El cinisme de l’ERO de l’opulent Grup Godó

Barcelona - Dimarts, 28 de juliol de 2009

He parlat moltes vegades del poder de la 'Brunete mediàtica' i dels mitjans de comunicació estatals al servei del PSOE, del PP, o conspirant amb uns i altres per tal de rebre els sucosos beneficis d'estar a prop del poder. En aquestes situacions sorgeixen els fidels servidors i els transvestits del periodisme.

A casa, més concretament a Catalunya, no ens atrevim gaire a parlar dels nostres mitjans de comunicació, perquè tenim por d'erosionar les nostres empreses i permetre l'expansió de la premsa espanyola. I ben mirat, potser fem bé; però el que no podem tolerar és que, aprofitant aquesta por als mitjans espanyols, permetem als nostres grups de comunicació que facin el que vulguin.

A Catalunya, seriosament, només hi ha una empresa privada de comunicació important, que és indiscutiblement el Grup Godó. Durant anys ha volgut tenir el monopoli de la raó, del catalanisme conservador, recolzant l'status quo amb Espanya i, sobretot, amb la monarquia borbònica.

Una classe dirigent del Grup Godó ben untada, amb sous estratosfèrics, ha fet que es tapés el que se sabia: el dispendi del comte de Godó, que ara s'ha despenjat amb un ERO a 86 treballadors de La Vanguardia. Un mitjà, per cert, que ha obtingut ingents beneficis des del 1993 al 2008 i sucoses subvencions públiques, primer de CiU i després dels entorns del poder socialista, amb el qual ha intentat dirigir el catalanisme conservador al servei de CiU, sense quedar malament amb el PP i, a nivell estatal, tampoc amb el PSOE.

I aquest grup, que ha viscut a l'opulència, ara, sense tenir en compte els guanys dels quinze anys anteriors, s'escuda en la crisi econòmica per "abaratir costos laborals i socials de la plantilla", a través d'un ERO que afectaria a 86 treballadors d'administració. El cinisme arriba a cotes encara més altes tenint en compte els desorbitats sous dels directius del Grup Godó, fet pel qual els treballadors ja han titllat "d'il·legal i injust" l'ERO, i la plantilla de la redacció s'ha solidaritzat amb la d'administració a través d'una vaga de signatures seguida per quasi la totalitat dels redactors. Actualment, és el departament de Treball el qui ha de dictaminar el futur de l'expedient.

Les nostres institucions, tot i les paraules, les promeses parlamentàries i les disposicions polítiques, saben que no poden tenir La Vanguardia i els seus col·laboradors en contra, i així no només han seguit tolerant subvencions, unes públiques, i altres indirectes, sinó que han permès sistemàticament que aquest grup no complís amb la llei, per exemple, amb la televisió del Grup Godó, que no s'adequa ni en els continguts ni en els usos lingüístics, perjudicant la creació d'una vertadera alternativa de televisió privada als canals privats espanyols. A més, el Grup Godó ha seguit intoxicant políticament amb l'imaginari col·lectiu espanyol, tot i algunes circumstancials editorials i col·laboracions periodístiques fetes des del catalanisme o el sobiranisme.

És cert que Catalunya necessita mitjans de comunicació privats, i seria bo que s'avancés per la  normalització lingüística del Grup Godó –La Vanguardia i el Mundo Deportivo-, però també caldria demanar-li rigor, austeritat i control en el pagament dels seus alts dirigents i dels beneficis desenfrenats. I seria lògic, un cop aconseguida aquesta contenció, que les nostres institucions donessin suport a aquesta empresa privada que és, evidentment, la punta de llança de les empreses catalanes de comunicació.

Cristiano Ronaldo, el finançament i l'aposta d'ERC

Barcelona - Dilluns, 20 de juliol de 2009
Passada ja una setmana de l'acord de finançament, el tripartit segueix celebrant els milions de més que el govern espanyol retornarà a Catalunya com si s'hagués aconseguit el triplet. Si ens permeten seguir amb els símils futbolístics, l'eufòria que destil·len els líders dels tres partits és semblant a la de l'afició del Reial Madrid 

amb Cristiano Ronaldo. Igual que amb el fitxatge del portuguès, amb el finançament i van molts milions d'euros en un paper. Però el rendiment final del que està escrit no el sabrem fins que acabi el contracte. Ni Cristiano Ronaldo és garantia que el Madrid guanyi tres lligues, ni l'acord de finançament garantitza al 100% la xifra que ha presentat el govern. 

Però la realitat importa menys que els titulars de diari, i tant el PSC com Esquerra s'han llançat a una cursa per comunicar per terra, mar i aire les bondats de l'acord que han assolit amb el PSOE. Iniciativa, per la seva banda, ha anat més enllà i ja ha demanat als seus dos socis que es comprometin a reeditar el tripartit després de les pròximes eleccions. No és estrany que sigui així perquè l'única oportunitat que ICV té per mantenir les cadires al govern és la constitució de la tercera versió del tripartit. És molt probable que, a diferència de la segona edició, el nou tripartit -sempre que electoralment sumi- no tindria cap oposició per part del PSOE. 

D'això el PSC n'és conscient i, si fa uns mesos alguns dels seus dirigents es decantaven per buscar un pacte amb CiU, ara ja no hi ha dubte que la prioritat de Montilla serà reeditar un govern que no ha provocat les estridències del primer tripartit. És clar que la clau per reeditar el tripartit torna a recaure en Esquerra, que amb el sí al finançament ja no pot anar amb la bandera de l'equidistància. Per una vegada els republicans han apostat fort per un acord amb el govern espanyol. 

Tot i la divisió que hi havia en el si de la direcció del partit, l'han signat i el defensen a capa i espasa. Però alguns dels dirigents republicans no amaguen la seva inquietud per haver utilitzat una fórmula, la de peix al cove, històricament criticada per la formació independentista. Molt haurà de treballar l'equip de Joan Puigcercós per argumentar bé la defensa del nou model i deixar clar que el presidenciable republicà no serà víctima de l'abraçada de l'ós. Per si de cas, el seu examic Rodríguez Zapatero ja li ha parat el primer parany: tramitar la llei de finançament i de pressupostos de manera conjunta al Congrés de Diputats. S'admeten apostes.

Declaració Institucional del President Pujol en relació a l'acord de finançament

Declaració del MH Sr. Jordi Pujol

Barcelona, 20 de juliol de 2009



Ha estat norma meva d'ençà del final de la meva presidència de la Generalitat el desembre del 2003 procurar intervenir poc, com menys millor o gens, en els debats pròpiament polítics. Això no significa que hagi renunciat al meu apassionat interès per Catalunya i per la seva gent, i al meu determini de sempre de servir-los en allò que pugui i correspongui a la meva situació, ni tampoc que hagi renunciat a fer pública la meva opinió en moments o temes de gran i especial transcendència. I ara es dóna un cas d'aquests, amb motiu de la molt llarga negociació del nou finançament que Catalunya ha de tenir com a conseqüència de l'aplicació del nou Estatut. Més encara tenint en compte que alguns protagonistes de l'actual debat han apel·lat al que en diuen el meu sentit i el meu significat institucionals suposadament favorables al nou sistema de finançament pactat i acceptat pel govern de la Generalitat. Més val per tant que jo mateix doni a conèixer el meu criteri sobre aquest tema.



-----------------------------



D'entrada he d'informar que vaig presidir la reunió extraordinària del comitè executiu de la Federació de Convergència i Unió del dia 14 i que vaig estar plenament d'acord amb la posició contrària a l'acord sobre finançament que es va adoptar . I per tant amb la posició expressada aquell mateix dia en nom del Comitè Executiu per en Duran Lleida i després per l'Artur Mas, i mantinguda fins avui mateix.



El nou finançament serà millor que el que teníem. Però ha estat sempre així: ho va ser l'any 1993 pactant amb el PSOE, i també els anys 1996 i 2001 pactant amb el PP. En aquests tres casos sobre la base de l'Estatut de 1979, és a dir, sense el nou Estatut que ben aplicat hauria de representar un canvi positiu molt substancial. De fet a hores d'ara no sabem ben bé quin serà el guany, però la perspectiva és preocupant, perquè per les dades que ens donen ni en la millor de les hipòtesis donarien la millora substancial i definitiva que l'Estatut havia de significar. I el que sí que sabem és que l'acord de finançament no s'ajusta al nou Estatut.



Hem discutit el nou Estatut durant anys i l'hem aprovat en el Parlament amb el 90% dels vots. Es va negociar amb el Govern espanyol i es va discutir i aprovar a les Corts. D'aquestes discussions en va sortir un Estatut sensiblement retallat, però malgrat tot millor que l'anterior i acceptat i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya. Té tota la lògica del món i és de justícia que reclamem el seu compliment i el cas és que el nou acord no el compleix. No s'ajusta al model de finançament inclòs en el nou Estatut. Realment no el compleix.



Tinc prou experiència – també en aquest tema de la negociació amb l'administració espanyola i de les actituds polítiques i emocionals de tot Espanya- per comprendre les dificultats amb les que s'han hagut d'enfrontar el President Montilla i el Conseller Castells. També sé per experiència què significa negociar amb l'aigua al coll i tinc prou sentit de la responsabilitat per no deixar-me arrossegar a la crítica fàcil. Però això no treu que si l'acord no s'ajusta a l'Estatut i la solució realment no resol els nostres problemes com a país més enllà del que pugui ser una millora a curt termini – i encara problemàtica- això no s'hagi de denunciar. Si després de tantes retallades Catalunya accepta que el finançament no s'ajusti a l'Estatut, com podrem defensar el nostre dret? En això i en tot: en diners ara mateix, en competències, en respecte institucional, en temes lingüístics i culturals, etc.



Podria passar que es creés un estat d'opinió que considerés que el no compliment de l'Estatut no té importància si el guany econòmic és d'una certa entitat. A part que no està gens garantit que el guany sigui suficient ni amb prou seguretat de futur una actitud així equivaldria a una greu manca de visió política, de visió de país. Finalment el que compta per a què un país sigui respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals. Per això s'ha fet el nou Estatut, que és el que ara marca la diferència amb la situació anterior. Si això no és respectat pels de fora i defensat des de dintre no tindrem un futur col·lectiu estable i realment constructiu.



S'entén que per desconcert i per cansament – el procés ha estat extenuant- hi hagi gent disposada a acceptar aquest acord o el que sigui, encara que vulneri l'Estatut i ens tanqui portes de futur. Però també s'ha d'entendre i fins i tot agrair, que hi hagi gent disposada a assumir la responsabilitat de denunciar l'incompliment de l'Estatut i ara especialment de les seves disposicions financeres. És a dir, de les que han d'assegurar el benestar dels ciutadans de Catalunya, la competitivitat i el creixement de l'economia catalana, unes bones polítiques socials, el suport a una bona política cultural, etc. I que tot plegat permeti reforçar la cohesió social, la integració i la promoció de les persones (el que se'n diu l'ascensor social) Amb esperit positiu, però enèrgic, és a dir, no submís ni a cap mena pressió ni a la resignació pròpia del cansament col·lectiu. Qui pensi que l'acord vulnera l'Estatut i no resol els problemes del país ha de tenir el coratge de dir-ho. Encara que això provoqui crítiques.



Tanco aquí aquesta declaració personal. Els arguments que aquests dies s'utilitzen en la discussió sobre la bondat de l'acord no solament són molt discutibles pel que fa al futur sinó que tergiversen seriosament el que ha estat la història del finançament des de fa molts anys. Potser això requerirà alguna nova explicació a fi d'evitar la deformació del que ha estat aquesta història. Però això tindrà, si arriba el cas, un to molt més propi de debat polític que el que desitjo donar a aquesta declaració.




Resumint:



Considero que l'acord a què s'ha arribat per part del Govern de la Generalitat i el Govern espanyol no és un bon acord perquè:



- incompleix l'Estatut.

- no resol d'una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya

- per tant no elimina els factors d'insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya pugui fer en el futur una política prou potent de modernització, d'increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i d'atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l'ascensor social) i la seva integració.

CiU intenta aprofitar el seu no al finançament per agafar impuls per les eleccions

Divendres, 17 de juliol de 2009

CiU se l'ha jugat. Quedant fora del consens en matèria de finançament i amb la vista posada ja en les properes eleccions al Parlament, Artur Mas ha fet una aposta contundent i que, depèn de com evolucioni un model que encara té

algunes incògnites per resoldre (sobre tot lligades al rendiment dels impostos), pot donar-li cert recorregut polític. 

Millorar el model aconseguit pel tripartit, que canvia la lògica que havia inspirat els models de finançament fins ara, serà un dels seus reclams electorals. Més tenint en compte que, quan es vagi a eleccions catalanes, la legislatura espanyola només serà a la meitat de recorregut i els deu diputats de CiU podrien donar molt joc a Madrid si és la federació qui, de nou, presideix la Generalitat. Per disgust dels sectors més sobiranistes del seu partit, Mas es presentarà a les properes eleccions amb una oferta de peix al cove. Millorat i aprenent dels errors del passat, però peix al cove al cap i a la fi.

A diferència del que va passar amb l'Estatut, que l'acord de finançament tirés o no endavant no depenia pas de la federació nacionalista, sinó del Govern català en exclusiva. Aquesta era una negociació entre governs en la que CiU es podia permetre quedar fora del consens.

Ara bé, fer-ho té un cert risc. La campanya del tripartit i el govern en defensa del model serà intensa per més que hi hagi dubtes sobre la paraula donada per Zapatero. I les desqualificacions cap a CiU (Castells va assegurar que les xifres que anava oferint la federació sobre la quantitat final eren com una "tómbola") seran gruixudes. Les crítiques del PP i el suport explícit de l'establishment sindical i empresarial català, que la federació sempre ha aspirat a representar millor que ningú, a les xifres aconseguides pel conseller Castells i per ERC faran la resta. Per primer cop en molts anys la federació haurà de remar de veritat contra corrent.

Cap mitjà de comunicació està, aquest cop, defensant amb contundència la posició dels nacionalistes. Una situació a la qual, quan va dir no a l'Estatut, ERC va sobreviure i a la que CiU sobreviurà. Mas ha arriscat. Un sí segurament hauria estat més còmode. Però haver dit que no al sistema, malgrat que pocs dubten que com a president de la Generalitat l'hauria subscrit, li dóna més capacitat de proposta a nivell electoral.