El tripartit cotitza a la baixa en l’any electoral

Dimecres, 31 de desembre de 2009

Quan entrem al 2010 ho farem amb una sensació similar a la que hi havia en els mesos anteriors a les eleccions catalanes de l'any 2006. Pocs donaven aleshores un sol ral per la reedició del tripartit i molt pocs el donen ara. Però aquesta va ser la fórmula de govern que es va tornar a imposar tot i que hi havia seriosos indicis de que els socis no tornarien a sumar o que, arribat el cas, ni el PSC ni ERC estarien per la labor de tornar-se a entendre per fer president José Montilla, més després de la forma en que es va resoldre la negociació de l'Estatut de Catalunya.

Aquest cop la situació no és massa diferent. Hi ha, però, un factor intern clau que ara ofereix arguments més sòlids per pensar que l'actual fórmula de govern està esgotada. Malgrat que la legislatura està sent, tot i la permanent espasa de Dàmocles del Tribunal Constitucional damunt de l'Estatut, molt més plàcida i productiva que l'anterior i que el president Montilla l'esgotarà, segueix faltant cultura de govern de coalició entre els socis. Els tres partits segueixen entestats a funcionar com compartiments estancs, més preocupats de preservar el seu perfil o impedir que un altre dels socis es destaqui que no pas a lluir l'acció de govern. D'això en són els darrers exemples polèmiques com la de l'impost de Successions o el debat sobre les vegueries.

No hi ha, doncs, un relat del tripartit i, com sempre ha passat, només ICV es mostra plenament convençuda amb l'aliança, que és l'única que continua contemplant la formació ecosocialista. El PSC i ERC obren, de nou, les seves portes als pactes amb CiU o a passar a l'oposició. La sensació que s'escampa sobre que la federació nacionalista tornarà al govern i que ho farà amb un govern en minoria que rebi suports puntuals de PSC, ERC o el PP és l'escenari ideal per Artur Mas i els seus, però també pot fer que, al llarg de 2010, es relaxin i confiïn més del compte.

A tot això tampoc no sembla que el ball d'escons hagi de ser excessius. CiU quedarà, de nou, lluny dels 60 escons somiats i tampoc ERC rebrà a les urnes el sever correctiu que esperen els que més s'han acarnissat amb els republicans per la seva política de pactes. Tot, però, a l'espera de quina sigui a la fi la decisió de Joan Laporta sobre la seva entrada a la política i de si el Reagrupament de Joan Carretero, una formació que aporta més incògnites que respostes a hores d'ara, té algun futur i aconsegueix superar les barreres del sistema de partits.

Es verdad, de Miquel Roca i Junyent en La Vanguardia

¿"Falsedades"? ¿"Sandeces"? Veámoslo:

¿Es verdad, sí o no, que el PSOE y el PP vienen incumpliendo con su obligación constitucional de conformar una mayoría cualificada en el Congreso y el Senado que permita renovar a cuatro magistrados del Tribunal Constitucional cuyo cargo expiró hace dos años?

¿Es verdad, sí o no, que ambos partidos han extendido aquel incumplimiento a la sustitución de un magistrado del Constitucional que ha fallecido y han dejado así incompleta la composición del referido tribunal?

¿Es verdad, sí o no, que no consta que se haya iniciado ninguna investigación sobre las constantes filtraciones sobre las deliberaciones del Constitucional, en clara infracción de la obligación legal de mantener su secreto y confidencialidad?

¿Es verdad, sí o no, que son muchos los editoriales de periódicos que durante los últimos tres años han reclamado del Tribunal Constitucional que declare la inconstitucionalidad del Estatut de Catalunya, sin que por ello se les haya acusado de presionar a este Alto Tribunal?

¿Es verdad, sí o no, que en el Estatuto de Autonomía de Andalucía y, en menor medida, en el de Valencia se reproducen literalmente artículos del Estatut de Catalunya que no tan sólo no han sido recurridos por el Partido Popular, sino que este expresamente los aprobó al tiempo de su elaboración en los parlamentos andaluz y valenciano?

¿Es verdad, sí o no, que en la Constitución sólo existen dos referéndums vinculantes: el de la reforma de la propia Constitución y el de los estatutos de las nacionalidades históricas, de tal manera que, en el caso de Catalunya, el proyecto pactado entre las Cortes Generales y el Parlamento catalán sólo devenía ley en la medida en que fuera finalmente aprobado por el pueblo de Catalunya?

¿Es verdad, sí o no, que nadie pretende que la reforma de la Constitución, una vez refrendada, pueda ser revisada por el Tribunal Constitucional?

¿Es verdad, sí o no, que las reglas del juego sólo se pueden invocar por quienes cumplen las que les corresponden?

Pues, sí; todo es verdad.

València perd TV3

Barcelona - Dimecres, 21 d'octubre de 2009
L'amenaça que planava sobre les emissions de TV3, el 33, el K3 i el 3/24 al País Valencià és a un pas de materialitzar-se en el cop més dur possible: València i la seua àrea metropolitana deixaran de rebre els diversos senyals només que la Generalitat Valenciana així ho determine. El permís judicial que admet l'accés dels funcionaris de torn és a la taula de Presidència. Avui mateix, 21 d'octubre, han notificat a Acció Cultural del País Valencià (l'entitat que ha bastit la xarxa de repetidors que ha possibilitat de rebre els mitjans de la CCMA) el vist-i-plau dels tribunals al tancament en qüestió.

La mesura és d'impacte, encara més que el dels dos repetidors clausurats fins ara (el de la Carrasqueta i el del Mondúver). Si aleshores la mesura afectava comarques molt poblades com ara el Baix Vinalopó (la capital, Elx, inclosa), l'Alacantí i la Safor (Gandia n'és la capital), ara el colp de gràcia impedeix més de milió i mig de persones d'accedir a la programació de les televisions i ràdios públiques del Principat. Només en restaran indemnes comarques soltes, sobretot al nord del País Valencià (les menys poblades, tret de les dues Planes). 

Francisco Camps aconsegueix, així, liquidar unes emissions que considerava no sols il·legals, sinó també lesives, per tots els valencians. Hi ha tingut a veure la denominació de "País Valencià" als informatius i a tot de programes, el mapa dels Països Catalans que apareix a l'oratge, la llibertat (comparada amb Canal 9) amb què es parla del govern valencià, les referències a la cultura comuna... Però, sobretot, hi té a veure el recel que el president del Consell té cap a tot allò que prové de la frontera nord del Sénia. La clausura dels quatre canals televisius posa punt final a més de 20 anys de senyal ininterromput, tret de períodes molt breus en època socialista. La al·legalitat en què sempre han viscut aquestes emissions ha acabant sent l'arma perfecta escollida per Camps per tal de posar-hi fi.

Qui vulga veure, a partir d'ara, canals de televisió en llengua catalana, haurà de fer mans i mànigues per aconseguir-ho. O bé abonar la quota de subscripció a canals per cable com ara Ono, a d'altres de satèl·lit com ara Digital Plus... O bé esperar a veure com s'acaba el serial de la reciprocitat de les emissions de TV3 i Canal 9, per bé que en aquest cas sembla que només serà possible de sintonitzar el primer canal i no el 33 o el 3/24. De moment, de fet, Canal 9 sí que arriba a bona part del territori del Principat, però no a l'inrevés. 

La Generalitat Valenciana acusa el govern espanyol de posar-hi traves, de retardar la reciprocitat en no facilitar un nou múltiplex al País Valencià, però en realitat l'administració autonòmica valenciana disposa d'un múltiplex completament lliure. Passa que no hi ha voluntat d'aprofitar-lo per això, sinó per adjudicar quatre canals més als "amics". I això que ja hi ha tot d'"amics" emetent al País Valencià: Popular TV (de la COPE), Intereconomía TV (del mateix grup que la revista 'Época'), Libertad Digital (propietat de Federico Jiménez Losantos), Veo TV (de l'empresa editora del diari 'El Mundo'), Las Provincias TV (del grup Vocento), Tele 7 (de l'empresa Mediamed, en mans de José Luis Ulibarri, empresari polifacètic implicat al 'cas Gürtel) o Televalencia 8 (llicència concedida al constructor Juan Soler, expresident del València CF). Tots fan la seua programació íntegrament en castellà, òbviament. Fet i fet,dels 34 canals que fins ara podia rebre un veí de València i l'àrea metropolitana, ara tan sols n'hi podrà rebre dos en català (Canal 9 i Punt 2), el primer dels quals molt manipulat i amb elevades dosis de la programació en llengua castellana: el 70%, de fet, ja que pel·lícules i sèries són en aquest idioma, com també el 95% de la publicitat contractada.

La sentència dictada ara pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), el mateix que presideix en funcions Juan Luis de la Rúa i que a l'agost decretava el sobreseïment de la causa oberta contra el cap del Consell per un presumpte delicte de suborn impropi, afecta 1.300.000 persones de les comarques de l'Horta, les Riberes, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol i el Camp de Morvedre. València inclosa, és clar. Els serveis jurídics d'Acció Cultural han retardat tant com ha estat possible aquesta mesura, però al remat s'han topat amb la crua realitat d'un govern entestat a tallar els llaços amb els pobles amb què els valencians comparteixen una llengua i una cultura comunes. 

ACPV, en tot cas, qüestiona no sols la "competència legal" de la Generalitat Valenciana per tal d'adoptar una mesura d'aquesta mena, sinó que també informa que "l'aplicació de la presumpció de legalitat de les actuacions de les administracions públiques en aquest cas pot provocar un dany major, ja que el tancament d'una televisió implica un exercici de censura". La decisió del dia en què quedarà clausurat el repetidor ubicat a la serra Perenxisa "depèn en exclusiva de l'arbitrarietat política i l'interès partidista de l'actual govern valencià", han informat des d'ACPV. Per últim, i ateses les circumstàncies d'emergència nacional, "Acció Cultural fa una crida als ciutadans per donar un impuls encara més gran a la campanya d'iniciativa legislativa popular (ITV)" que l'entitat patrocina. "Només per aquesta via aconseguirem de frenar aquest intent de censura".

La campanya "Televisions sense Fronteres", en marxa des de l'estiu, requereix de la recollida de 500.000 signatures en un període de nou mesos (que es clou al març), arreu de l'estat. Si la fita es converteix en realitat, el projecte de llei (que demana la reciprocitat de totes les cadenes que emeten en una mateixa llengua als territoris amb què comparteixen idioma comú) serà debatut a les Corts espanyoles. La conjuntura política, amb un PSOE necessitat de suports dels partits nacionalistes, podria legalitzar, per sempre més, aquestes emissions. Ni Camps ni "el Bigotes", no se'n podrien oposar.

Objectiu: 489.000 abstencionistes

Barcelona - Dilluns, 5 d'octubre de 2009

Si alguna cosa va quedar clara en la constitució de Reagrupament com a plataforma electoral va ser que el seu líder, Joan Carretero, té les coses molt clares. El full de ruta del metge de Puigcerdà és clar i transparent com l'aigua. I, això, en temps foscos i d'ambigüitat política és d'agrair. L'objectiu de Reagrupament no és altre que la independència i el vector que Carretero ha traçat sobre el mapa indica que la millor manera d'arribar-hi és la línia recta.

La sortida d'Esquerra de Carretero i l'èxit de Reagrupament malgrat no tenir cap plataforma mediàtica favorable només s'explica perquè existeix una desafecció política entre amplis sectors del nacionalisme. Tothom ha vist que la via del peix el cove ha mort i que de res servirà el nou Estatut -el retalli o no el Constitucional. Cap de les fórmules de relació amb Espanya que, primer CiU i després ERC, han proposat quan han estat al govern de la Generalitat s'ha demostrat vàlida. El missatge, doncs, és clar. Les vies intermèdies no són possibles i l'únic camí que queda és la independència que, com diu Salvador Cardús, "és l'única solució possible i ho sap tothom".

Un cop definit el missatge i triat el camí, la principal dificultat de Reagrupament serà convèncer a la gent que el seu és un projecte seriós. Els antecedents de divisió de forces en el camp de l'independentisme no conviden precisament a l'optimisme. Ni Nacionalistes d'Esquerra, ni el PI van aconseguir en el seu moment cap bon resultat electoral. Aquestes dues formacions, malgrat presentar-se amb un missatge renovador respecte Esquerra i Convergència, no van saber trobar el seu mercat electoral.

Però el mapa d'electors és ara mateix molt diferent que als 80 i als 90. I d'això Carretero n'és molt conscient. El metge de Puigcerdà sap que en els darrers sis anys les formacions nacionalistes han perdut 489.000 vots. I la previsió, tal com estan ara mateix les coses, és que Esquerra en torni a perdre i Convergència no reculli aquests descontents. Si a això hi afegim nous votants joves, més partidaris de les opcions valentes que de les tradicionals, el mercat de Carretero ja és molt gran. Potencialment, si les coses anessin molt bé, es podrien convertir en la tercera força del parlament i convertir-se en la frontissa per unir, per primera vegada en democràcia, tot el nacionalisme català. I tot això, de moment, sense Joan Laporta.

Gallardón ha cremat totes les naus

Barcelona - Divendres, 2 d'octubre de 2009

Des que el president del PP, Mariano Rajoy, va reafirmar el lideratge del partit a València, fa prop d'un any i mig, Alberto Ruiz-Gallardón va apartar-se de la cursa que mantenia amb Esperanza Aguirre per ser el futur candidat dels populars a la Moncloa. 

L'alcalde de Madrid, veient que se li acabaven les opcions a mig termini, va jurar lleialtat a Rajoy i va optar per volcar-se amb cos i ànima a la candidatura de la seva ciutat als Jocs Olímpics del 2016. Ara, un cop confirmat que la capital espanyola no serà seu olímpica, es pot dir també que a Gallardón no li ha sortit bé l'aposta i el seu futur és més negre que mai. Al seu partit, tant els que li volen bé com els que li volen mal, no dubtaven que intentaria aprofitar els jocs per presentar-se a la presidència del govern espanyol. Ara, en canvi, el veuen més com un cadàver polític que altra cosa. 

L'alcalde de Madrid coneix bé Catalunya i sap com va evolucionar la figura de l'ex-president de la Generalitat, Pasqual Maragall, gràcies als jocs del 92. A la seva ciutat, Gallardón ha intentat aplicar un model similar. Tot i que va perdre davant Londres la possibilitat d'organitzar les olimpíades el 2012, va tirar endavant el full de ruta que tenia al cap per reformar la ciutat. És per això que, entre els madrilenys, el nom Gallardón va associat a les obres de l'M-30, el cinturó que va deixar la ciutat potes enlaire durant més de dos anys. Per què arriscar-se tan amb un projecte que pot ser impopular? En primer lloc, perquè a la llarga -diu Gallardón- es recullen els fruits. En segon lloc, i això no ho reconeix l'alcalde, perquè transformar Madrid dóna molts punts per acabar ocupant el palauet de les afores: el de la Moncloa.

Actualment, Gallardón té cinquanta anys clavats. Encara que Rajoy guanyés les properes eleccions, el 2012, l'alcalde de Madrid podria haver esperat perfectament els vuit anys que el de Pontevedra estaria al poder per succeir-lo el 2020, quatre anys després d'haver organitzat els jocs i haver-los rendibilitzat. Gallardón tindria seixanta anys i un currículum envejable: president de la comunitat de Madrid, alcalde de la capital espanyola i organitzador d'unes olimpíades. No en va, s'ha posat el projecte a l'esquena i n'ha estat la cara més visible. El problema, però, de posar-hi la cara, és que el fracàs, igual que l'èxit, s'associa al personatge i Gallardón estarà sempre marcat per haver-s'ho proposat dues vegades i no haver-ho aconseguit. En altres paraules, se'l veurà com un perdedor, i no només davant la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. És per tot això que Gallardón ja es pot començar a acomiadar de la carrera brillant que molts li pronosticaven.

La gran mentida de Madrid 2016

Barcelona - Dimecres, 30 de setembre de 2009

Aquest divendres a Copenhaguen s'escull la seu dels Jocs Olímpics del 2016 i Madrid no guanyarà. O potser sí, no sóc visionari. Però la sensació és que ja fa temps que a Madrid tenen clar que alimentar el somni significa seguint tibant de la mamella. Aquesta és, possiblement, la gran qüestió que envolta la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics del 2016. Almenys, pels interessos dels seus organitzadors i responsables –ergo, els polítics del Partit Popular i el seu entorn de confiança.

Acompanyats d'una campanya mediàtica cosida a mida, les opcions de Madrid 2016 es mantenen tant enceses alhora que desvirtuades. Sent realistes, Madrid té escasses possibilitats de ser ciutat olímpica d'aquí a 7 anys. I això és així des de fa temps, no es tracta d'una conjuntura apareguda els últims mesos per aquesta o aquella raó. El COI manté una política de rotació per continents que fa que, si Londres organitza els Jocs del 2012, cap altra ciutat europea acollirà els següents. Llavors, si aquesta norma no escrita és tan clara, perquè la candidatura de Madrid no ho ha assumit? Perquè insisteix amb les seves opcions? Per què el doble joc que genera la candidatura olímpica és molt productiu. Contribueix a millorar la imatge política amb els rèdits que això garanteix i al mateix temps engreixa les butxaques de comissions i obres sobrevalorades.

I les obres ja van començar fa anys. La "Caja Màgica", la joia de la corona, respon a una inversió de més de 160 milions d'euros i s'ha construït en uns terrenys marginals que ara es revaloritzen. Uns preus desmesurats per una obra que podria ser que no assolís l'objectiu pel qual ha nascut. D'aquí la insistència del 'somni olímpic'. Acabar aquestes obres queda justificat amb la campanya que arrossega la candidatura madrilenya. Al capdavant del projecte, l'"oligarquia-olímpica" que casa Gallardón i Esperanza Aguirre. La campanya mediàtica els ha fet la feina davant l'opinió pública espanyola. Com és habitual en alguns mitjans, s'ha menyspreant sistemàticament les altres candidatures i s'han exagerat les qualitats pròpies. Copenhaguen dictarà sentència. Aquesta sí, definitiva. A l'aire quedaran projectes com el 'Palmarena', la Copa Amèrica de Vela o el Gran Premi de Fórmula 1 a València, una prova que només té la continuïtat garantida sempre i quan el PP governi.

Innocència provinciana

Barcelona - Dimarts, 29 de setembre de 2009

A la metròpoli i als aparells de l'estat se'n foten de nosaltres. Aquests són els que volen un estat i es barallen per un informe? Realment, l'estat, davant l'actitud provinciana i de santa innocència de la nostra classe política i els nostres mitjans de comunicació, no ens té cap respecte ni ens entén. Veu que no tenim sentit d'estat, que no tenim els aparells, ni les estructures, ni la mentalitat que això comporta.

Un alt càrrec vinculat des de fa molts anys al CNI em plantejava fa uns mesos si això de voler la independència era una cosa seriosa o era una broma. I em va començar a explicar les diferents estructures i moviments que han assolit la independència en el marc de l'Europa Occidental o de la resta del món, deixant de banda aquelles que van venir provocades per la descolonització. I em preguntava: penseu que podreu assolir la independència sense unes estructures que li donin suport?

Ja em vaig trobar amb aquesta situació, com explico al meu llibre 'Un pas endavant', sobre la història dels Mossos d'Esquadra, amb moltes dificultats, incomprensions. I hi ha una cosa encara més greu: hi ha polítics al nostre país que creuen en la viabilitat de la independència de Catalunya? Saben de la força d'un estat? Dels seus aparells? De les seves clavegueres? De la seva intel·ligència? De la seva capacitat de manipulació i instrumentalització? De l'ús de totes les tècniques per desbaratar un moviment nacional com el català?

I, a més, disposen de la coincidència i complicitat de les forces nacionalistes espanyoles, que són solidàries i discretes amb els seus propis aparells.

En els darrers anys, el que és evident és que els nostres polítics es mouen en el camp de la intel·ligència i la construcció nacional 'amb pilotes', actuant d'una forma innocent i provinciana.

Fa uns pocs anys, en el primer tripartit, sense haver elaborat, ni escrit, ni ordenat un informe sobre els mitjans de comunicació, vaig assolir-ne la responsabilitat política perquè havia de protegir aquelles persones, per sobre i per sota de mi, que van editar, per ordre superior, aquell suposat informe. Ara, anys després, s'intenta repetir la mateixa operació i també buscar un altre cap de turc, sense adonar-se'n del gran ridícul que tots plegats estem fent davant dels aparells de l'estat que, cada dia, com si fos la cosa més habitual en la funció d'un estat, controla els nostres mitjans de comunicació, els seus professionals, la nostra classe política, els nostres sectors financers, econòmics, i la nostra societat civil, per estudiar les seves orientacions i saber si alguna pot perjudicar els interessos de l'estat, la corona i la 'nació' espanyola. I això, amb més o menys eficàcia, ho fan fa més de 300 anys.

No intento aquí justificar res, sinó simplement provocar, perquè s'entengui què significa tenir sentit d'estat, per tal de no seguir fent el ridícul amb la nostra innocència i provincianisme.

PSOE i PP no són conscients del que suposa l’efecte Arenys

Barcelona - Divendres, 18 de setembre de 2009

La percepció del que va suposar el referèndum per la independència d'Arenys de Munt, i del que pot convertir-se en una pluja de consultes arreu de Catalunya no és, ni de bon tros, la mateixa al Principat que a Madrid. Mentre que a Catalunya ha ocupat les primeres planes dels diaris i conjunt de mitjans, a la capital d'Espanya s'hi ha fixat, tímidament, la caverna mediàtica. Poca cosa més. I aquesta timidesa es pot extrapolar al gruix dels dos grans partits espanyols. Tant al PSOE com al PP, els seus dirigents menystenen l'efecte que pugui tenir una tanda de referèndums com el d'Arenys. 

És comprensible que, per part dels socialistes, s'intenti descafeïnar la consulta. El fet d'integrar el tripartit al Principat i, sobretot, les aliances parlamentàries –ni que siguin puntuals- amb ERC i ICV els obliguen a cobrir-se davant els atacs del PP per una suposada connivència autodeterminista. Però no és només que l'estratègia vagi per aquí. La direcció del PSOE veu les consultes com els diaris de la brunete, com una "bufonada". Afegeixen que tot plegat s'explica per una conjuntura política determinada. És a dir, per una ERC que, suposadament, ha de treure pit ara que es comencen a acostar les eleccions. Una aproximació molt distorsionada al fenomen, d'altra banda. 

Entre els dirigents del carrer Génova, la percepció és molt semblant. A part dels quatre nacionalistes exaltats que vulguin treure rèdit entre l'electorat més espanyolista, la resta de dirigents es miren la consulta per sobre l'espatlla, destacant que no té cap mena de validesa legal ni de conseqüència. Això sí, per no recollir encara més antipatia a Catalunya, intenten disparar cap a José Luis Rodríguez Zapatero, responsabilitzant-lo de la situació. Així que, de tot plegat, es pot arribar a la conclusió que els polítics espanyols no identifiquen, a primera vista, cap moviment social creixent a Catalunya. Veurem qui s'equivoca.

Prisa consuma el divorci amb Zapatero

Barcelona - Dimecres, 16 de setembre de 2009

Les relacions entre el Grupo Prisa i Rodríguez Zapatero han tocat fons. El diari insígnia del grup, El País, ha dedicat la setmana a llençar diferents 'míssils' contra la línia de flotació presidencial. El tret de sortida d'aquesta setmana de dolor es disparava diumenge, amb una caricatura a pàgina sencera en portada del suplement econòmic, en la qual ZP comandava una balsa que tenia la silueta de la pell de brau, però que feia aigües per tot arreu per culpa del dèficit i la crisi. L'aparició d'aquesta metàfora tan poc subtil com encertada va generar un gran debat a la redacció, ja que suposava creuar una de les línies vermelles ideològiques i deontològiques del diari. 

Però Cebrián ha decidit que encara calia una volta de rosca més i avui, a El País, es recorria a la figura excepcional de l'editorial que arrenca en portada, titulada 'En la pendiente' i en la qual es carregava fort contra Zapatero: "Si hasta ahora los electores y los miembros de su propio partido habían pasado por alto los modos presidencialistas exhibidos en el nombramiento del Ejecutivo y en la toma de decisiones, la creciente sensación de que Zapatero actúa con imprevisión y ligereza frente a una de las crisis económicas más graves de la historia está comenzando a pasarle factura". 

Queda clar que es tracta d'un text escrit amb el beneplàcit de la vella guàrdia del PSOE, per no dir instat directament per l'entorn de González, Guerra, Bono i companyia. Que aquesta hagi estat la setmana en què Solbes hagi 'penjat' el seu escó no ha ajudat precisament. D'aquesta manera, Público es queda sol com a únic defensor del president, en un moviment que molts interpreten com a agraïment als serveis prestats, concretament pel que fa a la legalització de la TDT de pagament.

Una mesura que posa contra les cordes a Prisa, ofegada per un deute ja prorrogat que ha de liquidar al març i per al qual confiava en poder vendre Digital Plus a un preu acceptable, cosa que la TDT de pagament dificulta en gran mesura. Demà es valida al Congrés el decret-llei que dóna joc a Media Pro i amb el qual Prisa ha intentat collar al màxim Zapatero, tot recordant-li la seva capacitat mediàtica de pressió.

Recordant el general Moragues.

Barcelona - Dijous, 11 de setembre de 2009

Un trist 'monument' –Carretero l'ha qualificat de supositori de fusta- a Pla de Palau. És el record que hi ha a la capital catalana d'un personatge cabdal en la guerra de la Successió, el general Moragues; i ha estat l'escenari que ha escollit Reagrupament per homenatjar-lo i, a la vegada,

destacar l'oblit conscient que s'exerceix envers certs aspectes de la nostra història.

El general Moragues, nascut a Sant Hilari Sacalm, va ser pagès fins que va vincular-se als moviments contra les tropes franceses i va lluitar al bàndol austriacista a la Guerra de Successió fins la caiguda de Barcelona el 1714. En acabar la guerra, va ser executat i el seu cap va ser exposat públicament fins a dotze anys després de la seva mort.

La seva lluita ha estat el motiu pel qual Reagrupament l'ha recordat aquest 11 de setembre. El catedràtic i especialitzat en història militar, Francesc Xavier Hernàndez, el coordinador de la Comissió de la Dignitat, Toni Strubell, i el líder de Reagrupament, Joan Carretero, n'han recordat la figura i han lamentat el poc cas que n'han fet les institucions. L'exconseller de Governació, per exemple, ha instat a l'Ajuntament de Barcelona ha fer "un monument digne del nostre heroi o a no fer res", criticant així el monument present.

Carretero ha aprofitat l'acte per fer bandera dels dos objectius bàsics de Reagrupament: la regeneració democràtica i la proclamació de la independència. En aquest sentit, ha criticat la llei electoral que regeix Catalunya, en què els diputats "han de passar comptes amb l'aparell del partit i no amb els seus electors", i ha apostat per assolir "un estat lliure, just, i orgullós de les seves fites i glòries". Carretero ha afirmat que "el camí no és fàcil, però és molt senzill": "cal fer un acte de sobirania, però no a la porta del Parlament, sinó a dins del Parlament".

Francesc Xavier Hernàndez, per la seva banda, ha criticat durament l'oblit i la tergiversació que certs historiadors fan de la Guerra de la Successió, ha alabat la figura de Moragues i ha criticat la poca atenció que rep un episodi tant cabdal de la història del nostre país per part de les institucions, més enllà dels actes simbòlics realitzats cada any. 

Toni Strubell ha afirmat que "cal honorar els nostres herois, sense complexes" i, a la vegada, "convèncer als nous catalans que s'hi identifiquin". Analitzant la situació que viu el país actualment, Strubell ha explicat que "l'Europa moderna és un lloc curiós", ja que mentre proliferen grups de suport al Tíbet, s'obvia la situació de pobles més propers. A pesar de les diferències entre l'època de Moragues i l'actual, Strubell ha afirmat que hi ha "una sola lluita, un sol poble".

Marea per la independència a la Diada

Barcelona - Divendres, 11 de setembre de 2009

Milers de persones han sortit la Diada d'enguany als carrers per reclamar la independència dels Països Catalans, en una marxa en què les personalitats de la capçalera de la manifestació de les entitats sobiranistes han estat un dels principals protagonistes.

La manifestació més nombrosa –hi ha hagut tres blocs diferenciats a pesar que tots han començat a la Plaça Urquinaona- ha estat l'organitzada per Sobirania i Progrés, la PDD i Deu Mil en Xarxa per l'Autodeterminació, que amb el lema 'Som una nació, volem un estat propi' ha aplegat milers de persones. Al capdavant, membres de la societat civil, com el president del FC Barcelona, Joan Laporta, el sociòleg Salvador Cardús, els periodistes Miquel Calçada i Vicent Sanchís, i el dirigent de Sobirania i Justícia, Agustí Bassols, han eclipsat els polítics presents, a excepció de l'alcalde d'Arenys, Carles Móra. Precisament, la consulta d'aquest diumenge ha estat una de les novetats entre els crits dels participants a la marxa –"Tots som Arenys!"- que ha estat acompanyada per la música d'Elèctrica Dharma.

Al darrera de la marxa de les plataformes, hi ha hagut la d'Esquerra i les seves joventuts, força nombrosa, que ha fet menys recorregut per celebrar el seu acte polític. A pesar de la separació, Oriol Junqueras ha estat a la manifestació de les entitats civils.

Continuant amb els partits, cal destacar la marxa que Convergència i Unió ha fet aquest matí. La iniciativa d'Àngel Colom ha fet que la manifestació de CiU comptés amb les presència de molts nouvinguts que, sense renunciar als seus orígens, han volgut sumar-se a la Diada nacional.

Tornant a les manifestacions de la tarda, els primers en arrencar han estat els joves de l'Esquerra Independentista, que han aplegat milers de persones. Els moviments socials i organitzacions que la componen han finalitzat la manifestació amb un acte polític en què hi ha hagut, a més dels parlaments, actuacions musicals. Després d'aquestes, s'ha cremat una fotografia del rei entre crits de "els catalans no tenim rei!", així com la bandera espanyola i francesa.

Saura, Mossos, Diada Nacional, i Arenys

Barcelona - Dijous, 10 de setembre de 2009

Per la seva importància, reproduiré del CEEC aquest article del col·lectiu Coronel Escofet.
"En aquests darrers tres anys, els Mossos d'Esquadra s'han consolidat com la policia integral del nostre país, la qual té la responsabilitat no tan sols de la seguretat ciutadana de forma genèrica, sinó d'un altre aspecte cabdal i difícil com és l'ordre públic. Ha rebut, i rebrà en un futur, moltes crítiques, i aquestes han anat, i aniran, dirigides, sobretot, a les seves unitats d'intervenció,

i concretament a la Brigada Mòbil. Aquesta ha actuat amb contundència i amb el grau de tolerància que els han ordenat els seus caps polítics, enfrontant-se, si ha calgut, amb obrers, camperols, sectors alternatius, estudiants, i el moviment independentista. 

Diverses vegades se'ls ha acusat de massa rigor, però en línies generals, cal reconèixer que han fet la feina que els han permès fer els seus polítics més o menys acomplexats. Ara, després de tots aquests afers, es planteja un entorn de la Diada Nacional de Catalunya en la que diversos esdeveniments poden posar en tensió l'aparell de seguretat de la nostra policia i la capacitat política de qui la dirigeix. La nostra ciutadania, i sobretot les seves avanguardes juvenils, moltes vegades alternatives a la política establerta, tenen una gran desconfiança cap a tots aquells que duen uniforme, i això és un fracàs de tota la societat, però més encara d'aquells que haurien de vetllar perquè la Policia de Catalunya fos quelcom diferent. I tothom entén que no estem demanant una policia feble, sinó tot el contrari. 

Però el servei dels ciutadans, per als ciutadans, i defensant els drets i llibertats d'aquests. Per aquest motiu, aquest Onze de Setembre hi ha diversos punts calents. Les diferents manifestacions i concentracions, i més en concret, l'acte oficial que organitzen la Generalitat i el Parlament de Catalunya, que podria veure's malbaratat o entorpit per la pròpia IC-EUA, les seves joventuts i els seus entorns, protestant per els cants d'una cantautora israeliana pacifista. Aquí tenen un punt per a demostrar la capacitat de la direcció política del Departament d'Interior. Però el punt més calent, evidentment, és el dia 13, a Arenys de Munt. El sempre prudent delegat del govern a Catalunya, Joan Rangel, va parlar d'organitzar un "ball de bastons".

Ni que fos sarcàsticament, no era el més adequat per a un delegat del govern de l'estat que té sota les seves ordres la Guardia Civil i el Cuerpo Nacional de Policia. I mentre, el nostre Conseller d'Interior, encara no ha obert la boca de què passarà si una munió de ciutadans falangistes vinguts de tot l'Estat creen incidents. Aquí es produirà la pedra de toc per a la Policia de Catalunya. Esperem que, si cal, actuï amb la mateixa contundència amb que ho ha fet amb els diferents moviments de casa nostra. Seria una covardia i una indignitat, no per part de la nostra policia, sinó per part dels seus comandaments polítics, que ara permetessin una tolerància que no han tingut en altres actuacions amb els ciutadans del seu propi país. 

Demanem doncs, respecte democràtic, però a la vegada tolerància zero i ma dura, si convé, contra aquests hereus del feixisme que, no oblidem, varen practicar sense contemplacions el terrorisme més brutal abans i després de la guerra civil, assassinant a Catalunya innombrables ciutadans, patriotes i líders socials, polítics i sindicals".

L’11-S del tot o res.

Barcelona - Dijous, 10 de setembre de 2009

Tot a punt per l'11-S. Amb la manifestació falangista al caure i la futura sentència del TC –noves mostres del ranci espanyolisme que regeix l'estat- arriba la Diada amb una marxa unitària que, sense embuts, reclama ja la fi de la via estatutària i la independència com a única via possible. O tot, o res.

Ja fa temps que els que encara creien en la possibilitat que Espanya esdevingués un estat plurinacional s'han esvaït. Els més obstinats, els federalistes –n'hi ha fora de Catalunya?- els que es tapaven els ulls davant la paret espanyola, van dipositar les seves últimes esperances de l'Espanya plural en la reforma de l'Estatut. El resultat, després de múltiples retallades, és vist per tothom: tot i estar aprovat per referèndum i per dos parlaments, un esquifit text estatutari encara està pendent de la decisió d'un grapat de magistrats posats a dit pel PSOE i el PP. Mentrestant, una simbòlica consulta a un petit poble rep l'envestida dels poders fàctics de l'estat i es permet, a la vegada, que un grup de feixistes vomitin bilis atemorint i coaccionant els veïns d'Arenys que vulguin participar a la iniciativa.

Davant aquestes noves evidències, ja no hi caben mitges tintes: o independència o seguir com ara. I aquest és l'esperit de la marxa d'aquest divendres: 'Som una nació, volem un estat propi', encapçalarà la manifestació de la Diada. La Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés i Deu Mil en Xarxa per l'Autodeterminació, amb el suport de 45 entitats, i l'Esquerra Independentista (SEPC, CUP, Endavant (OSAN), Maulets, CAJEI, Alerta Solidària), participaran a la marxa que començarà a les cinc a la Plaça Urquinaona. 

Però no només el context en què es produeix la commemoració de l'11 de Setembre d'enguany és nou, també les personalitats que l'encapçalaran. Joan Laporta, Salvador Cardús, Sergi López, Josep-Maria Terricabras, Agustí Bassols, 'Titot', Miquel Calçada i Joan Ramon Resina, en són alguns dels noms. Membres de diversos àmbits de la societat civil que s'han posicionat ja, sense fissures, per l'assoliment de la independència del país. 

Aquest 11 de setembre, doncs, és ja el de l'aposta unànime per la independència. S'ha acabat demanar més autogovern, s'ha acabat la pedagogia, és ja l'11-S del tot o res.

Arenys deixa al descobert la irascibilitat de l’aparell de l’Estat

Barcelona - Dijous, 3 de setembre de 2009

 

La consulta independentista que, a Arenys de Munt, ha convocat una plataforma ciutadana amb el suport de l'Ajuntament sobiranista de la localitat ha deixat en evidència fins a quin punt l'aparell de l'Estat és irascible fins a extrems grotescos i ridículs. La majoria dels mitjans de comunicació de Madrid estan que trinen

amb que algú gosi a qüestionar la unitat d'Espanya (ho estan malgrat que cada cop que miren a Euskadi repeteixen el 'ritornello' de que pacíficament tot és defensable i tot té cabuda en democràcia). I l'aparell de l'Estat ha reaccionat, a través del servei jurídic del Gobierno, amb virulència en intentar, per via judicial, que la consulta no se celebri malgrat que el seu resultat no és vinculat i ni tant sols té cap mena de validesa legal.

Però d'una forma o altra la consulta se celebrarà el dia 13 i segurament es farà en pau i harmonia perquè, encara que tard, el conseller Saura ha decidit amb encert posposar la manifestació que la Falange (legal malgrat la llei de partits) havia convocat per aquell dia. La reacció de l'Advocacia de l'Estat demostra fins a quin punt preocupa que, des de la no violència i amb naturalitat, s'intenti fer pedagodia (el referèndum d'Arenys no pot passar d'aquí legalment) d'un dret tan universal com el d'autodeterminació. Un dret que han exercit desenes de pobles del món en els darrers anys.

Fins i tot el govern de Zapatero i els seus ministres incorren, en aquest assumpte, en contradiccions flagrants deixant, amb la seva actitud, en mal lloc al PSC en un assumpte que una majoria de catalans jutja normal més enllà de si estan o no d'acord amb que Catalunya segueixi formant part d'Espanya.

Només cal remuntar-se a la tardor de 2001. Quan era president de la Junta d'Andalusia, Manuel Chaves, ara vicepresident espanyol per als assumptes territorials, va animar la celebració d'una consulta molt similar tot i que d'un abast més ampli i seriós. Una plataforma ciudadana de suport a la causa saharaui va convocar, amb explícit suport de la Junta i demés institucions andaluses, un referèndum sobre si l'excolònia espanyola al nord d'Àfrica havia d'autodeterminar-se o no del Marroc. Fins i tot van instal·lar una urna a les dependències del Parlament andalús per tal que el personal que hi treballa i els diputats es puguessin pronunciar.

En aquell moment, i malgrat que les relacions entre Espanya i el regne marroquí passaven un moment molt delicat que la consulta va empitjorar (uns mesos després hi va haver l'incident de l'illot de Perejil), el PSOE va recolzar i aplaudir a Andalusia una consulta sobre el Sàhara que ara nega als arenyencs sobre Catalunya. L'aparell de l'Estat brama i això és percebut com una oportunitat per al conjunt de l'independentisme present als ajuntaments, ja siguin governats per CiU, ERC, ICV o amb regidors de les CUP mentre la llei de consultes (molt limitada per la Constitució) va fent el seu camí.

Els referèndums simbòlics (ja n'hi ha un d'anunciat a Seròs) poden convertir-se en petits estímuls per demostrar la voluntat d'exercir aquest dret de forma col·lectiva. El PSC ho sap i per això té una actitud molt més distant i discreta que la dels socialistes espanyols i el govern central, que embesteixen com un miura.

L'Estat boicoteja la consulta d'Arenys i la Generalitat permet manifestar-se a la Falange.

Barcelona - Dimecres, 2 de setembre de 2009

Ha començat a sorgir una forta preocupació per l'intent de l'Estat espanyol d'impedir la consulta popular d'Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. De fet, les reaccions a l'intent de l'Estat de suspendre la consulta popular per la independència d'Arenys no s'han fet esperar i CiU, ERC i ICV han criticat el govern central

i han manifestat que la consulta de la població del maresme és legítima. 

Tot i això, la concessió que la Generalitat ha donat al grup feixista La Falange de manifestar-se contra l'esmentada consulta agreuja una situació en la qual, a més, Ciutadans i el Partit Popular han sortit impunes de les temptatives de prohibició d'un acte aprovat a l'Ajuntament del municipi de manera democràtica. El grup feixista, a més, a penjat a la plataforma Youtube un vídeo en el qual el batlle d'Arenys de Munt, Carles Móra, és tractat de "traïdor" i on fa una crida a la prohibició de la consulta. 

Amb aquest panorama, que el Departament d'Interior de la Generalitat permeti aquesta mobilització de La Falange -una organització terrorista en el període previ a la Guerra Civil espanyola-, és un indicatiu de greu preocupació i de manca de respecte a les llibertats de nostre poble que hauria de fer disparar totes les alarmes. Si ara les institucions catalanes no actuen amb tota contundència, què passarà demà si volem exercir el nostre dret de decidir?

Comentari a afegir a l'article: El PP català, en el camí d’oferir-se de franc a CiU per desallotjar el tripartit del Govern.

Rafel Arimon ha deixat un comentari nou al missatge "El PP català, en el camí d'oferir-se de franc a Ci...":

Barcelona - Dilluns, 31 d'agost de 2009

És evident que l'esperit amb el que es mou el PP, és el mateix que en aquell moment en què CiU va signar, un 'No Pacte amb el PP', davant de Notari.
Al voltant de l'Estatut segueixen creant anti-catalanisme.
L'Acte Notarial, segueix vigent tot i que no es concretarà ni materialitzarà, en aquestes eleccions anant un altre cop, davant de Notari. No hi haurà pactes CiU-PP. El PP segueix amb la mateixa bel·ligerància.

Davant d'aquestes presumpcions que apuntarien a un possible pacte CiU-PP, caldria dir què, el pacte de veritat, PP-PSOE, què existeix i és un experiment perdurable, amb un projecte de País (gens lligat a interessos nacionalistes), és al Pais Basc. Allà sí hi ha un acord. Per què no pot passar aquí? és descartable a Catalunya? per què? 

És allò de 'Cuándo veas las barbas de tu vecino afeitar...' 

Carta del dia (diari Avui+): Ni som ni serem

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 32. Diumenge, 30 d'agost del 2009.

Carta del dia

Ni som ni serem

Des de la Porta de Barcelona (Martorell) fins a les rondes, hi ha quatre radars fixos. Aquest estiu hem fet més de 3.000 quilòmetres per Espanya i a cap província hem comptat més de dos radars. Per cert, a la sortida de la capital es pot anar a 100 km/h. Què passa, que som els únics mentalitzatspel que fa a la contaminació? El que patim aquí és una persecució vergonyosa que no té parangó. Per no parlar dels preus de les coses: hem contrastat, tristament, que fora d'aquí tot és a la meitat de preu. A Catalunya, no oferim el doble ni de qualitat ni de servei...

A més, no hem trobat peatges. El que hi ha són autovies molt ràpides on no pagues ni un cèntim. Als llocs més turístics no hi ha zones blaves, i, per tant, es pot estacionar sense haver de pagar res. Aquí, a pobles on no arriba ni el tren, ens fan pagar per aparcar. Amb què volen que hi anem? Hi anem per anar a la platja, comprar gelats, dinar i sopar. Hauríem de deixar de donar negoci a aquests pobles, i seria la manera que es replantegessin aquest costum de tenir zones blaves.

A Catalunya hi ha una voracitat insaciable que no té cap justificació. Estem escanyats per totes bandes. Què hauríem de fer per dir prou, tots?

Rafel Arimon

Barcelona

Jordi Pujol: “El trajo de la Transició s’ha esguerrat”

Barcelona - Dilluns, 31 d'agost de 2009

L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol analitza en una àmplia entrevista al diari Avui la situació política del país, en el context de retallada de l'Estatut que, molt probablement, la sentència del Tribunal Constitucional inflingirà. Pujol parla de la castració química de l'Estatut que provocarà la sentència, "una castració química sense sang, indolora" i, per tant, referma la seva idea d'assistir a la manifestació contra la sentència però demana també "altres mesures que han de prendre des del govern al Parlament; des dels partits als sindicats i les entitats econòmiques; des dels grups parlamentaris a Madrid fins al món cultural i associatiu català".

Sobretot per part del Parlament, "l'òrgan més representatiu del país" que, a més, haurà de pronunciar-se "sobre com ha quedat l'Estatut que va aprovar". Respecte a la resposta catalana, diu que no significarà que Catalunya no acati la sentència. L'expresident constata que Catalunya haurà d'acatar la sentència, "Catalunya sempre ha acatat. De grat i convençuda a vegades. Fins i tot algun cop exercint lideratge. Altres cops ha sigut per força. No li ha quedat més remei". Alhora, però, diu que "acatar no vol dir donar per bo, no vol dir acceptar".

Respecte al nou pacte amb l'Estat que el govern tripartit ha anunciat si es retalla l'Estatut, Pujol s'hi mostra sorprès, "el nou pacte amb Espanya havia de ser l'Estatut, per això es va fer!" i es fa creus amb la fórmula d'utilizar l'article 150.2 de la Constitució, tot dient que "això ja ho fèiem als anys 90, amb el PSOE i amb el PP! Tot plegat és molt penós".

D'altra banda, entén que exconsellers seus com Agustí Bassols i Joan Vallvé s'hagin apuntat a una plataforma independentista. Ho argumenta a través de la desafecció: "El president Montilla va definir molt bé el que passa. Va dir que tot plegat està fent créixer la desafecció de Catalunya cap a Espanya". I, segons l'expresident, va en augment i posa com a exemple el vot contrari de PP i PSOE a Europa contra el projecte de tren del corredor mediterrani.

Reflexionant sobre el catalanisme, expressa que "ha tingut sempre una visió d'Espanya que en alguns moments dels últims 30 anys ha semblat que, almenys parcialment, podia ser assumida pel conjunt de l'Estat". Però ara, "les coses no van per aquí. El trajo de la Transició s'ha esguerrat" i, en aquest sentit, diu no sentir-se optimista. "En canvi, en un altre aspecte sí que ho sóc. D'inquietuds, de propostes, d'iniciatives, de projectes, a Catalunya n'hi ha molts. El país no està adormit". "Dintre de Catalunya ve una onada positiva".

Finalment i en relació al seu partit, comenta que "ha desmentit els pronòstics dels que deien que si perdia el poder entraria en crisi i es desfaria", "té una vitalitat molt forta i segons les enquestes puja", té il·lusió, projecte i això "és el que Catalunya necessita" i afirma que "un molt bon resultat de CiU pot evitar la continuïtat de l'actual situació política, que no és bona".

Els límits del pujolisme i el tripartit.

Barcelona - Dilluns, 31 d'agost de 2009

Desaparegut Artur Mas durant aquest mes d'agost, ha hagut de ser el santcristogros convergent qui estigui marcant la pauta a CiU abans de la sentència del Constitucional sobre l'Estatut. Primer en un article i diumenge passat en una entrevista, tots dos publicats a l'Avui, el president Pujol ha sentat càtedra sobre què ha de fer el país quan l'alt tribunal espanyol retalli encara més l'Estatut, previsiblement aquest mes de setembre.

Qui va presidir el país durant 23 anys coneix molt bé el comportament dels poders de l'Estat davant de qualsevol llei que atorgui més capacitat d'autogovern a Catalunya. Des de la LOAPA fins al pacte del Majestic, Pujol ha vist com govern rere govern, manés PSOE o PP, era molt difícil, gairebé impossible complir acords o lleis pactades fins i tot el Congrés. Unes vegades els tribunals i altres simplement el funcionariat, l'autèntic poder ocult de l'Estat, han acabat obligant a fer marxa enrere als acords del legislatiu i l'executiu.

Pujol té clar que l'Estatut no en serà l'excepció, però s'inclina a pensar que la retallada no serà explícita: "serà una castració química, sense sang, indolora. Pot ser que l'afectat no se n'adoni. O que algú el convenci que no ha passat res, perquè aparentment tot segueix igual. Però sí que ha passat. I greu. Inutilitza". I és clar, aquest escenari és el més perillós de tots perquè alguns podran dir que no hi ha hagut retallada sinó simplement una interpretació judicial. Ja adverteix el mateix Pujol que el PSOE, que ha presentat alegacions a través de l'advocat de l'Estat, es posarà una medalla, amb permís del PSC, dient que ha salvat l'Estatut.

La gran pregunta, doncs, és què cal fer quan això passi. Manifestació? Reacció institucional del govern? Del Parlament? Aquí Pujol sembla tenir les mateixes respostes convencionals que tothom. Si el govern s'inclina per intentar pactar la via del 150.2 per seguir amb el traspàs de les competències que retalli el Constitucional, l'expresident considera que cal una resposta unitària del Parlament. "Amb seriositat, serenitat i energia mantenir la nostra posició", afirma Pujol.

En aquest sentit, Pujol defensa que acatar no vol dir compartir i fa una metàfora de la situació comparant Catalunya amb un condemnat que va a presó però que al mateix temps recórrer la sentència. Però al capdavall, aquesta resposta és la mateixa de sempre. I molt semblant a la que té prevista el tripartit. És una resposta basada en evitar parlar de l'única cosa que pot fer un pres condemnat per un sistema judicial pervers i parcial és fer el que fins ara no ha fet: escapar. El pujolisme ja va demostrar els seus límits, igual que l'entesa fraternal amb Espanya que ha predicat el tripartit.

Ni som, ni serem. Com queda la carta un cop la modifico i l'envio a La Vanguardia.

Ni som, ni serem.

Des de la Porta de Barcelona (Martorell) fins a les rondes, hi ha quatre radars fixos. 

He fet més de 3000 km per Espanya aquest estiu. A cap província he comptat més de dos radars. Comunitat Valenciana, Murcia, Almeria, Granada, Málaga, Jaén, Toledo, Conca i Madrid....per cert, a la sortida de la capital es pot anar a 100Km/h, què passa, que som els únics mentalitzats? és una persecució que no té parangó. És vergonyós. No parlem dels preus de les coses. He contrastat, tristament, que tot és a la meitat de preu del que paguem a Catalunya. Una aigua, un gelat, un sopar.. a Catalunya, no oferim el doble ni de qualitat ni de servei... així, per què val tot el doble?

No hi ha peatges. Autovies molt raonables sense pagar ni un cèntim, centenars de quilòmetres per via ràpida, gratis.

No hi ha ciutat tant bruta com Barcelona. Cap. Fulles, deposicions de gossos... I parlo de Granada, Madrid, Toledo, aquestes ciutats tenen els carrers impecables, flors per tot arreu, flors en via pública, flors que posa l'Ajuntament... 

Als llocs de més turisme, Almeria (Cap de Gata, Mojácar), Málaga (Nerja), etc.. no hi ha zona blava, per tant, es pot estacionar sense haver de pagar res. Aqui, a pobles on ni tan sols hi arriba ni el tren, ens fan pagar per estiuejar i donar negoci al poble (Tossa de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Platja d'Aro i mil més...) Amb què volen que hi anem, amb burro? Hi anem per fer platja, comprar gelats, dinar i sopar. Hauríem de deixar de donar negoci a aquests pobles, és la manera de que es replantegin coses com la zona blava.

A Catalunya hi ha una voracitat insaciable que no té cap justificació. Estem escanyats per totes bandes. Què hauriem de fer per dir prou, tots?

Rafel Arimon

Barcelona

Cartas de los Lectores (Opinión) pàgina 20. Publicada a La Vanguardia el Dissabte, 22 d'agost del 2009.

El PP català, en el camí d’oferir-se de franc a CiU per desallotjar el tripartit del Govern.

Barcelona - Dimecres, 27 d'agost de 2009

Un govern a Catalunya de CiU amb suport extern del PP. Aquest és un escenari que era impossible fa tres anys, quan un Artur Mas al front d'una formació encara desgastada i desacreditada pel record viu dels seus pactes amb un José María Aznar agressiu amb Catalunya, va signar una declaració davant de notari comprometent-se a no establir cap mena d'acord estable amb els conservadors espanyols.

De l'acte de signatura ideat per David Madí, que bona part de la federació va assumir com un error més endavant, res en queda. Cap dirigent de CiU, ni tan sols Madí, contempla ara repetir-lo.

Tornar-se a recolzar en el PP per governar no és l'escenari que busca Mas per a les eleccions de 2010 pero si que és una idea amb la que treballen els dirigents del PP català. Si es confirmen algunes enquestes i la federació se situa prop dels 55 escons el tripartit no sumarà i CiU podria fer majoria absoluta (ara el PP té 14 escons) tant amb ERC com amb els populars. En aquest cas Alicia Sánchez Camacho no dubtarà a fer com el seu homòleg basc Antonio Basagoiti i oferir, a canvi de ben poc i sense entrar al Govern, els seus vots a CiU per fer Artur Mas president.

I si aquesta possibilitat pren cada cop més cos és perquè els populars saben que difícilment la federació rebutjarà un oferiment barat que, a més, donaria satisfacció a Josep Antoni Duran i Lleida i Unió, gens partidaris d'una entesa amb ERC. Els republicans exigirien en qualsevol cas el desplegament d'un pla de govern conjunt i en clau sobiranista i progressista i una quota de conselleries com a mínim similar a la que ara ostenten al marge del seu resultat electoral. La tria de Joan Puigcercós seria molt més cara per Artur Mas malgrat que, Catalunya endins, seria més còmoda.

La suma entre la dreta catalanista i l'espanyolista és, d'altra banda, molt més verosímil que l'aliança PSC-PP, una hipòtesi de coalició dels dos grans antagònics de la política catalana (mai han fet acords de govern rellevants i han basat les seves campanyes en els atacs mutus) que només entorns de CDC fan córrer animats pel mirall basc malgrat la seva nul·la consistència i que cap enquesta els atansa, ni de lluny, a la majoria absoluta.

La maniobra per fer a Mas president amb els vots de Sánchez Camacho reportaria a mig i llarg termini nombrosos rèdits als populars catalans. De cara a Madrid calculen que no tindrien massa problema per explicar-ho. La propera legislatura no serà tampoc la de la redacció d'un nou Estatut passi el que passi amb el TC. El debat de l'autogovern estarà esmorteït i podrien presentar com un èxit haver frenat una deriva "radical" del Govern com la que, a ulls de l'opinió pública espanyola, suposaria una aliança entre CiU i ERC, dos formacions que no són capaces de millorar les seves relacions. I el PP seria clau per acabar amb el govern tripartit, que no té precisament bona premsa a la resta de l'Estat.

Per als populars l'operació de la qual Mas en seria el gran beneficiari tindria repercusió directa no només en l'escenari polític català (passarien a ocupar un paper central) sinó sobre tot en clau espanyola, que evidentment és la seva prioritat. La 'normalització' del PP a Catalunya i el pas del PSC a l'oposició donaria espectatives a Mariano Rajoy per aconseguir, l'any 2012, una retallada d'escons (ara són 25 contra 8) en relació als socialistes al Principat atansant-lo a la Moncloa. La pèrdua de Catalunya projectaria, a més, la imatge d'un José Luis Rodríguez Zapatero a la deriva.

En aquest escenari, CiU estaria en deute amb els conservadors espanyols i Duran podria, finalment, veure convertit en realitat el seu desig de tenir un paper determinant en la política espanyola a canvi de fer president Mariano Rajoy. I si el guanyador fos, de nou, Zapatero amb CiU a la Generalitat les prevencions per implicar-se en la política espanyola s'esfumarien. En tot cas el veto de la federació als pactes amb el PP passaria a la història i veure investit com a president espanyol Rajoy seria molt verossímil.

A la seu del PP al carrer Urgell totes aquestes derivades es tenen molt en compte i Alicia Sánchez Camacho, una política ambiciosa a qui Rajoy dóna cert marge, ja contempla aquest escenari i es prepara per possibilitar la investidura 'low cost' d'Artur Mas si el tripartit no remunta a les enquestes.

Qui sembra…

Barcelona - Dimecres, 26 d'agost de 2009

És adient no caure en la provocació ni la ràbia conduïda davant una crítica gratuïta. Jorge Valdano, "director general del mejor club del siglo XXI" -és a dir, el Reial Madrid-, ha encès tots els flaixos dels aparadors públics del patetisme amb unes declaracions que aparentment freguen el neoimperialisme espanyol. Tot però, respon a la dissimulada 'barcelonitis' que fa setmanes sobrevola la Cibeles com un núvol negre enganxós que no vol desaparèixer. Valdano, se't veuen les gomes de la careta. L'argentí ha deixat anar, entre d'altres, perles com "mentre el Barça mira de Catalunya cap endins, el Madrid ho fa d'Espanya cap enfora". Molta lírica per res. Just en el moment més global, no tan sols del Barça, sinó de l'esport en general, Valdano es tanca de mires. No cal que parlem de gires nordamericanes, l'stage a Anglaterra, la venta de samarretes a tot el món, l'obertura de centres XICS per l'Àfrica, l'acord amb Unicef, la presència a la seu de les Nacions Unides, jugadors de múltiples nacionalitats en diferents esports, una web en català, castellà, anglès, coreà, àrab, xinès i japonès, penyes a tot el món, i així una llista inacabable. El que sobra comentar és l'habitual –i per això ja gens sorprenent- pedanteria blanca. "El Madrid mira de España hacia afuera...". Se'ns inflen les galtes a punt d'esclafir a riure...

"Aquí será difícil que algun jugador diga 'Viva el Real Madrid y viva la Comunidad de Madrid!'", referint-se al clàssic 'Visca el Barça i Visca Catalunya'. Sí, és clar. Té tota la raó Valdano. I? Què vol dir amb això? Per alguna cosa a Madrid no diuen el que diu Valdano i a Barcelona, en canvi, sí. Com quan el Nàstic va pujar a Primera –'Visca el Nàstic i Visca Catalunya'-, o quan qualsevol equip català d'hoquei patins guanya un títol –'Visca el Vic i visca Catalunya'-, o quan Marc Coma guanya el Dakar – 'Visca Avià i Visca Catalunya'. Per citar només 3 exemples. Sí, senyor Valdano. A Catalunya cridem això. I què passa? Per alguna cosa ho farem així. O comencem a parlar d'història? I de sentiments? 

N'hi ha més. Valdano també s'ha ficat amb l'Església, ha recordat Milito i s'ha referit al 'Wenger de España' –és Pellegrini, curiosa forma de justificar el fitxatge fracassat del francès. Però atenció, perquè Valdano no és tonto. I a més, Valdano coneix perfectament la realitat catalana respecte l'espanyola. És evident que Valdano para una trampa i en aquestes situacions, el més prudent és no caure-hi. Una altra cosa, i això és cert, és callar davant una ofensa tant barroera i provocativa. Però no ens alarmem més del compte. Fredament, pensem. Què ha guanyat ja el Barça aquest any? La Supercopa d'Espanya. Què més pot guanyar ben aviat? La Supercopa d'Europa. Quin és el mèrit actual del Barça? El triplet, un joc que enamora, presència brutal de la pedrera i un entrenador de casa, bo i intel·ligent, a més d'un club que presumeix de catalanisme. Què pot afegir el Madrid a tot això? Res. 'No hace falta decir nada más'.

Ni som, ni serem.

Des de la Porta de Barcelona (Martorell) fins a les rondes, hi ha quatre radars fixos. 

He fet més de 3000 km per Espanya aquest estiu. A cap província he comptat més de dos radars. Comunitat Valenciana, Murcia, Almeria, Granada, Málaga, Jaén, Toledo, Madrid i Cuenca....per cert, a la sortida de Madrid es pot anar a 100Km/h, què passa, que som els únics mentalitzats? és una persecució que no té parangó. És vergonyós. 

Hem de dir prou!!!!.

No parlem dels preus de les coses. He contrastat, tristament, que tot és a la meitat de preu del que paguem a Catalunya. Una aigua, un gelat, un sopar.. a Catalunya, no oferim el doble ni de qualitat ni de servei... així, per què val tot el doble?

No hi ha peatges. Autovies molt raonables sense pagar ni un cèntim, centenars de kilòmetres per via ràpida, gratis.

No hi ha ciutat tant bruta com Barcelona. Cap. Fulles, caques de gos... Granada, Madrid, Toledo tenen els carrers impecables, flors per tot arreu, flors en via pública, flors que posa l'Ajuntament...

Als llocs de més turisme, Almeria (Cabo de Gata, Mojácar), Málaga (Néjar), etc.. no hi ha zona blava, per tant, es pot estacionar sense haver de pagar res. Aqui, a pobles on ni tan sols hi arriba ni el tren, ens fan pagar per estiuejar i donar negoci al poble (Tossa, Sant Feliu, Platja d'Aro i mil més...) amb que volen que hi anem, amb burru? hi anem per fer platja, comprar gelats, dinar i sopar... hauriem de deixar de donar negocia a aquests pobles, és la manera de que es replantegin coses com la zona blava.

A Catalunya hi ha una voracitat insaciable que no té cap justificació. Estem escanyats per totes bandes. 

jo dic prou!

què hauriem de fer per dir prou, tots?

Iberia creu haver culminat la desnacionalització d’El Prat

Barcelona - Dilluns, 3 d'agost de 2009

Iberia, l'aerolínia espanyola subvencionada per l'Estat, i l'ens públic gestor de les infraestructures aeroportuàries AENA, han fet bé la seva feina. Mai no han enganyat ningú amb el seu objectiu de convertir l'aeroport nacional de Catalunya en una pista d'aterratge regional.

Ha estat un treball fi, metòdic i molt assenyat. La metodologia ha estat acurada. En primer lloc, calia potenciar més –si és que quedava algun flanc per potenciar- Barajas, amb una esplèndida T-4 que va costar a l'Estat, a fons perdut, 6.500 milions d'euros. Una terminal pensada per satisfer els desitjos de l'única companyia que malgrat haver viscut una privatització segueix tenint els privilegis i les actituds d'una empresa pública. La T-4 és d'Iberia, i no li ha costat ni un duro. 

En segon lloc, es tractava de fer pagar a El Prat un peatge per les seves connexions internacionals. Per què donar sortida directa des de Barcelona al món, quan es podia aconseguir que tothom qui volgués sortir de la Península passés per Barajas i pagués les corresponents taxes a la capital del regne? Aquí l'operació no va tenir un cost per a la caixa pública, perquè senzillament calia que Iberia anul·lés els seus vols internacionals i intercontinentals de Barcelona, i que en tot cas, deixés les escorrialles a la seva companyia de baix cost, Clickair. Aquesta companyia, ara fusionada amb Vueling, oferia uns horaris poc atractius i només en mesos determinats, de manera que era difícil que algú es cregués que Iberia seguia apostant per Barcelona. 

Ara, Iberia ha fet el pas que li faltava per deixar clar que per a ella, El Prat no és més que l'aeroport de Valladolid o el de Màlaga, per exemple. Ha anunciat que operarà sota mínims i suprimirà l'única connexió internacional que li quedava, el vol a Londres, a partir de l'octubre. Iberia ha traspassat a Clickair la majoria d'enllaços espanyols i internacionals, tret d'alguns itineraris molt puntuals que se'ls ha quedat la seva altra filial, Air Nostrum. Els més perjudicats per aquesta decisió han estat les persones que viatgen per negocis, que han perdut connexions directes i de qualitat amb els principals centres financers europeus. Però això, òbviament, no preocupa Madrid. Afortunadament, la catalana Spanair té clar el seu paper a l'aeroport català, i també companyies de molt més prestigi que Iberia, com British Airways, Air France, KLM i Lufthansa ofereixen vols als principals centres de negocis europeus.

El Govern ‘intocable’ accentua la sensació de final d’etapa

Barcelona - Dijous, 30 de juliol de 2009

L'anunci de Joan Saura de no presentar-se de nou com a candidat a la Generalitat el passat dissabte no va fer més que accentuar la sensació d'esgotament de la present legislatura, més quan la data de la sentència sobre la inconstitucionalitat de

l'Estatut al Tribunal Constitucional continua sent una incògnita que, en el millor dels casos, tardarà uns mesos en resoldre's. A l'anunci de Saura (que se suma al de Josep-Lluís Carod-Rovira de fa uns mesos quan va cedir primer la presidència del partit i després la condició de cap de cartell a Joan Puigcercós) s'hi suma, precisament, la negativa de Montilla a remodelar el seu Govern malgrat que el context polític i econòmic és força diferent al del moment en que va prendre possessió com a president. 

Va ser Puigcercós, el líder d'Esquerra, qui va advocar obertament per fer una crisi de govern amb l'objectiu d'enfortir i impulsar l'acció de l'executiu en els 15 mesos de vida útil que li queden a la segona legislatura del tripartit.

Dient que no, el PSC i ICV no només han "posat a lloc" a un Puigcercós que encara gaudeix del 'tanto' que es va apuntar amb la negociació in extremis del finançament autonòmic, sinó que incrementen la sensació de debilitat de Montilla, que apareix davant determinats sectors com incapaç de fer canvis al seu govern malgrat que cal accentuar la reacció a la crisi econòmica i que la principal 'carpeta' de la legislatura, la del finançament, ja està tancada. Han preferit no actuar, de cara a l'opinió pública fer-ho hauria estat actuar al dictat de Puigcercós, per bé que la seva intervenció no va ser afortunada esbombant la conveniència de la crisi de Govern, i impedint a Montilla que demostri dots de lideratge dins el seu executiu.

És evident que Puigcercós i alguns dirigents d'Esquerra tenen ganes de fer alguns canvis. Es qüestiona obertament la gestió de Josep Huguet i la de Carme Capdevila, per bé que aquests dos consellers, considerats de confiança del president del partit republicà, han patit especialment les limitacions financeres del Govern. A ICV, és evident que està tocat el titular de Medi Ambient i Habitatge Francesc Baltasar, però els ecosocialistes no estan disposats a pagar penyora, van justos de relleus. 

Els socialistes tampoc tenen ganes de deixar caure Mar Serna o Joaquim Llena, que va afrontar alguns problemes urbanístics al Pirineu. Així les coses, en tornar de vacances Montilla haurà de buscar algun cop d'efecte per transmetre sensació de lideratge, cas que es confirmi que és un dels primers presidents democràtics que pretén acabar la legislatura sense remodelar el seu Govern.

El cinisme de l’ERO de l’opulent Grup Godó

Barcelona - Dimarts, 28 de juliol de 2009

He parlat moltes vegades del poder de la 'Brunete mediàtica' i dels mitjans de comunicació estatals al servei del PSOE, del PP, o conspirant amb uns i altres per tal de rebre els sucosos beneficis d'estar a prop del poder. En aquestes situacions sorgeixen els fidels servidors i els transvestits del periodisme.

A casa, més concretament a Catalunya, no ens atrevim gaire a parlar dels nostres mitjans de comunicació, perquè tenim por d'erosionar les nostres empreses i permetre l'expansió de la premsa espanyola. I ben mirat, potser fem bé; però el que no podem tolerar és que, aprofitant aquesta por als mitjans espanyols, permetem als nostres grups de comunicació que facin el que vulguin.

A Catalunya, seriosament, només hi ha una empresa privada de comunicació important, que és indiscutiblement el Grup Godó. Durant anys ha volgut tenir el monopoli de la raó, del catalanisme conservador, recolzant l'status quo amb Espanya i, sobretot, amb la monarquia borbònica.

Una classe dirigent del Grup Godó ben untada, amb sous estratosfèrics, ha fet que es tapés el que se sabia: el dispendi del comte de Godó, que ara s'ha despenjat amb un ERO a 86 treballadors de La Vanguardia. Un mitjà, per cert, que ha obtingut ingents beneficis des del 1993 al 2008 i sucoses subvencions públiques, primer de CiU i després dels entorns del poder socialista, amb el qual ha intentat dirigir el catalanisme conservador al servei de CiU, sense quedar malament amb el PP i, a nivell estatal, tampoc amb el PSOE.

I aquest grup, que ha viscut a l'opulència, ara, sense tenir en compte els guanys dels quinze anys anteriors, s'escuda en la crisi econòmica per "abaratir costos laborals i socials de la plantilla", a través d'un ERO que afectaria a 86 treballadors d'administració. El cinisme arriba a cotes encara més altes tenint en compte els desorbitats sous dels directius del Grup Godó, fet pel qual els treballadors ja han titllat "d'il·legal i injust" l'ERO, i la plantilla de la redacció s'ha solidaritzat amb la d'administració a través d'una vaga de signatures seguida per quasi la totalitat dels redactors. Actualment, és el departament de Treball el qui ha de dictaminar el futur de l'expedient.

Les nostres institucions, tot i les paraules, les promeses parlamentàries i les disposicions polítiques, saben que no poden tenir La Vanguardia i els seus col·laboradors en contra, i així no només han seguit tolerant subvencions, unes públiques, i altres indirectes, sinó que han permès sistemàticament que aquest grup no complís amb la llei, per exemple, amb la televisió del Grup Godó, que no s'adequa ni en els continguts ni en els usos lingüístics, perjudicant la creació d'una vertadera alternativa de televisió privada als canals privats espanyols. A més, el Grup Godó ha seguit intoxicant políticament amb l'imaginari col·lectiu espanyol, tot i algunes circumstancials editorials i col·laboracions periodístiques fetes des del catalanisme o el sobiranisme.

És cert que Catalunya necessita mitjans de comunicació privats, i seria bo que s'avancés per la  normalització lingüística del Grup Godó –La Vanguardia i el Mundo Deportivo-, però també caldria demanar-li rigor, austeritat i control en el pagament dels seus alts dirigents i dels beneficis desenfrenats. I seria lògic, un cop aconseguida aquesta contenció, que les nostres institucions donessin suport a aquesta empresa privada que és, evidentment, la punta de llança de les empreses catalanes de comunicació.

Cristiano Ronaldo, el finançament i l'aposta d'ERC

Barcelona - Dilluns, 20 de juliol de 2009
Passada ja una setmana de l'acord de finançament, el tripartit segueix celebrant els milions de més que el govern espanyol retornarà a Catalunya com si s'hagués aconseguit el triplet. Si ens permeten seguir amb els símils futbolístics, l'eufòria que destil·len els líders dels tres partits és semblant a la de l'afició del Reial Madrid 

amb Cristiano Ronaldo. Igual que amb el fitxatge del portuguès, amb el finançament i van molts milions d'euros en un paper. Però el rendiment final del que està escrit no el sabrem fins que acabi el contracte. Ni Cristiano Ronaldo és garantia que el Madrid guanyi tres lligues, ni l'acord de finançament garantitza al 100% la xifra que ha presentat el govern. 

Però la realitat importa menys que els titulars de diari, i tant el PSC com Esquerra s'han llançat a una cursa per comunicar per terra, mar i aire les bondats de l'acord que han assolit amb el PSOE. Iniciativa, per la seva banda, ha anat més enllà i ja ha demanat als seus dos socis que es comprometin a reeditar el tripartit després de les pròximes eleccions. No és estrany que sigui així perquè l'única oportunitat que ICV té per mantenir les cadires al govern és la constitució de la tercera versió del tripartit. És molt probable que, a diferència de la segona edició, el nou tripartit -sempre que electoralment sumi- no tindria cap oposició per part del PSOE. 

D'això el PSC n'és conscient i, si fa uns mesos alguns dels seus dirigents es decantaven per buscar un pacte amb CiU, ara ja no hi ha dubte que la prioritat de Montilla serà reeditar un govern que no ha provocat les estridències del primer tripartit. És clar que la clau per reeditar el tripartit torna a recaure en Esquerra, que amb el sí al finançament ja no pot anar amb la bandera de l'equidistància. Per una vegada els republicans han apostat fort per un acord amb el govern espanyol. 

Tot i la divisió que hi havia en el si de la direcció del partit, l'han signat i el defensen a capa i espasa. Però alguns dels dirigents republicans no amaguen la seva inquietud per haver utilitzat una fórmula, la de peix al cove, històricament criticada per la formació independentista. Molt haurà de treballar l'equip de Joan Puigcercós per argumentar bé la defensa del nou model i deixar clar que el presidenciable republicà no serà víctima de l'abraçada de l'ós. Per si de cas, el seu examic Rodríguez Zapatero ja li ha parat el primer parany: tramitar la llei de finançament i de pressupostos de manera conjunta al Congrés de Diputats. S'admeten apostes.