Espanya contra Rivera i Ciutadans

La perplexitat i l'empipada en el si de Ciutadans (C's) i sobretot en la direcció del partit és, dia a dia, més evident portes endins. En certes reunions s'ha arribat a dir clarament "Espanya ens està donant l'esquena, l'Estat i els seus poders no ens accepten com un partido nacional diuen que som un partit català". La lliçó que rep C's és clara: aquests anys passats han sigut la nineta dels ulls de l'espanyolisme ranci, dels socialistes jacobins d'Alfonso Guerra, del PP d'Alejo Vidal-Quadras, de quatre ximples de l'autoodi com Albert Boadella. Però ara sols continuen fidels a la seva línia els intel·lectuals com Francesc De Carreras, pare espiritual d'Albert Rivera.

Allò que encara no ha entès C's és que fins ara Espanya i els seus aparells els hi reien les gràcies perquè els usaven contra el catalanisme i l'independentisme polític --ja sigui CiU, ERC o PSC. I mentre C's fes mal a Catalunya, ja els anava bé: tot eren suports, ajudes, subvencions directes i indirectes, cops a l'espatlla, promocions a programes de ràdio i televisió prime time...

Però allò que Rivera no havia valorat era que ara, amb el seu pas polític a Movimiento Ciudadano, s'ha col·locat de cara a l'status quo estatal, contra PP i PSOE, i també contra la fulgurant Rosa Díez que fuet a la mà manté les ovelles del PP i del PSOE al corral de l'espanyolisme. I és clar: aquests no volen ningú que els pugui prendre ni un sol vot.
Per paradoxal que pugui semblar, C's s'ha transformat en un partit català"
Ara, doncs, C's i el senyor Rivera ja no són útils a l'Estat, ara fan mal a la cohesió de l'Estat, i per paradoxal que pugui semblar, C's s'ha transformat en un partit català. A veure si aprenen la lliçó...

Però què era (i què és) realment Ciutadans? C's és la concentració d'individus molt diferents en concepcions polítiques i socials diverses però units pel seu desarrelament nacional amb Catalunya, per l'autoodi cap a la seva pròpia nació i per una frenètica oposició a que la llengua catalana pugui trobar la seva normalització nacional i sigui el nervi de la reconstrucció nacional del país. 

Això els ha unit a tots: els despenjats del PSC més partidari d'un PSOE jacobí, els despenjats del PP per feble amb el catalanisme polític i els despenjats de l'ultradreta, entre la qual cal comptar-hi persones properes a la Fundació Francisco Franco i exmilitants tant del PP com del PSC que no van trobar un lloc al sol en aquests partits. Als membres de C's els unia l'odi per Catalunya: no han entès ni volen entendre (i hi lluiten en contra) l'Espanya plurinacional, plurilingüística i pluricultural.
Rivera va començar en pilotes i potser hi acabarà"
És més: allò que més els uneix és l'intent de destrucció del valor més preuat de la societat catalana, el Catalunya un sol poble. Per què no dir-ho, C's també és la suma de molts oportunistes i de funcionaris de l'Estat --i de les ssvees clavegueres-- que veia en C's una eina útil per frenar i fer fracassar la reconstrucció nacional de Catalunya. Ara, però, des de l'aparició de la fotografia del Rivera en pilotes han passat moltes coses: èxits, desmesura, possibles mans brutes d'algun dels seus dirigents, els enfrontaments pels lideratges de segoon nivell i les diferents famílies que hi conviuen al partit.

A C's, doncs, se li ha girat molta feina. El PP els hi ha arrebassat la bandera contra la llengua catalana i Pere Navarro, amb un PSC jacobí i rendit al PSOE, pot aconseguir vots de l'àmbit de C's. Diversos analistes del SIC han arribat a la conclusió, després de consultar fonts de C's, que aquesta organització es troba en un moment molt difícil i que en qualsevol moment es pot produir una eclosió interna.

La batalla final entre el socialista, popular i centralista Javier Nart i el liberal Juan Carlos Girauta és un exemple dels equilibris de forces dins del partit i de que Albert Rivera ja no controla la direcció de C's com ho feia anys enrere. Rivera va començar en pilotes i potser hi acabarà. I aquesta vegada serà a causa dels espanyols que ell tant estima.

Benvolguda, o no, Alicia Sánchez Camacho:

Benvolguda, o no, Alicia Sánchez Camacho:

Fins aquí hem arribat. Ja no puc més. Ja s'ha dit massa. Ja s'ha fet massa. Ja n'hi ha prou. Ets una filla intel·lectual del franquisme. Tothom ho sap. Tu també. El PP va estar fundat per franquistes. Tothom ho sap. Tu també. El PP està ple de gom a gom de fills, nets, cosins, tiets o germans de falangistes, nostàlgics i simpatitzants del "movimiento". Tothom ho sap. Tu també. Gent que un cop mort el dictador es va transmutar automàticament en demòcrata i que s'ha subjectat a una Constitució escrita amb l'alè pudent dels militars a la nuca. Una Constitució que els va garantir no ser perseguits pels seus nombrosos crims de guerra i de postguerra. Tothom ho sap. Tu també. Gent que quan perdien els arguments cridaven allò de "usted a mí no me tiene que dar lecciones de democracia". Tócate lo que no suena. No es van conformar amb el fet d'haver guanyat una guerra. Van voler reprimir, aniquilar, exterminar, esborrar del mapa a tot aquell que no els jurés fidelitat eterna. I ara, tu, representant a Catalunya dels franquistes 2.0 tens els sants ovaris de comparar els independentistes amb els etarres. I et quedes tan ampla. I afirmes que us diem com heu de viure la vostra vida. Vosaltres, que privatitzeu amb el rosari i la creu tots els úters aliens, que imposeu el castellà a cop de Wert, que traieu les senyeres dels edificis públics de Balears, que tanqueu canals de televisió i emissores de ràdio, vosaltres afirmeu que us diem com heu de viure? El que et diré és com viviu. Viviu de puta mare! Des del 39 viviu de puta mare! I us queixeu? Vosaltres que heu fet i desfet, que heu privatitzat empreses públiques que després us han contractat, que heu enganxat amb cola permanent els tres poders de l'estat, que heu robat tot el que es pot robar, que voleu imposar l'amnèsia col·lectiva perquè és l'única manera que trobeu perquè els joves no sàpiguen la merda en la què vau ficar aquest país durant quaranta putos anys, vosaltres sou el darrer reducte de democràcia? No me jodas, Alicia!!!

I tu? Què collons has fet per Catalunya? Què hem d'agrair-te? Què et devem pels serveis prestats? Què et deu la cultura catalana? I l'esport? I l'economia? Què et devem? De veritat, diga-ho, si us plau! En què has millorat aquest país? Què has fet per Catalunya? Quant has aportat a la llibertat dels catalans, als nostres drets, als nostres símbols? De quina manera has prestigiat la nostra història? Quin milisegon has fet servir per aportar algun valor polític, filosòfic, ideològic o intel·lectual a aquesta societat? Què et devem els catalans per la teva trajectòria parlamentària? Ja t'ho dic jo: res. No et devem res. Zero. Nada. Nothing.

I ara ens dius etarres. Som terroristes. Abans hem estat nazis. Ara som etarres. I demà? Quants dolents us queden per agafar com a metàfores? Quanta Història sabeu perquè la mentida sobre la què edifiqueu la vostra manca d'arguments trobi noves formes de maldat per comparar-les amb el procés català?

Ja n'hi ha prou. Fins aquí hem arribat. No teniu dignitat, ni vergonya. Sort que dueu data de caducitat a l'envàs. Comença el compte enrere.

Carta de Oriol Pujol

Benvolgut company, benvolguda companya de Convergència,

He cregut necessari dirigir-me directament a tu com a militant de Convergència, 

i ho faig amb l'esperit d’algú que es vol explicar, i sobretot d'algú que es deu a 

tots aquells que un mes de març del 2012 el vau escollir secretari general 

d'aquest partit nostre.

El passat 19 de març també et vaig enviar una carta comunicant-te la decisió 

de delegar les funcions de secretari general de Convergència a en Josep Rull i 

a en Lluís Corominas, així com les de la Presidència del grup parlamentari de 

CiU a en Jordi Turull. Una decisió que vaig prendre tant bon punt vaig saber 

que el TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) decidia imputar-me 

davant d'indicis d'un possible intent de tràfic d'influències, i amb la voluntat que 

això no afectés de cap manera el procés endegat per una gran majoria de 

catalans, ni el lideratge polític de Convergència i el President Mas en tot el 

procés. 

Deia, en la carta, que feia el pas de delegar les funcions per tal que la meva 

situació judicial no pogués ser utilitzada en contra de res del que tenim 

encomanant en aquests moments tan transcendentals, complexes (sens 

dubte), i històrics que viu i ha de viure Catalunya. 

Recentment la Fiscalia ha demanat que s'ampliés la causa que es veu 

contra mi, incorporant-hi uns suposats indicis d'un possible suborn, en el 

qual hipotèticament jo hauria canviat el sentit del vot del Grup Parlamentari en 

la Llei de Seguretat Industrial de l'any 2008. I és aquest fet el que em porta a 

trencar el silenci que he mantingut des del darrer mes de març. 

Considero encertada i molt oportuna la decisió presa en el seu moment de 

delegar les funcions; penso a més a més que totes tres persones les executen 

molt bé, tot i reconèixer la complexitat i les tensions del moment. És potser ara 

que han passat uns mesos, i que es pretén ampliar i allargar la causa inicial, 

que es pot fer el balanç del difícil que hagués estat no enterbolir i mantenir 

intactes les diferents accions i propostes que, molt exitosament, ha anat fent 

Convergència, ja sigui des del partit o el Parlament, ja sigui des del Govern. 

Em produeix molta satisfacció poder dir que hem anat complint amb tot el que 

teníem previst, ja sigui en la gestió del dia a dia del Govern i d'aquest País, ja 

sigui en el procés de la transició nacional i del nostre legítim dret a decidir el 

nostre futur. 

CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA

Còrsega, 331-333 – 08037 Barcelona –Telèfon 93 236 31 00 – Fax 93 236 31 08 

És precisament aquesta satisfacció de feina ben feta, la que em ratifica en la 

decisió presa, la que vaig prendre delegant les funcions. Tant si es produís una 

ampliació de la causa que hi ha contra mi, o un increment de la pressió 

mediàtica, o fins i tot l'explícita voluntat de destrucció política i personal per part 

de gent absolutament contrària a la tasca que estem fent i als objectius que ens 

hem marcat, ens cal continuar endavant fent el que fem. 

En la mesura que una carta d'aquest tipus m'ho permet, vull expressar-te 

directament el que ja he anat manifestant davant el jutge del TSJC: que no 

formo, ni he format mai part de cap trama corrupta per adjudicar cap estació 

d’ITV, ni res que se li assembli, i ara que s’amplia la causa, em tocarà exposar 

(i insistir) que indubtablement mai he sol·licitat ni percebut cap contraprestació 

econòmica a canvi d'una votació al Parlament. Ho hauré d'explicar molt, ja que 

sóc conscient que el principi d'innocència ha saltat pels aires, i em tocarà dur a 

terme la feixuga tasca de demostrar que la meva conducta ha estat correcta, 

després que alguns mitjans i la petició de fiscalia hagin sembrat ja el dubte 

sobre la meva persona. 

Encaro aquests moments segur i amb la consciència molt tranquil·la, si bé el 

que més lamento és la incertesa de la durada que pot tenir la instrucció i 

sobretot que hagin volgut estendre-ho a la meva dona. L’afecta tant a nivell 

personal, com a la seva activitat professional qüestionant-li una trajectòria 

professional de més de 20 anys. Em dol perquè clarament evidencia, d’una 

banda sobre qui es vol exercir la pressió al cost que sigui - sobre mi -, i de 

l’altra “el tot s‘hi val”. 

Certament la meva persona i els que m'envolten ens hi veiem profundament 

afectats, i el moment és difícil, però tot i la complexitat del que ens toca i ens 

tocarà viure, vull transmetre't que actuaré amb fermesa per defensar la meva 

honorabilitat. Potser no serà a través dels mitjans de comunicació, però sí a 

través del propi procés judicial. Sóc conscient que aquesta actitud m'aboca a 

un cert silenci mediàtic, i fins tot al fet que les notícies que apareguin de mi no 

siguin ni agradoses ni casualment prou aclaridores. Però durant aquests 

darrers mesos he pogut anar exposant de manera clara els fets i la realitat 

davant el jutge, ja sigui directament o a través de la declaració de tots els 

testimonis de la causa, tant els sol·licitats per mi, per altres parts com per la 

fiscalia. Tots ells, tots, han manifestat que no formo part de cap trama corrupta. 

I precisament quan semblava que la instrucció arribava a la fi, fins i tot quan a 

finals de novembre ja vaig demanar el sobreseïment del cas per absència de

delicte, ... precisament va ser aleshores quan la Fiscalia ha sol·licitat 

l'ampliació de la causa basant-se en un correu electrònic de l'any 2008 entre 

dues persones que ni estan imputades, i que parlen de mi i de la Llei de

Seguretat Industrial. Una llei que es tramitava en un moment en què érem a

l’oposició, i per tant el nostre vot no era ni determinant ni necessari per tirar-la 

endavant.

Vull fer-te saber que defensaré i puc defensar el que he fet jo i el que ha fet la 

meva dona, però no el que terceres persones diuen o especulen sobre mi. I 

també continuaré actuant sota els principis de cercar la reparació i reversibilitat

que et mencionava en la carta del 19 de març. 

Seguiré treballant en tot allò que tinc encomanat. En el grup parlamentari amb

en Jordi Turull i la resta de companys diputats i diputades. Dins de 

Convergència amb en Josep Rull, en Lluís Corominas i la resta de càrrecs i

militants com tu. Continuaré aportant tot el que puc, i tinc moltes ganes de fer-

ho, per aprofitar l’oportunitat històrica d'aquesta transició nacional que estem 

fent una gran majoria de catalans per poder exercir el nostre legítim dret a 

decidir el nostre futur col·lectiu. En aquesta línia reitero la meva disponibilitat

cap a tots i cadascun de vosaltres, bé sigui a nivell local o sectorial, en el que

creguis oportú. 

Certament lamento molt no poder-ho fer exercint plenament totes les funcions

que em vàreu encomanar en el darrer congrés de Convergència a Reus, però 

celebro molt i em reconforta el saber que junts anem assolint les fites previstes

amb una inequívoca voluntat de servir aquest País. 

Visca Convergència i Visca Catalunya! 

Molt agraït,

 

Oriol Pujol 

 

Barcelona, 7 de febrer de 2014

CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA 

Còrsega, 331-333 – 08037 Barcelona –Telèfon 93 236 31 00 – Fax 93 236 31 08 

El president i la societat civil fan la feina. I la classe política

El president, amb la seva tasca diària i amb les seves declaracions dels darrers dies a La Vanguardia i al programa Salvados de La Sexta, fa la seva feina amb seriositat i dignitat nacional. També l'ANC, Òmnium, l'AMI i les actituds positives d'ERC i la campanya pel Sí-Sí del CDC són elements que ens permeten donar el pas endavant.

Però trobem a faltar que la majoria de la classe política actual estigui a l'altura del moment més important de la història dels darrers 300 anys. Som en un moment excepcional i calen actituds de coratge i fermesa: cal posar per davant els interessos del país als personals i de partit.

Som conscients que estem en una crisi econòmica i social gravíssima de la que en són protagonistes els 800.000 catalans que es troben a l'atur, i les repercussions socials que això comporta s'han de solucionar de manera prioritària. 

Però, per què no diem, d'una vegada, que això és impossible en un marc espanyol en el qual els catalans no decidim res i que, a més de l'espoli, patim també l'intent de conduir la nostra expansió econòmica? Tots sabem què està passant i per què. Per què, doncs, tants dubtes? Per aquells qui prioritzen la qüestió social cal dir-los que aquest país està canviant i molt de pressa, i que la majoria social vol la independència nacional però també i a la vegada vol canviar l'estat de les coses que desestabilitzen la nostra societat: la corrupció, l'abús de les elits poderoses, les desigualtats, les retallades del model social europeu... i avui tothom inclou aquestes fites com quelcom irrenunciable en el nou estat nacional i social català.

Podem entendre que els poders fàctics i aquells qui viuen del negoci de la dependència amb Madrid, o els qui són "quinta columna" espanyola, tindran el fre de mà posat i intentaran fer torpidejar el procés. Però la nostra classe política, ¿quina por té? Les seves cadires? La resignació davant de les dificultats? La por a l'Estat? La manca de convicció? O no creure's que veritablement sigui possible el projecte sobiranista? Què passa? Debilitat o incompetència?
Espanya haurà d'entendre que el conflicte català no és una simple qüestió econòmica o de dèficit, sinó una qüestió de dignitat nacional"
Els propers mesos són vitals per la construcció nacional del nou Estat. Espanya, el nacionalisme espanyol i els seus aparells enduriran la seva ofensiva i davant d'això hem de respondre de totes maneres menys amb violència. Haurem d'armar-nos ideològicament i oposar-nos amb força, valentia i, si cal, amb insubmissió tot organitzant noves grans mobilitzacions que ensenyin a Espanya i al món quina és la voluntat dels catalans. 

Espanya no podrà oposar-se a la nostra gran majoria social, i això ho sap: no podran --com sempre han fer de manera històrica--, usar la violència, perquè són prou intel·ligents com per entendre que el primer que la utilitzi perdrà la raó democràtica davant del món i reforçarà així el clam d'independència dels catalans. Això els provoca histèria crispació i impotència. I saben que tard o d'hora hauran de cedir i acceptar el democràtic dret a decidir. 

Espanya ha de reflexionar i haurà d'entendre que el conflicte català no és una simple qüestió econòmica o de dèficit fiscal, que també és una qüestió de dignitat nacional dels catalans. Catalunya vol ésser i no se sent espanyola, vol ser ella mateixa, no vol seguir demanant permís per parlar la seva llengua ni per defensar la seva cultura, la seva idiosincràsia, i vol existir al món deixant de ser invisible.

A la vegada, Catalunya sent un gran apreci pels ciutadans espanyols, no pas per les seves elits i els seus poderosos i les seves castes. Espanya i Catalunya han d'entendre's aquest any 2014 perquè després del dret a decidir caldrà negociar la permanència diferent i reconeguda en el si d'un estat plurinacional o el divorci i el veïnatge del futur. Espanya i Catalunya ens necessitarem mútuament per treballar conjuntament en la construcció d'una Europa de llibertat i pluralitat.