Només el 13% dels simpatitzants del PSC de Barcelona donen suport a Hereu

Barcelona - Dimecres, 23 de febrer de 2011

Tot i la victòria de Jordi Hereu a les primàries  de Barcelona, lluitant contra l'aparell del PSC i contra la mediàtica Montserrat Tura, aquest no ho té gens fàcil per revalidar l'alcaldia. Analitzar el resultat d'unes eleccions primàries és complex ja que no hi ha prou casos al nostre país com per poder treure conclusions. De tota manera, hi ha alguns elements que ens poden donar pistes per a la interpretació.

Una dada clau és el nivell de participació. Una participació alta voldrà dir que el partit està mobilitzat i, per contagi, serà més fàcil animar a l'electorat. En termes globals, la participació de militants del PSC de Barcelona ha estat prou alta, un 63,37 % del cens. Cal tenir en compte que es donaven tots els ingredients perquè passés: es  presentaven dues primeres espases , amb ampli ressò mediàtic i, a més, amb un resultat presumiblement igualat.  En total, un 39,1% dels militants amb dret a vot, han donat suport a Hereu. Els altres han votat per Tura o bé s'han abstingut. Per altra banda,  com era de suposar, els simpatitzants participen menys que els militants. La participació dels simpatitzants ha estat només del 23,5%.  La dada en si no podem valorar-la com a baixa però sí que ho és més quan constatem que només un 13,2% dels simpatitzants registrats han  acabat votant Hereu. És aquest un indicador de les dificultats que podrà tenir el candidat a les properes eleccions. Si com diuen les enquestes,  els potencials electors preferien abans Tura que Hereu, en aquest cas els simpatitzants es trobarien en un punt intermig,sí  a favor d'Hereu però sense cap especial emoció.

Per a Hereu, millor haver fet primàries que no haver-ne fet. Ha aconseguit quota de pantalla,  cohesió dels seus seguidors i sensació de sortir-se'n  d'una tendència clarament negativa. Però la baixíssima mobilització dels simpatitzants a favor seu no és pas un bon presagi per al candidat.  Si la desmobilització que han mostrat els simpatitzants del PSC és una mostra de l'estat d'ànim del conjunt de l'electorat socialista, el canvi d'hegemonia a l'Ajuntament de Barcelona aviat serà un fet.

Resultats de les primàries per Districte (en percentatge)

%	Urna de militants		Urna de simpatitzants
Districtes	J. Hereu	M. Tura	J. Hereu	M. Tura
Ciutat Vella	63,8	34,9	50,5	49,5
L'eixample	50,2	49,5	35,2	64,8
Sants-Montjuic	68,1	30,6	47,4	50,5
Les Corts	65,8	33,6	58,8	41,2
Sarrià-Sant Gervasi	48,9	50,6	37,2	62,8
Gràcia	44,6	54,6	35,7	64,3
Horta-Guinardó	70,1	29,4	60,9	38,5
Nou Barris	74,2	25,8	72,9	27,0
Sant Andreu	76,1	23,9	81,4	18,7
Sant Martí	76,1	23,5	64,8	35,2
TOTAL	62,0	37,3	56,9	42,9

 Font: www.socialistes.cat

 

TV3PV: qui pagarà la multa?

Barcelona - Dilluns, 21 de febrer de 2011

Podria semblar que les premonicions de Jordi Pujol comencen a prendre forma. I que la primera rendició de la nació en aquesta fase s'ha fet prop d'Almansa, a València. Eliseu Climent i la plana major d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) haurien lliurat la ciutadella de TV3 i capitulat. Des de dijous TV3 ha estat fulminada a tot el País Valencià. Havia de passar. Camps n'havia anunciat la mort des del 2007. I tots sabem perquè: TV3 és l'únic canal de televisió nacional catalana que els poders fàctics espanyols han tolerat. Però amb una condició: la prohibició de desbordar les quatre províncies de Catalunya. Per això TV3 no és un canal més. És un afer d'Estat.

Crear TV3 el 1983 fou ja una acte de rebel.lió. Després l'ACPV a València i Voltor a les Illes van fer-se còmplices del repte i en facilitaren la recepció. Però Espanya no perdona. Primer Barrionuevo, amb l'aquiescència de Lerma, va multar l'ACPV amb 15 milions de les antigues pessetes. Després Zaplana va simular un pacte amb Pujol, a canvi del suport parlamentari al primer govern d'Aznar. Després Camps s'ha burlat de la ingenuïtat dels dos tripartits catalans: volia reciprocitat si obtenia un tercer múltiplex de Madrid per continuar regalant canals espanyolistes als seus. Mentrestant, Zapatero i De la Vega es mofaven de la ILP de les 651.000 signatures, que situava l'arrel del conflicte on era, a les Corts de Madrid. Afer d'Estat en tota regla.

Ara, el rei de taifes valencià ha imposat a ACPV una sèrie de multes que vorejen el mil·lió d'euros. Per quin crim? El Suprem haurà de decidir si el reiet Camps no usurpa competències del Regne d'Espanya. Mentrestant, caldrà pagar. Però, qui hauria de pagar aquesta infàmia en euros? TV3? La Generalitat de Catalunya? La societat civil dels països catalans? Per què ho hauria de pagar ACPV, que ha estat justament l'entitat cívica que durant 40 anys ha fet l'impagable servei de connectar el País Valencià amb tota la nació? Capitulació? No, molt abans que Camps desplacés Zaplana i aquest a Lerma, l'Eliseu ja hi era. L'Eliseu Climent i l'ACPV. I tots nosaltres. I nosaltres no ens rendirem, president Pujol. És un afer d'Estat, del nostre.

10 d’abril, un vot capital

Barcelona - Dimecres, 16 de febrer de 2011

«Si som, siguem i, si no som, deixem-nos de somnis, de records i de follies». Sempre m'han agradat aquests versos de Climent Forner, del seu Plany per Catalunya, i em semblen avui més vigents que mai.

El projecte de la llibertat de Catalunya es construeix pas a pas, vot a vot. Sigui el que sigui. No hi ha res més important que donar la veu al poble i que el valor absolut de la llibertat ho impregni tot. Hem de voler ser molts, hem de voler sentir-nos partícips del país que construïm junts, hem de voler saltar plegats els reptes que tenim davant.

Doncs bé, en uns moments en què la nació bull, en què el país s'ha enfebrat de llibertat, en què milers de catalans s'han anat comprometen arreu en les consultes per a l'autodeterminació, els barcelonins hem hagut d'assistir, estupefactes, a l'enèsima deserció del lideratge de la capital de Catalunya.

Centenars de municipis del nostre país, d'Arbeca a Santa Coloma de Farners, de les Borges Blanques a Girona, de Sant Cugat a Xerta, han votat ja per la independència mentre als barcelonins se'ns ha convidat a mirar a una altra banda, a assistir d'espectadors muts a la gran festa de la democràcia, com si tot això que estava passant davant dels nostres nassos no anés amb nosaltres, com si no hi tinguéssim res a veure, com si Barcelona fos la capital d'un altre país. I la pregunta fa posar pell de gallina: si no som la capital de Catalunya, aleshores què som?

No s'és capital de res perquè ho posi un paper. La història sempre ha fet igual: un país ha reconegut en una ciutat el seu lideratge quan aquesta l'ha exercit i l'ha defensat, quan ha sabut comprendre les palpitacions del temps, quan no ha dubtat a abraçar els anhels i els ideals del poble –i els ha estirat fins al límit–, quan s'ha fos amb l'esperit de la nació. Una capitalitat es guanya; però una capitalitat es pot perdre, també. No és una definició ni un article d'una llei, és una moral i una exigència, subjecta, doncs, a una ètica i a unes responsabilitats. Quan més l'hem necessitat, Barcelona no hi era.

Però el 10 d'abril se'ns ofereix una oportunitat única per deixar de ser uns ciutadans de segona classe i sumar-nos al desig de llibertat del nostre poble. Ara fa vuitanta anys enrere, el 12 d'abril de 1931, unes eleccions municipals van conduir a la República i a aquell «aire fresc, un aire que no l'he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella», com va escriure Mercè Rodoreda a La plaça del diamant. Un vot pot canviar el món.

Apel·lo als meus conciutadans. Votem el 10 d'abril. Que Barcelona decideixi a tot arreu, als districtes, als centres cívics, a les escoles, a les associacions, als casals, als ateneus, a les comunitats de veïns. Que la resta de Catalunya ens vegi al seu costat, compromesos amb ells, colze a colze, mà a mà, vot a vot. Votem i decidim. Guanyem-nos el nostre futur.

Només així tornarem a fer-nos dignes de ser la capital del nostre país i de tornar a sentir aquell aire fresc de la Rodoreda.

El 10 d'abril decidim. El nostre vot és capital.

Bisbes amb el melic arronsat

Salvador Cardús i Ros - Dilluns, 7 de febrer de 2011

La decisió de l'arquebisbe de Barcelona de no deixar que les parròquies ofereixin els seus espais socials -no dic els confessionaris, ni les capelles de l'Altíssim- per instal·lar les urnes de la consulta sobre la independència de Catalunya és, a més d'una actitud autoritària que ofèn l'autonomia de decisió dels rectors, inacceptable des d'un punt de vista cívic i democràtic. 

Que l'Església oficial catalana havia reculat de manera clara en el seu compromís nacional -a diferència de l'espanyola, que no fa més que ser, cada dia, més patriòtica-, ja ho sabíem. Però no era imaginable que, particularment a la diòcesi de Barcelona, s'acabés manifestant una posició tan i tan retrògrada i covarda, en un context en el qual fins i tot el govern s'ofereix a prestar les urnes a la consulta. ¿Com es deuen entendre a Barcelona les recents paraules de Benet XVI afirmant que "el bisbe no és un simple governant, un buròcrata o un simple moderador i organitzador de la vida diocesana", i recordant-los que "no han vingut no pas a ser servits, sinó a servir la Comunitat? 

Tant predicar la necessitat d'una nova evangelització, tant enyorar els temps d'una més gran encarnació de l'Església al món i de fer el ploricó per l'allunyament de tants antics fidels, tant demanar coratge als catòlics, i ara al senyor bisbe i al seu equip els tremolen les cames davant d'un gest cívic que ha merescut l'atenció de gairebé 600.000 catalans i 550 municipis, i no cal dir-ho, de tota la premsa internacional. Som davant del moviment social que ha demostrat més capacitat de compromís polític i democràtic dels últims temps a tota l'Europa occidental, i ara resulta que a l'Església de Barcelona, en plena celebració dels 25 anys del compromès document "Arrels Cristianes de Catalunya", se li arruga el melic.

He escrit en algun altre paper que tinc la convicció que amb la collita actual de bisbes, aquell document de fa 25 anys no s'hauria arribat a escriure mai. Com va passar amb el Concili de la Tarraconense, que a l'hora de commemorar-ne els 10 anys els senyors bisbes ho van fer d'amagat i amb oblits malintencionats, tot per dissimular la traïció a un dels darrers moments àlgids de l'Església catalana, ara passaran de puntetes per aquests 25 anys. Al seu redactor ja l'havien arraconat en vida. Sort en tindrem dels gestos que ja ha fet i farà l'abadia de Montserrat. Però la negativa a col·laborar amb la consulta, no és altra cosa que una palada de terra damunt d'aquell gest de compromís nacional en temps molt més difícils que l'actual.

M'agradaria pensar que el bisbat de Barcelona rectificarà i s'excusarà. Però si no ho fa, haurà demostrat fins a quin punt viu fora de la realitat d'un país que avança decididament cap a la independència. I l'Església oficial de Catalunya haurà de decidir si vol quedar al marge d'aquest futur de llibertat, si l'actual arquebisbe de Barcelona i els seus auxiliars volen passar a la història del país com els darrers obstacles, deixant el gruix dels catòlics en la seva esperança de dignitat i d'emancipació nacional. Com deia aquella vella carta  que ironitzava amb les lletres de les matrícules vaticanes (SCV), ara també podríem repetir: "Se Cristo vedesse..." (si Crist ho veiés!).