La Ginebra

                            La Ginebra

Historia de la ginebra

Se cree que los monjes holandeses crearon la ginebra como medicina a principios del siglo XII para combatir la peste bubónica.

 

A finales del siglo XVI, los soldados ingleses descubrieron en Holanda la Genever, después de presenciar su efecto en los aliados. La llevaron con ellos de vuelta a Inglaterra.

 

En 1689 Guillermo de Orange prohibió todas las importaciones de licores de Francia, lo que tuvo como resultado la supresión de la Distillers Charter y, en consecuencia los ciudadanos británicos obtuvieron el derecho de elaborar su propia ginebra, lo que aumentó la popularidad del licor.

 

Al llegar el siglo XVIII la ginebra se había convertido en la bebida nacional de Inglaterra. Entre 1600 y 1730, la producción nacional de ginebra aumentó de medio millón a cinco millones de galones. Una comisión oficial registró en 1750 que en una de cada cinco casas de Londres se vendía ginebra. En aquel momento, los impuestos eran tan bajos que una pinta de ginebra era mas barata que una pinta de cerveza. Inglaterra producía 20 millones de galones de ginebra al año.

 

Como resultado de un exceso de consumo y de la mala calidad de la ginebra, se introdujeron los impuestos. La ginebra se encareció y aumentó su calidad, y empezó un firme ascenso hacia las clases altas. De las condiciones mas adversas de suciedad, desesperación y degeneración surgió la ginebra London Dry (o ginebra seca), uno de los mejores licores del mundo.

 

El clásico Gin-Tonic fue creado por los funcionarios británicos de clase media en el siglo XIX, que fueron enviados a servir al Imperio a Exóticos lugares plagados de mosquitos. La quinina que había en la tónica ayudó a contener la malaria y la Ginebra ayudaba a beber mas tónica.

 

Destilación

La ginebra Holandesa conocida también como Geneva o Hollands, se produce a partir de malta aplastada, fermentada y alcoholes de baja graduación que son destilados para obtener el producto final. La destilación resultante es mezclada con aromatizantes que destilada  nuevamente resulta un producto final de 43º a 45º de tal forma la ginebra Holandesa cuenta con cierto aroma a malta y tiene un fuerte cuerpo.

 

La ginebra Inglesa  es producida rectificando mezcla de alta graduación alcohólica de whisky o mezclas alcohólicas de forma tal que pierdan aroma y sabor. Estos son luego reducidos con agua y puestos en recipientes con los agentes aromatizantes. Luego, esa mezcla es nuevamente destilada. A la ginebra resultante se llega reduciendo hasta contar con una graduación alcohólica que vaya entre los 40º y los 47º dependiendo del mercado para el cual es producido.

Las hierbas que se utilizan para aromatizar la ginebra en Inglaterra y Estados Unidos son las fresas; preferentemente las producidas en Alemania o Italia; mas algún otro saborizante que se encuentre en menor proporción; orris, angelica o licorice; almendras, coriandro, carvi, cardamon, anis, cáscara de limón, naranja, etc. 
Como siempre, el secreto de cada productor es la combinación de hierbas que le aporta a la destilación para aromatizarla, por lo que todos han desarrollado sus propias fórmulas que guardan secretamente.

La ginebra actual  es un aguardiente obtenido por la destilación de cereales como la cebada malteada, el maíz y el centeno debidamente rectificados y aromatizados con bayas de enebro. Tanto el sabor como el aroma se consiguen por destilación filtración, adicción o maceración del enebro con diversas plantas.

bayas de enebro

Todo lo que debes saber sobre la Ginebra

La Ginebra o Gin, en Ingles, es un aguardiente de grano del maíz, centeno o cebada principalmente. Es la base de muchos cócteles, tan míticos como el Dry Martini de las películas de James Bond (aunque en la literatura fuese un Martini Vodka). La ginebra derrocha glamour y clase y no viene mal estar preparado cuando el listo de turno salta en una fiesta a dar una master class sobre algún licor. Así que todo lo que debes saber sore la ginebra aquí, en Mensencia.

Por cierto, antes de adentrarnos en los misteriosos caminos de la obtención de la ginebra podemos tomarnos un descanso previo (y eso que acabamos de empezar) con una curiosidad. El Dry Martini fue un coctel que tomaban las señoras de la clase alta, ¿por qué?

Pensarlo bien la ginebra tiene unos 45 º. Elaborándose con alcoholes de hasta 96 º. El Dry Martini se hace con una parte de ginebra por diez partes de Martini. Con tanta cantidad de Martini lo que conseguían era camuflar el aroma de la ginebra mientras se ponían muy contentas con semejante aguardiente.

La ginebra tal y como la conocemos hoy en día se origino como respuesta de los destiladores ingleses al Genever Holandés. La consecuencia fue un aguardiente con más graduación y con aromas más fuertes. Hoy en día se consiguen ginebras muy diferentes las unas de las otras teniendo en cuenta la cantidad de ingredientes que se utilizan para aromatizarlas.

El proceso de destilación de la Ginebra.

La Ginebra o Gin, en Ingles, es un aguardiente de grano del maíz, centeno o cebada principalmente. Primero tenemos una primera fermentación de los jugos del grano y posteriormente se destila obteniendo un aguardiente que se aromatiza con bayas de enebro como normal principal.

Después dependiendo de cada casa se le darán toques de otros hierbas aromáticas o incluso de cascaras de naranja, flores de lyrio, etc.

El por qué de las bayas de Enebro lo obtenemos como respuesta al intento de los primeros destiladores británicos, que se empeñaron en obtener un aguardiente similar al Genever de origen holandés.

La mejor forma de beber la ginebra es servirla solo y fría o bien con cubitos de hielo. Aunque es la base de numerosos cócteles y combinando de una forma primordial con toques de limón.

Los cócteles más famosos.

Si tenéis que ir a una fiesta de etiqueta siempre quedará muy bien que pidáis un Dry Martini, sin duda es un coctel con etiqueta propia. Tal vez el coctel más conocido sea el Gin Fizz (uno de mis preferidos), el glamour justo para un noche única. Hay un coctel con base de ginebra que puede sacar tu lado más urbano, el Bronx. Pero si lo que buscáis es un coctel para acompañar el aperitivo de fin de semana tenéis el Gin and it. Solo tenéis que decirlo para que os hagamos alguno de estos.

Aunque tal vez el coctel más común sea el Gin-tonic. Sencillo a la par que elegante y con historia propia. En los próximos días no os lo perdáis.

Las marcas más famosas y curiosas.

Cuando nos situamos en el mercado de los aguardientes no podemos evitar compararlo con los vinos. La ginebra, el ron, el vodka, etc. Hay 1001 marcas, cada una le da más importancia a una parte del proceso que otra. También depende de los ingredientes a utilizar, las mezclas a realizar, la destilación, los alambiques que se usan, etc.

En el caso de la ginebra tenemos muchas marcas importantes, conocidas también como Premium. Aunque seguramente las marcas más importantes y que no deben faltar en tu copa o vaso son: Tanqueray nº Ten, Bombay Sapphire, Tanqueray, Hendricks, Citadelle, Seagrams, London Gin, G´Vine, Martin Millers, Raffles, Whitley Neill, Blackwood´s, DH Krahn, Beefeater 24, Bulldog (como mis perros), etc.

Es un mundo el que tenemos por descubrir. Ahora ya sabes muchos datos sobre la Ginebra y solo queda vuestra opinión.

Feblesa política catalana?

El procés cap el dret a l'autodeterminació que estem vivint compta, com ja era d'esperar, amb la resistència del govern espanyol i de la majoria de mitjans de comunicació hispànics. Resistència que, també com era d'esperar, fa servir uns arguments que, en general, podríem qualificar de sostre democràtic baix.

Però tot això era previsible. El que m'interessa ara remarcar és la feblesa interna de Catalunya que, malgrat l'expressió multitudinària del poble de Catalunya al carrer, és deguda a la posició d'alguns partits polítics catalans. 

Deixo ja a part el Partit Popular i Ciudadanos, així com alguns sectors econòmics del país perquè ja se sap que responen a l'estratègia general espanyola. Em refereixo, doncs, als partits polítics catalans: Convergència, Unió, Esquerra, PSC, ICV i la CUP. 

Com ja he manifestat alguna vegada, un partit polític es defineix ideològicament per oferir a la societat un model de desenvolupament econòmic, social i cultural que, a parer seu, respondrà millor a les necessitats dels ciutadans. I en democràcia, a les eleccions, el poble tria. Però el fet fonamental que ara es planteja, després de trenta-quatre anys, és el nou marc institucional on aquest model es podrà desenvolupar. 
Caldria establir uns passos estratègics compartits per donar més força al procés i poder superar els entrebancs"
I sobre això pot haver-hi un clam popular i compartit que doni una majoria democràticament suficient com per a establir aquest marc, és a dir: un estat propi. Allò que ens pot afeblir, doncs, és posar-hi ara condicions sobre el què se'n farà després. Caldria establir, en canvi, uns passos estratègics compartits per donar més força al procés de decisió català i, així, poder superar els entrebancs que hi posaran lògicament els espanyols. O és que mantenint la institucionalització actual tenim més garanties de poder tirar endavant el projecte social de cada partit? 

Crec que el problema és que, en general, alguns partits volen mantenir distàncies respecte dels altres amb la intenció d'incrementar la pròpia fortalesa sense adonar-se'n que amb aquesta posició s'està afeblint el procés global de decisió política institucional, és a dir, la prioritat ciutadana manifestada en aquests moments de disposar de la sobirania d'un estat propi.

Es retira de la política en Duran i Lleida?

En diferents trobades entre diputats i periodistes al Congrés dels Diputats, i des de fa dies, hi corre la brama que Duran i Lleida s'ha cansat. Després d'estavellar-se constantment amb les parets de l'unionisme i del sobiranisme, Duran i Lleida, conscient dels molts anys d'estar a la cúpula de la política catalana i espanyola, ha començat a moure's i a donar veus que la seva voluntat, a dia d'avui, és una sortida professional difrerent.

D'aquesta manera, Duran i Lleida, discretament, s'ha entrevistat --tant a Madrid com a diferents països del món-- amb corporacions econòmiques i industrials a les quals s'hi ha ofert per a col·laborar-hi, treballar-hi o per a l'assessorament.

Josep Antoni Duran i Lleida és conscient que el país, la societat civil i les noves generacions li estan passant per sobre, i ell, alhora, se sent molt compromès amb els sectors econòmics, financers, polítics i mediàtics que durant anys l'han enlairat a les enquestes i a l'acció política. La seva intel·ligència, doncs, ja no li permet tancar més els ulls davant de la realitat, del seu país i del seu propi partit, i això el fa estar en un estat d'excitació i nervis que l'han fet irascible i de difícil tracte (inclòs en el tracte amb molts dels seus companys d'acció política).

Duran i Lleida té ara tres opcions: la primera --la que voldria la seva família-- és deixar la política per la porta gran. Són 31 anys de dirigir UDC, 8 més que el president Jordi Pujol al front de CDC. L'opció primera de Duran i Lleida és fer com Miquel Roca: llaurar-se un futur en les activitats privades dels negocis, fonamentalment en el marc de les relacions internacionals en el qual ell hi té molta experiència. 
Duran sembla que ha decidit prendre una decisió abans de les festes de Nadal d'enguany"
La segona opció: preprarar el proper congrés d'UDC per tal de convertir-lo en homenatge a la seva tasca política i, a la vegada, en la plataforma que faci efectiva la seva successió. Duran hi podria presentar en aquesta trobada persones properes al seu lideratge, com Ramon Espadaler o Joana Ortega. Duran, però, també és conscient que a dia d'avui, a molt estirar, controla el 40% dels militants d'UDC i que, per tant, són ja una majoria aquells qui estan pel dret a decidir: si Duran es retira, la majoria d'UDC optaria per una democràcia cristiana fidel als origens que va marcar Carrasco i Formiguera. 

Tercera opció: Josep Antoni Duran i Lleida es pot transformar el l'home de la dreta, en l'home dels "poderosos del pont aeri", i ser així el "virrei" d'Espanya a Catalunya, aglutinant el PP i els sectors més tous i reaccionaris d'UDC per tal de convertir-se en l'alternativa a Artur Mas. Aquesta darrera opció però --una via que l'Estat i els seus poders voldrien feta realitat-- no resulta factible: tot i la temptació que representa, els seus companys de CiU no veuen Duran i Lleda capaç de fer una traïció d'aquestes característiques al seu país.

Duran, doncs, està preocupat per la fi de la seva carrera política. I molt. I sembla que ha decidit definitivament, després de consultar-ho amb companys de partit i amb sectors conservadors de CDC, prendre una decisió abans de les festes de Nadal d'enguan

Que no ho veieu, que hi haurà xoc de trens...

Duran, Navarro i Sánchez-Camacho confonen els seus desitjos amb la realitat. Són innocents? Són hipòcrites? O simplement es troben atrapats personalment i política pels seus interessos econòmics o d'estatus amb el poder? 

Els tres són conscients que a Catalunya ja no s'hi valen ni terceres vies ni pastanagues, al mateix temps que, a Madrid, l'Estat ha arribat a la conclusió que no pot cedir donades les circumstàncies --una UPyD ascendent i una difícil situació a les diferents "comunitats autònomes". Cada dia, doncs, agafa més força l'estratègia d'anar al xoc de trens amb Catalunya, creient que guanyaran, i que a darrera hora el govern de la Generalitat, pressionat pels poders fàctics catalans, cedirà.

Duran, Navarro i Sánchez-Camacho ja no els queda capacitat de negociació ni terreny de joc. I pitjor encara: es troben al servei d'un Estat que no s'adona que, avui, el govern català va a remolc d'una societat civil mobilitzada la qual no està disposada a cedir. El problema, però, és que el govern del PP i els poders fàctics de l'Estat vacil·len perquè no saben què pot passar l'endemà del xoc de trens. A això se li ha de sumar un factor més: la reacció internacional que l'Estat creia controlar ha començat a donar mostres de voler tenir informació i opinió pròpia sobre la temàtica.

Davant d'aquesta situació, caldria que les forces aplegades en el pacte pel dret a decidir fessin un decisiu pas endavant, superades les terceres vies i els intents de negociació. És l'hora de construir, seriosament, veritables estructures d'Estat, prioritzant una fortíssima ofensiva internacional que pugui crear les condicions necessàries perquè l'Estat espanyol es vegi obligat a només dues opcions: a intervenir, amb el poder que té amb els seus aparells i lleis, o a acceptar el dret a decidir i convocar legalment una consulta.

Vist que no hi ha terceres vies ni tampoc possibilitats que l'Estat entengui el fet plurinacional amb totes les seves conseqüències, no hi ha altra opció que la convocatòria d'un referèndum mitjançant la llei catalana de consultes (que s'ha d'aprovar properament al Parlament) o unes eleccions mal anomenades plebiscitàries però que tindiren com a objectiu clar en el programa electoral de tots els partits que accepten el dret a decidir de convocar un referèndum. A més d'aquestes eleccions, caldria també portar a totes i cadascuna de les institucions internacionals el pleit català.

Si l'Estat comet l'error d'anar més enllà en la seva campanya de clavegueres o bloqueja les institucions catalanes, la situació límit hauria arribat al seu punt més àlgid i seria la ciutadania de Catalunya que massivament s'hauria de mobilitzar juntament amb la seva classe política per tal de trencar el marc jurídic actual. Com molt bé han dit personalitats de la societat catalana com Ferran Requejo o Jordi Porta, els quals sempre han mantingut que l'etapa final del procés de transició nacional serà de ruptura amb unes lleis i amb unes institucions fetes expressament per a evitar que Catalunya pugui assolir la seva plena sobirania nacional.

El Col·lectiu Joan Creixell creu, doncs, que cal deixar de perdre el temps amb negociacions amb l'Estat que xocaran amb la paret constitucional i amb l'elit funcionarial de l'Estat que no vol cedir perquè creuen que s'hi juguen el seu futur. Això obliga la nostra classe política i la nostra societat civil mobilitzada a donar un pas endavant sense retorn, tot complint la il·lusió de la majoria social catalana que vol solucionar el pleit amb Espanya el 2014.

Mas cifra en 1.700 mllones la deuda del Estado con Catalunya

Corresponden a la aplicación de la disposición adicional tercera del Estatut de los años 2011, 2012 y 2013

El presidente de la Generalitat, Artur Mas, ha cifrado en 1.700 millones de euros las deudas del Estado con Catalunya, correspondientes a la aplicación de la disposición adicional tercera del Estatut de los años 2011, 2012 y 2013. Lo ha dicho en respuesta a Oriol Junqueras, como muestra de las dificultades financieras que el Gobierno español pone a la Generalitat.

Mas ha acusado del incumplimiento tanto al PP como al PSOE y ha recordado que de los 1.700 millones, los 759 correspondientes al 2011 están no sólo reconocidos oficialmente, sino que se habían consignado incluso en los presupuestos generales del Estado de ese ejercicio, y a pesar de ello tampoco no se han satisfecho hasta ahora.

Era tot negatiu amb el tripartit?

Al cap d'uns anys en què totes les anàlisis apuntaven a què l'origen de tots els mals eren els governs del tripartit, resulta desintoxicant, ara, que la generació emergent de politòlegs que representen El pati descobert(Marc Guinjoan, Marc Sanjaume i Toni Rodon) analitzi i informi des d'una altra visió. També és engrescador que aquesta generació plantegi amb claredat que l'actual pas endavant del sobiranisme hagi trobat els seus orígens (i les seves conseqüències, fins ara no estudiades i menytingudes) en l'operació promoguda per ERC al si del tripartit.

Aquesta operació d'Esquerra va aconseguir trencar la fal·làcia que el catalanisme era únicament de centre-dreta o pujolista a casa nostra.

L'aparició del llibre Catalunya, un pas endavantpubicat per l'editorial Angle i escrit pels membres d'El pati descobert analitza un full de ruta no estudiat prèviament el qual mereix aprofundir-hi sense que calgui arribar a l'antipujolisme ni tampoc posar sota qüestió l'evolució cap al sobiranisme de CDC i d'una part d'UDC. El que queda clar, però, és que en els darrers anys ha sorgit una majoria social --emergent de les noves generacions-- a la societat catalana que és alhora profundament progressista, d'esquerres i sobiranista.

Ara no és hora de polemitzar ni de generar enfrontaments. Tampoc no és l'hora de valorar qui aporta més al sobiranisme majoritari actual però és bo que totes les anàlisis es posin sota un debat racional i seriós per a construir un relat nacional, clar i que pugui donar forma al futur. Gràcies, doncs, a Guinjoan, Rodon i Sanjaume per la seva valentia i desacomplexament amb el seu darrer llibre, un monogràfic que resulta oportú i necessari.
En cap dels anys de tripartit es va gastar més del 50% del què ens costa als catalans pertànyer a Espanya"
Ara, però, per tal de superar les anàlisis superficials, caldria que altres analistes, economistes i politòlegs estudiïn les inversions fetes durant els tripartits en allò que es va denominar les tres M (mestres, metges i Mossos) i les infraestructures (escoles, hospitals, CAP's, comissaries, presons, pla de barris degradats, etc.). Havien de fer-se totes aquestes inversions durant els tripartits? Com estariem ara sense aquestes inversions? Van gastar-se els tripartits més diners dels que podien gastar-se? Es van passar en despesa? I també: van anar més enllà de la despesa que representa l'espoli fiscal?

Amb aquests estudis es podrà veure que en cap dels anys de tripartit es va gastar més del 50% del què ens costa als catalans pertànyer a Espanya. En els propers anys caldrà ser molt curosos i caldrà veure per què actualment no hi pot haver cap inversió i per què tot són retallades: ara no es poden generar més places de mestres, de Mossos o de metges ni tampoc no podem posar cap totxo.

El llibre Catalunya, un pas endavant és el primer en fer una anàlisi. Ara en calen molts més.