Mas cifra en 1.700 mllones la deuda del Estado con Catalunya

Corresponden a la aplicación de la disposición adicional tercera del Estatut de los años 2011, 2012 y 2013

El presidente de la Generalitat, Artur Mas, ha cifrado en 1.700 millones de euros las deudas del Estado con Catalunya, correspondientes a la aplicación de la disposición adicional tercera del Estatut de los años 2011, 2012 y 2013. Lo ha dicho en respuesta a Oriol Junqueras, como muestra de las dificultades financieras que el Gobierno español pone a la Generalitat.

Mas ha acusado del incumplimiento tanto al PP como al PSOE y ha recordado que de los 1.700 millones, los 759 correspondientes al 2011 están no sólo reconocidos oficialmente, sino que se habían consignado incluso en los presupuestos generales del Estado de ese ejercicio, y a pesar de ello tampoco no se han satisfecho hasta ahora.

Era tot negatiu amb el tripartit?

Al cap d'uns anys en què totes les anàlisis apuntaven a què l'origen de tots els mals eren els governs del tripartit, resulta desintoxicant, ara, que la generació emergent de politòlegs que representen El pati descobert(Marc Guinjoan, Marc Sanjaume i Toni Rodon) analitzi i informi des d'una altra visió. També és engrescador que aquesta generació plantegi amb claredat que l'actual pas endavant del sobiranisme hagi trobat els seus orígens (i les seves conseqüències, fins ara no estudiades i menytingudes) en l'operació promoguda per ERC al si del tripartit.

Aquesta operació d'Esquerra va aconseguir trencar la fal·làcia que el catalanisme era únicament de centre-dreta o pujolista a casa nostra.

L'aparició del llibre Catalunya, un pas endavantpubicat per l'editorial Angle i escrit pels membres d'El pati descobert analitza un full de ruta no estudiat prèviament el qual mereix aprofundir-hi sense que calgui arribar a l'antipujolisme ni tampoc posar sota qüestió l'evolució cap al sobiranisme de CDC i d'una part d'UDC. El que queda clar, però, és que en els darrers anys ha sorgit una majoria social --emergent de les noves generacions-- a la societat catalana que és alhora profundament progressista, d'esquerres i sobiranista.

Ara no és hora de polemitzar ni de generar enfrontaments. Tampoc no és l'hora de valorar qui aporta més al sobiranisme majoritari actual però és bo que totes les anàlisis es posin sota un debat racional i seriós per a construir un relat nacional, clar i que pugui donar forma al futur. Gràcies, doncs, a Guinjoan, Rodon i Sanjaume per la seva valentia i desacomplexament amb el seu darrer llibre, un monogràfic que resulta oportú i necessari.
En cap dels anys de tripartit es va gastar més del 50% del què ens costa als catalans pertànyer a Espanya"
Ara, però, per tal de superar les anàlisis superficials, caldria que altres analistes, economistes i politòlegs estudiïn les inversions fetes durant els tripartits en allò que es va denominar les tres M (mestres, metges i Mossos) i les infraestructures (escoles, hospitals, CAP's, comissaries, presons, pla de barris degradats, etc.). Havien de fer-se totes aquestes inversions durant els tripartits? Com estariem ara sense aquestes inversions? Van gastar-se els tripartits més diners dels que podien gastar-se? Es van passar en despesa? I també: van anar més enllà de la despesa que representa l'espoli fiscal?

Amb aquests estudis es podrà veure que en cap dels anys de tripartit es va gastar més del 50% del què ens costa als catalans pertànyer a Espanya. En els propers anys caldrà ser molt curosos i caldrà veure per què actualment no hi pot haver cap inversió i per què tot són retallades: ara no es poden generar més places de mestres, de Mossos o de metges ni tampoc no podem posar cap totxo.

El llibre Catalunya, un pas endavant és el primer en fer una anàlisi. Ara en calen molts més.

Fwd: Enjoy....

Carta presentació de la candidatura de Marid 2020 exposat per l'actual Alcaldesa (no triada a les urnes) de Madrid. Sra Botella.

La Via Catalana: un pas ferm endavant

Joan Creixell, Via Catalana, Pas, Ferm, Endavant

La Via Catalana és un pas ferm endavant i també és la constatació que la bona gent del país va per davant dels seus dirigents i organitzacions polítiques. Catalunya durant els darrers 40 anys, perduda ja la generació política de la transició, ha generat una classe política molt oficialista i poruga. Una classe política que s'ha cregut que tenim institucions sense adonar-se'n que aquestes, tot i que serveixen per pagar-los el sou de cada mes, són de fireta i sols serveixen per a donar continuitat a la gran gàbia de l'estat de les autonomies.

Per aquest motiu ha hagut d'ésser la societat civil catalana i la bona gent del país, patriota i sobiranista, qui ha hagut d'empènyer i de generar el terratrèmol de la manifestació de l'Onze de Setembre de 2012, una fita que ha obligat a un replantejament global de les estratègies de les organitzacions polítiques i que ha posat en qüestió els fonaments de la dependència de l'Estat espanyol.

Hores d'ara, seriosament, ningú no creu en la possibilitat d'una entesa amb l'Estat, i en el cas que hi hagués alguna "pastanaga", aquesta no seria més que una maniobra dilatòria de l'unionisme per a aconseguir apaivagar l'onada independentista. 

Quatre-cents quilòmetres de mans enllaçades de gent que creu que Catalunya té dret a dirigir els seus propis destins, a construir la seva pròpia societat nacional i a consolidar el model social europeu i avançat que somiem, això serà la Via Catalana. I tot això no sorgeix del pensament d'una o dues generacions, més joves, que no van viure el franquisme ni el postfranquisme --que també! A aquesta tendència, doncs, s'hi han afegit altres generacions de catalans desenganyades i desencisades de la mà oberta cap a Espanya i de l'intent de construir una Espanya plural, que no sols no ha estat possible sinó que ha pretès (i pretén) assimilar Catalunya a la nació espanyola.
Els nostres dirigents han de reflexionar sobre la gran responsabilitat que tindran: hi haurà xoc de trens més o menys violent, hi haura intervenció de l'Estat... fins a on s'atreviran?"
Catalunya, doncs, el dia 11 --i sense oblidar la resta de la nació-- ha d'ensenyar a tots els ciutadans del país la seva voluntat i fermesa, i s'ha de projectar al món. Perquè aquest vegi i entengui el conflicte democràtic que tenim els catalans amb Espanya. L'Onze de Setembre d'enguany i la Via Catalana per la independència és sols un graó més dels molts que haurem de pujar per a arribar a la llibertat i a la que hi haurem de sumar la gran majoria de ciutadans del país.

L'unionisme, l'espanyolisme, cada vegada està més crispat i desorientat: aquest és conscient que, a pesar de l'ofensiva mediàtica, política i de clavegueres de l'Estat, els catalans no s'han acollonit i les estelades, ja un tant descolorides, onejen i donen la cara perquè tothom vegi la voluntat d'un poble. 

Però ara també han de reflexionar els dirigents de les nostres forces polítiques sobre la gran responsabilitat que tindran durant la resta d'any i durant tot el 2014: hi haurà xoc de trens més o menys violent, hi haura intervenció de l'Estat... fins a on s'atreviran? I els nostres polítics i classe dirigent hauran d'aguantar ferms, i no passa res --ans al contrari-- si usen la justícia, els tribunals o pitjor encara la Guària Civil, perquè si ho fan el nostre col·lectiu Joan Creixell està convençut que segur que guanyarem. Avui a Europa i al món, cada any que passa, es consoliden cada cop més les formes democràtiques. I l'actualitat política i internacional de les darreres setmanes ho posa en evidència. 

La Via Catalana és una eina, un símbol i una pàgina de la nostra història que explicarem en un futur als nostres fills i néts. I tots hem de poder dir: "Jo hi era". No hi podeu fallar perquè hem de cobrir tots i cadascun dels trams. I tampoc no hem d'acceptar cap mena de provocació: la Diada ha d'ésser un 11 de setembre exemplar sense cap mena d'incident ni violència.

Carta de Mossèn Ballarin al President Mas

Amic Mas, no et tracto d'honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i honorabilitats.

De la mena que et costarà que la gent t'entengui, no tens res de l'èpica gloriosa del President Macià ni d'aquella follia urgellenca del malaurat Companys. I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.

No esperis que ningú t'acabi d'entendre en allò més bell que ets. Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaries de la política del país.

Ets el tipus d'home més estrany que produeix la política d'aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d'ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairbé enlloc en aquest país i en el seu govern.

Ves que et dic, ets un home normal, la mena més estranya d'homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l'instint de mestre Pujol no l'enganyava.

De patac vas trobar-te amb aquells d'enllà. Com que no em ve d'una ratlla t'ho explicaré com un dels meus records del temps de la República. Discutint de l'Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya". Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d'Espanya" i feia l'elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d'Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.

Aquest era l'esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco.

Per no allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d'ençà de la transició, tots els governs d'enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.

I en aquestes vas sortir tu. Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans i molt menys anant de gairell com l'edifici de Bankia mai no serà capaç de saber què s'amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.

Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d'independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se'ns arronsa el melic tenint-ho per impossible. I vet ací. Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.

Ja hi vam ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les eleccions. Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense els pollastrets de vuit rals t'han picotejat sense compassió ni respecte.

He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític. Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat tu ets l'únic camí.

Tu ets l'únic camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T'han bastonejat, amb el que diuen els diaris d'enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se'ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.

Josep M. Ballarin  

24/12/2012