Jorge Fernandez Diaz afirma que los matrimonios gays no garantizan "la superveniencia de la especie"

Jorge Fernandez Diaz afirma que los matrimonios gays no garantizan "la superveniencia de la especie" y "no deben tener la misma protección por parte de los poderes públicos que el matrimonio natural".

A ver señor (por llamarlo de alguna manera) ministro, varias cosas:

El matrimonio "natural", tampoco la garantiza si no se procrea. Y le digo porque conozco muchos matrimonios "naturales" que no han tenido hijos (algunos porque no han querido, otros porque no han podido).

El matrimonio se basa en el amor, y no conoce de sexos ni de "naturalidades".

Usted insulta mi inteligencia, insulta mi persona, insulta lo que soy, insulta la vida humana e insulta la especie humana, diversa por naturaleza.

Le pido que se calle, de verdad, que se calle, que dimita y se voy a casa.

Le pido también que explique cara a cara a todos los militantes del PP que son homosexuales, que ya le garantizo que hay, y si puede que defienda ante ellos sus argumentos, a ver si el próximo congreso lo vuelven a votar.

Y finalmente, le pido que se dedique a su trabajo, a garantizar la seguridad de todos los ciudadanos, y se deje estar de hacer de Torquemada y Gran Inquisidor y deje en paz a la buena gente que vive, como buenamente puede, pero dignamente y libremente.

Vergüenza, señor ministro, vergüenza y asco es lo que siento cuando la escucho decir estas tonterías. Usted no es homófogo, sencillamente usted está enfermo, muy enfermo!

Deseo fervientemente, que nunca tenga un nieto o nieta homosexual, porque oyéndole, que sufrirá su rechazo y condena ... Y que tu abuelo te rechace y te condene es muy triste, y eso sí que condena la supervivencia de la especie.

Bravo Jorge, Campeón! .

"Cospedal atribuye el finiquito de Bárcenas a un error de los servicios jurídicos del PP"

"Cospedal atribuye el finiquito de Bárcenas a un error de los servicios jurídicos del PP"

Mira reina, si vols tots plegats posem cara de tontos i et creiem, però saps que passa que ja fa massa temps que ens feu posar la cara de tonto, prenent-nos el pèl amb excuses barates i de mal pagador, i ja no cola...

Ara, com a cortina de fum i "mariano endolla el ventilador" ja entenem que a tu i a vosaltres us serveix...

Cada dia que passa tens menys credibilitat que una acció de bankia, i realment, ja no se si dir que quan et sento se'm regira l'estòmac, o senzillament passar de tu...

Plega reina, plega, torna cap a casa, i continua regalant diners als nens que acabin el batxillerat (amb els nostres diners, és clar)!! 

A i bona tarda i records a casa xata!! Petonets!!

Ros i deu regidors del PSC a Lleida aproven la declaració sobiranista

La regeneració estructural que precisa el PSC es fa més evident cada dia que passa. Àngel Ros, alcalde de Lleida, va ser un dels 5 diputats díscols de la votació al Parlament, i al ple municipal de Lleida finalment hi ha votat a favor.

Àngel Ros, durant la votació municipal. FOTO: ACN.

M. Folch ï¿½ El Titànic del PSC no pot trobar-se més icebergs al llarg del seu camí. L'ambiguïtat d'acció del seu líder, Pere Navarro, a hores d'ara, la seva manca de perícia per a encarar un fet ja transversal a la societat catalana com és el sobiranisme i la seva darrera i políticament inexplicable acció (aquesta setmana Navarro ha demanat que el rei abdiqui a favor del príncep) no deixa dubtes a esvaïr: el vaixell del PSC no té timó.

Aquesta setmana, seguint la mateixa línia, l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, i deu regidors del PSC més han votat a favor de la moció municipal de CiU que dóna suport a la declaració sobiranista aprovada al Parlament el gener. El mateix Ros ─i altres quatre diputats socialistes─ ja van evitar votar No a la declaració de sobirania al Parlament, una acció que li va costar una sanció del partit de 400 euros. 

El terratrèmol no cessa a can PSC: bona part de la militància de Girona va seguir les passes de la també díscola Marina Geli, i els deu regidors de Lleida (i el vot de Ros) s'encaren a només 4 socialistes que hi han votat en contra. La situació actual del PSC dóna per a moltes anàlisis i argumentacions, però clama a un lema que fins fa ben poc era mainstream a la televisió catalana: PSC, on vas?

Cardús: "Cal agrair la decisió del Govern espanyol de portar al TC la declaració de sobirania"

Cardús: "Cal agrair la decisió del Govern espanyol de portar al TC la declaració de sobirania"

"Finalment, li han donat [a la declaració] la rellevància que té. [...] Només pel fet de preguntar ja es posa en qüestió el vincle amb la Constitució espanyola. Un vincle que, si ara està qüestionat, és perquè s'ha demostrat [...] que s'estava convertint en una corda, i la Constitució en una presó".

El sociòleg i membre de l'IEC, Salvador Cardús, ha celebrat que finalment el Govern espanyol hagi portat "al TC la declaració de sobirania". "Menysprear-la, com havia fet d'entrada, era un insult a la seva intel·ligència i a la nostra dignitat" ha argumentat. 

A l'article L''a priori' de la democràcia Cardús hi ha dit que l'estat "li ha donat la rellevància que té" a la declaració de sobirania del Parlament: "Sí: es tracta de l'expressió de la voluntat d'establir un nou a priori nacional i, per tant, inevitablement, només pel fet de preguntar ja es posa en qüestió el vincle amb la Constitució espanyola". L'autor de l'article ha sentenciat que aquest vincle ara està qüestionat "perquè s'ha demostrat una i una altra que s'estava convertint en una corda, i la Constitució en una presó".

Finalment, Cardús ha indicat que "si s'arriba a fer la consulta, el que ja s'haurà guanyat és el desafiament sobiranista", un supòsit que canviaria les coses i "difícilment tornarien a ser com abans". "Es tracta d'una situació radicalment diferent de l'escocesa ─ha puntualitzat─, no tan sols per la manera com es planteja el conflicte [...] sinó perquè allà una derrota de l'independentisme no canviaria el punt de partida. [...] A Espanya, no".

Penitència

Sense regeneració moral i política no hi ha emancipació nacional. O sia, i dit d'una  altra manera, si el nou catalanisme sobiranista, que ha emergit en aquesta darrera dècada, no és capaç de liderar una renovació a fons dels valors, les actituds i les formes de fer política a Catalunya, no podrà assolir el seu principal programa polític.

La regeneració mai no ha estat exempta de riscos. Pot reforçar l'estratègia dels aparells de l'Estat de deslegitimar  tot  el procés sobiranista. I pot donar encara mes ales a tota la dinàmica antipolítica, que en d'altres latituds ha obert la porta  als pitjors populistes d'esquerres o de dretes. Certament un canvi de règim, no sempre condueix a millorar el present. Els hi podem preguntar, per exemple, als italians o als veneçolans.

Però la regeneració és l'única resposta possible als problemes de fons que arrossega la societat catalana. De fet, en els seus inicis, a principis del segle XX, els èxits del catalanisme tingueren molt a veure amb una proposta regeneradora de la vida col·lectiva. Tant en clau catalana com  en clau espanyola. Un catalanisme polític que havia articulat un sentiment i unes inquietuds prèvies del sectors més lúcids i moderns de la societat.

Aquest  no és només un problema d'una suposada "classe política".  Estem davant  un problema d'una societat laxa amb els vicis privats i poc exigent amb les virtuts públiques, en especial de les seves elits. L'evasió fiscal d'uns legitima el frau de l'IVA dels altres. L'optimització fiscal dels rics justifica el frau en la prestació de l'atur dels menys afavorits. Allò que es predica en públic, allò que es fa en realitat.
Només podem predicar des de l'exemple. No és només contrició i propòsit d'esmena allò que se'ns exigeix sinó també la penitència"
Tot plegat té a veure amb regles, institucions i comportaments personals. Calen reformes a fons, amb contrapesos que equilibrin els poders, amb més capacitat de decidir dels ciutadans per la via de la transparència l la rendició de comptes. Amb la llei electoral pendent, fet del qual en som corresponsables.

Sí, l'emancipació nacional que ens proposem demana també oferir un projecte de país diferent: mes cívic, més corresponsable, més virtuós. Més semblant als països que van bé. Per exemple els escandinaus.

I certament avui, els qui tenim responsabilitats públiques només podem predicar des de l'exemple. Encara que a voltes pugui ser injust. No és només contrició i propòsit d'esmena allò que se'ns exigeix sinó també la penitència

Un papable amic de Catalunya

Giancarlo Ravasi és un dels cardenals papables en el proper conclave. És home de màxima confiança de Benet XVI, i bon coneixedor i amic de Catalunya. Ravasi ha estat escollit per Joseph Ratzinger com predicador en els seus darrers exercicis espirituals com Papa.

Giancarlo Ravasi.

Una mostra més de la confiança, doncs, que el Papa dimissionari té amb Ravasi. Aquest cardenal presideix el Pontifici Consell de Cultura. Des d'aquest dicasteri té la responsabilitat de conduir l'anomenat Atri dels Gentils, plataforma que cerca el diàleg de la fe amb el món contemporani, la ciència i l'agnosticisme. Aquesta és una de les prioritats més rellevants de l'actual pontificat.

La vinculació del cardenal Ravasi amb Catalunya i l'Església catalana s'ha produït sobretot en els darrers cinc anys. Manté contactes amb la Fundació Joan Maragall, de signe aperturista i conciliar, que des de fa tres dècades practica el diàleg entre Església i món contemporani en la línia que després s'ha endegat amb l'Atri dels Gentils. 

Ravasi també ha ajudat a fer possible tres esdeveniments molt importants per l'Església catalana. La celebració d'unes sessions de l'Atri dels Gentils a Barcelona. Una exposició sobre Antoni Gaudí al Vaticà. I la vinguda de Benet XVI a la capital de Catalunya per beneir la Sagrada Família com a basílica.

Ens convé una CiU decaiguda?

El sobiranisme i, més netament, l'independentisme, segons les més diverses enquestes estan pujant entre tots els estrats socials de Catalunya. Ja no és un fet d'alguns sectors militants de la joventut o de la societat civil: és, avui dia, una realitat assolida, també, en els sectors professionals de la petita i mitjana empresa. I cada dia més és present a alts càrrecs d'empreses importants i multinacionals del país.

Aquesta és la realitat que ha fet encendre tots els llums vermells d'alarma dels aparells de l'Estat espanyol. 

Però tot i la importància que ERC es converteixi, segons algunes enquestes, en la primera foça política del país i que també i el seu màxim dirigent, Oriol Junqueras, sigui molt i molt valorat, un procés de sobirania, del dret a decidir ─i més encara, d'independència─ necessita àmplies majories. I, ara per ara, el procés de transició nacional en marxa no és possible sense els militants i els votants de CDC, i caldria que també s'hi sumés la immensa majoria d'UDC.

Un retrocés de CiU suposaria un retrocés del sobiranisme, tot i que costi d'entendre per als sectors militants de l'independentisme que, durant molts anys, han 'picat pedra' per avançar en el procés. Caldria, doncs, que exigissim als dirigents de CDC (i d'UDC) que facin una valenta anàlisi del per què del seu retrocés. I que també estudiïn cap on van les fugues de vot: Són errors propis? Són atribuibles a la gran ofensiva de les clavegueres en contra de CiU i del Govern de la Generalitat?

No es poden enganyar: no tot és 'merda' i clavegueres ─que també n'hi ha. En el procés català també hi ha manca de lideratge, errors estructurals, l'enemic intern, el fraccionalisme, hi ha interessos ocults de sectors de CiU dels negocis (i altres sectors acollonits pel procés sobiranista perquè veuen que se'ls acaba el seu negoci d'Espanya i de fer de pont amb l'Estat). I també hi ha sectors de CiU que estan lligats als poderosos: La Caixa, les grans empreses elèctriques, etc.
CiU té, en els propers mesos, un gran repte: rescuscitar el President Mas"
Aquests són l'enemic de debò que pretenen fer canviar de rumb el vaixell del sobiranisme de CiU i fer-lo tornar a embarrancar a un port que no tingui sortida a mar oberta. La 'pastanaga' que ens té preparada Espanya cada cop és més madura i aviat l'oferiran per a què els 'conillets' catalans que tenen tanta fam puguin menjar-se-la. 

CiU, però, no és només el sector dels negocis: no només és el del 'pont aeri' o els comissionistes que han viscut a l'entorn del poder. CiU és fonamentalment la 'bona gent' catalanista, nacionalista, que durant anys ha seguit cegament el President Pujol i que després, oberts els ulls, ha optat per la sobirania nacional i, la immensa majoria d'ells, per la independència. I aquests darrers segur que donaran una oportunitat a les noves generacions de CDC i UDC, si ambdós darrers són capaços d'obrir les seves clavegueres, desinfectar-les, fer net i reconstruir els seus partits amb una generació nova de dirigents que tingui la valentia de jugar-se-la i no estigui arrelada als vicis i tics del passat.

CiU té, en els propers mesos, un gran repte: rescuscitar el President Mas que, ara per ara, està abduït per Quico Homs el qual li resta personalitat, capacitat i lideratge. El President Mas necessita rodejar-se del bo i millor del pensament sobiranista: inetel·lectuals, professionals, universitaris, empresaris, gent valenta que l'ajudin a construïr les estructures d'Estat i a fer el salt polític qualitatiu que s'ha de donar, tant en el marc de l'Estat espanyol com a nivell internacional. 

Per a fer aquest salt qualitatiu cal assegurar els eixos de la construcció nacional que tantes vegades hem defensat des del Col·lectiu Joan Creixell. I, ara més que mai, hem de defensar la CCMA i el servei d'exteriors de la Generalitat, i acabar d'una vegada amb una política erràtica i sectària que crea més enemics que amics en el camp de la comunicació.

Un procés de transició nacional amb el dret a decidir i l'assoliment de la independència necessita de moltes coincidències i complicitats, i no el pot fer ni un ni dos gurús, per molt poder que tinguin.