Fwd: El problema de fons i el greu dilema del Banc Sabadell

El problema de fons i el greu dilema del Banc Sabadell

Aquests dies el Banc Sabadell ha estat notícia per una sèrie de suposades declaracions i posteriors desmentiments, que han arribat a l'extrem d'enviar una carta als clients sobre el possible trasllat de la seu central del banc a Madrid.

Posteriorment, s'han dut a terme més declaracions per part d'algun dels màxims responsables de Banc Sabadell, i Jaume Guardiola ha afirmat que "un empresari vol escenaris previsibles i estables" i hi ha afegit: "Som molt partidaris que s'esgotin totes les vies de diàleg." La importància del sector financer a qualsevol país, i el moment clau en què es troba Catalunya fa que sigui necessari analitzar no solament aquestes afirmacions ans més en general la situació del Banc Sabadell.

Pel que fa a "les vies de diàleg", ja fa temps que ha quedat clar, i s'ha explicat a bastament, que s'han esgotat. O més ben dit, no és que s'hagin esgotat, és que mai entre Catalunya i Espanya no hi ha hagut cap mena de diàleg. El diàleg es dona entre els iguals, i per a Espanya, Catalunya no és res més que una colònia a explotar sense cap mena de compassió ni recança. Passem, doncs, al següent punt: l'estabilitat. 

És evident, i no n'hi ha cap dubte, que els "escenaris previsibles i estables" són importants no solament per a la banca, ans per a l'economia en general; res a discutir, aquí. Ara, podem dir que històricament Espanya ha proporcionat "previsibilitat" i "estabilitat"? Més aviat el contrari. Una de les moltes característiques negatives d'Espanya és precisament la manca de seguretat jurídica, l'ús partidista de la llei, l'intervencionisme exagerat i arbitrari, la frontera poc nítida entre els negocis i la política i la manca d'una regulació lleugera però de qualitat. En poques paraules: Espanya no és un país gaire business-friendly. 
La situació del Banc Sabadell és complicada, i molt. Si les coses continuen com fins ara, Banc Sabadell desapareixerà"
Si analitzem el que històricament ha passat al sector bancari hi podem trobar tots aquests vicis multiplicats. A més a més, successius governs espanyols, de forma independent del règim imperant o a la ideologia o partit al poder, han coincidit en l'objectiu de destruir les institucions financeres amb seu a Catalunya. Unes han estat enfonsades, altres absorbides per bancs espanyols, i les poques que han sobreviscut tenen un futur ben incert. Caixa Catalunya es troba intervinguda pel FROB, i solament La Caixa i el Banc Sabadell semblen haver evitat de moment caure a les urpes espanyoles. De cap manera però podem jutjar llur situació com a "previsible" o "estable", amb una excepció: és totalment previsible que si Catalunya no recupera la sobirania acabaran enfonsades, malvenudes a un banc espanyol, o traslladades a Madrid. D'això ningú en pot tenir cap dubte. Al projecte nacional espanyol banca i Madrid són sinònims.

Això significa en primer lloc que l'especulació sobre el possible trasllat del Banc Sabadell a Madrid ha de ser reenfocada. El perill no és que el Banc Sabadell marxi si recuperem la independència. El perill és que si no la recuperem l'obliguin a marxar, fet que passaria tard o d'hora, no sabem quan, però acabaria passant. Per tant, sense idealitzar ni simplificar les coses, queda clar que recuperar la independència és l'única manera que el Banc Sabadell pugui sobreviure. En una Catalunya lliure, si no sobreviu serà per les lleis del mercat i la seva millor o pitjor gestió, mai perquè un govern hostil en cerqui intencionadament la desaparició, com ha passat històricament a tants bancs catalans en mans de Madrid. No oblidem que la banca és un sector molt regulat, on difícilment i per gaire temps es pot actuar contra les directrius de Madrid. Per això l'èxit de tantes empreses catalanes que els darrers anys han conquerit els mercats mundials, esdevenint petites multinacionals, no el trobem en aquest sector. La presencia a l'exterior del Banc Sabadell és testimonial.

Això ens duu a la segona qüestió a tractar. Ha quedat clar que Madrid pretén la desaparició / absorció / trasllat del Banc Sabadell, solament la independència en garanteix la viabilitat. Ara, això no vol dir que aquesta entitat bancària pugui necessàriament limitar-se a esperar discretament la Declaració d'Independència, les coses són una mica més complicades. Per què? Doncs perquè per una sèrie de motius, el Banc Sabadell té una important presència a Espanya. A l'Espanya estricta, o de matriu castellana, per a que ens entenguem. No n'analitzarem aquí les causes. La qüestió és que, pels motius que siguin, el Banc Sabadell arriba a la batalla per a la recuperació de la sobirania del Principat amb una important xarxa d'oficines en terres castellanes, i amb una porció significativa de les seves grans xifres (dipòsits, negoci creditici ...) en aquelles terres. 

Això significa que l'entitat s'enfronta a dues possibles fonts de pressió. Per una banda, les autoritats espanyoles continuaran tenint-hi un grau important d'influència fins a la independència. Ara, sense menystenir-ne la importància, això per sort té data de caducitat. El segon punt, el negoci a les Espanyes, és molt més complicat. Podem esperar que els clients espanyols del Banc Sabadell no celebrin precisament amb focs d'artifici la independència de Catalunya, especialment si aquesta desemboca en una fallida de l'Estat Espanyol, un escenari perfectament realista si Madrid s'entesta en no reconèixer la independència de Catalunya i el nostre país no pot per tant, per molt que vulgui, assumir una part del deute nacional espanyol (doncs assumir-ne una part significaria automàticament un reconeixement de facto). 

Podem veure, per tant, com la situació del Banc Sabadell és complicada, i molt. Si les coses continuen com fins ara, i Catalunya no es descolonitza, Banc Sabadell desapareixerà. Tard o d'hora, no cal que sigui immediatament, però acabarà absorbit, enfonsat o traslladat a Madrid. La història deixa clar que no hi ha cap altre escenari realista. Per altra banda però, si recuperem la independència, Banc Sabadell s'enfronta a fortes pèrdues en cas de boicot pels seus molts clients espanyols. Aquest escenari no podem dir que sigui el 100% assegurat, però és prou realista com per a tenir-lo en compte. Quines són doncs les alternatives, un cop ha quedat clar que quedar-se amb els braços creuats i reclamar "estabilitat" i "diàleg" no duu enlloc?

A priori n'apareixen dues. La primera seria discretament començar a reduir la seva exposició al mercat espanyol estricte. Això però topa amb tres possibles obstacles. En primer lloc la més que previsible oposició de les autoritats reguladores espanyoles. En segon, la dificultat per a vendre oficines i filials en el context econòmic actual i ateses les condicions del mercat. Finalment, la possibilitat que els primers moviments d'aquesta mena provoquin malestar entre la seva clientela espanyola i li provoquin pèrdues. En aquest escenari, Madrid podria aprofitar per a ficar cullerada i disparar-li el tret de gràcia. 

La segona seria esperar a la independència i a una negociació d'estat a estat entre Barcelona i Madrid que inclogués alguns intercanvis d'actius en el sector bancari i altres indústries regulades, com ara les elèctriques. Això podria permetre al Banc Sabadell reduir la seva exposició al mercat espanyol, reforçant a canvi la seva posició a Catalunya i iniciant la tant esperada expansió internacional, ara sí amb un govern al darrera que li donés suport i deixant enrere les limitacions del passat. Aquest escenari solament podria tenir lloc, però, si Madrid finalment acceptés reconèixer immediatament Catalunya a canvi que el nostre país es quedés amb una porció del deute nacional espanyol. Tot i que el factor del deute, les previsibles pressions dels creditors internacionals (que per sobre de tot volen cobrar, de forma puntual i amb interessos, i que els pagui Catalunya o Espanya no els preocupa gaire), i l'interès espanyol en evitar la fallida i conseqüent expulsió de l'euro, fan que aquest escenari sigui realista, no és de cap forma l'únic de previsible. Madrid també podria optar per sortir de l'Euro, declarar-se en fallida, reestructurar de forma unilateral el seu deute nacional (com feu Argentina en el seu dia), i persistir en la negativa a reconèixer Catalunya. Aquest escenari podria incloure l'expropiació sense compensació dels actius del Banc Sabadell a Espanya.

De tot plegat en podem concloure que l'entitat s'enfronta a una situació complicada, sense solucions màgiques, ni tan sols fàcils, a la vista. Ara no és el moment de retreure la passada expansió per les Espanyes, ni de cercar bocs expiatoris, ans d'assegurar la supervivència de l'entitat. D'una forma o una altra, ha de reformar el seu àmbit geogràfic, que ha de deixar de ser un estat tercermundista i hostil envers la lliure empresa per a passar a ser el món, els cinc continents, amb base i centres de decisió a un estat modern i business-friendly, amb regulacions mínimes però de qualitat. El problema és com passar d'un escenari a l'altre sense perdre bou i esquelles. Vendre's actius a Espanya en el moment actual és complicat, per la situació del mercat, la previsible hostilitat oficial, i la possible reacció negativa dels clients d'aquell país. Esperar a un intercanvi d'actius dintre d'un pacte d'estat a estat entre Barcelona i Madrid es basa en un escenari, el divorci civilitzat amb reconeixement mutu i divisió del deute nacional espanyol, que tot i ser desitjable i defensat quan arribi el moment per les grans potències, no podem de cap manera assegurar que estigui garantit.

La Ginebra

                            La Ginebra

Historia de la ginebra

Se cree que los monjes holandeses crearon la ginebra como medicina a principios del siglo XII para combatir la peste bubónica.

 

A finales del siglo XVI, los soldados ingleses descubrieron en Holanda la Genever, después de presenciar su efecto en los aliados. La llevaron con ellos de vuelta a Inglaterra.

 

En 1689 Guillermo de Orange prohibió todas las importaciones de licores de Francia, lo que tuvo como resultado la supresión de la Distillers Charter y, en consecuencia los ciudadanos británicos obtuvieron el derecho de elaborar su propia ginebra, lo que aumentó la popularidad del licor.

 

Al llegar el siglo XVIII la ginebra se había convertido en la bebida nacional de Inglaterra. Entre 1600 y 1730, la producción nacional de ginebra aumentó de medio millón a cinco millones de galones. Una comisión oficial registró en 1750 que en una de cada cinco casas de Londres se vendía ginebra. En aquel momento, los impuestos eran tan bajos que una pinta de ginebra era mas barata que una pinta de cerveza. Inglaterra producía 20 millones de galones de ginebra al año.

 

Como resultado de un exceso de consumo y de la mala calidad de la ginebra, se introdujeron los impuestos. La ginebra se encareció y aumentó su calidad, y empezó un firme ascenso hacia las clases altas. De las condiciones mas adversas de suciedad, desesperación y degeneración surgió la ginebra London Dry (o ginebra seca), uno de los mejores licores del mundo.

 

El clásico Gin-Tonic fue creado por los funcionarios británicos de clase media en el siglo XIX, que fueron enviados a servir al Imperio a Exóticos lugares plagados de mosquitos. La quinina que había en la tónica ayudó a contener la malaria y la Ginebra ayudaba a beber mas tónica.

 

Destilación

La ginebra Holandesa conocida también como Geneva o Hollands, se produce a partir de malta aplastada, fermentada y alcoholes de baja graduación que son destilados para obtener el producto final. La destilación resultante es mezclada con aromatizantes que destilada  nuevamente resulta un producto final de 43º a 45º de tal forma la ginebra Holandesa cuenta con cierto aroma a malta y tiene un fuerte cuerpo.

 

La ginebra Inglesa  es producida rectificando mezcla de alta graduación alcohólica de whisky o mezclas alcohólicas de forma tal que pierdan aroma y sabor. Estos son luego reducidos con agua y puestos en recipientes con los agentes aromatizantes. Luego, esa mezcla es nuevamente destilada. A la ginebra resultante se llega reduciendo hasta contar con una graduación alcohólica que vaya entre los 40º y los 47º dependiendo del mercado para el cual es producido.

Las hierbas que se utilizan para aromatizar la ginebra en Inglaterra y Estados Unidos son las fresas; preferentemente las producidas en Alemania o Italia; mas algún otro saborizante que se encuentre en menor proporción; orris, angelica o licorice; almendras, coriandro, carvi, cardamon, anis, cáscara de limón, naranja, etc. 
Como siempre, el secreto de cada productor es la combinación de hierbas que le aporta a la destilación para aromatizarla, por lo que todos han desarrollado sus propias fórmulas que guardan secretamente.

La ginebra actual  es un aguardiente obtenido por la destilación de cereales como la cebada malteada, el maíz y el centeno debidamente rectificados y aromatizados con bayas de enebro. Tanto el sabor como el aroma se consiguen por destilación filtración, adicción o maceración del enebro con diversas plantas.

bayas de enebro

Todo lo que debes saber sobre la Ginebra

La Ginebra o Gin, en Ingles, es un aguardiente de grano del maíz, centeno o cebada principalmente. Es la base de muchos cócteles, tan míticos como el Dry Martini de las películas de James Bond (aunque en la literatura fuese un Martini Vodka). La ginebra derrocha glamour y clase y no viene mal estar preparado cuando el listo de turno salta en una fiesta a dar una master class sobre algún licor. Así que todo lo que debes saber sore la ginebra aquí, en Mensencia.

Por cierto, antes de adentrarnos en los misteriosos caminos de la obtención de la ginebra podemos tomarnos un descanso previo (y eso que acabamos de empezar) con una curiosidad. El Dry Martini fue un coctel que tomaban las señoras de la clase alta, ¿por qué?

Pensarlo bien la ginebra tiene unos 45 º. Elaborándose con alcoholes de hasta 96 º. El Dry Martini se hace con una parte de ginebra por diez partes de Martini. Con tanta cantidad de Martini lo que conseguían era camuflar el aroma de la ginebra mientras se ponían muy contentas con semejante aguardiente.

La ginebra tal y como la conocemos hoy en día se origino como respuesta de los destiladores ingleses al Genever Holandés. La consecuencia fue un aguardiente con más graduación y con aromas más fuertes. Hoy en día se consiguen ginebras muy diferentes las unas de las otras teniendo en cuenta la cantidad de ingredientes que se utilizan para aromatizarlas.

El proceso de destilación de la Ginebra.

La Ginebra o Gin, en Ingles, es un aguardiente de grano del maíz, centeno o cebada principalmente. Primero tenemos una primera fermentación de los jugos del grano y posteriormente se destila obteniendo un aguardiente que se aromatiza con bayas de enebro como normal principal.

Después dependiendo de cada casa se le darán toques de otros hierbas aromáticas o incluso de cascaras de naranja, flores de lyrio, etc.

El por qué de las bayas de Enebro lo obtenemos como respuesta al intento de los primeros destiladores británicos, que se empeñaron en obtener un aguardiente similar al Genever de origen holandés.

La mejor forma de beber la ginebra es servirla solo y fría o bien con cubitos de hielo. Aunque es la base de numerosos cócteles y combinando de una forma primordial con toques de limón.

Los cócteles más famosos.

Si tenéis que ir a una fiesta de etiqueta siempre quedará muy bien que pidáis un Dry Martini, sin duda es un coctel con etiqueta propia. Tal vez el coctel más conocido sea el Gin Fizz (uno de mis preferidos), el glamour justo para un noche única. Hay un coctel con base de ginebra que puede sacar tu lado más urbano, el Bronx. Pero si lo que buscáis es un coctel para acompañar el aperitivo de fin de semana tenéis el Gin and it. Solo tenéis que decirlo para que os hagamos alguno de estos.

Aunque tal vez el coctel más común sea el Gin-tonic. Sencillo a la par que elegante y con historia propia. En los próximos días no os lo perdáis.

Las marcas más famosas y curiosas.

Cuando nos situamos en el mercado de los aguardientes no podemos evitar compararlo con los vinos. La ginebra, el ron, el vodka, etc. Hay 1001 marcas, cada una le da más importancia a una parte del proceso que otra. También depende de los ingredientes a utilizar, las mezclas a realizar, la destilación, los alambiques que se usan, etc.

En el caso de la ginebra tenemos muchas marcas importantes, conocidas también como Premium. Aunque seguramente las marcas más importantes y que no deben faltar en tu copa o vaso son: Tanqueray nº Ten, Bombay Sapphire, Tanqueray, Hendricks, Citadelle, Seagrams, London Gin, G´Vine, Martin Millers, Raffles, Whitley Neill, Blackwood´s, DH Krahn, Beefeater 24, Bulldog (como mis perros), etc.

Es un mundo el que tenemos por descubrir. Ahora ya sabes muchos datos sobre la Ginebra y solo queda vuestra opinión.

Feblesa política catalana?

El procés cap el dret a l'autodeterminació que estem vivint compta, com ja era d'esperar, amb la resistència del govern espanyol i de la majoria de mitjans de comunicació hispànics. Resistència que, també com era d'esperar, fa servir uns arguments que, en general, podríem qualificar de sostre democràtic baix.

Però tot això era previsible. El que m'interessa ara remarcar és la feblesa interna de Catalunya que, malgrat l'expressió multitudinària del poble de Catalunya al carrer, és deguda a la posició d'alguns partits polítics catalans. 

Deixo ja a part el Partit Popular i Ciudadanos, així com alguns sectors econòmics del país perquè ja se sap que responen a l'estratègia general espanyola. Em refereixo, doncs, als partits polítics catalans: Convergència, Unió, Esquerra, PSC, ICV i la CUP. 

Com ja he manifestat alguna vegada, un partit polític es defineix ideològicament per oferir a la societat un model de desenvolupament econòmic, social i cultural que, a parer seu, respondrà millor a les necessitats dels ciutadans. I en democràcia, a les eleccions, el poble tria. Però el fet fonamental que ara es planteja, després de trenta-quatre anys, és el nou marc institucional on aquest model es podrà desenvolupar. 
Caldria establir uns passos estratègics compartits per donar més força al procés i poder superar els entrebancs"
I sobre això pot haver-hi un clam popular i compartit que doni una majoria democràticament suficient com per a establir aquest marc, és a dir: un estat propi. Allò que ens pot afeblir, doncs, és posar-hi ara condicions sobre el què se'n farà després. Caldria establir, en canvi, uns passos estratègics compartits per donar més força al procés de decisió català i, així, poder superar els entrebancs que hi posaran lògicament els espanyols. O és que mantenint la institucionalització actual tenim més garanties de poder tirar endavant el projecte social de cada partit? 

Crec que el problema és que, en general, alguns partits volen mantenir distàncies respecte dels altres amb la intenció d'incrementar la pròpia fortalesa sense adonar-se'n que amb aquesta posició s'està afeblint el procés global de decisió política institucional, és a dir, la prioritat ciutadana manifestada en aquests moments de disposar de la sobirania d'un estat propi.

Es retira de la política en Duran i Lleida?

En diferents trobades entre diputats i periodistes al Congrés dels Diputats, i des de fa dies, hi corre la brama que Duran i Lleida s'ha cansat. Després d'estavellar-se constantment amb les parets de l'unionisme i del sobiranisme, Duran i Lleida, conscient dels molts anys d'estar a la cúpula de la política catalana i espanyola, ha començat a moure's i a donar veus que la seva voluntat, a dia d'avui, és una sortida professional difrerent.

D'aquesta manera, Duran i Lleida, discretament, s'ha entrevistat --tant a Madrid com a diferents països del món-- amb corporacions econòmiques i industrials a les quals s'hi ha ofert per a col·laborar-hi, treballar-hi o per a l'assessorament.

Josep Antoni Duran i Lleida és conscient que el país, la societat civil i les noves generacions li estan passant per sobre, i ell, alhora, se sent molt compromès amb els sectors econòmics, financers, polítics i mediàtics que durant anys l'han enlairat a les enquestes i a l'acció política. La seva intel·ligència, doncs, ja no li permet tancar més els ulls davant de la realitat, del seu país i del seu propi partit, i això el fa estar en un estat d'excitació i nervis que l'han fet irascible i de difícil tracte (inclòs en el tracte amb molts dels seus companys d'acció política).

Duran i Lleida té ara tres opcions: la primera --la que voldria la seva família-- és deixar la política per la porta gran. Són 31 anys de dirigir UDC, 8 més que el president Jordi Pujol al front de CDC. L'opció primera de Duran i Lleida és fer com Miquel Roca: llaurar-se un futur en les activitats privades dels negocis, fonamentalment en el marc de les relacions internacionals en el qual ell hi té molta experiència. 
Duran sembla que ha decidit prendre una decisió abans de les festes de Nadal d'enguany"
La segona opció: preprarar el proper congrés d'UDC per tal de convertir-lo en homenatge a la seva tasca política i, a la vegada, en la plataforma que faci efectiva la seva successió. Duran hi podria presentar en aquesta trobada persones properes al seu lideratge, com Ramon Espadaler o Joana Ortega. Duran, però, també és conscient que a dia d'avui, a molt estirar, controla el 40% dels militants d'UDC i que, per tant, són ja una majoria aquells qui estan pel dret a decidir: si Duran es retira, la majoria d'UDC optaria per una democràcia cristiana fidel als origens que va marcar Carrasco i Formiguera. 

Tercera opció: Josep Antoni Duran i Lleida es pot transformar el l'home de la dreta, en l'home dels "poderosos del pont aeri", i ser així el "virrei" d'Espanya a Catalunya, aglutinant el PP i els sectors més tous i reaccionaris d'UDC per tal de convertir-se en l'alternativa a Artur Mas. Aquesta darrera opció però --una via que l'Estat i els seus poders voldrien feta realitat-- no resulta factible: tot i la temptació que representa, els seus companys de CiU no veuen Duran i Lleda capaç de fer una traïció d'aquestes característiques al seu país.

Duran, doncs, està preocupat per la fi de la seva carrera política. I molt. I sembla que ha decidit definitivament, després de consultar-ho amb companys de partit i amb sectors conservadors de CDC, prendre una decisió abans de les festes de Nadal d'enguan

Que no ho veieu, que hi haurà xoc de trens...

Duran, Navarro i Sánchez-Camacho confonen els seus desitjos amb la realitat. Són innocents? Són hipòcrites? O simplement es troben atrapats personalment i política pels seus interessos econòmics o d'estatus amb el poder? 

Els tres són conscients que a Catalunya ja no s'hi valen ni terceres vies ni pastanagues, al mateix temps que, a Madrid, l'Estat ha arribat a la conclusió que no pot cedir donades les circumstàncies --una UPyD ascendent i una difícil situació a les diferents "comunitats autònomes". Cada dia, doncs, agafa més força l'estratègia d'anar al xoc de trens amb Catalunya, creient que guanyaran, i que a darrera hora el govern de la Generalitat, pressionat pels poders fàctics catalans, cedirà.

Duran, Navarro i Sánchez-Camacho ja no els queda capacitat de negociació ni terreny de joc. I pitjor encara: es troben al servei d'un Estat que no s'adona que, avui, el govern català va a remolc d'una societat civil mobilitzada la qual no està disposada a cedir. El problema, però, és que el govern del PP i els poders fàctics de l'Estat vacil·len perquè no saben què pot passar l'endemà del xoc de trens. A això se li ha de sumar un factor més: la reacció internacional que l'Estat creia controlar ha començat a donar mostres de voler tenir informació i opinió pròpia sobre la temàtica.

Davant d'aquesta situació, caldria que les forces aplegades en el pacte pel dret a decidir fessin un decisiu pas endavant, superades les terceres vies i els intents de negociació. És l'hora de construir, seriosament, veritables estructures d'Estat, prioritzant una fortíssima ofensiva internacional que pugui crear les condicions necessàries perquè l'Estat espanyol es vegi obligat a només dues opcions: a intervenir, amb el poder que té amb els seus aparells i lleis, o a acceptar el dret a decidir i convocar legalment una consulta.

Vist que no hi ha terceres vies ni tampoc possibilitats que l'Estat entengui el fet plurinacional amb totes les seves conseqüències, no hi ha altra opció que la convocatòria d'un referèndum mitjançant la llei catalana de consultes (que s'ha d'aprovar properament al Parlament) o unes eleccions mal anomenades plebiscitàries però que tindiren com a objectiu clar en el programa electoral de tots els partits que accepten el dret a decidir de convocar un referèndum. A més d'aquestes eleccions, caldria també portar a totes i cadascuna de les institucions internacionals el pleit català.

Si l'Estat comet l'error d'anar més enllà en la seva campanya de clavegueres o bloqueja les institucions catalanes, la situació límit hauria arribat al seu punt més àlgid i seria la ciutadania de Catalunya que massivament s'hauria de mobilitzar juntament amb la seva classe política per tal de trencar el marc jurídic actual. Com molt bé han dit personalitats de la societat catalana com Ferran Requejo o Jordi Porta, els quals sempre han mantingut que l'etapa final del procés de transició nacional serà de ruptura amb unes lleis i amb unes institucions fetes expressament per a evitar que Catalunya pugui assolir la seva plena sobirania nacional.

El Col·lectiu Joan Creixell creu, doncs, que cal deixar de perdre el temps amb negociacions amb l'Estat que xocaran amb la paret constitucional i amb l'elit funcionarial de l'Estat que no vol cedir perquè creuen que s'hi juguen el seu futur. Això obliga la nostra classe política i la nostra societat civil mobilitzada a donar un pas endavant sense retorn, tot complint la il·lusió de la majoria social catalana que vol solucionar el pleit amb Espanya el 2014.

Mas cifra en 1.700 mllones la deuda del Estado con Catalunya

Corresponden a la aplicación de la disposición adicional tercera del Estatut de los años 2011, 2012 y 2013

El presidente de la Generalitat, Artur Mas, ha cifrado en 1.700 millones de euros las deudas del Estado con Catalunya, correspondientes a la aplicación de la disposición adicional tercera del Estatut de los años 2011, 2012 y 2013. Lo ha dicho en respuesta a Oriol Junqueras, como muestra de las dificultades financieras que el Gobierno español pone a la Generalitat.

Mas ha acusado del incumplimiento tanto al PP como al PSOE y ha recordado que de los 1.700 millones, los 759 correspondientes al 2011 están no sólo reconocidos oficialmente, sino que se habían consignado incluso en los presupuestos generales del Estado de ese ejercicio, y a pesar de ello tampoco no se han satisfecho hasta ahora.