dissabte, 6 de juny del 2009

Tots amb la USAP: "La USAP, a vuitanta minuts del títol de lliga."

Milers de seguidors catalans ocupen París · El partit és transmès en directe i en analògic pel Canal 33 (20.45)

La USAP té avui una magnífica oportunitat d'embutxacar-se la lliga de rugbi XV després de cinquanta-quatre anys. Per això ha de superar avui (20.45, Canal 33 en analògic) a l'Stade de France de París, en una final inèdita, l'equip occità de Clarmont. Com deia el president del club perpinyanès, Paul Goze, la USAP arriba a la final molt mentalitzada i havent quedat primera a la fase regular. També tindrà el suport incondicional de l'afecció, desplaçada en massa a París.

De Perpinyà han sortit més de deu mil seguidors, tot i que no tots han pogut aconseguir entrada arran de la gran demanda, i se n'esperen uns quants milers més de tots els racons de França. 


Per als qui no s'hi puguin desplaçar, el Municipi de Perpinyà ha instal·lat una pantalla gegant al costat del Castellet per transmetre en directe el partit. I, com cada partit fora de casa, el Casal Jaume I de Perpinyà també emetrà el matx amb pantalla grossa. A aquesta iniciativa, també s'hi ha sumat la Federació Catalana de Rugby: aprofitant la jornada de finals de la Copa Catalana al camp de l'Hospitalet (Feixa Llarga), al tercer temps es projectarà el partit en pantalla grossa. Cal dir que, gràcies a les negociacions a última hora entre la lliga i Eurosport, que detenen els drets televisius de la final, i TV3, el partit es passarà pel Canal 33 en directe. Això sí, no per TDT, sinó per la freqüència analògica, atès que el senyal de TDT no arriba al Rosselló. 

Per al partit, l'entrenador Jacques Brunel s'ha endut a París vint-i-sis jugadors. A l'Stade de France també hi serà el fitxatge estrella d'enguany (vídeo), el mig d'obertura neozelandès Dan Carter, però no al terreny de joc: es va lesionar al començament de l'any i no s'ha pogut recuperar a temps per a la final. 

La USAP, que ha quedat primera a la fase regular de la lliga, juga avui la quinzena final de la lliga en els seus més de cent anys d'història, de les quals n'ha guanyat sis. L'última vegada que es va endur el títol va ser el llunyà 1955, i el 2004 va disputar la seva última final (perduda). L'únic gran títol recent de la USAP és la Copa, obtinguda el 1994. I el 2003 va arribar a la final de la Copa d'Europa, una competició que de moment se li resisteix. Per la seva banda, l'equip de Clarmont ha disputat fins ara nou finals de lliga, però no n'ha guanyat cap. L'últim partit d'eliminació directa entre la USAP i Clarmont va ser l'any passat en les semifinals de lliga a Marsella, en què els occitans van guanyar els perpinyanesos per 21-7.

'Gonçal Anaya en la memòria': homenatge al mestre de mestres.

'Gonçal Anaya en la memòria': homenatge al mestre de mestres

Una jornada reivindica la valuosa tasca d'aquest mestre de mestres, traspassat el 2008

'Gonçal Anaya en la memòria'. Aquest és el nom de la jornada que han organitzat avui la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià i l'IES Gonçal Anaya de Xirivella, que és on s'esdevé. Jaume Martínez (UV), Batiste Malonda (Col·lectiu de Mestres de la Safor) i Manolo Rodríguez (UV) reivindicaran la seva tasca mitjançant tres xerrades. També es farà una aproximació al mestre de mestres a través del cinema i de la música.

Jaume Martínez farà una xerrada que ha titulat 'Fragments d'una història de vida'; Batiste Malonda en farà una altra que duu per títol 'Gonçal i l'escola renovadora: la qualitat democràtica'; i Manolo Rodríguez (UV) parlarà sobre 'El moviment cívic, una cultura d'emancipació'. 



Però la jornada d'avui inclou molt més que aquestes tres xerrades. Així doncs, Jaume Carbonell, director de Cuadernos de Pedagogía, repassarà algunes seqüències cinematogràfiques que a Anaya li hagués agradat de veure. La música obrirà i tancarà la jornada. Al matí el Cor de l'Elianainterpretarà cançons que apropen a la memòria de Gonçal Anaya i, cap al tard, el grup Impresentables faran ballar els assistents a ritme de rock.


dimecres, 3 de juny del 2009

De la nit al dia, a Catalunya, ara sobren caixes d'estalvi...

Barcelona - Dimarts, 2 de juny de 2009

Històricament, els sistema català de caixes d'estalvi, majoritàriament blindat de les ingerències polítiques i molt arrelat al territori, cou a Madrid. Per tant, quan cíclicament apareixen rumors sobre suposades crisis de les nostres caixes i de la necessitat de fusionar-se, els representants de les entitats catalanes han respost de la mateixa manera:

no hi ha caixes en perill i tampoc no hi ha intenció de canibalitzar una caixa catalana, perquè les aspiracions de la majoria no passen per convertir-se en clons de La Caixa, sinó arrelar al territori i, per descomptat, fer negoci, però sense aspiracions de gegant.


En aquest context, ningú no s'ha de sorprendre que la ministra Elena Salgado vingui a Catalunya per dir que "a Espanya hi ha un excés d'oferta de caixes" i que "és necessària la reestructuració d'aquest sector". Salgado va fer aquest advertiment el cap de setmana en el marc de les Jornades d'Economia que se celebren cada any a Sitges, i va afegir que "l'estat no farà cap pas per impulsar fusions, ja que són les caixes les que han d'actuar". Però la ministra sap molt bé que la llei que impulsa l'executiu de Zapatero per restar traves a les fusions entre caixes de diferents comunitats autònomes significa posar les grapes sobre el sistema financer. En moltes caixes d'estalvi espanyoles no es dissimula, el president, que a diferència del que passa a Catalunya té funcions executives, és sovint nomenat pels polítics, i no és gens estrany que tingui carnet del partit de torn. 

Sigui com sigui, ara l'equip de ZP creu que sobren caixes, perquè amb la crisi el sistema ha quedat sobredimensionat. Però per què precisament les mirades es dirigeixen a Catalunya? És cert que 10 caixes d'estalvi poden semblar excessives, però si es dissecciona la funció de cadascuna de les caixes, es veurà que cap d'elles és prescindible. A menys que la crisi sigui l'excusa i el veritable problema sigui un sistema de caixes blindat de les potineries polítiques, és clar. 

Els arguments del govern espanyol són la mateixa cantarella de sempre. La diferència però, és que aquesta vegada el president de la Generalitat comparteix l'argumentari. Tot just fa una setmana, José Montilla va apuntar a fusions en el sistema financer català. Doncs en aquest cas, circula una nova rumorologia sobre el parer del president català respecte a la concentració de caixes. Hi ha qui pensa que és una operació a la desesperada per salvar Caixa Catalunya, que podria trobar-se en una situació complicada. 

Si fa una quinzena d'anys es va intentar una fusió de les tres caixes amb participació pública, Catalunya, Tarragona i Girona, ara podria repetir-se la mateixa operació per mirar de fer una gran caixa catalana pública que pugui suportar el cop de la crisi. Potser Montilla està abocant esforços a salvar la caixa presidida pel socialista Narcís Serra, però també deu saber que els números a Caixa Girona i Tarragona no són pas per tirar coets.

Votar Espanya o votar Catalunya

Barcelona - Dimarts, 2 de juny de 2009

Zapatero, Rajoy, López Aguilar, Mayor Oreja i Montilla i Sánchez Camacho tenen un punt en comú. Tots ells han plantejat les eleccions europees com un enfrontament bilateral esquerra-dreta sense cap matís possible.

PSOE i PP, amb la connivència dels seus representants a Catalunya, han desplegat tota la seva artilleria per deixar fora del debat tots aquells partits que consideren anòmals, com CiU, ERC i i ICV.


Així no és estrany que l'interès per la campanya sigui gairebé nul a Catalunya. És evident que Mayor Oreja no és sant de la devoció de la immensa majoria dels catalans. I tampoc ara, per molt que les digui de l'alçada d'un campanar, produeix l'efecte crida cap a altres partits com a càstig al PP. També el discurs que fa el canari Juan Fernando López Aguilar queda molt lluny de l'escenari català, tant per desconeixement del personatge com pels termes amb què ha estat plantejada la campanya.

I la cosa no millora gaire amb els dos caps de llista que PP i, en aquest cas, PSC presenten a Catalunya. Veient el primer, Alejo Vidal-Quadras, un té la sensació d'estar veient la quarta o la cinquena part de Jurassic Park. Una criatura d'una altra època que ja sabem de quin peu calça.

Tot i que diferent al del PP, el cas del PSC també és digne d'estudi. La candidata que presenten ja ha estat eurodiputada, però ni la coneixia ningú abans de la campanya ni probablement ningú la recordarà després del 7-J. Ha quedat Maria Badia atrapada enmig d'un perillós entrepà: l'enemiga pública número 1 de Catalunya, Magdalena Álvarez -que va abans que Badia a les llistes del PSOE- i l'absurda campanya electoral del PSC. No hi ha millor manera de menysprear el treball que hagi pogut fer Badia els últims anys a Brussel·les que basant tota la campanya amb les cares d'Aznar, Bush i Berlusconi, sense aportar ni una sola proposta.

La voluntat dels partits espanyols, doncs, ha estat convertir la campanya en un plebiscit sobre el govern Zapatero. És, doncs, l'oportunitat perquè els nostres candidats, Ramon Tremosa i Oriol Junqueras, ho aprofitin. Si votar PP i PSC-PSOE és votar en clau espanyola, votar CiU i ERC és votar Catalunya. L'oportunitat és magnífica per fer sortir de casa aquells votants nacionalistes que diumenge se'n volien anar a la platja o cap a casa. No hi ha més vot útil a Catalunya que el que plantegen dos candidats molt semblants, que han plantejat una campanya de guant blanc entre els dos partits nacionalistes.

divendres, 29 de maig del 2009

La mare de totes les ressaques

Barcelona - Dijous, 28 de maig de 2009

Campió de la lliga. Campió de la Copa. I campió de la Lliga de Campions. Ep, perdó!, fem les coses bé i escrivim-ho per ordre. Campió de la Copa. Campió de la lliga. I campió de la Lliga de Campions. Que no costa gens fer les coses ben fetes. I encara costa menys anar repetint aquesta cançó.


El Barça, definitivament, és el millor equip de la temporada. No obstant, pels analistes i també pels seguidors, no només de títols viu el Barça. El joc, la imatge, la projecció de gent de la casa, la il·lusió, la humilitat, i tants d'altres penjaments positius, han acompanyat aquesta temporada històrica. L'únic punt fosc? Que molt difícilment es repetirà mai.


Semblava escrit que aquesta temporada acabés així. Tots, absolutament tots els passos, destinaven l'equip de Pep Guardiola. El mal inici, l'obligació de superar-se constantment, driblar obstacles com algunes lesions, obviar la pressió mediàtica constant i asfixiant de Madrid, recórrer als jugadors de la cantera, la classe inherent de Guardiola, l'exhibició del Bernabéu, l'agonia d'Stamford Bridge, el títol de la Copa, l'explosió de Messi i Iniesta, el treball d'Eto'o, la renovació espiritual d'Henry, la classe de Xavi, la constància de Valdés, la lluita de Puyol.... tots els noms i els adjectius d'aquest equip que han aconseguit traslladar la felicitat a gran part de la societat catalana en plena època de crisis.

Ara el club, l'equip i els jugadors es troben a dalt de tot i és cert que queda el més difícil, saber gestionar aquesta situació. No repetir la decadència del Barça de Ronaldinho, que va descendir als inferns després de tocar el cel. Aquest és el repte. Evitar que la ressaca s'eternitzi.

I és que aquest any, sembla que s'ha demostrat que quan realment vols una cosa amb totes les teves forces tots els astres es conjuguen per aconseguir-ho, que escrivia Paulo Coelho. Tot, fins i tot la reacció dels rivals, convida a seguir amb la festa. Cristiano Ronaldo, que durant la final es va postular com a futurible del Madrid amb la seva actitud, va reaccionar a la derrota dient que "el Barça no es mereixia guanyar el Chelsea a les semifinals". El totpoderós Florentino Pérez –segons la premsa madrilenya- tenia previst presentar, just l'endemà de la Champions, el seu equip de treball, i el fitxatge estrella de Kaká. I què? El Barça de Guardiola no s'espanta ja davant aquestes reaccions. El 'canguelis' endèmic que dispara la prepotència blanca ja no provoca diarrea en forma de 'madriditis'. El Barça és campió del triplet.

dijous, 28 de maig del 2009

Barça 2.0

DIMECRES, 27/05/2009

El Barça fa història a Roma, on Messi i Eto'o han decidit la victòria sobre el Manchester (2-0)

El Barça ha fet història guanyant el Manchester avui a Roma i aconseguint, per tant, el triplet. Eto'o ha marcat al minut nou de la primera part i Messi ha arrodonit la victòria amb un gol de cap a la segona part (2-0). A banda el primer quart d'hora, en què el Manchester ha dominat, el Barça ha controlat la pilota durant la major part del partit. I és que els jugadors del Barça han sabut imposar el seu estil de joc i controlar la pilota. Divuit mil culers han anat fins a l'estadi olímpic de Roma per gaudir d'aquest partit històric. Després de Londres i París, avui ha estat l'hora de Roma.


El Barça ha fet història guanyant el Manchester avui a Roma i aconseguint, per tant, el triplet. Eto'o ha marcat al minut nou de la primera part i Messi ha arrodonit la victòria amb un gol de cap a la segona part (2-0). A banda el primer quart d'hora, en què el Manchester ha dominat, el Barça ha controlat la pilota durant la major part del partit. I és que els jugadors del Barça han sabut imposar el seu estil de joc i controlar la pilota. Divuit mil culers han anat fins a l'estadi olímpic de Roma per gaudir d'aquest partit històric. Després de Londres i París, avui ha estat l'hora de Roma. 

El Barça, malgrat les moltes baixes a la defensa, ha estat superior al Manchester, ha pogut controlar el partit en els moments decisius, i ha marcat quan més falta feia, quan l'equip anglès apretava més. Xavi ha estat elegit el millor jugador de la final, i ha servit el segon gol a Messi. L'argentí ha superat Cristiano Ronaldo en el duel particular que mantenien anit i és ben probable que a final d'any rebi la Pilota d'Or que l'acrediti definitivament com el millor jugador del món. Pep Guardiola ha destacat el fet de tenir 'cinc o sis jugaodrs' que en els moments complicats fan un pas endavant. 'Per això estava tranquil', ha dit l'entrenador del Barça. 

Per la seva banda, Sir Alex Ferguson, l'entrenador del Manchester, ha reconegut la superioritat del Barça en la conferència de premsa de després del partit: 'Ells han estat els millors de la nit', ha admès. 

Desenes de milers de seguidors han anat fins a Roma per seguir en directe la final de la lliga de Campions. Els qui no hi han pogut anar, ho han pogut seguir per televisió, ràdio, internet, i també a través de les pantalles gegantines instal·lades a força indrets del país. La festa a tot el país s'allargarà fins ben entrada la matinada. Desenes de milers de seguidors del Barça han celebrat la Champions als carrers de moltes ciutats del país. Canaletes ha estat, una vegada més, l'epicentre de la celebració.

De Roma a la glòria (amb accent català)

Barcelona - Dimecres, 27 de maig de 2009
La final que pot portar al Barça a culminar la millor temporada de la seva història –pel que fa a títols, perquè per futbol ja n'és un candidat ferm- és a tocar. Un duel envoltat per novetats extrafutbolístiques: la UEFA ha reconegut el català com a llengua oficial de la final, i José Montilla rebrà "tracte de cap d'Estat", en paraules de Laporta. 

I és que, tal com ha explicat el president del FC Barcelona a Rac 1, fins ara el club havia de convidar les autoritats catalanes com si fossin "directius". Ara, en canvi, i a través de les negociacions que Joan Laporta ha dut a terme amb Michael Platini, president de la UEFA, l'organisme de futbol els ha convidat com a autoritats del país i "seuran al lloc que els pertoca". 


L'altra novetat és que el català serà idioma oficial de la final de la Champions, és a dir, que a més de l'anglès –pel Manchester- i l'italià –per ser Roma l'escenari del partit- la llengua catalana apareix en els actes, documents oficials, es faran les indicacions de megafonia i les rodes de premsa dels entrenadors seran traduïdes al català. 

Deixant de banda la gestió en altres apartats, doncs, cal alabar l'aposta clara i sense complexos de Joan Laporta, que ha mantingut el mateix discurs respecte la catalanitat del club des de la campanya que el va portar a presidir el Barça fins ara, sense arronsar-se per les crítiques. Sense fer soroll, Laporta ha aconseguit traslladar el que és una evidència a nivell social a la institució: si el FC Barcelona ha estat lligat, des del seu naixement, durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, i fins ara, a una manera d'entendre el món des de la catalanitat –en les seves diverses expressions- l'obligació dels seus dirigents ha de ser correspondre amb fets aquest sentiment. 

D'aquesta manera, i davant la final de les finals, el Barça ha evidenciat novament perquè és "més que un Club": pels seus lligams amb la societat catalana, per la seva capacitat integradora, i per ser un dels màxims ambaixadors i exponents del nostre país arreu del món. Aquesta nit, però, les paraules donaran pas al futbol i la filosofia que caracteritzen aquest equip. Aquesta nit, el Barça pot fer –encara més- història.