dilluns, 26 de gener del 2009

La Vanguardia en català, més a prop

Dimecres, 21 de gener de 2009
Els rumors a l'entorn de l'anhelada edició en català de La Vanguardia s'han reactivat les darreres setmanes, fins al punt que fins i tot hi ha qui assegura que serà per Sant Jordi quan aparegui el primer número amb doble versió. Malauradament, cal refredar (però només una mica) aquesta eufòria. És cert que l'empresa editora té el projecte sobre la taula des de fa mesos, que ha fet tots els números i que hi veuen un marge per al benefici gràcies a l'operació. I el Govern català està disposat a empènyer-hi, a través de la Secretaria de Comunicació, ja que si La Vanguardia tingués una edició doble tal i com ja fa El Periódico, la proporció de lectors de premsa diària en català al país guanyaria molts enters de la nit al dia.



A més, a manca d'un anunci oficial, els directius de La Vanguardia reconeixen oficiosament el tema en xerrades informals. De fet, l'únic pronunciament públic sobre aquest tema va ser fa ja un any, en el marc d'un acte a la facultat Blanquerna, durant el qual Màrius Carol, el director de comunicació del grup, assegurava que "aviat" donarien notícies. És evident, doncs, que la celeritat no caracteritza aquest procés, tot i que l'important en aquest cas és el resultat final, més que no els terminis. 

Per això resulta una mica aventurat parlar de Sant Jordi. Fonts solvents del diari expliquen en privat que calen uns sis mesos per tal de poder convertir el projecte en realitat, a partir del moment en què es doni un sí definitiu, que de moment no ha arribat. La voluntat inicial hi és, però un dels aspectes que més amoïna a la propietat del diari, és a dir, a la família Godó, és la impossibilitat de tornar enrere si finalment no es compleixen les previsions. Cal recordar que, en el cas d'El Periódico, la capçalera no va augmentar de lectors quan va estrenar la seva doble versió, sinó que senzillament els va repartir entre una i altra: mateixos ingressos, però més costos.

Es dóna per fet, a més, que la pàgina web serà el primer àmbit on La Vanguardia assagi la doble versió. De fet, des de fa uns mesos s'hi han anat introduint alguns continguts en català, tot i que la voluntat és la de tenir tota la web disponible en totes dues llengües. Aquests dies s'obren especulacions també sobre si la manera de procedir serà com la d'El Periódico, en la qual s'escriu primer en castellà i es bolca el resultat en català a partir d'una traducció automàtica, o bé es donarà llibertat a cada periodista perquè escrigui en la llengua que consideri convenient. Aquesta segona opció permet una major naturalitat de la llengua resultant en l'edició catalana.

divendres, 23 de gener del 2009

Habemus BRUCE!


Déu, gràcies per fer-nos fans del Boss, gràcies per enviar-nos aquests àngels que fan del Rock n'Roll quelcom especial, màgic, vital i espiritual!!


Sobretot:
Working on a Dream i Good Eye!!!


AMEN!


BURAL!: Beggin



dimarts, 13 de gener del 2009

Tremosa, un sobiranista de consens

Barcelona - Dilluns, 12 de gener de 2009

Finalment no ha estat Alfons López Tena, però CiU ja té el seu candidat independent i sobiranista per a les eleccions europees. Artur Mas ha escollit l'economista Ramon Tremosa per representar la federació nacionalista al Parlament europeu. Després de força setmanes de dubtes i d'especulacions sobre nous candidats i d'una campanya del sector crític amb la direcció perquè el candidat continués sent Ignasi Guardans, s'ha imposat l'estratègia del pinyol de Mas i s'ha escollit un perfil de candidat coherent amb l'estratègia de la Casa Gran del Catalanisme que impulsa CDC.


Alguns sectors del nacionalisme han posat en entredit l'estratègia de Mas d'acostar-se a l'electorat d'ERC amb la creació de la Casa Gran i el fitxatge d'independents que podrien figurar a les llistes de qualsevol dels dos partits nacionalistes. Afirmen aquests sectors que així com ERC ha intentat robar vots al PSC amb els dos pactes de govern, CiU ha de fer el mateix amb el PP -evitant que creixi- i deixar de rivalitzar amb ERC.


El cert, però, és que en un context de desmobilització general, que afecta especialment el nacionalisme, l'estratègia de combat entre CiU i ERC per aquesta part del pastís electoral no necessàriament ha de ser dolenta. Sempre que els dos partits es respectin i juguin amb fair play, el debat pot ser enriquidor i ajudar a motivar novament l'electorat nacionalista. A més, cal premiar la valentia de CiU d'escollir un independent, fet que hauria de servir d'exemple a altres formacions. En temps en què la credibilitat dels partits està tan tocada recórrer a candidats del món acadèmic o de la societat civil pot ser una bona manera de reconduir la situació.


A més, la persona escollida, tot i tenir un perfil marcadament sobiranista, no és un radical, per la qual cosa els sectors més moderats de CiU no li donaran l'esquena. El seu bagatge, diferent per exemple al d'Alfons López Tena -molt més radical en les formes- o al d'Àngel Colom, també li dóna punts davant dels sectors més crítics amb el pinyol de Mas. Essencialment, Tremosa és un home que s'ha guanyat el respecte denunciant l'ofec econòmic a què l'Estat sotmet Catalunya i ha estat al capdavant d'iniciatives com la demanda de publicació de les balances fiscals o la reivindicació del traspàs de l'aeroport del Prat.


Amb aquest bagatge, Tremosa iniciarà l'aventura europea, tot i que és probable que ha mitjà termini Artur Mas compti amb ell per tasques més importants. CiU s'està prenent molt seriosament les eleccions europees com un assaig per a les catalanes, tant si s'avancen a la tardor vinent com si el tripartit esgota la legislatura. Sense dubte la posada en escena d'aquest candidat serà un bon termòmetre per saber si el projecte de Casa Gran d'Artur Mas va per bon camí. 

dijous, 8 de gener del 2009

Un procés de pau fracassat i jutjat

Dijous, 8 de gener de 2009

Ja la tenen. La foto més buscada pels sectors contraris a una solució dialogada per al conflicte basc ja és una realitat. Els ha costat dos anys i mig aconseguir-la. L'estampa realment no té preu. Per primera vegada en la història un Lehendakari ha hagut de seure en el banc dels acusats d'un tribunal. De fet no hi hagut un sol banc dels acusats, n'hi hagut tres: un per als cinc dirigents de Batasuna –entre ells l'Arnaldo Otegi- un altre per a Juan José Ibarretxe i un tercer per als socialistes Patxi López i Rodolfo Ares. Ha estat un banc dels acusats col·lectiu, dividit en tres però unit per un denominador comú. Els vuit imputats comparteixen l'haver treballat políticament a favor de la pau en el procés de negociacions que va ser possible obrir a Euskal Herria al llarg dels anys 2006-2007. L'inici de la vista oral ens ha deparat una petita sorpresa.


La defensa del Lehendakari ha canviat d'estratègia i no ha sol·licitat l'anul·lació del judici, així com sí que ha fet el ministeri fiscal i els advocats dels imputats de Batasuna i del Partit Socialista d'Euskadi. El gir es deu al fet que, durant la instrucció de la causa, Ibarretxe va sol·licitar sis cops la suspensió del cas, però sense cap resultat positiu. Per tant, ara el president basc –conscient també que les altres defenses sí que plantejarien l'arxivament- ha donat un pas endavant i aposta per celebrar el judici i aprofitar-lo per fer apologia del diàleg polític i per demostrar que els vuit acusats –no sols el Lehendakari- van fer el que tocava: negociar una pau duradora encara que la cosa acabés malament. S'havia d'intentar.


La continuïtat del judici està ara en mans del tribunal format per tres magistrats i presidit per Manuel Díaz de Rábago. Els toca decidir si arxiven la causa oberta després d'escoltar a totes les parts personades. La decisió és farà pública el pròxim dilluns 12 de gener. La situació per als tres magistrats és força complicada. Cal partir de la base que aquest cas no hauria d'haver arribat mai a judici perquè la doctrina del Tribunal Suprem estableix que una causa no desembocarà en vista oral si sols es fa a instàncies d'una acusació popular. Així va quedar fixat arran del Cas Botín l'any passat. Però el jutge instructor del Cas Ibarretxe, Roberto Saiz, va ignorar la resolució del tribunal espanyol i va seguir endavant.


Les acusacions contra els vuit dirigents bascos han partit només de l'acusació popular formada per les plataformes espanyolistes del "Foro de Ermua" i "Dignidad y Justícia". Arxivar la causa suposaria contradir al jutge instructor i també al president del Tribunal Superior de Justícia d'Euskadi, Fernando Ruiz Piñeiro, el principal avalador de les denúncies dels constitucionalistes. Per contra, si els magistrats del tribunal decideixen continuar amb el judici s'exposen a que, en el futur, el Tribunal Suprem els deixi fora de joc corregint-los.


En tot cas, la situació és força inèdita: jutjar a un grapat de polítics que van dialogar per sondejar un acord de pau. Els inspiradors d'aquesta causa judicial haurien d'acabar, no en un banc dels acusats, sinó en la consulta d'un psicoanalista.


Què hauria passat si el procés de pau, en comptes de fracassar, hagués triomfat i avui la pau fos una realitat a Euskal Herria? I una altra qüestió: Si Zapatero va fer el mateix –va negociar amb ETA a Suïssa- per què el president espanyol no ha estat jutjat pels tribunals? Un embolica que fa fort que deu tenir perplexes als organismes i mitjancers internacionals que van treballar, no fa pas massa, en una pau basca que no va poder veure la llum.