Endavant malgrat tot

Barcelona - Divendres, 29 d'octubre de 2010

Mentre dimarts passat Mariano Rajoy afirmava en el Congreso de la Empresa Familiar que les autonomies són un obstacle per sortir de la crisi econòmica, Catalunya passava a liderar la creació d'ocupació a l'Estat espanyol. Les darreres dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) demostren un cop més que el nostre país no es rendeix davant dels embats centralistes de Madrid.

Els números són tossuts i malgrat que aquests puguin ser de caràcter conjuntural, il·lustren una vegada més fins a quin punt l'Estat necessita el dinamisme de l'economia del nostre país. Al Principat s'han recuperat uns 35.000 llocs de treball aquest trimestre, fet que ha permès disminuir la taxa d'atur gairebé un 1% i augmentar un 27% més el nombre de treballadors actius respecte el trimestre anterior. La taxa de desocupació continua essent molt elevada, del 17,44%, però és el segon trimestre consecutiu que disminueix. A més a més, aquesta és dos punts inferior que a la resta de l'Estat. Les xifres conviden a pensar que som a la sortida de la crisi, però els experts ja han alertat que no cal tenir un excés d'optimisme respecte d'uns valors que podrien respondre a dinàmiques temporals.

En tot cas, les paraules del líder popular no haurien de passar desaparcebudes. La idea que la culpa de la crisi la tenen les autonomies ja fa temps que fou formulada i difosa no només pel Partit Popular sinó també pel partit de Rosa Díez, UPyD. És un fet acceptat pels economistes d'arreu del món que la descentralització política enforteix les economies en comptes de perjudicar-les. Estats que el mateix Rajoy ha situat com a referent, com el Regne Unit, Itàlia o França, estan aplicant plans de descentralització per tal de dinamitzar i fer més competitives les seves economies. 

Fins i tot països emergents com ara el Brasil o l'Índia tenen una estructura molt més federal i descentralitzada que l'Estat espanyol. I per si tot això no fos prou, només cal fer un cop d'ull a les economies més potents del planeta per adonar-se'n: Estats Units, Canadà o Alemanya són estats federals des de la seva fundació i les seves economies se n'han beneficiat. Només des de la ignorància es poden promoure discursos que lliguen el centralisme al progrés econòmic.  

PP i ICV, extrems que es necessiten

Barcelona - Divendres, 22 d'octubre de 2010

És cert que els extrems polítics sembla que es necessitin. I ara en tenim un exemple clar en el discurs electoral que fa el PP en relació a la immigració recent, i com aquest discurs escalfa ICV i l'ajuda a marcar la seva posició. De manera que, darrerament, cada vegada que el PP mou fitxa xenòfoba, ICV mou fitxa xenòfila, que és aquesta actitud ingènua i babau cap a l'estranger, i que ha substituït les antigues idees rousseaunianes del bon salvatge, seguida després  pel bon obrer, després pel bon jove, després per la bona dona, encara el bon homosexual i, ara, pel bon immigrant.

A mi, que el PP sigui xenòfob, m'encanta. No tan sols perquè amb una mica de sort s'emportarà els vots de Ciudadanos i els farà desaparèixer del Parlament, sinó perquè això assegura que mai no avancin cap a la centralitat política catalana. Que trobin quatre vots desesperats per les dificultats de viure enmig del desordre convivencial i urbanístic de determinats barris, passi. El greu seria que un dia el PP es civilitzés i tingues líders creïbles. Prefereixo mil vegades, per entendre'ns, el PP de la Sánchez-Camacho que el PP del Piqué. I si estigués vinculat a un partit polític, encara m'encantaria més.

Per tant, no entenc que se li censuri la seva orientació xenòfoba. Es pot criticar la xenofòbia, i s'ha de fer, però no té sentit irritar-se pel fet que el PP en sigui, i afirmar, com ha fet Herrera, que no és acceptable ni tolerable que el PP  en sigui. En democràcia, cal que qui sigui xenòfob ho digui, i més val que els ciutadans que en són, sàpiguen on dirigir els seus sentiments polítics. Si alguna cosa fa bona la democràcia, és que ventila els ambients més pútrids.

Tampoc no puc entendre que es vulgui "aïllar" el racisme i l'odi, per dir-ho com ICV, i a vegades com ERC. La pretensió és estúpida per inútil. Què pot voler dir "aïllar l'odi"? És cert que hi ha hagut estratègies d'aïllament de determinats partits i líders -no de l'odi-, aquí i a Europa. El remei sempre ha estat pitjor que la malaltia. Tu aïlles un problema, un discurs, i immediatament el fas créixer. L'odi, si hi ha algun medi que l'engreixi, és en la foscor i els espais socials resclosits. Recordeu què va passar amb PxC a Vic, després de fer-los un "cordó sanitari" durant quatre anys!

Si jo fos d'ICV miraria de reflexionar sobre perquè el PP els és tan útil i necessari. I tan complementari, és clar.

Montilla calca l'estratègia de fa quatre anys i rebutja reeditar el tripartit

Barcelona - Dilluns, 25 d'octubre de 2010

No hi haurà tercer tripartit. Ahir el president Montilla va tornar a assegurar que no hi ha cap possibilitat de reeditar l'actual govern. Els socialistes repeteixen així l'estratègia que fa quatre anys els va permetre conservar el govern de la Generalitat. Montilla és conscient que si alguna possibilitat té d'evitar acabar enfonsat al Parlament per sota dels 30 diputats és exclamar als quatre vents que no vol ni ERC ni ICV de socis. 

És clar, però, que aquest cop sembla molt evident que no hi ha cap possibilitat que els tres partits que han governat els darrers set anys sumin més de 67 diputats. Les clatellades al PSC i Esquerra i la previsible baixada d'ERC fa que podem estar parlant d'una baixada conjunta dels partits de govern de 70 a 46 diputats, una derrota inapel·lable.

I malgrat que la percepció general és aquesta, el president Montilla segueix responent a cada entrevista que no hi haurà tripartit. I és que ara mateix els socialistes són víctimes de la mentida que va ser la seva campanya de fa quatre anys. Es va parlar molt de la suposada duresa del Confidencial.cat de CiU, però va ser molt pitjor mentir directament a l'electorat insinuant que no hi hauria un segon tripartit. Montilla va assegurar el 2006 que no hipotecaria el futur de Catalunya pactant amb partits que impedissin la construcció de la MAT o el Quart Cinturó. I el cert és que cap de les dues infraestructures és avui una realitat.

Per tot plegat a Montilla no li queda més remei que intentar fer creure que aquest cop sí que va de debò això de no reeditar el tripartit. El problema del PSC és que s'ha quedat en una mena de llimb molt complicat de sortir. Per una banda vol evitar pactes amb partits que nacionalment volen anar més enllà que la simple autonomia, però es resisteix a convertir-se formalment en una federació del PSOE. 

Un càstig electoral al PSC probablement provocaria el que el partit ha estat evitant en els darrers 30 anys: un debat intern que posicioni el partit nacionalment. En un mateix partit no val jugar en cada part en un equip diferent. O Espanya o Catalunya.

El PSC evita el cos a cos amb CiU per no enfonsar-se

Barcelona - Dilluns, 18 d'octubre de 2010

Montilla és a hores d'ara un boxejador grogui. A l'actual president només li queda una carta per jugar davant del fortíssim rival que té al davant. Es tracta de fugir del cos a cos i evitar el contacte amb un rival molt més fort. Ja fa molts assalts que sap que perdrà el combat, però prefereix una derrota als punts que caurenoquejat pel rival abans de l'assalt final. 

Aquesta és la reflexió metafòrica que sembla haver fet el PSC aquesta darrera setmana. Conscients que Montilla ja no és rival per Mas, a la direcció de campanya del partit fins i tot ha descartat que un cara a cara pugui servir per reflotar la malmesa imatge de Montilla. Només amb aquest argument s'entén que els socialistes exigissin que el primer dels dos debats que s'haurien hagut de fer fos en castellà. L'argumentació que el PSC ha fet servir per exigir un debat en castellà, a més, recorda molt la demagògia lingüística practicada per PP i Ciutadans. 

Veient la cosa irrecuperablement perduda, els estrategues del PSC han decidit intentar assegurar un resultat digne que permeti el grup parlamentari socialista no ensorrar-se per sota dels 30 diputats. I és que la caiguda per sota d'aquesta xifra, acompanyada de l'ascens dels nous partits i la necessitat d'Esquerra d'acostar-se a CiU, convertiria el PSC en una força totalment prescindible al Parlament. Fins i tot si s'haguessin de votar temes transcendents com el finançament o el desenvolupament estatutari. 

L'actitud del PSC no ha agafat per sorpresa CiU, que ja s'esperava que els debats no s'acabarien celebrant. Fins i tot alguns, des de la Casa Gran, asseguren que Mas sortirà guanyant perquè inevitablement hagués pogut ridiculitzar Montilla en els debats televisius. I amb la imatge de prepotència que arrossega el líder de la federació, els seus assessors temien una reacció desfavorable de l'electorat en cas d'un debat massa desigualat. 

Així doncs, anem cap a una campanya de poca confrontació en què els dos grans partits centraran els esforços en el seu electorat. CiU en evitar que l'euforia faci quedar a casa alguns dels seus. I el PSC intentant que el cinturó roig no acabi perdent la poca confiança que li queda al lideratge de Montilla.

Empresaris per l’Estat Propi - CCN.

Aquest link l'he enviat diverses vegades per e-mail. Inclús està penjat al meu Mur de Facebbok.

En algunes ocasiones he escrit quatre ratlles, a alguns dels contactes als que li l'he enviat, canviant diferències sobre aquest tema, que no fa més, que confirmar allò que ja sabiem.

http://www.zeniting.com/player.php?id=228&app=1&lang=Cat

Deso la meva reflexió, en castellà, enviada al meu amic Juan i en Català als meus amics de feina i a la Jàmnica.

Els deso en ordre cronològic.

****

23/09/2010

Mireu, no se, potser l'speech té raó. Si la té, el pitjor no és el que fa l'Estat amb Catalunya, sinó que a Catalunya no hi ha cap veu que cridi tant fort ni amb els collons que cal fer-ho com per a que les coses facin un canvi.

És cert que 'algo se cuece' des de fa un temps a Catalunya, això és evident... però això de la balances fiscals, fa massa que dura i trobo que hauriem d'haver reaccionat abans.

Hi ha cops que reflexiono sobre aquestes coses, i haig de dir que penso, que per durs que ens posem, l'Estat té absolut poder sobre les seves comunitats i que com deiem sobre la sentència de l'Estatut, o se acata o nos sacan las tropas a la calle (ho deia en to sarcàstic el President Pujol), que poden fer-ho!!.

Potser, la via negociada, la 'del buen rollo' ja no toca. Potser, ara toca alguna cosa més, però quina? l'Estat no ho permetetrà tot i si l'speech és cert, com penseu que es permetràn perdre un xx% (el que representa Catalunya a l'Estat) del seu pressupost per la patilla?

El que sí tinc clar, és que el meu sentiment Independentista (l'he tingut sempre xq he conviscut sempre entremig d'un marcat caràcter catalanista, inculcat des de ben petit per la meva mare), és més viu que mai i me'n adono que cada cop hi ha gent més propera al meu sentiment (gent que mai hauria dit abans ho fos). Gent que potser no ho és exactament pels mateixos motius pels que jo ho he estat sempre, sino que ara s'incorpora a un sentiment de 'necessitat' d'independentisme, sense fer escarafalls i sense rasgar-se les vestidures, que també m'agrada, m'acompanya i em referma en aquest tot Independentista que visc personal.

****

11/10/2010

¿crees que esto tiene solución?

Esto es como la paródia de la que hablaba el President Maragall (aunque no es Santo de mi devoción). 

España y Catalunya, ess como un matrimonio en el que el marido maltrata a su mujer. Esta, la mujer, denuncia y nadie hace nada...al final o hay una desgracia, o se separan de mutuo acuerdo o a la mujer, consigue que se la tenga en cuenta como corresponde. .

Si no se equilibra la situación, Catalunya se ahoga. El péndulo ahora está al otro extremo. 

Creo sinceramente, que iniciativas de 'Dret a Decidir" son básicas para mover este asunto y equilibrar las cosas. Si no se equilibran, estaría completamente deacuerdo con una Independencia. Una independencia sin rasgarse las bestiduras. Sin menos tener a nadie, solo por necesidad y coherencia.

22.000 millones anuales, Juan, es demasiado y eso no se soporta, ya no es sostenible. 60 millones diarios!!!!

Si el reparto fuera justo, como se hace con los Lands en Alemania o incluso como se hace respetando los Foros en el Pais Vasco, quizá mi sentimiento Independentista, no tendria el sentido que tiene ahora. La Independencia no seria solo por la diferencias historicas etc,etc.. de toda la vida, sino por los problema económicos que no tenerla los ocasiona esta relación desigual que no nos aporta nada, básicamente, no hunde.

 

Mira ahora la Gene, tiene que autofinanciarse (como hace mil años lleva haciendo Estado, con los Bonos) eso es que la financiación de la que salieron tan contentos (El Tripartit) hace unos meses es mentira, no llega o es de todo insuficiente.

Esto va a petar, yo lo veo claro.

****

Stts,

r.a.

Les dificultats financeres ofeguen el govern

Barcelona - Dilluns, 11 d'octubre de 2010

I en referència a aquest tema, voldria apuntar que el deute de la Generalitat s'ha convertit en una perillosa espasa de Damòcles que penja sobre els darrers dies del tripartit. No és pas que la Generalitat estigui a punt d'entrar en fallida, com s'insinua des d'alguns cercles. Però la manca de liquidesa del govern, l'endarreriment en el pagament d'algunes factures i les enormes quantitats de diner que s'hauran de tornar en els darrers anys són un problema greu tant pels que surten, com a responsables, com pels que entrin, per la responsabilitat d'arreglar-ho.

La possible emissió de deute per valor de 1.000 milions d'euros en els pròxims dies ha fet saltar totes les alarmes de l'opinió pública, però ja fa molt temps que el deute que acumula la Generalitat és desmesurat. En aquest sentit, destaca, per exemple, la gran inversió en obra pública feta en els darrers anys, que s'ha sustentat sobretot en mètodes de finançament extrapressupostaris. És a dir, mètodes en els quals els agents privats -bancs o constructores- es fan càrrec de la inversió inicial, que és retornada a terminis i amb els seus corresponents interessos.

L'ús d'aquests mètodes s'ha generalitzat en els darrers anys a arreu del món. El problema és que la Generalitat ha hagut de recórrer a ells no per convicció, sinó per necessitat. Fins i tot amb el nou finançament o amb els diners que ha brindat la disposició addicional tercera de l'Estatut ha estat impossible quadrar els números quan ha arribat la crisi econòmica. Així projectes com la línia 9, l'Eix Transversal o els túnels de Ferrocarrils a Sabadell i Terrassa han necessitat d'aquests mètodes.

Tot plegat ha creat una bola de deute de grans dimensions que amenaça d'esclatar a pocs dies de les eleccions. Els 1.000 milions de deute no són ni tan sols una solució, sinó una manera de guanyar temps esperant solucions millors. La solució passa per reconèixer que el sistema de finançament pactat fa dos anys no respon a les necessitats de Catalunya i en cal un de millor. El règim comú amb la resta de comunitats autònomes no és satisfactori per Catalunya, pel dèficit històric que acumula i per les seves necessitats d'inversió, molt diferents a les d'Astúries, Múrcia o Extremadura (imagino). Mani qui mani, ho tindrà molt complicat per solucionar les mancances financeres de la Generalitat.

Els ciutadans, al rescat del nyap del nou finançament

Barcelona - Dilluns, 11 d'octubre de 2010

El govern català emetrà, per primera vegada, bons destinats a particulars per un valor de mil milions d'euros. Es tracta de bons de mil euros amb un interès del 4,75%, a un termini d'un any, això sí, un 19% dels beneficis aniran a Hisenda en concepte d'impost sobre el capital. Sigui com sigui, l'oferta, és, des del punt de vista del mercat financer, interessantíssima, la més segura i atractiva de les que es poden trobar a les oficines de les entitats financeres en forma de dipòsit, i fins i tot millor que els coneguts bons de l'Estat. L'objectiu de l'executiu de Montilla és complir amb el programa de l'administració per aquest 2010, i falten 3.000 milions d'euros. 

Des de l'oposició, el líders de CiU i del PP s'han afanyat a sentenciar que la caixa de la Generalitat és buida i en números vermells per culpa del desgavell del tripartit, malgrat que saben que no és ben bé així. En qualsevol cas, CiU és còmplice de la situació actual dels comptes públics catalans perquè va pactar amb Zapatero la retallada de l'Estatut, una tisorada que afectava també el nou model de finançament que contenia l'Estatut que havia aprovat el Parlament el setembre del 2005. 

D'altra banda, ningú no s'ha d'escandalitzar perquè la Generalitat emeti bons de deute públic. És una pràctica que fan tots els estats, i d'això l'espanyol en sap un munt. O és que ningú no ha vist, llegit i escoltat en alguna ocasió els anuncis de Bonos y letras del Estado? A tot el món els governs emeten bons i cerquen finançament extern per continuar creixent i desenvolupament la seva activitat. Però en el cas de Catalunya, l'emissió d'aquest deute públic dirigit al ciutadà –tret del 18% d'aturats, que no tindran 1.000 euros o més per fer-ho- és l'expressió que el suposat excel·lent model de finançament que Zapatero havia concedit als catalans ha resultat ser un nyap. No només no han arribat els diners pactats, que per cert, estaven sotmesos i condicionats a l'evolució econòmica espanyola, que no cal ni comentar, sinó que a més, la proposta de ZP ha seguit escanyant la Generalitat i incrementant l'espoli fiscal.

Fa un any, el president de la Generalitat, en referència al model de finançament pactat, assegurava: "És un èxit que ha de donar-nos confiança en un moment de difícil crisi econòmica, que ha d'ajudar-nos a recuperar el convenciment en el valor de la nostra proposta, en el valor de la nostra cohesió, en el valor de la nostra fermesa política. Un èxit que, com l'esforç dut a terme en la negociació, m'enorgulleix que puguem compartir amb la societat catalana, representada per la seva àmplia societat civil".

Avui, la societat civil ha de rescatar la Generalitat d'una situació induïda pel nyap del PSOE, i beneïda pel mateix tripartit.

Els sindicats i Zapatero, diferents actors, una mateixa comèdia

Barcelona - Dimarts, 5 d'octubre de 2010

Al marge del seguiment que va tenir la vaga del passat 29 de setembre, que oscil·laria entre el 80% i el 15% segons la vara de mesurar dels sindicats o de l'administració, aquesta jornada hauria de servir també per a reflexionar sobre el paper dels sindicats en l'estructura política actual. Només un 15% dels treballadors de l'Estat pertanyen a un sindicat, i d'aquests, el 90% militen en els dos grans sindicats d'abast espanyol, UGT i CCOO. Però aquests sindicats, que durant els primers anys de la transició van tenir un paper clau en la represa dels drets laborals -tant, que el 1976 un treballador acomiadat improcedentment tenia dret a 60 dies per any treballat, i ara amb la normativa aprovada pel PSOE passa dels 45 que s'havien establert en la reforma laboral de 1994 als 33 dies per any treballat- i també en la reivindicació de drets socials. Els sindicats havien estat una eina de pressió social potent, és cert. Però avui són poca cosa més que un apèndix dels partits espanyols que s'anomenen progressistes, el PSOE i IU.

En el cas de la vaga del 29-S, és que no hi havia motius per convocar-la abans?  I quan Zapatero va donar 400 euros de forma indiscriminada a tots els contribuents, i regalava també de forma indiscriminada 2.500 euros per fomentar la natalitat? On eren els sindicats que suposadament han d'oposar-se a mesures populistes i de tall neoliberal com aquestes? Doncs preocupats per fer-li la campanya al candidat socialista. Els grans sindicats viuen en bona part de les subvencions estatals, que es corresponen al nombre de representants sindicals que tenen, com un partit rep diners en funció dels escons obtinguts. Fins aquí correcte, però hi ha una nombrosa plantilla d'alliberats que no treballen als seus llocs de feina sinó que tenen un despatx pagat per tots els contribuents, malgrat que entre tots els sindicats no superin el 15% de la representativitat de tots els treballadors contribuents.

Per això es fa estranya la vaga del passat dimecres. Una vaga que arriba molt tard, i que ha tingut una part de seguiment imposada pels piquets sindicals, i també una part de no seguiment per l'amenaça i la por imposada per alguns empresaris per coartar el dret a la vaga dels treballadors. Uns i altres distorsionen el sentit de la protesta, si bé és cert que bona part de la població està en contra de les mesures del govern espanyol. Potser són necessàries, però estan mal enfocades i són més dures precisament per la incompetència d'uns governants espanyols que van ser incapaços de reaccionar a temps, com sí que han fet la pràctica majoria dels estats europeus, i per descomptat, els EUA. 

Al final, fa la sensació que els sindicats espanyols i Zapatero tenien escenificada la vaga. Serveis mínims correctes, no burxar amb xifres i, per part de Moncloa, collar inicialment assegurant que no es mouran ni un mil·límetre de la reforma pactada, però poc després anunciant que per exemple, l'edat de la jubilació potser no serà als 67 com havia anunciat. I sobre les pensions, el PSOE gestionarà com li convingui les congelacions o increments en funció de les enquestes electorals. Tot plegat, una comèdia ben assajada?

“No servirà de res entestar-se a intentar que Espanya es converteixi en allò que no vol ser”

Barcelona - Dimarts, 5 d'octubre de 2010

S'ha acabat la idea de "regenerar Espanya" i ha arribat el moment que Catalunya defensi únicament els seus interessos. Així ho ha afirmat Artur Mas davant de més d'un miler d'empresaris que s'han congregat a l'auditori del Cercle Financer de 'la Caixa', després d'explicar que el catalanisme "porta un segle intentant fer d'Espanya un estat plurinacional, però aquesta batalla no s'ha guanyat". Davant aquesta constatació, Mas ha afirmat que la relació Catalunya-Espanya "s'ha de canviar, perquè no servirà de res entestar-se un cop més a intentar que Espanya es converteixi en allò que no vol ser". Sense concretar aquest canvi en la independència, el president de Convergència ha afirmat que "cent anys és temps suficient per adonar-se que aquest projecte té les limitacions que té".

En la conferència 'Aixecar l'economia catalana, la primera prioritat', Mas ha afirmat que si arriba ser president de la Generalitat es posarà per objectiu reduir l'atur a la meitat en quatre anys. Tot i reconeixent la dificultat de la proposta, i admetent que no és segur que ho aconsegueixi, el líder convergent ha afirmat que "no podrem dir que realment hem aixecat la nostra economia fins que no aconseguim que les taxes d'atur a Catalunya tornin a ser d'un dígit i no de dos, en un termini raonable: els propers quatre anys". Les darreres dades del mes de setembre xifren l'atur existent a Catalunya en un 18%.

Declaració institucional
D'altra banda, i un cop José Montilla ha signat el decret de dissolució del Parlament, el president de CiU, Artur Mas, ha fet un primera apel·lació al canvi en el camí cap al 28-N. El convergent ha situat les properes eleccions com un moment històric i transcendental en què els catalans hauran de decidir entre fórmules noves i aquelles que no han funcionat. Amb les ja tradicionals nou senyeres al darrere i acompanyat per la direcció i pels membres de les llistes de CiU, Mas ha assegurat que un canvi no vol dir un "retorn". CiU valora com un actiu la seva experiència de govern, però ha subratllat que Catalunya s'enfronta ara, arran de la sentència del TC, a un període "nou i decisiu" que requereix plantejaments diferents. 

Segons el candidat de CiU a la Presidència de la Generalitat, en aquestes eleccions no es decideix entre dretes i esquerres, entre independentistes i no independentistes, entre rics i pobres. "Aquestes són les eleccions per decidir entre fórmules que no han funcionat i fórmules noves que serveixin per avançar, entre el passat i el futur", ha assegurat.

El mètode Zapatero per deixar de fumar

Barcelona - Divendres, 1 d'octubre de 2010

Si hi hagués un mètode Zapatero per deixar de fumar seria aquell que et permetria polir-te un paquet sencer de tabac i dir que compleixes amb les recomanacions del metge. I a més, la caixa dels puros la pagaria Catalunya. És la quadratura del cercle perfecta, que aquesta setmana de vaga general i de pressupostos ha tornat a posar en marxa el president del govern espanyol.

Els sindicats han sortit al carrer per reclamar a l'executiu que faci marxa enrere en la reforma laboral i Zapatero els ha respost que ni pensar-ho. Com a mínim no ho farà fins que hagi substituït a Celestino Corbacho, a mitjans de mes. El ministre del PSC és qui n'ha sortit més escaldat de tot plegat. Qui va ser l'única veu dels socialistes catalans al consell de ministres durant la batalla de l'Estatut, ara en paga els plats trencats i torna capcot cap a Catalunya. La jugada de Zapatero, de nou, tanca el cercle: entrega el cap de Corbacho als sindicats –sobretot pensant en la UGT- i el col·loca a les llistes de l'amic Montilla, complicant-li el vot més obrerista (el sector més catalanista ja estava emprenyat per altres motius).

El mètode Zapatero també assegura que, tot i la crisi, els comptes pel 2011 que la vicepresidenta Elena Salgado va detallar dijous al Congrés compleixen amb l'Estatut, basant-se en la inversió regionalitzable. CiU i ERC han deixat clar que això no és així: la inversió es queda al voltant del 15%, si bé hauria de ser del 18,6%; no es paguen els endarreriments; moltes obres del 2010 no han estat executades tot i que han estat pressupostades; cau més el percentatge a Catalunya que a Madrid.... Això sí: compleix amb Andalusia on les enquestes pinten bastos pel PSOE.

El president espanyol acaba la setmana convençut que ha satisfet a tothom. És la paradoxa Zapatero: creure que has deixat de fumar mentre encens un puro.