Así es como Ticketmaster se hace de oro a tu costa

Dos pantallas de ordenador delante. Dos navegadores abiertos en cada una de ellas. Varios amigos, en sus casas, haciendo lo mismo. A las 09:57 empiezas a pulsar el F5 del teclado, esperando a que las entradas para Bruce Springsteen estén disponibles. Lo que la experiencia nos dice es que éstas se agotarán en pocos minutos, o pocas horas en el mejor de los casos. Pero la capacidad que tiene Ticketmaster para sorprenderte no puede ser subestimada. Con los años, la compañía que prácticamente ostenta el monopolio de la venta de entradas en España (y en buena parte del mundo) ha ido refinando su control sobre el proceso de distribución de tickets.

A las 10:01 hay unos pocos despistados a las puertas de los Fnac de media España. A estas alturas deberían saber ya que el sistema ha cambiado. Cuando pasan a pedir sus entradas, les comunican que no, que esta vez sólo se venden por web el primer día. Que a partir de mañana se podrán adquirir en puntos de venta físicos. Las que queden, que serán ninguna. Claro que acudir a los puntos de venta habituales hace tiempo que dejó de ser garantía de nada. Hace pocos meses el BCN Rock Fest vendió varios miles de abonos antes de lo que se tarda en hacer un click. Un caso entre otros muchos.

Son las 10:03 y la web ya está bloqueada. Con suerte, si actualizas la página en el momento adecuado, conseguirás acceder a la cola virtual, ese concepto que ya se ha ganado muchos enemigos. El nombre lo explica bien: entras en la web, y te toca esperar, como en la cola frente a la Fnac, una cantidad variable de minutos. A veces, el tiempo de espera no sólo no se reduce, sino que se hace mayor. Como si se te colara gente, vaya. Por lo demás, nadie parece haberse parado a pensar en el oxímoron que Ticketmaster nos ha colado: si una de las ventajas más palpables de Internet es que permite congregaciones impensables en un espacio físico (es decir, que mucha gente puede usar un mismo servicio web al mismo tiempo), la cola virtual viene a decirte justo lo contrario. Que toca esperar. El hecho de que haya cientos de personas intentando entrar al mismo tiempo no debería ser problema para una de las compañías más poderosas del sector del espectáculo.

A las 10:42 consigues, por fin, acceder a la página de venta. Miras de soslayo los precios, y te disculpas con tu conciencia, porque no todos los días puedes ir a ver a Bruce Springsteen. Las mismas razones que te movieron a comprar entradas para la penúltima despedida de Scorpions, la posiblemente última visita de los Rolling Stones, o el espectáculo de AC/DC, que hay que ver por lo menos una vez en la vida. También ves que de los 80€ iniciales el precio se eleva un 10%, por gastos de gestión. "Debe de ser normal", piensas, "porque mantener un entramado electrónico de estas características tiene que costar mucha pasta". Metes los datos de la tarjeta, y vas directamente a la casilla de "Comprar", clickando Sí a todo, sin leerte, por supuesto, que te van a cargar 3'95€ de un seguro de anulación. Click. Parece que por fin. La página se queda en blanco y esperas la confirmación, que es más que probable que no llegue.

11:15. Has leído comentarios en Facebook y el hecho de no ser el único en la misma situación no te calma la agonía, sólo te invita a compartir tu frustración. La pantalla sigue en blanco, por supuesto. Te preguntas cómo gastan esos 8€ de gastos de gestión, si no son capaces dar el servicio por el que te están cobrando. Sigues intentándolo. Y tus amigos también, en sus casas. Ya te han dicho que las entradas de pista se han acabado, pero todavía quedan otras (más caras). Hay que intentarlo.

A las 13:00 ya no quedan entradas. No termina de sorprender, pero no por ello cabrea menos. Empiezas a escribir en foros pidiendo "dos entradas, a ser posible de pista". Alguien te pasa el link de una página en la que "todavía tienen, pero de reventa". SeatWave. Una web que, parece ser, pone en contacto a vendedores y compradores. ¿Los precios? El banner dice desde 85€, pero la realidad es que lo normal es que los precios estén por encima de los 150€. Lógicamente, se trata de individuos y organizaciones que se dedican a esto. Debajo del nombre se lee claramente: a Ticketmaster company.

A su vez, Ticketmaster recomienda no comprar desde tal página, porque no es un sitio oficial, aunque su nombre esté claramente expuesto. Es una forma fácil y rápida de lavarse las manos frente a cualquier reclamación, al mismo tiempo que se llevan un pico por cada transacción. Si esto no es un paso más en la vulneración de los derechos del consumidor, no sabes qué puede serlo. Si no leíste el artículo de Xataka al respecto, lo encuentras ahora al intentar averiguar si lo de esta gentuza es denunciable o no. Y lees que no, que no es denunciable.

A partir de aquí, te queda tiempo hasta mayo para plantearte comprar entradas en reventa, esperar un milagro o quedarte en casa y evitar pasar por el aro. También puedes emprender una petición online (https://goo.gl/NEXh0G), como ya han hecho otras personas cansadas del mismo asunto (editado: existe ahora una petición activa en este momento, click en el link para firmar). Seguramente no servirá de nada, pero te aliviará un poco el mal humor. Hasta la siguiente vez.

https://goo.gl/NEXh0G

‘Nit i dia’: cadar amb sostenidors

La sèrie revelació d'aquesta temporada de TV3, Nit i dia, és molt bona. De les millors produccions pròpies de TV3. O fins i tot la millor. Sobretot per l'ambició i la valentia de fer un producte que vagi més enllà de tot el que hem vist fins ara. De guió, d'interpretació, de realització, de direcció, d'ambientació, d'il·luminació... Nit i dia ha demostrat que es pot exigir més i deixa el llistó alt a les produccions que vindran.

Hi ha un aspecte d'aquesta sèrie en què cal parar atenció. El sexe hi té un paper important. És una de les motivacions de l'assassí en sèrie i també és el vincle que té amb la Sara. A Nit i dia ningú 'té sexe' amb qui li correspondria per lògica. A la Sara l'hem vist practicar sexe amb estranys i l'única vegada que l'hem vist al llit amb el seu marit ell la va rebutjar. De fet, han de recórrer a la reproducció assistida per tenir un fill. El jutge Cases tampoc té sexe amb la seva dona. Ho fa amb l'amant, la Magda. El Lluís, el marit de la Sara, l'hem vist en plena acció sobre el matalàs amb la Clara, la seva companya de feina. Per sort ens han estalviat les escenes del Marc, el psicòpata, amb les iaies, però a nivell de guió ens ha quedat clar que és una de les seves fílies. A Nit i diatothom folla d'amagat d'algú altre. I això, que a primer cop d'ull pot passar per alt, forma part dels enjòlits de les trames i contribueix a la intensitat del relat.

Ara bé, hi ha un fet que des del primer capítol crida l'atenció: tots practiquen el sexe mig vestits. En l'episodi número 1, on la Sara i el Marc tenien la primera trobada sexual, ella duia calces i samarreta de tirants. Per descomptat ens havíem d'imaginar que estaven només als preliminars. En la tòrrida escena de l'hotel de Tànger, mentre el Lluís li feia un cunnilingus a la Clara, ella duia els sostenidors i un barnús posat. En el capítol de dilluns, quan el jutge va semblar que infartava en ple orgasme vam descobrir que la Magda portava els sostenidors posats. A Nit i dia hem vist uns quants cadàvers socarrimats i iaies mig despullades en rigor mortis però no hem vist ni un sol pit. Val la pena preguntar-se si és que les actrius tenen un pudor especial a ensenyar-los o és que la sèrie pren precaucions pensant en la possibilitat d'exportar-la a països on ensenyar els pits o un cul és indecorós. Als Estats Units, per exemple, una manera d'identificar si una sèrie pertany a una de les grans networks (emeten en obert) o a la televisió per cable (per abonament) és en les escenes de sexe. Les primeres són de tendència púdica mentre que les segones es permeten ser més explícites i hi veiem culs i mugrons. Malgrat aquest detall, seguirem enganxats a Nit i diapendents del suspens. Aconseguiran atrapar el Marc? Tindran un fill la Sara i el Lluís? Hi haurà algú que follarà sense sostenidors?

Ja hem començat el mes de març

Ja hem començat el mes de març i són moltes les dites que en fan referència. A grans trets podem dir que és un mes molt important per als conreus, que comença a remuntar la seva activitat biològica després de la pausa de l'hivern. També es considera un mes de contrast tèrmic i una mica boig pel que fa al temps. Un mes de poc refiar.
Aquí en teniu una petita mostra.

La clàssica dita:
- Març marçot, mata la vella a la vora del foc, i a la jove si pot.

El temps d'un dia prediu com serà el mes, ja ho podeu comprovar.
- El que pel març fa el dia 3 fa tota la resta del mes.

Mes de poc fiar:
- Març habitual, un dia bo i un dia mal.

Dos de contrast tèrmic:
- Sol de març porta refredats.
- Març marcedor, nit freda i dia amb calor.

Versions d'una mateixa dita, amb predicció:
- Març ventós i abril plujós.
- Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós.
- Març ventós i abril plujós, fan ser el pagès orgullós.

Dos de natura:
- Quan pel març trona, l'ametlla és bona.
- Quan l'oreneta no ve pel març, l'hivern és llarg

L'enemic d'Espanya, el Liberalisme

Llibertat, aquella paraula tan mal utilitzada i a la vegada tan poc aplicable en el si d'una Espanya que pateix en les seves pròpies carns la corrupció d'un sistema que retro-alimenta la consolidació d'una ideologia tan corrupta i tan esclava com és la socialdemocràcia.

Sembla que el liberalisme va passar de puntetes per la península Ibèrica durant el seu sorgiment així com també va durar i calar poc en la seqüència temporal posterior. 

Quan es produïren el seguit de revolucions liberals que acabaren amb l'antic règim, la societat de privilegis i el consegüent establiment de l'Estat de Dret, Espanya va continuar gaudint d'uns reis absolutistes que, seguint la idea de Bodin i Hobbes, es quedaren amb el poder dels seus súbdits prenent-los-hi així totes les llibertats. I és que Espanya sempre ha anat un parell o dos de segles retardada en això del món de les idees.

Com he dic, a Espanya no li agrada la llibertat. Segurament el punt de partida d'aquesta aversió reprimida contra el liberalisme el trobaríem molt abans de la revolució Francesa i Americana, fins i tot de l'Anglesa. L'origen és Holanda. La guerra dels Vuitanta Anys i el tractat de Pau de Westfalia que van acabar amb la dominació de la monarquia Espanyola sobre Holanda i la consolidació d'Holanda com un estat independent, van ser els referents que van desencadenar les revolucions liberals posteriors. 

Per aquesta raó, per Espanya la lògica és pensar que la concentració de poder en mans d'uns pocs i la negació de llibertats als individus dificulta el sorgiment del pensament liberal i així no posa en risc la unitat de l'Estat ni la societat estamental de privilegis. És fàcil pensar que aquesta teoria, la de negació del liberalisme com a mètode que té per objectiu la repressió i control social, és contrastable amb el franquisme, però encara que per alguns costi de digerir, també ho és amb la pseudodemocràcia amb la que estem immersos actualment. 

A tall d'exemple, no és casual que Franco decidís imposar la monarquia amb l'objectiu de "preservar la unidad nacional"; òbviament la monarquia espanyola representa tot allò que condueix a la concentració de poders i sistema de privilegis/interessos que debiliten l'acció i pensament individual.

Actualment podríem afirmar tranquil·lament que Espanya no és un Estat de Dret. Si bé va heretar la idea i estructura bàsica que proposaven els liberals clàssics del què hauria de ser l'Estat modern, és a dir, la divisió de poders i el respecte pel contracte social, la sobirania nacional/popular i els Drets Naturals, falla en l'aplicació de cadascun d'aquests conceptes, és a dir, amb la politització del Poder Judicial el qual queda subordinat a l'Executiu i Legislatiu, i la manca de reforma d'una constitució que no respecta un dels Drets fonamentals més bàsics, el de la llibertat individual.

La opacitat del sistema, la falta de transparència política, la jerarquia racista/genètica i una llei que no dóna seguretat als ciutadans perquè està controlada per la pròpia classe privilegiada, crea un model d'Estat oligàrquic que facilita la corrupció política i la contractació i creació de polítiques a favor d'amics i familiars.

Aquest nepotisme i sistema clientelar des d'un punt de vista independentista ha de ser enderrocat ja que genera dependència al propi sistema i incapacitat de maniobra. La solució es troba en la ideologia, en el liberalisme, perquè és només aquest model enemic d'Espanya el que es centra en la voluntat de l'individu, trenca amb la indefensió apresa, genera un model de competència, meritocràtic, que implica rivalitat, confrontació i potència el lideratge d'aquelles persones més aptes pel cas, amb més capacitat i formació. 

En el cas que hi hagués una quantitat de catalans disposats a assolir la independència i a voler assumir-ne els costos, segons Locke, seria l'Estat qui declararia la guerra a l'independentisme que a través de la coerció, li prendria la llibertat i el posaria en Estat de guerra. La solució que proposaria Locke, considerant-la del tot legítima fora de l'estat de naturalesa, seria que l'independentisme matés l'Estat. Per tant, ens trobaríem en legítima defensa des d'un punt de vista jusnaturalista: castiga a aquell que et vol destruir més considera la reparació de danys.

És el liberalisme, a més a més, l'única ideologia que li permetria al rival respectar i/o assumir qualsevol acció independentista com a vàlida. El fet de treure-li competències i poders a l'Estat, a la seva capacitat d'intervenció, mentre prioritza i potencia qualsevol acció sorgida en el pensament individual que es fonamenti en el Dret Natural, el dotaria de la voluntat d'evitar l'esclavatge i l'Estat de guerra, per poder romandre en la pròpia naturalesa. 

Per tant, si el liberalisme fos el sistema predominant i se seguís el corrent de Von Mises, el referent liberal del s.XX, el dret d'autodeterminació quedaria automàticament reconegut fins i tot pels mateixos espanyols. Recordem que Von Mises no parlava del dret d'autodeterminació de les nacions, sinó del dret d'autodeterminació dels habitants d'un territori amb capacitat per formar una unitat administrativa independent".

Per acabar, m'agradaria afegir que els catalans no hauríem de tenir una visió victimista de la realitat; el problema tant poden ser els Corsini-Corsán-PP, com els Alemany-Abertis-CDC, com el nostre poc respecte cap a la llibertat.

Sense liberalisme mai serem lliures.

Muerte de Jonah Lomu: sigue la polémica...

El consumo ce creatina podría haber influido en la muerte de Jonah Lomu, la estrella de la selección de Nueva Zelanda de rugbi. Según ha explicado su compañero de equipo, Joeli Vidiri,el consumo de creatina podría estar detrás de la enfermedad renal que sufría Jonah Lomu, que acabó con su vida. Una información que los médicos de la selección de Nueva Zelanda han desmentido rapidamente.

Recordemos que Jonah Lomu falleció el pasado mes de noviembre de un ataque al corazón causado por una enfermedad renal. En una entrevista a 'The Telegraph', Joeli Vidiri ha explicado que "mucha gente me ha preguntado si podría ser la creatina el causante de ese problema renal, pero no lo se. Sería feliz si alguien hiciera un estudio que pudiera confirmar si el consumo de creatina tiene alguna cosa que ver con estos problemas renales. Me gustaría saber si tiene efectos secundarios".

HABLA EL MÉDICO

La creatina está disponible en cualquier tienda de suplementos y es utilizada para el crecimiento de la masa muscular. Vidiri ha admitido que tomaban creatna antes y después de los entrenamientos y que Lomu la siguió tomando incluso cuando se le diagnosticó un problema renal. No obstante, al estar bajo supervisión médica, tomaba creatina en cantidades menores a las de sus compañeros.

Los estudios de la Universidad de Maryland que demuestran que el consumo de una gran cantidad de creatina puede provocar graves daños renales, ha sido, sin embargo, rebocado por el médico de la selección de los All Blacks, John Mayhew, que ha informado que "Lomu tenía unas instrucciones muy estrictas de que no podía tomar creatina. Lo tenía totalmente prohibido".

Amigo intimo de la familia, el doctor apuntó que "los problemas renales de Jonah son de infancia y le vienen mucho antes de dedicarse el rugbi". Es decir, que no tuvo nada que ver con su muerte.

Fuente: http://www.sport.es/es/noticias/mas-deportes/muerte-jonah-lomu-sigue-polemica-4939267

Bicis sí, però amb seguretat.

Publicada el Diumenge 28/02 del 2017. El Periódico.