La Vanguardia amaga que el sí guanyaria en un referèndum per la independència

Barcelona - Dilluns, 19 de juliol de 2010

CiU es consolida prop de la majoria absoluta.Aquest era el titular de portada de diumenge de La Vanguardia. Un titular del tot normal si no hagués estat perquè en la mateixa enquesta que situava CiU a la ratlla dels 68 diputats, per primera vegada hi havia una majoria contundent de catalans que es mostrava partidari de la independència.

No és la primera vegada que el diari del Conde de Godó amaga o difumina un bon resultat de l'independentisme, però aquest cop és especialment greu atès que l'enquesta s'ha fet pública una setmana després de la gran manifestació contra la sentència de l'Estatut. Es miri com es miri, tan si es fa amb criteris polítics com periodístics, no és justificable que l'enquesta d'intenció de vot sigui portada i la pregunta sobre la independència ocupi una peça secundària amagada en una pàgina parell. Que Convergència és a prop de la majoria absoluta fa temps que se sap, però encara no hi havia hagut cap enquesta seva que donés la victòria del sí en un referèndum.

El sondeig, fet a un univers de 1.000 persones, conclou que el 47% dels catalans votarien sí en un referèndum per la independència. En canvi, només es decantarien pel no un 36% dels enquestats, el que dóna una victòria amb molt de marge al sí.

Sembla clar doncs que la sentència del Tribunal Constitucional pot haver marcat un abans i un després en el camí cap a la sobirania de Catalunya. Els crits d'independència que es van sentir durant les sis hores que va durar la manifestació no van ser fruit de cap indignació momentània i passatgera, sinó que corresponen a un corrent de fons que veu com a irresoluble el conflicte entre Catalunya i Espanya dins del marc autonòmic espanyol.

De fet, la mateixa enquesta del diari barceloní indicava que un 66% de catalans creu que l'independentisme està creixent, pràcticament un 20% més de gent que en l'anterior enquesta feta el mes de maig. De fet, si excloem l'atur -cosa normal en temps de crisi econòmica- l'autogovern és el primer problema dels catalans. Molt per davant de la immigració, la seguretat, l'educació o l'habitatge. Perquè després alguns s'omplin la boca dient que això de la independència no interessa a la gent.

LA CARGA DE LOS TRES REYES

ya ni siquiera se estudia en los colegios, creo. Moros y cristianos degollándose, nada menos. Carnicería sangrienta. Ese medioevo fascista, etcétera. Pero es posible que, gracias a aquello, mi hija no lleve hoy velo cuando sale a la calle. Ocurrió hace casi ocho siglos justos, cuando tres reyes españoles dieron, hombro con hombro, una carga de caballería que cambió la historia de Europa. El próximo 16 de julio se cumple el 798 aniversario de aquel lunes del año 1212 en que el ejército almohade del Miramamolín Al Nasir, un ultrarradical islámico que había jurado plantar la media luna en Roma, fue destrozado por los cristianos cerca de Despeñaperros. Tras proclamar la yihad –seguro que el término les suena– contra los infieles, Al Nasir había cruzado con su ejército el estrecho de Gibraltar, resuelto a reconquistar para el Islam la España cristiana e invadir una Europa –también esto les suena, imagino– debilitada e indecisa. 

Los paró un rey castellano, Alfonso VIII. Consciente de que en España al enemigo pocas veces lo tienes enfrente, hizo que el papa de Roma proclamase aquello cruzada contra los sarracenos, para evitar que, mientras guerreaba contra el moro, los reyes de Navarra y de León, adversarios suyos, le jugaran la del chino, atacándolo por la espalda. Resumiendo mucho la cosa, diremos que Alfonso de Castilla consiguió reunir en el campo de batalla a unos 27.000 hombres, entre los que se contaban algunos voluntarios extranjeros, sobre todo franceses, y los duros monjes soldados de las órdenes militares españolas. Núcleo principal eran las milicias concejiles castellanas –tropas populares, para entendernos– y 8.500 catalanes y aragoneses traídos por el rey Pedro II de Aragón; que, como gentil caballero que era, acudió a socorrer a su vecino y colega. A última hora, a regañadientes y por no quedar mal, Sancho VII de Navarra se presentó con una reducida peña de doscientos jinetes –Alfonso IX de León se quedó en casa–. Por su parte, Al Nasir alineó casi 60.000 guerreros entre soldados norteafricanos, tropas andalusíes y un nutrido contingente de voluntarios fanáticos de poco valor militar y escasa disciplina: chusma a la que el rey moro, resuelto a facilitar su viaje al anhelado paraíso de las huríes, colocó en primera fila para que se comiera el primer marrón, haciendo allí de carne de lanza. 

La escabechina, muy propia de aquel tiempo feroz, hizo época. En el cerro de los Olivares, cerca de Santa Elena, los cristianos dieron el asalto ladera arriba bajo una lluvia de flechas de los temibles arcos almohades, intentando alcanzar el palenque fortificado donde Al Nasir, que sentado sobre un escudo leía el Corán, o hacía el paripé de leerlo –imagino que tendría otras cosas en la cabeza–, había plantado su famosa tienda roja. La vanguardia cristiana, mandada por el vasco Diego López de Haro, con jinetes e infantes castellanos, aragoneses y navarros, deshizo la primera línea enemiga y quedó frenada en sangriento combate con la segunda. Milicias como la de Madrid fueron casi aniquiladas tras luchar igual que leones de la Metro Goldwyn Mayer. Atacó entonces la segunda oleada, con los veteranos caballeros de las órdenes militares como núcleo duro, sin lograr romper tampoco la resistencia moruna. La situación empezaba a ser crítica para los nuestros –porque sintiéndolo mucho, señor presidente, allí los cristianos eran los nuestros–; que, imposibilitados de maniobrar, ya no peleaban por la victoria, sino por la vida. Junto a López de Haro, a quien sólo quedaban cuarenta jinetes de sus quinientos, los caballeros templarios, calatravos y santiaguistas, revueltos con amigos y enemigos, se batían como gato panza arriba. Fue entonces cuando Alfonso VII, visto el panorama, desenvainó la espada, hizo ondear su pendón, se puso al frente de la línea de reserva, tragó saliva y volviéndose al arzobispo Jiménez de Rada gritó: «Aquí, señor obispo, morimos todos». Luego, picando espuelas, cabalgó hacia el enemigo. Los reyes de Aragón y de Navarra, viendo a su colega, hicieron lo mismo. Con vergüenza torera y un par de huevos, ondearon sus pendones y fueron a la carga espada en mano. El resto es Historia: tres reyes españoles cabalgando juntos por las lomas de Las Navas, con la exhausta infantería gritando de entusiasmo mientras abría sus filas para dejarles paso. Y el combate final en torno al palenque, con la huida de Al Nasir, el degüello y la victoria. 

¿Imaginan la película? ¿Imaginan ese material en manos de ingleses, o norteamericanos? Supongo que sí. Pero tengan la certeza de que, en este país imbécil, acomplejado de sí mismo, no la rodará ninguna televisión, ni la subvencionará jamás ningún ministerio de Educación, ni de Cultura.

Patente de corso, por Arturo Pérez-Reverte

La generació de l'estelada tanca la via autonomista

Barcelona - Dilluns, 12 de juliol de 2010

Dissabte no només va morir definitivament l'Estatut. El que es va certificar en la manifestació va ser la mort de la via autonomista i la manera de fer política dels darrers 30 anys. Sota la canícula de juliol la generació de l'estelada va fer la seva gran eclosió. Hi ha una generació que ja no en té prou amb la senyera, símbol poc reivindicatiu atès que tan PSC com PP són capaços d'embolicar-s'hi. Dissabte al passeig de Gràcia no es va reivindicar la vigència del nou Estatut sinó l'obertura d'una nova etapa en què Catalunya ha de caminar cap a la plena sobirania. Com deia Quim Monzó a La Vanguardia de diumenge, "només un sord podia no adonar-se que el crit majoritari era el d'independència".

Tot plegat posa en evidència que els partits polítics sobiranistes van per darrere de la gent. Hi va Esquerra, que no se n'ha adonat que set anys de govern amb el PSC l'han inhabilitat per liderar ara mateix la nova generació d'independentistes. I hi va també Convergència. Tot i que Artur Mas insinua tant com pot que el vell sentit autonomista de CDC és cosa del passat, el cert és que Convergència ha de trobar un nou discurs si vol donar cabuda a aquesta generació.

Ara com ara ningú dubta que Convergència guanyarà les pròximes eleccions. I tampoc sembla prudent que, de cop, Artur Mas, comenci a fer proclames independentistes, però s'equivocarà si en la pròxima legislatura no planteja un salt sobiranista de grans proporcions, en forma de referèndum, declaració institucional o qualsevol altra via.

Mas, i això ho tenen clar els que manen a CDC, no es pot permetre el luxe de tornar a posicions autonomistes. Els pactes amb Madrid ja no poden servir només per anar tirant sinó que han de beneficiar clarament Catalunya. Això és el que demanaven els que es van concentrar a Barcelona dissabte i això és el que demanen la immensa majoria de votants nacionalistes. I ara és l'hora que els partits nacionalistes traslladin les pancartes i proclames del carrer en accions polítiques que deixin enrere la via autonomista. I tot això independentment del que faci el PSC, a qui ja no li queda cap discurs possible de defensa d'Espanya.