Enquestes a gust del consumidor... o del patrocinador

És molt fàcil manipular els resultats d'una enquesta però ho és tant o més manipular-la a partir del mateix disseny del qüestionari, en la formulació dels ítems. Aquestes qüestions tenen una especial importància en la situació com la nostra, en què la intoxicació de mentides i de mitges veritats i de veritats manipulades i amagades està arribant a nivells alts, i tot sembla indicar que encara pujaran més.

No voldria pas insinuar que això és possible en empreses demoscòpiques serioses com quasi totes les treballen des de Catalunya. Si fos cert, el seu prestigi científic, i la seva credibilitat, caurien per terra. 

Deixeu-me, però, plantejar un dubte. Principalment m'inquieta que algunes enquestes no deixen als enquestats l'opció ben legítima, i prèvia a la seva decisió, de dir que s'hi abstindran. En enquestes en què s'ha demanat fins ara, aquesta xifra tota sola representa més del 20% del cens (recordem que una enquesta ha d'excloure dels resultats els enquestats que no hi tindrien dret de vot: més d'un 15% del total!). Si no hi són, com podem interpretar els resultats d'una enquesta? 

La formulació de la pregunta pot afectar greument les dades. Imaginem-nos aquesta: "El 9 de novembre de 2014 s'ha anunciat una consulta d'autodeterminació de Catalunya. La primera pregunta demanarà si vostè vol que Catalunya esdevingui un Estat. Vostè hi està d'acord?" Això donaria un Sí més baix i un "No" inflat, respecte d'altres enquestes, en atribuir al "no" tota la gent que té clar (en el moment de l'enquesta) que no votarà en l'enquesta. 

Per tant, un resultat aparent de 56% de sís, un 20% de nos, un 16,6% d'abstenció anunciat, i un 7,4% de no sap / no contesta equivaldria, de fet, en un 67,1% de sís, un 24,0% de nos, i un 8,9% d'altres respostes, entre els votants anunciats. Això, a la primera pregunta. I un resultat semblant en la segona. En cas que el 80,1% de la resposta a la segona pregunta fos Sí a la independència, arribaríem a una xifra corregida de 53,6%, notòriament superior sal resultat que podria publicar un diari amb les dades que he donat. Mira per on.

Déu me'n guard que ningú es pensi que estic insinuant que em refereixo a cap enquesta en concret! He agafat les dades de la primera que he trobat, per fer la simulació.

Aquest és només un dels meus dubtes, a l'hora d'analitzar les enquestes que es publiquen i s'aniran publicant. Dit això, crec que no hem de fer cas de cap enquesta que: 
(i) deixi d'incloure, a les dades tècniques, la manera d'accedir al qüestionari íntegre, 
(ii) no limiti la mostra als que podran votar, i 
(iii) no permeti directament saber quanta de la gent enquestada diu que podent-ho fer, no hi votarà.

El pas endavant de les nostres vides. Sí i Sí

Després de mig segle d'activitat patriòtica em sento emocionat. Gràcies Mas, Junqueras, Herrera, Fernández, Vila d'Abadal, Forcadell, Casals, etc. Perquè, després de tota una vida de lluitar amb la dèria de construir la nació amb sentit d'estat, ara puc veure que Ítaca és a tocar.

Arribats a aquest punt del procés ja no hi ha pas enrere possible: el futur és nostre com mai abans ho havíem somiat.

Cal reconèixer, també, l'ajuda inestimable de Sánchez-Camacho i Rivera, que amb els seus ultranacionalismes espanyols i actuant com uns clàssics quintacolumnistes --amb afirmacions, declaracions, vísceres i catastrofismes-- ens han ajudat a que milers i milers de nous ciutadans catalans s'hagin afegit al sobiranisme. Que segueixin així...

Una preocupació, però, em trenca l'alegria d'aquests dies de joia per Catalunya: l'actitud de l'aparell burocràtic del PSC. No em vull creure que això sigui el que pensa el partit, en el qual hi ha milers i milers de votants i militants catalanistes --i molts d'ells independentistes.
Si el PSC no fa aquest gran canvi es veurà marginat i formarà part de la gran vergonya d'alinear-se amb el PP i C's"
A què juguen Navarro i el seu escuder Lucena? És que no tenen sentit del ridícul? Qui tenen al darrere? Com pot ser que malbaratin la història nacional del PSC que ha sigut vital per a la Catalunya un sol poble? Que no saben que el PSC ha estat vital per a aconseguir la immersió lingüística, la CCMA i tants i tants avenços nacionals...? Què pensarien Joan Raventós, Cirici Pellicer, Maria Aurèlia Capmany, Marta Mata i els seus companys Pasqual Maragall o Raimon Obiols  (i un llarg etcètera...)?

Jo, personalment, espero encara la incorporació del PSC al dret a decidir. Navarro caldria que tingués, com a mínim, la dignitat nacional de Duran i Lleida, tot i els estira-i-arronsa del darrer durant aquests mesos. Si el PSC no fa aquest gran canvi es veurà marginat a la societat catalana i formarà part de la gran vergonya d'alinear-se amb el PP i C's. La militància i els votants del PSC no s'ho mereixen.

Tenim onze mesos per a generar la mobilització democràtica més gran de la història nacional de Catalunya. Milions de catalans de totes les procedències, orígens nacionals i lingüístics --i naturalment condicions socials-- s'han d'agafar de les mans. El 2014 ha d'ésser l'any del sí-sí: sí a la nostra dignitat i sí a la nostra llibertat. I el 9 de novembre de 2014 els catalans enderrocarem la paret d'Espanya com ja va passar amb el mur d'Alemanya.
El 2014 ha d'esser l'any del sí-sí: sí a la nostra dignitat i sí a la nostra llibertat"
I alguns complirem aquell dia el missatge que va donar Jordi Pujol pocs dies abans de jubilar-se:  "Jo us he portat fins aquí, ara vosaltres heu de ser capaços de saltar la paret d'Espanya". President Pujol: enderrocarem la paret i a la vegada aixecarem ponts de diàleg i col·laboració. Ponts de tu a tu, d'estat a estat, de sobirania a sobirania. Dins d'una Europa de llibertat.

L'estat, si és que no acaba fent un gest intel·ligent i democràtic, intentarà destruir el procés català, tot aprofitant totes les nostres contradiccions i flaqueses. Ens amenaçaran, intoxicaran i esperem que no siguin capaços de la violència o pitjor encara: que no intenin enfrontar la població de Catalunya.

Caldrà, doncs, que milions de catalans ens mantinguem ferms sense acceptar les moltes provocacions i resistint, resistint i resistint per a aconseguir la nostra dignitat i llibertat. El 2014 ens hi juguem el futur. Tots al darrere de la nostra institució.

Completar la transició democràtica

L'anunci de la pregunta i de la data sobre el tipus d'estructura política que els ciutadans de Catalunya desitgen pel seu futur, significa la voluntat de liquidar les hipoteques que es van imposar a Catalunya per poder tancar l'etapa de la dictadura. La constitució espanyola de 1978, invocada ara pels hereus ideològics del franquisme, legalitzava unes pràctiques democràtiques insuficients.

Perpetuava els anteriors principis fonamentals defensats pel "Movimiento", l'aparell ideològic del règim totalitari. L'afirmació sacralitzada de la unitat espanyola i l'encàrrec d'atribuir a les forces armades la defensa d'aquesta unitat en són expressions significatives. La majoria de ciutadans de Catalunya i els seus representants polítics han decidit la ruptura amb l'ordre polític espanyol de democràcia limitada.

Els actuals poders espanyols ja han manifestat el seu desacord radical amb la decisió catalana. Estan disposats a limitar encara més les pràctiques democràtiques per mantenir un ordre polític que no volen imaginar diferent de l'actual. Des de fa segles han considerat normal la lluita contra la plurinacionalitat, el drenatge de recursos econòmics del països catalans i el menyspreu a la cultura i la llengua catalanes. 
La societat i les institucions catalanes poden aconseguir els seus objectius si insisteixen en els principis i procediments democràtics"
En el nou escenari han decidit actuar com a enemics i estan disposats a utilitzar estratègies pròpies de la guerra en lloc d'optar pels procediments democràtics per resoldre el conflicte. Justificaran la utilització repressiva del seu ordre jurídic, mobilitzaran a fons els seus poders mediàtics per desinformar, fer por i mentir quan els convingui, fomentaran la demagògia habitual i agressiva dels partits sucursalistes, i es presentaran a Espanya i al món com a víctimes d'un nacionalisme català radicalitzat.

La societat i les institucions catalanes poden aconseguir els seus objectius si insisteixen en els principis i procediments democràtics però deixant clar que la democràcia no es redueix a la submissió a lleis injustes. També han d'explicitar que la transició democràtica completa serà positiva tant per la nació catalana com per la nació espanyola. Probablement els llibres d'història recordaran aquest procés com una aportació qualitativa a les llibertats catalanes, europees i universals.

My Instagram.

<style>.ig-b- { display: inline-block; }

.ig-b- img { visibility: hidden; }

.ig-b-:hover { background-position: 0 -60px; } .ig-b-:active { background-position: 0 -120px; }

.ig-b-32 { width: 32px; height: 32px; background: url(//badges.instagram.com/static/images/ig-badge-sprite-32.png) no-repeat 0 0; }

@media only screen and (-webkit-min-device-pixel-ratio: 2), only screen and (min--moz-device-pixel-ratio: 2), only screen and (-o-min-device-pixel-ratio: 2 / 1), only screen and (min-device-pixel-ratio: 2), only screen and (min-resolution: 192dpi), only screen and (min-resolution: 2dppx) {

.ig-b-32 { background-image: url(//badges.instagram.com/static/images/ig-badge-sprite-32@2x.png); background-size: 60px 178px; } }</style>

<a href="http://instagram.com/rarimon?ref=badge" class="ig-b- ig-b-32"><img src="//badges.instagram.com/static/images/ig-badge-32.png" alt="Instagram" /></a>

L'Estat i les clavegueres exigeixen ja mateix resultats als unionistes (I)

En diferents cercles unionistes de l'Estat ja hi circulen anàlisis, propostes i estratègies que permetin poder sortir del fracàs i el bloqueig de l'unionisme davant de l'estratègia dels sobiranistes i els partidaris del dret a decidir. L'Estat i les seves clavegueres segueixen no només nerviosos sinó també emprenyats per la manca de resultats de l'ofensiva projectada a tots els nivells en contra la transició nacional de Catalunya.

Manifestació del 12 d'octubre a Barcelona.

Allò que els cercles unionistes i l'Estat no han digerit encara és el fracàs del 12 d'octubre a Catalunya: tot i haver portat de fora 2.500 persones en autobusos, la concentració pacífica a l'entorn de C's i el PP a la plaça Catalunya de Barcelona fou un fracàs. No van passar ni 48 hores després de la concentració quan els serveis de l'Estat més seriosos van fer veure als unionistes que hi havia a la plaça un màxim de 9.000 persones, i a Monjuïc unes 325 --comptant-ne, esclar, els infiltrats dels cossos policials que vigilaven els ultres.

L'Estat, doncs, així com els seus serveis (que han reconegut de manera implítica i explícita que van ajudar a la concentració del 12-O) ja han començat a dir als organitzadors de la propera manifestació del 6 de desembre, dia de la Constitució espanyola, que no volen malbaratar de nou els seus recursos en una concentració fallida. La solució: volen camuflar un possible fracàs fent la manifestació a la plaça de Sant Jaume, la qual amb 5.000 persones es pot omplir a vessar. Aquesta vegada l'Estat exigeix que, per seguir ajudant i per mantenir aquest moviment, hi hagi una veritable mobilització dels militants i votants del PP i de C's.

L'Estat, d'aquesta manera, comença a copsar que el disseny de la campanya en contra la transició nacional de Catalunya ha començat a fracassar i es pregunten, doncs, si el desprestigi de l'opció independentista --l'utopia de la mateixa, la sortida de Catalunya de la UE i tots els mals-- com a argument realment dóna resultats positius o provoca, més aviat, l'enfortiment de les conviccions dels sobiranistes.

Tampoc tenen clar, des de Madrid, que enfonsar el president Mas tingui com a conseqüència acabar amb la transició nacional. A la vegada, l'Estat comença a no entendre el fracàs de la tercera via a Catalunya, una opció que suposadament dirigeixen Josep Antoni Duran i Lleida i Pere Navarro, ja que aquests segueixen defensant el dret a decidir i una consulta pactada i legal. I l'Estat no està disposat a cedir en ambdós aspectes.

Un darrer punt que ha provocat tots els temors a Madrid ha estat l'operació Movimiento Ciudadano. Per a l'Estat i els seus aparells, C's era una organització simpàtica que els hi feia la feina de frenar el sobiranisme a Catalunya i que alhora posava sota qüestió les bases del PSC i d'ICV, alhora que creava un problema per a la cohesió catalana de totes les seves forces polítiques. 

Però ara Movimiento Ciudadano ja no resulta tan simpàtic. Per què? Perquè ha decidit fer el salt a la resta de l'Estat. Ja veurem si li ho permeten des de Madrid, però, ja que competir amb dues forces hegemòniques, PP i PSOE, i una d'emergent, UPyD, per la idea d'Espanya podria modificar les majories. "¿Estos chicos de C's, catalanes muchos, que se han creido?" 
Els serveis de l'Estat a Catalunya pensen encetar una campanya de desprestigi en contra de l'ANC, d'Òmnium i de l'AMI"
També preocupa a l'Estat el canvi que s'està duent a terme al si de l'església catòlica: els amoïna la duresa de l'església catalana i del govern de la Generalitat en contra de 13TV i d'Intereconomia (usats per les clavegueres de l'Estat contra la majoria social catalana i sobretot encarregats de propiciar un clima anticatalà a tot l'Estat). Tampoc no estan contents a Madrid amb l'ofensiva desenvolupada pels mitjans de comunicació catalans que pretenien controlar i condicionar.

El Grup Godó ha afluixat tant pel que fa a La Vanguardia com a 8TV --molt menys, però, a RAC1. Això ha provocat que els mateixos que van pressionar el Compte Godó hagin començat ara a fer llistes negres de periodistes i col·laboradors de l'esmentat grup que segureixin mantenint una línia sobiranista. En aquest mateix camp, l'Estat i els seus poders fàctics han començat a elaborar una estratègia pel control d'El Periódico, coneixedors de les greus dificultats econòmiques del grup de comunicació i també sabent-ne de les dificultats d'intentar capgirar la línia editorial d'aquesta capçalera, que encara avui dia és una portaveu oficiosa --més o menys influïda-- del PSC oficial de Navarro, i també d'alguns sectors catalanistes i sobiranistes del PSC i d'ICV.

A diverses reunions a la Moncloa amb la presència dels entorns de Soraya Sáenz de Santamaría --així com diverses personalitats del PP-- s'han analitzat els resultats en les enquestes del PP català i la valoració dels seus principals líders. També s'ha fet una anàlisi detallada de l'impacte de les intervencions d'Alícia Sánchez-Camacho i d'Enric Millo, els quals segons algunes fonts són els causants del baix nivell de valoració del partit. Des de Madrid comencen a sentir-se veus favorables a fer-se canvis radicals: noves propostes a la línia actual del PP a Catalunya que inclourien la substitució dels seus principals dirigents, catapultats cap amunt o cap a Brussel·les.

Amb tot, però, abans que es clarifiqui i es proposi allò que moltes fonts anomenen nou pla per a Catalunya, conegut com a "Reconciliació i bones maneres", els serveis de l'Estat a Catalunya i la seva quinta columna pensen encetar una campanya de desprestigi en contra de l'ANC, d'Òmnium i contra els principals càrrecs municipals de l'AMI. Ja estan recollint, també, informació, persona a persona, de tots els membres que formen part de la plataforma Súmate, la qual reconeixen que és un cop baix del sobiranisme a l'estratègia de l'Estat que els ha sorprès i els ha agafat desprevinguts.

El SIC farà un seguiment de l'organització i desenvolupament de les concentracions i actes del 6 de desembre i també seguirà les noves propostes que, des de la Moncloa i els entorns de Rajoy, es plantegin properament al govern català i a les forces polítiques del país. La pastanaga torna a sortir.

Canal 9 i l'estat de les autonomies

El tancament de Canal 9 ha generat una situació ben paradoxal al País Valencià: els sectors més silenciats i marginats per la televisió pública valenciana són els que més decididament s'han mobilitzat per defensar-la. 

Malgrat el maltractament patit, es reconeix la necessitat de comptar amb mitjans audiovisuals públics i propis per dues raons fonamentals: en primer lloc, per mantenir la llengua com un element present en l'àmbit públic i no només domèstic. Que els xiquets del País Valencià puguen veure els dibuixos a la televisió en valencià és fonamental per a la percepció social de la llengua. Després del tancament de TV3, això només era possible a Canal 9. Més enllà d'això, però, hi ha la qüestió de la construcció de la consciència col·lectiva valenciana. 

Els que entenem el País Valencià com alguna cosa més que la suma de tres províncies espanyoles som conscients de la necessitat d'uns mitjans propis que articulen un espai públic compartit, fins i tot quan el que hi veiem en aquest mirall no ens agrada o, encara pitjor, quan aquest mirall ens escopeix a la cara sempre que pot. 

En tot cas, d'aquest episodi se'n poden extreure múltiples lliçons. Però n'hi ha una que té interès més enllà del País Valencià: ens dóna la mesura real del que vol dir l'autonomia en el context espanyol actual. 
El tancament de Canal 9 és un sacrifici exigit per la dreta mediàtica i política madrilenya que mostra fins a quin punt la Generalitat ha perdut la seva autonomia"
El que durant molt de temps havíem considerat realitats institucionals sòlides i amb un elevat grau d'autonomia política avui, dependents del Fons de Liquiditat Autonòmic, es revelen com a ens d'una gran feblesa, sotmesos al caprici d'un govern espanyol que molt sovint balla al so que li marquen les grans empreses de la comunicació que té en la seva òrbita ideològica o, pitjor encara, aquell perillós laboratori ideològic de nacionalisme espanyol agressiu que és la FAES. 

El tancament de Canal 9 és un sacrifici exigit per la dreta mediàtica i política madrilenya que mostra fins a quin punt la Generalitat ha perdut la seva autonomia política i es limita a administrar –malament-- uns recursos cada cop més escassos que el govern espanyol administra amb comptagotes i amb una gens innocent intencionalitat política.

Processos de secessió a la UE i el cas de Catalunya

¿Quines reflexions faig arran de l'interessant Seminari celebrat a l'Institut d'Estudis Europeus de la University College London amb la coorganització de Diplocat, més enllà de celebrar la presència de molts acadèmics i recercadors britànics, i representants de diferents ambaixades, entre el centenar llarg d'assistents? En faig, aquí, només quatre.

Primer, l'abismal diferència entre els processos escocès i català, no només per l'origen de les iniciatives (des de dalt, i des de la base respectivament), sobretot per l'actitud i estratègia dels respectius Estats. Davant d'una primera coincidència –una majoria parlamentària electoralment compromesa a celebrar un referèndum-, els uns desarmen i desinflen el sí, permetent la votació i acceptant les peticions escoceses, i els altres no fan més que estimular i inflar el sí, negant-lo.

Les diferents opcions factibles per fer aquesta votació que assenyala el primer delsdinou informes del Consell per la Transició Nacional, sobre La consulta sobre el futur polític de Catalunya deixen palès l'esperit antidemocràtic –polític i no jurídic- de les reiterades negatives a respectar la voluntat catalana de celebrar el referèndum (per exemple, moció del Congrés de Diputats del 26 de febrer de 2012, o la carta de Rajoyde setembre). Aquest esperit queda encara més visible si tenim en compte les amenaces d'un càrrec electe del PP que es podria fer retirar les urnes per la força, o l'opció de retirar les competències en seguretat i educació a la Generalitat.

Segon, que hi ha qui afirma que sap identificar gent que predica la independència com una meta paradisíaca. És molt evident que, en sentit contrari, la Razón, el Mundo, La 13, Intereconomía, ABC o Tele 5 faciliten els seus espais per als que ens bombardegen a discreció (començant pels polítics destacats dels dos principals partits espanyols i membres del "grup del Pont Aeri") amb anuncis d'amenaces, plagues bíbliques i cataclismes. És molt evident que venen com a fets certs coses que no ho són, i hem d'anar alerta de no caure en el mateix error els que volem la llibertat nacional del nostre poble. 

Però, sincerament, no conec ningú que afirmi ni que el procés serà un camí de roses ni que l'endemà de la independència tindrem tots els problemes resolts. I preferiria no trobar-ne. Volem un Estat propi (independent i sobirà, és clar! Qui en dubti, que llegeixi un article d'Agustí Carles) per bastir un nou model de societat, més just, més engrescador, més solidari, més transparent, però ningú, que se sàpiga, el descriu com el paradís!

Tercer, no ha aparegut en el Simposi un element que és essencial perquè qualsevol transacció –sigui comercial, política o de qualsevol altra mena- arribi a bon port: la confiança mútua. Sense la confiança, i de manera més precisa, la credibilitat de la paraula de l'altre, poca cosa es pot fer. I un Estat que no facilita el desplegament d'unEstatut contra el qual ha lluitat tant com ha pogut, que no és capaç d'investigar greus atacs (infundats, com hem vist després) contra un candidat a la presidència de la Generalitat per part d'un diari madrileny, que fa dimitir un fiscal perquè diu que es raonable que es faci una consulta legal, que no executa a Catalunya ni les migrades quantitats que fa constar als pressupostos generals, que manté una ofensiva legislativa altament centralitzadora, que està en mans de qui actua greument contra la nostra llengua, i amb el qual hi ha 25 litigis constitucionals oberts (la imparcialitat del qual ara no entraré a valorar), ho hauria francament difícil si li hagués passat pel cap negociar una "tercera via" amb Catalunya.

Finalment, els debats –i les tertúlies!- entre persones que tenen la mateixa opinió són molt més avorrides que quan podem copsar diferents punts de vista. Dit això, és frustrant sentir encara avui argumentacions que pensava superades, com ara que un superàvit comercial compensa un dèficit fiscal. Haurem de tornar a recomanar la lectura de l'excel•lent i gràfic article de Xavier Sala i Martín sobre aquest error; aquest article reprodueix el text del que havia publicat a La Vanguardia... fa 14 anys! 

La meva intervenció ha estat només un extracte d'un text més llarg, en què intento explicar el procés des del punt de vista de les iniciatives populars que, al meu entendre, no han fet possible. Hi destaco els papers claus de la PDD, les consultes, l'AMI, Òmnium i l'Assemblea Nacional Catalana. Cap intent de fer una crònica és exempt de subjectivitat, i a més, no sóc omniscient. Per tant convido els lectors a suggerir-me correccions, esmenes i millores, que aniré introduint al text, actualment consultable al meu blog. "Entre tots, ho..." explicarem tot!

Una estalada gegantina, protagonista al Barça-Madrid d'aquesta setmana

El Camp Nou ha tornat a clamar per la independència al minut 17:14. Aquesta setmana, però, ho ha fet amb una estelada de dimensions històriques que ha centrat l'atenció dels mitjans de Madrid.

Com ja és habitual, l'afició del Camp Nou han tornat a reclamar un estat propi durant el minut 17:14. En aquest cas, ha estat el clàssic Barça-Madrid el partit a través del qual s'ha pogut sentir el clamor popular dels seguidors del Futbol Club Barcelona.

Aprofitant la gran audiència que aixequen els clàssics, Òmnium Cultural ha dut a terme una campanya per a reclamar un "país normal" durant el partit d'aquest cap de setmana. La iniciativa ha inclòs el desplegament d'una estelada gegantina per la grada del camp durant tot el partit que ha cridat l'atenció dels mitjans de Madrid. 

Fwd: El problema de fons i el greu dilema del Banc Sabadell

El problema de fons i el greu dilema del Banc Sabadell

Aquests dies el Banc Sabadell ha estat notícia per una sèrie de suposades declaracions i posteriors desmentiments, que han arribat a l'extrem d'enviar una carta als clients sobre el possible trasllat de la seu central del banc a Madrid.

Posteriorment, s'han dut a terme més declaracions per part d'algun dels màxims responsables de Banc Sabadell, i Jaume Guardiola ha afirmat que "un empresari vol escenaris previsibles i estables" i hi ha afegit: "Som molt partidaris que s'esgotin totes les vies de diàleg." La importància del sector financer a qualsevol país, i el moment clau en què es troba Catalunya fa que sigui necessari analitzar no solament aquestes afirmacions ans més en general la situació del Banc Sabadell.

Pel que fa a "les vies de diàleg", ja fa temps que ha quedat clar, i s'ha explicat a bastament, que s'han esgotat. O més ben dit, no és que s'hagin esgotat, és que mai entre Catalunya i Espanya no hi ha hagut cap mena de diàleg. El diàleg es dona entre els iguals, i per a Espanya, Catalunya no és res més que una colònia a explotar sense cap mena de compassió ni recança. Passem, doncs, al següent punt: l'estabilitat. 

És evident, i no n'hi ha cap dubte, que els "escenaris previsibles i estables" són importants no solament per a la banca, ans per a l'economia en general; res a discutir, aquí. Ara, podem dir que històricament Espanya ha proporcionat "previsibilitat" i "estabilitat"? Més aviat el contrari. Una de les moltes característiques negatives d'Espanya és precisament la manca de seguretat jurídica, l'ús partidista de la llei, l'intervencionisme exagerat i arbitrari, la frontera poc nítida entre els negocis i la política i la manca d'una regulació lleugera però de qualitat. En poques paraules: Espanya no és un país gaire business-friendly. 
La situació del Banc Sabadell és complicada, i molt. Si les coses continuen com fins ara, Banc Sabadell desapareixerà"
Si analitzem el que històricament ha passat al sector bancari hi podem trobar tots aquests vicis multiplicats. A més a més, successius governs espanyols, de forma independent del règim imperant o a la ideologia o partit al poder, han coincidit en l'objectiu de destruir les institucions financeres amb seu a Catalunya. Unes han estat enfonsades, altres absorbides per bancs espanyols, i les poques que han sobreviscut tenen un futur ben incert. Caixa Catalunya es troba intervinguda pel FROB, i solament La Caixa i el Banc Sabadell semblen haver evitat de moment caure a les urpes espanyoles. De cap manera però podem jutjar llur situació com a "previsible" o "estable", amb una excepció: és totalment previsible que si Catalunya no recupera la sobirania acabaran enfonsades, malvenudes a un banc espanyol, o traslladades a Madrid. D'això ningú en pot tenir cap dubte. Al projecte nacional espanyol banca i Madrid són sinònims.

Això significa en primer lloc que l'especulació sobre el possible trasllat del Banc Sabadell a Madrid ha de ser reenfocada. El perill no és que el Banc Sabadell marxi si recuperem la independència. El perill és que si no la recuperem l'obliguin a marxar, fet que passaria tard o d'hora, no sabem quan, però acabaria passant. Per tant, sense idealitzar ni simplificar les coses, queda clar que recuperar la independència és l'única manera que el Banc Sabadell pugui sobreviure. En una Catalunya lliure, si no sobreviu serà per les lleis del mercat i la seva millor o pitjor gestió, mai perquè un govern hostil en cerqui intencionadament la desaparició, com ha passat històricament a tants bancs catalans en mans de Madrid. No oblidem que la banca és un sector molt regulat, on difícilment i per gaire temps es pot actuar contra les directrius de Madrid. Per això l'èxit de tantes empreses catalanes que els darrers anys han conquerit els mercats mundials, esdevenint petites multinacionals, no el trobem en aquest sector. La presencia a l'exterior del Banc Sabadell és testimonial.

Això ens duu a la segona qüestió a tractar. Ha quedat clar que Madrid pretén la desaparició / absorció / trasllat del Banc Sabadell, solament la independència en garanteix la viabilitat. Ara, això no vol dir que aquesta entitat bancària pugui necessàriament limitar-se a esperar discretament la Declaració d'Independència, les coses són una mica més complicades. Per què? Doncs perquè per una sèrie de motius, el Banc Sabadell té una important presència a Espanya. A l'Espanya estricta, o de matriu castellana, per a que ens entenguem. No n'analitzarem aquí les causes. La qüestió és que, pels motius que siguin, el Banc Sabadell arriba a la batalla per a la recuperació de la sobirania del Principat amb una important xarxa d'oficines en terres castellanes, i amb una porció significativa de les seves grans xifres (dipòsits, negoci creditici ...) en aquelles terres. 

Això significa que l'entitat s'enfronta a dues possibles fonts de pressió. Per una banda, les autoritats espanyoles continuaran tenint-hi un grau important d'influència fins a la independència. Ara, sense menystenir-ne la importància, això per sort té data de caducitat. El segon punt, el negoci a les Espanyes, és molt més complicat. Podem esperar que els clients espanyols del Banc Sabadell no celebrin precisament amb focs d'artifici la independència de Catalunya, especialment si aquesta desemboca en una fallida de l'Estat Espanyol, un escenari perfectament realista si Madrid s'entesta en no reconèixer la independència de Catalunya i el nostre país no pot per tant, per molt que vulgui, assumir una part del deute nacional espanyol (doncs assumir-ne una part significaria automàticament un reconeixement de facto). 

Podem veure, per tant, com la situació del Banc Sabadell és complicada, i molt. Si les coses continuen com fins ara, i Catalunya no es descolonitza, Banc Sabadell desapareixerà. Tard o d'hora, no cal que sigui immediatament, però acabarà absorbit, enfonsat o traslladat a Madrid. La història deixa clar que no hi ha cap altre escenari realista. Per altra banda però, si recuperem la independència, Banc Sabadell s'enfronta a fortes pèrdues en cas de boicot pels seus molts clients espanyols. Aquest escenari no podem dir que sigui el 100% assegurat, però és prou realista com per a tenir-lo en compte. Quines són doncs les alternatives, un cop ha quedat clar que quedar-se amb els braços creuats i reclamar "estabilitat" i "diàleg" no duu enlloc?

A priori n'apareixen dues. La primera seria discretament començar a reduir la seva exposició al mercat espanyol estricte. Això però topa amb tres possibles obstacles. En primer lloc la més que previsible oposició de les autoritats reguladores espanyoles. En segon, la dificultat per a vendre oficines i filials en el context econòmic actual i ateses les condicions del mercat. Finalment, la possibilitat que els primers moviments d'aquesta mena provoquin malestar entre la seva clientela espanyola i li provoquin pèrdues. En aquest escenari, Madrid podria aprofitar per a ficar cullerada i disparar-li el tret de gràcia. 

La segona seria esperar a la independència i a una negociació d'estat a estat entre Barcelona i Madrid que inclogués alguns intercanvis d'actius en el sector bancari i altres indústries regulades, com ara les elèctriques. Això podria permetre al Banc Sabadell reduir la seva exposició al mercat espanyol, reforçant a canvi la seva posició a Catalunya i iniciant la tant esperada expansió internacional, ara sí amb un govern al darrera que li donés suport i deixant enrere les limitacions del passat. Aquest escenari solament podria tenir lloc, però, si Madrid finalment acceptés reconèixer immediatament Catalunya a canvi que el nostre país es quedés amb una porció del deute nacional espanyol. Tot i que el factor del deute, les previsibles pressions dels creditors internacionals (que per sobre de tot volen cobrar, de forma puntual i amb interessos, i que els pagui Catalunya o Espanya no els preocupa gaire), i l'interès espanyol en evitar la fallida i conseqüent expulsió de l'euro, fan que aquest escenari sigui realista, no és de cap forma l'únic de previsible. Madrid també podria optar per sortir de l'Euro, declarar-se en fallida, reestructurar de forma unilateral el seu deute nacional (com feu Argentina en el seu dia), i persistir en la negativa a reconèixer Catalunya. Aquest escenari podria incloure l'expropiació sense compensació dels actius del Banc Sabadell a Espanya.

De tot plegat en podem concloure que l'entitat s'enfronta a una situació complicada, sense solucions màgiques, ni tan sols fàcils, a la vista. Ara no és el moment de retreure la passada expansió per les Espanyes, ni de cercar bocs expiatoris, ans d'assegurar la supervivència de l'entitat. D'una forma o una altra, ha de reformar el seu àmbit geogràfic, que ha de deixar de ser un estat tercermundista i hostil envers la lliure empresa per a passar a ser el món, els cinc continents, amb base i centres de decisió a un estat modern i business-friendly, amb regulacions mínimes però de qualitat. El problema és com passar d'un escenari a l'altre sense perdre bou i esquelles. Vendre's actius a Espanya en el moment actual és complicat, per la situació del mercat, la previsible hostilitat oficial, i la possible reacció negativa dels clients d'aquell país. Esperar a un intercanvi d'actius dintre d'un pacte d'estat a estat entre Barcelona i Madrid es basa en un escenari, el divorci civilitzat amb reconeixement mutu i divisió del deute nacional espanyol, que tot i ser desitjable i defensat quan arribi el moment per les grans potències, no podem de cap manera assegurar que estigui garantit.

La Ginebra

                            La Ginebra

Historia de la ginebra

Se cree que los monjes holandeses crearon la ginebra como medicina a principios del siglo XII para combatir la peste bubónica.

 

A finales del siglo XVI, los soldados ingleses descubrieron en Holanda la Genever, después de presenciar su efecto en los aliados. La llevaron con ellos de vuelta a Inglaterra.

 

En 1689 Guillermo de Orange prohibió todas las importaciones de licores de Francia, lo que tuvo como resultado la supresión de la Distillers Charter y, en consecuencia los ciudadanos británicos obtuvieron el derecho de elaborar su propia ginebra, lo que aumentó la popularidad del licor.

 

Al llegar el siglo XVIII la ginebra se había convertido en la bebida nacional de Inglaterra. Entre 1600 y 1730, la producción nacional de ginebra aumentó de medio millón a cinco millones de galones. Una comisión oficial registró en 1750 que en una de cada cinco casas de Londres se vendía ginebra. En aquel momento, los impuestos eran tan bajos que una pinta de ginebra era mas barata que una pinta de cerveza. Inglaterra producía 20 millones de galones de ginebra al año.

 

Como resultado de un exceso de consumo y de la mala calidad de la ginebra, se introdujeron los impuestos. La ginebra se encareció y aumentó su calidad, y empezó un firme ascenso hacia las clases altas. De las condiciones mas adversas de suciedad, desesperación y degeneración surgió la ginebra London Dry (o ginebra seca), uno de los mejores licores del mundo.

 

El clásico Gin-Tonic fue creado por los funcionarios británicos de clase media en el siglo XIX, que fueron enviados a servir al Imperio a Exóticos lugares plagados de mosquitos. La quinina que había en la tónica ayudó a contener la malaria y la Ginebra ayudaba a beber mas tónica.

 

Destilación

La ginebra Holandesa conocida también como Geneva o Hollands, se produce a partir de malta aplastada, fermentada y alcoholes de baja graduación que son destilados para obtener el producto final. La destilación resultante es mezclada con aromatizantes que destilada  nuevamente resulta un producto final de 43º a 45º de tal forma la ginebra Holandesa cuenta con cierto aroma a malta y tiene un fuerte cuerpo.

 

La ginebra Inglesa  es producida rectificando mezcla de alta graduación alcohólica de whisky o mezclas alcohólicas de forma tal que pierdan aroma y sabor. Estos son luego reducidos con agua y puestos en recipientes con los agentes aromatizantes. Luego, esa mezcla es nuevamente destilada. A la ginebra resultante se llega reduciendo hasta contar con una graduación alcohólica que vaya entre los 40º y los 47º dependiendo del mercado para el cual es producido.

Las hierbas que se utilizan para aromatizar la ginebra en Inglaterra y Estados Unidos son las fresas; preferentemente las producidas en Alemania o Italia; mas algún otro saborizante que se encuentre en menor proporción; orris, angelica o licorice; almendras, coriandro, carvi, cardamon, anis, cáscara de limón, naranja, etc. 
Como siempre, el secreto de cada productor es la combinación de hierbas que le aporta a la destilación para aromatizarla, por lo que todos han desarrollado sus propias fórmulas que guardan secretamente.

La ginebra actual  es un aguardiente obtenido por la destilación de cereales como la cebada malteada, el maíz y el centeno debidamente rectificados y aromatizados con bayas de enebro. Tanto el sabor como el aroma se consiguen por destilación filtración, adicción o maceración del enebro con diversas plantas.

bayas de enebro

Todo lo que debes saber sobre la Ginebra

La Ginebra o Gin, en Ingles, es un aguardiente de grano del maíz, centeno o cebada principalmente. Es la base de muchos cócteles, tan míticos como el Dry Martini de las películas de James Bond (aunque en la literatura fuese un Martini Vodka). La ginebra derrocha glamour y clase y no viene mal estar preparado cuando el listo de turno salta en una fiesta a dar una master class sobre algún licor. Así que todo lo que debes saber sore la ginebra aquí, en Mensencia.

Por cierto, antes de adentrarnos en los misteriosos caminos de la obtención de la ginebra podemos tomarnos un descanso previo (y eso que acabamos de empezar) con una curiosidad. El Dry Martini fue un coctel que tomaban las señoras de la clase alta, ¿por qué?

Pensarlo bien la ginebra tiene unos 45 º. Elaborándose con alcoholes de hasta 96 º. El Dry Martini se hace con una parte de ginebra por diez partes de Martini. Con tanta cantidad de Martini lo que conseguían era camuflar el aroma de la ginebra mientras se ponían muy contentas con semejante aguardiente.

La ginebra tal y como la conocemos hoy en día se origino como respuesta de los destiladores ingleses al Genever Holandés. La consecuencia fue un aguardiente con más graduación y con aromas más fuertes. Hoy en día se consiguen ginebras muy diferentes las unas de las otras teniendo en cuenta la cantidad de ingredientes que se utilizan para aromatizarlas.

El proceso de destilación de la Ginebra.

La Ginebra o Gin, en Ingles, es un aguardiente de grano del maíz, centeno o cebada principalmente. Primero tenemos una primera fermentación de los jugos del grano y posteriormente se destila obteniendo un aguardiente que se aromatiza con bayas de enebro como normal principal.

Después dependiendo de cada casa se le darán toques de otros hierbas aromáticas o incluso de cascaras de naranja, flores de lyrio, etc.

El por qué de las bayas de Enebro lo obtenemos como respuesta al intento de los primeros destiladores británicos, que se empeñaron en obtener un aguardiente similar al Genever de origen holandés.

La mejor forma de beber la ginebra es servirla solo y fría o bien con cubitos de hielo. Aunque es la base de numerosos cócteles y combinando de una forma primordial con toques de limón.

Los cócteles más famosos.

Si tenéis que ir a una fiesta de etiqueta siempre quedará muy bien que pidáis un Dry Martini, sin duda es un coctel con etiqueta propia. Tal vez el coctel más conocido sea el Gin Fizz (uno de mis preferidos), el glamour justo para un noche única. Hay un coctel con base de ginebra que puede sacar tu lado más urbano, el Bronx. Pero si lo que buscáis es un coctel para acompañar el aperitivo de fin de semana tenéis el Gin and it. Solo tenéis que decirlo para que os hagamos alguno de estos.

Aunque tal vez el coctel más común sea el Gin-tonic. Sencillo a la par que elegante y con historia propia. En los próximos días no os lo perdáis.

Las marcas más famosas y curiosas.

Cuando nos situamos en el mercado de los aguardientes no podemos evitar compararlo con los vinos. La ginebra, el ron, el vodka, etc. Hay 1001 marcas, cada una le da más importancia a una parte del proceso que otra. También depende de los ingredientes a utilizar, las mezclas a realizar, la destilación, los alambiques que se usan, etc.

En el caso de la ginebra tenemos muchas marcas importantes, conocidas también como Premium. Aunque seguramente las marcas más importantes y que no deben faltar en tu copa o vaso son: Tanqueray nº Ten, Bombay Sapphire, Tanqueray, Hendricks, Citadelle, Seagrams, London Gin, G´Vine, Martin Millers, Raffles, Whitley Neill, Blackwood´s, DH Krahn, Beefeater 24, Bulldog (como mis perros), etc.

Es un mundo el que tenemos por descubrir. Ahora ya sabes muchos datos sobre la Ginebra y solo queda vuestra opinión.

Feblesa política catalana?

El procés cap el dret a l'autodeterminació que estem vivint compta, com ja era d'esperar, amb la resistència del govern espanyol i de la majoria de mitjans de comunicació hispànics. Resistència que, també com era d'esperar, fa servir uns arguments que, en general, podríem qualificar de sostre democràtic baix.

Però tot això era previsible. El que m'interessa ara remarcar és la feblesa interna de Catalunya que, malgrat l'expressió multitudinària del poble de Catalunya al carrer, és deguda a la posició d'alguns partits polítics catalans. 

Deixo ja a part el Partit Popular i Ciudadanos, així com alguns sectors econòmics del país perquè ja se sap que responen a l'estratègia general espanyola. Em refereixo, doncs, als partits polítics catalans: Convergència, Unió, Esquerra, PSC, ICV i la CUP. 

Com ja he manifestat alguna vegada, un partit polític es defineix ideològicament per oferir a la societat un model de desenvolupament econòmic, social i cultural que, a parer seu, respondrà millor a les necessitats dels ciutadans. I en democràcia, a les eleccions, el poble tria. Però el fet fonamental que ara es planteja, després de trenta-quatre anys, és el nou marc institucional on aquest model es podrà desenvolupar. 
Caldria establir uns passos estratègics compartits per donar més força al procés i poder superar els entrebancs"
I sobre això pot haver-hi un clam popular i compartit que doni una majoria democràticament suficient com per a establir aquest marc, és a dir: un estat propi. Allò que ens pot afeblir, doncs, és posar-hi ara condicions sobre el què se'n farà després. Caldria establir, en canvi, uns passos estratègics compartits per donar més força al procés de decisió català i, així, poder superar els entrebancs que hi posaran lògicament els espanyols. O és que mantenint la institucionalització actual tenim més garanties de poder tirar endavant el projecte social de cada partit? 

Crec que el problema és que, en general, alguns partits volen mantenir distàncies respecte dels altres amb la intenció d'incrementar la pròpia fortalesa sense adonar-se'n que amb aquesta posició s'està afeblint el procés global de decisió política institucional, és a dir, la prioritat ciutadana manifestada en aquests moments de disposar de la sobirania d'un estat propi.

Es retira de la política en Duran i Lleida?

En diferents trobades entre diputats i periodistes al Congrés dels Diputats, i des de fa dies, hi corre la brama que Duran i Lleida s'ha cansat. Després d'estavellar-se constantment amb les parets de l'unionisme i del sobiranisme, Duran i Lleida, conscient dels molts anys d'estar a la cúpula de la política catalana i espanyola, ha començat a moure's i a donar veus que la seva voluntat, a dia d'avui, és una sortida professional difrerent.

D'aquesta manera, Duran i Lleida, discretament, s'ha entrevistat --tant a Madrid com a diferents països del món-- amb corporacions econòmiques i industrials a les quals s'hi ha ofert per a col·laborar-hi, treballar-hi o per a l'assessorament.

Josep Antoni Duran i Lleida és conscient que el país, la societat civil i les noves generacions li estan passant per sobre, i ell, alhora, se sent molt compromès amb els sectors econòmics, financers, polítics i mediàtics que durant anys l'han enlairat a les enquestes i a l'acció política. La seva intel·ligència, doncs, ja no li permet tancar més els ulls davant de la realitat, del seu país i del seu propi partit, i això el fa estar en un estat d'excitació i nervis que l'han fet irascible i de difícil tracte (inclòs en el tracte amb molts dels seus companys d'acció política).

Duran i Lleida té ara tres opcions: la primera --la que voldria la seva família-- és deixar la política per la porta gran. Són 31 anys de dirigir UDC, 8 més que el president Jordi Pujol al front de CDC. L'opció primera de Duran i Lleida és fer com Miquel Roca: llaurar-se un futur en les activitats privades dels negocis, fonamentalment en el marc de les relacions internacionals en el qual ell hi té molta experiència. 
Duran sembla que ha decidit prendre una decisió abans de les festes de Nadal d'enguany"
La segona opció: preprarar el proper congrés d'UDC per tal de convertir-lo en homenatge a la seva tasca política i, a la vegada, en la plataforma que faci efectiva la seva successió. Duran hi podria presentar en aquesta trobada persones properes al seu lideratge, com Ramon Espadaler o Joana Ortega. Duran, però, també és conscient que a dia d'avui, a molt estirar, controla el 40% dels militants d'UDC i que, per tant, són ja una majoria aquells qui estan pel dret a decidir: si Duran es retira, la majoria d'UDC optaria per una democràcia cristiana fidel als origens que va marcar Carrasco i Formiguera. 

Tercera opció: Josep Antoni Duran i Lleida es pot transformar el l'home de la dreta, en l'home dels "poderosos del pont aeri", i ser així el "virrei" d'Espanya a Catalunya, aglutinant el PP i els sectors més tous i reaccionaris d'UDC per tal de convertir-se en l'alternativa a Artur Mas. Aquesta darrera opció però --una via que l'Estat i els seus poders voldrien feta realitat-- no resulta factible: tot i la temptació que representa, els seus companys de CiU no veuen Duran i Lleda capaç de fer una traïció d'aquestes característiques al seu país.

Duran, doncs, està preocupat per la fi de la seva carrera política. I molt. I sembla que ha decidit definitivament, després de consultar-ho amb companys de partit i amb sectors conservadors de CDC, prendre una decisió abans de les festes de Nadal d'enguan

Que no ho veieu, que hi haurà xoc de trens...

Duran, Navarro i Sánchez-Camacho confonen els seus desitjos amb la realitat. Són innocents? Són hipòcrites? O simplement es troben atrapats personalment i política pels seus interessos econòmics o d'estatus amb el poder? 

Els tres són conscients que a Catalunya ja no s'hi valen ni terceres vies ni pastanagues, al mateix temps que, a Madrid, l'Estat ha arribat a la conclusió que no pot cedir donades les circumstàncies --una UPyD ascendent i una difícil situació a les diferents "comunitats autònomes". Cada dia, doncs, agafa més força l'estratègia d'anar al xoc de trens amb Catalunya, creient que guanyaran, i que a darrera hora el govern de la Generalitat, pressionat pels poders fàctics catalans, cedirà.

Duran, Navarro i Sánchez-Camacho ja no els queda capacitat de negociació ni terreny de joc. I pitjor encara: es troben al servei d'un Estat que no s'adona que, avui, el govern català va a remolc d'una societat civil mobilitzada la qual no està disposada a cedir. El problema, però, és que el govern del PP i els poders fàctics de l'Estat vacil·len perquè no saben què pot passar l'endemà del xoc de trens. A això se li ha de sumar un factor més: la reacció internacional que l'Estat creia controlar ha començat a donar mostres de voler tenir informació i opinió pròpia sobre la temàtica.

Davant d'aquesta situació, caldria que les forces aplegades en el pacte pel dret a decidir fessin un decisiu pas endavant, superades les terceres vies i els intents de negociació. És l'hora de construir, seriosament, veritables estructures d'Estat, prioritzant una fortíssima ofensiva internacional que pugui crear les condicions necessàries perquè l'Estat espanyol es vegi obligat a només dues opcions: a intervenir, amb el poder que té amb els seus aparells i lleis, o a acceptar el dret a decidir i convocar legalment una consulta.

Vist que no hi ha terceres vies ni tampoc possibilitats que l'Estat entengui el fet plurinacional amb totes les seves conseqüències, no hi ha altra opció que la convocatòria d'un referèndum mitjançant la llei catalana de consultes (que s'ha d'aprovar properament al Parlament) o unes eleccions mal anomenades plebiscitàries però que tindiren com a objectiu clar en el programa electoral de tots els partits que accepten el dret a decidir de convocar un referèndum. A més d'aquestes eleccions, caldria també portar a totes i cadascuna de les institucions internacionals el pleit català.

Si l'Estat comet l'error d'anar més enllà en la seva campanya de clavegueres o bloqueja les institucions catalanes, la situació límit hauria arribat al seu punt més àlgid i seria la ciutadania de Catalunya que massivament s'hauria de mobilitzar juntament amb la seva classe política per tal de trencar el marc jurídic actual. Com molt bé han dit personalitats de la societat catalana com Ferran Requejo o Jordi Porta, els quals sempre han mantingut que l'etapa final del procés de transició nacional serà de ruptura amb unes lleis i amb unes institucions fetes expressament per a evitar que Catalunya pugui assolir la seva plena sobirania nacional.

El Col·lectiu Joan Creixell creu, doncs, que cal deixar de perdre el temps amb negociacions amb l'Estat que xocaran amb la paret constitucional i amb l'elit funcionarial de l'Estat que no vol cedir perquè creuen que s'hi juguen el seu futur. Això obliga la nostra classe política i la nostra societat civil mobilitzada a donar un pas endavant sense retorn, tot complint la il·lusió de la majoria social catalana que vol solucionar el pleit amb Espanya el 2014.

Mas cifra en 1.700 mllones la deuda del Estado con Catalunya

Corresponden a la aplicación de la disposición adicional tercera del Estatut de los años 2011, 2012 y 2013

El presidente de la Generalitat, Artur Mas, ha cifrado en 1.700 millones de euros las deudas del Estado con Catalunya, correspondientes a la aplicación de la disposición adicional tercera del Estatut de los años 2011, 2012 y 2013. Lo ha dicho en respuesta a Oriol Junqueras, como muestra de las dificultades financieras que el Gobierno español pone a la Generalitat.

Mas ha acusado del incumplimiento tanto al PP como al PSOE y ha recordado que de los 1.700 millones, los 759 correspondientes al 2011 están no sólo reconocidos oficialmente, sino que se habían consignado incluso en los presupuestos generales del Estado de ese ejercicio, y a pesar de ello tampoco no se han satisfecho hasta ahora.

Era tot negatiu amb el tripartit?

Al cap d'uns anys en què totes les anàlisis apuntaven a què l'origen de tots els mals eren els governs del tripartit, resulta desintoxicant, ara, que la generació emergent de politòlegs que representen El pati descobert(Marc Guinjoan, Marc Sanjaume i Toni Rodon) analitzi i informi des d'una altra visió. També és engrescador que aquesta generació plantegi amb claredat que l'actual pas endavant del sobiranisme hagi trobat els seus orígens (i les seves conseqüències, fins ara no estudiades i menytingudes) en l'operació promoguda per ERC al si del tripartit.

Aquesta operació d'Esquerra va aconseguir trencar la fal·làcia que el catalanisme era únicament de centre-dreta o pujolista a casa nostra.

L'aparició del llibre Catalunya, un pas endavantpubicat per l'editorial Angle i escrit pels membres d'El pati descobert analitza un full de ruta no estudiat prèviament el qual mereix aprofundir-hi sense que calgui arribar a l'antipujolisme ni tampoc posar sota qüestió l'evolució cap al sobiranisme de CDC i d'una part d'UDC. El que queda clar, però, és que en els darrers anys ha sorgit una majoria social --emergent de les noves generacions-- a la societat catalana que és alhora profundament progressista, d'esquerres i sobiranista.

Ara no és hora de polemitzar ni de generar enfrontaments. Tampoc no és l'hora de valorar qui aporta més al sobiranisme majoritari actual però és bo que totes les anàlisis es posin sota un debat racional i seriós per a construir un relat nacional, clar i que pugui donar forma al futur. Gràcies, doncs, a Guinjoan, Rodon i Sanjaume per la seva valentia i desacomplexament amb el seu darrer llibre, un monogràfic que resulta oportú i necessari.
En cap dels anys de tripartit es va gastar més del 50% del què ens costa als catalans pertànyer a Espanya"
Ara, però, per tal de superar les anàlisis superficials, caldria que altres analistes, economistes i politòlegs estudiïn les inversions fetes durant els tripartits en allò que es va denominar les tres M (mestres, metges i Mossos) i les infraestructures (escoles, hospitals, CAP's, comissaries, presons, pla de barris degradats, etc.). Havien de fer-se totes aquestes inversions durant els tripartits? Com estariem ara sense aquestes inversions? Van gastar-se els tripartits més diners dels que podien gastar-se? Es van passar en despesa? I també: van anar més enllà de la despesa que representa l'espoli fiscal?

Amb aquests estudis es podrà veure que en cap dels anys de tripartit es va gastar més del 50% del què ens costa als catalans pertànyer a Espanya. En els propers anys caldrà ser molt curosos i caldrà veure per què actualment no hi pot haver cap inversió i per què tot són retallades: ara no es poden generar més places de mestres, de Mossos o de metges ni tampoc no podem posar cap totxo.

El llibre Catalunya, un pas endavant és el primer en fer una anàlisi. Ara en calen molts més.

Fwd: Enjoy....

Carta presentació de la candidatura de Marid 2020 exposat per l'actual Alcaldesa (no triada a les urnes) de Madrid. Sra Botella.

La Via Catalana: un pas ferm endavant

Joan Creixell, Via Catalana, Pas, Ferm, Endavant

La Via Catalana és un pas ferm endavant i també és la constatació que la bona gent del país va per davant dels seus dirigents i organitzacions polítiques. Catalunya durant els darrers 40 anys, perduda ja la generació política de la transició, ha generat una classe política molt oficialista i poruga. Una classe política que s'ha cregut que tenim institucions sense adonar-se'n que aquestes, tot i que serveixen per pagar-los el sou de cada mes, són de fireta i sols serveixen per a donar continuitat a la gran gàbia de l'estat de les autonomies.

Per aquest motiu ha hagut d'ésser la societat civil catalana i la bona gent del país, patriota i sobiranista, qui ha hagut d'empènyer i de generar el terratrèmol de la manifestació de l'Onze de Setembre de 2012, una fita que ha obligat a un replantejament global de les estratègies de les organitzacions polítiques i que ha posat en qüestió els fonaments de la dependència de l'Estat espanyol.

Hores d'ara, seriosament, ningú no creu en la possibilitat d'una entesa amb l'Estat, i en el cas que hi hagués alguna "pastanaga", aquesta no seria més que una maniobra dilatòria de l'unionisme per a aconseguir apaivagar l'onada independentista. 

Quatre-cents quilòmetres de mans enllaçades de gent que creu que Catalunya té dret a dirigir els seus propis destins, a construir la seva pròpia societat nacional i a consolidar el model social europeu i avançat que somiem, això serà la Via Catalana. I tot això no sorgeix del pensament d'una o dues generacions, més joves, que no van viure el franquisme ni el postfranquisme --que també! A aquesta tendència, doncs, s'hi han afegit altres generacions de catalans desenganyades i desencisades de la mà oberta cap a Espanya i de l'intent de construir una Espanya plural, que no sols no ha estat possible sinó que ha pretès (i pretén) assimilar Catalunya a la nació espanyola.
Els nostres dirigents han de reflexionar sobre la gran responsabilitat que tindran: hi haurà xoc de trens més o menys violent, hi haura intervenció de l'Estat... fins a on s'atreviran?"
Catalunya, doncs, el dia 11 --i sense oblidar la resta de la nació-- ha d'ensenyar a tots els ciutadans del país la seva voluntat i fermesa, i s'ha de projectar al món. Perquè aquest vegi i entengui el conflicte democràtic que tenim els catalans amb Espanya. L'Onze de Setembre d'enguany i la Via Catalana per la independència és sols un graó més dels molts que haurem de pujar per a arribar a la llibertat i a la que hi haurem de sumar la gran majoria de ciutadans del país.

L'unionisme, l'espanyolisme, cada vegada està més crispat i desorientat: aquest és conscient que, a pesar de l'ofensiva mediàtica, política i de clavegueres de l'Estat, els catalans no s'han acollonit i les estelades, ja un tant descolorides, onejen i donen la cara perquè tothom vegi la voluntat d'un poble. 

Però ara també han de reflexionar els dirigents de les nostres forces polítiques sobre la gran responsabilitat que tindran durant la resta d'any i durant tot el 2014: hi haurà xoc de trens més o menys violent, hi haura intervenció de l'Estat... fins a on s'atreviran? I els nostres polítics i classe dirigent hauran d'aguantar ferms, i no passa res --ans al contrari-- si usen la justícia, els tribunals o pitjor encara la Guària Civil, perquè si ho fan el nostre col·lectiu Joan Creixell està convençut que segur que guanyarem. Avui a Europa i al món, cada any que passa, es consoliden cada cop més les formes democràtiques. I l'actualitat política i internacional de les darreres setmanes ho posa en evidència. 

La Via Catalana és una eina, un símbol i una pàgina de la nostra història que explicarem en un futur als nostres fills i néts. I tots hem de poder dir: "Jo hi era". No hi podeu fallar perquè hem de cobrir tots i cadascun dels trams. I tampoc no hem d'acceptar cap mena de provocació: la Diada ha d'ésser un 11 de setembre exemplar sense cap mena d'incident ni violència.

Carta de Mossèn Ballarin al President Mas

Amic Mas, no et tracto d'honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i honorabilitats.

De la mena que et costarà que la gent t'entengui, no tens res de l'èpica gloriosa del President Macià ni d'aquella follia urgellenca del malaurat Companys. I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.

No esperis que ningú t'acabi d'entendre en allò més bell que ets. Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaries de la política del país.

Ets el tipus d'home més estrany que produeix la política d'aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d'ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairbé enlloc en aquest país i en el seu govern.

Ves que et dic, ets un home normal, la mena més estranya d'homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l'instint de mestre Pujol no l'enganyava.

De patac vas trobar-te amb aquells d'enllà. Com que no em ve d'una ratlla t'ho explicaré com un dels meus records del temps de la República. Discutint de l'Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya". Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d'Espanya" i feia l'elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d'Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.

Aquest era l'esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco.

Per no allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d'ençà de la transició, tots els governs d'enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.

I en aquestes vas sortir tu. Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans i molt menys anant de gairell com l'edifici de Bankia mai no serà capaç de saber què s'amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.

Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d'independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se'ns arronsa el melic tenint-ho per impossible. I vet ací. Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.

Ja hi vam ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les eleccions. Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense els pollastrets de vuit rals t'han picotejat sense compassió ni respecte.

He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític. Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat tu ets l'únic camí.

Tu ets l'únic camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T'han bastonejat, amb el que diuen els diaris d'enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se'ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.

Josep M. Ballarin  

24/12/2012