La mare de totes les ressaques

Barcelona - Dijous, 28 de maig de 2009

Campió de la lliga. Campió de la Copa. I campió de la Lliga de Campions. Ep, perdó!, fem les coses bé i escrivim-ho per ordre. Campió de la Copa. Campió de la lliga. I campió de la Lliga de Campions. Que no costa gens fer les coses ben fetes. I encara costa menys anar repetint aquesta cançó.

El Barça, definitivament, és el millor equip de la temporada. No obstant, pels analistes i també pels seguidors, no només de títols viu el Barça. El joc, la imatge, la projecció de gent de la casa, la il·lusió, la humilitat, i tants d'altres penjaments positius, han acompanyat aquesta temporada històrica. L'únic punt fosc? Que molt difícilment es repetirà mai.

Semblava escrit que aquesta temporada acabés així. Tots, absolutament tots els passos, destinaven l'equip de Pep Guardiola. El mal inici, l'obligació de superar-se constantment, driblar obstacles com algunes lesions, obviar la pressió mediàtica constant i asfixiant de Madrid, recórrer als jugadors de la cantera, la classe inherent de Guardiola, l'exhibició del Bernabéu, l'agonia d'Stamford Bridge, el títol de la Copa, l'explosió de Messi i Iniesta, el treball d'Eto'o, la renovació espiritual d'Henry, la classe de Xavi, la constància de Valdés, la lluita de Puyol.... tots els noms i els adjectius d'aquest equip que han aconseguit traslladar la felicitat a gran part de la societat catalana en plena època de crisis.

Ara el club, l'equip i els jugadors es troben a dalt de tot i és cert que queda el més difícil, saber gestionar aquesta situació. No repetir la decadència del Barça de Ronaldinho, que va descendir als inferns després de tocar el cel. Aquest és el repte. Evitar que la ressaca s'eternitzi.

I és que aquest any, sembla que s'ha demostrat que quan realment vols una cosa amb totes les teves forces tots els astres es conjuguen per aconseguir-ho, que escrivia Paulo Coelho. Tot, fins i tot la reacció dels rivals, convida a seguir amb la festa. Cristiano Ronaldo, que durant la final es va postular com a futurible del Madrid amb la seva actitud, va reaccionar a la derrota dient que "el Barça no es mereixia guanyar el Chelsea a les semifinals". El totpoderós Florentino Pérez –segons la premsa madrilenya- tenia previst presentar, just l'endemà de la Champions, el seu equip de treball, i el fitxatge estrella de Kaká. I què? El Barça de Guardiola no s'espanta ja davant aquestes reaccions. El 'canguelis' endèmic que dispara la prepotència blanca ja no provoca diarrea en forma de 'madriditis'. El Barça és campió del triplet.

Barça 2.0

DIMECRES, 27/05/2009

El Barça fa història a Roma, on Messi i Eto'o han decidit la victòria sobre el Manchester (2-0)

El Barça ha fet història guanyant el Manchester avui a Roma i aconseguint, per tant, el triplet. Eto'o ha marcat al minut nou de la primera part i Messi ha arrodonit la victòria amb un gol de cap a la segona part (2-0). A banda el primer quart d'hora, en què el Manchester ha dominat, el Barça ha controlat la pilota durant la major part del partit. I és que els jugadors del Barça han sabut imposar el seu estil de joc i controlar la pilota. Divuit mil culers han anat fins a l'estadi olímpic de Roma per gaudir d'aquest partit històric. Després de Londres i París, avui ha estat l'hora de Roma.

El Barça ha fet història guanyant el Manchester avui a Roma i aconseguint, per tant, el triplet. Eto'o ha marcat al minut nou de la primera part i Messi ha arrodonit la victòria amb un gol de cap a la segona part (2-0). A banda el primer quart d'hora, en què el Manchester ha dominat, el Barça ha controlat la pilota durant la major part del partit. I és que els jugadors del Barça han sabut imposar el seu estil de joc i controlar la pilota. Divuit mil culers han anat fins a l'estadi olímpic de Roma per gaudir d'aquest partit històric. Després de Londres i París, avui ha estat l'hora de Roma. 

El Barça, malgrat les moltes baixes a la defensa, ha estat superior al Manchester, ha pogut controlar el partit en els moments decisius, i ha marcat quan més falta feia, quan l'equip anglès apretava més. Xavi ha estat elegit el millor jugador de la final, i ha servit el segon gol a Messi. L'argentí ha superat Cristiano Ronaldo en el duel particular que mantenien anit i és ben probable que a final d'any rebi la Pilota d'Or que l'acrediti definitivament com el millor jugador del món. Pep Guardiola ha destacat el fet de tenir 'cinc o sis jugaodrs' que en els moments complicats fan un pas endavant. 'Per això estava tranquil', ha dit l'entrenador del Barça. 

Per la seva banda, Sir Alex Ferguson, l'entrenador del Manchester, ha reconegut la superioritat del Barça en la conferència de premsa de després del partit: 'Ells han estat els millors de la nit', ha admès. 

Desenes de milers de seguidors han anat fins a Roma per seguir en directe la final de la lliga de Campions. Els qui no hi han pogut anar, ho han pogut seguir per televisió, ràdio, internet, i també a través de les pantalles gegantines instal·lades a força indrets del país. La festa a tot el país s'allargarà fins ben entrada la matinada. Desenes de milers de seguidors del Barça han celebrat la Champions als carrers de moltes ciutats del país. Canaletes ha estat, una vegada més, l'epicentre de la celebració.

De Roma a la glòria (amb accent català)

Barcelona - Dimecres, 27 de maig de 2009
La final que pot portar al Barça a culminar la millor temporada de la seva història –pel que fa a títols, perquè per futbol ja n'és un candidat ferm- és a tocar. Un duel envoltat per novetats extrafutbolístiques: la UEFA ha reconegut el català com a llengua oficial de la final, i José Montilla rebrà "tracte de cap d'Estat", en paraules de Laporta. 

I és que, tal com ha explicat el president del FC Barcelona a Rac 1, fins ara el club havia de convidar les autoritats catalanes com si fossin "directius". Ara, en canvi, i a través de les negociacions que Joan Laporta ha dut a terme amb Michael Platini, president de la UEFA, l'organisme de futbol els ha convidat com a autoritats del país i "seuran al lloc que els pertoca". 

L'altra novetat és que el català serà idioma oficial de la final de la Champions, és a dir, que a més de l'anglès –pel Manchester- i l'italià –per ser Roma l'escenari del partit- la llengua catalana apareix en els actes, documents oficials, es faran les indicacions de megafonia i les rodes de premsa dels entrenadors seran traduïdes al català. 

Deixant de banda la gestió en altres apartats, doncs, cal alabar l'aposta clara i sense complexos de Joan Laporta, que ha mantingut el mateix discurs respecte la catalanitat del club des de la campanya que el va portar a presidir el Barça fins ara, sense arronsar-se per les crítiques. Sense fer soroll, Laporta ha aconseguit traslladar el que és una evidència a nivell social a la institució: si el FC Barcelona ha estat lligat, des del seu naixement, durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, i fins ara, a una manera d'entendre el món des de la catalanitat –en les seves diverses expressions- l'obligació dels seus dirigents ha de ser correspondre amb fets aquest sentiment. 

D'aquesta manera, i davant la final de les finals, el Barça ha evidenciat novament perquè és "més que un Club": pels seus lligams amb la societat catalana, per la seva capacitat integradora, i per ser un dels màxims ambaixadors i exponents del nostre país arreu del món. Aquesta nit, però, les paraules donaran pas al futbol i la filosofia que caracteritzen aquest equip. Aquesta nit, el Barça pot fer –encara més- història.

L’actuació del PSC a Madrid té més derivades de les previstes a Barcelona

Barcelona - Dijous, 21 de maig de 2009

La política de declaracions, de gestos i de joc curt queda, sovint, retratada en els grans debats. És el que ha passat aquesta setmana al debat de política general espanyol, del qual tant el tripartit com CiU n'han sortit sense obtenir cap tipus de rèdit polític de la debilitat parlamentària del president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero.

El PSC ha estat, un cop més, incapaç de desmarcar-se d'un PSOE que s'havia d'esforçar molt més del que ho va fer (perquè no seria just reconèixer que no ho va fer) si realment volia, en precampanya de les eleccions europees, aconseguir el suport d'ERC, ICV o fins i tot de CiU a les seves resolucions o pactar-ne algunes de contingut estrictament català. Aquest cop les incoherències dels socialistes catalans entre el que havien votat a Barcelona i votaven a Madrid eren especialment sensibles, atès que tenien a veure amb temes com el desplegament de l'Estatut, l'aeroport del Prat o el finançament.

El fracàs del debat, que no va ser capaç de plasmar el treballat bon clima d'entesa política de les darreres setmanes amb els nous ministres Manuel Chaves i José Blanco, va servir a la sessió de control al Parlament a Artur Mas per furgar en la ferida de José Montilla. El cap de l'oposició va tornar a deixar en evidència la poca capacitat d'influència dels 25 diputats del socialisme català a Madrid, que fins ara s'han mostrat eficaços per poc més que per barrar el pas al PP al govern de l'Estat.

L'actuació dels diputats del PSC a les Corts espanyoles no hauria de tenir, d'entrada, res a veure amb la marxa del govern català i amb la seva estabilitat. Però ERC, inquieta per la lentitud en el desplegament de l'Estatut i les males perspectives del finançament, està cada cop més mosca amb aquest assumpte i els seus dirigents, a risc d'apujar potser massa el llistó, no paren d'assegurar que la situació es torna cada cop més insostenible políticament. Hi ha qui, fins i tot a les files de l'oposició, està convençut que Montilla acabarà dient no al finançament el 15 de juliol, que és la data, ara sembla que definitiva, que ha marcat Zapatero. Si ho fa blindarà el seu govern però els arguments d'ERC seran més aviat febles. No podrà exhibir cap rèdit en forma de reducció de dèficit fiscal però si vantar-se de la fermesa del PSC amb el PSOE. 

Per això els republicans ja comencen a plantejar, davant la incomoditat dels socialistes, que arribat el cas vagin més enllà i activin mecanismes de pressió parlamentària a Zapatero, a qui sembla que només es pot persuadir amb la no aprovació dels propers pressupostos generals de l'Estat. Si els èxits no arriben abans del proper curs polític ja pot ser massa tard per salvar 'el soldat Montilla'.

Trencant la Guardiola

Barcelona - Dimecres, 20 de maig de 2009

Quants maldecaps, per bo i per dolent, genera ara mateix aquest nom a Can Barça. És de domini públic que les despeses per pagar juagdors i tècnics aplicant la tècnica del fixe més les variables es dispararà aquesta temporada. Si el Barça acaba guanyant la Lliga de Campions, el club pagarà 39 milions d'euros extra, una xifra molt superior a la que el més optimista hagués firmat a l'inici de la temporada.

I tot això gràcies a Pep Guardiola, l'home que ha acabat seduïnt tothom amb els seus mètodes. Guardiola contra guardiola. El Barça hi surt guanyant de totes totes, però convenç el sistema de les primes per objectius?

 

És clar, en un any d'èxits el pressupost es dispararà tot i que, en gran mesura, aquestes despeses es sufraguen amb els ingressos que genera la pròpia trajectòria. Per això s'enténen els ingressos directes -el que es guanya amb cada eliminatòria superada a la Champions, les samarretes venudes, els nous abonats...- i els intangibles –la imatge del club en surt reforçada, la projecció internacional, les propostes que arribaran...- i que, tot plegat, faran créixer l'economia del club a curt i mitjà termini. Amb això n'hi haurà prou? No és per desenterrar fantasmes nuñistes, però la pela és la pela i més en temps de crisis. El Barça ha de permetre l'opció d'arribar a una despesa extra de 39 milions d'euros?

 

Amb l'eufòria que governa actualment l'entorn culé, probablement són poques les veus que es queixaran d'aquest fet. Les primes a pagar per la Lliga ja estaven contemplades en el pressupost inicial. El premi per la Champions es subvencionarà amb els ingressos que genera la mateixa competició europea. Ara tan sols falta treure els diners per amortitzar el títol de Copa. Aquest sistema de les primes per aconseguir abaratir la fitxa dels jugadors és relativament nou en el món del futbol professional, almenys a la lliga espanyola, i el Barça n'és el principal impulsor. Casualment, ara mateix n'és el principal perjudicat. Però ara que el sistema es gira en contra és un bon moment per comprovar si és qüestionable o no. El filòsof digué: "penso, llavors existeixo". Que tothom –socis principalment- hi reflexioni però difícilment s'alçaran veus en contra. Un nou èxit del Barça contemporani?

Barcelona, DIJOUS, 14/05/2009

FC _Barcelona 4 - Atl. Bilbao 1

TVE destitueix el director d'esports Julián Reyes per no emetre la xiulada al Mestalla

Les afeccions catalana i basca s'uniren per a xiular als Borbons i a l'himne espanyol

La direcció de Televisió Espanyola ha destituït el director d'esports de la cadena, Julián Reyes. TVE no va emetre ahir la sonora xiulada (vídeo) al Mestalla mentre sonava l'himne espanyol i els Borbons entraven a la llotja del camp, just abans que comencés el partit entre el Barça i l'Athletic de Bilbao. En canvi, mentre passava tot això, TVE va fer unes connexions amb Bilbao i Barcelona (vídeo). La realització censurada de TVE ha causat polèmica.

A mitja part va oferir l'himne espanyol, però sense els xiulets, i es va dir que no s'havia emès abans a causa d'un error humà. Segons la direcció tot plegat és un error molt greu, es van incomplir les instruccions de la cadena i se'n fa responsable a Reyes. 

Vegeu en aquest vídeo la desconnexió que va fer TVE en el moment de la xiulada a l'himne, el so que hi havia realment al camp i l'emissió en diferit de l'himne amb l'omissió dels xiulets.

Pitada: http://www.facebook.com/ext/share.php?sid=81192368750&h=pRCn6&u=03OAS

Resum partit, gols: http://www.facebook.com/ext/share.php?sid=76419104870&h=JBhpB&u=9U6gz

Indescriptible

Barcelona - Dijous, 7 de maig de 2009

Resulta difícil escriure sobre un fet indescriptible. I és que fins aquest dimecres al vespre semblava insuperable el que va passar la nit del 2 de maig al Bernabéu. Ara bé, a Stamford Bridge les emocions han superat els seus límits.

És cert que una cosa poc té a veure amb l'altra. A Madrid la situació va ser excepcional, amb un domini constant, eliminant monstres creats per la premsa madrilenya, guanyant al camp de l'etern rival, amb un joc excels, amb un marcador per a la història. A Londres la situació també va ser excepcional, però aquí el Barça no va jugar un bon partit, el Chelsea va poder sentenciar, l'arbitratge va ser protagonista, l'eliminació va ser el titular durant molts i molts minuts. I plaff!, d'un moment a l'altre, el Barça va passar d'estar fora a estar dins. A Roma...

Molts titulars ajuden a imaginar-se aquestes emocions indescriptibles d'Stamford Bridge. La sort dels campions? Kaiserlautern? I és que Kaiserlautern i també la sort dels campions també són indescriptibles. Just el dia en que el Barça possiblement es mereixia no guanyar, en que l'àrbitre va perjudicar el Chelsea, en que el Barça va guanyar amb un gol al minut 92 i en l'únic xut a porteria de tot el partit. El que va passar a Stamford Bridge, exclusivament en aquells 90 minuts, va tenir una resolució injusta. 

Ara bé, la classificació per a la final de la lliga de Campions va fer justícia a una trajectòria, a un futbol, a una visió global. Però com sempre, el futbol és tant capritxós que tant pot caure per la banda del dolent com per la banda del bo. En definitiva, com va dir el president Joan Laporta després de l'empat al camp del Chelsea, "el futbol estima el futbol".

La classificació per a la final de Roma tanca un calendari tremendament dur. En aquestes poques setmanes però, el Barça ha guanyat al camp del Madrid, ha sentenciat la lliga i s'ha mantingut viu a la Lliga de Campions. Ara s'obre un altre tram del calendari, el punt i final. S'obre el cercle exitós que es tancarà a finals de maig. En les pròximes setmanes el Barça pot ser campió de lliga, juga la final de la Copa contra l'Athletic Club el 13 de maig i el dia 27, la final de la Champions a Roma. Londres, París, Roma. Per tancar la trilogia, sona bé, oi? El 2 a 6 al Bernabéu marca el camí cap a la història que ha dibuixat l'equip de Guardiola. De moment, els culers ja han trepitjat dos cops Canaletes i encara no s'ha guanyat res! Això és significatiu i és que, els culers, entesos sociològicament com a culers, agafats al discurs i al tarannà de Guardiola també han canviat. Assaboreixen no només l'èxit sinó també el camí. Com gairebé tot en aquests últims dies, indescriptible...