Carta del dia (diari Avui+): Ni som ni serem

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 32. Diumenge, 30 d'agost del 2009.

Carta del dia

Ni som ni serem

Des de la Porta de Barcelona (Martorell) fins a les rondes, hi ha quatre radars fixos. Aquest estiu hem fet més de 3.000 quilòmetres per Espanya i a cap província hem comptat més de dos radars. Per cert, a la sortida de la capital es pot anar a 100 km/h. Què passa, que som els únics mentalitzatspel que fa a la contaminació? El que patim aquí és una persecució vergonyosa que no té parangó. Per no parlar dels preus de les coses: hem contrastat, tristament, que fora d'aquí tot és a la meitat de preu. A Catalunya, no oferim el doble ni de qualitat ni de servei...

A més, no hem trobat peatges. El que hi ha són autovies molt ràpides on no pagues ni un cèntim. Als llocs més turístics no hi ha zones blaves, i, per tant, es pot estacionar sense haver de pagar res. Aquí, a pobles on no arriba ni el tren, ens fan pagar per aparcar. Amb què volen que hi anem? Hi anem per anar a la platja, comprar gelats, dinar i sopar. Hauríem de deixar de donar negoci a aquests pobles, i seria la manera que es replantegessin aquest costum de tenir zones blaves.

A Catalunya hi ha una voracitat insaciable que no té cap justificació. Estem escanyats per totes bandes. Què hauríem de fer per dir prou, tots?

Rafel Arimon

Barcelona

Jordi Pujol: “El trajo de la Transició s’ha esguerrat”

Barcelona - Dilluns, 31 d'agost de 2009

L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol analitza en una àmplia entrevista al diari Avui la situació política del país, en el context de retallada de l'Estatut que, molt probablement, la sentència del Tribunal Constitucional inflingirà. Pujol parla de la castració química de l'Estatut que provocarà la sentència, "una castració química sense sang, indolora" i, per tant, referma la seva idea d'assistir a la manifestació contra la sentència però demana també "altres mesures que han de prendre des del govern al Parlament; des dels partits als sindicats i les entitats econòmiques; des dels grups parlamentaris a Madrid fins al món cultural i associatiu català".

Sobretot per part del Parlament, "l'òrgan més representatiu del país" que, a més, haurà de pronunciar-se "sobre com ha quedat l'Estatut que va aprovar". Respecte a la resposta catalana, diu que no significarà que Catalunya no acati la sentència. L'expresident constata que Catalunya haurà d'acatar la sentència, "Catalunya sempre ha acatat. De grat i convençuda a vegades. Fins i tot algun cop exercint lideratge. Altres cops ha sigut per força. No li ha quedat més remei". Alhora, però, diu que "acatar no vol dir donar per bo, no vol dir acceptar".

Respecte al nou pacte amb l'Estat que el govern tripartit ha anunciat si es retalla l'Estatut, Pujol s'hi mostra sorprès, "el nou pacte amb Espanya havia de ser l'Estatut, per això es va fer!" i es fa creus amb la fórmula d'utilizar l'article 150.2 de la Constitució, tot dient que "això ja ho fèiem als anys 90, amb el PSOE i amb el PP! Tot plegat és molt penós".

D'altra banda, entén que exconsellers seus com Agustí Bassols i Joan Vallvé s'hagin apuntat a una plataforma independentista. Ho argumenta a través de la desafecció: "El president Montilla va definir molt bé el que passa. Va dir que tot plegat està fent créixer la desafecció de Catalunya cap a Espanya". I, segons l'expresident, va en augment i posa com a exemple el vot contrari de PP i PSOE a Europa contra el projecte de tren del corredor mediterrani.

Reflexionant sobre el catalanisme, expressa que "ha tingut sempre una visió d'Espanya que en alguns moments dels últims 30 anys ha semblat que, almenys parcialment, podia ser assumida pel conjunt de l'Estat". Però ara, "les coses no van per aquí. El trajo de la Transició s'ha esguerrat" i, en aquest sentit, diu no sentir-se optimista. "En canvi, en un altre aspecte sí que ho sóc. D'inquietuds, de propostes, d'iniciatives, de projectes, a Catalunya n'hi ha molts. El país no està adormit". "Dintre de Catalunya ve una onada positiva".

Finalment i en relació al seu partit, comenta que "ha desmentit els pronòstics dels que deien que si perdia el poder entraria en crisi i es desfaria", "té una vitalitat molt forta i segons les enquestes puja", té il·lusió, projecte i això "és el que Catalunya necessita" i afirma que "un molt bon resultat de CiU pot evitar la continuïtat de l'actual situació política, que no és bona".

Els límits del pujolisme i el tripartit.

Barcelona - Dilluns, 31 d'agost de 2009

Desaparegut Artur Mas durant aquest mes d'agost, ha hagut de ser el santcristogros convergent qui estigui marcant la pauta a CiU abans de la sentència del Constitucional sobre l'Estatut. Primer en un article i diumenge passat en una entrevista, tots dos publicats a l'Avui, el president Pujol ha sentat càtedra sobre què ha de fer el país quan l'alt tribunal espanyol retalli encara més l'Estatut, previsiblement aquest mes de setembre.

Qui va presidir el país durant 23 anys coneix molt bé el comportament dels poders de l'Estat davant de qualsevol llei que atorgui més capacitat d'autogovern a Catalunya. Des de la LOAPA fins al pacte del Majestic, Pujol ha vist com govern rere govern, manés PSOE o PP, era molt difícil, gairebé impossible complir acords o lleis pactades fins i tot el Congrés. Unes vegades els tribunals i altres simplement el funcionariat, l'autèntic poder ocult de l'Estat, han acabat obligant a fer marxa enrere als acords del legislatiu i l'executiu.

Pujol té clar que l'Estatut no en serà l'excepció, però s'inclina a pensar que la retallada no serà explícita: "serà una castració química, sense sang, indolora. Pot ser que l'afectat no se n'adoni. O que algú el convenci que no ha passat res, perquè aparentment tot segueix igual. Però sí que ha passat. I greu. Inutilitza". I és clar, aquest escenari és el més perillós de tots perquè alguns podran dir que no hi ha hagut retallada sinó simplement una interpretació judicial. Ja adverteix el mateix Pujol que el PSOE, que ha presentat alegacions a través de l'advocat de l'Estat, es posarà una medalla, amb permís del PSC, dient que ha salvat l'Estatut.

La gran pregunta, doncs, és què cal fer quan això passi. Manifestació? Reacció institucional del govern? Del Parlament? Aquí Pujol sembla tenir les mateixes respostes convencionals que tothom. Si el govern s'inclina per intentar pactar la via del 150.2 per seguir amb el traspàs de les competències que retalli el Constitucional, l'expresident considera que cal una resposta unitària del Parlament. "Amb seriositat, serenitat i energia mantenir la nostra posició", afirma Pujol.

En aquest sentit, Pujol defensa que acatar no vol dir compartir i fa una metàfora de la situació comparant Catalunya amb un condemnat que va a presó però que al mateix temps recórrer la sentència. Però al capdavall, aquesta resposta és la mateixa de sempre. I molt semblant a la que té prevista el tripartit. És una resposta basada en evitar parlar de l'única cosa que pot fer un pres condemnat per un sistema judicial pervers i parcial és fer el que fins ara no ha fet: escapar. El pujolisme ja va demostrar els seus límits, igual que l'entesa fraternal amb Espanya que ha predicat el tripartit.

Ni som, ni serem. Com queda la carta un cop la modifico i l'envio a La Vanguardia.

Ni som, ni serem.

Des de la Porta de Barcelona (Martorell) fins a les rondes, hi ha quatre radars fixos. 

He fet més de 3000 km per Espanya aquest estiu. A cap província he comptat més de dos radars. Comunitat Valenciana, Murcia, Almeria, Granada, Málaga, Jaén, Toledo, Conca i Madrid....per cert, a la sortida de la capital es pot anar a 100Km/h, què passa, que som els únics mentalitzats? és una persecució que no té parangó. És vergonyós. No parlem dels preus de les coses. He contrastat, tristament, que tot és a la meitat de preu del que paguem a Catalunya. Una aigua, un gelat, un sopar.. a Catalunya, no oferim el doble ni de qualitat ni de servei... així, per què val tot el doble?

No hi ha peatges. Autovies molt raonables sense pagar ni un cèntim, centenars de quilòmetres per via ràpida, gratis.

No hi ha ciutat tant bruta com Barcelona. Cap. Fulles, deposicions de gossos... I parlo de Granada, Madrid, Toledo, aquestes ciutats tenen els carrers impecables, flors per tot arreu, flors en via pública, flors que posa l'Ajuntament... 

Als llocs de més turisme, Almeria (Cap de Gata, Mojácar), Málaga (Nerja), etc.. no hi ha zona blava, per tant, es pot estacionar sense haver de pagar res. Aqui, a pobles on ni tan sols hi arriba ni el tren, ens fan pagar per estiuejar i donar negoci al poble (Tossa de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Platja d'Aro i mil més...) Amb què volen que hi anem, amb burro? Hi anem per fer platja, comprar gelats, dinar i sopar. Hauríem de deixar de donar negoci a aquests pobles, és la manera de que es replantegin coses com la zona blava.

A Catalunya hi ha una voracitat insaciable que no té cap justificació. Estem escanyats per totes bandes. Què hauriem de fer per dir prou, tots?

Rafel Arimon

Barcelona

Cartas de los Lectores (Opinión) pàgina 20. Publicada a La Vanguardia el Dissabte, 22 d'agost del 2009.

El PP català, en el camí d’oferir-se de franc a CiU per desallotjar el tripartit del Govern.

Barcelona - Dimecres, 27 d'agost de 2009

Un govern a Catalunya de CiU amb suport extern del PP. Aquest és un escenari que era impossible fa tres anys, quan un Artur Mas al front d'una formació encara desgastada i desacreditada pel record viu dels seus pactes amb un José María Aznar agressiu amb Catalunya, va signar una declaració davant de notari comprometent-se a no establir cap mena d'acord estable amb els conservadors espanyols.

De l'acte de signatura ideat per David Madí, que bona part de la federació va assumir com un error més endavant, res en queda. Cap dirigent de CiU, ni tan sols Madí, contempla ara repetir-lo.

Tornar-se a recolzar en el PP per governar no és l'escenari que busca Mas per a les eleccions de 2010 pero si que és una idea amb la que treballen els dirigents del PP català. Si es confirmen algunes enquestes i la federació se situa prop dels 55 escons el tripartit no sumarà i CiU podria fer majoria absoluta (ara el PP té 14 escons) tant amb ERC com amb els populars. En aquest cas Alicia Sánchez Camacho no dubtarà a fer com el seu homòleg basc Antonio Basagoiti i oferir, a canvi de ben poc i sense entrar al Govern, els seus vots a CiU per fer Artur Mas president.

I si aquesta possibilitat pren cada cop més cos és perquè els populars saben que difícilment la federació rebutjarà un oferiment barat que, a més, donaria satisfacció a Josep Antoni Duran i Lleida i Unió, gens partidaris d'una entesa amb ERC. Els republicans exigirien en qualsevol cas el desplegament d'un pla de govern conjunt i en clau sobiranista i progressista i una quota de conselleries com a mínim similar a la que ara ostenten al marge del seu resultat electoral. La tria de Joan Puigcercós seria molt més cara per Artur Mas malgrat que, Catalunya endins, seria més còmoda.

La suma entre la dreta catalanista i l'espanyolista és, d'altra banda, molt més verosímil que l'aliança PSC-PP, una hipòtesi de coalició dels dos grans antagònics de la política catalana (mai han fet acords de govern rellevants i han basat les seves campanyes en els atacs mutus) que només entorns de CDC fan córrer animats pel mirall basc malgrat la seva nul·la consistència i que cap enquesta els atansa, ni de lluny, a la majoria absoluta.

La maniobra per fer a Mas president amb els vots de Sánchez Camacho reportaria a mig i llarg termini nombrosos rèdits als populars catalans. De cara a Madrid calculen que no tindrien massa problema per explicar-ho. La propera legislatura no serà tampoc la de la redacció d'un nou Estatut passi el que passi amb el TC. El debat de l'autogovern estarà esmorteït i podrien presentar com un èxit haver frenat una deriva "radical" del Govern com la que, a ulls de l'opinió pública espanyola, suposaria una aliança entre CiU i ERC, dos formacions que no són capaces de millorar les seves relacions. I el PP seria clau per acabar amb el govern tripartit, que no té precisament bona premsa a la resta de l'Estat.

Per als populars l'operació de la qual Mas en seria el gran beneficiari tindria repercusió directa no només en l'escenari polític català (passarien a ocupar un paper central) sinó sobre tot en clau espanyola, que evidentment és la seva prioritat. La 'normalització' del PP a Catalunya i el pas del PSC a l'oposició donaria espectatives a Mariano Rajoy per aconseguir, l'any 2012, una retallada d'escons (ara són 25 contra 8) en relació als socialistes al Principat atansant-lo a la Moncloa. La pèrdua de Catalunya projectaria, a més, la imatge d'un José Luis Rodríguez Zapatero a la deriva.

En aquest escenari, CiU estaria en deute amb els conservadors espanyols i Duran podria, finalment, veure convertit en realitat el seu desig de tenir un paper determinant en la política espanyola a canvi de fer president Mariano Rajoy. I si el guanyador fos, de nou, Zapatero amb CiU a la Generalitat les prevencions per implicar-se en la política espanyola s'esfumarien. En tot cas el veto de la federació als pactes amb el PP passaria a la història i veure investit com a president espanyol Rajoy seria molt verossímil.

A la seu del PP al carrer Urgell totes aquestes derivades es tenen molt en compte i Alicia Sánchez Camacho, una política ambiciosa a qui Rajoy dóna cert marge, ja contempla aquest escenari i es prepara per possibilitar la investidura 'low cost' d'Artur Mas si el tripartit no remunta a les enquestes.

Qui sembra…

Barcelona - Dimecres, 26 d'agost de 2009

És adient no caure en la provocació ni la ràbia conduïda davant una crítica gratuïta. Jorge Valdano, "director general del mejor club del siglo XXI" -és a dir, el Reial Madrid-, ha encès tots els flaixos dels aparadors públics del patetisme amb unes declaracions que aparentment freguen el neoimperialisme espanyol. Tot però, respon a la dissimulada 'barcelonitis' que fa setmanes sobrevola la Cibeles com un núvol negre enganxós que no vol desaparèixer. Valdano, se't veuen les gomes de la careta. L'argentí ha deixat anar, entre d'altres, perles com "mentre el Barça mira de Catalunya cap endins, el Madrid ho fa d'Espanya cap enfora". Molta lírica per res. Just en el moment més global, no tan sols del Barça, sinó de l'esport en general, Valdano es tanca de mires. No cal que parlem de gires nordamericanes, l'stage a Anglaterra, la venta de samarretes a tot el món, l'obertura de centres XICS per l'Àfrica, l'acord amb Unicef, la presència a la seu de les Nacions Unides, jugadors de múltiples nacionalitats en diferents esports, una web en català, castellà, anglès, coreà, àrab, xinès i japonès, penyes a tot el món, i així una llista inacabable. El que sobra comentar és l'habitual –i per això ja gens sorprenent- pedanteria blanca. "El Madrid mira de España hacia afuera...". Se'ns inflen les galtes a punt d'esclafir a riure...

"Aquí será difícil que algun jugador diga 'Viva el Real Madrid y viva la Comunidad de Madrid!'", referint-se al clàssic 'Visca el Barça i Visca Catalunya'. Sí, és clar. Té tota la raó Valdano. I? Què vol dir amb això? Per alguna cosa a Madrid no diuen el que diu Valdano i a Barcelona, en canvi, sí. Com quan el Nàstic va pujar a Primera –'Visca el Nàstic i Visca Catalunya'-, o quan qualsevol equip català d'hoquei patins guanya un títol –'Visca el Vic i visca Catalunya'-, o quan Marc Coma guanya el Dakar – 'Visca Avià i Visca Catalunya'. Per citar només 3 exemples. Sí, senyor Valdano. A Catalunya cridem això. I què passa? Per alguna cosa ho farem així. O comencem a parlar d'història? I de sentiments? 

N'hi ha més. Valdano també s'ha ficat amb l'Església, ha recordat Milito i s'ha referit al 'Wenger de España' –és Pellegrini, curiosa forma de justificar el fitxatge fracassat del francès. Però atenció, perquè Valdano no és tonto. I a més, Valdano coneix perfectament la realitat catalana respecte l'espanyola. És evident que Valdano para una trampa i en aquestes situacions, el més prudent és no caure-hi. Una altra cosa, i això és cert, és callar davant una ofensa tant barroera i provocativa. Però no ens alarmem més del compte. Fredament, pensem. Què ha guanyat ja el Barça aquest any? La Supercopa d'Espanya. Què més pot guanyar ben aviat? La Supercopa d'Europa. Quin és el mèrit actual del Barça? El triplet, un joc que enamora, presència brutal de la pedrera i un entrenador de casa, bo i intel·ligent, a més d'un club que presumeix de catalanisme. Què pot afegir el Madrid a tot això? Res. 'No hace falta decir nada más'.

Ni som, ni serem.

Des de la Porta de Barcelona (Martorell) fins a les rondes, hi ha quatre radars fixos. 

He fet més de 3000 km per Espanya aquest estiu. A cap província he comptat més de dos radars. Comunitat Valenciana, Murcia, Almeria, Granada, Málaga, Jaén, Toledo, Madrid i Cuenca....per cert, a la sortida de Madrid es pot anar a 100Km/h, què passa, que som els únics mentalitzats? és una persecució que no té parangó. És vergonyós. 

Hem de dir prou!!!!.

No parlem dels preus de les coses. He contrastat, tristament, que tot és a la meitat de preu del que paguem a Catalunya. Una aigua, un gelat, un sopar.. a Catalunya, no oferim el doble ni de qualitat ni de servei... així, per què val tot el doble?

No hi ha peatges. Autovies molt raonables sense pagar ni un cèntim, centenars de kilòmetres per via ràpida, gratis.

No hi ha ciutat tant bruta com Barcelona. Cap. Fulles, caques de gos... Granada, Madrid, Toledo tenen els carrers impecables, flors per tot arreu, flors en via pública, flors que posa l'Ajuntament...

Als llocs de més turisme, Almeria (Cabo de Gata, Mojácar), Málaga (Néjar), etc.. no hi ha zona blava, per tant, es pot estacionar sense haver de pagar res. Aqui, a pobles on ni tan sols hi arriba ni el tren, ens fan pagar per estiuejar i donar negoci al poble (Tossa, Sant Feliu, Platja d'Aro i mil més...) amb que volen que hi anem, amb burru? hi anem per fer platja, comprar gelats, dinar i sopar... hauriem de deixar de donar negocia a aquests pobles, és la manera de que es replantegin coses com la zona blava.

A Catalunya hi ha una voracitat insaciable que no té cap justificació. Estem escanyats per totes bandes. 

jo dic prou!

què hauriem de fer per dir prou, tots?

Iberia creu haver culminat la desnacionalització d’El Prat

Barcelona - Dilluns, 3 d'agost de 2009

Iberia, l'aerolínia espanyola subvencionada per l'Estat, i l'ens públic gestor de les infraestructures aeroportuàries AENA, han fet bé la seva feina. Mai no han enganyat ningú amb el seu objectiu de convertir l'aeroport nacional de Catalunya en una pista d'aterratge regional.

Ha estat un treball fi, metòdic i molt assenyat. La metodologia ha estat acurada. En primer lloc, calia potenciar més –si és que quedava algun flanc per potenciar- Barajas, amb una esplèndida T-4 que va costar a l'Estat, a fons perdut, 6.500 milions d'euros. Una terminal pensada per satisfer els desitjos de l'única companyia que malgrat haver viscut una privatització segueix tenint els privilegis i les actituds d'una empresa pública. La T-4 és d'Iberia, i no li ha costat ni un duro. 

En segon lloc, es tractava de fer pagar a El Prat un peatge per les seves connexions internacionals. Per què donar sortida directa des de Barcelona al món, quan es podia aconseguir que tothom qui volgués sortir de la Península passés per Barajas i pagués les corresponents taxes a la capital del regne? Aquí l'operació no va tenir un cost per a la caixa pública, perquè senzillament calia que Iberia anul·lés els seus vols internacionals i intercontinentals de Barcelona, i que en tot cas, deixés les escorrialles a la seva companyia de baix cost, Clickair. Aquesta companyia, ara fusionada amb Vueling, oferia uns horaris poc atractius i només en mesos determinats, de manera que era difícil que algú es cregués que Iberia seguia apostant per Barcelona. 

Ara, Iberia ha fet el pas que li faltava per deixar clar que per a ella, El Prat no és més que l'aeroport de Valladolid o el de Màlaga, per exemple. Ha anunciat que operarà sota mínims i suprimirà l'única connexió internacional que li quedava, el vol a Londres, a partir de l'octubre. Iberia ha traspassat a Clickair la majoria d'enllaços espanyols i internacionals, tret d'alguns itineraris molt puntuals que se'ls ha quedat la seva altra filial, Air Nostrum. Els més perjudicats per aquesta decisió han estat les persones que viatgen per negocis, que han perdut connexions directes i de qualitat amb els principals centres financers europeus. Però això, òbviament, no preocupa Madrid. Afortunadament, la catalana Spanair té clar el seu paper a l'aeroport català, i també companyies de molt més prestigi que Iberia, com British Airways, Air France, KLM i Lufthansa ofereixen vols als principals centres de negocis europeus.

El Govern ‘intocable’ accentua la sensació de final d’etapa

Barcelona - Dijous, 30 de juliol de 2009

L'anunci de Joan Saura de no presentar-se de nou com a candidat a la Generalitat el passat dissabte no va fer més que accentuar la sensació d'esgotament de la present legislatura, més quan la data de la sentència sobre la inconstitucionalitat de

l'Estatut al Tribunal Constitucional continua sent una incògnita que, en el millor dels casos, tardarà uns mesos en resoldre's. A l'anunci de Saura (que se suma al de Josep-Lluís Carod-Rovira de fa uns mesos quan va cedir primer la presidència del partit i després la condició de cap de cartell a Joan Puigcercós) s'hi suma, precisament, la negativa de Montilla a remodelar el seu Govern malgrat que el context polític i econòmic és força diferent al del moment en que va prendre possessió com a president. 

Va ser Puigcercós, el líder d'Esquerra, qui va advocar obertament per fer una crisi de govern amb l'objectiu d'enfortir i impulsar l'acció de l'executiu en els 15 mesos de vida útil que li queden a la segona legislatura del tripartit.

Dient que no, el PSC i ICV no només han "posat a lloc" a un Puigcercós que encara gaudeix del 'tanto' que es va apuntar amb la negociació in extremis del finançament autonòmic, sinó que incrementen la sensació de debilitat de Montilla, que apareix davant determinats sectors com incapaç de fer canvis al seu govern malgrat que cal accentuar la reacció a la crisi econòmica i que la principal 'carpeta' de la legislatura, la del finançament, ja està tancada. Han preferit no actuar, de cara a l'opinió pública fer-ho hauria estat actuar al dictat de Puigcercós, per bé que la seva intervenció no va ser afortunada esbombant la conveniència de la crisi de Govern, i impedint a Montilla que demostri dots de lideratge dins el seu executiu.

És evident que Puigcercós i alguns dirigents d'Esquerra tenen ganes de fer alguns canvis. Es qüestiona obertament la gestió de Josep Huguet i la de Carme Capdevila, per bé que aquests dos consellers, considerats de confiança del president del partit republicà, han patit especialment les limitacions financeres del Govern. A ICV, és evident que està tocat el titular de Medi Ambient i Habitatge Francesc Baltasar, però els ecosocialistes no estan disposats a pagar penyora, van justos de relleus. 

Els socialistes tampoc tenen ganes de deixar caure Mar Serna o Joaquim Llena, que va afrontar alguns problemes urbanístics al Pirineu. Així les coses, en tornar de vacances Montilla haurà de buscar algun cop d'efecte per transmetre sensació de lideratge, cas que es confirmi que és un dels primers presidents democràtics que pretén acabar la legislatura sense remodelar el seu Govern.