Espanya es fa l’harakiri a Euskadi?

Barcelona - Dilluns, 2 de març de 2009

El PP i el PSOE, les seves 'Brunetes Mediáticas', i els serveis estatals estan feliços, i creuen que han guanyat a Euskadi. I més greu encara, una gran part de l'opinió pública espanyola -i una pèl menys la catalana- s'ho ha arribat a creure: només cal veure el plantejament i les explicacions que es feien des de la televisió pública TV3.

Però segur que hi ha un sector del PSE i dels aparells de l'Estat que no estan convençuts de l'operació de fer veure que el PSOE ha guanyat i que Patxi López pot ser Lehendakari. Perquè, com justificaran els vots antinatura del PP i de l'avort ultraespanyolista de la Rosa Díez? Amb aquest pacte es busca un procés de pau i normalitat al País Basc, o el que es vol és col·locar el nacionalisme i l'independentisme basc en peu de guerra, ja que Espanya busca esclafar d'una vegada aquesta "regió"? Una "regió" que no admet el pacte de la transició i que vol, juntament amb la resta d'Euskal Herria, ser una nació lliure, en el marc de la Unió Europea.

Vol i es creu legitimat realment Patxi López per ser Lehendakari? Perquè el PNB ha aconseguit un dels seus millors resultats, amb trenta diputats, i cal sumar-hi els dos d'EA, els quatre d'Aralar i els set, com a mínim, que correspondrien a l'esquerra abertzale en qualsevol país democràtic i normalitzat del món. Quina és la majoria social d'Euskadi, si a més hi afegim la força sindical d'ELA i LAB? Vol governar Patxi López amb tot el món nacionalista a la contra, amb més de 800 presos tancats, una ETA que pot rebrotar davant l'ofensiva espanyola, i un PNB que no és el CiU d'Artur Mas a l'oposició?

Creiem, doncs, que si Espanya no es vol fer l'harakiri a Euskadi, Patxi López només pot ser lehendakari si aconsegueix la complicitat de PNB, EA i Aralar, i fa algun gest pel dret a decidir i per normalitzar democràticament la societat basca, que no pot deixar a un 10 o un 15% dels seus electors a la marginació del procés democràtic. El PSOE té, doncs, una gran responsabilitat; de suïcidar-se amb el PP i la Rosa Díez pot aconseguir el que no va aconseguir Lizarra. Patxi López pot tenir com a resposta un Lizarra 2.

I el PNB també pot tenir les seves temptacions: primer Imaz, i ara, amb matisos, Urkullu, configuren un 'estil Artur Mas', amb poca consistència i fermesa nacional. Però les bases del PNB, a part d'alguns sectors 'michelins', estan al darrera del Lehendakari Ibarretxe, que té més força de la que molts creuen i voldrien, i de dirigents com Joseba Egibar i el mai retirat del tot Xavier Arzalluz. Una operació per marginar a Ibarretxe podria tenir també greus conseqüències. El PNB, doncs, potser haurà d'escollir també, entre el seu 'món dels negocis', i la seva història i lluita per la llibertat de la nació basca. 

Les properes setmanes seran apassionants pel procés d'alliberament nacional basc. I a Espanya, segons com actuï, li pot sortir el tret per la culata.

La hipocresia dels partits espanyols amb l'atac a la 'herriko' de Lazkao

Madrid - Divendres, 27 de febrer de 2009

Aquesta setmana, al Congrés dels Diputats, s'ha pogut comprovar que els partits espanyols tenen diferents maneres de mesurar les agressions depenent de qui les fa. Com que tot el seu cicle mediàtic i judicial els abriga, no es pot esperar que s'obri cap debat especial sobre aquest fet. Almenys, a les castelles. Però tots els dirigents del PSOE i del PP que fan gala de ser defensors de la democràcia i l'estat de dret demostren que les seves paraules són paper mullat quan exculpen les destrosses que Emilio Gutiérrez, fill d'un exregidor socialista, va fer a la herriko taberna de Lazkao, a Guipúscoa, ara fa pocs dies.

La declaració més greu, en aquest sentit, la va fer la portaveu del PP a la cambra. Soraya Sáenz de Santamaría va respondre a les preguntes dels periodistes sobre aquesta qüestió alertant que "solc ser molt responsable, però avui ho seré menys". És a dir, que a l'hora de parlar del País Basc i de l'esquerra abertzale, tot està permès, seguint la línia adoptada en l'etapa Aznar que posava dins el mateix sac tots els que no fossin nacionalistes espanyols. La portaveu popular va continuar afirmant que comprenia la reacció de Gutiérrez. I no només això. Va arribar a declarar que "s'ha de ser molt valent per fer-ho". Des de les files socialistes, el portaveu de Justícia, Julio Villarrubia, va assegurar que "mai es pot justificar una reacció d'ull per ull, però hi ha vegades en què les reaccions humanes són comprensibles, si són davant de situacions violentes".


La hipocresia i irresponsabilitat dels polítics espanyols és encara més flagrant si es té en compte el resultat que està tenint a Euskal Herria l'enduriment del codi penal en actes de kale borroka o comportaments que s'hi puguin assemblar. I és que, pel sol fet de portar a sobre instruments que permetin fer un còctel Molotov, en els últims temps s'ha condemnat diversos joves a penes de més de cinc anys de presó. Si realment vetllen per la convivència al País Basc o a l'Estat espanyol, els polítics socialistes i populars haurien de pensar en les famílies que tenen membres entre reixes i que es poden sentir profundament humiliades veient com a una persona que destrossa un local emmarcat dins la legalitat se'l deixa anar sense càrrecs.

Pedro J. podria no renovar com a director d’El Mundo

Barcelona - Dimecres, 25 de febrer de 2009

Els melons successoris són sempre perillosos d'obrir, i més encara en uns moments complicats per al sector de la comunicació, immers en la seva pitjor crisi estructural. Però els propietaris italians de RCS Media Group estan prou emprenyats amb els resultats d'Unedisa Editorial -El Mundo, Marca, Expansión- com per demanar comptes al seu líder messiànic, Pedro J. Ramírez. De fet, el controvertit periodista ha estat llençant discrets globus sonda dels quals se n'han fet eco els confidencials digitals de Madrid. Concretament, asseguren que el director d'El Mundo va explicant al seu entorn més proper que encara no ha decidit si renovarà el seu contracte. Ell, per si de cas, ja tindria un candidat: el seu vicedirector, Casimiro García-Abadillo.

El problema és que aquest periodista ja ha explicat per activa i per passiva que no vol convertir-se en el seu substitut. Ramírez també ha benparlat de Rubén Amón, periodista relativament discret dins la casa, però que ha anat ascendint fins a establir-se com a nou valor de la redacció.

Però aquesta displicència podria ser impostada, tenint en compte que els italians encara no li han garantit el lloc. Cal recordar que va ser Pedro J. qui els va convèncer perquè invertissin 1.100 milions d'euros en comprar Recoletos, tot venent-los una operació que havia de ser altament lucrativa. La realitat ha estat més magra: ni els comptes del 2008 han arribat als nivells que s'esperaven, ni el 2009 arrenca amb massa bones perspectives. Com ja vam explicar en una crònica passada, Ramírez ha volgut erigir-se en renovador de la premsa espanyola i ha fet alguns cops d'efecte per millorar la seva visualització com a líder. Però la paciència dels propietaris té un límit, i aquest límit no sembla massa llunyà.

La Vanguardia en català, més a prop

Dimecres, 21 de gener de 2009
Els rumors a l'entorn de l'anhelada edició en català de La Vanguardia s'han reactivat les darreres setmanes, fins al punt que fins i tot hi ha qui assegura que serà per Sant Jordi quan aparegui el primer número amb doble versió. Malauradament, cal refredar (però només una mica) aquesta eufòria. És cert que l'empresa editora té el projecte sobre la taula des de fa mesos, que ha fet tots els números i que hi veuen un marge per al benefici gràcies a l'operació. I el Govern català està disposat a empènyer-hi, a través de la Secretaria de Comunicació, ja que si La Vanguardia tingués una edició doble tal i com ja fa El Periódico, la proporció de lectors de premsa diària en català al país guanyaria molts enters de la nit al dia.

A més, a manca d'un anunci oficial, els directius de La Vanguardia reconeixen oficiosament el tema en xerrades informals. De fet, l'únic pronunciament públic sobre aquest tema va ser fa ja un any, en el marc d'un acte a la facultat Blanquerna, durant el qual Màrius Carol, el director de comunicació del grup, assegurava que "aviat" donarien notícies. És evident, doncs, que la celeritat no caracteritza aquest procés, tot i que l'important en aquest cas és el resultat final, més que no els terminis. 

Per això resulta una mica aventurat parlar de Sant Jordi. Fonts solvents del diari expliquen en privat que calen uns sis mesos per tal de poder convertir el projecte en realitat, a partir del moment en què es doni un sí definitiu, que de moment no ha arribat. La voluntat inicial hi és, però un dels aspectes que més amoïna a la propietat del diari, és a dir, a la família Godó, és la impossibilitat de tornar enrere si finalment no es compleixen les previsions. Cal recordar que, en el cas d'El Periódico, la capçalera no va augmentar de lectors quan va estrenar la seva doble versió, sinó que senzillament els va repartir entre una i altra: mateixos ingressos, però més costos.

Es dóna per fet, a més, que la pàgina web serà el primer àmbit on La Vanguardia assagi la doble versió. De fet, des de fa uns mesos s'hi han anat introduint alguns continguts en català, tot i que la voluntat és la de tenir tota la web disponible en totes dues llengües. Aquests dies s'obren especulacions també sobre si la manera de procedir serà com la d'El Periódico, en la qual s'escriu primer en castellà i es bolca el resultat en català a partir d'una traducció automàtica, o bé es donarà llibertat a cada periodista perquè escrigui en la llengua que consideri convenient. Aquesta segona opció permet una major naturalitat de la llengua resultant en l'edició catalana.

Habemus BRUCE!

Déu, gràcies per fer-nos fans del Boss, gràcies per enviar-nos aquests àngels que fan del Rock n'Roll quelcom especial, màgic, vital i espiritual!!

http://www.npr.org/templates/story/story.php?storyId=99173117

Sobretot:

Working on a Dream i Good Eye!!!

AMEN!

BURAL!: Beggin

Tremosa, un sobiranista de consens

Barcelona - Dilluns, 12 de gener de 2009

Finalment no ha estat Alfons López Tena, però CiU ja té el seu candidat independent i sobiranista per a les eleccions europees. Artur Mas ha escollit l'economista Ramon Tremosa per representar la federació nacionalista al Parlament europeu. Després de força setmanes de dubtes i d'especulacions sobre nous candidats i d'una campanya del sector crític amb la direcció perquè el candidat continués sent Ignasi Guardans, s'ha imposat l'estratègia del pinyol de Mas i s'ha escollit un perfil de candidat coherent amb l'estratègia de la Casa Gran del Catalanisme que impulsa CDC.

Alguns sectors del nacionalisme han posat en entredit l'estratègia de Mas d'acostar-se a l'electorat d'ERC amb la creació de la Casa Gran i el fitxatge d'independents que podrien figurar a les llistes de qualsevol dels dos partits nacionalistes. Afirmen aquests sectors que així com ERC ha intentat robar vots al PSC amb els dos pactes de govern, CiU ha de fer el mateix amb el PP -evitant que creixi- i deixar de rivalitzar amb ERC.

El cert, però, és que en un context de desmobilització general, que afecta especialment el nacionalisme, l'estratègia de combat entre CiU i ERC per aquesta part del pastís electoral no necessàriament ha de ser dolenta. Sempre que els dos partits es respectin i juguin amb fair play, el debat pot ser enriquidor i ajudar a motivar novament l'electorat nacionalista. A més, cal premiar la valentia de CiU d'escollir un independent, fet que hauria de servir d'exemple a altres formacions. En temps en què la credibilitat dels partits està tan tocada recórrer a candidats del món acadèmic o de la societat civil pot ser una bona manera de reconduir la situació.


A més, la persona escollida, tot i tenir un perfil marcadament sobiranista, no és un radical, per la qual cosa els sectors més moderats de CiU no li donaran l'esquena. El seu bagatge, diferent per exemple al d'Alfons López Tena -molt més radical en les formes- o al d'Àngel Colom, també li dóna punts davant dels sectors més crítics amb el pinyol de Mas. Essencialment, Tremosa és un home que s'ha guanyat el respecte denunciant l'ofec econòmic a què l'Estat sotmet Catalunya i ha estat al capdavant d'iniciatives com la demanda de publicació de les balances fiscals o la reivindicació del traspàs de l'aeroport del Prat.


Amb aquest bagatge, Tremosa iniciarà l'aventura europea, tot i que és probable que ha mitjà termini Artur Mas compti amb ell per tasques més importants. CiU s'està prenent molt seriosament les eleccions europees com un assaig per a les catalanes, tant si s'avancen a la tardor vinent com si el tripartit esgota la legislatura. Sense dubte la posada en escena d'aquest candidat serà un bon termòmetre per saber si el projecte de Casa Gran d'Artur Mas va per bon camí.