Catalunya no és Polònia (o sí)

Barcelona - Divendres, 30 d'abril de 2010

Els guionistes de Polònia hauran d'interposar una demanda contra la classe política catalana per intrusisme professional, perquè l'sketch que han protagonitzat aquesta setmana sobre l'Estatut és difícilment superable. S'obre el teló dimarts al matí i Montilla i Mas, els dos artífexs de la retallada estatutària, es reuneixen i pacten un paquet de mesures destinades a intentar ajornar la sentència de mort que ha de dictar el Constitucional. Es tracta d'un acord de mínims, que ni tan sols contempla el fet que el TC no pugui dictaminar sobre lleis orgàniques avalades per referèndum. I és un acord entre dos líders de partit, no entre un governi el cap de l'oposició. Però tot i així, pretenen que ERC, que no era a la reunió, també el signi, en nom de la sacrosanta unitat (de rebaixes) catalana.

Naturalment, Puigcercós diu que no ho signa, en coherència amb el seu rebuig a l'Estatut, però sorprenentment diu que ho votarà, forçat per la pressió del sector institucional del seu partit, que li costa trencar amb l'autonomisme. Vista la negativa d'ERC a signar, aleshores són els convergents els qui els agafa fred de peus i fan veure que s'ho repensen, perquè la negativa d'ERC deixa en evidència que l'acord és fum. L'sketch acaba poques hores després a Madrid, al Senat, on Zapatero assegura que no farà cas de les mesures proposades pels partits catalans, per més unitàries que siguin, i que no canviarà la llei del TC.

Malgrat tot, l'acord es vota dijous al Parlament, en aquelles escenes d'unitat que tant ens agraden, que ens reconforten molt, però en aquest cas no serveix per a res, perquè a Madrid no hi ha ningú disposat a tocar els magistrats del TC. Un brindis al sol, com ha dit Duran i Lleida, gens sospitós de sobiranisme. I si encara tenen algun dubte sobre la utilitat de l'acord, recordin que el flamant lehendakari Patxi López hi ha donat suport.

El pitjor de tot és que amb aquest vodevil, la sociovergència política i mediàtica ha intentat carregar el mort de la manca d'unitat a ERC, com ja van fer durant el debat de l'Estatut. Esquerra va ser el primer partit a dir que això de l'Estatut no anava enlloc, i ho continua dient ara, en un exercici de coherència que inquieta a la sociovergència, perquè el temps de l'autonomia s'acaba i no saben com podran frenar el sobiranisme.

La mateixa unitat amb cinc anys més de ferides

Ferran Casas - Dijous, 29 d'abril de 2010

El Parlament de Catalunya ha viscut avui al migdia una d'aquelles votacions històriques. Amb una àmplia majoria de quasi el 90% dels diputats de la cambra ha aprovat una resolució de resposta a la situació per la que travessa un Tribunal Constitucional que encara ara aspira a emetre una sentència (més dura que tots els esborranys que havien circulat) sobre l'Estatut.

Els diputats catalans demanen que es declari incompetent en la matèria i es comprometen a promoure de forma conjunta un canvi de les regles del joc. La fotografia del panell de votació és la mateixa de fa cinc anys. El 2005, concretament un 30 de setembre, el Parlament va aprovar una proposta d'Estatut per remetre a les Corts en compliment de les promeses electorals de CiU, PSC, ERC i ICV. Era un text de gran calibre que, sense posar en qüestió el marc autonòmic, si que obria una via federal sincera a l'Estat i garantia una relació de tu a tu entre Catalunya i Espanya. La foto és doncs la mateixa però les ferides de guerra que acumulen els partits catalans cinc anys després d'aquella imatge res tenen a veure.

Durant aquests anys una forta campanya anticatalana, instigada pel PP des de l'oposició i que ha aconseguit que, en un context polític i econòmic menys favorable el PSOE es replegués, ha fet menys viable el model d'Estat que proposava aquell Estatut. Segurament per això ERC va subscriure –a més de votar– aquell Estatut del 30 de setembre de l'any 2005 i no ha fet el mateix amb un text que, segons ha constatat adolorit Joan Puigcercós, no servirà per res perquè en el marc autonòmic molt poc o res hi ha a pelar. 

Més enllà d'un cert tacticisme d'Esquerra, que no va ensenyar les seves cartes d'entrada i va participar de la negociació com si estigués disposada a signar la resolució tot i que el cap de setmana passat ja havia quedat clar que no inclouria cap tipus de relat sobre les retallades del text estatutari en les diferents fases, queda la imatge de Mas intentant-se erigir (amb el suport d'alguns mitjans) en moderador i forjador de pactes en la política catalana i la del president Montilla buscant ocupar el lloc central en defensa de l'Estatut. 

Caldrà veure fins on arriba la unitat catalana i si n'hi ha prou per aturar una sentència en precampanya, tal i com pretenen els tres grups promotors del text aprovat ahir. Però el que és clar és que aquesta és molt menys reforçada que la de fa cinc anys. Les ferides pesen

Montilla i Mas, al rescat de l'autonomisme

Barcelona - Dimarts, 27 d'abril de 2010

És cert que la majoria social catalana i els poders fàctics del país demanen una entesa de les dues grans forces polítiques i principals responsables de l'actual situació del país: CiU i PSC. Aquest matí, en teoria, el president José Montilla, i el cap de l'oposició, Artur Mas, havien assolit un acord per instar al congrés a renovar els magistrats del TC, que el tribunal es declarés incompetent per pronunciar-se sobre l'Estatut i que es reformés la llei orgànica que el regula. El pacte, però, penja ara mateix d'un fil, després que ERC, que va dir que 'no' a aquest Estatut, hagi explicat que votarà la resolució, però que no la signarà. Mas pensava que Montilla negociava en nom del tripartit, i buscant de nou furgar en les contradiccions dels partits de govern, ha afirmat que si Esquerra no la signa CiU tampoc ho farà.

En tot cas, si es confirma el pacte, cal fer-se la següent pregunta: amb un 73% de desafecció política, s'ha de perpetuar l'agonia de l'autonomisme? Montilla i Mas poden fer un últim intent, però ja tenen la desconfiança generalitzada de les avantguardes intel·lectuals, polítiques i de la societat civil, que veuen Espanya com un llast pel nostre desenvolupament econòmic, polític i fins i tot, d'autoestima nacional.

El que han d'entendre els dos màxims representants polítics del país és que han d'obrir el compte enrere per eliminar de l'imaginari col·lectiu polític la transició, els seus pactes, les seves vergonyes i les seves pors. Hi ha la irrupció d'unes noves generacions que no pensen donar un altre crèdit ni una altra hipoteca. L'autonomisme està ferit de mort, i cal que Catalunya, els Països Catalans, siguin com qualsevol altre país de la UE.

Es dirà que hi ha un marc jurídic, que hi ha la paret d'Espanya, com recordava Jordi Pujol. Però ell mateix, després d'haver apuntalat aquesta paret durant més d'un quart de segle, s'adona ara de la gran equivocació d'haver enfortit el monstre, d'haver consolidat l'estat.

Tots, doncs, hem de posar el màxim d'imaginació i il·lusió en trobar estratègies que ens permetin saltar la paret. Salvar l'autonomisme és portar el país a la desnaturalització, la desnacionalització i l'assimilació a Espanya.

Oriol Pujol al lloc de Xavier Trias?

Barcelona - Dimarts, 27 d'abril de 2010

Dins el món de CDC fa dies que es comenta la possibilitat que Oriol Pujol acabi sent el candidat de CiU a l'alcaldia de Barcelona enlloc de Xavier Trias. Diverses fonts apunten que des de l'entorn d'Artur Mas s'estaria valorant

aquesta opció ara que les enquestes comencen a ser favorables. L'excusa oficial seria que l'estat de salut de Trias no és el més idoni per afrontar la cursa electoral i el càrrec d'alcalde, però altres fonts també sostenen que l'entorn de Mas no veu bé la llibertat de moviments i la independència de criteri que manté l'actual alcaldable convergent, que sovint discrepa o ignora les consignes que surten del carrer Còrsega, seu nacional de Convergència.

A l'Ajuntament de Barcelona, Trias ha fet sempre un estil d'oposició constructiu, buscant el diàleg i l'acord amb l'equip de govern quan ha estat possible, i amb una orientació ideològica pròxima a la socialdemocràcia, allunyat de posicions conservadores que mantenen altres sectors de la federació nacionalista. Aquesta estratègia li ha donat un perfil centrista ben vist pels ciutadans, com demostren les enquestes, però sembla que no acaba d'agradar a un determinat sector del partit, partidari de formes més dures.

Amb el relleu de Trias per Oriol Pujol, l'entorn de Mas pretén recuperar el control del grup municipal, tot i que també hi ha qui hi veu una maniobra en clau successòria, ja que l'alcaldia de Barcelona, ara més a l'abast que mai, és un bon trampolí per una persona que aspiri a succeir Mas, tant si finalment aconsegueix la presidència de la Generalitat com si no. Oriol Pujol és un dels noms que ha sonat amb més força per rellevar Mas al davant de CDC. Durant l'etapa de Jordi Pujol, altres aspirants a delfins, com Miquel Roca i Josep Maria Cullell també van mirar de conquerir l'alcaldia per preparar-se per a la successió, però no se'n van sortir. Ara les enquestes són més favorables que mai i alguns dirigents ja fan números en clau de futur.

L'independentisme no té sostre, diguin el que diguin els voltors

Barcelona - Dilluns, 26 d'abril de 2010

Com era d'esperar els voltors no han trigat gaire a sortir del seu niu. El resultat de les consultes populars no ha estat, com en la primera convocatòria, espectacular. Però per molts carronyers que el sobrevolin, l'independentisme està més viu que mai. Perquè que en una consulta popular, sense ser vinculant, votin gairebé mig milió de catalans és un èxit sense precedents.

Però fidels a la seva estratègia contra l'independentisme alguns no se n'han pogut estar de declara el fracàs de les consultes. El Periódico, per posar un cas, titulava "Punxada sobiranista" a la portada. La Vanguardia, en canvi, aquesta vegada optava per un títol asèptic i evitava pronunciar-se sobre l'èxit o el fracàs de la iniciativa.

No viuen gaire bons dies els dos grans diaris de Barcelona. I no parlem dels problemes econòmics de tot el sector, sinó d'un problema de projecte editorial. Tots dos diaris, un des de la perspectiva netament conservadora i l'altre des d'un suposat progressisme, han basat sempre la seva posició nacional en no qüestionar mai les relacions de dominació d'Espanya sobre Catalunya.

Però, tal com ha passat als partits polítics, l'augment de l'independentisme al marge dels corrents oficials està desbordant les seves posicions. La Catalunya de La Vanguardia i El Periódico està desapareixent. Cada cop són menys els que creuen que una entesa amb Espanya és possible, sobretot si aquesta es basa en la retallada de les llibertats del nostre país. Potser ahir només van votar els independentistes més convençuts, però si les forces vives de l'espanyolisme en decreten el fracàs és perquè volen acabar amb un debat que comencen a tenir perdut.

Ho exemplifica molt bé la denúncia que dissabte va fer Montilla que Mas "és un independentista que se n'amaga". No té raó el president. Mas mai ha estat un independentista convençut però, a diferència del PSC, Convergència i Unió comença a veure que la independència ja no és una opció, sinó una necessitat. I, per la seva banda, ERC se n'ha adonat que l'estratègia de catalanitzar el PSC mentre sigui el lobby del PSOE a Catalunya no té sentit. Potser les paraules d'ahir de Joan Puigcercós són l'inici d'un canvi a les files republicanes. Ara l'objectiu és que CiU passi de sobiranista a independentista. Passi el que passi, diguin el que diguin, l'independentisme ha demostrat que no té sostre i té una base social més sòlida que qualsevol altra idea política a Catalunya.

La premsa amaga sota l’estora la brossa de Samaranch

Barcelona - Dijous, 22 d'abril de 2010

Si els diaris són els encarregats de fixar la història més immediata, amb la mort de Juan Antonio Samaranch han faltat clamorosament a la seva obligació. Les portades d'avui, a Catalunya i a Espanya, obligaven a acostar-se al quiosc amb guants de làtex, llevat de comptades excepcions. "Adios al gran campeón del olimpismo moderno", titulava El País, o"Se apaga la gran llama del olimpismo",d'ABC, són només dos exemples de falsejament d'una figura (ja) històrica. Ja a les pàgines interiors, la premsa s'encarregava de passar de puntetes pel paper actiu durant el franquisme del personatge. I també mirava a l'altra banda quan hauria tocat parlar dels casos de corrupció al si del Comitè Olímpic Internacional.

Com en els millors temps de l'obscurantisme d'aquest país, ha calgut recórrer a la premsa internacional per trobar valoracions més acurades i incisives sobre l'exfalangista. Vilaweb n'ha fet un bon recull: 'Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el CIO' (The Times); 'Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis' (L'Express);Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO (BBC); ' S'ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange' (La Stampa) o 'Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme' (Sydney Morning Herald), per citar-ne alguns. De fet, el to de la premsa digital ha marcat grans diferències amb la del paper, amb la qual cosa es fa palès un cop més l'encastament dels mitjans tradicionals a Catalunya en un establishment espanyolista i tendent a edificar-se sobre el pacte de silenci de la transició.

I, malauradament, la CCMA no ha estat a l'alçada tampoc. Malgrat algunes al·lusions en els Telenotícies, el tractament a d'altres espais feia preguntar-se si qui havia finat era un heroi del país. A Catalunya Ràdio, en l'espai que presenta Sílvia Còppulo, no tenien prou sabó per cobrir el personatge; i aquest matí, TV3 retransmetia la cerimònia de comiat amb un desplegament també de màxim honor. (Per bé que, en aquest cas, hi ha com a mínima la dada objectiva que Samaranch havia rebut la medalla d'Or de la Generalitat de mans del president Pujol).