L’independentisme i els enemics de la construcció d’un estat

Barcelona - Dilluns, 23 d'agost de 2010

L'independentisme s'estén amb força per Catalunya: el d'ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana, CUP i els sectors de CiU que així es manifesten, com també els sectors minoritaris del PSC i ICV, i amb més força, el de la societat civil i certs nuclis del món econòmic i financer. Aquests sectors han de deixar d'anar amb el "lliri a la mà" i la innocència política en el seu pensament i estratègia.

Als aparells de l'estat espanyol se'ls han obert totes les llums vermelles del 10-J, i conscients que a Catalunya no val l'estratègia que utilitzen a Euskadi amb l'excusa de la lluita armada d'ETA; els seus analistes, aparells d'intel·ligència i desestabilització i els seus portaveus i mitjans de comunicació de la Brunete estan preparant ja la seva estratègia. Després de l'èxit dels intents de destruir Carod-Rovira, ara li toca a Laporta i, si no és bon noi, a Mas. I destruir el nervi de la nació catalana: la seva llengua, i més important encara, la seva cohesió social.

Després començaran a enfortir el que anomenaran "unionisme" per enfrontar-ho al nacionalisme català i al sobiranisme, i faran tot el possible, encara més, per destruir la imatge de seny i responsabilitat i diàleg dels catalans. També untaran econòmicament tots els sectors crítics amb el catalanisme, tan en l'àmbit professional, com l'universitari i l'intel·lectual, i difondran diversos missatges que creïn preocupació i inestabilitat en els sectors socials més febles: jubilats, malalts, persones amb precarietat laboral, etc.

I si així no aconsegueixen els seus objectius, pot ser que arribin a avaluar com potenciar grups existents o 'larvats' perquè provoquin disturbis i creïn inestabilitat.

També elaboraran plans per reforçar la infiltració a les estructures de la Generalitat, en els partits i als sindicats, i particularment, en els mitjans de comunicació i de seguretat del país per tal d'evitar que aquests últims puguin tenir suport i complicitats amb el sobiranisme.

Obrir el meló de la independència requereix fer-ho amb responsabilitat, valentia i fermesa. Només amb dirigents i estructures disposades a jugar-se-la serà possible aconseguir un estat per als catalans del segle XXI.

Tota societat necessita un lideratge i avui Catalunya no en té. Com més forta ha estat CiU a Catalunya i a Madrid, millor li ha anat a Catalunya

Tota societat necessita un lideratge i avui Catalunya no en té. Com més forta ha estat CiU a Catalunya i a Madrid, millor li ha anat a Catalunya
10/09/2010

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Aquesta setmana hem reprès el curs polític. Sens dubte, l'anunci del president José Montilla de convocar eleccions al Parlament català per al proper 28 de novembre ha estat el fet més destacat. Finalment ha arribat l'hora. Crec que les eleccions s'haurien d'haver convocat abans. De fet, algun dels partits que integren el tripartit també ho demanava, però ara no fa al cas discutir la data. L'important és saber que el 28 de novembre serà la jornada en la qual la ciutadania de Catalunya decidirà molt més que el govern que desitja per als propers quatre anys. No es tractarà solament de decidir un simple canvi de govern sinó un canvi de projecte, si és que de debò pot parlar-se amb autoritat que qui governa Catalunya avui té un projecte de país.

De fet, ja fa temps que estem en campanya. Arribar al dia 28 de novembre se'ns farà molt i molt llarg. Crec que tenim les coses ben enfocades i que, sobretot, el que cal és no cometre errors. És innegable que la ciutadania desitja el canvi i que vol, com deia abans, que vagi més enllà del govern. La ciutadania és molt conscient que fa anys que Catalunya navega sense rumb, que ha perdut els referents. Tota societat necessita un lideratge i avui Catalunya no en té. En aquestes circumstàncies tot adquireix més relleu i més gravetat dels que intrínsecament comporta la realitat. La crisi econòmica a Catalunya és greu, però la manca de solidesa, cohesió i lideratge del govern l'agreugen encara més. La desafecció política de la ciutadania és preocupant, però la inexistència d'unes institucions amb prestigi l'accentua més. La insatisfacció pel tracte rebut de l'Estat i de les seves institucions és més notòria que mai, però la manca de fortalesa política i d'idees de futur que no reincideixin en més frustració augmenten encara més la confusió al voltant de les relacions de Catalunya amb Espanya.

Catalunya necessita recuperar el seu lideratge i a partir d'aquí servir de referència a la resta de l'Estat, a Europa i al món. Convergència i Unió té una gran oportunitat amb les properes eleccions. Les podem guanyar i podem fer-ho amb un marge prou ampli com perquè puguem governar i, a més, puguem fer-ho sense condicionants. Avui això no és encara una realitat, però pot ser-ho el proper 28 de novembre. D'ara fins llavors, hem de ser capaços de transmetre a la societat allò que realment espera de nosaltres. Aquesta és la gran qüestió, la pregunta del milió com es diu popularment: què esperen els ciutadans de Catalunya de CiU? Què és el que els podem oferir que sintonitzi millor amb els seus neguits i anhels? En què té credibilitat CiU perquè desperti l'adhesió de la ciutadania?

Òbviament crec que CiU té acreditada la seva capacitat de defensa dels interessos de Catalunya. Amb la humilitat que calgui, però amb la convicció necessària, hem de ser conscients que com més forta ha estat CiU a Catalunya i a Madrid, millor li ha anat a Catalunya. Si això ha estat així en temps relativament més còmodes que els actuals, ara resulta més evident davant la complexitat del present. De Convergència i Unió, se n'espera seriositat, sobretot que s'ocupi dels problemes que realment preocupen la gent. Què es el que avui amoïna la majoria? L'avenç en les llibertats nacionals? És segur que sí, que hi ha un sector de ciutadans profundament preocupats per aquesta qüestió amb anhels d'anar segant cadenes sense fixar-se cap límit en aquest horitzó. Com també estic convençut que la gran majoria, sense acabar de saber ben bé perquè en moltes ocasions, està preocupada i empipada per tot el que envolta la situació provocada per la sentència del Tribunal Constitucional i per tots els antecedents que la precedeixen. Doncs bé, ningú millor que CiU pot garantir una gestió eficaç d'aquesta situació, que només es pot administrar des d'un govern fort i que tingui les mans lliures. Un govern fort, o bé s'articula entorn de Convergència i Unió, o bé a l'entorn del PSC. Però no n'hi ha prou amb un govern fort. Es necessita que el govern tingui les mans lliures, i això només ho pot oferir CiU.

Ens equivocaríem si malgrat tot el desencís actual en l'àmbit nacional i el confusionisme -que també hi és-, creguéssim que ha de ser el nucli dur del nostre projecte i sobretot de la nostra proposta electoral. No dic pas que no n'haguem de parlar, o que no hauríem de tenir propostes, però sí que seran més creïbles com més s'aproximin al realisme. Hem de fugir d'aquells carrerons sense sortida que puguin deixar de ser atractius o creïbles al nucli més important i central del nostre electorat.

En canvi, on no tenim cap límit a la nostra credibilitat i capacitat, on no tenim cap esquerda ni cap competidor que pugui aprofitar-se del nostre propi discurs és en l'eficàcia en la gestió, i principalment ens els afers relacionats amb l'economia i el benestar. Ningú no discuteix que avui, no només a Catalunya, sinó també al conjunt d'Espanya, el discurs i les propostes més creïbles i més eficaces en matèria econòmica per sortir de la crisi són les de Convergència i Unió. En això hem de prioritzar el nostre discurs, sabent, a més, que coincideix amb la prioritat de la ciutadania. 

Deia Vicenç Vives: "hi ha hagut èpoques –referint-se, òbviament, als catalans- que hem estat mereixedors de la dita que 'arrencàvem pa de les pedres'. En altres circumstàncies, però, ens hem ajagut una mica, com si reprenguéssim alè o ens deixéssim arrossegar per un panxacontentisme indefinit...". Fa massa temps que Catalunya rau ajaguda, incapaç ni tan sols per aprofitar-ho per prendre alè. Hem de tornar a arrencar el pa de les pedres, a treballar com mai, cercant la complicitat de la societat per part de les institucions, per tornar a donar a la societat el protagonisme que requereix, i alliberar-la de la tutela, del control i de la submissió a la qual ha estat sotmesa en aquests darrers anys. 

És hora de treballar des d'ara fins al 28 de novembre com mai ho hem fet abans, sabent que després, si el poble ens dóna el govern, encara haurem de fer més. Fins al dia de les eleccions encara en falten molts. Una eternitat. No som tant dependents dels encerts dels altres com dels nostres propis desencerts. És l'hora de la disciplina en les declaracions públiques. El nostre candidat és l'Artur Mas. És ell, sobretot, qui ha de parlar. Els altres també ho hem de fer, però en plena sintonia amb el candidat. No és l'hora dels "outsiders". És l'hora de la veritat, i des de fora ja ens faran tant de mal com podran. Hem de ser prou intel·ligents com per no fer-nos-en des de dins. A treballar, doncs, a convèncer i a governar. Catalunya ho necessita i no oblidem mai que a vegades les eleccions no les guanya l'adversari, sinó que les perd un mateix.

Bona Diada!

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 10 de setembre de 2010

Pujol: la barrera d'Espanya ja la saltaran els joves

Barcelona - Divendres, 20 d'agost de 2010

El debat electoral a Catalunya previsiblement se centrarà en les conseqüències de la sentència del TC i la situació en què queda el país nacionalment. Els partits catalans apunten camins prou diferents, de manera que la unitat esdevé una quimera. Però tots coincideixen que cal fer alguna cosa per redreçar les relacions Catalunya-Espanya. L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, en una conferència a la Universitat Catalana d'Estiu sobre l'herència del geògraf i renovador de la historiografia catalana Jaume Vicens Vives, ha volgut remarcar que "ara ja hi ha una barrera infranquejable entre Catalunya i Espanya", que al seu entendre ha alçat Espanya en els últims anys, que impedeix que Catalunya trobi el seu encaix en aquest estat.

Però l'expresident ha evitat mullar-se sobre com superar aquesta barrera, tot i que en una conversa posterior amb periodistes ha assegurat que la seva resposta "seria molt propera a la que els pot donar Artur Mas". I és més, creu que la resposta a com saltar la barrera l'han de donar els joves. Pujol, doncs, vol salvar la classe dirigent actual de prendre la decisió sobre el futur de Catalunya? Sigui com sigui, no ha volgut dir si està a favor o no del dret d'autodeterminació de Catalunya 

L'expresident ha explicat que "durant una pila d'anys, molts polítics, començant per mi mateix, vam mirar d'aplicar el missatge de Vicens Vives i d'Espriu de cercar l'encaix amb Espanya des de l'afirmació de país, amb optimisme i exigència envers nosaltres mateixos i Espanya, per encabir-nos en un marc espanyol que suposadament havia de canviar molt en positiu", però ha reconegut que  "potser ha estat un error haver-ho intentat", perquè aquest Estat "darrerament ha tingut una evolució cada vegada més negativa, fins a bastir una barrera ja molt infranquejable". 

I encara ha llançat un altre missatge a la societat catalana "hem d'evitar el victimisme, i sobretot ésser realistes. El pes d'Espanya és una cosa que als nacionalistes, i jo sóc fonamentalment nacionalista, ens permetia tenir un cert complex de superioritat, i això no anava enlloc. En el seu moment més baix, que no és l'actual, Espanya era igualment un país molt important". Pujol també ha reclamat, en una clara referència al govern tripartit, que els catalans "no caiguin en la fatxenderia" i que el país recuperi "el nivell d'exigència perdut i el lideratge", perquè "el país, sense lideratge, no se'n sortirà".

Algunes de les millors frases del cinema

"Uno no se reforma, sólo pierde fuerza con el tiempo".
Al Pacino (Atrapado por su pasado)

"Siempre digo la verdad, incluso cuando miento digo la verdad".
Al Pacino (El precio del poder)

"Ante la duda... folla".
Al Pacino (Esencia de mujer)

"Le dijo que al final del día su cerebro o su firma estarían en ese contrato".
Al Pacino (El padrino)

"¿Has conocido a alguien a quien no hayas matado?".
Danny Glover (Arma letal)

"¿Fangaron?, háblame en cristiano Tony. Los ingleses tenéis fama de ser finolis y habláis fatal. Hablar bien no cuesta una puta mierda".
Dennis Farina (Snatch. Cerdos y diamantes)

"¡Mediocres del mundo!, yo os absuelvo".
F. Murray Abraham (Amadeus)

"He cruzado océanos de tiempo para encontrarte".
Gary Oldman (Drácula, de Bram Stoker)

"Puedo ser un cabrón, pero no soy un puto cabrón".
George Clooney (Abierto hasta el amanecer)

"Si puedes nombrarme una simple cosa que sea más fantástica que la sensación de un gran pezón rosaceo entre mis labios, te construiré una nueva catedral".
Gerard Depardieu (El hombre de la máscara de hierro)

"Es usted la mujer más bella que he visto en mi vida... lo cual no dice mucho en su favor".
Groucho Marx (El conflicto de los Marx)

"Nunca olvido una cara, pero con usted haré una excepción".
Groucho Marx (El hotel de los líos)

"Tranquilícense caballeros. No empecemos a chuparnos las pollas todavía".
Harvey Keitel (Pulp Fiction)

"Nada es seguro y todo es posible".
Hugo Weaving (V de Vendetta)

"Algunas puertas no deberían abrirse jamás, porque una vez que se traspasan ya no hay vuelta atrás".
Joaquin Phoenix (Asesinato en 8mm)

"En la ignorancia está la felicidad".
Joe Pantoliano (Matrix)

"El tipo que te ayuda a robar, por muy generoso que seas con él, siempre se queda con un poco del botín para su uso personal, ¿es lógico no?".
Joe Pesci (Casino)

"Siempre son los mejores nadadores los que se ahogan".
John Malkovich (Las amistades peligrosas)

"Si buscabas el momento oportuno... era ese".
Johnny Deep (Piratas del caribe: La maldicion de la perla negra)

"Si no dejan a nadie con vida, ¿quién demonios cuenta estas historias?".
Johnny Deep (Piratas del caribe: La maldicion de la perla negra)

"Los niños nunca deberían ir a la cama, cuando despiertan son un día más mayores".
Johnny Deep (Descubriendo Nunca Jamás)

"Todo lo que hay en esta sala es comestible, incluso yo, aunque eso sería canibalismo".
Johnny Deep (Charlie y la fábrica de chocolate)

"Una buena proeza no salva a nadie de una vida de fechorías, pero una mala basta para condenarle".
Johnny Deep (Piratas del caribe: La maldicion de la perla negra)

"Débiles son los que no se atreven a decir lo que piensan".
Kevin Costner (Trece Días)

"Dios, concédeme serenidad para aceptar lo que no puedo cambiar, valor para cambiar lo que si puedo y sabiduría para reconocer la diferencia".
Kevin Costner (Mr. Brooks)

"Cualquier error que cometas esta vez lo revivirás en la proxima ocasión, lo revivirás una y otra vez eternamente. Por eso, mi consejo es que esta vez tomes la decisión correcta, porque esta oportunidad es la única que tienes".
Kevin Spacey (K-Pax)

"No soy especial, nunca me he creido excepcional. Pero esto si lo es, lo que hago, mi trabajo".
Kevin Spacey (Seven)

"Cuando no tienes nada no tienes nada que perder".
Leonardo DiCaprio (Titanic)

"A nadie le importará un comino, pero es nuestro comino".
Lesley Nielsen (Agárralo como puedas)

"El hombre que no vive con su familia no puede ser un hombre".
Marlon Brando (El padrino)

"Asciendes más rápido que la polla de un adolescente".
Mark Walhberg (Infiltrados)

"Todos los hombre mueren, pero no todos realmente viven".
Mel Gibson (Braveheart)

"El infierno es vivir día a día sin saber la razón de tu existencia".
Mickey Rourke (Sin City)

"La apatía es la solución, es decir, resulta más fácil abandonarse a las drogas que enfrentarse a la vida, robar lo que uno quiere que ganárselo, pegar a un niño que enseñarlo. Por otra parte el amor requiere esfuerzo, trabajo".
Morgan Freeman (Seven)

"La esperanza es muy peligrosa, puede volver a un hombre loco".
Morgan Freeman (Cadena perpetua)

"Qué títeres tan ridículos somos y que vulgar es el escenario en el que bailamos ".
Morgan Freeman (Seven)

"Yo sólo confío en dos hombre agente Larkin, uno de ellos soy yo y el otro no eres tú".
Nicolas Cage (Con Air)

"Para muchos, el dinero es como una película extranjera sin subtítulos".
Nicolas Cage (Los impostores)

"El desierto me parecía un lugar inquietante, no podías saber quien estaba enterrado allí".
Robert de Niro (Casino)

"Hay tres maneras de hacer las cosas: la correcta, la incorrecta y la mía".
Robert de Niro (Casino)

"Si hay duda, es que no hay duda".
Robert de Niro (Heat)

"Sólo al soñar tenemos libertad, siempre fue así, y siempre así será".
Robin Williams (El club de los poetas muertos)

"Que te gusten las hamburguesas no significa que quieras conocer a la vaca".
Steve Buscemi (La isla)

"Defina la ironía: Un montón de idiotas bailando en un avión al ritmo de una canción que popularizó un grupo precisamente muerto en un accidente aéreo".
Steve Buscemi (Con Air)

"La Tierra es un barco demasiado grande, una mujer demasiado hermosa, una música que no sé tocar".
Tim Roth (La leyenda del pianista en el oceáno)

"La vida no se mide por las veces que respiras, sino por los momentos que te dejan sin aliento".
Will Smith (Hitch: especialista en ligues)

"Si el trabajo es salud, que trabajen los enfermos".
Will Smith (Dos policías rebeldes II)

"Lo único que puedo decirles a ustedes es que si me hacen una pregunta y no sé la respuesta, les diré directamente que no sé la respuesta, pero también buscaré la forma de encontrarla, y cuando la tenga, se la daré".
Will Smith (En busca de la felicidad)

"Cuarenta mil años de evolución y apenas nos hemos asomado a la inmensidad del potencial humano".
Willem Dafoe (Spiderman)

"No te metas con la masturbación. Es hacer el amor con alguien a quien yo quiero".
Woody Allen (Annie Hall)

"Mis padres no solían pegarme; lo hicieron sólo una vez: empezaron en Febrero de 1940 y terminaron en Mayo del 43".
Woody Allen (Días de radio)

"La última vez que estuve dentro de una mujer fue cuando visité la estatua de la Libertad".
Woody Allen (Delitos y faltas)

"No pienso matar a nadie el día de nuetra boda".
Woody Harrelson (Asesinos natos)

"En mi iglesia no entra ni Dios!".
Santiago Segura (Paris-Tombuctú)

"Estás muy buena, pero no es mérito tuyo".
Fele Martínez (Tesis)

"Aunque parezca mentira no todos los hombres terminan sus frases con una proposición, señorita".
Gran Wyoming (Vivancos III)

La Vanguardia amaga que el sí guanyaria en un referèndum per la independència

Barcelona - Dilluns, 19 de juliol de 2010

CiU es consolida prop de la majoria absoluta.Aquest era el titular de portada de diumenge de La Vanguardia. Un titular del tot normal si no hagués estat perquè en la mateixa enquesta que situava CiU a la ratlla dels 68 diputats, per primera vegada hi havia una majoria contundent de catalans que es mostrava partidari de la independència.

No és la primera vegada que el diari del Conde de Godó amaga o difumina un bon resultat de l'independentisme, però aquest cop és especialment greu atès que l'enquesta s'ha fet pública una setmana després de la gran manifestació contra la sentència de l'Estatut. Es miri com es miri, tan si es fa amb criteris polítics com periodístics, no és justificable que l'enquesta d'intenció de vot sigui portada i la pregunta sobre la independència ocupi una peça secundària amagada en una pàgina parell. Que Convergència és a prop de la majoria absoluta fa temps que se sap, però encara no hi havia hagut cap enquesta seva que donés la victòria del sí en un referèndum.

El sondeig, fet a un univers de 1.000 persones, conclou que el 47% dels catalans votarien sí en un referèndum per la independència. En canvi, només es decantarien pel no un 36% dels enquestats, el que dóna una victòria amb molt de marge al sí.

Sembla clar doncs que la sentència del Tribunal Constitucional pot haver marcat un abans i un després en el camí cap a la sobirania de Catalunya. Els crits d'independència que es van sentir durant les sis hores que va durar la manifestació no van ser fruit de cap indignació momentània i passatgera, sinó que corresponen a un corrent de fons que veu com a irresoluble el conflicte entre Catalunya i Espanya dins del marc autonòmic espanyol.

De fet, la mateixa enquesta del diari barceloní indicava que un 66% de catalans creu que l'independentisme està creixent, pràcticament un 20% més de gent que en l'anterior enquesta feta el mes de maig. De fet, si excloem l'atur -cosa normal en temps de crisi econòmica- l'autogovern és el primer problema dels catalans. Molt per davant de la immigració, la seguretat, l'educació o l'habitatge. Perquè després alguns s'omplin la boca dient que això de la independència no interessa a la gent.

LA CARGA DE LOS TRES REYES

ya ni siquiera se estudia en los colegios, creo. Moros y cristianos degollándose, nada menos. Carnicería sangrienta. Ese medioevo fascista, etcétera. Pero es posible que, gracias a aquello, mi hija no lleve hoy velo cuando sale a la calle. Ocurrió hace casi ocho siglos justos, cuando tres reyes españoles dieron, hombro con hombro, una carga de caballería que cambió la historia de Europa. El próximo 16 de julio se cumple el 798 aniversario de aquel lunes del año 1212 en que el ejército almohade del Miramamolín Al Nasir, un ultrarradical islámico que había jurado plantar la media luna en Roma, fue destrozado por los cristianos cerca de Despeñaperros. Tras proclamar la yihad –seguro que el término les suena– contra los infieles, Al Nasir había cruzado con su ejército el estrecho de Gibraltar, resuelto a reconquistar para el Islam la España cristiana e invadir una Europa –también esto les suena, imagino– debilitada e indecisa. 

Los paró un rey castellano, Alfonso VIII. Consciente de que en España al enemigo pocas veces lo tienes enfrente, hizo que el papa de Roma proclamase aquello cruzada contra los sarracenos, para evitar que, mientras guerreaba contra el moro, los reyes de Navarra y de León, adversarios suyos, le jugaran la del chino, atacándolo por la espalda. Resumiendo mucho la cosa, diremos que Alfonso de Castilla consiguió reunir en el campo de batalla a unos 27.000 hombres, entre los que se contaban algunos voluntarios extranjeros, sobre todo franceses, y los duros monjes soldados de las órdenes militares españolas. Núcleo principal eran las milicias concejiles castellanas –tropas populares, para entendernos– y 8.500 catalanes y aragoneses traídos por el rey Pedro II de Aragón; que, como gentil caballero que era, acudió a socorrer a su vecino y colega. A última hora, a regañadientes y por no quedar mal, Sancho VII de Navarra se presentó con una reducida peña de doscientos jinetes –Alfonso IX de León se quedó en casa–. Por su parte, Al Nasir alineó casi 60.000 guerreros entre soldados norteafricanos, tropas andalusíes y un nutrido contingente de voluntarios fanáticos de poco valor militar y escasa disciplina: chusma a la que el rey moro, resuelto a facilitar su viaje al anhelado paraíso de las huríes, colocó en primera fila para que se comiera el primer marrón, haciendo allí de carne de lanza. 

La escabechina, muy propia de aquel tiempo feroz, hizo época. En el cerro de los Olivares, cerca de Santa Elena, los cristianos dieron el asalto ladera arriba bajo una lluvia de flechas de los temibles arcos almohades, intentando alcanzar el palenque fortificado donde Al Nasir, que sentado sobre un escudo leía el Corán, o hacía el paripé de leerlo –imagino que tendría otras cosas en la cabeza–, había plantado su famosa tienda roja. La vanguardia cristiana, mandada por el vasco Diego López de Haro, con jinetes e infantes castellanos, aragoneses y navarros, deshizo la primera línea enemiga y quedó frenada en sangriento combate con la segunda. Milicias como la de Madrid fueron casi aniquiladas tras luchar igual que leones de la Metro Goldwyn Mayer. Atacó entonces la segunda oleada, con los veteranos caballeros de las órdenes militares como núcleo duro, sin lograr romper tampoco la resistencia moruna. La situación empezaba a ser crítica para los nuestros –porque sintiéndolo mucho, señor presidente, allí los cristianos eran los nuestros–; que, imposibilitados de maniobrar, ya no peleaban por la victoria, sino por la vida. Junto a López de Haro, a quien sólo quedaban cuarenta jinetes de sus quinientos, los caballeros templarios, calatravos y santiaguistas, revueltos con amigos y enemigos, se batían como gato panza arriba. Fue entonces cuando Alfonso VII, visto el panorama, desenvainó la espada, hizo ondear su pendón, se puso al frente de la línea de reserva, tragó saliva y volviéndose al arzobispo Jiménez de Rada gritó: «Aquí, señor obispo, morimos todos». Luego, picando espuelas, cabalgó hacia el enemigo. Los reyes de Aragón y de Navarra, viendo a su colega, hicieron lo mismo. Con vergüenza torera y un par de huevos, ondearon sus pendones y fueron a la carga espada en mano. El resto es Historia: tres reyes españoles cabalgando juntos por las lomas de Las Navas, con la exhausta infantería gritando de entusiasmo mientras abría sus filas para dejarles paso. Y el combate final en torno al palenque, con la huida de Al Nasir, el degüello y la victoria. 

¿Imaginan la película? ¿Imaginan ese material en manos de ingleses, o norteamericanos? Supongo que sí. Pero tengan la certeza de que, en este país imbécil, acomplejado de sí mismo, no la rodará ninguna televisión, ni la subvencionará jamás ningún ministerio de Educación, ni de Cultura.

Patente de corso, por Arturo Pérez-Reverte