A l'agost de 2008 el món va començar a trontollar-se. Algú es va adonar que en els paquets financers que s'enviaven els agents de canvi francesos i americans hi havia un component que empestava. En unes hores mitjà planeta sabia que la bola de fem que havíem anunciat alguns anys abans havia començat a rodar i s'anava fent cada vegada més gran. Es desconeixia com anava a ser la seva grandària. I així, creixent una denominada crisi financera, va ser engreixant i engreixant. L'esfera va passar de ser un assumpte bancari a convertir-se en el fangar on l'economia 'real' ha estat embarrada tot aquest temps.
I tothom la va cridar 'crisi financera', 'crisi immobiliària', 'crisi subprime' o, fins i tot directament, 'crisi de l'hòstia'. I ho era. Òbviament era un forat en el sistema de valor incalculable i que, d'alguna manera, vam seguir assaborint. A més, les solucions que es van imposar tenien més que veure a falsejar comptes que en respostes autèntiques. Bancs que desapareixien en fusionar-se entre ells per finalment aparèixer un banc resultant de menor valor que la suma dels anteriors però sense que per això succeís res i tothom l'hi empassés com a 'enginyeria financera'. I així ens ha anat. El deute i el dèficit no és que s'estiguin arreglant molt en cap lloc. Cada vegada més diners dels pressupostos es destina a pagar interessos i no al que deuria ser: els serveis i estímuls precisos perquè la gent viva millor. D'això anava tot això. De fotre-ho tot amb diners fabricats a costa de la ciutadania, de 'posar-ho en el sistema' i que ja es pagarà solament. Solament no es paga. Ho paguem tots. Per aquest motiu encara que estiguem sortint de la part més profunda de la cova, no es reflecteixi en millores substancials. Hi ha més treball però hi ha pitjors serveis. Paguem més impostos directes i indirectes i repercuteix que les empreses no puguin invertir en béns de manera tranquil·la. Cal recaptar més perquè s'ha imprès massa diners, s'ha engreixat el problema encara que no sigui evident a tots.
El boquete era immens i la impremta de diners ha estat un insult a la intel·ligència. Mentrestant el món seguia girant. El planeta s'anava automatitzant. Un terme sobrevolava. Se li denomina 'deflació del capital' i, fins a fa menys d'un any ningú utilitzava aquest concepte en referir-se al nostre moment econòmic. Va ser en Davos fa poc més d'un any que es va inaugurar oficialment l'era de la deflació del capital. Fins llavors, guanyadors del Premis Nobel, presidents bancaris, directius universals i altres prestigiosos 'experts' es van dedicar a definir-ho tot com 'la major crisi financera des de 1929'.
Però com deia, va anar en un moment determinat que un d'ells, va prendre el seu Smartphone i es va posar a fer un vídeo. Va etiquetar els protagonistes, el geolocalizó, ho va pujar a la xarxa, va mirar la televisió des del seu telèfon, va conversar per Skype, va fer diverses fotos més, va navegar, va escriure una nota per a un mitjà, va contestar a la seva secretària i es va posar música finalment per relaxar-se després de comprar un mes Premium en Spotify. Diguem que va passar així. Sense amb prou feines pensar-ho havia definit amb accions el que es denomina 'la deflació del capital'. Tot quant va fer amb un dit i una pantalla requeria una desena de dispositius feia tan sol vint anys abans. L'import per pagar-los també era deu vegades més. Havia de tenir alguna importància sobre el que estaven tractant allí? Que ho substituís cada 18 mesos també havia de tenir alguna cosa que veure? Abans la seva càmera de fotos durava una dècada. Va somriure i va seguir jugant al Candy Crush.
Però en acabar la partida va proposar, gairebé sense fe, que es creés una comissió d'estudi que controlés a un altre grup d'anàlisi que al seu torn establís un equip que investigués als responsables del departament del fòrum encarregat de redactar l'informe pertinent i que, en uns mesos, es discutiria en ponència marco a fi de saber si valia la pena o no redactar conclusions per debatre en comissió. Ni idea si ho van fer o ho estan fent. No obstant això, algun milenial, que para això són més ràpids i no necessiten punts intermediaris, ja estava escrivint sobre el tema.
La deflació del capital va tenir a veure amb tot. Segueix tenint a veure. Pensar que el que vivim només és derivat financer no subjecte a un canvi productiu mundial va ser l'error i pot estar sent un suïcidi actualment. Pocs governs estan entenent el problema. S'acaba la propietat tal com l'hem entès. S'acaba la compra per al desfet. El producte passa a servei i el control de l'Estat és una entelèquia. L'economia circular, les plataformes socials, la impressió en tres dimensions, la intel·ligència artificial i el nou consum col·laboratiu estan canviant tot definitivament.
La deflació del capital, o crida-ho com vulguis, no és més que una manera de definir un món nou que ha explotat enfront d'un anterior. Prometre ocupació a dia d'avui tal com es planteja és un exercici d'irresponsabilitat o desconeixement que espanta dels nostres governants o postulantes a ser-ho. Un insult a la intel·ligència quan el que sabem és que la tecnologia, al principi, es fon l'ocupació que dóna gust. Bé estaria que, perquè aquesta transició, a un món on treballarem menys hores, on treballarem d'una altra manera, on treballarem en coses que no siguin substituïbles per màquines i on el concepte treballo serà un nou contracte social a definir encara, es comencés a establir directrius i lideratge realista i sobre aquest tema. Això no va d'anar prometent fins a ficar, va de mitigar un tremend i dolorós escenari a cinc anys vista. El món pot ser millor, molt millor, però només ho va a ser allí on la previsió no sigui la que va tenir el Fondo Monetari Internacional o governs de cafè i pastes.
Això no va de parlar de rendes mínimes a joves menors de no sé que edat. Ni d'ajustar la vida laboral per a dalt o per a baix. No va de pujar impostos per suportar una societat del benestar inassumible. Va de preparar tot això perquè sigui possible. No va a haver-hi treball per a tots. Ni amb noves habilitats. La tecnologia es va a encarregar d'això com ja va jubilar la nostra càmera de fotos, el nostre GPS, la nostra televisió de la cambra, el nostre vídeo, el nostre ordinador de taula o el nostre propi telèfon tradicional. Ho va a fer amb la nostra ocupació.
Per això hem d'exigir que el comportament dels qui 'dirigeixen' no sigui maniqueu. Ni blanc ni negre, ni bo ni dolent, ni rendes mínimes de dretes ni d'esquerres. Com pensen pagar 'els de esquerres' una renda mínima? Com pensen no instaurar-la 'els de dretes' i que el món segueixi girant? A veure si la solució passa per dinamitzar l'empresa privada, estimular-la perquè es modernitzi i rebaixar els impostos per facilitar la seva competitivitat. Amb empreses eficients, rendibles i internacionalment competitives es podrà plantejar un món la deflació econòmica del qual ben podria estar ja gestant una deflació estructural, de tipus social. O baixen impostos a les empreses d'una puta vegada o no va a haver-hi manera de subjectar aquest embull a mitjà termini.
El temps disponible per preparar aquesta societat immediata es va esgotant. Seguir pressionant a l'empresa perquè pagui el dispendio i els seus interessos converteix en crònica una situació que només havia de ser transitòria. Li van cridar Crisi i era una deflació del capital. Ara li criden recuperació i pot ser una deflació social.
