La xarxa compleix 30 anys i mig món segueix sense connexió.

Ahir es va complir el 30 aniversari d'aquell dia en què s'establia el concepte de la xarxa i es mostrava com es podia posar en pràctica tècnicament. El 12 de març de 1989 Berners-Lee va proposar amb un document dissenyat amb un ordinador Next de Steve Jobs, crear un espai obert perquè tothom compartís idees i coneixements i que, sens dubte, s'ha convertit en una de les eines de transformació social més importants mai creades per quants elements afecta i canvis socials ha provocat i continua provocant. 

No obstant això és important diferenciar altres efemèrides complementàries. Realment el que anomenem Internet té uns 50 anys, la xarxa, com deia 30 i la web pròpiament dita uns cinc anys menys perquè la primera pàgina va ser publicada el 6 d'agost de 1991. En aquells dies els que vam tenir la sort d'estar per allí, per on es parlava de tot això, no podíem tenir ni idea del que anava a suposar tot això. Recordo una conversa durant la Expo de Sevilla de 1992 en la qual un membre de l'organització ens preguntava a uns joves que estàvem en uns de les visites que es van organitzar, si havíem sentit parlar d'alguna cosa semblant a Internet. 

En aquell 1992, fa molt poc, es va organitzar l'esdeveniment en el qual tots els països del món mostraven els seus avanços, la seva innovació, la seva tecnologia, i cap pavelló del món tenia internet. Cap. Recordem que el que va haver-hi a Sevilla van ser els  quioscos d'informació multimèdia de IBM anomenats PINAS, uns llocs d'informació no assistida. A través de 'potents' servidors connectats amb enllaços de fibra òptica aquests sistemes, dissenyats per la pròpia IBM per a la Expo, van representar una innovació tecnològica que es va avançar al que era imminent: l'arribada d'Internet.  El sistema va proporcionar accés a notícies, música, vídeo, imatge, i altres tipus d'informació amb una *interface similar a les pàgines web d'Internet. La informació no era accessible des de l'exterior del recinte de la Expo.

https://www.youtube.com/watch?v=Rpw-7bnNyXo#action=share

Ara bé, igual que era impossible preveure el que anava a suposar tot això, ara tenim dificultat per a comprendre els veritables efectes de l'economia digital en les empreses i en molts casos l'opinió d'aquestes quant al que significarà en el futur immediat sol ser excessivament simples. L'economia *hiperconectada és la derivada de tot allò que va començar sense saber molt bé on anava. 

Perquè això, 30 anys després de la proposta original d'un científic del CERN per a un sistema de gestió de la informació, només la meitat del món està connectat. Segurament està bé alegrar-se de fins on ha arribat tot, però no estaria de més analitzar on hauria d'arribar perquè el seu valor sigui ple i tingui sentit.

La web s'ha convertit en una plaça pública, una biblioteca, un consultori mèdic, una botiga, una escola, un estudi de disseny, una oficina, un cinema, un banc i molt més. Per descomptat, amb cada nova característica, cada nou lloc web, la divisió entre els quals estan connectats i els que no augmenten, per la qual cosa és indispensable fer que la web estigui disponible per a tots.

Els governs han de traduir les lleis i regulacions per a l'era digital. Han de garantir que els mercats continuïn sent competitius, innovadors i oberts. Tenen la responsabilitat de protegir els drets i llibertats de les persones que usen Internet. Necessitem defensors de la web oberta dins de la funció pública i també en l'àmbit polític. Que coneguin i entenguin la profunditat del que pot significar l'ús del blockchain i els seus beneficis socials.

Les empreses han de fer més per a garantir que la cerca de beneficis no sigui a costa dels drets humans, la democràcia, els fets científics o la seguretat pública. Les plataformes i els productes han de dissenyar-se tenint en compte la privacitat, la diversitat i la seguretat. La clau de la Internet immediata seran les dades i com la intel·ligència artificial els maneja.

Ho va dir recentment el seu creador. La xarxa, avui dia, està en la meitat del món. Unes 3500 milions de persones té accés a la xarxa. És urgent garantir que l'altra meitat segueixi sense connexió i que tots contribueixin a una web que impulsi la igualtat i les oportunitats per a tots. Estem davant una de les amenaces a l'equilibri més gran que mai hem viscut i té a veure amb el moviment de milions de persones pel món buscant un manera de vida determinat, en la majoria dels casos buscant sobreviure. La xarxa no dóna menjar, però ajuda al fet que es generi el coneixement perquè això pugui passar abans.

La web és per a tots i col·lectivament tenim el poder de canviar-la. Estem en l'última etapa de la Quarta Revolució Industrial al mig món, però queda un altre ancorat en alguna revolució anterior. Internet, el digital, va ser la clau d'està transformació digital que viu el nostre entorn però no ho ha estat per a tots, no l'està sent. Usem la xarxa, tots, des de la perspectiva que va ser un regal, un regal a la humanitat que podia canviar-lo tot i a bé. Exigim l'ús correcte i raonable a tota mena d'organitzacions i institucions. El blockchain, la intel·ligència artificial, el big data, la privacitat, el coneixement, la desigualtat i el desafiament de l'accés universal seran les claus perquè la xarxa compleixi més anys i els compleixi amb salut.

Com t'imagines el món dins de 20 anys?

Fa trenta-dos anys em vaig escriure a mi mateix. És alguna cosa que que he fet dues vegades en la meva vida. La primera d'aquestes cartes me la vaig remetre el 10 de maig de 1987 i en el seu exterior posava "no obrir-se abans de l'11 de maig de 2017". La veritat és que vaig estar temptat obrir-la durant molt de temps, però a mesura que passaven els anys, va prendre més sentit esperar i no fer-ho. Us recomano l'exercici. Lent però intens. Així comença la conferència que he passejat per molts països durant els últims temps.

El que va succeir en obrir-la va ser una cosa extraordinària. L'important no era si vaig encertar o no en les previsions del que la vida m'oferiria, sinó que aquell que deia signar, un tal 'Marc Vidal de 1987', no tenia molt a veure amb mi en les formes, però era completament idèntic en el fons al 'Marc Vidal d'avui dia'. Al més pur estil d'un guió d'Isabel *Coixet, 'era jo, però sense mi'.

Aquest 'jo' era un jove ple d'energia i projectes, amb un llenguatge diferent, amb errors en l'escriptura que ara m'horroritza veure en alguns joves, amb rondalles i somnis inversemblants. Era un tipus que creia saber el que la vida m'oferiria. No transcriuré el que va dir el meu 'jo' que àdhuc no era major d'edat a la meva 'jo' en la part final de les seves quaranta i punts. Ara bé, si és interessant analitzar aspectes que tenien a veure amb el món tecnològic que imaginava i comparar-lo amb el qual ha acabat sent. 

En 1987 vaig imaginar un món amb cotxes voladors, viatges quotidians a Mart i una espècie de *videollamadas que exigirien una infraestructura important. No vaig poder, ni per remei, imaginar Internet ni tampoc l'ús actual dels telèfons mòbils. Explico alguna cosa sobre una manera de comunicar sense cables i des de qualsevol lloc, però una tecnologia que jo desconeixia en aquells dies, la xarxa digital, anava a crear un món del qual tot deriva actualment. No vaig poder imaginar cap irrupció en cap àmbit perquè la falta de coneixement sobre el digital ho impedia. Aquesta és la idea central a tenir en compte quan ens demanen imaginar el futur: no conèixer l'avanç tecnològic que el canviarà tot. L'habitual és que imaginem l'evolució de la tecnologia existent. Per això era impossible imaginar Facebook, però si les *videollamadas. 

I quan em disposava a escriure una nova carta 'al futur' em criden de Canal Història proposant-me que participi en l'experiència oferta per la Caixa de les Lletres, de l'Institut Cervantes i que consisteix que una sèrie de persones deixin un 'llegat' secret en l'Institut Cervantes i que serà obert públicament dins de 20 anys. El llegat hauria de respondre a 'Com veu el món dins de 20 anys?'. En el meu cas aquesta vegada no ha estat un escrit, sinó un vídeo. No tinc clar en què format o dispositiu ser veurà. Assec curiositat per això. 

Entre els quals hem enviat aquest llegat perquè es guardi en una caixa forta fins a març de 2039 estan personalitats com Antonio Garrigues *Walker, Manuel *Campo Vidal, Maria Teresa Fernández de la Vega, Fernando *Mestú o Juan Eslava. Entre els quals ja han participat en aquest desafiament intel·lectual estan Antoni Tàpies que en 2022 sabrem que va imaginar en 2007, Luis García Berlanga que en 2021 veurem que va pensar en 2008, Juan *Marsé que el 21 d'abril de 2009 va escriure alguna cosa que serà obert en 2029 o Nuria Espert entre altres que 17 de maig de 2011 va deixar alguna cosa que es coneixerà l'11 de juny de 2035, dia en què es compliran cent anys del seu naixement. Figures com Gabriel García Márquez, Juan *Goytisolo, Jorge Edwards, Eduardo Mendoza o John *Elliott també han participat. 

En el meu vídeo llegat, el primer que em pregunto és si dins de vint anys estaré viu. És alguna cosa que no em vaig preguntar quan vaig fer alguna cosa semblança fa tres dècades. Curiós. En aquest cas, no obstant això, parlo del que m'apassiona i del que visc avui, no sé si en el futur. Parlo de com m'imagino la nostra relació entre humans i màquines intel·ligents, com s'estructurarà la nostra economia dependent i envellida, com resoldrem l'eficiència energètica, com ens divertirem o com serà, per exemple, la televisió del futur. En aquest vídeo imagino una nova professió que m'atreveixo a pronosticar que serà 'la professió majoritària en el món'. No ho revelaré, per a saber saber-ho caldrà esperar que obrin aquest llegat al març de 2039.

per @marcvidal Març '19.

Quan alguna cosa inquieta, et turmenta o et pertorba. Ànima.

Possiblement, avui és un d'aquells dies en què t'agradaria sortir corrent. Córrer fins a no poder més, fins a allunyar-me del món i topar-me amb el no-res. No tenim la virtut del moment oportú, ni de riure en tot moment, ni tan sols de posar bona cara, si és cert això que diuen, de què aquesta, és el mirall de l'ànima. Hi ha cops en les que l'ànima ens parla, es manifesta i ens demana un respir. No sempre podem carregar-la de pes, de pedres que van desgastant-la, molt a pesar nostre. Però mai ens van ensenyar a conèixer aquest límit, ni tampoc a consolar quan més ens necessita.

Em resulta impossible aconseguir apaivagar-la, detenir-la i envoltar-la. Vull fer-ho, però no puc (penses). L'ànima és gran i estable, però no té consistència per mantenir-se sempre en peu. De vegades també és feble, perquè ja està acostumada a lluitar diàriament amb milions de sensacions, a les que rep per igual i no sempre procedeixen del mateix sentiment.

De què serveix actuar correctament si ella és la perjudicada? No ho sabem. Pensar m'acapara, m'entristeix.
Intenta fer un bon ús de la teva i creu que ella mereix molt més del que dóna. La veritat és que, cada dia em fa més pena. Tant de bo sabés com funciona el seu temps, apartar-la de mi durant una estona, per unes hores, i així poder alliberar-la de tanta muntanya russa.  

Fa poc vaig llegir una frase que deia "La vida és tan bonica que sembla que és veritat", jo penso  que és tan injusta i incerta que sembla de mentida. Sembla el fruit d'una mala nit, d'un terrible malson o la sortida d'un angoixant laberint, del qual no sabem escapar. És una casualitat que depèn dels ulls que ho mirin.

És una contradicció sense final. Meravellosa i bella, però alhora, dura i dolorosa. En aquest cas podríem dir que és bipolar, extremista o fins i tot paranoica; Encara que, descobrir-la és un risc que mereixem córrer. M'agrada escriure sobre ella perquè, cada vegada que ho faig, descobreixo nous detalls que no havia observat abans. I per això sóc aquí, un cop més, parlant amb la meva pantalla d'ordinador, esperant no sé el què i sense una raó, però que el seu esdevenir ha convertit en protagonista de la meva excèntrica rutina.

Aquesta nit vull dormir i tapar-me amb el llençol, per protegir-me segur, allunyat d'aquesta font problemàtica que vivim amb l'arribada dels primers raigs de sol. Això em recorda a quan de petit vivia, en una bombolla permanent d'amor i afecte, de la que creia que no en sortiria mai. Però va caldre fer-ho. Es diu madurar, però avui em sento tant fart d'haver crescut, tan cansat d'alimentar aquest sentiment, que odio i ansiós de calma, de tranquil·litat beneïda.

El meu cos i ànima, avui, no estan en sintonia. I jo només vull tornar a ser feliç amb una joguina, per menjar ou amb patates o ficar-me a la banyera amb el ninot que feia bombolles. Busco aquell nen que es sentia tan ple, que m'expliqués que es compleix, encara, que la llum segueix brillant al final del túnel, que encara té energia. Que aparegui aquí, i em recordi que els mals dies també acaben.  

Rafel A.

reedició 07Març '19.