La presidenta de la Comunitat de Madrid ha esvalotat el galliner amb unes declaracions, coherents amb la seva pràctica política i la seva trajectòria, que han esgarrifat fins i tot algun destacat membre del seu propi partit. Si xiulen la monarquia o l'himne, que suspenguin el partit! I ja està, ella es queda tranquil·la i satisfeta. L'Esperanza Aguirre és d'aquells espècimens de la política activa que es fan les declaracions al damunt. No hi poden fer més, és superior a ells mateixos.
Però el que m'ha cridat més l'atenció ha sigut la reacció d'adversaris i col·legues de la presidenta madrilenya en la línia argumental que no s'ha de barrejar esport i política. Em sap greu però determinades afirmacions són d'un gran cinisme. L'esport i la política sempre han anat plegats. Només des de les posicions predominants s'ha volgut defensar que s'havien de separar, perquè saben, de fet, que és impossible, i amb aquest discurs de no barrejar esport i política continuen, des de la política, controlant l'esport.
Hi ha exemples d'això a tot el món. Des dels desgraciats esdeveniments amb motiu del Mundial d'Argentina de 1978 on la dictadura argentina va fer i desfer com va voler, fins al Mundial de rugbi celebrat a la Sudàfrica, on Mandela havia passat de la presó a la presidència del país i que va servir com a element de cohesió nacional, de superació de conflictes racials, podríem posar infinitat d'exemples en què la política ha utilitzat l'esport, i també exemples en què l'esport ha fet política.
No deixa de ser curiós com reacciona una part important de la caverna mediàtica i política espanyola amb la final de la Copa del Rei"
Un dels personatges més influents de l'esport mundial del segle XX, Juan Antonio Samaranch, peça clau per aconseguir els Jocs Olímpics del 1992 per Barcelona, entre d'altres coses tenia un passat fonamentat en la política, amb càrrecs en l'àmbit municipal en ple franquisme i posteriorment fent d'ambaixador d'Espanya a una plaça estratègica a nivell mundial com era Moscou. I malgrat tot, va arribar al cim del món de l'esport. Ell personificava l'exemple més clar de la connivència entre esport i política.
I preguntem-nos tots plegats si els èxits de les seleccions d'aquí i d'arreu no són considerats com a èxits propis dels respectius governs, més enllà de la tasca que hagi pogut fer la respectiva federació esportiva de torn? O no serveixen grans èxits esportius per apaivagar moments crítics en la política? Ni tan sols cal posar cap exemple, són ben recents.
Encara més. Si Catalunya no té seleccions pròpies és per motius estrictament polítics, no pas esportius. La pressió que va fer el govern espanyol i la seva diplomàcia per a què Catalunya no fos reconeguda com a membre de ple dret de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) és un exemple més que clar, de com la política intervé en el món de l'esport. O algú s'atreveix a dir que això no és política?.
No deixa de ser curiós com reacciona una part important de la caverna mediàtica i política espanyola amb la final de la Copa del Rei. Una copa, per cert, on el titular del trofeu, no assistirà a l'esdeveniment. I no se sap ben bé si l'absència serà deguda a motius esportius, o a motius polítics.
