La CUP, l'unic partit independentista que encara no ha fet cap sacrifici per la independència

Font: Text tret del fòrum de racocatalá

"Obro aquest fil per constatar que després de uns quants anys de procés, l'únic partit que no ha fet cap renúncia per la independència ha estat la CUP. Es mereixen un premi a la tossuderia!

• Durant aquests anys hem vist com molts polítics es guanyaven l'enemistat de l'status quo i de Madrid en pro de la independència.
• Hem vist com hi han partits polítics que tenen dirigents imputats per haver contribucions per la independència. Alguns potser acabin a la presó per intent de sedició.
• Hem vist com alguns partits s'han trencat per tal de poder treballar per la independència. CDC va trencar una aliança de 30 anys per aclarir tots els dubtes que comportava Unió.
• Hem vist com ERC acceptava anar en una llista on el presidenciable era Mas. ERC renunciava a tenir president de ERC
• Hem vist com ERC renunciava a tenir més representació al parlament per tal de fer una llista conjunta amb CDC i independents.
• Hem vist com partits petits com Reagrupament, Mes o Democrates de catalunya acceptaven tenir els seus candidats en posicions molt endarrerides i amb representació única
• Hem vist com el senyor Mas es jugava la seva carrera política (i la presó) apostant per la independència. En Mas hagués pogut jugar a un altre joc si hagués volgut estar més temps com a president d'una Catalunya autonòmica
• Hem vist com CDC (assetjada pels casos de corrupció, tot sigui it,) acceptava perdre una gran representació en el Parlamentconvocant unes eleccions anticipades en les que tindrien moltissima menys representació.
• Hem vist com el Mas acceptava que un home d'esquerres, en Romeva, liderés la seva llista electoral
• Hem vist com un antic dirigent de ICV acceptava anar de cap de llista amb en Mas quan abans era el seu enemic polític.
• etc, etc

Hi ha una multitud d'exemples d'independentistes que han fet sacrificis per un bé superior com és la independència.

I després està la CUP, les quals fins a dia d'avui, no se'ls hi coneix cap sacrifici per al bé superior com és la independència. Podrien fer el primer deixant que en Mas fos president i desecallessim això d'una vegada, no? No, abans son els ideals i el sectarisme abans de la independència.

L'independentisme de la CUP ha quedat perfectament retratat."

Alló que oculta Anna Gabriel (CUP)

La situació de paràlisi que travessen les negociacions entre JxS i la CUP a causa de la negativa de la CUP a donar el seu suport a Mas per haver estat relacionat amb casos de corrupció, està fent perillar el nostre anhelat d´aconseguir finalment una República catalana.

 

La seu cap més visible i mediàtica, Anna Gabriel, es mostra inflexible en les negociacions i no vol que els vots de la CUP facilitin la investidura d´un presumpte corrupte com a president de la futura República catalana.

 

En realitat aquesta postura, aparentment plena d´ética, no sembla coherent amb el que  l´Anna oculta i que amb prou feines coneix la militància de la CUP; molt pocs saben que la seva actual parella, Joan Terán, cobra un sou del partit i va ser elegit gairebé de manera secreta, membre alliberat de la CUP coincidint pràcticament en el temps amb l´elecció d´Anna com a diputada. La parella d´Anna es defineix com politòleg i documentalista i té com a major assoliment ser un dels fundadors de ENDAVANT.

 

Per què l´Anna Gabriel ha amagat que la seva parella, Joan Teran, és membre alliberat de l´area estratégica i moviments populars de la CUP?

És veritat que l´Anna ha intentat que aquesta notícia no transcendeixi ni surti a la llum?

 

Ha influit l´ombra allargada d´Anna en el nomenament de la seva parella?

 

Confiem en seguir remant, tots junts, en la mateixa direcció fins a arribar a un acord que possibiliti el nostre objetiu d´una CATALUNYA LLIURE I INDEPENDENT.

Sant Esteve, una festa independentista? Un dia que explica moltes coses

A diferència de la resta de l'estat, Sant Esteve és una festivitat que es celebra a Catalunya. I com tot, no és per un caprici, sinó que ve d'una llarga tradició lligada amb la història i els orígens del nostre país.

La festivitat de Sant Esteve es celebra a Catalunya, (també posteriorment a les Illes, i al País Valencià, on no és però ara festa oficial), des de fa més de mil anys (a partir del segle IX), concretament des del moment en què el territoris els territoris i comtats conquerits per Carlemany, a l'entorn dels Pirineus, passaran a dependre administrativament de  l'Imperi Carolingi, i com a conseqüència els bisbats catalans van passar a dependre de Narbona i van trencar amb Primacia de la Diòcesi de Toledo.

En aquest període Carlemany hauria proclamat un edicte imperial ordenant que l'endemà de cada Pasqua (les originals jueves: Pasqua de Resurrecció, Pasqua de Pentecosta, i la Pasqua de Nativitat, possiblement incorporada posteriorment pels romans), fos dia festiu. Per aquest motiu alguns dels antics pobles que en formaven part mantenen aquesta festivitat, i per això a Catalunya i a molts d'altres països d'Europa- no és el cas d'Espanya, que estava sota control de l'emirat de Còrdova per aquella època-, també és dia festiu el dilluns de Pasqua ( La Mona), que és l'endemà de la Pasqua de Resurrecció, així com la segona pasqua, o dilluns de Pasqua Granada (Pentecosta)

El motiu, segons alguns, seria per celebrar la victòria de Poitiers, quan els exèrcits francs en inferioritat van derrotar els àrabs.

De fet Sant Esteve ja era un Sant molt popular des del segle V entre els francs, i moltes catedrals li són dedicades (Saint-Étienne) a l'estat francès:  Toulouse, Metz, Agde, Auxerre, Bourges, Cahors, Châlons-en-Champagne, Limoges, Meaux, Sens, però també la de Viena (Stephansdom). Curiosament a França és un dels pocs països europeus on no és dia festiu, excepte a Alsàcia.

Mapa de l'àntic Imperi Carolingi

I és que el 26 també es festiu a molts d'altres països europeus com Alemanya, Àustria, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Estònia, Finlàndia, Grècia, Holanda, Hongria, Itàlia, Irlanda, Lituània (compensació Sant Esteve dia 28), Luxemburg, Noruega, Polònia, Regne Unit, República Txeca, Romania, Suïssa i Suècia.

Al Regne Unit  i a molts països que formaven part de l'ex imperi britànic (Nova Zelanda, Canadà, Austràlia, Xipre, Bahames, Hong Kong, Jamaica, Sud-àfrica…), celebren el 26 de desembre l'anomenat "boxing day". El nom sembla que faria referència a caixes, (box en anglès ) que els servents de cases importants rebien aquest dia de festa, dels "amos" amb diners o menjar.

Jordi Graupera revela la raó més important per investir Mas

Mas és la peça clau per acabar la partida d'escacs amb l'Estat tant si aquest cedeix i s'avé a un referèndum com si tria el camí de l'enfrontament

---

En un article a 'La Vanguardia', el filòsof Jordi Graupera argumenta que una de les circumstàncies que podrien fer raonable cara el món la secessió de Catalunya és que el moviment independentista pugui demostrar que ha intentat negociar de "bona fe" tant l'encaix amb Espanya, com la disposició a acordar una solució referendària, abans d'arribar a la unilateralitat. En aquest sentit, defensa que el president Mas ha seguit l'estratègia de la bona fe tant amb els intents fallits d'encaix a Espanya com a l'hora de cercar una solució pactada amb l'Estat per fer un referèndum i ara, després de les eleccions del 27-S, quan comença la fase de legitimació de la unilateralitat, Mas és la peça clau per acabar la partida.

La via Mas ha posat en una situació delicada l'Estat

Graupera assegura que la "via Mas" de al bona fe  ha situat l'Estat en una posició en la que només té dues opcions: enrocar-se o cedir. Segons Graupera, si l'Estat cedeix només pot ser en la línia d'acceptar un referèndum vinculant, la qual cosa desactivaria en bona part la campanya de la por perquè l'Estat ja no podria esgrimir un suposat boicot a la República catalana a la UE, ni el corralito, ni l'amenaça de deixar sense pensions els pensionistes. Així, segons l'autor, només grans concessions d'autogovern podrien frenar el creixement del sí.

Si l'Estat tria el camí de suspendre l'autonomia la legitimació de la unilateralitat s'intensifica 

Però si l'opció de l'Estat és l'enrocament, aquesa opció, diu Graupera, porta a una escalada que ja s'ha iniciat amb la querella contra Mas, Rigau i Ortega i acabaria amb la suspensió formal de l'autonomia. I assenyala que el problema de l'escalada és que legitima cada cop més  la via de la unilateralitat, i conclou: "No sé si tindrà èxit, però acabar la partida d'escacs en els termes plantejats em sembla la raó més important per investir Artur Mas". 

Enhorabona, i ara no deixeu que ningú us robe ni l’alegria ni el triomf

Per començar, permeteu-me unes quantes dades i detalls que són molt importants:

–L'independentisme aconsegueix 72 escons i té la majoria absoluta del parlament.

–S'ha acabat l'ambigüitat: tindrem un govern plenament independentista, sense quintacolumnistes, i una majoria parlamentària que treballarà per la independència. Fa tres anys els diputats amb mandat explícitament independentista eren 24, els d'ERC i CUP. Avui són 72. Feu comptes.

–Per primera vegada a la història, un partit o coalició ha guanyat les eleccions a totes les comarques del Principat. No havia passat mai, i ho ha fet Junts pel Sí.

–Els independentistes guanyen a 907 municipis i els unionistes a 35. 907 contra 35, sí.

–Junts pel Sí i la CUP aconsegueixen el 48% dels vots. Cameron va convocar el referèndum perquè l'SNP havia guanyat les eleccions amb el 44% dels vots. Abans del primer referèndum que es va fer al Quebec, el Partit Quebequès havia guanyat les eleccions del 1976 amb el 41,37% dels vots. I abans del segon, el mateix partit havia guanyat, el 1994, amb el 44,75% dels vots. Veieu la diferència entre el 48% i el 41%?

–Una dada suplementària: Mariano Rajoy governa amb majoria absoluta a Espanya amb només el 44,63% dels vots. De res.

–Continuem: l'independentisme guanya a Barcelona amb el 47,24% dels vots emesos i la CUP hi supera Catalunya Sí que es Pot. Estiguem atents a veure què farà Ada Colau a partir d'avui, que això serà molt important i no únicament per a Barcelona.

–El mes de juny les enquestes donaven 33 diputats a CiU, 31 a Catalunya Sí que es Pot i 19 a ERC. D'això, hem passat, només en tres mesos, a un 62 a 11. L'independentisme ha sabut reaccionar de la millor manera imaginable.

–S'ha batut el rècord històric de participació en unes eleccions; més legitimitat democràtica que mai, doncs. I, contra el gran mite, resulta que no hi havia més unionistes amagats. La meitat dels nous vots han estat independentistes. Per cert: 1.952.482 votants ahir versus 1.861.753 el 9-N. Allò no era el sostre.

–Ja sabem quant valia el xantatge de Duran: zero escons. Que deixe d'embrutar el nom del partit de Carrasco i Formiguera.

–Catalunya Sí que es Pot ha estat un fracàs imponent i ICV es trobarà obligada a rectificar. Iniciativa sola va obtenir fa tres anys només cinc mil vots menys que ara amb Podem i ha perdut dos diputats. I la culpa del fracàs, ho sabem tots, és de Pablo Iglesias. Potser Catalunya ha estat la seua tomba política. Duran i ell fan dos.

–El PP és el primer partit d'Espanya i el cinquè de Catalunya. A la demarcació de Lleida i a la ciutat de Barcelona fins i tot el supera la CUP. Al conjunt de Catalunya la diferència entre la CUP i el PP és de poc més de deu mil vots. Ah!, i Albiol perd fins i tot a Badalona, on guanya Junts pel Sí .

–Les trampes que ha fet Espanya amb el vot exterior dels catalans són un autèntic escàndol democràtic i tots sabem que el resultat no hauria estat el mateix si tothom hagués pogut votar lliurement: el resultat seria encara més favorable a la independència.

–I una última dada, per a no cansar més: al Baix Llobregat, sí al Baix Llobregat, l'independentisme guanya amb Junts pel Sí.

Ja ho sé, que els catalans tenim una tendència accentuada a espantar-nos per ben poca cosa. Som una mica més porucs d'allò que seria desitjable i quatre expressions d'alegria de Ciutadans combinades amb els titulars de diaris que ja podíem imaginar han creat en alguna gent la sensació que això no ha estat tan gros com esperàvem.

Doncs bé, obriu els ulls:

–Le Monde: Victoire des indépendantistes aux élections régionales

–The Washington Post (el diari que llegeix Obama): Spain: Pro-secession parties in Catalonia win landmark vote

–Al Jazeera: Catalonia separatists claim victory in regional polls

–Corriere della Sera: Catalogna: Mas: 'Abbiamo vinto!' Agli indipendentisti 72 seggi su 135

–Der Spiegel (la revista que llegeix Merkel): Separatisten gewinnen Mehrheit im Parlament

–Publico: Independentistas têm maioria absoluta no parlamento da Catalunha

Obriu els ulls per veure què ens diuen en totes les llengües mitjans de tot el món. La victòria de l'independentisme català avui obre les primeres pàgines dels diaris i les televisions internacionals i és això que importa, més que no la mesquinesa o la manipulació d'alguns mitjans més pròxims.

Perquè ara qualsevol ciutadà mitjanament informat del món sap tres coses. Primera, que hi ha una nació que es diu Catalunya, on hi ha Barcelona. Segona, que la majoria dels catalans han votat a favor de la independència. I tercera, que això és un gran problema per a Espanya i segurament també per a la Unió Europea.

I ací es on està la clau del futur immediat: ja som un problema inevitable a resoldre i per a Europa com més aviat millor. Els 72 diputats independentistes i el nou govern es posaran de seguida a la feina amb un full de ruta perfectament marcat. D'un màxim de divuit mesos. Amb la legitimitat de les urnes, reconeguda i entesa com a tal a tot el món. I Espanya què farà?

Des d'anit Espanya sap que ja no pot limitar-se a dir que això no és possible i a intentar frenar una reivindicació política tan majoritària només amb arguments legalistes. Malgrat això, ho intentarà. Però també sap que el parlament i el govern posaran la directa i faran camí, sense esperar a les eleccions del desembre. No pot fer res, però tampoc no pot quedar-se plegat de braços. El meu pronòstic? S'equivocaran i donaran més ales encara a la secessió, potser precipitaran fins i tot la proclamació de la independència. Per ventura no ha passat això fins ara?

Pel que fa als vint-i-cinc diputats de Ciutadans, deixeu-los gaudir amb allò que es pensen que és l'èxit de la seua vida, que ja es despertaran a la primera votació del parlament.

Perquè, no en tingueu cap dubte, ni un, que Junts pel Sí i la CUP s'entendran bé i duran endavant el procés d'independència. Com ho faran ni ho sé jo ni a hores d'ara ho saben ells. Però per agafar confiança només cal que penseu en tots els entrebancs increïbles que els nostres polítics i la nostra gent han superat fins avui. La nostra classe política ha demostrat una qualitat i una capacitat de trobar el camí inaudites, que, per cert, potser ja aniria essent hora que els reconeguéssem sense cap recança.

O no us en recordeu, ja, quan ens deien que la manifestació del 10 de juny de 2010 era una expansió emotiva que no menaria enlloc? L'endemà Espanya va guanyar la Copa del Món i perquè alguns ho van celebrar ens van dir que ja estava, que s'havia acabat tot. De la consulta d'Arenys de Munt en van dir 'butireferèndum', burlant-se de la capacitat popular de canviar les coses. Ni tan sols quan es va guanyar el referèndum de Barcelona no van acceptar que es movia alguna cosa. I el 2012, quan després d'enganyar la població amb una falsa noticia sobre Artur Mas, CiU va perdre diputats: ja no us en recordeu que alguns van decretar immediatament la fi del procés? Deien que tot era una trampa. Que Mas en realitat no volia la independència i que no faria res per aconseguir-la. No em digueu que no ho vau sentir dir mai, això. Jo recorde perfectament que quan Junqueras i Mas van signar l'acord de suport parlamentari que obria una nova era política a Catalunya alguns van afirmar que allò duraria poc i que no es convocaria cap referèndum. Es va convocar, però quan s'acostava el 9-N ens van dir que no votaríem, que tot era gesticulació. I després van dir que ja no hi hauria més independentistes a comptar, que aquells érem tots. Superada la sorpresa, aleshores van afirmar que seria impossible que Mas i Junqueras poguessen treballar mai junts. Que això no passaria. I es van alegrar d'allò més quan ens anunciaren que Podem posaria fi a la il·lusió creada per l'independentisme; i ensenyaven enquestes en què Pablo Iglesias gairebé ja era president de la Generalitat. I quan van veure que això anava de debò van tornar a la cançoneta del 3%, van organitzar un numeret amb guàrdies civils i van dir que els bancs tancarien avui les portes si votàvem això que hem votat (ho heu vist, que no han tancat?) i Merkel i Cameron i Obama, i que tomba i que gira, que ens expulsarien d'Europa avui i que si l'exèrcit hauria d'intervenir si fèiem exactament això que vam fer ahir. I… i… i…

En resum, i per a rematar-ho: aquest 27 de setembre heu aconseguit de fer una cosa molt i molt gran amb els vostres vots. Enhorabona, i gaudiu-ne com cal. I no deixeu que ningú us robe ni l'alegria ni el triomf.

Déjate sorprender

"Pensaba follarte y luego pasar directamente a otra,
pero no ocurrió así".
Desmontando a Harry (Woody Allen.)

Los grandes regalos no suelen tener hueco en nuestra casa. Tenerlo supondría haber estado viviendo con un gran vacío mientras llega. Es por esto que muchas veces rompen y obligan a reorganizarlo todo. Y es por eso que mucha gente los desecha, porque aceptarlo supondría un fuerte cambio de planes.

Las personas más especiales no van a aparecer en tu vida en una mañana soleada en la que todo está perfecto, quizás lo hagan en mitad de una noche de lluvia. Nunca es el momento perfecto para la tormenta perfecta. Nada es más difícil de encajar que dos vidas.

La salsa de la vida no son los sueños, ni las metas. Ni siquiera sus logros. La salsa de la vida son las sorpresas. Aunque parezca mentira, hay quien tiene sobre la mesa un regalo envuelto y no lo abre. "¿Para qué?… si no necesito nada", "tendré que devolverlo…", "no lo merezco", etc. Pero los regalos no se merecen, se dan, se reciben y se abren… pero no se merecen. Muchas veces, de hecho, los regalos son injustos y caen en manos de quien solo merece carbón, pero precisamente por eso son regalos, porque son una nueva oportunidad para darle a nuestra vida un rumbo diferente.

¿Por qué controlarlo todo? ¿Por qué vivir anticipando? Es cierto que saber lo que se quiere y dónde se va son pilares indispensables para adueñarse de uno mismo y caminar sin dar rodeos. Sin embargo, en todo intento de control y dirección de nuestra existencia debe haber un espacio para acabar a la deriva. Un espacio para la magia, el misterio y las sorpresas. Como los pájaros: momentos de aleteo voluntario seguidos de momentos en que cerrar los ojos, abrir las alas y planear.

La verdadera riqueza no está solo en rodearte de aquello que encaja a la perfección con tus gustos, tus hábitos o tus preferencias. Todo aquel que se aferra a un catálogo pierde más de lo que gana, pues en un mundo tan rico nunca una lista incluirá más cosas que las que deja fuera. La verdadera riqueza está en saber cuándo tomar el control y cuándo soltar el volante, apagar el GPS, dejarse llevar y llenar tu vida con unas pizcas de alboroto. Enriquecerse no consiste en poner el mundo a nuestro servicio para que encaje, sino en estar dispuestos nosotros también a ponernos al servicio del mundo, ser unas veces pie y otras zapato.

"El amor muchas veces empieza en acojone, es su forma de decir "aquí has de buscar"".

Presumimos con demasiada facilidad de que nos gustan las aventuras. Pensamos que una aventura es subirse a un avión, saltar por un paracaídas y compartir la foto, pero a pesar de ser una experiencia excitante, le falta el toque más importante de una aventura: la incertidumbre. A fin de cuentas, cuando saltas, sabes que lo más probable es que vuelvas a tocar la tierra de la que partiste. Ahí acaba todo. Sin embargo, en las auténticas aventuras el final está abierto. La valentía está en atreverse a no volver, aunque al final acabes tomando el camino de regreso, porque no importa que vuelvas tanto como que fueras con la intención de entregarte al momento y sin retrovisor. Las mejores historias no compran billete de ida y vuelta. Vuelvas o no.

Asusta mucho dejar de hacer lo que siempre has hecho y reconocer que hay una chica o un chico que te encanta para quien no estabas preparado. El amor muchas veces empieza en acojone, es su forma de decir "aquí has de buscar". Pero en un mundo de perfeccionismo y exigencias nada apetece más que quedarse en casa debajo de la sábana. Es la zona más segura y da miedo abandonar tu estado habitual. Por eso el amor hace a veces temblar, porque amar es crecer y porque crecer requiere abrirse a la zona de inconfort.

Poder decirle a alguien "nunca conocí a nadie como tú" es objetivo y peaje. Objetivo porque nadie debería estar con alguien que, en cierto modo, no de la vuelta a su mundo y le cambie su forma de mirar, y peaje porque todo nuevo mapa asusta.

"Uno no ve un diamante y sigue caminando".

Ve o no vayas, pero si te quedas que sea porque donde estás lo amas, no porque donde pudiste ir lo temes. No existe una buena vida y una mala, o, mejor dicho, no hay una sola fórmula para vivir felizmente. No se trata de vivir soltero, en pareja o alternando, sino de elegir lo que queremos con la total libertad que solo otorga haberse atrevido a probar con plena atención, no con un pie en la orilla y otro en el agua, sino con los dos a la vez y de un salto. Prueba, conoce, pero a corazón abierto, (recuerda, como los valientes: de un salto y sin retrovisor), y una vez lo hayas hecho, elige, pero que no decida tu vida ni el miedo a lo nuevo ni el amor a lo seguro, pues si de algo son enemigos el miedo y la seguridad es del crecimiento.

Nadie realmente genial va a aparecer en el momento que tú esperas. Ella no lo va a hacer. Él no lo va a hacer. Aparecerá cuando estés despeinado, cuando simplemente buscabas paz, cuando "solo ibas a sacar al perro" o cuando "una copa y nos vamos". ¿Qué vas a decirle entonces? "¿No, perdona, es que el martes me toca leer el nuevo artículo de El universo de lo sencillo?". Uno no ve un diamante y sigue caminando. Ojalá llegue un martes en que no estés por aquí porque alguien ha roto tus planes. Ojalá te eche de menos porque estés improvisando.

Déjate sorprender, atrévete a probar y decide después.

A Pablo Iglesias i a nosaltres mateixos

Pablo Iglesias

Li desitgem molta sort en la seva "revolució"

Sr. Iglesias, aquí podem guanyar un país i no a un polític o a un partit.

Sr. Iglesias, aquí podem proclamar ja una república amb un PPSOE intranscendent i no intentar-ho més amb un PPSOE hegemònic.

Sr. Iglesias, aquí podem transcendir els nostres cognoms, orígens i identitats en un procés d'autodeterminació, i no dividir-nos més en cognoms, orígens i identitats.

Sr. Iglesias, aquí podem guanyar-ho tot perdent una mica, units, i no guanyar només una mica, separats.

Sr. Iglesias, aquí podem presentar unes llistes de país polítiques i no unes llistes polítiques a un país.

Sr. Iglesias, aquí podem ser més, ser millors i arribar més lluny, i no ser menys, ser els de sempre i arribar on sempre.

Sr. Iglesias, aquí podem fer enfadar realment a Rajoy, Aznar, González, la monarquia, l'Ibex-35, LaRazón, el ABC... i demostrar la decència i capacitat de canvi d'aquest procés, i no fer que els enfadem i canviem per finalment no enfadar a ningú ni canviar gens.

Sr. Iglesias, aquí podem sortir al carrer per milions durant anys i agafar-li la mà al del costat sense importar a qui vota, i deixar de llençar-nos la ideologia al cap.

Sr. Iglesias, aquí podem ser més revolucionaris que ningú i que mai amb un tríptic i una paradeta independentista, i no en 300 minting i en 300 platós de televisió

Sr. Iglesias, aquí podem trencar amb un 'statu quo' enormement injust amb un encara més enorme pragmatisme i generositat, i no perpetuar-ho amb sectarisme i tacticisme.

Sr. Iglesias, aquí podem deixar de tenir a una família que pel seu cognom rep 8.000.000€ públics l'any, i deixar de lloar la seva "simpatia i gestos" per mantenir-los.

Sr. Iglesias, aquí podem ser nosaltres el poder constituent d'una vegada per sempre i el govern el poder constituït, i no a l'inrevés.

Sr. Iglesias, aquí podem dir-li gàngster a un gàngster i quedar-nos curts, i no regalar-li sèries de televisió a un rei.

Sr. Iglesias, aquí podem fer manifestacions per reconèixer-nos entre nosaltres mirant cap als costats, i no fer-les per reconèixer a un líder mirant cap a un faristol.

Sr. Iglesias, aquí podem fer revolucions de debò amb urnes de cartró i xiulets de joguina, i no amb hores de televisió i promeses ja escoltades.

Sr. Iglesias, aquí podem heretar les lluites i la memòria d'una derrota que fa molt que espera ser redimida, i no deixar-ho per a "un parell de generacions més".

Sr. Iglesias, aquí podem ser el canvi, la regeneració i la revolució de debò i no emmudir quan arriba

Sr. Iglesias, aquí podem parlar l'idioma que vulguem i venir d'on vinguem i voler que aquest poble sigui el que ja és, i no esperar a que algú des d'un regne ens ho digui

Sr. Iglesias, aquí podem deixar de votar allò que ja van votar els nostres pares i avis amb enorme esperança i va acabar traint-los.

Sr. Iglesias, aquí podem perquè ja vam poder.

I vostè no, Sr. Iglesias. En realitat no pot. I ho sap.

Li desitgem molta sort en la seva "revolució". I li agrairíem menys lliçons a partir d´ara.

Salut. I visca Catalunya justa i lliure.

Santi Vidal té raó

Santi Vidal té raó

"La idea que els partits sumen més si van dividits és errònia i això es constata en totes les enquestes"

Editorial

El jutge Santi Vidal ha assegurat que si no hi ha una llista de país no es presentarà a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre. En declaracions a 'Catalunya Ràdio', Vidal -que tanca la llista d'ERC per Barcelona a les municipals- ha afegit que es desmarca així del criteri dels republicans i defensa la candidatura unitària. Vidal té tota la raó, la llista unitària sobiranista és del tot necessària en el que seran les eleccions més importants de la història de Catalunya. La idea que els partits sumen més si van dividits no funciona enlloc del món, és errònia i això es constata en totes les enquestes. Oriol Junqueras hauria d'obrir en aquest sentit una reflexió, també pel bé del seu partit. Des que va rebutjar la llista unitària ha deixat d'encapçalar les enquestes del CEO, i a la darrera, la suma de CiU i ERC no feia majoria absoluta. Després de les municipals tot això s'haurà de replantejar, perquè no ens podem permetre cap més error de gruix en el procés.

100 empreses catalanes

Avui comença la setmana de la tecnologia per excel·lència al nostre país. I, aquest 2015, és una cita molt especial. És la desena edició del congrés mundial de la telefonia mòbil (MWC), d'ençà que se celebra a Barcelona.

A partir del cap de setmana, el MWC coparà gran part dels espais informatius i, també, de moltes converses en aquest país.

La fira del mòbil és un esdeveniment molt transcendental per a Catalunya, des de diversos punts de vista: projecció de país a nivell mundial, generació i impuls econòmic per a la ciutat, potenciació de les empreses tecnològiques catalanes, aparador des d'on es mostraran les novetats del sector de la telefonia i mobilitat…

L'objectiu, com cada any, d'ençà de la primera edició del 2006, serà la de superar tots els registres: més empreses assistents, més visitants, més expositors, més espai en el recinte, més impacte econòmic per a la ciutat, etcètera.

Enguany, gairebé hi acudiran 100 empreses catalanes -95 en concret-, la majoria de les quals sota el paraigües que constitueix el Departament d'Ocupació i Empresa de la Generalitat de Catalunya. Eyetok, Starlab, Flirtie, Doonamis, Guru's System, Yup Charge, Signaturit, Medtep i Agile Contents són algunes de les empreses del país que hi seran presents amb la finalitat de potenciar el seu negoci i projectar-se.
Esperem un nou èxit per al congrés que, conseqüentment, ho serà també per a Barcelona i Catalunya"
Al costat de les empreses catalanes, hem de posar especial èmfasi en les grans multinacionals i les novetats que hi presentaran. El congrés és l'esdeveniment predilecte d'aquestes companyies per tal de mostrar els seus projectes estrella i les tendències del mercat de la telefonia i la mobilitat. A veure què ens ensenyen les Ericsson, Nokia, Huawei, Sony, Microsoft, Facebook o Samsung.

A banda de les multinacionals, les grans patums, els grans tòtems de la tecnologia també s'acosten a la ciutat comtal. Aquest 2015 les principals estrelles que prendran part de l'esdeveniment són el fundador de Facebook, Marc Zuckerberg; el responsable d'Android a Google, Sundar Pichai; i el creador de la Wikipedia, Jimmy Wales.

A veure en què queda tot plegat i què suposa per a Barcelona i Catalunya. No obstant, les previsions ja són molt potents: 100.000 metres quadrats d'exposició, 4.000 periodistes acreditats i delegacions de 160 governs i 2.000 empreses participants, de les quals 95 seràn catalanes (16 més que el 2014). Esperem un nou èxit per al congrés que, conseqüentment, ho serà també per a Barcelona i Catalunya, en un moment on estem essent molt observats per la resta de nacions del món.

Un espectacle excitant

No és pas lamentable, sinó deliciós, l'espectacle que enfronta, d'una banda, l'alcalde Ros, una mitjania política astutament envoltada de nans aduladors, i, de l'altra, la seua exmà dreta, un nan inopinadament díscol i víctima de la il·lusió ─per efecte de l'espill valleinclanesc que, al PSC de Lleida, deu ser una tinença d'alcaldia─ d'alçar uns quants pams de terra.

Lleida · No és pas trist, sinó molt recomanable, l'espectacle en què un encreuament d'acusacions ─assetjament polític contra deslleialtat personal; malversació de fons contra fabulacions injurioses; ambicions desbridades contra coaccions mafioses─ mostra tant com pretén ocultar.

En efecte, l'ajuntament mai no ha estat la casa del poble, això és, una delegació, transitòria i vigilada, del poder popular, sinó un ens autònom i opac, meitat gestoria anodina, meitat clan estrictament jerarquitzat, on l'estructura mental dels seus dirigents acaba coincidint amb l'estructura de l'organigrama institucional, i on les lluites per conservar o augmentar l'estatus de vegades deixen temps per parlar de política.

No és pas deplorable, sinó excitant, l'espectacle de la decadència del socioliberalisme espanyolista, índex que els moviments d'emancipació nacional i social tendeixen a trobar-se.

Franco-Aznar-Rajoy, contra els bisbes catalans

Hi ha moviments polítics i partidistes secrets respecte el relleu en l'arxidiòcesi de Barcelona per substituir al cardenal Lluís Martínez Sistach. El Vaticà ha de tenir en compte que les pressions a que és sotmès per part del Govern de Mariano Rajoy estan línia amb les de José Maria Aznar (l'home que va mentir sobre les armes de destrucció massiva) i el militar dictador Francisco Franco.

Cardenal Martínez Sistach.

L'objectiu dels tres personatges, cadascú en el seu temps, és el mateix. Volen instrumentalitzar l'Església catòlica per desfer la cohesió interna de Catalunya.

Franco va fer tot el possible per impedir que a Catalunya hi haguessin bisbes catalans. Volia trencar el lligam entre l'Església i Catalunya. El dictador podia imposar bisbes gràcies, entre altres raons, al concordat amb la Santa Seu i al servilisme de bona part de la jerarquia eclesiàstica espanyola. Però amplis sectors de la societat civil i eclesial catalana es varen revoltar contra el nacionalcatolicisme.
Aquesta actuació espanyolista respecte al nomenament de bisbes a Catalunya és una constant al llarg de la història"
Aznar va tenir el mateix objectiu i va seguir la mateixa estratègia que el seu admirat Franco. La revista quinzenal El Pregó (que es troba a la llibreria Claret de Barcelona) reprodueix una escandalosa confessió que l'ex president espanyol fa en les seves memòries. Amb estil franquista, escriu: "Mi Gobierno insistió a la Santa Sede en el error de ceder a la presión de las diócesis catalanas para nombrar a un sustituto de perfil nacionalista".

Rajoy actua igual que Franco i Aznar. El claretià Pere Codina demostra en el seu article a El Pregó que aquesta actuació espanyolista respecte al nomenament de bisbes a Catalunya és una constant al llarg de la història. Així han actuat des de Felip V a Miguel Primo de Rivera.

La CUP, de transcendir el municipalisme al 24M

Les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), que van arribar al Parlament amb un domini prou representatiu del món muncipal, enfronten ara les municipals del proper maig amb l'objectiu de consolidar-se i bindar el 27S.

Barcelona · Les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) s'han mogut com peix a l'aigua en territori municipal. L'àmbit local és, de fet, on la CUP s'ha sentit més còmoda. Ara, però, mira d'encarar un dels seus reptes més transcendentals --que també ho és per Catalunya--: les municipals del proper 24M i les posteriors plebiscitàries.

El principal flancs d'acció de la CUP és ara el creixement en territori municipal desconegut, a fi d'assentar les bases d'un domini territorial i compensar totes les previsions de les enquestes, que auguren el "tsunami" Podemos.

El blindatge del 27S, en aquest sentit, depèn de la lluita dels partits sobiranistes i independentistes per la consolidació d'un territori eminentment independentista a les properes municipals.

El mapa de les municipals, doncs, serà una prèvia del resultat que donaran les plebiscitàries del 27S. Per tant, més enllà d'assegurar la corona de l'àrea metropolitana de Barcelona i les comarques gironines, la CUP mira d'assegurar-se el lloc a la resta de municipis --mitjans i petits-- on el vot sobiranista és clau.

Amb aquest mapa d'acció, la CUP ha iniciat ja algunes coalicions: a Sant Cugat, Sant Celoni o Balaguer el soci és Procés Constituent; a Badalona o Granollers es negocia amb EUiA, es persegueix també l'entesa amb les Candidatures Alternatives del Vallès; i a Vilassar de Mar i Caldes de Montbui fins i tot l'aliança inclou ICV. A Barcelona i altres municipis, però, els ecosocialistes formen part de candidatures amb la marca o l'esperit de Guanyem, en ocasions juntament amb Podem.

"Hem anat massa a Europa a convèncer-nos a nosaltres mateixos"

 

 

Raül Romeva

Ex eurodiputat al Partit Verd Europeu

 

Fa uns mesos va dir adéu al seu escó al Parlament Europeu. Durant dues legislatures, va ser eurodiputat per Iniciativa per Catalunya. Aquest doctor en Relacions Internacionals, heterodox per parlar clar, bon esportista i bon comunicador, coneix com pocs els passadissos de les institucions europees.

 

Europa el fa patir, però hi continua creient, com ho expressa en el seu llibre Som una nació europea (i una carpeta incòmoda) (Rosa dels Vents). Ara, ens rep per passar revista a l'actualitat de Catalunya i d'Europa.

-Senyor Romeva, ha mantingut una posició sobiranista dins d'Iniciativa per Catalunya (ICV). A vostè, que diuen que és un bon nedador, li ha costat surar enmig de les aigües procel·loses d'ICV?
-Jo he estat sempre molt clar en la meva postura sobre el procés. Fa vuit mesos que vaig deixar les meves responsabilitats en els òrgans de direcció d'ICV. Vaig mantenir els meus posicionaments abans i després. Alguns dels meus posicionaments es comparteixen, i d'altres no. Ara, voldria dir que Iniciativa està fent una evolució que no li és gens fàcil. Crec que el dret a decidir sí que forma part de l'ADN d'Iniciativa, però potser algunes possibles estacions finals del procés, no. Iniciativa està buscant el seu perfil.

-Sembla que al front nacional i al front social els costa anar plegats. Estem en vigílies d'unes eleccions municipals en què l'esquerra alternativa es presenta dividida: Barcelona en Comú, les CUP… Li preocupa aquesta fractura?
-Sí, però sóc dels que creu que tant els drets nacionals com els drets socials no són dos compartiments estancs, sinó que han de conformar un únic bloc. Per mi, cap dels dos vessants és aliè a l'altre. No crec que hàgim de resoldre primer un tema abans d'afrontar l'altre. No estic d'acord quan alguns diuen que cal prioritzar l'agenda social i després ja parlarem del nacional. Com tampoc dels qui afirmen que primer cal construir el país i més tard ja parlarem del seu contingut social. Totes dues inquietuds tenen un mateix denominador: regenerar la democràcia com a instrument.

-I per què és tan difícil l'acord en aquest bloc?
-Hi ha diferències en els accents i en les formes, i no gaires, diria, en el fons. Són diferències en el titular i en el vestit. Però l'important és que ara funcionem molt més en xarxa, i hem deixat enrere les estructures clàssiques de comitè central. Tots els moviments que es generen són més transversals.

-Com veu l'eclosió de Podemos? Dins d'Izquierda Unida, hi ha un debat intens. És dels qui els saluda amb simpatia o els veu amb neguit?
-D'entrada, veig que és un indicador. Cal establir una clara diferència entre el que significa Podemos a escala de l'Estat i el que implica a Catalunya. Són dues realitats diferents que s'han d'analitzar des de paràmetres també diferents. A l'Estat, ha fet fallida un sistema de dos grans partits amb un tercer que no ha quallat, que és Izquierda Unida (IU). I Podemos ha ocupat un espai que no estaba cobert. Gran part del gruix de Podemos sorgeix del buit deixat per IU i per sectors del PSOE, i també d'altres segments desencantats. En el cas de Madrid, Podemos és un símptoma. Convé dir també que molts dels qui ara s'hi senten identificats no ho fan tant per unes propostes del tot noves --ja que moltes d'elles ja les havia proposat IU-- però sí que Podemos és diferent en les cares i el format. La pregunta que em faig és si Podemos és tan diferent en les maneres de fer política del que ho era IU?
Estratègicament, de cara a l'exterior, hem de singularitzar el cas català. És el que ha fet Escòcia"
-I no és així?
-El que hem vist fins ara és que des del punt de vista organitzatiu i d'estructura territorial és molt similar. Fins i tot diria que Podemos és més centralitzada des del punt de vista territorial que no pas Izquierda Unida. Una cosa és la imatge i una altra és la realitat.

-I Podemos a Catalunya?
-Aquí el panorama és diferent. Aquest espai ja estava cobert. Iniciativa ha fet un camí significatiu en el camp de la regeneració democràtica, molt semblant al que Podemos diu que s'hauria de fer. La CUP, per la seva banda, ha fet molta feina als municipis. També Iniciativa és una formació municipalista. Podemos, en canvi, ha creat una marca i ara busca arrelar-la amb base municipal. Ha fet a l'inrevés. Però cal subratllar la diferència de fenòmens entre Podemos aquí i a Madrid. I hi ha una cosa del que diu Podemos que sí que em preocupa. Quan parla d'aspirar a la majoria absoluta. A mi, les majories absolutes no m'agraden, ni que sigui perquè les obtinguin els meus. Les majories absolutes són perilloses a Espanya, i també a Catalunya.


-Vostè va ser parlamentari a Estrasburg durant dos mandats, i va renunciar a continuar-hi. Una cosa, si més no, sorprenent.
-Segons els estatuts d'ICV, podia postular-me per un tercer mandat. Però les legislatures al Parlament Europeu són de cinc anys. Dos mandats són deu anys, i em sembla suficient. Des del començament, vaig dir que com a molt hi seria dues legislatures. És coherent amb un missatge de renovació democràtica.

-Ha conegut moltes de les figures polítiues rellevants de l'escena europea. Hi ha algú que l'hagi impressionat més?
-Sobre personategs europeus: home, jo he treballat molt amb en Daniel Cohn Bendit, per qui tinc un gran respecte, per exemple, tot i que no sempre coincidim en tot.

-Vostè coneix les institucions europees. Com creu que ens veuen? Com veuen a Europa l'actual situació a Catalunya. I després, creu que nosaltres ens sabem explicar bé?
-El primer que cal dir és que no hi ha una única imatge de Catalunya a Europa, com tampoc nosaltres tenim una única percepció d'Europa. No hi ha un únic relat de Catalunya. A Europa hi ha diferents auditoris, i això no sempre ho hem tingut present. A vegades hem parlat del cas de Catalunya de la mateixa manera en un auditori o en un altre. El que tu expliques serà escoltat no tant en funció del que tu vols dir sinó de les circumstàncies de l'auditori. Si jo parlo a la Universitat de París, he de ser conscient que els qui m'escoltin pensaran en una Còrsega que vol el mateix, en una Bretanya, en una Catalunya del Nord... etc. 
Que ningú a Europa hagi dit que Catalunya no pot decidir el seu futur és una derrota del Govern espanyol"

A França hi ha una mentalitat jacobina més evident que no pas a Alemanya, per exemple. A Alemanya, en canvi, ens veuen com la part més potent econòmicament. Ells pensen: si els catalans se'n van, ens deixaran a nosaltres amb una Espanya molt afeblida. A Berlín tenen una visió una mica paternalista d'Espanya. A Berlín ens veuen més egoistes en el pla econòmic, el que és una visió injusta però que hem de conèixer. Miri, diria que hem anat massa vegades a Europa a convèncer-nos a nosaltres mateixos. Més que a convèncer l'auditori, hi hem anat a reafirmar-nos.

-El nostre argumentari històric té pes a les institucions europees?
-A veure, és evident que és molt important. Un dels punts forts del cas català és la càrrega històrica que té. Això no té res a veure amb la Padània, per exemple. Però també cal precisar que en certs auditoris, si comences parlant-los del 1714, desconnecten. S'ha de saber explicar molt bé. I hi ha un altre perill que hem de salvar: ens hem cregut els salvadors de totes les causes semblants a Europa. És ben legítim i és normal sentir-se proper als altres pobles sense Estat. Jo vaig treballar al Centre Unesco i ho conec. Però, estratègicament, el que hem de fer és singularitzar el cas català. És el que ha fet Escòcia. Cada vegada que li preguntaven a Alex Salmond per Catalunya, hi mostrava el seu respecte, però de seguida afirmava que Escòcia era Escòcia.

-Ell tenia un interlocutor.
-Sí, tenien comunicació telefònica amb Londres. Aquí tenen sempre el telèfon despenjat. Però són casos diferents en temes sensibles. Per exemple, en el lingüístic. A Escòcia la llengua no és un problema, com sí que ho és en el nostre cas, i en el cas irlandès, i en el basc.

-Però s'ha avançat en l'explicació de cara enfora?
-Molt. Fins a la Diada del 2012, Catalunya no era vista com una carpeta a resoldre. Se'ns veia amb llunyania, com una realitat cultural, això sí, però no era un problema. A partir del fet que un milió i mig de persones surt al carrer, en alguns centres europeus diuen: aquí ha passat alguna cosa que no hem sabut veure. Pensem que fins aquell moment, les informacions que arribaven a les capitals europees venien a través dels corresponsals que els grans mitjans, com el Financial Times o el Frankfurter, o Le Monde, tenien a Madrid. Això condicionava molt. En un primer moment, es va creure que seria un fet efímer. Però com va dir algú, això no és un soufflé, sinó un plum cake… Després del referèndum escocès, el que em consta és que a Europa hi ha unitats de crisi que segueixen amb cura el procés català.
A Catalunya, l'espai que reclama Podemos ja estava cobert per Iniciativa i les CUP"
-Vostè sempre ha parlat que Europa mantindria una actitud pragmàtica.
-Del tot. Hi ha qui ha vist l'actitud dels grans Estats i les institucions respecte a Catalunya com un problema. Jo no en faig aquesta lectura. El fet que ningú amb una responsabilitat rellevant a Europa hagi dit que Catalunya no pot decidir sobre el seu futur és una clara derrota de les tesis involucionistes del Govern espanyol. Ningú no ha dit que Catalunya no pot votar. El que han dit és que el procés tindrà conseqüències. Això és clar.

-S'afirma des de l'Estat que una Catalunya independent restaria fora de la UE.
-Hi ha un debat sobre això. Però hi ha un informe molt interessant, l'Informe Avery. Graham Avery ha estat un alt funcionari comunitari i en el seu informe explica que quan una part d'un Estat esdevé Estat sobirà, disposa del que s'anomena el corpus comunitari, és a dir, té incorporada la legislació europea, que ja s'aplica en aquest territori. Els seus ciutadans ja són ciutadans europeus. Jo en parlo a Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Els Tractats no impedeixen un procés sobiranista. El que no està escrit és com s'ha de fer. Europa és un projecte pragmàtic. La reunificació alemanya tampoc no estava prevista. Si hi ha voluntat política, es poden trobar solucions. Aquí està la clau.

-Ha dit més d'un cop que Europa necessita un nou relat.
-Sí, Europa, políticament, no existeix com a realitat narrativa, sinó com un club d'Estats. Crec que això ha de canviar. Això ha col·lapsat. No es pot tenir una moneda única i alhora vint-i-vuit polítiques fiscals. Els Estats encara viuen en unes lògiques del segle XIX, o del XX, com a mínim. Els catalans tenim dos somnis davant nostre: construir un Estat del segle XXI i contribuir a reinventar Europa, avui segrestada per lobis econòmics i elits centralistes.

-Com ha de ser un Estat del segle XXI?
-Ha de ser un Estat molt conscient de quins àmbits competencials han de ser els seus i quins no. Ha de ser capaç de liderar un relat europeu diferent. Que no tingui por de defensar que hi ha polítiques que s'han de gestionar a esclala continental, com la política energètica, com el clima. I, en canvi, hi ha competències que no han d'estar en mans dels Estats. No té sentit que un referèndum a Olesa depengui de Madrid.

-Vostè va participar en el Grup Spinelli, que treballa per fer realitat una Europa federal.
-Sí, el grup de treball pren el nom de qui fou un grans europeista. La idea d'Spinelli era la de bastir una Europa federal, supraestatal, en què la lògica europea primés sobre la lògica dels Estats. Des d'aquest punt de vista em considero un federalista europeu. Però compte amb les paraules, perquè actualmente també hi ha membres del Govern Rajoy que es poden definir com a federalistes europeus sense problemes.

-Vostè és doctor en Relacions Internacionals. En aquests moments, Europa assisteix a una crisi molt greu a Ucraïna. Com creu que pot evolucionar el conflicte ucraïnès?
-És un conflicte amb una dimensió múltiple: geoestratègica, de recursos, territorial… Passen moltes coses. Hi ha en joc, no ens equivoquem, un tema d'interessos europeus, com és l'accés a reserves energètiques clau, com el gas. També hi ha una forta dosi d'hipocresia europea. Es critica durament Putin però s'ha estat callat quan es produïen greus violacions dels drets humans a Rússia. Pel que fa al costat ucraïnès, el president Poroshenko és un producte de les elits europees. I alhora, ell busca disposar de suports al continent enfront Mocou. Amb la paradoxa que tots els fills de la classe dirigent ucraïnesa estudien en universitats russes. Hi ha moltes contradiccions. En aquests moments, ningú té massa clar que la situación al voltant de Donetsk està sota control de les dues grans capitals. Per mi, aquest és l'element decisiu.

-Creus que un conflicte així pot ser utilitzat contra el procés català?
-Són dues situacions que no tenen absolutament res a veure. Seria il·legítim que algú utilitzés un problema on hi ha guerrilles armades per atacar un procés democràtic.

Sellarès i Armadans: defensa sí, defensa no, a l'Ateneu

El proper dilluns dia 9 de maç a l'Ateneu Barcelònès (C/ de la Canuda, 6), la vicepresidenta de la insitució, Patrícia Gabancho presidirà i moderarà el debat Defensa sí, defensa no en el procés independentista.

Barcelona · El debat comptarà amb la presència, a banda de Patrícia Gabancho, de Jordi Armadans i Miquel Sellarès.

Jordi Armadans és president de FundiPau i representa el sector més seriós i documentat del pacifisme català.

Miquel Sellarès és president del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya, entitat fundada el 1984 i ha tingut molt a veure amb la constitució de la Policia de Catalunya.

Ocean Gravity: Espectacular secuencia del buceador de apnea Guillaume Nery, "volando" a través de las rápidas corrientes oceánicas del norte de Taití

Filmado a finales del año pasado, por el director y camarógrafo submarino Julie Gautier, este increíble video muestra cómo el submarinista de apnea, Guillaume Nery, es arrastrado por las rápidas corrientes del paso Tiputa, que forma parte del atolón Rangiroa a unos 355 km al noreste de Tahití.

Cuando escuchamos algo sobre las fuertes corrientes existentes en las proximidades de la costa o en los grandes lagos, nos resulta difícil visualizar exactamente cómo funcionan, o lo poderosas que son. Esta película nos desvela rápidamente esos misterios. Las velocidades que alcanza Néry en este video parecen casi imposibles sin la ayuda de aparatos o aletas. Podéis ver algunas escenas del make-off del video y leer un poco más (en francés), en su página web. Gautier y Nery colaboraron anteriormente en esta escalofriante inmersión en el gran Agujero Azul, en 2010en el gran Agujero Azul, en 2010.