Artur Mas marca perfil sobiranista en la presa de possessió

Barcelona - Dilluns, 27 de desembre de 2010

"Ho prometo en plena fidelitat al poble de Catalunya". Amb aquesta frase el nou president de la Generalitat, Artur Mas, ha assumit aquest matí el seu càrrec. En la presa de possessió, Mas, a diferència dels seus successors més recents, ha deixat clar que les decisions que prengui el poble de Catalunya passaran per sobre del marc legal vigent. Mas en cap moment ha parlat de referèndum, de consultes, de concert econòmic o d'independència, però tot el discurs estava enfocat a remarcar el perfil sobiranista del nou president. 

A diferència del que va passar en el debat d'investidura, en el qual Mas estava obligat a buscar un mínim consens per sortir escollit, avui no hi ha hagut ambigüitats. Després d'explicar que la vida de les nacions és molt més llarga que la dels estats, el nou president ha declarat que aspira "a la sobirania plena de Catalunya", tot i que ha demanat paciència perquè "la construcció nacional no és feina per a impacients". 

De fet, l'acte de presa de possessió ha estat plegat de detalls que marquen l'inici d'una nova etapa. El vicepresident del govern espanyol Manuel Chaves, per exemple, no ha parlat com en d'altres ocasions ho havia fet el representant de l'Estat. A diferència de fa quatre anys, quan el president Zapatero va ser protagonista de la presa de possessió de Montilla, Chaves ha quedat reduït a un segon pla. 

Cal destacar també la dignitat institucional del president Montilla, que deixa la presidència havent fet un traspàs exemplar, en paraules del mateix Mas. Més còmode en el comiat que en l'arribada, Montilla ha citat Vicens Vives i Espriu en el seu discurs, en què ha assegurat que continuarà treballant perquè Catalunya es cuidi més "del fer que del ser". 

A banda dels actes protocolaris, la presa de possessió de Mas també ha estat marcada pel miler de persones que han desafiat el fred assistint a la plaça Sant Jaume. Un cop investit, el president ha sortit al balcó a saludar-les entre crits de "Mas president" i "independència". Espontàniament, el públic i les autoritats que hi havia al balcó han acabat entonant per segon cop els Segadors.

L’Apartheid català ¿?

Barcelona - Dilluns, 27 de desembre de 2010

L'Espanyol ha embogit després de la derrota contra el Barça a Cornellà – El Prat. Joan Collet, Mauricio Pochettino i Luis Garcia han escenificat la cruesa i el malestar que ha suposat l'un a cinc. Que el Conseller Delegat del Real Club Deportiu Espanyol, Joan Collet digui que "el que s'està fent amb l'Espanyol és un apartheid", és tan desafortunat que mereix, com a mínim, una disculpa.

D'entrada, comparar l'apartheid amb qualsevol cosa relacionada amb l'esport en democràcia, ja és una aberració. Però comparar el tracte que, segons Collet, rep el seu club per part dels mitjans i del país en general amb el genocidi racial dels negres sudafricans, és molt greu. Massa greu com per deixar-ho passar. 

Les paraules de Collet reforcen el discurs del capità blanc-i-blau, Luis Garcia, que a inicis d'aquesta setmana acusava alguns mitjans "d'odiar" el club perico. I subratllen, també, el discurs de Pochettino aquesta setmana, en dir que "quan jugues contra el Barça sembla que no siguis català". 

D'entrada, destacar el moment escollit pel directiu, l'entrenador i el capità, per fer aquestes confessions. Arriben just la setmana després de rebre una bona tova per part de l'etern rival, l'enemic, que diuen, en el que havia de ser el derbi més igualat dels últims anys. Fa quatre dies éren en posicions de Champions, i tothom en destacava el bon joc, les virtuts, els grans resultats i el bon treball amb el planter. Tot eren elogis i atencions per part de la premsa. I d'això, no en deien ni mu. 

Però no cal ser malpensat. Aquesta - diuen – és una reivindicació històrica per una entitat amb més de 100 anys des de la seva fundació. D'acord. És a dir, que Catalunya no els ha tractat mai bé. No se senten estimats. És comprensible. Però abans de parlar d'apartheid, potser caldria preguntar-se què ha fet l'Espanyol pel país? Sense anar més lluny, no va ni adherir-se a la campanya en favor de l'Estatut de Catalunya que va organitzar tota la premsa escrita catalana. 

De fet, sí que va aparèixier el nom i el reconeixement de l'entitat com una de les que hi donava suport. Però en la Junta General d'Accionistes del dimarts 1 de desembre de 2009, el president Daniel Sánchez Llibre va haver de donar explicacions. "Va ser una consideració exclusivament a títol personal - va dir -, mai he barrejat la política amb el club ni mai ho faré". Ningú no aturarà aquest victimisme d'un club que no mouria ni una pedra pel país? Deu ser això l'apartheid català.

Mas busca la presidència amb un discurs ambiciós i realista

Barcelona - Dilluns, 20 de desembre de 2010

"El gran repte de país és obrir la transició catalana basada en el dret a decidir, amb el Pacte Fiscal com a primer objectiu". Aquesta és la frase més destacada

 del discurs d'investidura que Artur Mas ha pronunciat al Parlament. El presidenciable ha optat per un discurs molt realista, sobretot pel que fa a les mesures econòmiques, però no ha renunciat a l'ambició nacional, tal com alguns havien previst. Mas no ha estat concret, però tampoc ambigu.El discurs, molt ben calculat i argumentat, fa pensar que estem davant d'una nova Convergència i Unió, decidida a no arrugar-se a l'hora de la veritat i plantar cara a Madrid. A falta de saber què contestarà Mas a la resta de formacions nacionalistes en el torn de rèpliques, el presidenciable convergent té clar, però, que abans d'anar a Madrid cal un consens català a prova de bombes. Si la resta de partits nacionalistes l'ajuden, Mas està disposat a liderar la reclamació catalana a Madrid, sempre amb el dret a decidir com a bandera.

El discurs de Mas no  ha anat només dirigit als altres 134 diputats del Parlament. L'apel·lació a la necessitat que la societat civil doni suport als partits ha sortit més de dos i de tres vegades en el discurs del presidenciable. Cal tenir en compte que avui més que mai les organitzacions empresarials i els sindicats són conscients que sense un nou pacte fiscal -en cap moment ha fet referència al concert econòmic- és imprescindible perquè l'economia catalana surti amb certa rapidesa de la crisi.

El candidat fins i tot ha tingut temps de parlar de sentiments i explicar que no actuarà "amb esperit de revenja o ressentiment". Venen temps per cicatritzar ferides obertes des de fa massa temps. Amb tot, això no vol dir que no compleixi dos dels seus principals compromisos adquirits durant la campanya i que tenen com a protagonista Iniciativa per Catalunya. Les primeres decisions que prendrà Mas com a president seran l'eliminació de la limitació a 80 km/h i la retirada del codi ètic dels Mossos d'Esquadra, cosa bàsica per restablir la imatge i el prestigi de la policia nacional de Catalunya.

Aeroport del Prat: el pitjor dels escenaris per Catalunya

Barcelona - Dilluns, 13 de desembre de 2010

Gràcies a la vaga de controladors el govern espanyol va poder camuflar una de les decisions que més laminen la capacitat d'autogovern en els darrers temps. El canvi del model de gestió aeroportuària situa Catalunya en el pitjor dels escenaris: una privatització de l'aeroport del Prat sota el control i la tutela d'Aena.

Malgrat el govern espanyol i el que queda del català vulguin fer veure que el nou model afavorirà la competència entre aeroports, el cert és que la privatització de la gestió del Prat i Barajas no té res a veure amb les decisions estratègiques. Si es manté el que el consell de ministres va aprovar la setmana passada, Aena mantindrà la capacitat de fixar taxes i, per tant, de decidir sobre les pròpies inversions. Només el traspàs als mateixos aeroports d'aquesta potestat permetria una competència entre ells. Sense poder apujar o abaixar taxes és impossible dur a terme una política pròpia d'inversions.

No és estrany que el model proposat pel govern agradi tan a les empreses privades. Es privatitza tot allò que no és estratègic, cosa que representa el 70% del benefici econòmic d'un aeroport. Un negoci amb un baixíssim risc i unes altes expectatives de benefici. De fet, una de les virtuts d'aquesta privatització centralitzada que ha fet Zapatero és que ha dividit el consens que hi havia a Catalunya sobre la necessitat d'un traspàs de la gestió.

L'acte de l'IESE va suposar la unió de gent de sensibilitat molt diferent per reclamar la gestió d'una infraestructura estratègica. Allà hi havien empresaris i institucions de dretes i esquerres, catalanistes i espanyolistes. Tots amb l'objectiu comú d'un model que permetés la gestió autònoma de l'aeroport.

En tot el procés de negociació del nou model cal destacar el nou fracàs del PSC, que esperava un model que permetés a la Generalitat tenir una certa capacitat de decisió. Res de tot això: Madrid, molt necessitat de diners, ha decidit tirar pel dret i fer una privatització sense cap mena de traspàs a la Generalitat, que es limitarà atenir una cadira per escoltar en un futur consorci entre el govern espanyol i el gestor de l'aeroport.

On van els vots d'Esquerra?

Barcelona - Dijous, 9 de desembre de 2010

 

L'estrepitosa caiguda d'Esquerra a les eleccions del 28N dibuixa un mapa electoral amb el vot independentista fragmentat.  Les enquestes preelectorals i també les primeres postelectorals ens diuen que molt de vot perdut per ERC va a CIU, per tant, vol dir que no tot el vot que perd ERC va a SI I RCAT i, que no tot el vot que va  SI I RCAT prové d'ERC.

De tota manera, la correlació entre les caigudes d'Esquerra i els resultats  de les dues noves candidatures són prou rellevants per analitzar-les conjuntament.

De cada 10 vots a grups independentistes, han anat 6 per Esquerra, 3 per SI i 1 per RCAT. Però depenent del territori aquestes proporcions han variat considerablement. Destaquen les comarques on SI s'ha apropat a Esquerra (Bages, Anoia) o fins i tot  ha arribat a superar-los com el Berguedà o Osona. Reagrupament, que ha tingut millors percentatges a les comarques de Lleida i Girona, va superar Esquerra i SI a la Cerdanya.

 

En general a la majoria de municipis, els vots que perd ERC són superiors als que sumen els dos nous partits. De mitjana, els tres partits independentistes sumen el 86% del percentatge assolit per ERC el 2006. On aquesta diferencia és mes petita és en aquelles poblacions on SI o RCAT obtenen millors resultats i, on coincideix generalment, amb comarques on tradicionalment el vot nacionalista ha estat molt elevat.  En aquests casos les pèrdues de vot globals dels partits independentistes són molt baixes o en algun cas superen, com és el cas del Berguedà, els resultats d'ERC de 2006.

Un cas invers serien aquelles poblacions, moltes de l'àrea metropolitana, on ERC també perd la meitat dels vots però en canvi SI i RCAT només en poden recollir una petita part. És el cas del Baix Llobregat, poblacions com Badalona, L'Hospitalet, el Districte de Nou Barris a Barcelona o també la ciutat de Tarragona. En aquestes poblacions, l'independentisme només suma al voltant del 70% del percentatge de vots obtingut el 2006 i és, en canvi, on s'han produït els ascensos més contundents de CiU.

Finalment, cal dir que en diverses zones de les circumscripcions de Lleida i de Tarragona les caigudes d'Esquerra no són tan grans com a la resta del país. Però només en municipis petits que tenen alcalde republicà, com Carme (Anoia) o Santa Maria d'Oló (Bates), Esquerra acapara gairebé tot el vot independentista.

Independentisme: una reflexió necessària

Barcelona - Dimarts, 30 de novembre de 2010

Sobre el paper, els resultats de les eleccions pel que fa a les opcions independentistes no han estat bons. Aquells partits que es defineixen com a tals han patit una baixada espectacular, començant per ERC, que ha perdut 11 escons, Reagrupament ni tant sols ha entrat a la cambra i només la formació de Joan Laporta, Solidaritat Independentista, es pot apuntar l'èxit de tenir quatre escons per primera vegada, tot i que no arriba a tenir grup parlamentari propi al Parlament. Sumats, hi ha 14 diputats independentistes al Parlament, menys que la legislatura passada (21), o l'anterior (23). Aquestes xifres no són del tot exactes, perquè hi ha diputats de CiU que es consideren independentistes, tot i que la seva formació no se'n defineix.

Si analitzem el nombre de vots, el panorama no és millor. Sumats els vots d'ERC, Laporta i Carretero, fan 359.000 sufragis, lluny dels 416.000 vots que van obtenir els republicanes a les eleccions catalanes del 2006. Són 57.000 que probablement s'han repartit entre CiU i el vot en blanc. Hi ha molts independentistes que han optat per CiU com a mal menor per no veure un nou tripartit presidit per Montilla.

Hi ha, per tant, dues reflexions a fer-se: aquells que veuen les eleccions com una derrota del sobiranisme només tenen raó en una part, perquè CiU s'ha sobiranitzat també electoralment i això obligarà Mas a fer una política nacional més ambiciosa si vol seguir conservant aquests electors.

El fracàs més gran està en el sector de l'esquerra independentista, liderada per Joan Puigcercós, que ha pagat sobretot les successives escissions internes, que en el cas de Reagrupament, han acabat en l'extraparlamentarisme. En el cas d'ERC, sembla raonable que no hi hagi dimissions immediates, perquè tampoc s'albira un relleu intern capaç d'aglutinar tots els sectors del partit. El més important ara com ara és analitzar bé el que ha passat, treure'n conclusions, bastir una nova estratègia i només llavors, parlar de persones. Fer-ho al revés només portaria al caos.

28-N: CiU, ERC, ens cal una majoria nacional!

Barcelona - Divendres, 26 de novembre de 2010

Aquest diumenge obrim una nova etapa. Les hipoteques i els complexes de la transició democràtica s'han esvaït amb la sentència del Tribunal Constitucional. Però continua l'odi cap a Catalunya, impulsat principalment pel PP, sectors espanyolistes del PSOE i els aparells de l'estat, que des de les clavegueres i la brunete mediàtica intenten desprestigiar el projecte nacional català, destruint els seus líders, les seves forces polítiques, les seves estratègies i els avenços de l'autogovern aconseguits amb la creació de diverses estructures d'Estat.

Mai els instruments i les estructures de construcció nacional no havien sofert una ofensiva tan forta. La immersió lingüística, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el finançament i el nostre model policial estan constantment en el punt de mira. Tot s'hi val per destruir-los, menysprear-los o caricaturitzar-los.

Davant d'aquesta situació, les dues forces polítiques majoritàries, netament catalanistes o sobiranistes, CiU i ERC, tenen la responsabilitat històrica d'assolir una majoria electoral i social àmplia, que permeti resistir l'ofensiva espanyolista. I més encara, si en les properes eleccions espanyoles guanya el PP.

CiU arriba al 28-N com a cavall vencedor, amb un Artur Mas que ha evitat cometre els errors de les dues últimes legislatures. S'ha acabat la prepotència, els atacs fratricides a les altres forces nacionalistes i s'han llançat missatges de complicitat relacionats amb bona part de les reivindicacions de la societat civil mobilitzada, com el del concert econòmic. I, d'una manera més contundent, Artur Mas ha assegurat que ell, personalment, votaria sí a un referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. A més, Mas ha adoptat una actitud de presidenciable, que vol solucionar la greu crisi econòmica del país i està disposat a no fer de titella d'Espanya. Però, tot això, ho haurà de demostrar...

Esquerra arriba al 28-N amb el llast del tripartit i tant el partit com els seus màxims dirigents han estat atacats per terra, mar i aire. S'ha minoritzat i despreciat la seva obra de govern, que algun dia, serà valorada més positivament que ara.

Però en l'ADN d'ERC hi ha algun problema que provoca cíclicament que els seus dirigents s'enfrontin. Caldria anar a fons amb aquest problema, que sembla personal, i caldria saber si no hi ha alguna cosa més... Però en el míting central de campanya d'Esquerra al Palau, s'hi va observar un bri d'esperança. Les 1.400 persones assistents, amb els seus aplaudiments, van donar una lliçó a la direcció d'ERC: un llarg aplaudiment a Josep-Lluís Carod-Rovira i un altre a Joan Puigcercós va servir per mostrar què pensa el militant, quines són les seves cartes, quin és el seu posicionament. Les bases de la formació demanen unitat i, més encara, quan no hi ha diferències ideològiques ni estratègiques.

En la campanya del 28-N, Joan Puigcercós i la seva mà dret executora, Xavier Vendrell, han fet una seriosa i ben muntada estratègia electoral, amb un argument central final: que el PP no sigui la tercera força, la força política decisora a Catalunya. Aquest fet i el full de ruta concert econòmic/referèndum d'autodeterminació pot fer que molts independentistes desmoralitzats facin el vot útil a ERC.

Un pacte Artur Mas-Joan Puigcercós seria el que provocaria una majoria electoral, social i nacional, que permetria que hi hagués una acumulació de forces i, a la vegada, el temps necessari perquè maduressin la resta de forces independentistes.

Si Puigcercós i ERC donen a CiU el suport desinteressat per aconseguir el concert econòmic, caldria que, en cas de no aconseguir-se, Artur Mas i CiU acceptessin la proposta de Puigcercós de convocar un referèndum d'autodeterminació.

Tres criteris per triar el vot

Barcelona - Dimecres, 17 de novembre

A l'hora de triar el propi vot, els electors poden triar en clau de passat, en clau de futur proper o bé en clau ideològica (futur llunyà o grans valors). Votar en clau de passat és el vot que  valora la trajectòria dels partits en els darrers quatre anys. Es tracta, sobretot, de premiar o castigar l'acció dels diferents partits de govern. Tornar-lo a votar si ha complert expectatives o deixar de fer-ho si no s'ho mereix i ha defraudat. Votem en clau de futur proper quan ens engresca les possibilitats que ens ofereixen, les promeses, que se'ns proposen per als propers quatre anys. Votem en clau ideològica quan volem donar suport a una idea, per exemple, la independència o el progrés social, o volem donar suport "als nostres", com si féssim un plebiscit.

Com que hi ha electors de tots els tipus, els partits han de barrejar tots els punts de vista a l'hora de llençar missatges. Algunes de les persones que encara han de decidir el seu vot, en el fons estan dubtant de quin criteri han de seguir per triar. Seria el cas d'un votant d'Iniciativa descontent amb la gestió del tripartit però il·lusionat amb el recanvi generacional de la coalició. Per res del món voldria que deixar de votar a Iniciativa s'interpretés com un vot de càstig a Herrera. També alguns votants d'Esquerra es troben en la mateixa situació. Cal deixar de votar Esquerra, precisament ara que s'han compromès a no entrar a cap govern que no convoqui un referèndum? O, en sentit contrari, cal deixar de votar els socialistes, ara que deixaran de pactar amb els independentistes? Els partits del govern han de fer equilibris. Cal treure pit de la gestió, identificant, com fa Esquerra amb la llei del cinema,  aquells elements que siguin més valorats pel seus, a la vegada que han de plantejar propostes creïbles pel futur immediat, i apel·lant, com sempre, a les grans idees.

Menys equilibris han de fer els partits que no han estat al govern. Mentre que Solidaritat i Reagrupament apel·len sobretot a les grans idees i converteixen els seus mítings en argumentari de les bondats de la independència, CiU deixa de lamentar-se del passat (ja no reparteix DVDs), planteja un futur llunyà molt obert i se centra en el futur immediat, l'espai menys arriscat i on pot trobar fàcilment més consensos.

Barrar el pas al PP

Barcelona - Dimarts, 16 de novembre de 2010

Poques sorpreses ens esperen el 28-N. El guanyador està decidit des de fa mesos, segons assenyalen totes les enquestes i l'únic dubte està en si el candidat de CiU, Artur Mas, obtindrà o no majoria absoluta. Per tant, el debat electoral, que està sent molt i molt fluix fins ara, no se situa entre continuïtat o canvi, entre tripartit o Mas, sinó com CiU podrà governar. O bé amb les mans lliures, si s'apropa a la majoria absoluta, o bé collat per una altra força política, si el seu resultat es manté lluny dels 68 escons.

Per això és important qui quedarà en tercer lloc, una posició que es disputen ERC -actual titular, i el PP -aspirant-. No és el mateix un govern de CiU falcat pels independentistes, com ha advertit Joan Puigcercós, que un de pressionat pel PP, que afebliria molt les posicions sobiranistes que hi pugui haver a Convergència i a més, congelaria qualsevol avenç com a país. Alícia Sànchez-Camacho ja ha advertit que si el seu partit ha de recolzar el govern, ho faria des de dins, no com a suport parlamentari.

La majoria de la direcció de CDC descarta de ple qualsevol acord amb el PP, vist el desgast electoral que fa provocar el 2003, però a Unió la unanimitat no és total i hi podria haver pressions. Només cal llegir la gran quantitat d'articles que s'han escrit els darrers mesos lloant el pacte del Majèstic, escrit per intel·lectuals pròxims a la federació nacionalista.

En clau de país, la victòria nacionalista està garantida, però no està garantida poder exercir una política nacionalista. Això dependrà de l'aritmètica parlamentària i només hi haurà avenços en la construcció nacional si es barra el pas al PP.

L'objectiu ocult de CiU: doblar en escons el PSC

Barcelona - Dilluns, 15 de novembre de 2010

Evitar una victòria amb regust amarg. Aquest és el principal objectiu que té Convergència i Unió en els pròxims 12 dies. Es tracta d'evitar que les altes expectatives dipositades en un resultat que ratlli la majoria absoluta no acabin perjudicant la pròpia federació, com li va passar al PP d'Aznar l'any 96. En aquelles eleccions, les enquestes pronosticaven una majoria absoluta del partit liderat per José María Aznar. A última hora, però, els socialistes, apel·lant a la por a la dreta cavernícola, van aconseguir convertir el que havia de ser una severa enfonsada en una dolça derrota. 

Per evitar aquest escenari, CiU ha redoblat els esforços perquè una victòria aparentment mastegada no desmobilitzi cap dels seus. Aquesta estratègia d'hipermotivació de l'electorat propi, però, té un perill: la mobilització de l'electorat contrari, tal com va passar en la citada campanya espanyola del 96 o a les mateixes catalanes del 2003, amb l'arxifamós Confidencial.cat. 

Per tot plegat, CiU ha basat la campanya en un ampli desplegament territorial i en evitar, en la mesura que es pugui, la confrontació amb els altres partits. L'absència d'un cara a cara entre Mas i Montilla a la pràctica també ha acabat beneficiant a la federació. Els responsables de la campanya convergent expliquen que un clar triomf de Mas en el cara a cara l'hagués pogut perjudicar reforçant la imatge de prepotència que li atribueixen la majoria de programes satírics.

L'estratègia convergent, doncs, està enfocada a obtenir un resultat que no deixi cap ombra de dubte. No només és bo acostar-se a la majoria absoluta, sinó que l'autèntic objectiu és doblar en escons la segona força política, el PSC. Tal com ara mateix van les enquestes, CiU té a la seva mà un objectiu històric que la convertiria en una força hegemònica, sense cap alternativa clara a curt i mig termini. El cop pel PSC, que ha monopolitzat els càrrecs més importants del país en els darrers anys, seria dels que fan història.

El 28-N: unionisme espanyolista, PP, C’s i UPyD

Barcelona - Dilluns, 15 de novembre de 2010

El Col·lectiu Joan Crexell vol fer una aproximació i anàlisi dels espais polítics de les diverses forces polítiques davant les eleccions del 28-N, que publicarem en una sèrie de cròniques. L'esgotament de la transició democràtica, el fiasco de l'Estatut, el fracàs de les opcions federalistes, i la sentència del Tribunal Constitucional han provocat un terrabastall en amplis sectors polítics, socials, i econòmics del país, i s'ha obert una gran fractura entre Catalunya i Espanya. Aquest fet ha provocat l'alarma entre l'unionisme espanyol resident a Catalunya, que s'ha mobilitzat i ha posat en marxa una estratègia de rèplica.

Tot plegat ens porta a un procés electoral en què l'unionisme farà una campanya més identitària que mai, conscient del retrocés de l'espanyolisme entre amplis sectors del país. L'unionisme està representat majoritàriament pel PP, que de la mà de la gironina Alicia Sánchez-Camacho ha tret la bandera roja y gualda i la suposada defensa del castellà com a elements cabdals de la campanya. El PP de Sánchez-Camacho ha projectat una campanya descaradament espanyolista, més encara de la que va fer en el seu moment Vidal Quadras, ja que l'aparell popular vol evitar que dues opcions - Ciutadans i Unión, Progreso y Democracia de Rosa Díez- li disputin part del seu espai. El que no estava previst, i en parlarem en una altra crònica, és que en aquesta explosió d'unionisme s'hi estan afegint sectors del PSOE-PSC a Catalunya que han portat al socialisme català a atacar directament l'independentisme.

Per la seva part, C's és una organització sense escrúpols ni complexes, representa i està al servei d'una determinada elit catalana espanyolitzada, i són la continuïtat d'aquella quinta columna que ja va actuar els anys 30, el lerrouxisme. Avui, però, gaudeixen del suport de les clavegueres de l'estat i la Brunete mediàtica, que els dóna un gran protagonisme ja que fan la feina bruta per aconseguir trencar allò que preocupa a Madrid, allò que fa fort el poble català: ser un sol poble.

En aquest circ espanyolista també hi ha un tercer protagonista amb poques possibilitats, però que pot restar uns milers de vots al PP i C's, UPyD, que voldria importar d'Euskadi el pacte antinatura i, sobretot, l'objectiu de partir la societat com ha passat al País Basc.

Però hi ha una característica comuna a l'unionisme: és la seva voluntat de  trencar el fet diferencial català i portar-nos a implantar la uniformitat nacional espanyola destruint els eixos fonamentals de la construcció nacional catalana. Les coincidències són evidents: la immersió lingüística, eina fonamental de cohesió social, la integració nacional de la immigració, la projecció internacional de la Generalitat de Catalunya, i debilitar el màxim la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, principal eina per la creació d'un imaginari col·lectiu nacional.

L'objectiu de l'unionisme, doncs, que ja ha tingut èxits importants al País Valencià i a les Illes, és convertir el Principat en un element més de l'estat autonòmic.

El 28-N, per primera vegada, l'unionisme desacomplexat es presenta sense caretes amb possibilitats d'influir si no reflexionem.

Independència contra estupidesa

Salvador Cardús · Degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB - Divendres, 12 de novembre de 2010 15:11

He estat en un esmorzar preelectoral, d'aquests en els quals després es fan preguntes per escrit. El públic el formaven sobretot homes -dels que no fitxem a la fàbrica ni al despatx-, la majoria encorbatats i d'aquests que estan tan preocupats per la internacionalització de l'economia, per la bona formació dels joves i per la crisi del valor de l'esforç. I, en ple 2010, després del que ha passat amb l'Estatut i vistes les conseqüències, encara hi ha hagut algú que ha repetit la pregunta eterna: "¿No creu que la llengua catalana és un fre a la instal·lació de noves empreses multinacionals a Catalunya?".

És notori que anar ben vestit, no tenir horari fix a la feina i mostrar preocupació per la internacionalització, la formació i el valor de l'esforç, no són garantia de res. No em sé imaginar aquest empresari -que, m'hi jugo un pèsol, no parla l'anglès que necessiten les multinacionals- fent la mateixa pregunta a Holanda o Finlàndia. Ni, és clar, a Alemanya o França. I mira que et dic: no me l'imagino fent-la a Espanya, i preguntant si l'espanyol no és una barrera per a la instal·lació d'una empresa nord-americana, alemanya o japonesa. I això, la setmana que sí que sabem que la Unió Europea té problemes per posar en marxa un sistema de patents propi, perquè s'ha pensat que funcioni en francès, anglès i alemany, i Espanya s'hi gira de cul perquè no és també en espanyol. Ai caram, aquests espanyols que no creuen en la imposició i regulació de les llengües!

Ja fa molts i molts anys, quan governava un moderat Jordi Pujol, un alt representant a Barcelona d'un banc espanyol es queixava del mateix, i de les resistències de directius espanyols a venir a Barcelona per raó de l'idioma. Jo li vaig demanar si aquesta resistència també es donava quan els directius eren enviats a Ginebra -parlàvem d'una multinacional de l'alimentació- o a altres capitals europees. I la seva resposta va ser rotunda: "-És que Ginebra és un altre país". Efectivament, sempre anem a parar al mateix: el que mostraria l'estupidesa de la pregunta a l'esmorzar preelectoral i, de fet, el que la faria impossible i absurda, seria que Catalunya fos un estat independent. 

Sí: la independència acabaria no pas amb tota, però sí amb una bona quantitat d'estupidesa nacional. I és que no tenir estat, també ens fa més rucs.

Imageweek Collection: Imageweek136

Imageweek Collection: Imageweek136: "Imageweek136send: 8/11/2010 Esperant al Papa.Esperando el Papa.Attendant le PapeWaiting for the Pope06/..."

Tot esperant el Sant Pare

Barcelona - Dijous, 4 de novembre de 2010

Quan ja falta poc per la vinguda del Sant Pare a Barcelona, s'enllesteixen els darrers preparatius, tant a la Sagrada Família, com al Palau Episcopal, l'Obra Benèfica del nen Déu i a tota la ciutat. Més enllà de les creences de cadascú, té tot el sentit que

la ciutat de Barcelona doni oficialment la benvinguda, a través d'un ban magnífic, a Benet XVI. Aquesta visita serà una gran oportunitat per a Barcelona i també per a Catalunya i l'Església catalana; esdevindrà un aparador mundial, comparable al dels Jocs Olímpics. Així ho han valorat entitats com l'Òmnium Cultural, el Futbol Club Barcelona, l'Acció escolar del Congrés de Cultura Catalana, l'Associació Conèixer Catalunya i moltes més. Malgrat les crítiques i els sectors minoritaris que s'hi oposen, en general es respira un bon ambient en relació amb la visita, com ho demostra el fet que es parli obertament de "moment dolç" entre la Santa Seu i Catalunya. Un ambient força diferent al que es va respirar en la darrera visita d'un papa a Catalunya, l'any 1982.

No és estrany, doncs, que un grup transversal i plural de personalitats catòliques dels àmbits social, cultural, polític i eclesial hagin volgut donar la benvinguda al Sant Pare a "un territori amb consciència de nació que sempre ha estat reconegut per la tradició eclesial (....) a un país amb arrels cristianes". Tot fa suposar que Benet XVI, gràcies als bons oficis del cardenal secretari d'Estat Bertone i de l'habilitat del cardenal arquebisbe de Barcelona Martínez Sistach, farà gestos concrets que explicitin el nostre fet diferencial. I al mateix temps es farà palès que és falsa i perversa l'argumentació de la caverna integrista catalana i espanyola –units en una Santa Aliança- que s'entesten una i altra vegada a voler presentar la realitat eclesial catalana com un desert, "l'Holanda del Sud". L'Església catalana té dificultats i molts reptes pendents, però manté uns principis i una fortalesa que l'allunyen dels tòpics enverinats que escampen tots aquells capficats en la politització de l'Església. No admeten l'existència de l'Església catalana però veuríem quina seria la seva reacció si algú dubtés de l'existència de l'Església espanyola.

Tot parlant de politització, l'actitud de determinats partits i col·lectius arran de la visita del Sant Pare, en especial d'Iniciativa per Catalunya, mereix un punt i a part. Si primer va ser l'incorrecte ús per part del tinent d'alcalde de Barcelona Ricard Gomà del butlletí municipal per carregar contra Benet XVI  en un to del tot inapropiat –"Ratziger és l'expressió de la cara més rància i més fosca de l'Església catòlica"-, després encara s'hi va abonar. I el seu partit ha tingut el valor de ser un dels convocants de la manifestació d'avui dijous juntament amb altres col·lectius ateus i laïcistes excloents sota el lema "Jo no t'espero". Algú s'imagina que els bisbes convoquessin una manifestació de repulsa davant la seu d'ICV com a protesta per la visita de Fidel Castro o Hugo Chávez? O bé usar el Full Dominical per criticar la línia adoptada per una Assemblea de la coalició o batejar el líder d'Izquierda Unida com "el rostre de la intolerància"? Per no parlar de l'autèntic crack de la lucidesa i la prospectiva, l'excalcalde de Sant Feliu de Llobregat, que no se li ha acudit una altra boutade que dir que la visita del Papa a Barcelona no significarà una projecció per a la ciutat! Els fets el deixen en evidència: més de 3.200 periodistes acreditats i una audiència calculada indirecta de 1.500 milions de persones d'arreu del món que rebran l'impacte mediàtic de la visita del Sant Pare a Barcelona. En els seus plantejaments sobre el fet religiós fa molt de temps que Iniciativa per Catalunya navega entre l'anticlericalisme més tronat i una visió sectària i partidària de recloure la religió en les sagristes, radicalment allunyada dels plantejaments d'Alfons Carles Comín.

Madrid espera en Pujol i es toparà amb l’Artur Mas

Barcelona - Divendres, 5 de novembre de 2010 15:12

La premsa espanyola ha passat bastant de l'últim acte públic de l'Artur Mas a Madrid. El poder madrileny té el vici de tirar de tòpics: es pensa que CiU al govern suposarà més peix al cove. Error. El discurs ha canviat i a partir del dia 29 molts s'hauran de treure la son de les orelles a corre-cuita.

El candidat nacionalista ha posat el dit a la nafra. Des del cèntric Paseo de la Castellana s'ha preguntat en veu alta si és viable el model actual de l'Estat de les autonomies, el cafè per a tothom. La resposta és un no clar i és aquí on comencen les set diferències amb el pujolisme. La més evident és que, en comptes de posar l'accent en l'estabilitat de l'Estat espanyol, Mas busca un remei específic per a Catalunya i aposta per un pacte fiscal inspirat en el concert econòmic basc. Avís per a navegants: si Espanya no pot prescindir de l'1,5% de la seva riquesa, Catalunya tampoc pot fer-ho del 7% cada any.

I mentrestant el poder polític i mediàtic madrileny passa de tot. Madrid és una gran maquinària que mastega a poc a poc, ho engoleix tot amb parsimònia però que després paeix sense problemes i amb celeritat. Això explica que a la capital d'Espanya "el problema catalán"ja sigui història: emesa la sentència del Constitucional, torna la tranquil·litat i avui pau i demà glòria. Ara a Madrid les mirades estan posades en Euskadi i en els moviments de l'esquerra abertzale i, sobretot, en la possibilitat que el nou escenari basc pugui donar oxigen a un Zapatero políticament agonitzant. Per tant, Catalunya ara no compta.

Des de l'entorn de CiU donen per fet que el marge de maniobra a Madrid fins al 2012 serà limitat, condicionat als equilibris a Barcelona. Però a partir de la següent legislatura, el govern espanyol haurà d'obrir les orelles per força, entendre que el pujolisme ja és història i assumir que el problema no el té Catalunya, sinó l'Estat. En cas contrari es trobaran amb allò que deia Joan Maragall: que serà "arribada a Espanya l'hora del campi qui puga".

Vargas Llosa, un Nobel catalanofòbic

És molt interessant comprovar la concordança que hi ha en el discurs de Mario Vargas Llosa sobre Catalunya amb el dels dirigents del Partit Popular i del Partit Socialista. L'única diferència és que Vargas

 Llosa es troba a la seva dreta. No pot ser de cap altra manera, atès que es tracta d'un ultranacionalista espanyol i catalanofòbic de la caverna més repulsiva que, si visqués a Catalunya o al País Basc, militaria a Ciudadanos o al costat de Rosa Díez, respectivament. L'any 2006, a Madrid, va arribar a dir que "els historiadors del futur reconeixeran José María Aznar com un dels grans estadistes de la història". I les seves recents declaracions, dividint el món en "cultures superiors" i "cultures inferiors" i dient que l'espanyol "és una llengua discriminada a Catalunya", s'assemblen molt a les que va fer l'any 1994 arran del seu nomenament com a membre de la Real Academia Española, així com a la rebequeria que va tenir contra la revista Ajoblanco per haver-li concedit el premi "Jeta". Aleshores va dir: "Els nacionalismes són un problema que Espanya viu amb diverses cares: una cara violenta, que és la més terrible, d'immediat, però la menys perillosa a la llarga, i una altra més subtil, més efectiva, que és la del nacionalisme català. Crec que allà hi ha un procés perillós, perquè és un nacionalisme de gent molt hàbil, que no utilitza la pistola, que té una presència molt tolerant i democràtica, però que, en realitat, està creant unes estructures tancades".

És a dir, que, segons Vargas Llosa, el conflicte polític entre Espanya i el País Basc es redueix a un seguit d'accions armades amb un nombre lamentable, però perfectament sostenible de morts, i, per tant, gens preocupant. L'autèntic perill per a Espanya és la intel·ligència i la subtilesa catalanes, que són un llop amb pell de xai que cal tenir ben controlat per no caure en el parany de les seves múrries estratègies. Aquesta línia de pensament, per mitjà de la qual l'autor peruà agraeix amb fervor de llepacrestes els afalacs que Espanya li dispensa, revela una mentalitat profundament reaccionària, no hi ha dubte, però no deixa de ser reconfortant des d'un punt de vista català, ja que ens esperona a continuar avançant pel mateix camí. Ves per on, aquest escriptor que els ciutadans del Perú, amb molt bon criteri, van rebutjar l'any 1990, quan es va presentar com a candidat de la dreta a la presidència del país, s'estimaria més que els catalans empréssim la violència per defensar el dret de decidir. Això justificaria la intervenció de les forces de seguretat espanyoles i l'independentisme català podria ser criminalitzat i mostrat al món com a sinònim de violència i mort. Però l'independentisme català no cau en aquest parany i els nacionalistes espanyols com Vargas Llosa es desesperen. Es desesperen tant que fins i tot necessiten recórrer a mentides com la de la suposada discriminació de la llengua espanyola a Catalunya. Una falòrnia que la Comissió Europea, a través del seu comissari de Multilingüisme, el romanès Leonard Orban, ja va desmentir dràsticament.

Hauríem de tenir més confiança en nosaltres mateixos i ser més conscients de la nostra força quan estem units. L'independentisme no para de créixer, i això té molt amoïnada Espanya. Especialment després de conèixer l'estudi de la Universitat Oberta de Catalunya segons el qual entre un 52% i un 62% de catalans votarien sí en un referèndum d'autodeterminació. És un bon senyal. Significa que Catalunya és una nació que comença a tenir clar que el seu lloc en el món no té res a veure amb el que Espanya li imposa.

Víctor Alexandre

Endavant malgrat tot

Barcelona - Divendres, 29 d'octubre de 2010

Mentre dimarts passat Mariano Rajoy afirmava en el Congreso de la Empresa Familiar que les autonomies són un obstacle per sortir de la crisi econòmica, Catalunya passava a liderar la creació d'ocupació a l'Estat espanyol. Les darreres dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) demostren un cop més que el nostre país no es rendeix davant dels embats centralistes de Madrid.

Els números són tossuts i malgrat que aquests puguin ser de caràcter conjuntural, il·lustren una vegada més fins a quin punt l'Estat necessita el dinamisme de l'economia del nostre país. Al Principat s'han recuperat uns 35.000 llocs de treball aquest trimestre, fet que ha permès disminuir la taxa d'atur gairebé un 1% i augmentar un 27% més el nombre de treballadors actius respecte el trimestre anterior. La taxa de desocupació continua essent molt elevada, del 17,44%, però és el segon trimestre consecutiu que disminueix. A més a més, aquesta és dos punts inferior que a la resta de l'Estat. Les xifres conviden a pensar que som a la sortida de la crisi, però els experts ja han alertat que no cal tenir un excés d'optimisme respecte d'uns valors que podrien respondre a dinàmiques temporals.

En tot cas, les paraules del líder popular no haurien de passar desaparcebudes. La idea que la culpa de la crisi la tenen les autonomies ja fa temps que fou formulada i difosa no només pel Partit Popular sinó també pel partit de Rosa Díez, UPyD. És un fet acceptat pels economistes d'arreu del món que la descentralització política enforteix les economies en comptes de perjudicar-les. Estats que el mateix Rajoy ha situat com a referent, com el Regne Unit, Itàlia o França, estan aplicant plans de descentralització per tal de dinamitzar i fer més competitives les seves economies. 

Fins i tot països emergents com ara el Brasil o l'Índia tenen una estructura molt més federal i descentralitzada que l'Estat espanyol. I per si tot això no fos prou, només cal fer un cop d'ull a les economies més potents del planeta per adonar-se'n: Estats Units, Canadà o Alemanya són estats federals des de la seva fundació i les seves economies se n'han beneficiat. Només des de la ignorància es poden promoure discursos que lliguen el centralisme al progrés econòmic.  

PP i ICV, extrems que es necessiten

Barcelona - Divendres, 22 d'octubre de 2010

És cert que els extrems polítics sembla que es necessitin. I ara en tenim un exemple clar en el discurs electoral que fa el PP en relació a la immigració recent, i com aquest discurs escalfa ICV i l'ajuda a marcar la seva posició. De manera que, darrerament, cada vegada que el PP mou fitxa xenòfoba, ICV mou fitxa xenòfila, que és aquesta actitud ingènua i babau cap a l'estranger, i que ha substituït les antigues idees rousseaunianes del bon salvatge, seguida després  pel bon obrer, després pel bon jove, després per la bona dona, encara el bon homosexual i, ara, pel bon immigrant.

A mi, que el PP sigui xenòfob, m'encanta. No tan sols perquè amb una mica de sort s'emportarà els vots de Ciudadanos i els farà desaparèixer del Parlament, sinó perquè això assegura que mai no avancin cap a la centralitat política catalana. Que trobin quatre vots desesperats per les dificultats de viure enmig del desordre convivencial i urbanístic de determinats barris, passi. El greu seria que un dia el PP es civilitzés i tingues líders creïbles. Prefereixo mil vegades, per entendre'ns, el PP de la Sánchez-Camacho que el PP del Piqué. I si estigués vinculat a un partit polític, encara m'encantaria més.

Per tant, no entenc que se li censuri la seva orientació xenòfoba. Es pot criticar la xenofòbia, i s'ha de fer, però no té sentit irritar-se pel fet que el PP en sigui, i afirmar, com ha fet Herrera, que no és acceptable ni tolerable que el PP  en sigui. En democràcia, cal que qui sigui xenòfob ho digui, i més val que els ciutadans que en són, sàpiguen on dirigir els seus sentiments polítics. Si alguna cosa fa bona la democràcia, és que ventila els ambients més pútrids.

Tampoc no puc entendre que es vulgui "aïllar" el racisme i l'odi, per dir-ho com ICV, i a vegades com ERC. La pretensió és estúpida per inútil. Què pot voler dir "aïllar l'odi"? És cert que hi ha hagut estratègies d'aïllament de determinats partits i líders -no de l'odi-, aquí i a Europa. El remei sempre ha estat pitjor que la malaltia. Tu aïlles un problema, un discurs, i immediatament el fas créixer. L'odi, si hi ha algun medi que l'engreixi, és en la foscor i els espais socials resclosits. Recordeu què va passar amb PxC a Vic, després de fer-los un "cordó sanitari" durant quatre anys!

Si jo fos d'ICV miraria de reflexionar sobre perquè el PP els és tan útil i necessari. I tan complementari, és clar.

Montilla calca l'estratègia de fa quatre anys i rebutja reeditar el tripartit

Barcelona - Dilluns, 25 d'octubre de 2010

No hi haurà tercer tripartit. Ahir el president Montilla va tornar a assegurar que no hi ha cap possibilitat de reeditar l'actual govern. Els socialistes repeteixen així l'estratègia que fa quatre anys els va permetre conservar el govern de la Generalitat. Montilla és conscient que si alguna possibilitat té d'evitar acabar enfonsat al Parlament per sota dels 30 diputats és exclamar als quatre vents que no vol ni ERC ni ICV de socis. 

És clar, però, que aquest cop sembla molt evident que no hi ha cap possibilitat que els tres partits que han governat els darrers set anys sumin més de 67 diputats. Les clatellades al PSC i Esquerra i la previsible baixada d'ERC fa que podem estar parlant d'una baixada conjunta dels partits de govern de 70 a 46 diputats, una derrota inapel·lable.

I malgrat que la percepció general és aquesta, el president Montilla segueix responent a cada entrevista que no hi haurà tripartit. I és que ara mateix els socialistes són víctimes de la mentida que va ser la seva campanya de fa quatre anys. Es va parlar molt de la suposada duresa del Confidencial.cat de CiU, però va ser molt pitjor mentir directament a l'electorat insinuant que no hi hauria un segon tripartit. Montilla va assegurar el 2006 que no hipotecaria el futur de Catalunya pactant amb partits que impedissin la construcció de la MAT o el Quart Cinturó. I el cert és que cap de les dues infraestructures és avui una realitat.

Per tot plegat a Montilla no li queda més remei que intentar fer creure que aquest cop sí que va de debò això de no reeditar el tripartit. El problema del PSC és que s'ha quedat en una mena de llimb molt complicat de sortir. Per una banda vol evitar pactes amb partits que nacionalment volen anar més enllà que la simple autonomia, però es resisteix a convertir-se formalment en una federació del PSOE. 

Un càstig electoral al PSC probablement provocaria el que el partit ha estat evitant en els darrers 30 anys: un debat intern que posicioni el partit nacionalment. En un mateix partit no val jugar en cada part en un equip diferent. O Espanya o Catalunya.

El PSC evita el cos a cos amb CiU per no enfonsar-se

Barcelona - Dilluns, 18 d'octubre de 2010

Montilla és a hores d'ara un boxejador grogui. A l'actual president només li queda una carta per jugar davant del fortíssim rival que té al davant. Es tracta de fugir del cos a cos i evitar el contacte amb un rival molt més fort. Ja fa molts assalts que sap que perdrà el combat, però prefereix una derrota als punts que caurenoquejat pel rival abans de l'assalt final. 

Aquesta és la reflexió metafòrica que sembla haver fet el PSC aquesta darrera setmana. Conscients que Montilla ja no és rival per Mas, a la direcció de campanya del partit fins i tot ha descartat que un cara a cara pugui servir per reflotar la malmesa imatge de Montilla. Només amb aquest argument s'entén que els socialistes exigissin que el primer dels dos debats que s'haurien hagut de fer fos en castellà. L'argumentació que el PSC ha fet servir per exigir un debat en castellà, a més, recorda molt la demagògia lingüística practicada per PP i Ciutadans. 

Veient la cosa irrecuperablement perduda, els estrategues del PSC han decidit intentar assegurar un resultat digne que permeti el grup parlamentari socialista no ensorrar-se per sota dels 30 diputats. I és que la caiguda per sota d'aquesta xifra, acompanyada de l'ascens dels nous partits i la necessitat d'Esquerra d'acostar-se a CiU, convertiria el PSC en una força totalment prescindible al Parlament. Fins i tot si s'haguessin de votar temes transcendents com el finançament o el desenvolupament estatutari. 

L'actitud del PSC no ha agafat per sorpresa CiU, que ja s'esperava que els debats no s'acabarien celebrant. Fins i tot alguns, des de la Casa Gran, asseguren que Mas sortirà guanyant perquè inevitablement hagués pogut ridiculitzar Montilla en els debats televisius. I amb la imatge de prepotència que arrossega el líder de la federació, els seus assessors temien una reacció desfavorable de l'electorat en cas d'un debat massa desigualat. 

Així doncs, anem cap a una campanya de poca confrontació en què els dos grans partits centraran els esforços en el seu electorat. CiU en evitar que l'euforia faci quedar a casa alguns dels seus. I el PSC intentant que el cinturó roig no acabi perdent la poca confiança que li queda al lideratge de Montilla.

Empresaris per l’Estat Propi - CCN.

Aquest link l'he enviat diverses vegades per e-mail. Inclús està penjat al meu Mur de Facebbok.

En algunes ocasiones he escrit quatre ratlles, a alguns dels contactes als que li l'he enviat, canviant diferències sobre aquest tema, que no fa més, que confirmar allò que ja sabiem.

http://www.zeniting.com/player.php?id=228&app=1&lang=Cat

Deso la meva reflexió, en castellà, enviada al meu amic Juan i en Català als meus amics de feina i a la Jàmnica.

Els deso en ordre cronològic.

****

23/09/2010

Mireu, no se, potser l'speech té raó. Si la té, el pitjor no és el que fa l'Estat amb Catalunya, sinó que a Catalunya no hi ha cap veu que cridi tant fort ni amb els collons que cal fer-ho com per a que les coses facin un canvi.

És cert que 'algo se cuece' des de fa un temps a Catalunya, això és evident... però això de la balances fiscals, fa massa que dura i trobo que hauriem d'haver reaccionat abans.

Hi ha cops que reflexiono sobre aquestes coses, i haig de dir que penso, que per durs que ens posem, l'Estat té absolut poder sobre les seves comunitats i que com deiem sobre la sentència de l'Estatut, o se acata o nos sacan las tropas a la calle (ho deia en to sarcàstic el President Pujol), que poden fer-ho!!.

Potser, la via negociada, la 'del buen rollo' ja no toca. Potser, ara toca alguna cosa més, però quina? l'Estat no ho permetetrà tot i si l'speech és cert, com penseu que es permetràn perdre un xx% (el que representa Catalunya a l'Estat) del seu pressupost per la patilla?

El que sí tinc clar, és que el meu sentiment Independentista (l'he tingut sempre xq he conviscut sempre entremig d'un marcat caràcter catalanista, inculcat des de ben petit per la meva mare), és més viu que mai i me'n adono que cada cop hi ha gent més propera al meu sentiment (gent que mai hauria dit abans ho fos). Gent que potser no ho és exactament pels mateixos motius pels que jo ho he estat sempre, sino que ara s'incorpora a un sentiment de 'necessitat' d'independentisme, sense fer escarafalls i sense rasgar-se les vestidures, que també m'agrada, m'acompanya i em referma en aquest tot Independentista que visc personal.

****

11/10/2010

¿crees que esto tiene solución?

Esto es como la paródia de la que hablaba el President Maragall (aunque no es Santo de mi devoción). 

España y Catalunya, ess como un matrimonio en el que el marido maltrata a su mujer. Esta, la mujer, denuncia y nadie hace nada...al final o hay una desgracia, o se separan de mutuo acuerdo o a la mujer, consigue que se la tenga en cuenta como corresponde. .

Si no se equilibra la situación, Catalunya se ahoga. El péndulo ahora está al otro extremo. 

Creo sinceramente, que iniciativas de 'Dret a Decidir" son básicas para mover este asunto y equilibrar las cosas. Si no se equilibran, estaría completamente deacuerdo con una Independencia. Una independencia sin rasgarse las bestiduras. Sin menos tener a nadie, solo por necesidad y coherencia.

22.000 millones anuales, Juan, es demasiado y eso no se soporta, ya no es sostenible. 60 millones diarios!!!!

Si el reparto fuera justo, como se hace con los Lands en Alemania o incluso como se hace respetando los Foros en el Pais Vasco, quizá mi sentimiento Independentista, no tendria el sentido que tiene ahora. La Independencia no seria solo por la diferencias historicas etc,etc.. de toda la vida, sino por los problema económicos que no tenerla los ocasiona esta relación desigual que no nos aporta nada, básicamente, no hunde.

 

Mira ahora la Gene, tiene que autofinanciarse (como hace mil años lleva haciendo Estado, con los Bonos) eso es que la financiación de la que salieron tan contentos (El Tripartit) hace unos meses es mentira, no llega o es de todo insuficiente.

Esto va a petar, yo lo veo claro.

****

Stts,

r.a.

Les dificultats financeres ofeguen el govern

Barcelona - Dilluns, 11 d'octubre de 2010

I en referència a aquest tema, voldria apuntar que el deute de la Generalitat s'ha convertit en una perillosa espasa de Damòcles que penja sobre els darrers dies del tripartit. No és pas que la Generalitat estigui a punt d'entrar en fallida, com s'insinua des d'alguns cercles. Però la manca de liquidesa del govern, l'endarreriment en el pagament d'algunes factures i les enormes quantitats de diner que s'hauran de tornar en els darrers anys són un problema greu tant pels que surten, com a responsables, com pels que entrin, per la responsabilitat d'arreglar-ho.

La possible emissió de deute per valor de 1.000 milions d'euros en els pròxims dies ha fet saltar totes les alarmes de l'opinió pública, però ja fa molt temps que el deute que acumula la Generalitat és desmesurat. En aquest sentit, destaca, per exemple, la gran inversió en obra pública feta en els darrers anys, que s'ha sustentat sobretot en mètodes de finançament extrapressupostaris. És a dir, mètodes en els quals els agents privats -bancs o constructores- es fan càrrec de la inversió inicial, que és retornada a terminis i amb els seus corresponents interessos.

L'ús d'aquests mètodes s'ha generalitzat en els darrers anys a arreu del món. El problema és que la Generalitat ha hagut de recórrer a ells no per convicció, sinó per necessitat. Fins i tot amb el nou finançament o amb els diners que ha brindat la disposició addicional tercera de l'Estatut ha estat impossible quadrar els números quan ha arribat la crisi econòmica. Així projectes com la línia 9, l'Eix Transversal o els túnels de Ferrocarrils a Sabadell i Terrassa han necessitat d'aquests mètodes.

Tot plegat ha creat una bola de deute de grans dimensions que amenaça d'esclatar a pocs dies de les eleccions. Els 1.000 milions de deute no són ni tan sols una solució, sinó una manera de guanyar temps esperant solucions millors. La solució passa per reconèixer que el sistema de finançament pactat fa dos anys no respon a les necessitats de Catalunya i en cal un de millor. El règim comú amb la resta de comunitats autònomes no és satisfactori per Catalunya, pel dèficit històric que acumula i per les seves necessitats d'inversió, molt diferents a les d'Astúries, Múrcia o Extremadura (imagino). Mani qui mani, ho tindrà molt complicat per solucionar les mancances financeres de la Generalitat.

Els ciutadans, al rescat del nyap del nou finançament

Barcelona - Dilluns, 11 d'octubre de 2010

El govern català emetrà, per primera vegada, bons destinats a particulars per un valor de mil milions d'euros. Es tracta de bons de mil euros amb un interès del 4,75%, a un termini d'un any, això sí, un 19% dels beneficis aniran a Hisenda en concepte d'impost sobre el capital. Sigui com sigui, l'oferta, és, des del punt de vista del mercat financer, interessantíssima, la més segura i atractiva de les que es poden trobar a les oficines de les entitats financeres en forma de dipòsit, i fins i tot millor que els coneguts bons de l'Estat. L'objectiu de l'executiu de Montilla és complir amb el programa de l'administració per aquest 2010, i falten 3.000 milions d'euros. 

Des de l'oposició, el líders de CiU i del PP s'han afanyat a sentenciar que la caixa de la Generalitat és buida i en números vermells per culpa del desgavell del tripartit, malgrat que saben que no és ben bé així. En qualsevol cas, CiU és còmplice de la situació actual dels comptes públics catalans perquè va pactar amb Zapatero la retallada de l'Estatut, una tisorada que afectava també el nou model de finançament que contenia l'Estatut que havia aprovat el Parlament el setembre del 2005. 

D'altra banda, ningú no s'ha d'escandalitzar perquè la Generalitat emeti bons de deute públic. És una pràctica que fan tots els estats, i d'això l'espanyol en sap un munt. O és que ningú no ha vist, llegit i escoltat en alguna ocasió els anuncis de Bonos y letras del Estado? A tot el món els governs emeten bons i cerquen finançament extern per continuar creixent i desenvolupament la seva activitat. Però en el cas de Catalunya, l'emissió d'aquest deute públic dirigit al ciutadà –tret del 18% d'aturats, que no tindran 1.000 euros o més per fer-ho- és l'expressió que el suposat excel·lent model de finançament que Zapatero havia concedit als catalans ha resultat ser un nyap. No només no han arribat els diners pactats, que per cert, estaven sotmesos i condicionats a l'evolució econòmica espanyola, que no cal ni comentar, sinó que a més, la proposta de ZP ha seguit escanyant la Generalitat i incrementant l'espoli fiscal.

Fa un any, el president de la Generalitat, en referència al model de finançament pactat, assegurava: "És un èxit que ha de donar-nos confiança en un moment de difícil crisi econòmica, que ha d'ajudar-nos a recuperar el convenciment en el valor de la nostra proposta, en el valor de la nostra cohesió, en el valor de la nostra fermesa política. Un èxit que, com l'esforç dut a terme en la negociació, m'enorgulleix que puguem compartir amb la societat catalana, representada per la seva àmplia societat civil".

Avui, la societat civil ha de rescatar la Generalitat d'una situació induïda pel nyap del PSOE, i beneïda pel mateix tripartit.

Els sindicats i Zapatero, diferents actors, una mateixa comèdia

Barcelona - Dimarts, 5 d'octubre de 2010

Al marge del seguiment que va tenir la vaga del passat 29 de setembre, que oscil·laria entre el 80% i el 15% segons la vara de mesurar dels sindicats o de l'administració, aquesta jornada hauria de servir també per a reflexionar sobre el paper dels sindicats en l'estructura política actual. Només un 15% dels treballadors de l'Estat pertanyen a un sindicat, i d'aquests, el 90% militen en els dos grans sindicats d'abast espanyol, UGT i CCOO. Però aquests sindicats, que durant els primers anys de la transició van tenir un paper clau en la represa dels drets laborals -tant, que el 1976 un treballador acomiadat improcedentment tenia dret a 60 dies per any treballat, i ara amb la normativa aprovada pel PSOE passa dels 45 que s'havien establert en la reforma laboral de 1994 als 33 dies per any treballat- i també en la reivindicació de drets socials. Els sindicats havien estat una eina de pressió social potent, és cert. Però avui són poca cosa més que un apèndix dels partits espanyols que s'anomenen progressistes, el PSOE i IU.

En el cas de la vaga del 29-S, és que no hi havia motius per convocar-la abans?  I quan Zapatero va donar 400 euros de forma indiscriminada a tots els contribuents, i regalava també de forma indiscriminada 2.500 euros per fomentar la natalitat? On eren els sindicats que suposadament han d'oposar-se a mesures populistes i de tall neoliberal com aquestes? Doncs preocupats per fer-li la campanya al candidat socialista. Els grans sindicats viuen en bona part de les subvencions estatals, que es corresponen al nombre de representants sindicals que tenen, com un partit rep diners en funció dels escons obtinguts. Fins aquí correcte, però hi ha una nombrosa plantilla d'alliberats que no treballen als seus llocs de feina sinó que tenen un despatx pagat per tots els contribuents, malgrat que entre tots els sindicats no superin el 15% de la representativitat de tots els treballadors contribuents.

Per això es fa estranya la vaga del passat dimecres. Una vaga que arriba molt tard, i que ha tingut una part de seguiment imposada pels piquets sindicals, i també una part de no seguiment per l'amenaça i la por imposada per alguns empresaris per coartar el dret a la vaga dels treballadors. Uns i altres distorsionen el sentit de la protesta, si bé és cert que bona part de la població està en contra de les mesures del govern espanyol. Potser són necessàries, però estan mal enfocades i són més dures precisament per la incompetència d'uns governants espanyols que van ser incapaços de reaccionar a temps, com sí que han fet la pràctica majoria dels estats europeus, i per descomptat, els EUA. 

Al final, fa la sensació que els sindicats espanyols i Zapatero tenien escenificada la vaga. Serveis mínims correctes, no burxar amb xifres i, per part de Moncloa, collar inicialment assegurant que no es mouran ni un mil·límetre de la reforma pactada, però poc després anunciant que per exemple, l'edat de la jubilació potser no serà als 67 com havia anunciat. I sobre les pensions, el PSOE gestionarà com li convingui les congelacions o increments en funció de les enquestes electorals. Tot plegat, una comèdia ben assajada?

“No servirà de res entestar-se a intentar que Espanya es converteixi en allò que no vol ser”

Barcelona - Dimarts, 5 d'octubre de 2010

S'ha acabat la idea de "regenerar Espanya" i ha arribat el moment que Catalunya defensi únicament els seus interessos. Així ho ha afirmat Artur Mas davant de més d'un miler d'empresaris que s'han congregat a l'auditori del Cercle Financer de 'la Caixa', després d'explicar que el catalanisme "porta un segle intentant fer d'Espanya un estat plurinacional, però aquesta batalla no s'ha guanyat". Davant aquesta constatació, Mas ha afirmat que la relació Catalunya-Espanya "s'ha de canviar, perquè no servirà de res entestar-se un cop més a intentar que Espanya es converteixi en allò que no vol ser". Sense concretar aquest canvi en la independència, el president de Convergència ha afirmat que "cent anys és temps suficient per adonar-se que aquest projecte té les limitacions que té".

En la conferència 'Aixecar l'economia catalana, la primera prioritat', Mas ha afirmat que si arriba ser president de la Generalitat es posarà per objectiu reduir l'atur a la meitat en quatre anys. Tot i reconeixent la dificultat de la proposta, i admetent que no és segur que ho aconsegueixi, el líder convergent ha afirmat que "no podrem dir que realment hem aixecat la nostra economia fins que no aconseguim que les taxes d'atur a Catalunya tornin a ser d'un dígit i no de dos, en un termini raonable: els propers quatre anys". Les darreres dades del mes de setembre xifren l'atur existent a Catalunya en un 18%.

Declaració institucional
D'altra banda, i un cop José Montilla ha signat el decret de dissolució del Parlament, el president de CiU, Artur Mas, ha fet un primera apel·lació al canvi en el camí cap al 28-N. El convergent ha situat les properes eleccions com un moment històric i transcendental en què els catalans hauran de decidir entre fórmules noves i aquelles que no han funcionat. Amb les ja tradicionals nou senyeres al darrere i acompanyat per la direcció i pels membres de les llistes de CiU, Mas ha assegurat que un canvi no vol dir un "retorn". CiU valora com un actiu la seva experiència de govern, però ha subratllat que Catalunya s'enfronta ara, arran de la sentència del TC, a un període "nou i decisiu" que requereix plantejaments diferents. 

Segons el candidat de CiU a la Presidència de la Generalitat, en aquestes eleccions no es decideix entre dretes i esquerres, entre independentistes i no independentistes, entre rics i pobres. "Aquestes són les eleccions per decidir entre fórmules que no han funcionat i fórmules noves que serveixin per avançar, entre el passat i el futur", ha assegurat.

El mètode Zapatero per deixar de fumar

Barcelona - Divendres, 1 d'octubre de 2010

Si hi hagués un mètode Zapatero per deixar de fumar seria aquell que et permetria polir-te un paquet sencer de tabac i dir que compleixes amb les recomanacions del metge. I a més, la caixa dels puros la pagaria Catalunya. És la quadratura del cercle perfecta, que aquesta setmana de vaga general i de pressupostos ha tornat a posar en marxa el president del govern espanyol.

Els sindicats han sortit al carrer per reclamar a l'executiu que faci marxa enrere en la reforma laboral i Zapatero els ha respost que ni pensar-ho. Com a mínim no ho farà fins que hagi substituït a Celestino Corbacho, a mitjans de mes. El ministre del PSC és qui n'ha sortit més escaldat de tot plegat. Qui va ser l'única veu dels socialistes catalans al consell de ministres durant la batalla de l'Estatut, ara en paga els plats trencats i torna capcot cap a Catalunya. La jugada de Zapatero, de nou, tanca el cercle: entrega el cap de Corbacho als sindicats –sobretot pensant en la UGT- i el col·loca a les llistes de l'amic Montilla, complicant-li el vot més obrerista (el sector més catalanista ja estava emprenyat per altres motius).

El mètode Zapatero també assegura que, tot i la crisi, els comptes pel 2011 que la vicepresidenta Elena Salgado va detallar dijous al Congrés compleixen amb l'Estatut, basant-se en la inversió regionalitzable. CiU i ERC han deixat clar que això no és així: la inversió es queda al voltant del 15%, si bé hauria de ser del 18,6%; no es paguen els endarreriments; moltes obres del 2010 no han estat executades tot i que han estat pressupostades; cau més el percentatge a Catalunya que a Madrid.... Això sí: compleix amb Andalusia on les enquestes pinten bastos pel PSOE.

El president espanyol acaba la setmana convençut que ha satisfet a tothom. És la paradoxa Zapatero: creure que has deixat de fumar mentre encens un puro.

CiU doblaria els escons de PSC i fregaria la majoria absoluta

Barcelona - Dilluns, 27 de setembre de 2010

Molt haurien de canviar les coses perquè Artur Mas no fos el 129è president de la Generalitat presidint un govern integrat únicament per membres de CiU. Se sol dir que les enquestes marquen tendència, però els últims sondejos indiquen alguna cosa més. És veritat que el 2006 algunes enquestes van fallar, però llavors les majories eren molt més justes que ara.

Les dues enquestes publicades els darrers dos dies -diumenge El País i dilluns RAC1- posen de manifest una dada molt rellevant: CiU doblaria el nombre d'escons del PSC i es col·locaria a molt pocs escons de la majoria absoluta. De fet, a Artur Mas no li caldria pactar amb ningú per aconseguir la presidència ja que aconseguir una alternativa de govern seria del tot inviable.

L'altra gran dada que revelen les enquestes és la davallada dels partits que ara són al govern. La més espectacular, la d'Esquerra Republicana, que podria perdre la meitat de la representació que té ara. Els republicans pagarien com ningú la constitució d'un segon tripartit, cosa que ja s'entreveia des que la formació va començar a patir escissions internes un any després de fer Montilla president.

Ara bé, tot i que proporcionalment la davallada seria menor que la d'ERC, el PSC seria el gran derrotat de les eleccions, passant dels 37 diputats actuals a una forquilla d'entre 27 i 31. Un cop políticament mortal per Montilla i pels consellers del govern que acabin anant a les eleccions. Els que quan es va retirar Jordi Pujol van pronosticar la dissolució de CiU, potser hauran de canviar les seves prediccions i girar els ulls cap al PSC. La manca d'un projecte clar per Catalunya unida a l'afany de poder del partit, que ha ocupat els principals càrrecs institucionals en els darrers anys, ha acabat provocant una crisi d'identitat de conseqüències difícils de calcular. Iniciativa és qui millor resisteix el cop al tripartit, perdent només entre 2 i 3 dels 12 diputats que té.

Qui té possibilitats d'entrar al Parlament és Joan Laporta, que podria obtenir fins a tres diputats. Per Solidaritat tot dependrà de la campanya i de la visibilitat que puguin tenir els seus actes. Però la forta davallada d'Esquerra li deixa un marge raonable per poder engreixar la seva bossa de vots. De tota manera, la presència de Laporta i de Carretero, que també té alguna possibilitat, seria gairebé testimonial, amb molt poques possibilitats d'influir en les posicions de CiU.

No al maltractament animal.

Crec en la llibertat i sé que la meva llibertat
acaba quan vulnera els drets dels demés. 
Crec que els animals tenen els seus drets 
i per això saludo la decisió del Parlament. 
No obstant, per mi el debat sobre l'abolició 
de les"corridas" de braus no és sobre la llibertat 

(política) com ens volen fer veure, sinó sobre 

l'ètica i els va...lors d'una societat pel que fa a

la seva permissivitat amb els maltractaments dels

animals.

jo he fet referència en les dues ratlles que he escrit, 

que per mi el debat sobre l'abolició de les"corridas" de

 braus no és sobre la llibertat (política)
com ens volen fer veure,sinó sobre l'ètica i els valors

d'una societat pel que fa a la seva permissivitat amb 

els maltractaments dels animals. Això vol dir, que mai 

aprovaré cap maltracte a cap animal per satisfer un 

espectacle d'oci o festa, cap. Ara, no podem pretendre 

posar al mateix sac el menjar (bàsic), o la investigació 

científica en pro de la salud de les persones. (i espero 

que ningú faci demagogia amb aquestes dues coses).