El que segur que és impossible...

Jordi Pujol 
Editorial / 13 de juny de 2012

Un dels arguments més potents –per a molts el més potent– contra la independència és la gran dificultat d'aconseguir-la. I és cert que seria molt difícil. Per la radical oposició de l'Estat espanyol, primer. Per una actitud molt reticent de la Unió Europea, també.

Un dels arguments més potents –per a molts el més potent– contra la independència és la 

Amb el benentès que hi ha exemples recents d'acceptació d'un nou estat per part de la UE. Amb reserves o fins i tot rebuig inicial, però finalment acceptant-lo. Però és cert que en el nostre cas, d'antuvi, costaria. 

Tampoc no seria fàcil aconseguir l'àmplia majoria social que requereix una proclamació d'independència. I segur que d'entrada no hi hauria unanimitat. Però és que no hi ha cap independència que s'hagi proclamat ni per unanimitat ni, normalment, per una majoria aclaparadora. Llevat de casos de crisis molt greus i d'implosió de l'imperi dominant –és el cas d'alguns països excomunistes. Hi ha independències recents d'Europa que s'han proclamat amb menys del seixanta per cent dels vots. I fa quinze o vint anys la del Quebec s'hauria proclamat –la llei ho permetia– amb una majoria simple del cinquanta per cent (però els independentistes es varen quedar just per sota del cinquanta per cent dels votants). O sia que sí que és veritat que aconseguir la independència és molt difícil. 

Però en el cas de Catalunya, tal com estan les coses, el més difícil de tot és sobreviure com a país, amb personalitat pròpia i amb estructures socials positives en les condicions polítiques i institucionals, econòmiques i financeres que ens imposen. I també seria impossible, en aquestes condicions, mantenir la nostra identitat.

Diuen: «La independència és molt difícilment viable, i té riscos». I és veritat. Però amb la no independència, en el marc que Espanya ens imposa, el que no és viable és Catalunya i el seu desenvolupament identitari, però també econòmic i social. 

No és possible, per exemple, mantenir el nostre estat del benestar en el nivell en què durant els darrers trenta anys l'hem situat. I que fa possible la cohesió social, la convivència, la integració de la immigració i el reforçament del país. Un país que té poc poder polític i molt poc poder de coacció, i que per tant només pot sobreviure si és capaç de construir una societat acollidora i de progrés social.

I, evidentment, en les condicions que ens imposen, no podrem mantenir una identitat sempre pressionada i molt sovint agredida. 

Deia fa poc en Salvador Cardús que «una nació necessita un estat per poder sobreviure i garantir el progrés dels seus ciutadans». I és així. També es podria dir que el que realment requereix, més que no pas un estat i una bandera a l'ONU, és poder de decisió en allò que és fonamental per construir la societat que els seus ciutadans necessiten i per garantir i enfortir la seva identitat. Més que no pas la independència formal. I de fet tradicionalment aquesta ha estat l'orientació majoritària del nacionalisme català. Però això ha estat un miratge. El que Espanya vol i vol imposar és la residualització de Catalunya. El seu gradual esborrament. La seva pèrdua d'identitat i de capacitat de construir una societat de qualitat per a tots els seus ciutadans. Una evolució que ara creu que pot accelerar. I és el que fa. 

Vol fer impossible que Catalunya estigui en condicions de construir una societat de qualitat i de mantenir la seva identitat. És a dir, vol fer impossible la Catalunya que molts catalans volem, que volem molts dels set milions de catalans que som.

Arribats a aquest punt s'entén que hi hagi un creixent estat d'opinió favorable a la independència. Que és difícil, però no més que la supervivència de Catalunya a l'Espanya que es va dibuixant. I que té l'avantatge que el camí que es fa –poc o molt, parcial o total i definitiu– no es fa en la direcció de l'esborrament, sinó en el de l'afirmació. No en el d'una creixent passivitat, sinó en el de la creativitat. No en el del no ser sinó en el de ser. I en el de la dignitat. I finalment en el del progrés material, social i moral. I en el de la capacitat d'oferir un horitzó positiu i no resignat al nostre poble.

"L'estat del benestar dels rics"

Estat Del Benestar, Rics, Marta Rovira, UE, Artur Mas, Bauman, Estat Espanyol, Deute

Aquests dies, enmig de la frenètica actualitat sobre el rescat i la intervenció de l'Estat espanyol, m'ha vingut al cap l'expressió "l'estat del benestar dels rics". És una expressió que pot semblar demagògica, però que reflecteix molt bé el que es percep entre tanta opacitat i maquillatge. L'expressió no és meva, és de Bauman. Admiro l'art que té aquest sociòleg de prestigi internacional: posa significat a la realitat que ens envolta, encara que sigui la nostra realitat, la més contemporània, la que vivim, la que és més difícil d'interpretar. I li posa un significat clarivident.

En plena crisi econòmica i financera nord-americana preguntaven a Bauman sobre l'estat del benestar i ell responia que feia temps que l'estat del benestar era "l'estat del benestar dels rics". Aquell estat que destina la major part dels recursos públics a rescatar el sector privat, empresarial i financer, i a retallar polítiques públiques, drets socials i els pilars bàsics de la igualtat d'oportunitats. I per a fer què? Per continuar el mateix rumb, per no aprendre del passat, per tornar a confiar en l'endeutament i el consum i la desregulació. 

L'expressió de Bauman, clara i gràfica com poques, es va confirmar quan el govern nord-americà va fer públics els ajuts que havia destinat als sectors privats l'any 2006: cap a 92.000 M de dòlars a grups empresarials com General Motors o IBM, i uns 700.000 M de dòlars a rescatar entitats bancàries i financeres (un 10% referent a primes addicionals per alts directius). I, com deia, això és el que es percep aquests dies amb el rescat europeu a l'Estat Espanyol.

Deixem clara una cosa d'entrada: una de les condicions del préstec que l'Eurogrup concedeix a l'Estat Espanyol és precisament que l'Estat accepti sotmetre's a la tutela i als requisits que imposa la UE. I això vol dir que la UE supervisarà les polítiques econòmiques, el Pressupost General de l'Estat i les ràtios de dèficit públic. Ras i curt: Espanya és un estat intervingut, com Grècia o Irlanda. 
La factura la pagarem entre tots, amb noves retallades i més pujades d'impostos. Heus aquí, doncs, 'l'estat del benestar dels rics'"
L'operació salvarà algunes entitats financeres que han jugat amb el diner fàcil i que són responsables de la situació actual. Les mateixes entitats que amb la connivència de molts polítics irresponsables, han finançat obres faraòniques de l'Estat i d'algunes comunitats autònomes. Unes obres faraòniques que no s'han planejat des de la racionalitat econòmica, sinó a partir d'un nacionalisme d'Estat aclaparador.

I, és clar, la pregunta del milió, la pregunta que rau en l'expressió de Bauman és: qui en pagarà la factura? Doncs la factura la pagarem entre tots, amb noves retallades i més pujades d'impostos. Heus aquí, doncs, "l'estat del benestar dels rics". M'atreveixo a dir que Bauman sentenciaria, a més, que aquesta intervenció comportarà més espoli fiscal per al nostre país. Nosaltres pagarem un doble preu: més espoli fiscal és més espoli social.

I què hem de fer davant d'això? Doncs almenys tres coses. D'entrada demanar a l'Eurogrup que sigui més transparent del que mai ho serà l'Estat espanyol i que ens expliqui sota quines condicions ha concedit el crèdit. Què en demanarà a canvi? Un allargament de les pensions, un augment de l'IVA...?? Els que pagarem la factura tenim el dret a saber-ho. En segon lloc, sol·licitar a l'Eurogrup que posi racionalitat econòmica en les decisions que ha de prendre l'Estat espanyol a partir d'ara i exigir que abandoni el nacionalisme d'estat que li fa defensar, per exemple, el corredor central enlloc del mediterrani. I, en tercer lloc, reclamar al President Mas que tingui veu directa en el marc de la intervenció europea, que expliqui que hi ha uns ciutadans cornuts i que a sobre paguen el beure (o el deute!), i que posi via cap a l'anomenada "transició nacional", que com molt bé diu el President Junqueras, si creiem en el nostre país, si som nosaltres els que decidim, ens en sortirem!