes de Compliance de les empreses i sabrem quins valors imperen, de veritat, en el món de l’esport. També sabrem com tracta la fiscalia a cada entitat i què volia realment el legislador amb la modificació del Codi Penal.
Tinc molta curiositat per saber si el Barça continuarà sent una marca que ven si guanya partits, independentment de la seva ètica i antecedents penals, si per això també aplicarà que “el Barça és més que un Club”, i sortirà molt més ben parat del que sortiria altre persona física o jurídica. Si guanya títols, els antecedents penals del Barça seran un inconvenient?
Els socis es mereixen que el Club no pateixi les conseqüències, més enllà del que ja ha patit, perquè al final, el Club no té altre responsabilitat que la de tots i cada un dels seus socis i sòcies, perquè l’ètica d’una entitat, d’una empresa, és l’ètica de cada un dels seus membres i estic segura que la gran majoria de membres del Club, són persones ètiques que compleixen la llei. I d’aquesta certesa sorgeix la última pregunta: és just? És legal, ara.
Som responsables de tot el que passa al nostre entorn, ja no només del que fem o deixem de fer nosaltres, sinó del que permetem que passi al nostre voltant. La reforma del Codi Penal ens fa a tots protagonistes i ens obliga a prendre’ns molt seriosament la protecció de les entitats i empreses a les que pertanyem. Si ni el Barça està lliure de patir les conseqüències de la manca de diligència dels seus directius, compta que no passarà en altres entitats

dissabte, 11 de juny del 2016

‘Polònia’ i el puto croissant de xocolata.

Ha passat una d'aquelles situacions televisivament magnífiques: quan un esquetx es converteix en patrimoni cultural del país. Tot va començar fa sis mesos, en plenes negociacions postelectorals a Catalunya. Al Polònia, el clon de l'Antonio Baños (David Olivares) demanava un croissant de xocolata al bar i el cambrer (Marc Rodríguez) no l'hi volia donar. "Si vol esmorzar dolç tenim palmeres, magdalenes, un tros de coca..." Baños hi insistia però el cambrer continuava dissuadint-lo: "La gent identifica esmorzar dolç amb croissant de xocolata, però també comporta sucre alt, sobrepès..." El polític li demanava que no criminalitzés el croissant, però el cambrer no canviava d'opinió: "És un no tranquil —li deia—, no pots sacrificar tot un esmorzar per un puto croissant de xocolata". Unes setmanes més tard, la víctima de l'irreductible cambrer era Artur Mas (Bruno Oro). El polític acabava implorant "el puto croissant de xocolata" però el cambrer no l'hi volia donar perquè no el podria pagar. Apareixia Mariano Rajoy (Queco Novell) per darrere i es negava a deixar-li els diners. Al final li donava una pesseta de Franco i li recordava que n'hi devia dues dels interessos. Mas, humiliat, marxava sense el seu croissant.

Dijous la víctima de l'implacable cambrer era el clon de l'Anna Gabriel (Lara Díez). Sensacional la reacció del cambrer quan es gira i reconeix la seva clienta. A nivell de guió es potencia aquest efecte de repetició en què personatges i espectadors ja saben què demanarà el polític i com reaccionarà el cambrer. "Oh, no! Sóc dins del famós gag del croissant! Això només pot acabar malament!", deia la Gabriel dirigint-se directament als espectadors. Fantàstic, el gir de guió. Ella demana amb por el croissant de xocolata i ell, disposat, li diu que sí. Però no compleix el pacte: "El nostre acord ha mutat. He fet una esmena a la totalitat a la seva comanda i he decidit que no l'hi portava". Intenten negociar i ella rebaixa les expectatives: "Va, posi'm un croissant normal", i el cambrer s'hi continua negant perquè no és "una ruptura radical amb l'esmorzar de tota la vida". Li proposa, per exemple, un plat de coliflor. "Vull un puto croissant!", crida la Gabriel. "I jo que aprovin els pressupostos. Fot, eh?"

Quan la política es porta a la vivència quotidiana és quan mostra el seu esperpent. El croissant de xocolata del Polònia (al qual augurem una llarga vida) s'ha convertit en la metàfora del nostre país. D'aquí quaranta anys, si la llei d'educació del govern espanyol ens ho permet, els llibres d'història de les escoles podran incloure La legislatura del croissant de xocolata com a capítol i adjuntar un DVD amb el recull d'esquetxos del cambrer del Polònia. Serà l'única manera que les pròximes generacions entenguin alguna cosa.


Libre de virus. www.avast.com