dimarts, 10 de setembre del 2013
Fwd: Enjoy....
dimarts, 3 de setembre del 2013
La Via Catalana: un pas ferm endavant
La Via Catalana: un pas ferm endavant
La Via Catalana és un pas ferm endavant i també és la constatació que la bona gent del país va per davant dels seus dirigents i organitzacions polítiques. Catalunya durant els darrers 40 anys, perduda ja la generació política de la transició, ha generat una classe política molt oficialista i poruga. Una classe política que s'ha cregut que tenim institucions sense adonar-se'n que aquestes, tot i que serveixen per pagar-los el sou de cada mes, són de fireta i sols serveixen per a donar continuitat a la gran gàbia de l'estat de les autonomies.
Hores d'ara, seriosament, ningú no creu en la possibilitat d'una entesa amb l'Estat, i en el cas que hi hagués alguna "pastanaga", aquesta no seria més que una maniobra dilatòria de l'unionisme per a aconseguir apaivagar l'onada independentista.
Quatre-cents quilòmetres de mans enllaçades de gent que creu que Catalunya té dret a dirigir els seus propis destins, a construir la seva pròpia societat nacional i a consolidar el model social europeu i avançat que somiem, això serà la Via Catalana. I tot això no sorgeix del pensament d'una o dues generacions, més joves, que no van viure el franquisme ni el postfranquisme --que també! A aquesta tendència, doncs, s'hi han afegit altres generacions de catalans desenganyades i desencisades de la mà oberta cap a Espanya i de l'intent de construir una Espanya plural, que no sols no ha estat possible sinó que ha pretès (i pretén) assimilar Catalunya a la nació espanyola.
Els nostres dirigents han de reflexionar sobre la gran responsabilitat que tindran: hi haurà xoc de trens més o menys violent, hi haura intervenció de l'Estat... fins a on s'atreviran?"
Catalunya, doncs, el dia 11 --i sense oblidar la resta de la nació-- ha d'ensenyar a tots els ciutadans del país la seva voluntat i fermesa, i s'ha de projectar al món. Perquè aquest vegi i entengui el conflicte democràtic que tenim els catalans amb Espanya. L'Onze de Setembre d'enguany i la Via Catalana per la independència és sols un graó més dels molts que haurem de pujar per a arribar a la llibertat i a la que hi haurem de sumar la gran majoria de ciutadans del país.
L'unionisme, l'espanyolisme, cada vegada està més crispat i desorientat: aquest és conscient que, a pesar de l'ofensiva mediàtica, política i de clavegueres de l'Estat, els catalans no s'han acollonit i les estelades, ja un tant descolorides, onejen i donen la cara perquè tothom vegi la voluntat d'un poble.
Però ara també han de reflexionar els dirigents de les nostres forces polítiques sobre la gran responsabilitat que tindran durant la resta d'any i durant tot el 2014: hi haurà xoc de trens més o menys violent, hi haura intervenció de l'Estat... fins a on s'atreviran? I els nostres polítics i classe dirigent hauran d'aguantar ferms, i no passa res --ans al contrari-- si usen la justícia, els tribunals o pitjor encara la Guària Civil, perquè si ho fan el nostre col·lectiu Joan Creixell està convençut que segur que guanyarem. Avui a Europa i al món, cada any que passa, es consoliden cada cop més les formes democràtiques. I l'actualitat política i internacional de les darreres setmanes ho posa en evidència.
La Via Catalana és una eina, un símbol i una pàgina de la nostra història que explicarem en un futur als nostres fills i néts. I tots hem de poder dir: "Jo hi era". No hi podeu fallar perquè hem de cobrir tots i cadascun dels trams. I tampoc no hem d'acceptar cap mena de provocació: la Diada ha d'ésser un 11 de setembre exemplar sense cap mena d'incident ni violència.
Carta de Mossèn Ballarin al President Mas
Amic Mas, no et tracto d'honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i honorabilitats.
dijous, 29 d’agost del 2013
Las puertas del cielo y el samurai
Las puertas del cielo y el samurai
Un guerrero, un samurái, fue a ver al Maestro Zen Hakuin
y le preguntó: "¿Existe el infierno? ¿Existe el cielo?
¿Dónde están las puertas que llevan a ellos? ¿Por dónde
puedo entrar?".
dijous, 15 d’agost del 2013
El aumento del independentismo en Catalunya
¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes? Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos. España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.
divendres, 26 de juliol del 2013
CATALANIZAR ESPAÑA
No se asusten. No se trata de abogar por el dominio del catalán sobre el resto de los españoles; no se trata de sustituir la hegemonía madrileña por la barcelonesa.. Además, dudo que a los catalanes les interesase. Los catalanes perdieron, hace mucho tiempo, sus ambiciones hegemonistas - más o menos desde aquel episodio fulgurante de los almogávares - y desde entonces se han dedicado a su propio florecimiento, en vez de malgastar energías en subyugar a los demás. Tal vez porque fueron los primeros, entre los pueblos de Europa, que comprendieron que imperialismo es contrario a democracia. Hay que temer muy pocas cosas de los catalanes, y la que menos, afanes de señorío.
Lo que aquí sugerimos es cosa muy distinta y más profunda: que la catalanicidad pase a ser parte operante del alma española, hasta ahora no fecundada por ella: que el hecho catalán no se reduzca a aquella esquina, sino que se incluya en el resto de la nación, no para aplastar lo que es genuino de cada tierra, sino para ensancharlo, potenciarlo y enriquecerlo, haciéndolo más apto para la nueva situación que España inicia. Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como "espíritu español", apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus
ingredientes principales.
Bien distinto nos hubiera ido, muchas desventuras nos hubiésemos ahorrado, de haber ocurrido así. Pues pudo haber tiempos en que, para ser algo en el mundo, lo mejor era descabezar moros, cruzar cordilleras o conquistar imperios con una docena de hombres. Pero esos tiempos han pasado hace muchos siglos, y al empeñarnos en sujetar el alma española a tales características, la hemos empequeñecido, mutilándola y haciéndola poco apta para las nuevas circunstancias.
No recuerdo quién dijo, que la única forma de hacer una nación moderna de España, era llenar el país de suizos o ingleses. ¡Y eso teniendo al lado a los catalanes! ¡Qué ceguera¡ ¡Qué desatino¡. Cataluña ha sido la gran desconocida para el resto de España; desde luego más desconocida que Francia, Italia, Inglaterra o la misma Alemania. Se conoce más la literatura rusa que la catalana, y nuestro conocimiento de Cataluña, está hecho a base de cuatro lugares comunes, todos ellos erróneos cuando no agraviantes. Sólo los que, por azares de la vida, hemos tenido la suerte de que nuestras familias fueran a residir allí, pudimos darnos cuenta de las enormes diferencias que hay, entre lo que se cree en el resto de España que son los catalanes, y lo que son en realidad.
España no tiene que ir fuera de sus fronteras a buscar virtudes cívicas modernas: las tiene dentro de ella misma en Cataluña, y no me refiero sólo a la laboriosidad, al sentido organizador y de empresa, a la iniciativa. Me refiero a algo más valioso y raro: a la mezcla de tradición y modernidad que hace
a los países a la vez estables y dinámicos, al espíritu de cooperación, sin el que una nación no pasa de reino de taifas; al respeto a la intimidad ajena, algo prácticamente desconocido en el resto de España, y que tal vez sea la cualidad más preciosa del espíritu catalán. Todo ello lo necesita España, hoy más que nunca, pues es con esos mimbres con los que se teje auténtica democracia. Sin ellos de poco sirven Constituciones, partidos, urnas.
Cataluña viene adelantándose durante los últimos siglos al resto de España, y la gran tragedia de ésta ha sido no seguir la dirección que le marcaba la que, a fin de cuentas, era su avanzadilla europea. ¿Ocurrirá otra vez algo parecido? ¿Se construirá la nueva democracia española con la colaboración de los políticos catalanes, o seguirá ignorándoseles? Y cuando hablo de políticos catalanes no me refiero a los de allí nacidos, para pasar luego por el filtro de Madrid: me refiero a los catalanes cien por cien, gentes que nos digan las cosas un poco bruscamente, sin rodeos: que nos transmitan su sentido común, su instinto práctico, su conciencia de responsabilidad individual y colectiva. Algo que estamos necesitando cada vez más angustiosamente.
Cuando oigo decir a personas sensibles, inteligentes, que Cataluña no puede separarse "porque el Ejército no lo permitiría", siento como un puñetazo en plena cara. ¿Pero todavía estamos con éstas? ¿Todavía no hemos aprendido?.No. Cataluña no puede separarse porque la necesitamos, hoy más que nunca, y hay que decírselo cuanto antes, bien alto, sin rubores, sin vergüenzas. Necesitamos no sólo su industria, su arte, su organización, su modernidad, sino también su espíritu, su ejemplo, sus líderes, su "seny". Y espero que ella también nos necesite a nosotros, para ser algo más que un rincón delicioso, cultivado y pintoresco en el Mediterráneo, y proyectar continentalmente, a través de España, el espíritu catalán, que todavía tiene mucho que decir en esa Europa por hacer.
José María Carrascal
Periodista de «ABC" (Madrid)
dilluns, 15 de juliol del 2013
La millor radiografia de CiU?
A Catalunya l'eix polític que més funciona, especialment des d'un punt de vista sociològic, no és malgrat les aparences el de dreta-esquerra, o catalanisme –espanyolisme, sinó pro-CiU / anti-CiU. El que més mobilitza a la política catalana és estar a favor o en contra de CiU. Per què? Bé, les preguntes que aquests dies estan fent algunes agrupacions de CDC a la seva militància sobre el procés sobiranista i sobre els processos de dinàmica interna del partit ens poden donar la clau.
Dins d'aquestes preguntes, n'hi ha dues que són reveladores: "Si l'estat espanyol ofereix un repartiment dels impostos més just i cedeix sobirania fiscal, et semblaria bé que s'aturés el procés independentista?". I, "Per què creus que els moviments associatius, veïnals, cívics i culturals són gairebé sempre contraris a CDC?".
Crec que aquestes dues preguntes són molt bones, probablement la millor radiografia de quin és el problema feta des de dins del partit. M'explico. Si són capaços de preguntar si un pacte fiscal hauria d'aturar el procés independentista és que veuen factible que una part de la seva militància pugui contestar que sí. És a dir que, finalment, el peix al cove continuaria formant part de l'ADN convergent: l'important són els diners, la resta (maltractament i injustícies múltiples) pot passar a un segon pla.
I si el que importa per sobre de tot són els diners, aleshores és fàcil contestar la segona pregunta: "Per què creus que els moviments associatius, veïnals, cívics i culturals són gairebé sempre contraris a CDC?" Doncs, això.
Cal que CiU s'allunyi del peix al cove. Ho tenim a tocar. Quina oportunitat per treure el millor de nosaltres mateixos!"
CDC és un veritable catch-all party, és a dir, un partit amb vocació de centralitat i àmplies majories en el que la ideologia perd potència definitòria. Ens ho posa de manifest, un cop més, una altra pregunta sobre la ideologia de cada militant (liberal, verd, democristià, comunista, socialdemòcrata o socialista), i sobre el model de país (independent, federal, autonòmic o regional). S'imaginen quin sentit tindrien aquestes mateixes preguntes en altres partits? Els catch-all parties probablement són els partits amb més possibilitats d'adaptar-se als canvis (positiu) i també els que més fàcilment poden conservar l'status-quo (negatiu).
Com deia el filòsof "el que és, és" i no cal esglaiar-se. Sinó treballar-hi, tot assumint la realitat i els seus matisos. És evident ─ara i fa deu anys─ que CDC ha de ser central en el camí cap a la independència. I que cal que en aquesta etapa el guiïn de manera més prioritària que mai els principis, la dignitat, la vocació de transversalitat política i social. En sentit invers, allunyar-se del peix al cove, del tactisme de curt termini, del sí però no, de la indefinició típica dels partits (només) de quadres. Això que li deixin a d'altres. Ho tenim a tocar. Quina oportunitat per treure el millor de nosaltres mateixos!


