Pujol independentista: ocupats però no vençuts!

Barcelona - Dimecres, 26 de gener de 2011

Ja fa uns anys que els cercles del catalanisme i del sobiranisme estan més a prop. És a dir, cada vegada el percentatge de catalanistes que són sobiranistes s'apropa més al 100%. Quan s'analitzi en la distància els diferents esglaons que ha anat pujant l'independentisme els darrers anys, se citaran les declaracions d'ahir de Jordi Pujol com un pas important. En aquesta línia ascendent, el posicionament representa el pas clau en la sobiranització de CiU i en concret de CDC.  Les declaracions tenen un abast qualitatiu rellevant. Tot i que s'havia anat apropant i mostrant-se comprensiu, mai s'havia declarat independentista. Pujol, defugint el seu to conciliador, ens evoca el mític eslògan Maulet "Ocupats, però no vençuts", quan apel·la a la no rendició dels catalans.

Fins ara Artur Mas havia aconseguit trobar un cert equilibri on se sent raonablement còmode. A Convergència hi ha  independentistes però Convergència no demana la independència, "tot i que" els líders "personalment" hi votarien a favor. Catalunya té dret a decidir el que vulgui i no s'ha de posar cap límit extern, referint-se, es clar, a la Constitució "tot i que" la cohesió interna és un valor absolut. Però ara precisament Pujol ja diu que fins i tot això ja no és excusa. Potser ja s'acaba el "tot i que"?

En els inicis, es podia ser independentista a CDC només en l'etapa de la JNC, on s'emborratxaven d'estelada a mode de catarsi juvenil. Però des de ja fa alguns anys els "joves grans" de CDC es mantingueren independentistes amb el pas dels anys. Així, per un procés generacional anaren augmentant els independentistes a CDC que en pocs anys, i amplificat per la sentència del TC, provocà que les generacions més grans s'apuntessin a la causa, sent avui àmpliament majoritari en el partit i també en bona part de l'electorat. El bateig independentista de molts electors de CiU es va donar en la manifestació del passat 10 juliol, assistint-hi directament o estant-hi emocionalment propers. Entretant a Unió l'equilibri independentista és més complicat. Els seus militants independentistes encara s'han d'empassar gripaus força sovint quan escolten els seus dirigents. Com que Unió sempre ha estat també molt "pujolista", haurem de veure com els afecten aquestes declaracions. 

La importància de les declaracions de Pujol no només són perquè ha estat el gran líder del nacionalisme català durant 30 anys, sinó perquè ningú millor que ell per aproximar-se i detectar la centralitat dels catalans defugint extremismes de tot tipus. En un context d'atacs constants a la identitat catalana, (sentència català a l'escola, atacs contra les caixes, avisos de recentralització de l'Estat... ) el posicionament clar i contundent de Jordi Pujol ha de servir per plantar cara i fer un salt endavant.

Tura permet agafar aire al PSC

Barcelona - Dijous, 13 de gener de 2011

Les coses es mouen al PSC. El partit dels relleus controlats i de l'aparell potent que mai deixava res a la improvisació protagonitzarà en les properes setmanes unes eleccions primàries a Barcelona que posaran el socialisme català, immers en una profunda crisi d'identitat política, al centre de l'agenda política. Jordi Hereu i Montserrat Tura lluitaran per ser cap de cartell en les eleccions municipals més complicades del PSC en la seva història a la capital catalana.

Al carrer Nicaragua aquest cop no hi ha estratègia definida. De fet, com lamenten molts dirigents socialistes, al PSC no hi ha aquests dies primer secretari. Tura, que ha estat crítica amb les decisions que ha pres la direcció després de la derrota del 28 de novembre, com ara situar Joaquim Nadal com a cap de l'oposició, fa el pas en solitari. Segons insisteix ella no segueix les directrius de Nicaragua malgrat que no han estat pocs els dirigents de l'executiva nacional, fins i tot José Montilla, els que li han demanat a Hereu que abandoni.

Si Tura guanya a Hereu serà una bona candidata perquè, a diferència del que passa amb l'actual alcalde, que ha governat en minoria i amb molts problemes durant aquesta legislatura, no només omple la marca del PSC sinó que és una candidata que va més enllà de les sigles del partit. I si perd deixarà de ser una amenaça per l'aparell del partit, que encara aspira a un procés de successió de Montilla ordenat i que els permeti situar algun alcalde o jove dirigent socialista com a primer secretari.

Les enquestes per als socialistes són nefastes a Barcelona i fins i tot n'hi ha que els situen com a tercera força a Barcelona, per darrera de CiU i del PP. Les primàries poden donar ales al projecte socialista a la capital, que fa massa anys que transmet una imatge reclosa i endogàmica al que fracassos com el de la consulta de la Diagonal no han fet més que deteriorar. Amb Tura és el primer cop que l'anomenat sector catalanista del partit planta cara a l'aparell. Per això crida l'atenció que alguns exconsellers d'aquesta sensibilitat, molt donats a aparèixer públicament als mitjans de comunicació, com Ernest Maragall o Antoni Castells, guardin silenci.

En tot cas, si és Hereu el que s'imposa és difícil que el PSC aconsegueixi remuntar la situació davant Xavier Trias però els socialistes consideren que la seva intenció de vot millorarà notablement i això els permetria pensar en retenir el poder a la Diputació de Barcelona, que es convertiria aleshores en el principal focus de poder del socialisme català.

Més farmacèutics i advocats independentistes?

Barcelona - Dimarts, 11 de gener de 2011

L'independentisme per la via de la butxaca creix des de fa anys. Milers de ciutadans que un bon dia se n'adonen que, malgrat pagar impostos i generar riquesa al territori amb l'esforç diari de la seva empresa o el seu lloc de treball, el seu poder adquisitiu baixa, els serveis que rep, sobretot els que depenen de l'almoina de l'Estat, són deficitaris, i que a més, pel fet de ser catalans, pateixen l'espoli fiscal històric més ofegant de tots els territoris. L'independentisme identitari també creix, perquè finalment, aquest desig d'independència per motius econòmics acaba derivant en un sentiment de pertinença a una nació. Però certament, aquest 40%-53% de ciutadans que segons les enquestes es declaren independentistes, s'ha d'agrair en bona mesura als successius governs espanyols, que pressupost rere pressupost han escanyat les finances de Catalunya. 

Des de fa uns mesos, dos col·lectius professionals pateixen els efectes de la combinació de l'espoli fiscal i la crisi econòmica global, que a l'Estat espanyol ha estat més sagnant per culpa del seu model econòmic obsolet i la reacció tardana del govern. Són els farmacèutics i els advocats d'ofici, que presten justícia gratuïta als ciutadans de renda baixa a càrrec de la Generalitat. Les farmàcies no cobren puntualment des del juliol de 2010. El 70% de la facturació que correspon als medicaments finançats per la Seguretat Social els arriba amb 25 dies de retard. Si no fos perquè el Col·legi de Farmacèutics ha demanat crèdits a les entitats financeres per avançar els diners, amb el corresponent pagament dels interessos, és clar, moltes farmàcies del país haurien abaixat la persiana. Perquè les hipoteques, les factures de subministrament de serveis, el sou dels empleats i els proveïdors de medicaments no esperen. El Col·legi està molt preocupat per la situació. Confia que el nou govern sàpiga d'on treure els diners per restablir la puntualitat dels pagaments. Perquè el Col·legi no sap fins quan podrà fer front als crèdits per ajudar els seus farmacèutics. 

En el cas dels advocats, que feia tres mesos que no cobraven ni un euro del torn d'ofici, aquest dilluns han rebut un ingrés del 54% del sou de l'octubre. Els deuen, per tant, la meitat de l'octubre, el novembre i el desembre. El Col·legi d'Advocats també ha hagut de posar en marxa convenis amb les entitats financeres perquè avancin els diners als col·legiats que tinguin més dificultats. 

Per què la Generalitat no pot fer front als pagaments? Perquè tant la sanitat com la justícia són dues partides massa grans pressupostàriament per sobreviure amb les quantitats irrisòries que li arriben via transferència de Madrid en concepte de competència transferida. Des de CiU i el PP s'ha acusat el tripartit de malgastar i de crear el forat sanitari actual. Però saben que no és cert. El forat l'ha creat Madrid i un sistema de salut universal que acaba carregant el pes sobre els millors. Catalunya té la millor sanitat pública de tot l'Estat, els millors hospitals i els millors especialistes. I és lògic que un malalt d'Extremadura vulgui venir al Clínic per a tractar-se. Però el que no és tan lògic és que l'Estat no reconegui aquest esforç a la sanitat catalana en forma de més diners.

Ara bé, la part positiva de tot plegat és que, de ben segur, algun advocat i algun farmacèutic ofegat haurà pensat que una nació catalana gestionaria millor els seus diners i els seus serveis.

Ara és temps de confiança

Barcelona - Dilluns, 10 de gener de 2011

La rotunditat de la victòria de CiU li confereix una legitimitat democràtica que obliga a respectar la seva capacitat de decisió i acció, mentre es mogui ens els paràmetres d'allò que va prometre i de les expectatives que va crear. Qualsevol crítica a CiU, doncs, mereix una enorme prudència. I no m'agraden certes precipitacions crítiques, com les que confonen el missatge de cap d'any, que necessàriament ha de tenir un to general i apel·lar a les grans virtuts que ens faran falta els propers mesos, amb un programa detallat de govern, com si ja fóssim al discurs sobre l'estat de la nació. Que el govern treballi, i que ho faci segons l'encàrrec que ha rebut, i no pas segons allò que d'altres, en la comoditat de la crítica política, puguem desitjar. 

Com és públic o notori, no sóc dels que esperen la independència per a finals de mes, però tampoc dels que volen ajornar indefinidament la qüestió, amb l'excusa d'un "ara no toca" que al qual sempre es podrà recórrer. I això, és clar, fa que el compromís nacional d'aquest govern i la seva promesa transició cap a un punt indefinit en l'horitzó, no satisfacin completament les meves aspiracions. Ara bé, entenc perfectament que, ara com ara, els catalans han determinat, democràticament, altres urgències. I, dels resultats, prenc nota que és l'independentisme qui ha de fer la feina necessària per tal que una majoria de catalans consideri que la seva emancipació nacional és la seva propera urgència. L'única crítica possible al govern, per aquesta banda, s'hauria de produir en la mesura que en el futur defugís el seu compromís d'aspirar a una Catalunya sense límits, per exemple, amb acords de govern inacceptables amb els que posen sistemàticament pals a les rodes del nostre progrés material i nacional. Entendré que no vulgui córrer, però no ens faci maniobres dilatòries o que ens entretingui inútilment. 

Atenent aquestes dues premisses, confesso que tinc una més que raonable confiança en allò que ens espera per a aquest i els propers anys. Primer, perquè veig aquest govern capaç de ser fidel als seus compromisos. No ho tindrà gens fàcil, perquè hi haurà qui no entendrà quins és l'alt valor d'una victòria democràtica, que legitima els governs a prendre les decisions que la ciutadania ha considerat d'interès general per sobre de les resistències gremials i particulars. Però em refio de la tenacitat del president. I segon, miro el futur amb esperança perquè crec que l'independentisme, de moment més fora que dins del Parlament, trobarà les formes de treball adequades per seguir incorporant més catalans a aquest projecte polític, fins aconseguir que coincideixi amb el d'una gran majoria parlamentària. 

Ens esperen anys políticament extraordinaris.