Per començar, permeteu-me unes quantes dades i detalls que són molt importants:
–L'independentisme aconsegueix 72 escons i té la majoria absoluta del parlament.
–S'ha acabat l'ambigüitat: tindrem un govern plenament independentista, sense quintacolumnistes, i una majoria parlamentària que treballarà per la independència. Fa tres anys els diputats amb mandat explícitament independentista eren 24, els d'ERC i CUP. Avui són 72. Feu comptes.
–Per primera vegada a la història, un partit o coalició ha guanyat les eleccions a totes les comarques del Principat. No havia passat mai, i ho ha fet Junts pel Sí.
–Els independentistes guanyen a 907 municipis i els unionistes a 35. 907 contra 35, sí.
–Junts pel Sí i la CUP aconsegueixen el 48% dels vots. Cameron va convocar el referèndum perquè l'SNP havia guanyat les eleccions amb el 44% dels vots. Abans del primer referèndum que es va fer al Quebec, el Partit Quebequès havia guanyat les eleccions del 1976 amb el 41,37% dels vots. I abans del segon, el mateix partit havia guanyat, el 1994, amb el 44,75% dels vots. Veieu la diferència entre el 48% i el 41%?
–Una dada suplementària: Mariano Rajoy governa amb majoria absoluta a Espanya amb només el 44,63% dels vots. De res.
–Continuem: l'independentisme guanya a Barcelona amb el 47,24% dels vots emesos i la CUP hi supera Catalunya Sí que es Pot. Estiguem atents a veure què farà Ada Colau a partir d'avui, que això serà molt important i no únicament per a Barcelona.
–El mes de juny les enquestes donaven 33 diputats a CiU, 31 a Catalunya Sí que es Pot i 19 a ERC. D'això, hem passat, només en tres mesos, a un 62 a 11. L'independentisme ha sabut reaccionar de la millor manera imaginable.
–S'ha batut el rècord històric de participació en unes eleccions; més legitimitat democràtica que mai, doncs. I, contra el gran mite, resulta que no hi havia més unionistes amagats. La meitat dels nous vots han estat independentistes. Per cert: 1.952.482 votants ahir versus 1.861.753 el 9-N. Allò no era el sostre.
–Ja sabem quant valia el xantatge de Duran: zero escons. Que deixe d'embrutar el nom del partit de Carrasco i Formiguera.
–Catalunya Sí que es Pot ha estat un fracàs imponent i ICV es trobarà obligada a rectificar. Iniciativa sola va obtenir fa tres anys només cinc mil vots menys que ara amb Podem i ha perdut dos diputats. I la culpa del fracàs, ho sabem tots, és de Pablo Iglesias. Potser Catalunya ha estat la seua tomba política. Duran i ell fan dos.
–El PP és el primer partit d'Espanya i el cinquè de Catalunya. A la demarcació de Lleida i a la ciutat de Barcelona fins i tot el supera la CUP. Al conjunt de Catalunya la diferència entre la CUP i el PP és de poc més de deu mil vots. Ah!, i Albiol perd fins i tot a Badalona, on guanya Junts pel Sí .
–Les trampes que ha fet Espanya amb el vot exterior dels catalans són un autèntic escàndol democràtic i tots sabem que el resultat no hauria estat el mateix si tothom hagués pogut votar lliurement: el resultat seria encara més favorable a la independència.
–I una última dada, per a no cansar més: al Baix Llobregat, sí al Baix Llobregat, l'independentisme guanya amb Junts pel Sí.
Ja ho sé, que els catalans tenim una tendència accentuada a espantar-nos per ben poca cosa. Som una mica més porucs d'allò que seria desitjable i quatre expressions d'alegria de Ciutadans combinades amb els titulars de diaris que ja podíem imaginar han creat en alguna gent la sensació que això no ha estat tan gros com esperàvem.
Doncs bé, obriu els ulls:
–Le Monde: Victoire des indépendantistes aux élections régionales
–The Washington Post (el diari que llegeix Obama): Spain: Pro-secession parties in Catalonia win landmark vote
–Al Jazeera: Catalonia separatists claim victory in regional polls
–Corriere della Sera: Catalogna: Mas: 'Abbiamo vinto!' Agli indipendentisti 72 seggi su 135
–Der Spiegel (la revista que llegeix Merkel): Separatisten gewinnen Mehrheit im Parlament
–Publico: Independentistas têm maioria absoluta no parlamento da Catalunha
Obriu els ulls per veure què ens diuen en totes les llengües mitjans de tot el món. La victòria de l'independentisme català avui obre les primeres pàgines dels diaris i les televisions internacionals i és això que importa, més que no la mesquinesa o la manipulació d'alguns mitjans més pròxims.
Perquè ara qualsevol ciutadà mitjanament informat del món sap tres coses. Primera, que hi ha una nació que es diu Catalunya, on hi ha Barcelona. Segona, que la majoria dels catalans han votat a favor de la independència. I tercera, que això és un gran problema per a Espanya i segurament també per a la Unió Europea.
I ací es on està la clau del futur immediat: ja som un problema inevitable a resoldre i per a Europa com més aviat millor. Els 72 diputats independentistes i el nou govern es posaran de seguida a la feina amb un full de ruta perfectament marcat. D'un màxim de divuit mesos. Amb la legitimitat de les urnes, reconeguda i entesa com a tal a tot el món. I Espanya què farà?
Des d'anit Espanya sap que ja no pot limitar-se a dir que això no és possible i a intentar frenar una reivindicació política tan majoritària només amb arguments legalistes. Malgrat això, ho intentarà. Però també sap que el parlament i el govern posaran la directa i faran camí, sense esperar a les eleccions del desembre. No pot fer res, però tampoc no pot quedar-se plegat de braços. El meu pronòstic? S'equivocaran i donaran més ales encara a la secessió, potser precipitaran fins i tot la proclamació de la independència. Per ventura no ha passat això fins ara?
Pel que fa als vint-i-cinc diputats de Ciutadans, deixeu-los gaudir amb allò que es pensen que és l'èxit de la seua vida, que ja es despertaran a la primera votació del parlament.
Perquè, no en tingueu cap dubte, ni un, que Junts pel Sí i la CUP s'entendran bé i duran endavant el procés d'independència. Com ho faran ni ho sé jo ni a hores d'ara ho saben ells. Però per agafar confiança només cal que penseu en tots els entrebancs increïbles que els nostres polítics i la nostra gent han superat fins avui. La nostra classe política ha demostrat una qualitat i una capacitat de trobar el camí inaudites, que, per cert, potser ja aniria essent hora que els reconeguéssem sense cap recança.
O no us en recordeu, ja, quan ens deien que la manifestació del 10 de juny de 2010 era una expansió emotiva que no menaria enlloc? L'endemà Espanya va guanyar la Copa del Món i perquè alguns ho van celebrar ens van dir que ja estava, que s'havia acabat tot. De la consulta d'Arenys de Munt en van dir 'butireferèndum', burlant-se de la capacitat popular de canviar les coses. Ni tan sols quan es va guanyar el referèndum de Barcelona no van acceptar que es movia alguna cosa. I el 2012, quan després d'enganyar la població amb una falsa noticia sobre Artur Mas, CiU va perdre diputats: ja no us en recordeu que alguns van decretar immediatament la fi del procés? Deien que tot era una trampa. Que Mas en realitat no volia la independència i que no faria res per aconseguir-la. No em digueu que no ho vau sentir dir mai, això. Jo recorde perfectament que quan Junqueras i Mas van signar l'acord de suport parlamentari que obria una nova era política a Catalunya alguns van afirmar que allò duraria poc i que no es convocaria cap referèndum. Es va convocar, però quan s'acostava el 9-N ens van dir que no votaríem, que tot era gesticulació. I després van dir que ja no hi hauria més independentistes a comptar, que aquells érem tots. Superada la sorpresa, aleshores van afirmar que seria impossible que Mas i Junqueras poguessen treballar mai junts. Que això no passaria. I es van alegrar d'allò més quan ens anunciaren que Podem posaria fi a la il·lusió creada per l'independentisme; i ensenyaven enquestes en què Pablo Iglesias gairebé ja era president de la Generalitat. I quan van veure que això anava de debò van tornar a la cançoneta del 3%, van organitzar un numeret amb guàrdies civils i van dir que els bancs tancarien avui les portes si votàvem això que hem votat (ho heu vist, que no han tancat?) i Merkel i Cameron i Obama, i que tomba i que gira, que ens expulsarien d'Europa avui i que si l'exèrcit hauria d'intervenir si fèiem exactament això que vam fer ahir. I… i… i…
En resum, i per a rematar-ho: aquest 27 de setembre heu aconseguit de fer una cosa molt i molt gran amb els vostres vots. Enhorabona, i gaudiu-ne com cal. I no deixeu que ningú us robe ni l'alegria ni el triomf.
