divendres, 30 de juny del 2017

Quan l'economia col·laborativa no és col·laborativa i quan regular no és prohibir.

Hay que decir que ayer era un día marcado por la huelga de taxis en Barcelona. Los miembros de la mesa eran la que fuera presidenta de la Asociación Española de Economía Digital, Elena Gómez de Pozuelo, el fundador de MyTaxi precisamente, Antonio Cantalapiedra, el como yo ciudadano dublinés Adolfo Fernandez de Google y el jefe de márketing de Caixa Bank, Javier Mas.

Las respuestas, cuando se producen desde la óptica de gente que nos dedicamos o tenemos relación directa con lo que supone esta disrupción tecnológica, la digitalización de todo y la transformación de sistemas, modelos y fracturas en las cadenas de valor, suelen ser habitualmente muy laxas con las plataformas que se denominan 'economía colaborativa'. Se suele contemplar a plataformas como AirBnb, Uber u otras como si fueran plataformas dónde la gente colabora con otras para que a ambas se les genere un beneficio de algún modo. Ahí está uno de los mayores errores a mi entender.

Airbnb ya no es economía colaborativa. Uber tampoco. Como mucho lo serán en un porcentaje determinado cada vez menor. Ahora son espacios en los que participan revendedores, grupos empresariales, agencias de colocación, propietarios de varios coches o lo que sea. Es justo decir lo que son. Plataformas que facilitan que utilices tu casa o coche, tu tiempo libre o tu tiempo de trabajo como desees y que por ello obtengas rédito. Eso originalmente era economía colaborativa. Ellos disponen una plataforma y tu la utilizas, ellos facturan por el servicio que se genera gracias a tu producto. Pero ya no es sólo así. Hay derivadas y negarlo por mucho que seamos 'tecnófilos', por mucho que nos guste defender la bonanza de una tecnología hambrienta por cambiar estructuras y guetos económicos, no ayuda en nada.

Airbnb es el ejemplo más claro. Ahora es un cúmulo de revendedores de metros cuadrados al mejor postor. Es el motor de crecimiento del precio de los alquileres en muchas ciudades y un estímulo a prácticas ilícitas. Eso no es 'economía colaborativa'. Tampoco Uber ni otros similares. Se trata de plataformas que han generado una disrupción que considero positiva en sectores que, como le pasó a muchos otros, precisaban de una disrupción. El taxi la necesitaba, el sector hotelero la necesitaba, los grandes fabricantes de coches la necesitan. De ahí que deben seguir funcionando. De ahí que, por ejemplo, los taxistas deben focalizar en ser un servicio concreto y competitivo y no procurar la eliminación de una competencia que, no se dan cuenta, es mucho mayor de lo que creen. El rival de taxi ya no es sólo un VTC.

El error de llamar economía compartida a algo que no lo es, es probablemente es parte del origen del problema. En todo caso son plataformas que reducen aspectos que hasta ahora eran determinantes en la cadena de valor y que eliminan en la práctica intermediarios. Y lo pueden hacer porque la transacción se produce en un lugar llamado 'Internet'. Pensar que lo que pasa en la red requiere de una legalidad calcada a lo que pasa en el mundo físico es de aurora boreal. No es lo mismo, no hay las mismas fronteras, las legislaciones son distintas según de donde venga el último 'bit', las leyes de competencia son irrelevantes en muchos ámbitos y las regulaciones locales se encuentran descolocadas. Es un error considerarlo todo igual por que no lo es.

No obstante, muchas de esas 'plataformas colaborativas' no son más que muestras importantes de la 'economía circular'. La utilización de espacios, tiempo, productos a fin de que la vida de los mismos sea optimizada. Sé que es coger el tema con pinzas pero es lo más parecido a la realidad actual. De ahí que mi respuesta ayer fue que 'no hay que prohibir nada, hay que regular. No es lo mismo. No hay que impedir algo que crece en la optimización de recursos y en la reducción de procesos. Que ofrece servicios y experiencias para el consumidor que eran impensables hace unos pocos años'. Cuando un taxista se queja de que los Cabify son competencia desleal, denotan el escaso interés por el cliente y por mejorar el servicio y sólo buscan mantener un status quo que pertenece a otro milenio.

La transformación digital de todo, la disrupción del mundo digital en muchos campos tiene en el negocio del transporte de personas un ejemplo interesante. El cliente es el centro, en la cadena de valor el consumidor es el protagonista y todo tiene que girar en ese sentido. Los taxistas, en sus reivindicaciones no lo hacen, en su ejercicio no lo evidencian y en su servicio no lo aportan. Ese es su problema y en la economía circular o la mal llamada economía colaborativa sí sucede desde que solicitas un vehículo hasta que te bajas de él.

El debate que debe establecerse de forma seria. No se trata de prohibir o regular como se regulaba antes. No es cuestión de poner ventajas a quienes tienen un servicio analógico frente a quien lo mueve por Internet. Se trata de entender un mundo diferente y con reglas distintas y de ejecutar un plan para que la transición a la obligatoria convivencia de dos mundos muy distintos se produzca. Esto no lo va a parar nadie y sería bueno que se le denominara como es.

Ni los que se benefician mucho de esas plataformas ni los que sufren su competencia son ecuánimes. No lo son por intereses creados. Por eso sería bueno que unos aceptasen definirse como lo que son, otros aceptaran que vivimos en un mundo distinto y, finalmente, los legisladores deberían de dejarse de tirarse bolas de mierda en el congresos los unos a los otros y tomarse en serio de una vez, y urgentemente, el mundo que viene. Un mundo que les va a explotar en la cara y, por desgracia, no los va a despertar pero como siempre nos lo van a cobrar.

marcvidal.net


dilluns, 19 de juny del 2017

Per què Amazon compra Whole Foods? Que model de negoci està en joc realment?

Tot el que passa amb Amazon ens toca d'a prop. Ara més que mai. La seva aposta a Barcelona, per exemple, és important. Nous centres logístics i noves oficines per centralitzar la seva operativa en el sud d'Europa. Per això, les seves decisions estratègiques ens importen i molt. Amazon porta intentant irrompre en el negoci del lliurament d'aliments des de fa més d'una dècada. Ara ho va a intentar amb, probablement, la decisió definitiva. Comprar una cadena de supermercats. Comprant Whole Foods. És la seva major adquisició fins avui. Amazon ha acordat comprar la cadena de supermercats Whole Foods per 13.700 milions de dòlars.

Encara que l'acord va sorprendre a molta gent, el gegant del comerç electrònic porta molt temps intentant entrar en el camp dels comestibles. Ja a l'agost de 2007 va donar a conèixer Amazon Fresh però després de deu anys no s'ha arribat on la companyia esperava. No obstant això aquest és un mercat que mou una ingent quantitat de diners i Amazon no s'anava a donar per vençuda. Els comestibles frescs són la categoria més gran de la despesa del consumidor en la venda al detall que, per cert, encara no ha estat travessada de manera radical per la implacable disrupció digital. Un informe recent de l'Institut de Comercialització d'Aliments i Nielsen va trobar que el sector de comestibles d'Estats Units podria créixer cinc vegades en la propera dècada, amb els consumidors gastant més de 100 mil milions de dòlars en 2025.

Amazon va veure el potencial aquí des del principi encara que Amazon Fresh encara no ha penetrat socialment de manera significativa. La venda d'aliments frescos requereix una experiència més pràctica que el lliurament del paquet que Amazon fa. Moltes de les coses que compres en una tenda de comestibles s'espatllen fàcilment, la qual cosa significa que has de portar-les a casa ràpidament. A més, algú ha d'estar allí per rebre les mercaderies. Això pot ser complicat, atès que a Amazon li agrada optimitzar rutes de lliurament i paquets d'articles per maximitzar l'eficiència logística. La seva gran basa i això no es pot fer amb la llet o els ous.

Això explica que Amazon hagi decidit apostar pels supermercats físics. Que es tracta? De Amazon analògic? Un híbrid? Àdhuc és aviat per saber-ho. De moment sabem que, al maig, Amazon va obrir dues tendes a Seattle. Ara expandirà el model als 431 mercats de Whole Foods a Estats Units. La idea sembla que passarà per un 'demana des d'una aplicació i pansa a buscar-ho per un d'aquests centres 'logístics' de productes peribles. Tal vegada els 431 supermercats deixin de tenir producte exposat tal com ho coneixem ara. Amazon solament busca acostar-se al consumidor, no tenir-ho dins.

Amazon ens explica com va a ser el centre físic del futur. Com van a ser les tendes, els supermercats, la relació entre client i venedor. Ens obren una finestra al futur immediat. Al desembre, Amazon va llançar Amazon Go, un supermercat sense caixers. D'alguna manera Amazon intenta relacionar tots els seus productes i punts de contacte amb el client. Està procurant que la compra la realitzi el teu propi sistema de 'intel·ligència artificial' domèstic, Amazon Tiro, i si cal interactui amb el seu assistent de veu Alexa. Al cap i a la fi és perquè en menys d'una hora puguis passar amb el teu vehicle per un centre Amazon de Whole Foods i que algú et posi la teva compra en el teu cotxe. Sense pagaments, sense esperes, sense llistes. Si m'apures, aquest lliurament sembla més viable que mai amb un dels drones que ja estan funcionant actualment en manera de proves a Califòrnia.

Amazon ha comprat car. Ha pagat a 42 dòlars l'acció, una saludable cosina del 27% sobre el preu de tancament del dia anterior. Això demostra que tot el que s'amaga darrere de el 'delivery' perible és estratègic. No obstant això aquí sembla que tothom gana. Tots menys la competència. Phil Lempert, un dels analistes de mercats en Wall Street més veterans va dir que 'cada comerciant recordarà aquest dia com el començament d'una nova era, i molts haurien d'estan espantats'. De moment ningú ha de preocupar-se laboralment.

El guanyador més obvi en l'acord és Amazon, que per 13.700 milions de dòlars compra una plaça important en un mercat Bezos ha considerat des de fa temps estratègic. Amazon va ser disruptiva en la indústria editorial i el comerç minorista en general, però al món dels aliments i el seu lliurament no ho ha aconseguit encara. Ara sí. Locals físics i una greixada estructura de lliuraments. També guanyen els accionistes. Si succeeix el mateix que va passar amb la compra que va fer Bezos del The Washington Post, poden estar contents. Els consumidors també guanyen, sobretot els subscriptors de Amazon Prevalgui que gaudeixen de l'enviament gratuït. Probablement també es van a beneficiar la indústria dels drones. Una cosa és el lliurament ocasional de llibres i una altra és passar a un lliurament continu de productes peribles.

Però els grans perdedors són Kroger, Walmart, i qualsevol altra persona que embena aliments. Si això sona alarmista, considera l'estat de les indústria dels llibres minoristes i editorials, que durant algun temps van ignorar a Amazon com una seriosa amenaça. L'anunci de l'adquisició de Amazon-Whole Foods és recent però tinc molt interès a veure com a afecta a Instacart. He invertit en la seva versió espanyola, Deliverry i m'interessa molt veure com evoluciona el pla d'expansió de l'empresa nord-americana. Estem davant un canvi irreversible de la manera de consum dels productes peribles? Instacart va a començar a comprar startups en altres països per avançar-se a l'expansió de Amazon Fresh?

L'única cosa que sabem amb certesa és que la guerra acaba de començar i que no hi ha sector ni categoria empresarial que no pugui sofrir de la nit al dia la disrupció que et faci irrellevant sinó estàs atent.

marcvidal.net

dijous, 15 de juny del 2017

CEO, CFO, CIO i altres sigles d'alts càrrecs

Quan parlem de CEO, CFO, CIO, i altres sigles ens referim als principals alts càrrecs d'una empresa. Si ben els hispanoparlants tenim diferents noms per a aquests llocs de treball, actualment s'usen les sigles procedents de l'anglès. En aquest article definirem què tipus de càrrecs són i  quina funció tenen.

-> CEO (Chief Executive Officer). Conseller delegat o Director executiu, és el màxim responsable de la gestió i direcció administrativa de l'empresa. Podria dir-se que el CEO és el pilar de l'empresa, ja que és el fundador i qui formula el propòsit, la visió i la missió de la companyia. Així mateix, connecta el negoci amb el mercat, té l'última paraula quant a decisions de pressupostos i inversions i dirigeix les estratègies de l'empresa perquè aconsegueixi les seves objetivos.la paraula que més li defineix seria probablement "capdavantera", ja que guia a l'equip, remou obstacles i proveeix recursos.

-> COO (Chief Operating Officer). Director d'Operacions, supervisa com està funcionant el sistema de creació i distribució dels productes de l'empresa per assegurar-se que tots els sistemes funcionin bé. Moltes vegades treballar com CCO serveix d'entrenament per a la posició de CEO: és un pas natural, ja que el director d'operacions ja entén la missió i els objectius de l'empresa i és la mà dreta del director executiu.

-> CMO (Chief Màrqueting Officer). És el responsable de les activitats de Màrqueting, que inclouen la gestió de vendes, el desenvolupament de productes, la publicitat, estudis de mercat i servei al client. La seva principal preocupació és mantenir una relació estable amb els clients finals i comunicar-se amb tots els altres departaments perquè s'involucrin en les activitats de Màrqueting.

-> CFO (Chief Financial Officer). Director Financer, s'encarrega de la planificació econòmica i financera de la companyia. És qui decideix la inversió, el finançament i el risc amb l'objectiu d'aconseguir que augmenti el valor de l'empresa per als seus propietaris  (ja siguin accionistes o socis). Aporta el coneixement financer, comptable i en general una mirada analítica al negoci. En molts casos també és el conseller d'assumptes estratègics pel CEO.

-> CIO (Chief Information Officer). Responsable dels sistemes de tecnologies de la informació de l'empresa a nivell de processos i des del punt de vista de la planificació. El CIO analitza què beneficis pot treure l'empresa de les noves tecnologies, identificar cuales li interessen més a la companyia i avaluar el seu funcionament. Se centra en la millorar l'eficiència dels processos interns amb la finalitat de garantir una comunicació efectiva i mantenir l'organització funcionant de manera eficient i productiva.

-> CTO (Chief Technology Officer). Responsable tècnic del desenvolupament i el correcte funcionament dels sistemes d'informació des del punt de vista de l'execució. Generalment és el responsable de l'equip d'enginyeria i d'implementar l'estratègia tècnica per millorar el producte final. De vegades poden confondre's els llocs de CTO i CIO, ja que en algunes empreses comparteixen tasques. La diferència clau és que un CIO se centra en els sistemes d'informació (flux de treball de comunicació), amb l'objectiu d'augmentar l'eficiència, mentre que un CTO és el responsable de l'estratègia tecnològica orientada a millorar el producte final.

-> CCO (Chief Communications Officer). S'encarrega de manejar la reputació corporativa, contactar amb els mitjans de comunicació i desenvolupar les estratègies de Branding. Coneix als mitjans i té bona relació amb ells perquè la marca sigui visible i, sempre que sigui possible, estigui relacionada amb missatges positius. El CCO ha de jugar un paper rellevant en la seva gestió de la comunicació perquè la imatge corporativa sigui bona o, en altres paraules, que l'opinió dels clients potencials sigui favorable.

dimarts, 13 de juny del 2017

Què és el Blockchain? Com m'afectarà?

Era febrer de 2014. Havíem acabat la jornada. Londres estava espectacular i, com moltes tardes, vam ser al Blind Espot en Leicester Square. Allí vaig escoltar per primera vegada el terme 'blockchain'. Almenys sota la conceptualització que ara té. Va ser un desenvolupador d'algorismes de la pròpia City qui m'ho va explicar. Em va dir literalment 'és el major avanci soci-tecnològic que ha viscut la humanitat, més que el propi Internet'. No s'equivocava. Encara que encara no ho podem percebre, costa, la revolució de les criptomonedas està per arribar. Estem en aquell punt anterior en el qual es trobava la pròpia xarxa abans del llançament de Google.

Si al 1994, just en els primers passos d'Internet, algú ens hagués aventurat en el que ha acabat sent, no ens ho haguéssim cregut. Una xarxa articulada per les pròpies persones generant contingut sense intermediaris i on tothom és emissor i receptor. Alguna cosa semblat pansa amb el blockchain. Si t'expliquen ara el que va a ser no aconsegueixes comprendre la veritable envergadura de l'assumpte. És peça fonamental del puzle tecnològic que viu la humanitat. Especialment en el que ve en els propers cinc o sis anys. Tant o més que els cotxes autònoms, intel·ligència artificial o la realitat virtual.

"Estem en aquell punt anterior en el qual es trobava la pròpia xarxa abans del llançament de Google".

El problema és que quan algú ens diu que un cotxe autònom és un cotxe que va solament la gent ho entén. Si parlem d'una moneda que és diferent, que no la posa en circulació cap banc, que no depèn d'ells, que quan fas una transacció s'estructura en parts, en blocs, i que això fa que tot el model d'ús canviï. Creo, sincerament, que el problema està en què quan es parla de blockchain es parla de l'abstracte en lloc del pràctic. Diguem que el que 'ens posa' no és com funciona una tecnologia sinó el com ens afecta com bé explica Samir Goel en '5 Ways Blockchain Technology Will Transform The World Around Us'.

Vaig a intentar explicar el que la criptomoneda fa i no el que és. A veure si així, el meu principal lectora, la meva mare, ho pot entendre. Recordem que aquest blog va néixer fa més d'una dècada per que ella em preguntava coses econòmiques i jo vaig decidir obligar-la a connectar-se per llegir les respostes. Així va començar. Per això anem a fer aquest esforç d'aclarir que fa, i no que és, això del blockchain.

Realment, blockchain no és més que una nova forma d'emmagatzemar, transmetre i verificar la informació d'una manera que sigui més segur i més fàcil d'accedir. Quan es posa així, sona bastant senzill. No obstant això, la qual cosa ho fa complicat és que, igual que la impremta al segle XVI o la pròpia xarxa, l'adopció de blockchain canviarà completament la forma en què ens comuniquem i transaccionem uns amb uns altres. És per això que és determinant. Blockchain ens canviarà desenes d'aspectes importants en la nostra vida i transformarà notablement el món que ens envolta. De debò, és així. Encara que et venja com alguna cosa llunyà, et sona com et sonaven les xarxes socials l'any 2003 o les plataformes col·laboratives en 2009. No et sonaven.

"Diguem que el que 'ens posa' no és com funciona una tecnologia sinó el com ens afecta".

El blockchain afectarà a la banca i els pagaments. El sector financer és el primer sector esmentat en discutir sobre l'impacte del blockchain. I fem bé. Fins i tot les nacions més avançades tecnològicament no tenen un sistema eficient per moure diners d'un lloc a un altre. La manera de distribuir la informació de verificació del blockchain no està en un sol lloc i això fa impossible l'afectació d'atacs. La llista de transaccions en aquesta cadena es manté en els anomenats  'ledgers' de tot el món en lloc d'en un sol lloc. Quan es realitza un canvi en un, es reproduirà en els llibres de comptabilitat. És com si estiguessis editant la teva G-Suite sense connexió i sincronitzant amb tots els dispositius que té G-Suite quan recuperis la connexió. Això millora en gran manera la precisió de les transaccions i redueix el frau d'identitat, la manipulació de dades i els desacords sobre qualsevol transacció.

El blockchain convertirà en segur qualsevol donatiu. L'ajuda estrangera i l'ajuda humanitària han estat vists des de fa temps amb cert escepticisme. Sovint, no és clar si el finançament arriba al beneficiari final o, en el seu lloc, recolza a un règim opresivo o simplement està mal gestionada. Recentment, el Programa Mundial d'Aliments de les Nacions Unides va explorar l'ús del blockchain per mitigar aquest risc. Les solucions basades en cadenes de blocs permeten una major responsabilitat, mesurament i confiabilitat per al desplegament de l'ajuda, ja sigui en forma de diners, aliments o subministraments mèdics.

Blockchain ens retornarà la nostra intimitat. Al món de el 'bigdata' la privadesa és el tema clau. Amb les nostres interaccions en Internet constantment monitoreadas, els nostres telèfons revelen perpètuament la nostra ubicació i la intel·ligència artificial utilitza el nostre historial per predir les nostres accions futures. Hem perdut la privadesa a canvi de no sabem què exactament. Però la infraestructura d'informació basada en la cadena de blocs aconseguirà que sigui molt més difícil l'ús de certa informació rellevant sobre cadascun de nosaltres. La pròpia identitat que utilitzem en navegar podrà ser allotjada en múltiples ubicacions amb tot el que això suposa.

June 13, 2017

El blockchain evitarà el frau electoral. El nostre sistema electoral és, més o menys, el mateix fa segles. Una urna, una cua per votar i una papereta. Identitat mostrada en un paper, verificació i poc més. La tecnologia, quan ha volgut ser incorporada en el 'televoto' no ha produït garanties. De fet, a cada proposta de dur a terme aquest tipus de procés, en molts casos ha estat retirat per por d'un 'hackeo' electoral. Blockchain pot jugar un paper clau en aquesta transformació en permetre que els votants votin directament des de la seva casa. Imagini la identificació personal instantània i precisa i el comptatge de vots a temps real sense opcions al frau, l'error o la suplantació. La clau d'identificació única faria impossible que un elector emeti vots múltiples.

Segurament el més complex d'entendre del blockchain és el que és, com funciona o com s'estructura. Se li sol comparar amb altres divises. Es diu que és com l'or, com el petroli. Però en realitat això no és del tot correcte. Per entendre ben el que és, hem de saber el que provoca. Així és més fàcil. El blockchain no la veurem físicament excepte en alguna anecdòtica revelació publicitària. No serà física perquè no ho és. És una moneda digital i, al temps, serà la columna vertebral de molts sistemes amb els quals interactuem ara mateix. Encara que no entenguis la seva tecnologia associada, no et preocupis, l'important és entendre com va afectar la teva vida. Perquè la va a afectar de manera molt important.

divendres, 9 de juny del 2017

Serenor i coratge. La força de la gent ha fet irreversible el referèndum i serà la garantia que votarem

Benvolguts,

Ja tenim data i pregunta: celebrarem el referèndum l'1 d'octubre amb la pregunta "Vols que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?".

Estem convençuts que votarem: confiança, serenor i coratge. No permetrem que l'Estat dilapidi la voluntat de tot el poble. Sabem que les clavegueres de l'estat seguiran actuant, però des d'Òmnium ens deixarem la pell per garantir que el referèndum sigui efectiu i vinculant.

Junts hem fet irreversible el referèndum, és de tothom. Neix d'una societat madura i responsable que lluita pel seu futur, voti el que voti i pensi com pensi. És una lluita compartida de país, un país que ha conquerit drets i llibertats i s'ha asfaltat amb les seves mans carrers i places. 

Referèndum és democràcia

Aquest diumenge a les 12 h et convoquem, amb la resta d'entitats sobiranistes, a la plaça Puig i Cadafalch de Barcelona (Montjuïc) per dir un cop més que Referèndum és democràcia. Serà la primera oportunitat que tindrem per mostrar la nostra força després de l'anunci de la data i la pregunta del referèndum.

Al costat dels nostres representants

A més, dilluns tindrem una nova mostra de la judicialització que l'Estat espanyol està fent del procés sobiranista. El diputat i secretari tercer de la mesa del Parlament, Joan Josep Nuet, està citat a declarar per haver permès el debat i votació de proposicions de llei a favor de la celebració del referèndum. Un cop més, som davant d'una violació flagrant de la llibertat d'expressió pel simple fet de permetre un debat a la cambra. Per això, serem a les portes del TSJC per donar suport als nostres càrrecs electes escollits democràticament.

Seguim compromesos a treballar des de la unitat i la responsabilitat en el camí per construir la futura República catalana.

Mai res ens ha estat regalat. Ho tenim més a prop que mai!

Afectuosament, 

Jordi Cuixart
President d'Òmnium Cultural

dimecres, 7 de juny del 2017

Cumbres sobre el clima, Economía Circular y millones de taladros.

marcvidal

En el mundo hay más de 600 millones de taladros. La media de uso a lo largo de su vida será de no más de 13 minutos. No es sostenible. Estoy seguro que como este hay miles de ejemplos de productos que compramos, utilizamos muy poco y permanecen eternamente en un limbo inútil. Así, de ese modo, la industria de los taladros puede seguir fabricando más y más piezas que irán engordando la cifra completa y reduciendo la media de uso. No obstante, la conciencia que examina el motivo por el que compramos cosas que luego, al no utilizarlas más, pasan a una nueva vida en lo que denominamos 'economía circular', va en aumento.

El pasado lunes fue el día Mundial del Medio Ambiente y mi intervención semanal en TVE se centró en diferentes aplicaciones que nos ayudan a mejorar su conservación. Puedes conocerlas en el video que acompaña este post. Aunque no hablamos de la denominada economía circular puesto que dedicaremos de nuevo un programa a ella en concreto, si es cierto que uno de los modos más efectivos de conservar el planeta parte de este nuevo paradigma económico y social. La economía circular plantea la reducción del uso de materias primas y energía reutilizando y reciclando todo tipo de residuos. Es un intento de cambiar el sistema de producción lineal basado en la compra de productos y el consumo masivo.

https://youtu.be/4tCC3Xw66F8


A medida que las nuevas generaciones van imponiendo un modo de entender el consumo muy distinto al que se tenía en el siglo pasado, la economía circular va tomando posiciones. ¿Por qué comprar un vehículo si lo puedo compartir? ¿Por qué adquirir productos si puedo utilizar servicios? En una economía circular el valor de los productos se mantiene en un ciclo productivo superior por lo que la generación de residuos se reduce. También, es cierto, se reduce el beneficio de la explotación intensiva que conocemos. Por eso, cuando grupos de presión abogan por mantener modelos productivos caducos amparados en la contención laboral, el discurso debe referirse a las opciones económicas que también surgen de este tipo de modelo productivo.

El usar y tirar se va a ventilar el planeta. No tenemos recursos ilimitados y cada vez es más evidente. Dejando de lado las meriendas esas en las que se reúnen centenares de mandatarios para gloria y disfrute de ellos mismos como en Kyoto o París, solo nos queda la percepción individual de que desde la propia acción personal podemos hacer mucho. Yo no hago ni caso de los grandes acuerdos que no son vinculantes. Un cálculo rápido nos da el coste de lo que en la Cumbre sobre el Clima de París, esa que ha abandonado Estados Unidos, es imposible que se ponga en marcha. Les mola mucho eso de levantarse del asiento y aplaudirse a ellos mismos. Lo hacen a menudo y no recuerdan que en el tiempo transcurrido entre el anterior masaje y este no ha sucedido nada. Nada de nada que dependa de ellos.

Sin embargo en el mundo si pasan cosas. Pasan las cosas que las personas hacen. La estimulación de los cambios viene de la mano de la conciencia individual y la economía circular es uno de los motores más claros. De hecho son las acciones políticas más inmediatas, las municipales, las que desde el principio han supuesto un impulso importante. Fue la alcaldesa de París, Anne Hidalgo, la que hace apenas tres años puso en marcha medidas que giraban en torno a la economía circular. Fue el primer modelo público que logró la participación ciudadana de manera importante. Además acertó en colocar en la mesa de análisis a plataformas tecnológicas cuya genética es precisamente imponer el servicio al producto.

"Una 'smart city' no es un bosque de farolas que se encienden cuando pasa alguien o con wi-fi gratuito.

Al año siguiente se sumaron a este tipo de iniciativas municipales ciudades como Milán, Londres, Lisboa, Copenhague, Bruselas, Ámsterdam o Roma. Las ciudades españolas tardaron algo más. De Latinoamérica aun estamos pendientes. Tuvieron que pasar dos años hasta que algunas ciudades españolas, como Sevilla o Granada, se sumaran a una de esas soflamas que quedará por ver si son útiles de verdad. Ya he comentado en otras ocasiones que el futuro pasa por las ciudades. Nos guste más o menos el hecho de que en un par de décadas tres cuartas partes de la población mundial vivirá en ellas. De ahí que términos como 'smart city' o 'sostenibilidad municipal' tomen una importancia radical. El problema es que, al igual que las ciudades inteligentes, podemos estar ante mucho discurso equivocado. Una 'smart city' no es un bosque de farolas que se encienden cuando pasa alguien o con wi-fi gratuito. Es mucho más complejo y parece que no todos lo ven necesario para autodenominarse 'smart'.

Los días internacionales a favor del Medio Ambiente están muy bien. Ayuda a que se hable y no cueste demasiado dinero hacerlo, pero en nuestro modo de vida actual existen miles de formas para participar de esa conciencia que debe garantizar un mundo a nuestros hijos. Se espera que en 2030 se espera reducir un 65% los residuos totales en Europa y en gran medida vendrá de incentivar el consumo colaborativo, la transformación del producto en servicio y de la iniciativa de proyectos empresariales y tecnológicos que lo rentabilicen también. ¿Tú que apps utilizas para mejorar el medio ambiente? Piénsalo.

divendres, 2 de juny del 2017

Joan-Carles Mèlich: «No volem que ens diguin t'estimo, volem que ens estimin»

El filòsof diu que «la vida humana s'ha d'escriure en to menor»

Porta un barret negre, escriu amb ploma (de tinta violeta) i rere les ulleres hi ha una mirada atenta al matís, al dubte, al canvi. Joan-Carles Mèlich (Barcelona, 1961) és autor de llibres com La prosa de la vida (Fragmenta), i professor de filosofia a la UAB. Quedem i compartim sobre la taula el que més ens cal per poder aprofundir: el temps.




El que es fa amb rapidesa no t'interessa.


Crec que les coses més importants a la vida humana necessiten el seu temps. Ara es parla molt de la importància de la lentitud, però m'agrada parlar més del temps adequat. Això vol dir que a vegades hi ha coses s'han d'accelerar, però a vegades n'hi ha que s'han de fer lentament.

Però hi ha més tendència a córrer que a fer les coses a poc a poc.

La gent no pot llegir una gran novel·la, o no pot veure un museu a corre-cuita. L'art necessita un temps pausat.

Si no, no ho paeixes.

I especialment les grans obres. M'interessa molt el clàssic, que no vol dir l'antic sinó el que perdura. L'art necessita el seu temps, però també el necessiten les relacions humanes. N'hi ha tres: les relacions d'amistat, les relacions d'amor i les de pater-maternitat. I les tres dimensions necessiten temps. No hi ha amistat ràpida.

Això implica aprofundir.

Molts dels fracassos educatius de pares i mares es produeixen perquè no tenen el temps que han de tenir. Perquè el que és més important a l'educació és donar temps. Després pots donar una herència, un pis, però el més important és el temps.

El dia de Reis regalem moltes joguines però no donem el temps per gaudir-les plegats.

Exacte, és aquí on vull anar. Em trobo moltes vegades estudiants de primer curs, que encara tenen 17 anys, que em diuen: "A casa meva mai han tingut temps per a mi. Això sí, m'han comprat un cotxe, una moto, he estudiat on he volgut. Però mai s'han parat i m'han escoltat". Escoltar vol dir que el pare i la mare no diuen res, el que fan és interessar-se pel fill. Educar és donar, no intercanviar. Donar gratuïtament. I què és el més important que pots donar en l'educació, l'amistat, en l'amor, en la paternitat? El teu temps. I per què la gent no pensa?

Perquè no té temps.

Fixa't que la gent et diu: no llegeixo perquè no tinc temps. La gent no té temps per a allò que necessita temps. En canvi per mirar un partit de futbol, sí que en té.

També és una qüestió de prioritats.

Sí, de prioritats i que hi ha coses que necessiten una certa lentitud.

Un partit dura una hora i mitja i ja s'ha acabat.

I en canvi el llibre pot durar tota la vida. Reivindico molt la lectura continuada. Els llibres de capçalera, els de la tauleta de nit. Per rellegir-los.

I per reinterpretar-los?

Exacte, perquè el llibre el llegeixes en funció del teu moment vital.

Com una cançó.

Igual. Hi ha cançons, llibres, quadres, que en un moment determinat de la vida no et diuen res, però en un altre, com que el moment vital ha canviat, el sentit de l'obra també canvia completament.

Com ho fas per cuidar el teu temps?

Bona pregunta. Per exemple, m'he proposat, en la mesura del possible, quedar-me totes les tardes a casa i no fer massa "vida social". Un també ha de saber dir que no i prioritzar. Els matins aprofito per fer les classes i per escriure. Si puc, dino aviat, a quarts de dues si pot ser, i després descanso, i dormo una estona. A vegades escolto música. A quarts de quatre, em poso a llegir sense presses. Perquè avui en dia molta gent no llegeix, el que fa és buscar informació. De les grans obres que m'interessen intento tenir-ne el text original. Per exemple, el meu domini de l'anglès em permet entendre un article filosòfic, però no Les ones de Virginia Woolf. Llavors, què faig? Tinc el text original i en determinats moments penso: això com sona en anglès? Com ho deia la Virginia Woolf? Com que no tinc pressa, m'aturo. Tinc al costat el text original. El miro i el penso. Sempre llegeixo amb un llapis, amb què subratllo el llibre, i amb una ploma amb què escric en un quadern. I determinats fragments me'ls apunto. I a vegades no els comento, només els escric amb tinta violeta. D'aquí han nascut els llibrets de fragments filosòfics La lectura com a pregària i La prosa de la vida.

Normalment hi ha pressa per comentar-ho tot.

És com quan surts de veure una pel·lícula: "Ei, anem a prendre alguna cosa i la comentem". En soc incapaç. Deixa'm-hi pensar.

Hem de tornar a aprendre a mirar i a escoltar?

Sí, perquè de seguida es demana "opinar sobre". Vas a veure una pel·lícula, una exposició, un concert. Un moment, deixa'm pair-ho! No puc opinar de seguida.

I tampoc pots opinar de tot.

Tampoc. Vivim en un món d'opinadors, només cal posar la ràdio cada matí. En qualsevol programa surten els opinadors que opinen tant de les eleccions franceses com de la pel·lícula de no sé què.

Potser el més perillós és creure't que tens la raó.

Sí. Admiro molt la gent que diu: "Mira, d'això no en sé".

Cal humilitat?

Totalment. Crec que el gran mestre és una persona humil, que no sap. I els pares i els amics han de ser humils.

Dius que els grans mestres són els que esperes que no els imitis.

Fixa't que es parla molt de l'exemplaritat. Diem: "Els mestres han de donar exemple, els pares han de donar exemple". La noció d'exemple s'ha sacralitzat en educació i, en general, socialment: "Els polítics han de donar exemple". Compte amb l'exemple. Si donar-lo vol dir que intentis que la teva vida estigui d'acord amb el que defenses, en principi podríem estar-hi d'acord. Però diria que no és això...

L'exemple és massa rígid?

Normalment la persona que dona exemple posa el seu jo com a model, i diu implícitament o explícitament a l'altre: imita'm.

Quan potser hauria de ser "qüestiona'm"?

Un bon mestre no pot dir: "Imita'm". Fa uns quants anys, el director del meu departament de la universitat va demanar que cada professor posés una frase a l'entrada dels despatxos que tenim a la facultat de l'Autònoma. Vaig posar-ne una que diu Nietzsche a Així parlà Zaratustra: "Es recompensa malament un mestre si es continua sent el seu deixeble". És a dir, el bon mestre és aquell que vol que el seu deixeble posi la seva paraula en qüestió. Un bon mestre no és aquell que vol que els seus alumnes pensin com ell, sinó el que vol que els seus alumnes pensin. I pensar és pensar des de, d'acord, contra. Per què si no, no hi ha educació, hi ha adoctrinament.

És una qüestió de distància?

Jo no m'he de posar a dalt, en tot cas m'hi ha de posar l'alumne. Ara, per exemple, un altre text que estic treballant és Cartes a un poeta jove de Rilke. Al final de la introducció, el jove poeta, que és el receptor de les cartes, diu: "Quan els grans parlen, els petits hem de callar". Però qui és gran de debò mai et diu que és gran, ets tu que l'hi reconeixes. Aquesta és la diferència entre poder i autoritat. El gran és algú a qui l'hi reconeixes: jo sé que ets gran, per això t'escolto. Però també ho pot ser algú que no tingui gens de poder. Ho pot ser fins i tot un nen que en un moment donat et qüestiona. Els autèntics mestres no són els que tenen poder, són els que tenen autoritat. Aquells a qui els deixebles els reconeixen el valor de la seva paraula.

Dius que "aquell que no està disposat a aprendre no té dret a ensenyar."

Aquell que no està disposat a escoltar no té dret a parlar. A reclamar el diàleg. Perquè dialogar és sobretot saber escoltar. Dialogar vol dir acceptar que l'altre pot tenir la raó. Si no estàs disposat a considerar la paraula de l'altre, aleshores per què reclames el diàleg?

En el fons hi ha una qüestió d'ego? Hi ha qui creu que el que diu és més important que el que diguis tu.

Sí, és qui no està disposat a aprendre res perquè ja sap que ho sap tot. A les universitats encara tenim les tarimes. No faig les classes a dalt de la tarima, em poso a baix. Només hi pujo quan he d'escriure alguna cosa a la pissarra. La distribució de l'espai en l'educació és molt important. Mai situo els estudiants davant meu, sinó en cercle. Em bellugo entre ells i ells es veuen. L'autoritat no te la dones tu ni te la dona la institució, te la donaran els estudiants.

Te l'has de guanyar.

I sobretot te la guanyes allà on no tens poder. Per exemple, els dic: "En aquesta aula tinc poder perquè me'l dona el rector o el ministre d'educació. I si et dic que marxis de classe, hauràs de marxar. Després podràs no estar-hi d'acord. Ara bé, l'autoritat me la donareu vosaltres, sobretot quan estigui fora de la classe, de l'espai del poder".

I serà quan aprenguin més.

Exacte. Des de fa tres anys els demano com a treball de curs que m'escriguin un diari filosòfic. Un quadern en què descriguin el que pensen a partir del que fem a classe o de pel·lícules que hagin vist, o de notícies. I moltes vegades, parlen d'aspectes de la seva vida privada. Una de les coses que em diuen és: "Els meus pares no m'han escoltat mai. Ho fan veure, però sobretot em diuen: tu has de fer això".

No els deixen ser.

No.

Al final es tracta de poder ser?

De poder crear la teva vida. Has de construir la teva vida com si fos una obra d'art. Tu has de ser l'artista de la teva vida.

La vida es pot fer i desfer?

A vegades estàs obligat a desfer-la, perquè els altres et posen en crisi. Has de construir la teva vida, però és fràgil. No és una construcció acabada, sinó que és com Les ones de Virginia Woolf. M'agrada molt aquesta novel·la perquè parla de la identitat, que és com les ones del mar. La identitat és mòbil, està canviat constantment. L'edifici de la teva vida no té uns fonaments sòlids, estables, amb uns principis. L'individu que té uns principis immutables és un fanàtic. És molt perillós. Jo estic a favor de les identitats múltiples, canviants. Moltes vegades et trobes amb gent, situacions, esdeveniments que et trenquen la identitat.

Això implica estar en conflicte amb tu mateix.

Exacte.

I això a vegades molesta.

La humanitat dels humans no passa tant per la coherència –i no vull dir que s'hagi de ser incoherent–, passa justament per un qüestionar la coherència, per un dubte, per una inquietud, per una mala consciència. Soc un filòsof de la mala consciència.

El que s'escolta més és allò de: "Tinc la consciència tranquil·la". 

Aquesta és la frase típica: "Jo tinc la consciència tranquil·la. He fet el que havia de fer". Els que treballaven als camps de concentració tenien la consciència tranquil·la, estaven educats per tenir bona consciència. He complert amb la meva obligació: la llei em diu això i jo ho compleixo. I ara ho veiem constantment: vivim en un món on tothom té la consciència tranquil·la.

Seria: "Tens un problema, t'ajudo, però potser t'hauria pogut ajudar una mica més?"

Has fet un canvi molt interessant: la gent que té la consciència tranquil·la la té en funció d'uns principis, d'uns deures, d'una llei. En canvi, els que defensem la consciència intranquil·la sabem que el més important a la vida no és el compliment de la llei, sinó l'ètica. No vull dir amb això que la llei no s'hagi de complir, sinó que no és el més rellevant en la vida humana. Per viure humanament cal l'ètica, i l'ètica és atendre allò que l'altre em demana. I si ho faig, sempre tinc el dubte de si l'hauré atès bé. No ho sabré mai del tot. Puc saber què vol dir complir la llei, perquè em diu: "Tu has de fer això i això i això". Ara bé, si l'altre em diu: "Tinc una malaltia terminal, ajuda'm a suïcidar-me". Què és el que he de fer? Donar-li resposta. Però això suposa ajudar-lo a suïcidar-se o no? Com sé quina és la resposta correcta? Sempre hauria de tenir mala consciència, perquè he ajudat algú a matar-se. Però i si no t'ajudo? Aleshores estic a l'altura del sofriment de l'altre? Zygmunt Bauman deia que ser ètic és no sentir-se mai suficientment bo. Té raó. Ser ètic és saber que mai estàs a l'altura d'allò que l'altre et demana, que la teva resposta mai no serà suficientment bona.

I aquí podríem parlar de la diferència que fas entre ser i ser-hi.

El filòsof jueu Emmanuel Lévinas diu que l'ètica no és l'ontologia, que la qüestió ètica no tracta de l'ésser. A la primera frase d'Ésser i temps, Heidegger, el gran filòsof de l'ontologia, deia: "La pregunta sobre l'ésser ha caigut en l'oblit". L'ontologia retorna a la pregunta de la identitat, sigui individual o col·lectiva: què som? Els defensors de la identitat sí que tenen una resposta a aquesta pregunta. Qui ets tu?

Moltes coses.

Estava buscant una paraula que pogués expressar l'ètica i aleshores vaig llegir l'última novel·la de Philip Roth, Nèmesi. Hi ha una epidèmia de pòlio a Newark (Nova Jersei). Molts nens d'un esplai estan greument afectats per la malaltia. Aleshores, la companya del monitor, que viu fora de la ciutat, li diu: "Vine amb mi, marxa de Newark, perquè aquí estàs en risc". Ell se'n va amb la xicota. I allà li arriba la notícia que un noi ha mort i un altre s'ha quedat paralític. I tenen una conversa espectacular perquè la xicota li diu que encara que s'hi hagués quedat, què hauria pogut fer? I ell respon: "No es tracta de fer sinó de ser-hi". I aquest ser-hi em va donar la clau. L'expressió en català és molt maca. Quan dius: "Aquesta persona, en aquell moment, hi va ser".

I el que més recordes són les persones que hi han estat.

Què és l'amistat? Ser-hi quan hi has de ser. Però què és el que estableix quan hi has de ser? El deure moral, que a vegades et diu que no cal que hi siguis. Sovint pensem que el deure ens diu el que és bo, però també et diu: "Escolta, no et preocupis que aquest no és el teu problema. No és la meva feina". Per exemple, aquest matí he rebut un correu d'un estudiant que em deia: m'han fet fora de la feina. Un pot dir: "I què vols que hi faci jo?" I ell és exestudiant perquè el curs ja s'ha acabat i les notes estan posades i no el tornaré a tenir mai més i no estic en horari laboral. El meu deure quin és? El deure no et diu només que has de procurar per l'altre, sinó que hi ha determinats éssers pels quals no has de tenir preocupació.

Ens cal més compassió?

Et diuen: "No t'has de compadir per segons qui, perquè si no, no viuries". Però l'ètica no et diu què has de fer, sinó que has de fer, que has de respondre. No et diu allò que has de respondre.

I l'ètica et permet ser de moltes maneres diferents.

Efectivament. L'ètica no et diu què és allò correcte, sinó que has de respondre adequadament i això pot significar moltes coses. No hi ha un manual per saber quina és la resposta adequada, ni un protocol. Aquest estudiant què m'ha demanat? D'entrada, que hi sigui. No em demana que li doni feina, ni que li solucioni la vida. Simplement que l'escolti. Que li digui: "Escolta, soc al teu costat, vols que quedem?" Òbviament, a mi això no m'ho pagarà ningú, potser, en el millor dels casos, m'ho agrairà ell. O potser ni això. Perquè potser quedarem i no sabré què dir-li i ell pensarà que aquest no m'ha sabut ajudar. O no ho faré bé. Crec que ser mestre és tenir vocació i professió a l'hora. Sentir-te cridat per l'altre. Fixa't que parlem que les coses passen pel cap o pel cor, jo parlo de les entranyes. D'allò que et remou les entranyes. Jo soc un filòsof de les entranyes, del ventre. No et fa mal el cap ni el cor, sinó l'estómac, que és on hi ha la consciència, on se't remouen les entranyes. Reivindico les entranyes enfront de les filosofies del cap i del cor.

També reivindiques el fet de sacsejar la gent, que no s'adormi. 

Perquè l'ètica comença amb un sacsejar.

Va en contra de la mandra. 

Sí, o simplement de fer el que has de fer, sigui per protocol o pel codi deontològic. I amb això no estic anant ni en contra d'una cosa ni de l'altra, perquè també són necessaris.

Ens cal cuidar-nos amb més tacte?

Sí, per això cada vegada m'agrada més fer una abraçada. Quan estic content de veure una persona l'abraço. Allò dels dos petons és protocol, donar la mà, també. Soc un gran defensor de l'abraçada perquè no t'enganya, perquè ho fas des de les entranyes. Pensa per exemple quan dones el condol, la manera com ho fas no és amb les paraules ni amb la mà ni amb els petons, és amb l'abraçada i el silenci. Quan veus que algú està realment fotut, què li dius? No hi ha res a dir-li. L'has d'abraçar. El dia de Sant Jordi vaig trobar una persona que té un fill que està molt greu de salut. I quan la vaig veure simplement la vaig abraçar. Res més. Però vaig actuar correctament? Ho ignoro. Potser necessitava també paraules. Això no ho sabré mai. Sempre hi ha incertesa en ètica.

Potser també cal reivindicar el silenci, perquè hi ha moments en què no hi ha res a dir.

Vaig participar al programa Amb filosofia de l'Emili Manzano, a TV3, dedicat al silenci. M'interessa molt aquesta qüestió. Perquè el silenci no és el contrari de la paraula. El contrari de la paraula és el soroll. El silenci és paraula, diu allò que no es pot dir. És l'instant més intens de la paraula. Vivim en un món de soroll, i el més important es diu a través del silenci.

Hi ha llocs on no arriben les paraules. 

Quan t'estimes algú no l'hi dius. L'estimes. A vegades ho dic als estudiants, quan un membre de la parella diu a l'altre "fa molt de temps que no em dius que m'estimes", i l'altre al moment diu "t'estimo", no s'ha entès res. Perquè la persona que ho diu no vol que li diguis "t'estimo", vol que l'estimis. No demana un dir, sinó un mostrar. No volem que ens diguin t'estimo, volem que ens estimin.

Més que les paraules, són els fets. 

El que t'estima és algú que hi és.

Dius que només es pot perdonar el que és imperdonable. 

La idea és de Derrida. Ell diu que el perdó perdona només l'imperdonable. Però jo crec que el perdó, com a tal, no perdona, qui ho fa som nosaltres. Perdones tu o jo, però no el perdó. "Només pots perdonar l'imperdonable" vol dir que el perdó només pot aparèixer on no hi ha justícia, perquè és radicalment injust. Si hi hagués justícia, no caldria. El perdó és absurd. Les grans coses de la vida són absurdes, no tenen un sentit establert. Per què continues estimant algú que no s'ho mereix?

La vida té sentit?

La vida no té Sentit, té sentits. I els sentits puntuals, fràgils, situacionals, aquest sentit en minúscula sempre està amenaçat pel sense-sentit. M'agrada dir que la vida és un (sense) sentit.

Hi ha paraules que són majúscules?

Per a mi no. Crec que, inspirant-ne en Schopenhauer, la vida humana s'ha d'escriure com el primer acord del Don Giovanni de Mozart: en to menor. Perquè som finits, situacionals, depenem dels contextos, del dia que fa, de la conversa, de la música que sona, de si el cafè ens ha agradat o no.

Deus viure molt despert a tot.

No sabria què dir-te. No m'ho he plantejat. Crec que la filosofia passa per una problematització, per un posar en qüestió determinades coses que la immensa majoria de la gent no qüestiona. Això que tothom dona per descomptat, això que es considera "normal", pensem-ho bé perquè potser no ho és tant.



Gemma Ventura Farré

La felicitat, desesperadament.

No es tracta de prohibir-nos esperar, sinó d'aprendre a pensar, a voler i a estimar.


1.
 La recerca de la felicitat és la cosa més ben repartida del món.
 
2. L'objectiu de la filosofia és la felicitat. O, més exactament, l'objectiu de la filosofia és la saviesa i, per tant, la felicitat. Però no una felicitat qualsevol. La felicitat que volem, la felicitat que els grecs anomenaven saviesa, no s'obté amb drogues, ni mentides, ni il·lusions, ni diversió en el sentit que Pascal donava a aquest terme. És una felicitat que s'obté en una certa relació amb la veritat: una veritable felicitat o una felicitat veritable.
 
3. La felicitat és l'objectiu, la veritat és el camí. Però val més una tristesa vertadera que una alegria falsa.
 
4. La saviesa és necessària perquè ens morim i perquè no som feliços. Si fóssim feliços sense ser immortals, o immortals sense ser feliços, la nostra situació seria acceptable. Però ser a la vegada mortal i desgraciat, o saber-se mortal sense considerar-se feliç, és una raó de pes per tractar de tornar-se una mica més savi.
 
5. No som feliços, però no sempre perquè tot va malament. També passa, i més sovint, que no som feliços ni tan sols quan tot ens va més o menys bé. Què ens falta per ser feliços quan ho tenim tot per ser-ho i no ho som? Ens falta la saviesa. Ens falta aprendre a viure.
 
6. Si –com diuen Plató, Pascal, Shopenhauer, Sartre– som feliços quan tenim el que desitgem, i només desitgem allò que no tenim, no podem ser mai feliços. O bé desitgem el que no tenim, i patim aquesta carència, o bé tenim allò que, des de l'instant que ho tenim, ja no desitgem. La felicitat se'ns escapa. O estem enamorats de qui no ens fa cas, i patim aquesta carència, o vivim en parella i ens avorrim l'un a l'altre, perquè no podem desitjar el que ja tenim. La vida, deia Schopenhauer, oscil·la com un pèndol del dolor al tedi. En paraules de George Bernard Shaw: "Hi ha dues catàstrofes a l'existència: la primera, quan els nostres desitjos no són satisfets; la segona, quan ho són".
 
7. L'esperança és una trampa, perquè només esperem el que no tenim. Sempre estem separats de la felicitat per la mateixa esperança que la persegueix. Passem de la frustració a l'avorriment, de l'esperança a la decepció. Podem fingir que som feliços, però en filosofia es tracta justament de no fingir; o podem practicar la fugida cap endavant, d'esperança en esperança, com fan els jugadors de loteria que es consolen d'haver perdut comprant un nou número. Això no és filosofia ni saviesa. Una tercera estratègia –que requereix tenir fe– és saltar fins a l'esperança absoluta: esperar que la felicitat arribi després de la mort, en una altra vida millor.
 
8. Encara hi ha una altra opció: tractar d'alliberar-nos del cicle d'esperança i decepció. Tractar d'alliberar-nos de l'esperança mateixa.
 
9. Entre la felicitat esperada i la felicitat fallida, entre l'esperança i la decepció, entre el sofriment i l'avorriment, hi ha el plaer i l'alegria. Hi ha plaer i alegria quan desitgem el que tenim, el que fem, el que és. Quan desitgem el que no ens falta. Quan tenim set i bevem una cervesa fresca. Quan fem l'amor amb la persona que volem.
 
10. Plató, Pascal, Shopenhauer i Sartre confonen el desig amb l'esperança. Tota esperança és un desig, però no tot desig és una esperança. Podem ser feliços quan fem el que desitgem, quan desitgem el que fem. La felicitat de desitjar el que tenim, el que fem, el que no ens falta, és una felicitat desesperada, una felicitat que no espera res.
 
11. Esperar és desitjar sense gaudir. És desitjar sense saber si el desig serà satisfet. L'esperança i el coneixement no es troben mai: no s'espera mai allò que se sap, no es coneix mai allò que s'espera. Només esperem allò que som incapaços de fer, allò que no depèn de nosaltres. L'esperança és un desig la satisfacció del qual no depèn de nosaltres. Esperar és desitjar sense poder. L'esperança és doncs un desig que es refereix al que no tenim, que ignorem si és o serà satisfet i que satisfer-lo no depèn de nosaltres. Esperar es desitjar sense gaudir, sense saber i sense poder.
 
12. La felicitat i la desesperació poden i han d'anar juntes. La felicitat és proporcional a la desesperació que siguem capaços de suportar. Aquesta desesperació no és el súmmum de la tristesa, ni la desesperació del suïcida (si se suïcida, és que espera morir). És la desesperació de qui no espera res perquè ja ho té tot, perquè en té prou amb el que té.

13. En lloc de desitjar el que ens falta, el que no depèn de nosaltres, es tracta d'aprendre a desitjar el que sí que depèn de nosaltres. No es tracta de prohibir-nos esperar, sinó d'aprendre a pensar, a voler i a estimar.  
 
14. La felicitat és aquell espai de temps en què l'alegria sembla immediatament possible. I tota alegria és alegria d'estimar. La felicitat és possible quan estimem més i esperem menys. La saviesa és això: la felicitat, desesperadament.

André Comte-Sponville