dimecres, 21 d’octubre del 2009

València perd TV3

Barcelona - Dimecres, 21 d'octubre de 2009
L'amenaça que planava sobre les emissions de TV3, el 33, el K3 i el 3/24 al País Valencià és a un pas de materialitzar-se en el cop més dur possible: València i la seua àrea metropolitana deixaran de rebre els diversos senyals només que la Generalitat Valenciana així ho determine. El permís judicial que admet l'accés dels funcionaris de torn és a la taula de Presidència. Avui mateix, 21 d'octubre, han notificat a Acció Cultural del País Valencià (l'entitat que ha bastit la xarxa de repetidors que ha possibilitat de rebre els mitjans de la CCMA) el vist-i-plau dels tribunals al tancament en qüestió.

La mesura és d'impacte, encara més que el dels dos repetidors clausurats fins ara (el de la Carrasqueta i el del Mondúver). Si aleshores la mesura afectava comarques molt poblades com ara el Baix Vinalopó (la capital, Elx, inclosa), l'Alacantí i la Safor (Gandia n'és la capital), ara el colp de gràcia impedeix més de milió i mig de persones d'accedir a la programació de les televisions i ràdios públiques del Principat. Només en restaran indemnes comarques soltes, sobretot al nord del País Valencià (les menys poblades, tret de les dues Planes). 

Francisco Camps aconsegueix, així, liquidar unes emissions que considerava no sols il·legals, sinó també lesives, per tots els valencians. Hi ha tingut a veure la denominació de "País Valencià" als informatius i a tot de programes, el mapa dels Països Catalans que apareix a l'oratge, la llibertat (comparada amb Canal 9) amb què es parla del govern valencià, les referències a la cultura comuna... Però, sobretot, hi té a veure el recel que el president del Consell té cap a tot allò que prové de la frontera nord del Sénia. La clausura dels quatre canals televisius posa punt final a més de 20 anys de senyal ininterromput, tret de períodes molt breus en època socialista. La al·legalitat en què sempre han viscut aquestes emissions ha acabant sent l'arma perfecta escollida per Camps per tal de posar-hi fi.

Qui vulga veure, a partir d'ara, canals de televisió en llengua catalana, haurà de fer mans i mànigues per aconseguir-ho. O bé abonar la quota de subscripció a canals per cable com ara Ono, a d'altres de satèl·lit com ara Digital Plus... O bé esperar a veure com s'acaba el serial de la reciprocitat de les emissions de TV3 i Canal 9, per bé que en aquest cas sembla que només serà possible de sintonitzar el primer canal i no el 33 o el 3/24. De moment, de fet, Canal 9 sí que arriba a bona part del territori del Principat, però no a l'inrevés. 

La Generalitat Valenciana acusa el govern espanyol de posar-hi traves, de retardar la reciprocitat en no facilitar un nou múltiplex al País Valencià, però en realitat l'administració autonòmica valenciana disposa d'un múltiplex completament lliure. Passa que no hi ha voluntat d'aprofitar-lo per això, sinó per adjudicar quatre canals més als "amics". I això que ja hi ha tot d'"amics" emetent al País Valencià: Popular TV (de la COPE), Intereconomía TV (del mateix grup que la revista 'Época'), Libertad Digital (propietat de Federico Jiménez Losantos), Veo TV (de l'empresa editora del diari 'El Mundo'), Las Provincias TV (del grup Vocento), Tele 7 (de l'empresa Mediamed, en mans de José Luis Ulibarri, empresari polifacètic implicat al 'cas Gürtel) o Televalencia 8 (llicència concedida al constructor Juan Soler, expresident del València CF). Tots fan la seua programació íntegrament en castellà, òbviament. Fet i fet,dels 34 canals que fins ara podia rebre un veí de València i l'àrea metropolitana, ara tan sols n'hi podrà rebre dos en català (Canal 9 i Punt 2), el primer dels quals molt manipulat i amb elevades dosis de la programació en llengua castellana: el 70%, de fet, ja que pel·lícules i sèries són en aquest idioma, com també el 95% de la publicitat contractada.

La sentència dictada ara pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), el mateix que presideix en funcions Juan Luis de la Rúa i que a l'agost decretava el sobreseïment de la causa oberta contra el cap del Consell per un presumpte delicte de suborn impropi, afecta 1.300.000 persones de les comarques de l'Horta, les Riberes, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol i el Camp de Morvedre. València inclosa, és clar. Els serveis jurídics d'Acció Cultural han retardat tant com ha estat possible aquesta mesura, però al remat s'han topat amb la crua realitat d'un govern entestat a tallar els llaços amb els pobles amb què els valencians comparteixen una llengua i una cultura comunes. 

ACPV, en tot cas, qüestiona no sols la "competència legal" de la Generalitat Valenciana per tal d'adoptar una mesura d'aquesta mena, sinó que també informa que "l'aplicació de la presumpció de legalitat de les actuacions de les administracions públiques en aquest cas pot provocar un dany major, ja que el tancament d'una televisió implica un exercici de censura". La decisió del dia en què quedarà clausurat el repetidor ubicat a la serra Perenxisa "depèn en exclusiva de l'arbitrarietat política i l'interès partidista de l'actual govern valencià", han informat des d'ACPV. Per últim, i ateses les circumstàncies d'emergència nacional, "Acció Cultural fa una crida als ciutadans per donar un impuls encara més gran a la campanya d'iniciativa legislativa popular (ITV)" que l'entitat patrocina. "Només per aquesta via aconseguirem de frenar aquest intent de censura".

La campanya "Televisions sense Fronteres", en marxa des de l'estiu, requereix de la recollida de 500.000 signatures en un període de nou mesos (que es clou al març), arreu de l'estat. Si la fita es converteix en realitat, el projecte de llei (que demana la reciprocitat de totes les cadenes que emeten en una mateixa llengua als territoris amb què comparteixen idioma comú) serà debatut a les Corts espanyoles. La conjuntura política, amb un PSOE necessitat de suports dels partits nacionalistes, podria legalitzar, per sempre més, aquestes emissions. Ni Camps ni "el Bigotes", no se'n podrien oposar.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Objectiu: 489.000 abstencionistes

Barcelona - Dilluns, 5 d'octubre de 2009

Si alguna cosa va quedar clara en la constitució de Reagrupament com a plataforma electoral va ser que el seu líder, Joan Carretero, té les coses molt clares. El full de ruta del metge de Puigcerdà és clar i transparent com l'aigua. I, això, en temps foscos i d'ambigüitat política és d'agrair. L'objectiu de Reagrupament no és altre que la independència i el vector que Carretero ha traçat sobre el mapa indica que la millor manera d'arribar-hi és la línia recta.

La sortida d'Esquerra de Carretero i l'èxit de Reagrupament malgrat no tenir cap plataforma mediàtica favorable només s'explica perquè existeix una desafecció política entre amplis sectors del nacionalisme. Tothom ha vist que la via del peix el cove ha mort i que de res servirà el nou Estatut -el retalli o no el Constitucional. Cap de les fórmules de relació amb Espanya que, primer CiU i després ERC, han proposat quan han estat al govern de la Generalitat s'ha demostrat vàlida. El missatge, doncs, és clar. Les vies intermèdies no són possibles i l'únic camí que queda és la independència que, com diu Salvador Cardús, "és l'única solució possible i ho sap tothom".

Un cop definit el missatge i triat el camí, la principal dificultat de Reagrupament serà convèncer a la gent que el seu és un projecte seriós. Els antecedents de divisió de forces en el camp de l'independentisme no conviden precisament a l'optimisme. Ni Nacionalistes d'Esquerra, ni el PI van aconseguir en el seu moment cap bon resultat electoral. Aquestes dues formacions, malgrat presentar-se amb un missatge renovador respecte Esquerra i Convergència, no van saber trobar el seu mercat electoral.

Però el mapa d'electors és ara mateix molt diferent que als 80 i als 90. I d'això Carretero n'és molt conscient. El metge de Puigcerdà sap que en els darrers sis anys les formacions nacionalistes han perdut 489.000 vots. I la previsió, tal com estan ara mateix les coses, és que Esquerra en torni a perdre i Convergència no reculli aquests descontents. Si a això hi afegim nous votants joves, més partidaris de les opcions valentes que de les tradicionals, el mercat de Carretero ja és molt gran. Potencialment, si les coses anessin molt bé, es podrien convertir en la tercera força del parlament i convertir-se en la frontissa per unir, per primera vegada en democràcia, tot el nacionalisme català. I tot això, de moment, sense Joan Laporta.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Gallardón ha cremat totes les naus

Barcelona - Divendres, 2 d'octubre de 2009

Des que el president del PP, Mariano Rajoy, va reafirmar el lideratge del partit a València, fa prop d'un any i mig, Alberto Ruiz-Gallardón va apartar-se de la cursa que mantenia amb Esperanza Aguirre per ser el futur candidat dels populars a la Moncloa. 

L'alcalde de Madrid, veient que se li acabaven les opcions a mig termini, va jurar lleialtat a Rajoy i va optar per volcar-se amb cos i ànima a la candidatura de la seva ciutat als Jocs Olímpics del 2016. Ara, un cop confirmat que la capital espanyola no serà seu olímpica, es pot dir també que a Gallardón no li ha sortit bé l'aposta i el seu futur és més negre que mai. Al seu partit, tant els que li volen bé com els que li volen mal, no dubtaven que intentaria aprofitar els jocs per presentar-se a la presidència del govern espanyol. Ara, en canvi, el veuen més com un cadàver polític que altra cosa. 


L'alcalde de Madrid coneix bé Catalunya i sap com va evolucionar la figura de l'ex-president de la Generalitat, Pasqual Maragall, gràcies als jocs del 92. A la seva ciutat, Gallardón ha intentat aplicar un model similar. Tot i que va perdre davant Londres la possibilitat d'organitzar les olimpíades el 2012, va tirar endavant el full de ruta que tenia al cap per reformar la ciutat. És per això que, entre els madrilenys, el nom Gallardón va associat a les obres de l'M-30, el cinturó que va deixar la ciutat potes enlaire durant més de dos anys. Per què arriscar-se tan amb un projecte que pot ser impopular? En primer lloc, perquè a la llarga -diu Gallardón- es recullen els fruits. En segon lloc, i això no ho reconeix l'alcalde, perquè transformar Madrid dóna molts punts per acabar ocupant el palauet de les afores: el de la Moncloa.

Actualment, Gallardón té cinquanta anys clavats. Encara que Rajoy guanyés les properes eleccions, el 2012, l'alcalde de Madrid podria haver esperat perfectament els vuit anys que el de Pontevedra estaria al poder per succeir-lo el 2020, quatre anys després d'haver organitzat els jocs i haver-los rendibilitzat. Gallardón tindria seixanta anys i un currículum envejable: president de la comunitat de Madrid, alcalde de la capital espanyola i organitzador d'unes olimpíades. No en va, s'ha posat el projecte a l'esquena i n'ha estat la cara més visible. El problema, però, de posar-hi la cara, és que el fracàs, igual que l'èxit, s'associa al personatge i Gallardón estarà sempre marcat per haver-s'ho proposat dues vegades i no haver-ho aconseguit. En altres paraules, se'l veurà com un perdedor, i no només davant la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. És per tot això que Gallardón ja es pot començar a acomiadar de la carrera brillant que molts li pronosticaven.

dijous, 1 d’octubre del 2009

La gran mentida de Madrid 2016

Barcelona - Dimecres, 30 de setembre de 2009

Aquest divendres a Copenhaguen s'escull la seu dels Jocs Olímpics del 2016 i Madrid no guanyarà. O potser sí, no sóc visionari. Però la sensació és que ja fa temps que a Madrid tenen clar que alimentar el somni significa seguint tibant de la mamella. Aquesta és, possiblement, la gran qüestió que envolta la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics del 2016. Almenys, pels interessos dels seus organitzadors i responsables –ergo, els polítics del Partit Popular i el seu entorn de confiança.


Acompanyats d'una campanya mediàtica cosida a mida, les opcions de Madrid 2016 es mantenen tant enceses alhora que desvirtuades. Sent realistes, Madrid té escasses possibilitats de ser ciutat olímpica d'aquí a 7 anys. I això és així des de fa temps, no es tracta d'una conjuntura apareguda els últims mesos per aquesta o aquella raó. El COI manté una política de rotació per continents que fa que, si Londres organitza els Jocs del 2012, cap altra ciutat europea acollirà els següents. Llavors, si aquesta norma no escrita és tan clara, perquè la candidatura de Madrid no ho ha assumit? Perquè insisteix amb les seves opcions? Per què el doble joc que genera la candidatura olímpica és molt productiu. Contribueix a millorar la imatge política amb els rèdits que això garanteix i al mateix temps engreixa les butxaques de comissions i obres sobrevalorades.

I les obres ja van començar fa anys. La "Caja Màgica", la joia de la corona, respon a una inversió de més de 160 milions d'euros i s'ha construït en uns terrenys marginals que ara es revaloritzen. Uns preus desmesurats per una obra que podria ser que no assolís l'objectiu pel qual ha nascut. D'aquí la insistència del 'somni olímpic'. Acabar aquestes obres queda justificat amb la campanya que arrossega la candidatura madrilenya. Al capdavant del projecte, l'"oligarquia-olímpica" que casa Gallardón i Esperanza Aguirre. La campanya mediàtica els ha fet la feina davant l'opinió pública espanyola. Com és habitual en alguns mitjans, s'ha menyspreant sistemàticament les altres candidatures i s'han exagerat les qualitats pròpies. Copenhaguen dictarà sentència. Aquesta sí, definitiva. A l'aire quedaran projectes com el 'Palmarena', la Copa Amèrica de Vela o el Gran Premi de Fórmula 1 a València, una prova que només té la continuïtat garantida sempre i quan el PP governi.