Algunes de les millors frases del cinema

"Uno no se reforma, sólo pierde fuerza con el tiempo".
Al Pacino (Atrapado por su pasado)

"Siempre digo la verdad, incluso cuando miento digo la verdad".
Al Pacino (El precio del poder)

"Ante la duda... folla".
Al Pacino (Esencia de mujer)

"Le dijo que al final del día su cerebro o su firma estarían en ese contrato".
Al Pacino (El padrino)

"¿Has conocido a alguien a quien no hayas matado?".
Danny Glover (Arma letal)

"¿Fangaron?, háblame en cristiano Tony. Los ingleses tenéis fama de ser finolis y habláis fatal. Hablar bien no cuesta una puta mierda".
Dennis Farina (Snatch. Cerdos y diamantes)

"¡Mediocres del mundo!, yo os absuelvo".
F. Murray Abraham (Amadeus)

"He cruzado océanos de tiempo para encontrarte".
Gary Oldman (Drácula, de Bram Stoker)

"Puedo ser un cabrón, pero no soy un puto cabrón".
George Clooney (Abierto hasta el amanecer)

"Si puedes nombrarme una simple cosa que sea más fantástica que la sensación de un gran pezón rosaceo entre mis labios, te construiré una nueva catedral".
Gerard Depardieu (El hombre de la máscara de hierro)

"Es usted la mujer más bella que he visto en mi vida... lo cual no dice mucho en su favor".
Groucho Marx (El conflicto de los Marx)

"Nunca olvido una cara, pero con usted haré una excepción".
Groucho Marx (El hotel de los líos)

"Tranquilícense caballeros. No empecemos a chuparnos las pollas todavía".
Harvey Keitel (Pulp Fiction)

"Nada es seguro y todo es posible".
Hugo Weaving (V de Vendetta)

"Algunas puertas no deberían abrirse jamás, porque una vez que se traspasan ya no hay vuelta atrás".
Joaquin Phoenix (Asesinato en 8mm)

"En la ignorancia está la felicidad".
Joe Pantoliano (Matrix)

"El tipo que te ayuda a robar, por muy generoso que seas con él, siempre se queda con un poco del botín para su uso personal, ¿es lógico no?".
Joe Pesci (Casino)

"Siempre son los mejores nadadores los que se ahogan".
John Malkovich (Las amistades peligrosas)

"Si buscabas el momento oportuno... era ese".
Johnny Deep (Piratas del caribe: La maldicion de la perla negra)

"Si no dejan a nadie con vida, ¿quién demonios cuenta estas historias?".
Johnny Deep (Piratas del caribe: La maldicion de la perla negra)

"Los niños nunca deberían ir a la cama, cuando despiertan son un día más mayores".
Johnny Deep (Descubriendo Nunca Jamás)

"Todo lo que hay en esta sala es comestible, incluso yo, aunque eso sería canibalismo".
Johnny Deep (Charlie y la fábrica de chocolate)

"Una buena proeza no salva a nadie de una vida de fechorías, pero una mala basta para condenarle".
Johnny Deep (Piratas del caribe: La maldicion de la perla negra)

"Débiles son los que no se atreven a decir lo que piensan".
Kevin Costner (Trece Días)

"Dios, concédeme serenidad para aceptar lo que no puedo cambiar, valor para cambiar lo que si puedo y sabiduría para reconocer la diferencia".
Kevin Costner (Mr. Brooks)

"Cualquier error que cometas esta vez lo revivirás en la proxima ocasión, lo revivirás una y otra vez eternamente. Por eso, mi consejo es que esta vez tomes la decisión correcta, porque esta oportunidad es la única que tienes".
Kevin Spacey (K-Pax)

"No soy especial, nunca me he creido excepcional. Pero esto si lo es, lo que hago, mi trabajo".
Kevin Spacey (Seven)

"Cuando no tienes nada no tienes nada que perder".
Leonardo DiCaprio (Titanic)

"A nadie le importará un comino, pero es nuestro comino".
Lesley Nielsen (Agárralo como puedas)

"El hombre que no vive con su familia no puede ser un hombre".
Marlon Brando (El padrino)

"Asciendes más rápido que la polla de un adolescente".
Mark Walhberg (Infiltrados)

"Todos los hombre mueren, pero no todos realmente viven".
Mel Gibson (Braveheart)

"El infierno es vivir día a día sin saber la razón de tu existencia".
Mickey Rourke (Sin City)

"La apatía es la solución, es decir, resulta más fácil abandonarse a las drogas que enfrentarse a la vida, robar lo que uno quiere que ganárselo, pegar a un niño que enseñarlo. Por otra parte el amor requiere esfuerzo, trabajo".
Morgan Freeman (Seven)

"La esperanza es muy peligrosa, puede volver a un hombre loco".
Morgan Freeman (Cadena perpetua)

"Qué títeres tan ridículos somos y que vulgar es el escenario en el que bailamos ".
Morgan Freeman (Seven)

"Yo sólo confío en dos hombre agente Larkin, uno de ellos soy yo y el otro no eres tú".
Nicolas Cage (Con Air)

"Para muchos, el dinero es como una película extranjera sin subtítulos".
Nicolas Cage (Los impostores)

"El desierto me parecía un lugar inquietante, no podías saber quien estaba enterrado allí".
Robert de Niro (Casino)

"Hay tres maneras de hacer las cosas: la correcta, la incorrecta y la mía".
Robert de Niro (Casino)

"Si hay duda, es que no hay duda".
Robert de Niro (Heat)

"Sólo al soñar tenemos libertad, siempre fue así, y siempre así será".
Robin Williams (El club de los poetas muertos)

"Que te gusten las hamburguesas no significa que quieras conocer a la vaca".
Steve Buscemi (La isla)

"Defina la ironía: Un montón de idiotas bailando en un avión al ritmo de una canción que popularizó un grupo precisamente muerto en un accidente aéreo".
Steve Buscemi (Con Air)

"La Tierra es un barco demasiado grande, una mujer demasiado hermosa, una música que no sé tocar".
Tim Roth (La leyenda del pianista en el oceáno)

"La vida no se mide por las veces que respiras, sino por los momentos que te dejan sin aliento".
Will Smith (Hitch: especialista en ligues)

"Si el trabajo es salud, que trabajen los enfermos".
Will Smith (Dos policías rebeldes II)

"Lo único que puedo decirles a ustedes es que si me hacen una pregunta y no sé la respuesta, les diré directamente que no sé la respuesta, pero también buscaré la forma de encontrarla, y cuando la tenga, se la daré".
Will Smith (En busca de la felicidad)

"Cuarenta mil años de evolución y apenas nos hemos asomado a la inmensidad del potencial humano".
Willem Dafoe (Spiderman)

"No te metas con la masturbación. Es hacer el amor con alguien a quien yo quiero".
Woody Allen (Annie Hall)

"Mis padres no solían pegarme; lo hicieron sólo una vez: empezaron en Febrero de 1940 y terminaron en Mayo del 43".
Woody Allen (Días de radio)

"La última vez que estuve dentro de una mujer fue cuando visité la estatua de la Libertad".
Woody Allen (Delitos y faltas)

"No pienso matar a nadie el día de nuetra boda".
Woody Harrelson (Asesinos natos)

"En mi iglesia no entra ni Dios!".
Santiago Segura (Paris-Tombuctú)

"Estás muy buena, pero no es mérito tuyo".
Fele Martínez (Tesis)

"Aunque parezca mentira no todos los hombres terminan sus frases con una proposición, señorita".
Gran Wyoming (Vivancos III)

La Vanguardia amaga que el sí guanyaria en un referèndum per la independència

Barcelona - Dilluns, 19 de juliol de 2010

CiU es consolida prop de la majoria absoluta.Aquest era el titular de portada de diumenge de La Vanguardia. Un titular del tot normal si no hagués estat perquè en la mateixa enquesta que situava CiU a la ratlla dels 68 diputats, per primera vegada hi havia una majoria contundent de catalans que es mostrava partidari de la independència.

No és la primera vegada que el diari del Conde de Godó amaga o difumina un bon resultat de l'independentisme, però aquest cop és especialment greu atès que l'enquesta s'ha fet pública una setmana després de la gran manifestació contra la sentència de l'Estatut. Es miri com es miri, tan si es fa amb criteris polítics com periodístics, no és justificable que l'enquesta d'intenció de vot sigui portada i la pregunta sobre la independència ocupi una peça secundària amagada en una pàgina parell. Que Convergència és a prop de la majoria absoluta fa temps que se sap, però encara no hi havia hagut cap enquesta seva que donés la victòria del sí en un referèndum.

El sondeig, fet a un univers de 1.000 persones, conclou que el 47% dels catalans votarien sí en un referèndum per la independència. En canvi, només es decantarien pel no un 36% dels enquestats, el que dóna una victòria amb molt de marge al sí.

Sembla clar doncs que la sentència del Tribunal Constitucional pot haver marcat un abans i un després en el camí cap a la sobirania de Catalunya. Els crits d'independència que es van sentir durant les sis hores que va durar la manifestació no van ser fruit de cap indignació momentània i passatgera, sinó que corresponen a un corrent de fons que veu com a irresoluble el conflicte entre Catalunya i Espanya dins del marc autonòmic espanyol.

De fet, la mateixa enquesta del diari barceloní indicava que un 66% de catalans creu que l'independentisme està creixent, pràcticament un 20% més de gent que en l'anterior enquesta feta el mes de maig. De fet, si excloem l'atur -cosa normal en temps de crisi econòmica- l'autogovern és el primer problema dels catalans. Molt per davant de la immigració, la seguretat, l'educació o l'habitatge. Perquè després alguns s'omplin la boca dient que això de la independència no interessa a la gent.

LA CARGA DE LOS TRES REYES

ya ni siquiera se estudia en los colegios, creo. Moros y cristianos degollándose, nada menos. Carnicería sangrienta. Ese medioevo fascista, etcétera. Pero es posible que, gracias a aquello, mi hija no lleve hoy velo cuando sale a la calle. Ocurrió hace casi ocho siglos justos, cuando tres reyes españoles dieron, hombro con hombro, una carga de caballería que cambió la historia de Europa. El próximo 16 de julio se cumple el 798 aniversario de aquel lunes del año 1212 en que el ejército almohade del Miramamolín Al Nasir, un ultrarradical islámico que había jurado plantar la media luna en Roma, fue destrozado por los cristianos cerca de Despeñaperros. Tras proclamar la yihad –seguro que el término les suena– contra los infieles, Al Nasir había cruzado con su ejército el estrecho de Gibraltar, resuelto a reconquistar para el Islam la España cristiana e invadir una Europa –también esto les suena, imagino– debilitada e indecisa. 

Los paró un rey castellano, Alfonso VIII. Consciente de que en España al enemigo pocas veces lo tienes enfrente, hizo que el papa de Roma proclamase aquello cruzada contra los sarracenos, para evitar que, mientras guerreaba contra el moro, los reyes de Navarra y de León, adversarios suyos, le jugaran la del chino, atacándolo por la espalda. Resumiendo mucho la cosa, diremos que Alfonso de Castilla consiguió reunir en el campo de batalla a unos 27.000 hombres, entre los que se contaban algunos voluntarios extranjeros, sobre todo franceses, y los duros monjes soldados de las órdenes militares españolas. Núcleo principal eran las milicias concejiles castellanas –tropas populares, para entendernos– y 8.500 catalanes y aragoneses traídos por el rey Pedro II de Aragón; que, como gentil caballero que era, acudió a socorrer a su vecino y colega. A última hora, a regañadientes y por no quedar mal, Sancho VII de Navarra se presentó con una reducida peña de doscientos jinetes –Alfonso IX de León se quedó en casa–. Por su parte, Al Nasir alineó casi 60.000 guerreros entre soldados norteafricanos, tropas andalusíes y un nutrido contingente de voluntarios fanáticos de poco valor militar y escasa disciplina: chusma a la que el rey moro, resuelto a facilitar su viaje al anhelado paraíso de las huríes, colocó en primera fila para que se comiera el primer marrón, haciendo allí de carne de lanza. 

La escabechina, muy propia de aquel tiempo feroz, hizo época. En el cerro de los Olivares, cerca de Santa Elena, los cristianos dieron el asalto ladera arriba bajo una lluvia de flechas de los temibles arcos almohades, intentando alcanzar el palenque fortificado donde Al Nasir, que sentado sobre un escudo leía el Corán, o hacía el paripé de leerlo –imagino que tendría otras cosas en la cabeza–, había plantado su famosa tienda roja. La vanguardia cristiana, mandada por el vasco Diego López de Haro, con jinetes e infantes castellanos, aragoneses y navarros, deshizo la primera línea enemiga y quedó frenada en sangriento combate con la segunda. Milicias como la de Madrid fueron casi aniquiladas tras luchar igual que leones de la Metro Goldwyn Mayer. Atacó entonces la segunda oleada, con los veteranos caballeros de las órdenes militares como núcleo duro, sin lograr romper tampoco la resistencia moruna. La situación empezaba a ser crítica para los nuestros –porque sintiéndolo mucho, señor presidente, allí los cristianos eran los nuestros–; que, imposibilitados de maniobrar, ya no peleaban por la victoria, sino por la vida. Junto a López de Haro, a quien sólo quedaban cuarenta jinetes de sus quinientos, los caballeros templarios, calatravos y santiaguistas, revueltos con amigos y enemigos, se batían como gato panza arriba. Fue entonces cuando Alfonso VII, visto el panorama, desenvainó la espada, hizo ondear su pendón, se puso al frente de la línea de reserva, tragó saliva y volviéndose al arzobispo Jiménez de Rada gritó: «Aquí, señor obispo, morimos todos». Luego, picando espuelas, cabalgó hacia el enemigo. Los reyes de Aragón y de Navarra, viendo a su colega, hicieron lo mismo. Con vergüenza torera y un par de huevos, ondearon sus pendones y fueron a la carga espada en mano. El resto es Historia: tres reyes españoles cabalgando juntos por las lomas de Las Navas, con la exhausta infantería gritando de entusiasmo mientras abría sus filas para dejarles paso. Y el combate final en torno al palenque, con la huida de Al Nasir, el degüello y la victoria. 

¿Imaginan la película? ¿Imaginan ese material en manos de ingleses, o norteamericanos? Supongo que sí. Pero tengan la certeza de que, en este país imbécil, acomplejado de sí mismo, no la rodará ninguna televisión, ni la subvencionará jamás ningún ministerio de Educación, ni de Cultura.

Patente de corso, por Arturo Pérez-Reverte

La generació de l'estelada tanca la via autonomista

Barcelona - Dilluns, 12 de juliol de 2010

Dissabte no només va morir definitivament l'Estatut. El que es va certificar en la manifestació va ser la mort de la via autonomista i la manera de fer política dels darrers 30 anys. Sota la canícula de juliol la generació de l'estelada va fer la seva gran eclosió. Hi ha una generació que ja no en té prou amb la senyera, símbol poc reivindicatiu atès que tan PSC com PP són capaços d'embolicar-s'hi. Dissabte al passeig de Gràcia no es va reivindicar la vigència del nou Estatut sinó l'obertura d'una nova etapa en què Catalunya ha de caminar cap a la plena sobirania. Com deia Quim Monzó a La Vanguardia de diumenge, "només un sord podia no adonar-se que el crit majoritari era el d'independència".

Tot plegat posa en evidència que els partits polítics sobiranistes van per darrere de la gent. Hi va Esquerra, que no se n'ha adonat que set anys de govern amb el PSC l'han inhabilitat per liderar ara mateix la nova generació d'independentistes. I hi va també Convergència. Tot i que Artur Mas insinua tant com pot que el vell sentit autonomista de CDC és cosa del passat, el cert és que Convergència ha de trobar un nou discurs si vol donar cabuda a aquesta generació.

Ara com ara ningú dubta que Convergència guanyarà les pròximes eleccions. I tampoc sembla prudent que, de cop, Artur Mas, comenci a fer proclames independentistes, però s'equivocarà si en la pròxima legislatura no planteja un salt sobiranista de grans proporcions, en forma de referèndum, declaració institucional o qualsevol altra via.

Mas, i això ho tenen clar els que manen a CDC, no es pot permetre el luxe de tornar a posicions autonomistes. Els pactes amb Madrid ja no poden servir només per anar tirant sinó que han de beneficiar clarament Catalunya. Això és el que demanaven els que es van concentrar a Barcelona dissabte i això és el que demanen la immensa majoria de votants nacionalistes. I ara és l'hora que els partits nacionalistes traslladin les pancartes i proclames del carrer en accions polítiques que deixin enrere la via autonomista. I tot això independentment del que faci el PSC, a qui ja no li queda cap discurs possible de defensa d'Espanya.

L'aliança "Eusko Batasuna" fa més por que ETA

Barcelona - Divendres, 25 de juny de 2010

I a Madrid s'han posat nerviosos. I quan els espanyols es posen nerviosos comencen a amenaçar amb il.legalitzar coses i pronuncien paraules gruixudes com l'Estat de Dret, la Constitució, etc. Se'ls nota preocupats i tenen motius. L'actual escenari polític basc no els agrada gens ni mica. Pensaven que l'esquerra abertzale no seria capaç de culminar el seu debat intern amb una aposta per les víes pacifiques, polítiques i democràtiques. I l'esquerra abertzale ha fet els deures malgrat la detenció i empresonament de bona part dels seus dirigents.

Tampoc creien que es faria realitat el Pol Sobiranista. I s'han tornat a equivocar. El pacte entre Eusko Alkartasuna i la il·legalitzada Batasuna és la primera pedra d'un ambiciós pla que preveu aglutinar sota el mateix paraigües a tots els independentistes d'Euskal Herria. Per això, l'acord EA-Batasuna està obert a la resta de formacions abertzales. El Pol Sobiranista només tindrà èxit si és capaç de fitxar nous socis i sumar noves adhesions i suports no sols polítics, també sindicals i socials. L'objectiu d'Eusko Batasuna és teixir una amplia xarxa ciutadana a favor de la construcció de l'Estat Basc. La fòrmula és l'acumulació de forces per promoure l'enfrontament polític amb l'Estat espanyol.

La prioritat dels impulsors del Pol és integrar a la basc-francesa Abertzaleen Batasuna i a Aralar. Dos partits molt escèptics amb el gir donat per l'esquerra abertzale il·legalitzada però que el segueixen de ben a prop. No el poden ignorar. Serà feina d'Eusko Alkartasuna intentar convèncer'ls que la nova estratègia de Batasuna és creíble i sincera, que el cicle de la violència ha acabat i que ETA es desactivarà per donar recorregut a la política. L'aparició d'un gran partit independentista que desterri la violència d'ETA és el pitjor malson per als poders de l'Estat. 

Des de la Transició l'estratègia espanyola ha descansat en dos vectors: l'Estatut, per moderar i apaivagar les reivindicacions basques amb l'ajut del PNB, i ETA com a gran coartada per no abordar el debat de l'autodeterminació amb l'excusa de la violència. La unitat abertzale que es perfila pot acabar amb els dos tallafocs i deixar sense arguments a l'Estat. El ministre de l'interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, creu que és moment de "tornar a apretar" i això només pot voler dir que es preparen noves operacions policials per intentar fer descarrilar la vía política iniciada per Eusko Batasuna. La direcció del PNB no té cap voluntat d'integrar-se en el gran pacte independentista. El seu president, Iñigo Urkullu, troba "suïcida" el pas que ha donat EA. I té part de raó.

És suïcida perquè si l'aposta té èxit, el més probable és que Eusko Alkartasuna desaparegui com a partit, però és un sacrifici a favor d'un Estat Basc independent. Al cap i a la fi l'objectiu últim d'Eusko Alkartasuna. És doncs, un gest solidari amb una causa i amb un país que el PNB no entèn. O no vol entendre. Urkullu ha tornat a oferir-se a Zapatero per negociar i pactar els pressupostos generals de l'Estat de 2011sempre que el govern espanyol es comprometi a desenvolupar l'autogovern basc. El PNB continua pensant en paràmetres autonòmics quan el gran debat que es prepara és clarament independentista.

La campanya electoral s'embruta

Barcelona - Dilluns, 31 de maig de 2010

Són dies difícils. I no només per les desenes de milers de catalans que s'han quedat a l'atur en els darrers dos anys. També ho són pels nostres polítics. Els uns perquè veuen que la festa s'ha acabat i que tots aquells anys d'alegries queden enrere. Pel camí han quedat les promeses i desitjos benintencionats en molts casos, però poc realistes. I els altres perquè, tot i que es veuen més favorits que mai, viuen amb dues pors. La primera, que no els passi com fa quatre anys i es tornin a quedar amb la mel als llavis i, la segona, que si finalment tal com tot fa pensar governen, es trobaran la caixa buida i poca capacitat per fer coses.

Amb aquest panorama no és estrany que tothom tingui els nervis a flor de pell i sigui impossible cercar el necessari consens en temps de crisi. Començant pels partits que formen govern i acabant per les forces que encara són extraparlamentàries ningú està disposat a fer un gest de magnanimitat. Poc abans d'anunciar la rebaixa de sou dels funcionaris i les reformes a què obliga la crisi, el president Montilla no va poder resistir-se a donar suport a la comissió d'investigació del cas Millet, cosa que l'inhabilita per demanar a CiU que li doni suport en les mesures anticrisi. 

Montilla ha esdevingut un cop més un esclau dels seus socis. En un intent d'imitar elConfidencial.cat, Esquerra i Iniciativa s'aferren a l'intent de deslegitimar i desgastar CiU a pocs mesos de les eleccions. Ningú discuteix que els fets del Palau són mereixedors d'una comissió d'investigació parlamentària. Però si tan la desitjaven l'havien d'haver imposat quan va esclatar el cas o un cop finalitzat el procés judicial. I si el cas Millet mereix investigació al parlament, molta més se'n mereix el cas Pretòria. El cas Millet s'ha donat en un entorn particular i molt concret. El cas Pretòria, no. La investigació judicial ens aporta dades que demostren que el negoci immobiliari a l'entorn dels ajuntaments i els partits polítics va molt més enllà d'un cas aïllat.

La campanya, doncs, s'embruta per moments i serà difícil parar el ventilador que a tots esquitxa abans de les eleccions. No és només que Mas i Montilla s'hi juguin les seves carreres polítiques, és que tothom hi té molt a perdre i poc a guanyar.